Baby I’m so Sure of the Money

 

M’he venut l’ampli Roland Blues Hot! Tube i un pedal Boss per a baix. Tinc els diners per a una taula de mescles mítica...

*****

Un nou llit arribarà al setembre, i fa falta. Queden pendents unes estanteries metàl·liques per a llibres, de moment vull refer-me una mica i hi ha temes prou importants en marxa. Només puc dir que si un any trobo manera de fer-me amb un habitatge molt barat, serà fora de Terrassa, probablement molt lluny. Els preus ho dicten.

*****

Tinc la Starcaster a arreglar, de moment dos detalls molt bàsics. Les Wide Range no poden ser ara mateix, per cares. Temps al temps.

*****

És un mes d’agost que no semblaran vacances. La gent no sap parar. L’any que ve m’agradaria passar l’agost fora, el que equivaldria a reservar-me un temps per a mi.

No he començat a escriure el llibre. Hauré de demanar excedències.

*****

Al baix Austin APB200 m’agradaria fer-li canvis molt ambiciosos: una pastilla Fender Precision ‘62 (en uns mesos la veig possible) i un màstil Fender d’auró (força més car). Seria convertir un instrument econòmic en un de gamma mitjana. El canvi de màstil es justifica perquè l’original és força desastre, i també perquè una partscaster amb «Fender» al claviller imposarà molt més respecte que una Austin. En el fons, l’Austin AJB300 també falla en aquest punt, però trobar un màstil Jazz Bass tipus 1975 en auró, amb «binding» i amb marcadors rectangulars no serà tasca fàcil, segurament li hagi de fer trobar el punt al que hi ha ara. Però, tornant a l’APB200, el canvi està plenament justificat i continuaria donant-me un «Precision» força proper a un d’americà per un preu no excessiu. Falta trobar uns 350€...

*****

Un canvi de clavilles és tot el que li caldria a la Harley Benton CST-24 P90, prou bona per demés, sobretot pel seu preu. Vaig fer una bona compra.

Espero que fer posar Filtertrons a la Gretsch no serà molt difícil.

Mentre, al baix Höfner li faria canviar les clavilles, i aquest cop optaria per posar-li pastilles originals Höfner «tipus 1963». Segurament això ja quedi per a 2023. És anar restaurant la col·lecció a com era el 29 de setembre de 2019. Una Epiphone Wildkat pinta difícil, i segurament la buscaria de segona mà.

Per a una guitarra «tipus 335» optaré per una de barata, entre una Harley Benton HB-35 negra i una Hartwood Revival negra. Tinc feina per davant i m’agradaria tenir ingressos normals.

*****

Un cop tingui taula de mescles, a l’estudi només m’hi faltarà un Warm Audio Bus-Comp (tipus SSL, vull tenir els quatre compressors clàssics i ja en tinc tres, tots clònics) i un mòdul sintetitzador Roland JD-08 per a sons una mica diferents (això darrer ja és perfeccionisme i segurament no arribi a temps).

Un any potser torni a anar a un Vox AC-15C1, però per a això caldrà que tingui prou espai com per a poder-lo fer servir amb normalitat. De moment, un metre quadrat més es deixa notar.

*****

Una guitarra que em va faltar comprar és la Fender Meteora, un gran disseny. Entre nosaltres, estic esperant a que un any n’arribi a sortir una versió Squier, doncs per a mi és més recolzar un disseny valent que no pas necessitar una guitarra molt potent. Per tant, de moment espero i prefereixo resoldre altres temes.

No Way Out

 

El «Pentimenti» ha estat publicat. Les regravacions no dic que siguin millors que les originals (sí més ben produïdes, per un tema que els originals van ser gravats amb un estudi de la Senyoreta Pepis), simplement em permeten tenir un mur complet a Spotify. Llavors hi ha alguns instrumentals prou bons, i dues cançons cantades, noves, que no són de les meves millors però que em permeten arreglar comptes amb dos temes: «Magnitogorsk» és un tema (la ciutat siderúrgica soviètica) que em ballava pel cap des d’almenys 2005, i la lletra definitiva és de les meves millors; i «Tots aquests anys després» ret homenatge a un mosso d’esquadra caigut en acte de servei, a la vegada que equilibra continguts dins la meva obra, una cosa que em devia a mi mateix, no estava tranquil.

