2013

Ara mateix, el que més em fa falta a l’estudi és una taula de mescles. Però reconec que m’agradaria no tancar 2022 sense una guitarra nova. No tinc diners per a una, però la que te més números (pel preu) és una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue o en vermell: ja em vaig haver de vendre una, i ara sé quines pastilles posar-hi. Sobre la taula, el problema és no tenir els diners per a la que m’agradaria tenir, la Presonus Studiolive 16.0.2 USB.

I hi ha per resoldre el tema d’un terreny.

*****

(Divendres 20 de maig, tarda)

Al “Pentimenti” li falta una portada de veritat. La llista de títols és gairebé completa. Setze cançons, vuit de cantades i vuit d’instrumentals. Mig àlbum de regravacions, mig de cançons noves per a acabar de fer el pes. 46:32. El meu tercer àlbum de rareses. Encara falten cinc pistes de veu i una guitarra a «Buy Guitars». Va per bon camí. Ara, suposo que fins diumenge.

*****

El dissabte 21 a la tarda a la Coral de Prodis, l’acte de presentació del Manifest del Grup Minerva (del qual sóc membre fundador junt amb Marie Lottré) va ser accidentadet, el qual no va impedir que l’aprovéssim amb nota. Sobretot l’homenatge al Suri (que està molt bé perquè li hem fet en vida, se’l mereix) i les actuacions musicals. Moltíssimes gràcies a tothom qui va venir i tothom que ens ha ajudat.

El Grup Minerva som un grup d’intervenció artística i social. Actuarem via docència i la convocatòria de quatre concursos sense dotació econòmica, amb vistes a què la pròpia cerimònia d’entrega de premis esdevingui un altaveu per a molta gent que ara mateix no tenen manera de tenir aquest altaveu. I volem donar veu als barris. Uns barris on les organitzacions existents no paren esment en la cultura.

*****

(Matinada de dilluns 23 de maig)

He dividit en dos projectes el «Pentimenti». M’he adonat que estava sortint un altre àlbum instrumental meu (prou bo, ja que no innovador), i a la vegada m’he recordat de bases com «Pumba». De manera que el «Pentimenti» consistirà en el material cantat més les bases de demos. Només s’haurà de regravar una base i compondre una altra a partir d’una idea que tinc. Quasi tot serà cantat, amb tres excepcions. L’altre projecte encara no té títol, ni portada, i de moment consta de set cançons, una cara d’LP.

*****

«Te admito que para mí toda la publicidad es una hipocresía: te ponen a una pobre mujer a enseñarlo todo al lado de una botella de cerveza o de un coche. El día en que me traigan a casa a una mujer entusiasmada por mí y ya vestida para la boda, ese día hablaremos de comprarles un producto. Pero mientras sólo me pongan un combinado de fotos, que dejen a las mujeres en paz, que se la merecen.”

Apart, de veritat només es poden publicitar empreses enormes amb muntanyes de diners? Ho dic perquè són precisament les que menys ho necessiten: les coneixem de sobres. No cal que ens facin la vida impossible.

Mentre, la guerra de sexes i d’egos ha aconseguit un món on les dones es consolen amb les dones i els homes es consolen amb els homes. I jo per estrenar. Bravo.

*****

Escoltat el nou de Wilco, «Cruel Country». I tan cruel. M’he avorrit bastant, i això durant vint-i-una cançons, setanta-set minuts. Música de fons en el millor dels casos. Sona a retorn a «Wilco (The Album)», que en si mateix ja no era un dels seus millors àlbums, més alguna cançó country que no aporta res. No opino sobre les lletres perquè en una primera escolta no les he enteses, no sóc molt bo entenent lletres en anglès. Però la música... no diré que sigui el seu pitjor àlbum perquè «Schmilco» (2016) sonava encara més ensopit. Però els dies del «Yankee» i del «Ghost» queden desgraciadament molt lluny. Primer àlbum de Wilco que almenys de moment no em compraré en CD, i que no em compraré segur si no remunten. «Cruel Country» és Wilco gandulejant.

