Mouth

El passat 15 de maig, el primer ministre d’Eslovàquia Robert Fico (pronunciat «Fitso») va patir un atemptat que quasi li va costar la vida. Encara que evidentment ningú no pot recolzar moralment un acte així, el cert és que Robert Fico anava a recórrer un camí polític perillosíssim, i algú (el poeta conservador Juraj Cintula, de 71 anys d’edat, actuant improvisadament) ha pres una decisió molt radical per a frenar-lo. I un fet molt trist és que son molt pocs els països del món on la població tingui maneres normalitzades i efectives de defensar-se dels polítics. I, precisament, a massa llocs (i hi compto l’estat espanyol) els polítics han arribat a ser una amenaça per a la resta de la societat. Hi ha un munt de debats pendents i pagarem tots un preu caríssim si no els tenim.

*****

M’ensumo que part de la solució al drama immobiliari és eliminar el mercat lliure d’habitatge i que tot el tema de compravenda i lloguer el duguin les administracions públiques, amb preus regulats i nul·la possibilitat d’inversió. Crec que això també ajudaria que no hi hagués tanta massificació turística, i els que vinguessin, a allotjar-se a hotels.

*****

Recordo, ja fa anys, la darrera conferència d’Arcadi Oliveres a la que vaig assistir. I una de les coses que va dir m’ha influït per a bé: ens va assenyalar que el model de vacances de la majoria de la població no era l’adequat. No ens calia comprar casa de cap de setmana, era millor que contractéssim un hotel i mantinguéssim uns llocs de treball (apart de, afegeixo jo, viure uns dies molt bé amb tot solucionat, i tenir certa llibertat de moviments sobre on anar els nostres dies lliures). També ens va dir que anar molt lluny de vacances era car pel medi ambient, i que per a coses com anar a la platja no ens calia recórrer grans distàncies. I aquesta darrera és una bona reflexió: és evident que si vols veure Sidney, Austràlia, no et quedarà altra que fer el viatge de 24 hores en avió fins a Sidney, Austràlia. Però per què anar-se’n a banyar-se a les Seychelles quan a Catalunya tenim platges per a parar un tren, apart de piscines de qualitat? Tot això ho vaig aplicar quan el 2019 vaig anar a passar quatre nits a Tarragona, tot evitant la festa major a Terrassa: només buscava una habitació d’hotel que em pogués pagar, per a tancar-m’hi, i per a això no em calia anar-me’n ni a París ni a Sant Petersburg. La meva primera idea era anar-me’n a Vilanova i La Geltrú, però llavors vaig veure que a Tarragona hi havia una opció molt més barata. És l’única vegada que he viatjat sol, i recordo com de fàcil va ser tot, doncs no vaig haver de ser a tal hora a l’aeroport ni passar complicadíssims controls de seguretat. Només agafar un tren fins a Barcelona Sants, i des d’allà un altre fins a Tarragona, tots de rodalies, i sense uns horaris precisos. De no haver estat per la curatela, ho hagués fet almenys un cop més, perquè necessito unes vacances. Però, precisament, per a què anar a llocs molt monumentals quan l’únic que vols és donar-te una pausa? Amb la meva mare havíem fet interessants viatges a tal o qual capital europea o als Estats Units, passejant-nos-ho tot i aprenent moltíssim, però en aquest punt de la vida no em plantejo intentar-ho pel meu compte perquè el que necessito és descansar.