Amb això, trenta-dos àlbums. Només em queda pendent el «Shut Down, Vol. 3», i no vull córrer.

*****

No em vendré la Starcaster. No té unes pastilles genials, però són millor del que creia, un cop les he sentides a un cert volum. És una guitarra suficient per a casa, sempre que li faci posar clavilles noves i que li faci llimar una mica el trast 22, que de tant en tant fa ganxo i fa que la prima m’emeti un re agut que no hauria de ser allà. I les Wide Range trigaran, en el millor dels casos: millors, però massa cares.

Vaig mirant el tema d’una guitarra groga. Només dos models en fabricació, no exactament barats, i si vull una Strato groga, toca comprar kit i peces concretes, amb un resultat final car. Em pregunto el per què de tanta escassedat.

*****

He penjat al compte alternatiu de Youtube les meves versions de «Montage» i «Music in Eight Parts» de Philip Glass. No en tinc els drets però no volia que passés més temps sense que ningú les sentís. Si me les esborren, mala sort. Dit això, vaig fer diversos intents de fer-les arribar al propi Phil junt amb versions menys significatives de «Music in Similar Motion» i «Dance No. 2», però diria que ningú les hi va passar. Per tant, silenci administratiu. (I m’agraden més les meves versions.)

*****

«El Ple (de Barcelona) aprova la prohibició de fumar a totes les platges de Barcelona»

Opino: «Se'n diu síndrome de la Gran Capital amb Ego, el més segur indici de centralisme. Li passa a França amb París, li passa a Espanya amb Madrid, i li passa al Principat de Catalunya amb Barcelona. Només pensa en com està estructurat el Principat, físicament: capital, àrea metropolitana, àrees d'esbarjo, i àrees de no se sap ben bé què però on s'hi poden posar totes les centrals elèctriques, pantans i serveis conflictius que es vulguin. El sistema ferroviari té el seu quilòmetre zero a Barcelona, les autopistes conflueixen a Barcelona, has de passar per Barcelona per a anar al poble del teu costat, la gent necessita cotxe propi per a fer desplaçaments que no siguin a Barcelona... Fins i tot, els barcelonins no necessiten sortir de Barcelona més que per a anar a esquiar. Mentre, fins i tot a l'àrea metropolitana anem mancats de serveis, i ja no et dic a llocs exòtics com la Terra Alta o al Pallars Jussà. I els partits pensen igual: només importa Barcelona, i crec que si un dia Catalunya s'independitza podrem crear dos països sense cap trauma: Catalunya i Barcelona. Tot això t'ho dic perquè, en un país on només importa la capital, fins i tot els partits pensen només en la Generalitat i en l'Ajuntament de Barcelona, i la resta del país que es foti. Llavors, mesures com la prohibició de fumar a les platges només es dicten per a les platges de Barcelona perquè als polítics ni se'ls acudeix que a d'altres llocs també caldria aquesta mesura. De Catalunya com a país ni se'n recorden.»

*****

Admeto que fa dècades que li vaig perdre la pista a Núria Feliu. Era algú que als anys 1980 no parava de sortir a TV3 i no recordo que em digués ben bé res. Suposo que per això no m’ha impactat el seu decés. L’únic que puc dir és: quan s’hagi mort tota la generació dels 1970, què ens quedarà? Oques Grasses? Lildami? Com a país estem entestats a fer el ridícul. Ja ens ho trobarem. Només puc dir que jo no en tindré pas la culpa, i que me’n rento les mans.

*****

El mateix ens passa a nivell literari. Estic escrivint a tot d’institucions i webs i no hi ha resposta. Manera de frustrar vocacions i que els nous valors pleguin. Som un país de fer riure.