*****

El 2013 vaig partir peres amb el món clàssic perquè volia novetats. No m’esperava que la de 2010 anés a ser la dècada de la mort del rock com a entitat creativa. Que no vol dir que no hi hagi una escena independent creativa (a la que coneixen quatre gats). Però l’escena oficial no només sona molt avorrida, és que ja no fa rock. Si a més hi afegim l’eclosió de les bandes de tribut, tinc la sensació de ser un dels darrers guardians d’una determinada ètica de treball. I a mi em coneixen a casa meva. He perdut la moral.

House in order

 

Estic content perquè totes les meves guitarres i baixos estan pagats. Ara falta recuperar equivalents d’alguns instruments perduts durant la «baixa pensió». En tinc per temps en el millor dels casos, però no em rendeixo.

I una taula de mescles decent, que la Behringer està cadavèrica.

Apart d’això, si un dia tinc molts diners, un últim compressor seria la versió Warm Audio del Bus SSL.

I una última guitarra important seria la Fender Meteora.

*****

Porto més d’una setmana fent massa feina, i no precisament creativa. Trobo a faltar tant la calma...!

Estic nerviós.

Crec en l’avorriment.

Almenys, setmana de ràdios, per la que estic molt agraït.

*****

Al «Pentimenti» em falta gravar les veus de quatre temes i un petit passatge de veu a «Boston». Malgrat tot, tinc bastanta feina consolidada, amb només una cançó instrumental («The Notorious Telecaster Brothers») a regravar i replantejar. I algun títol a decidir! Més la feina de portada... En tot cas, pinta bé, sobretot pel que serà el «rareses 3».

I pel que fa a llibres, encara em falten un o dos contes per l’«Estàtica». Esperant a que arribi aquest diumenge. A més, tinc problemes amb la portada del llibre. Ja traduiria més endavant. I el llibre de teoria musical és els meus deures per a l’estiu.

*****

Una història del «1964» seria: començat la tardor de 2010, des del principi la meva intenció era que fos un monument al «Mur de So» de Phil Spector. Només que passaven dues coses: no sabia realment com crear-lo amb els elements de què disposava, i a més el meu equip informàtic de l’època no em permetia gaire luxes pel que feia a nombre de pistes, entrades (una entrada estèreo i passa que t’he vist), connexions MIDI (un in i un out), memòria RAM (un portàtil de 2006)... A la vegada, volia intentar el pas progressiu a la música atonal, construint-m’ho bé, i en el disc acabat hi ha «Pripiat» com a testimoni d’aquest intent (tothom al món clàssic terrassenc em deia que allò era el que havia de fer, i en aquells moments pre-«concert del caos» jo hi estava disposat i era un ferm defensor de la música atonal). Els «outtakes» a la compilació de Bandcamp «Quan encara érem al 1963» (el meu títol favorit) expliquen bé la història: les primeres preses de moltes de les cançons «tenien un aire» però sonaven dèbils, sonaven a «General MIDI» molt bàsic. No hi havia mur de so. I això em va fer treballar i treballar... i gravar bases que sonaven equivocades (per exemple, tempos equivocats, o pistes de bateria que no quallaven). A la vegada que les poques lletres que vaig escriure en aquell moment son de les meves pitjors. A la vegada que el poc que sonava més bé no encaixava... i va donar inici al projecte del «1980» quan, a mitjans de 2011 i ja amb el trauma de cantar en el «concert del caos» (30 d’abril de 2011), em vaig adonar que m’havia estancat, que treballava i treballava sense arribar a cap lloc, i que el que tenia sonava fatal. I vaig parar el projecte, passant a treballar en el «1980» i en la primera versió de «Himnes» («Hymns»). Tenia la sensació d’haver perdut alguna cosa molt elusiva.