*****

Allau de noves lleis sobre consentiment sexual. En teoria tracten de resoldre els problemes creats pels «machitos ibéricos» de sempre. Però a la pràctica s’ha arribat a un punt en què el conjunt de lleis ha esdevingut inaplicable sense enviar a la presó a tots els homes de l’estat, excepte que acceptin de no tenir mai parella i satisfer-se solets, com és el meu cas. Un es troba, a la pràctica, amb la necessitat de signar tot de papers davant de notari cada vegada que tingui una urgència, si un no vol anar de pet a la presó. Els que no som rics ja sabem per endavant que només rebrem un «no» per resposta. Uns quants polítics i empresaris en uns despatxos deuen estar contentíssims: han aconseguit aprofitar el feminisme per a desgraciar un cop més la vida de milions de persones. Mentre, ja he decidit ni intentar-ho perquè amb tanta llei no me la jugo. El fracàs del feminisme (o més aviat és femellisme?) és evident: no s’ha produït la igualtat de drets i deures. La igualtat emocional és una quimera. Però hi ha una via no violenta a intentar: als Estats Units, milions d’homes han decidit conscientment ni intentar-ho, el trencament d’aquella societat és un fet, i l’economia d’aquell país se n’està ressentint. Potser aquí hauria de passar el mateix, i fer-la grossa. Una societat que arriba a l’extrem d’impossibilitar la següent generació és una societat que mereix desaparèixer.

*****

Mentre, la ideologia de gènere (femellista també?) ja fa algun temps que ha arribat a Hollywood, amb una conseqüència inesperada: com de malament s’adapta aquesta a l’escriptura de guions. És evident que calen pel·lícules protagonitzades per dones, però potser no calen pel·lícules on vells grans herois es troben marginats i ridiculitzats per dones egòlatres i antipàtiques que només son allà per a apropiar-se el protagonisme (i carregar-se la pel·lícula), com tampoc calen pel·lícules on t’acabes adonant que el dolent no hauria de ser el dolent en absolut i on la simpàtica protagonista podria estar desencadenant una catàstrofe per pura inconsciència. 2023, en termes de Hollywood, potser ha donat tres bones pel·lícules, només una de les quals té alguna cosa a veure amb feminisme. Però per la resta, el 2023 Hollywood s’ha fotut una nata espectacular, 2023 ja passa per ser el pitjor any de Hollywood en termes de qualitat de les pel·lícules estrenades, el públic s’ha absentat en massa dels cinemes, i només les indústries europea i asiàtica semblen haver aportat alguna cosa. Em consta que la massacre continua. No ajuda que a les plataformes s’estreni qualsevol nyap amb l’excusa que es necessiten «continguts» (i reconec que m’he baixat algun dels nyaps més espectaculars, purament perquè es veu que s’ha de veure per a creure-s’ho: «Reina Cleopatra», on pel que sé la història és reescrita per a encaixar amb els prejudicis de la productora, i potser això no seria tan greu si no s’hagués traduït a una pallissa de les que fan època, amb només l’actriu protagonista com a apunt de mèrit però sempre estavellant-se amb un guió sense ritme i uns secundaris inexpressius).

*****

Aquests darrers dies he escoltat dos altres discos:

1) Los Pekenikes – Alarma (1969). Conté la llegendària «Cerca de las estrellas» (tot un viatge psicodèlic) i és un triomf de producció i, en força moments, de composició. Un disc clau, amb l’únic inconvenient que les dues adaptacions de peces de música clàssica no estan a l’alçada dels originals. Però que un disc com aquest pogués ser publicat en plena Espanya Casposa i tenir èxit fa creure en els miracles (recordem que a l’any següent els Brincos van publicar l’excel·lent «Mundo, demonio y carne» i es van estampar perquè el públic només els acceptava avorrides cançonetes d’amor; a la vegada, la cançó de l’estiu de 1969 va ser «María Isabel» de Los Payos i, encara que no la pitjor en el seu gènere, dóna una idea precisa de com de carques eren els gustos del públic més espanyolet a finals dels Seixanta – Londres quedava molt, molt lluny...).

2) La Sonora Santanera – Canta Sonia López (1962). Una troballa inesperada, a partir de la pista de la meva influència reconeguda «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera» (1964). Salsa i chachachá mexicans, amb lletres inofensives, però molt ben executats, i amb l’aleshores adolescent Sonia López a la veu, amb molt bons resultats. Em consta que és un altre clàssic d’aquell país, i també que La Sonora Santanera, ja amb moltes dècades d’activitat, son tota una institució a Mèxic.