The Late Greats

 

No acabo de poder establir un cap de pont. Però almenys sembla que aquestes darreres hores he fet dos fans. Com a mínim d’«Automatic Day». Benvinguts siguin. Sempre em cridarà l’atenció la diferència d’apreciació de la meva música quan es tracta del públic (quan té oportunitat de sentir-la) i quan es tracta dels despatxos oficials.

*****

Pensant a vendre’m l’ampli Roland Blues Hot! Cube. No el faig servir, i necessito una taula de mescles, si pot ser digital amb força entrades. De moment m’aguantaré les ganes de guitarra.

Espero que l’any que ve no vagi tan apretat i pugui comprar-me un Warm Audio Bus Comp. El compressor de bus SSL, però més econòmic. I em serviria per a tenir tots els compressors clàssics, en una forma o altra. 800€.

Espero poder-me fer en algun moment amb un Roland JD-08, per a provar sons. 400€.

I pensant sobretot en una taula Zoom Livetrak L12. Em resoldria moltes coses a la vegada. 500€.

*****

He acabat el «Pentimenti»... a falta de veure què en pensen els amics. Tinc ja una bona crítica, però necessito les crítiques dures. No deixa de ser la primera vegada que regravo temes. És això: Rareses núm. 3. I tancarà una època... quan el llanci. Em deixo un parell de dies abans de publicar-lo. I el publicaré amb discreció: l’era d’escriure i fotografiar ha arribat.

D’aquí a un temps intentaré acabar el «Shut Down Vol. 3». Autotune a les veus, i alguna guitarra. Acabar d’autosabotejar-me un àlbum. No corre pressa.

*****

No deixo de barrinar esquemes per a poder trobar el meu trosset de superfície en aquest planeta, un lloc on pugui muntar-me un sostre i on pugui manar i decidir jo. Serà dificilíssim, però no deixo de buscar i buscar. Serà lluny de Terrassa, si arriba a materialitzar-se. I ha de ser alguna cosa prou barata com per a que no m’ho puguin espatllar amb 80%. Hi ha vídeos a Youtube que prometen un ensorrament del mercat immobiliari. Tan de bo arribés a ocórrer, però m’imagino que els bancs correran a maquillar els seus balanços comptables. I ja són 21 anys de cerca endebades.

*****

Tinc la sensació d’haver-me equivocat amb els dos darrers instruments que vaig comprar just abans que entrés en funcions la fundació. No dic el tercer, la Hartley Benton CST-24 P90, perquè pel preu ha resultat prou bé, no substitueix del tot la Epiphone Wildkat però és un bon instrument en els seus propis termes. Llavors, els altres dos no són del tot errors complets. M’explico.

El baix Austin APB200 el vaig comprar com a substitut d’un Fender Precision Bass que no em podia comprar. Em vaig basar en la bona experiència de l’Austin AJB300 amb molt bon so i molt bon acabat (sí amb trasts afilats que li he de fer corregir) per molt poc preu. Però l’APB200 no m’ha acabat de sortir. Té una cosa bona, el cos acabat en vermell que és matador. La pastilla no és excepcional i s’ha de fer canviar. I el màstil té el mateix problema de trasts afilats però pitjor, més un diapasó una mica sec. M’he de documentar sobre si el màstil es pot fer arreglar com toca. Tinc ullada una pastilla Seymour Duncan SPB-1 Vintage per a fer el recanvi. Seria una manera de tenir un Precision per molts menys diners. El tema és que no sé com quedarà el màstil, i comprar un màstil original Fender em sortiria car. Clar, no tinc un cèntim, pel que de moment tinc un baix poc estelar i poc interessant de tocar.