Saltem a mitjans de 2013. Ja tenia molts projectes en marxa i inacabats, però ja havia desenvolupat la meva tècnica base d’ús del MIDI i els multipistes per a crear arranjaments complets, i el que estava gravant ja sonava millor. I vaig decidir reprendre el projecte del «1964». Aleshores ja tenia una taula de mescles Behringer que era dolenteta i que ara dorm el son dels justos, però que em permetia gravar més d’un sintetitzador alhora i alhora posar-hi reverb del Zoom RFX-2000, alhora que ja tenia un ordinador de torre decent. I vaig començar a regravar i regravar. I a escriure noves lletres. I a afegir cançons. I a gravar algunes pistes de guitarra el 2014 amb micròfon i el meu aleshores nou ampli Fender Twin Pro Tube amb autèntic so de vàlvula. No vaig acabar el disc fins al 2015, moment en el que el disc ja era un «mastodonte». El moment clau en la meva tècnica va ser quan vaig començar a aplicar EQ de greus de la taula a quasi tot, més doblatges de diferents instruments per a intentar replicar la massa de so de la «Wrecking Crew» (tècnica que més recentment he substituït, per fer diferents pistes de baix). El resultat té tant de brillant com de confús. Les lletres tenen alguns errors de documentació, a la vegada que també hi ha històries fictícies, amb quasi tot l’àlbum cantat (darrera vegada que ho he fet). Amb tanta regravació, totes les cançons assoleixen uns mínims, tot i que el so no és gens transparent. De fet, si a partir del «Biedroneczki» he apostat tant pels discos instrumentals és perquè em vaig adonar que amb això el resultat guanyava en nitidesa. És un disc que el 2015 va tenir crítiques per llarg i difícil, coses que és. Ni jo l’escolto seguit. Però va ser un disc clau que va possibilitar tota la meva obra posterior fins ara mateix. De fet, el meu únic gran pas estilístic posterior va ser que al «Biedroneczki» vaig introduir espontàniament ritmes llatins, possibilitant després l’«Estratègies».

Tot i que les actuals sessions del «Pentimenti» m’estan deixant amb alguns nous rumbs per explorar, lluny de la vista del públic.

*****

Part del problema amb la història del «Feina 2.0» és que un sol concert m’ha complicat la vida fins a avui i seguint. Almenys la versió definitiva de l’àlbum és bona. Però durant més d’una dècada aquest va ser el meu àlbum més dèbil. I m’agradaria no haver cedit el 2009. Sóc massa dèbil. Ara em plantejo intentar anar algun dia a un lloc tan aïllat com per a que ningú m’hi vingui a buscar per a complicar-m’hi la vida. I llavors, a la fi, viure.

Tellie Happiness

 

(Principis de maig)

Pensant de nou en fer repintar de groc la Samick Flying V. Si aconsegueixo convèncer algú que no m’importa perdre una mica de to, pintar de groc a sobre del negre no seria ideal però almenys retallaria costos. I si no, en algun moment de l’estiu o la tardor m’hauria d’agençar un kit de guitarra, millor si és tipus Stratocaster HSS, i fer-lo pintar i muntar.

(Pels dubtes, normalment un luthier insistirà a treure tota la pintura d’una guitarra abans d’aplicar el nou acabat, perquè afegir capes a les ja existents impedeix que la guitarra vibri bé i «apaga» el so; el problema és que el cost de l’operació es dispara perquè treure la pintura existent és una feinada per a tornar-se mico, i sovint no valen ni decapants: pur llimat.)

(Mitjans de maig)

Toca esperar a una guitarra nova en groc. La llista...

*****

El 12 de maig al vespre, la Telecaster ha quedat pagada. Casa Farràs és molt gran. La Seguretat Social, molt petita.

Falta veure si alguna vegada tornaré a tenir una alegria en forma de nou instrument. Fins a desembre de 2021 he estat un mestre a fabricar-me les bones notícies. Ara ja no depèn de mi.

*****

El «Pentimenti» acabarà essent un àlbum sencer, que serà el tercer de rareses. Falten pistes vocals, més un parell de pistes de guitarra, obligatòria a «Buy Guitars». És això, mig disc de cançons antigues regravades, mig disc de típics instrumentals meus. No pinta gens malament, però no li donaré publicitat: simple completació de catàleg.

*****

He sentit el segon single del nou de Wilco. No sona ni a country, més aviat a cançó que podria haver estat a «The Whole Love»... que no era un gran àlbum. Miraré d’escoltar l’àlbum, però pinta que per primera vegada no me’l compraré, com ja vaig dir quan va sortir el primer single.

Sí que sortirà caixa del YHF. No me la puc permetre, però em fa ràbia. Això sí que valdrà la pena.

*****

Se suposa que no és un gran disc, però el «Human Touch» de Bruce Springsteen està molt infravalorat. Cert, no és ni «Born to Run» ni «Nebraska», i no hi ha la E Street Band per enlloc, però ja m’agradarà si el meu pitjor àlbum té aquest nivell. Fins i tot «57 Channels» té més potència de la que li admet la crítica.