*****

3) Afegeixo també una gravació coral de «I’m a Poor Lonesome Cowboy» pels Sons of the Pioneers, probablement treta d’algun registre radiofònic de la dècada de 1940. Els Sons of the Pioneers son tota una institució als Estats Units. Amb gravacions com aquesta que us comento, aquest estatus és plenament justificat. Aquesta gravació s’hauria d’escoltar a les escoles de tot el món. És simplement increïble.

4) Ja a un nivell més típic dels meus gustos, estic força intrigat amb una cançó de 1962, «Tomorrow», cantada per Matthew Reid. És un single no extraordinari, però sí molt interessant per com arranjament i cambra d’eco s’uneixen per a oferir un enregistrament amb diversos plans de so i amb una molt bona tornada. Matthew Reid acabaria assolint l’èxit a la dècada de 1970 com a músic «disco» amb el nom de D.C. LaRue.

*****

Aquestes darreres setmanes he fet tot de nous vídeos de cançons meves per a Youtube. Per què son tan inventius i abstractes i plens d’efectes? La resposta és prosaica. Us admeto que com a camarògraf sóc un desastre, i que Terrassa no és el lloc més interessant si només filmes entorn urbà, cosa a la qual la llei em força. No puc filmar gent, o com a molt des de molt lluny, i em trobo havent de filmar edificis lletjos i poc més. Aleshores tiro de postproducció per a intentar fer vídeos dignes, per això em surten imatges tan estranyes. És només tapar que filmo molt malament. Quan faig servir imatges antigues obtingudes via Youtube, faig el mateix per intentar evitar problemes de drets d'autor. Us reconec que m'encantaria fer vídeos amb persones, escenaris, càmeres professionals, trípodes i equip de producció, però això és caríssim i no m'ho puc permetre. Així que... enginy.

Musicalment només hi ha una cançó nova, però em devia el fer aquests vídeos i en alguns hi provo trucs nous. Us en desitjo un bon visionat.

https://www.youtube.com/watch?v=TuEJVUSYyOo

https://www.youtube.com/watch?v=YnNh9f2_GeY

https://www.youtube.com/watch?v=40ndd-wNPRI

https://www.youtube.com/watch?v=fL9hnBG9LVg

https://www.youtube.com/watch?v=A3oPN_9nrDE

https://www.youtube.com/watch?v=B1SLmvuNFt0

https://www.youtube.com/watch?v=oeRwLaqmMA0

https://www.youtube.com/watch?v=f7RyKNzBnQc

https://www.youtube.com/watch?v=A5mo3PN6rmE

Sledgehammer

 

Parlament ingovernable, guanya l’unionisme, només Puigdemont (no Junts) aguanta. Veurem què fa Puigdemont, però és quasi segur que anem a repetició d’eleccions a l’octubre, el que pot no estar tan malament. Les bones notícies: Ciutadans desapareix (és cert que ja han aconseguit fer tot el mal possible) i ERC es fot una certa patacada (que tan de bo s’acabi de rematar a l’octubre, i penso en el dia divertit que els espanyols ja no considerin prioritari protegir el Junqueras i el deixin sense escorta). Mentre, és veritat, el PP arriba als quinze escons i torna a ser un actor prou important. I entra Aliança Catalana que, amb un ideòleg com el cosí de l’Aragonès, no aportarà res de bo. La família Aragonès em fa fàstic. Els d’Alhora han fet el ridícul (i la Ponsatí es retira: bé!). A partir d’aquí, penso que el suposat independentisme paga el preu de deixar-nos a l’estacada a milions de catalans l’octubre del 2017, i que ara aquests milions de catalans hem d’aprendre a actuar pel nostre compte, malgrat els polítics. Jo mateix no penso creure mai més en cap polític, i si voto serà només per a evitar majories o per a posar nerviosos a tots els polítics, buscant activament que els plenaris acabin amb cadires volant: si els polítics deixen de funcionar, la gent del carrer podrem començar a funcionar. Bakunin tenia raó.