I, sobretot, el problema és la Squier Starcaster. No pel moble, que és prou bo, ni per l’estètica, que és superba. Les clavilles d’afinació s’haurien de canviar, però això no és un drama. El problema són les pastilles: la Squier Starcaster recrea l’estètica del model Fender de 1976 fins al punt que incorpora unes pastilles humbucker molt grans que en l’original eren les molt comentades Wide Range amb imans CuNiFe. El cas és que quan vaig comprar la meva guitarra vaig pensar «sempre puc comprar l’equivalent Fender de les pastilles», però després he descobert que, degut a què quasi ningú fabrica l’aliatge, les pastilles que ofereix Fender des de fa molt poc són molt cares, i n’hauria de comprar dues, més segurament fer canviar tota l’electrònica. No tinc un cèntim. Les cavitats són massa grosses per a unes humbuckers normals. I les pastilles que porta la Squier sonen força malament, o almenys no he trobat com treure’n un so decent. És això, tinc una guitarra molt maca que pintava que seria el substitut ideal d’una 335, però ja m’emprenyaria haver-la de vendre.

En els dos casos, l’instrument «correcte» em passa molt del pressupost. Un baix Fender Precision mexicà se me’n va cap als 800€ en el millor dels casos. Una Epiphone 335, cap als 550-600€. Uns costos prohibitius per a mi en aquests moments. La Epiphone Wildkat ha pujat molt de preu i no baixa dels 450€ en el millor dels casos. I les alternatives econòmiques, no sé de quina qualitat, són totes en comerços estrangers via internet, amb el que són una via tallada. Admeto una certa frustració.

Si més no, he decidit deixar la Ibanez AMF73 en el seu estat original. Duu unes pastilles ceràmiques que resulten sonar molt bé. Sobre la meva Gretsch G5122 Electromatic, necessita dues pastilles Filtertron, aparentment força assequibles, però la resta de la guitarra està molt bé.

Potser sí que m’hauré de vendre la Starcaster. Frustrant, però no vull haver-hi de gastar molts diners.

Ostracisme

 

«Efectivament, el nou disc («Jo m'embafo amb els OVNIS») és «un més» i «un de més». Crec que és prou bo si el mirem com a disc aïllat, però tinc molt clar que només queda un disc en aquesta vena, i serà el «Pentimenti» amb cançons regravades. Llavors toca parar. De moment penso en retocar una mica l’estudi. Però em falta una taula de mescles decent, i els diners per a comprar-la.»

*****

He acabat i publicat «Estàtica». Un últim conte, feia dies que em rondava però no la manera de fer-lo. És un gran llibre. Ara falta que l’hagi escrit bé i sigui comprès. He anat molt al fons. No és un llibre comercial, i té molts subtextos.

*****

«Tinc més o menys les veus fetes pel «Pentimenti». Un altre tema és que amb això el disc estigui. Faltarà almenys una guitarra a «Buy Guitars» (lògic, no?). I no estic segur que alguna presa concreta sigui prou bona. Igualment, no estic podent anar prou ràpid. I fa molta calor.»

*****

El creador dels acabats Relic va ser Pete Townshend de The Who. I feia una feina realment bona en aquest apartat.

*****

A dimarts 21, el «Pentimenti» és molt a prop de ser completat. Només falten les veus de «Magnitogorsk» i una pista extra a «Boston». La seqüència de cançons està establerta, així com el treball de portada. Serà un llançament menor però cuidat. Un altre tema és que sigui, que ho és, arxivística pura. I llavors quedaran dues feines per a l’estiu: el completament del «Shut Down Vol. 3» i redactar el llibre de teoria musical. (No completaré el «Jazz» mentre no tingui uns dies per a mi, i això ja vol dir la tardor o directament l’hivern de 2023. No em preocupa, no el publicaré.)

També hauré de pensar a publicitar els meus llibres.

*****

He retocat certa llista. Hi ha un canvi de guitarres, amb el que em sento realment satisfet. Però la part més important és que no he inclòs taula de mescles analògica i he substituït la taula digital per una en rack de la Zoom, 300€ més barata (Zoom LiveTrak L-20R).

De moment, en tema taula, hauré de fer invents amb el poc que tinc.