*****

Entre el 4 i el 5 d’agost de 1992, amb el meu radiocassette, una tercera pletina i unes quantes cintes de cassette, vaig fer una peça que se suposava que anava a ser un intent meu de replicar «It’s Gonna Rain» de Steve Reich, però que va mutar ràpidament a un «collage» de sons força caòtic, que amb el temps vaig titular «Dock’n’Doll». Amb un intent avortat pel mig, entre octubre i novembre de 1992 vaig gravar una peça en dues parts diferent però igualment caòtica titulada «Han matat en Johnny». Aleshores no era perfeccionista ni havia passat mai una crisi creativa, i és a aquest moment (i als 2000 Mosquitos) que es refereixen els versos de la Torradora «era el temps de l’hora màgica, quan el refugi semblava etern». Solemnitat apart, la clau de tot l’afer és que estava component amb cinta magnetofònica, amb soroll de fons, amb «found sounds», amb impossibilitat de sincronitzar res, amb atzar, amb molt d’humor, arribant a carregar-me el meu pobre radiocassette, però amb intenció compositiva real. I que els resultats em van ensenyar observacions crucials. Entre març de 1990 i juliol de 1992 havia estat component minimalisme de molt baixa qualitat, fins i tot fent peces «combinatòries» que en retrospectiva no sonen ben bé a res intel·ligible, la pitjor part de la meva obra, pagar la novatada. Però aleshores estava molt «matemàtic» i «estructurista», i ni tan sols el fet que escriure tot allò sobre paper pautat era molt avorrit em posava en alerta. Fins que vaig fer aquestes peces en cassette, «Les cintes de 1992», i de sobte em vaig adonar que allà hi havia una cosa que definitivament no era a la meva música «combinatòria»: energia. No sabia com hi havia arribat, o per què notava aquella energia, o per què la meva música minimalista fallava tan estrepitosament en comparació. Tota la part teòrica no l’aprendria fins al meu pas per l’Institut Crash el 1997, més les meves lectures dels textos amb els discos de Philip Glass i Steve Reich a mitjan anys Noranta o les meves lectures posteriors de llibres sobre com van gravar els Beatles, Brian Wilson, Jimi Hendrix o Phil Spector. Però aquelles cintes, molt semblants al «Revolution 9» dels Beatles (que no vaig escoltar fins el 13 d’agost de 1993, junt amb l’Àlbum Blanc, el dia que vaig fer 18 anys, i crec que l’haver fet jo aquelles cintes em va fer connectar amb «Revolution 9» a la primera: continuo pensant que és la millor pista del doble àlbum), em van fer pensar. Encara vaig estar un parell d’anys fent «combinatòria» a falta d’alguna cosa millor per fer, però aquelles cintes, més el meu descobriment dels grans àlbums dels Beatles, em van dur primer als 2000 Mosquitos i després, amb la breu pausa d’una cançó que el 1993 no em va dur enlloc però que trobaria el seu potent lloc enmig dels potents murs de so del «1964» el 2015 («Burned Been’s Everybody»), a finals de 1993 i la primera meitat de 1994 estava component les «maquetes del ‘94» que, amb la pausa de la meva Gran Crisi Creativa, desembocarien en el «Corrupció». És a dir, sense les «Cintes de 1992» no hagués passat res. Per això n’estic tan orgullós: no les vendré mai com cap gran obra mestra, i sóc conscient que quasi tothom les odiarà (per això no les he posades amb els meus àlbums a Spotify), però per a mi van suposar un canvi de rumb importantíssim.

Sí que és cert que a partir de 1992 he fet coses semblants, mai sota el meu nom i molt més descuidades, amb l’únic i sa propòsit de divertir-me amb les cares de patiment de la gent. Però aquesta és la diferència: les «Cintes de 1992» són veritables composicions, i qui conegui les meves intencions hi trobarà un munt de sons per a riure i passar una bona estona.

Reconec que m’agradaria trobar un quatre pistes de cassette amb Varispeed, per a tractar de recuperar aquell esperit. Amb gravació digital tot és molt més ordenat i polit, no passen accidents creatius. I m’agradaria que me’n passés algun més.