*****

Cal que el senyor en un despatx que ens diu que no als creadors independents desaparegui. Potser caldrà que desapareguin la CCMA i Flaix FM per a que això passi. Tancat l’aparador, tanquen les empreses i el camí queda lliure. No estic en contra d’una indústria oberta a tothom i que simplement constati i amplifiqui, beneficiant públic i creadors. Però això, a Barcelona i als poders poderosos, ni ho entenen ni ho volen entendre. El resultat és que perdrem cultura, llengua i país. I això ja és un pla polític de país, totalment conscient. A Catalunya hi romanc forçat i hi estic perdent el temps i les energies. Fart de viure entre imbècils i tietes carques.

*****

Una idea per a mi és escriure un poemari sobre la desesperació.

Una altra, descartar la novel·la que ja he decidit no escriure, però amb una possible sortida. No m’interessa una història d’amor, i potser el personatge masculí no deixaria de ser una simple extensió del policia jove al relat «Estàtica». Homes que semblen existir només per a enamorar-se i patir. Al Brill Building ja ens van saturar amb homes i dones així. Però la dona... potser que no hi renuncii. Per si sola no és una novel·la... però sí que és el 80% d’una novel·la. La veig en una sèrie de «tableaux vivants» que no acaben de conformar una història, però que apunten direccions i temes interessants. Mai no pretendré que sigui un retrat realista, sempre partiré d’un punt equivocat perquè no soc dona, però pot ser que almenys en surti un personatge dels que justifiquen una novel·la. Una altra cosa és què li pugui fer viure. I necessito calma per a poder observar la vida i que de sobte ocorri un llampec.

En el fons, ja em va passar una vegada abans: un personatge, en aquest cas un guitarrista, protagonitza un conte meu no molt bo, altres persones em suggereixen que podria ser l’inici d’una novel·la, i a l’inici del segon capítol m’adono que tot el que ha de fer aquest guitarrista és anar a posar una denuncia a comissaria i no hi ha novel·la. El guitarrista tampoc no era més que un munt de clixés, i en el fons tota l’empresa no era més que un guitarrista real, jo, tractant de començar una novel·la sense ni saber què escriure, i optant per fer una història «de guitarres» que al final no podia anar més enllà: una total falta de pla. Està clar que a aquest guitarrista no li podré fer protagonitzar més que un conte curt. Però sí és cert que per a mi ha seguit essent un personatge simpàtic en cerca d’una història vàlida que li serveixi de casa.

Sí que, com vaig dir l’anterior vegada, afegiré el conte de dol com a annexe a l’Estàtica, i serà el format definitiu del llibre. En molts aspectes és un llibre tan perfecte, que la novel·la que vull escriure en anglès pinta una mica redundant a hores d’ara, i fins i tot aquesta darrera està empantanada en com mostro un món amb homes i dones però sense cap relació de parella, i potser preferiré no escriure-la si veig que aquest tema me la bloqueja definitivament. Igualment no n’he pogut escriure ni una sola línia des de gener, i això inclou un pas tan bàsic com escriure una sinopsi coherent i convertir-la en una divisió per capítols sobre la qual poder treballar amb seguretat. Totes les coses que m‘han fet tot de persones m’han arribat a cremar, i el primer que necessito és trobar un refugi des del qual plantar cara. Necessito guanyar.

I no, no soc un poeta. No podré ser-ho mentre no pugui treballar en pau i amb llibertat.

Visc en un país de merda. El voldré lliure, precisament per a que deixi de ser un país de merda. Ara mateix això és un manicomi. I a la gent amb diagnòstic els manicomis ni ens agraden ni ens convenen. Sí a la llibertat, sí a la innovació, sí a la dignitat, sí a la vida solidària i pacífica.