*****

La gent és contradictòria: vol que canti als meus discos, però llavors em manifesta la seva decepció amb els resultats. Em sembla que un cop acabat el «Shut Down» (que necessita veus) ja ho faré tot instrumental i a córrer. No sóc un intèrpret, i com més aviat la gent ho entengui, millor. Sóc un enginyer de gravació i necessito estar-me a casa ben tranquil·let. Fa dotze anys vaig cometre un error terrible en acceptar fer un sol concert, i és un error que he pagat caríssim.

*****

Els preus dels habitatges i terrenys a Terrassa segueixen fora de mida. No sé si em sortiré amb la meva d’emigrar, i me’n depèn tot. Mentre, el cigronet menut només pensa en tornar a donar la tabarra pels Jocs de 2034. Quina colla d’inútils tots plegats.

Mentre, unes consultes sobre uns terrenys no han donat fruit: els que puc pagar no són edificables.

*****

He escrit a un lloc demanant ajuda com a compositor. Ja no sé com sortir-me’n. Estic condemnat a l’ostracisme al meu propi país.

*****

A 30 de juny, tinc fet tot el «Pentimenti» a excepció d’una sola pista vocal, la de «Magnitogorsk». Els darrers serrells del curs em tenen frenat. La decisió de tractar de marxar de Terrassa com sigui està presa. Però necessito que el mercat immobiliari foti un pet com un aglà.

*****

Vint-i-vuit anys després, em vaig aturar a escoltar el «The Division Bell» de Pink Floyd. «Background music». Em vaig avorrir bastant. I és el millor àlbum post-Waters... del que també vaig escoltar «The Pros and Cons...» amb resultats similars.

Cel·luloide

 

Els tres partits s’han venut el país a canvi de res. No aneu a votar, cal enviar-los a casa. El paperot que estan fent amb l’idioma és intolerable.

Mentre, l’estat es dirigeix a la seva fallida econòmica, amb la possibilitat d’arrossegar l’euro en la seva caiguda. Digueu-n’hi incompetència.

Preferia quan Vox era una marca d’amplificadors. Ara és un partit que només es defineix per la seva hostilitat contra Catalunya i contra els catalans. I en això basen la seva campanya a Andalusia. Res de resoldre els problemes dels andalusos. De fet, Espanya en general ens odia, amb només la relativa excepció d’Euskal Herria. Mentre, el poca-solta de la Genialitat sent rumors de la caleta.

*****

He fragmentat el projecte del «Pentimenti» en tres: 1) el «Pentimenti» pròpiament dit, de 29 minuts, amb les cançons regravades i unes poques noves, definitivament un projecte més ben integrat; 2) un EP, de moment, amb els «rockers» dels que no tinc clar què fer-ne; i 3) «Jo m’embafo amb els OVNIS», de moment mig àlbum (28 minuts) amb nou instrumentals que aniré ampliant amb el que vagi gravant en nits de no saber què fer, de moment el que hi ha és bo, ja que no innovador. Al «Pentimenti» li falten bona part de les veus.

(Dilluns 30)

De moment el que tinc per a «Pentimenti» i «OVNIS» és prou bo. Únic problema: tinc algunes idees que vull acabar, però en les que estic encalladíssim. Podeu riure: 1) una falsa idea mozartiana que vaig somniar fa anys, que no sé com acabar, com arranjar, o si arribarà mai a valer la pena, no em refio massa dels meus somnis en l’apartat musical; 2) una mena de «Bolero de Ravel» que vaig idear en la seva forma més bàsica el 1990 i que ja he intentat gravar recentment però que sona a cançó dee l’enfadós i amb problemes inesperats de fase; 3) una idea que data de l’era Corrupció amb una demo que sona fantàstica... excepte perquè no és una cançó, no he aconseguit mai muntar-la amb una intro i que quedés bé, i és una demo lleugerament distorsionada (i, a més, la he arribada a gravar de nou amb MIDI complet i tot, però sona avorridíssima); 4) una cançó a mig formar que havia de ser episòdica i que al final haurà de ser convencional, però que ara mateix sona inferior; 5) una demo que a la demo sona a blues amb un particular riff (un riff de piano que sona prometedor, però que per si sol no genera una cançó); i 6) un arxiu de fa pocs dies consistent de moment en només uns acords d’orgue (i que pot donar bons resultats, però només amb moltíssima feina que ara per ara està pendent de fer). Sona a què el meu «període clàssic» s’està acabant. Tocarà parada i fonda, i escriure mentre busco un nou truc.