*****

M’acabo d’escoltar el «bon disc» de Bachman-Turner Overdrive, «Not Fragile», de 1974. M’ha deixat satisfet. No és ben bé una obra mestra del rock, però sí un disc sòlid i animat que definitivament fa aportacions. Les suficients com per a que Randy Bachman sigui algú a tenir en compte. Apart que també té algunes cançons vàlides repartides per la resta de la discografia de BTO (i alguna amb The Guess Who), reconec que una debilitat que tinc és una cançó que va coescriure amb Carl Wilson dels Beach Boys, «Keepin’ the Summer Alive», que en la versió dels Beach Boys és l’únic moment decent de l’àlbum homònim de 1980 que és un dels punts baixos en la discografia dels Beach Boys. Una cançó que a l’any següent el propi Randy Bachman adaptaria com a «Keep the Summer Alive» per a l’àlbum «Union», en una versió menys sofisticada però una miqueta més interessant. Un tema amb potencial per a versionar.

I crec que, més endavant en la vida i ja lliure, intentaré versionar sencer en estudi l’àlbum «Around the Sun» de R.E.M. L’original se’ls en va anar de les mans i pateix d’haver estat molt mal enregistrat i produït, el resultat d’un grup que quasi no es parlava i que encara no havia paït la marxa de Bill Berry per motius mèdics. Però, com diuen ells, «les demos eren fantàstiques», i crec que és un àlbum que, ben enregistrat, pot arribar a ser prou bo. Només el podria penjar a Youtube i creuar els dits per a que no me’l traguessin, això sí. Suposo que serà impossible fer-los-el arribar a ells com a regal: ja estic massa acostumat a intermediaris posant-se pel mig.

Tinc també tot de bases de temes coneguts que vaig fer fa temps per a un cantant que no les va acabar fent servir. Alguna tractaré d’acabar-la amb veu, potser amb lletra nova, i penso que en especial «Nada», de Juan y Junior, quedaria molt bé amb una nova lletra en anglès amb el títol, que ells van emprar, de «Nothing», però amb un fort contingut polític i de desolació. El seu original en castellà és musicalment una obra mestra, però sempre he pensat que la lletra original era tan dolenta i incoherent que aconseguia aixafar el tema, i de fet m’agrada més sentir la mescla en anglès perquè almenys així no entenc tant tot aquell engrut ple de bestieses (no s’entén res ni hi ha res interessant).

Everybody knows this is nowhere

Votaré la CUP per una única proposta: una discogràfica pública. Genial si serveix per a treure del mig el proverbial senyor en un despatx dient-te que no perquè li rota. Em diuen que Ernest Urtasun (que de nit és Ernest Urtamoon) té millors propostes, a tenir en compte, però penso que només et funcionaran si ja ets dins, cosa que quasi tots els que hi hauríem d’estar no hi podem ser degut al proverbial senyor en un despatx dient-nos que no perquè li rota. Cal obrir el joc a tothom, i el proverbial senyor ha decidit que no. Què voleu? La música catalana està acabada i jo mateix penso que he nascut al cantó equivocat de l’Atlàntic. (I, sí, igualment és votar alguna cosa per a fer fora ERC. Tan de bo ningú no pugui formar majoria i s’hagin de repetir eleccions a l’octubre, a l’abril de l’any que ve, el 2026... És el fracàs d’un sistema. Que se’l mengin amb patates. Ja no il·lusionen a ningú, i el 2017 vam fer un munt de feina només per a que ens la xafessin una vuitantena de polítics i uns pocs centenars de sottogoverni. Doncs a la porra. Exacte: no desmobilitzeu mai a un militant.)

Sí que he enviat alguns dels meus llibres existents a certa editorial petita, de fora de Barcelona, que potser no bloquegi tant d’entrada. És el meu darrer intent a Catalunya. Sinó, toca escriure en anglès i buscar editor a Londres. I entrar en un exili interior.

I sí, com a escriptor potser podré promocionar també l’obra feta com a compositor, i sense concertots. No deixaré de compondre noves obres i d’enregistrar nous discos... quan pugui resoldre aquest caos. Ple d’ànsies de llibertat.

(Vaig presentar un conte a un concurs sobre el dol. No vaig guanyar, i son les regles del joc. Però penso que era un bon conte. No hi renuncio. Si alguna vegada puc publicar en paper l’Estàtica, l’hi afegiré com a annexe, n’és el final lògic, perfecte en la seva desesperació. Voleu dol? El tindreu.)

*****

He fet bé de seguir sol. Totes estan amb l’ego infladíssim i una visió molt legal i econòmica de com xafar-te la vida (el que les dretes en diuen «woke»). Igualment és una societat de sonats, i prefereixo no interactuar gaire amb ella. Tan de bo trobi on refugiar-me. Aquí, també, ganes d’entrar en un exili interior, i ser lliure i feliç. Necessito temps, espai i calma. Tinc clar que no ho puc esperar dels humans.

Potser un any en què ja no necessiti el telèfon, me’n doni de baixa i tingui només internet, per la feina i pel correu electrònic. Més tranquil, i menys despesa.

I sí, soc un inadaptat. Perquè... val la pena adaptar-se a un manicomi? O més val plantar-hi cara? Jo ho tinc molt clar.

Un altre tema és que aquí només parlin del tema ruptura entre sexes els de Vox, i això només fa que mal. Cal que en parlem des de posicions democràtiques, amb el respecte degut i sense violències. Sobretot això darrer.

I, per cert, el mur de Youtube està degradadíssim. Enlloc de guitarres i música, només hi ha vídeos que no es podrien ensenyar a cap criatura. I un munt de canals reaccionaris amb vídeos que no aporten res. M’ha arribat a posar tan nerviós que he acabat cercant com escriure a can Youtube i els he escrit en anglès demanant-los que els usuaris puguem desactivar o l’algoritme o el mur de Youtube. Mantinc el meu compte per a no perdre els vídeos que hi tinc, però com a usuari vull relaxar-m’hi i amb només un parell de canals d’informació ben escollits. Potser hauré de deixar d’entrar-hi, malgrat que hi ha algun canal que em convindria seguir consultant. Però reconec que haver de mirar aquell desastre en cerca de dos o tres vídeos em té cremat. Ja vaig sortir de Facebook, Instagram i X per temes semblants. Trobo a faltar coses semblants a tot això però lliures i administrades pels propis usuaris. I que ho puguem gaudir.

*****

He fet refosa de catàleg. I, en el fons, només elimino (de moment) el contingut de «Horns in the U.S.A.», un àlbum de demos-rareses que he decidit regravar... quan torni a tenir l’estudi operatiu i a tota potència. De moment, el tema «Les 24 Hores de Le Peus» ha estat enregistrat en unes condicions draconianes... i, malgrat alguna lleu distorsió, ha sortit potent. N’estic content. En tot cas, el conjunt de l’operació em deixa amb menys àlbums, però més llargs i ben pensats. Més coherents. He fet bé la feina.

Així, els nous àlbums son:

-Estratègies al Paradís: li he tret «I’m a Horn Every Day» i «San Basilio», i li he afegit aproximadament al mateix lloc «Astrosurfing» i «In the Upper Boom!», alterant a més «Ensenada in a Dream» i «Isle of View» per a un so millor. Son tres cançons molt semblants a mig àlbum, però ara es pot escoltar de principi a fi, essent un bon precedent per a «El Poble Alemany».

-Charleston Valentine Stone»: he reunit els vuit temes bons (1-7, 12) de les sessions originals, i li he afegit quatre temes d’altres orígens, entre ells l’espectacular «Amazing Grass». Amb quatre temes cantats, tinc un àlbum molt bo.