I, si no trobo sortida a aquestes idees pendents, resignar-me a treure dos àlbums curts. Fins i tot acceptant que no tot el que he tret és de primer nivell, el control de qualitat és clau. No vull treure desastres. Prou que em va costar substituir les primeres versions del «Feina 2.0» o fins i tot de l’avortat «Busco Feina». O de «Hymns». S’ha de fer bé la feina, o no fer-la.

*****

Avui parlaré de les meves guitarres Fender. La primera va ser una CIJ Stratocaster XII, feta el gener de 2005 a la factoria Fujigen i comprada per mi el 27 de febrer de 2007 després de setmanes d’espera. Un «moble» molt bo, amb un excel·lent acabat Lake Placid Blue, amb un màstil en Pau Ferro, i amb unes parts de plàstic estèticament «envellides». Les pastilles, ceràmiques, no eren excepcionals: la del pont feia una certa aproximació al so Rickenbacker sense ser tan bona, però la pastilla de greus era la del mig, doncs la pastilla de màstil sonava tan apagada com per a ser inusable. Sobre 2019 li vaig fer fer un canvi de pastilles per tres Seymour Duncan SSL-1, de moment encara amb dotze cordes, i vaig notar la millora, tot i que sonava peculiar. Però un any després vaig fer-li posar només sis cordes (sense cap canvi de hardware, m’agrada mantenir la compatibilitat) i voilà!, la millor Strato que hagi tocat mai. Sona simplement increïble. Només m’hi falta el vibrato, però això pot ser bo. (L’anterior Strato que em va sorprendre va ser una SRV que vaig provar el 2015 a Casa Farràs, també molt bona.)

El 16 d’octubre de 2007 vaig tornar a casa amb una Stratocaster American Series Olympic White que havia arribat a la botiga el 26 de setembre. Mai havia tocat un instrument tan bo, i em va impactar fins i tot via l’ampli Fender Frontman 15G d’assaig que tenia en aquell moment. De sobte em vaig preguntar com havia pogut tocar tant temps amb la Encore cutríssima i amb la Casio MG-510 amb pastilles originals de can passa via. Sobretot, el vibrato és excepcional. És una Strato que he fet servir molt per a gravar però que ha vist poc escenari. Les pastilles? Ara que li he canviat les cordes (definitivament les cordes vintage no son ideals) puc dir que és una bona Strato, tot i que amb un so un punt més àcid que el de les SSL-1.

El 30 de setembre de 2015 vaig comprar un baix Jazz Bass Highway One de 2007. Un bon baix, manté l’acabat malgrat que no sembla un acabat molt resistent. El baix amb el que sono com jo, tot i que l’ha fet servir més l’Albert en el seu pas per Els Visitants. No m’acabo de sortir amb la meva de ser considerat un baixista.

L’1 d’abril de 2019 vaig comprar un Telecaster Bass Modern Player Butterscotch Blonde amb dues humbuckers. Potentíssim, és el meu millor baix, tot i que aparentment només jo semblo saber què fer-ne. Produït només entre 2011 i 2013, pot considerar-se un clàssic perdut.

Finalment, el 30 de juliol de 2019 em va arribar una Telecaster American Professional Natural Swamp Ash. Em va venir amb dos defectes: el plàstic del selector trencat (un nou plàstic -incorrecte- i en paus) i algun problema amb la celleta que feia que dues cordes fessin una mica de sitar (a la botiga m’ho van arreglar). Fins i tot així, és una Telecaster excepcional, tant com a instrument com pel fet que poc després Fender va tenir un problema amb la Freixa dels Pantans que va fer que la reservessin per a la Custom Shop i la substituïssin per fusta de pi a la nova sèrie American Professional II. En tot cas, aquesta és la guitarra que m’haurà portat prop de tres anys fins a pagar-la, i per tant té un significat molt especial.