-Uns temps més feliços: un «doble LP» reunint quasi tots els meus temes convencionals de 2022. Bonic, i una bona simplificació del meu catàleg.

-Pentimenti: un «rareses» que quasi no sembla un rareses. 1-9 son com a l’àlbum original, 10-15 son repescades. Un àlbum força vocal.

-Side 1 Stereo: consisteix tan sols en posar l’antic «Side 1 Stereo» i l’antic «Nukes, Baby!» l’un darrere l’altre, fent efectivament un «doble LP» que reuneix efectivament la meva feina de la primavera-estiu de 2023 en un sol lloc i de manera una mica més efectiva que en forma de dos àlbums separats. Una altra cosa és que la música que conté fos fruit de tenir les energies reprimides.

-Nukes, Baby!: La nova versió conté «els sobrants» de la refosa. Prou coherents. «Les 24 Hores de Le Peus» és a bord, i n’és el «single» clar.

-Yr Widdfa: rep «I’m a Horn Every Day» i «San Basilio» (modificada) a mig recorregut, i de sobte l’àlbum funciona. També, dues cançons han rebut variació de «pitch» per a una millor seqüència.

-Ill Inois: Remescla de l’àlbum original. La primera versió la vaig haver de mesclar amb uns auriculars de fira, i quan la vaig poder sentir amb bons auriculars (ja penjada a internet) em vaig adonar que sonava debilíssim i sense greus, d’aquí la remescla... i la refosa. Hi he incorporat també «El maravilloso arte de subirse por las paredes», millorada. I ara sona coherent.

*****

Em vaig adonar, quan ja ho tenia enviat, que el «Side 1 Stereo» no el vaig pujar correctament, per un simple tema d’ordre: son dos àlbums l’un darrera de l’altre, però em vaig adonar que això em deixava amb una pista fantasma a mig àlbum. Vaig intentar avisar, però no hi he estat a temps. M’han avisat que retiraran la versió errònia. El repujaré. I tancaré una època. Quaranta àlbums.

*****

He substituït tres dels quatre vídeos de cançons de «El Poble Alemany». Ho he aconseguit. Un reciclat sobrant l’he adaptat per a «Les 24 Hores de Le Peus», del «Nukes, Baby!» definitiu. Em quedaran dos vídeos a fer, per a temes que vull destacar d’altres àlbums de refosa. I em faltarà retocar les dades de dos o tres vídeos que ja no es corresponen ben bé a l’àlbum que hi figura. Sobretot «Astrosurfing».

En tot cas, «El Poble Alemany» és una ocasió major.

*****

Vaig llegir l’article de la Wikipedia en castellà sobre la «Casa de la Sabiduría» a Bagdad a la nostra Edat Mitjana, i de com la feina allà feta ens ha dut als ordinadors i a moltes coses més. Trobo a faltar més informació sobre ciències i matemàtiques. De fet, és per això que vaig començar a llegir The Conversation UK: la secció de ciències. Soc un analfabet funcional en matemàtiques, a l’escola em veia incapaç de seguir-les, ara les trobo a faltar. No tinc diners, però m’agradaria aprendre’n i poder-les emprar com una eina fonamental de comprensió de l’Univers i de la realitat que vivim. Sense traves d’accés. Perquè d’adult sembla que només pugui estudiar matemàtiques a la universitat o en un curs de preparació per a la universitat, enlloc de poder assistir a classes a un centre cívic i anar a un ritme lent i dedicat. I, per cert, és com si als centres cívics només s’hi pogués anar a fer ganxet. Tot plegat és ridícul.

*****

També he llegit sobre la peculiar relació de Neil Young amb els cotxes de difunts. No puc ni plantejar-me tenir cotxe, però purament a nivell de somniar truites podria ser divertit tenir-ne un com a cotxe particular, una cosa tipus Cadillac del 58, molt pel·liculera. I molt optimista. Com jo.