Sobre Squier, tres models:

El 25 d’octubre de 2013, vaig comprar una Telecaster Vintage Modified blanca feta a Índia el 2007. Va venir amb tot de detalls a modificar/arreglar. Les modificacions que li vaig fer fer durant l’any següent van ser: llimat de trasts que eren molt afilats pels costats; pastilla Fender Telecaster pel pont, pastilla Fender Stratocaster pel mig, i pastilla Seymour Duncan Minibucker pel màstil; petita modificació en la soldadura del selector a la posició 4 (ja no sonava a cancel·lada tipus Strato); i canvi del protector de plàstic negre per un de blanc gruixut d’una sola capa. Sense ser la meva Tele favorita, certament és única.

El 13 d’octubre de 2016, vaig comprar una Jazzmaster Vintage Modified Sonic Blue. Preciosa, i sona molt bé. La tinc tal com va sortir de la fàbrica. Una molt bona compra.

El 30 d’octubre de 2021 vaig comprar una Starcaster Classic Vibe Natural. A la fi la tinc ben ajustada, cosa que m’ha costat. A la llarga se li hauran de fer canviar les clavilles. Les pastilles, ara que les he pogut sentir bé, són decents, però si un dia soc ric valdrà la pena posar-hi unes Fender Wide Range i treure-li tot el partit. Estèticament està prou bé.

El meu ampli Fender és un Fender Twin Pro Tube comprat el 2014, quan feia quatre anys que s’havia deixat de fabricar. Mai tindré un ampli millor.

Em faltarà una Fender: la Fender Meteora, un disseny admirable que no he estat a temps de cobrir.

*****

Després de mesos de no poder de feina, a la fi m’he pogut asseure a escoltar (de moment en mp3) el «Motomami» de Rosalia. És tan bo com diuen. Tres discos, tres obres mestres. M’alegro que per una vegada una multinacional estigui publicant a algú d’aquest calibre. També m’he alegrat de sentir una gravació de camp d’algú parlant en català inserida en un disc d’edició mundial.

La pregunta és: entendrà mai algú d’aquí que per a tenir èxit hem d’apostar així de fort?

*****

He llegit les crítiques especialitzades sobre el nou de Wilco. Dóna la sensació que Wilco està ja per sobre del bé i del mal, pel que només una crítica parla que el disc és dispers i sosso. La resta de crítiques el deixen molt bé, sobretot per les lletres, que sí semblen tenir una entitat. Però tinc la sensació que d’un temps ençà Wilco es refia que la crítica els deixarà sempre molt bé. De fet, es veu que Wilco tenia un segon àlbum per a 2019, molt experimental, però que van decidir no treure’l... just el tipus d’àlbum que fa anys que no treuen. «Star Wars» és l’últim àlbum de Wilco arriscant, i és frustrant, encara que si més no «Ode to Joy» sigui interessant. Però, així com el 2011 no vaig anar al seu concert del Palau de la Música només perquè l’entrada que tenia comprada es va perdre per a no aparèixer mai més, ara no tinc cap motiu per a veure a Wilco en directe: no m’agraden les «oldies acts».

*****

El 4 de juny a migdia he acabat el «Jo m‘embafo amb els OVNIS». Típic, però funciona. I típic, ja només queda el «Pentimenti», el meu tercer disc de rareses, al que només li falten les veus i mirar de donar forma a cert instrumental. Gravar veus és el que em farà patir. En tot cas, l’«embafo» ha sorgit del «Pentimenti».

Primer àlbum al que no faré bombo i plateret. No sé com abandonar els escenaris.

2013

Ara mateix, el que més em fa falta a l’estudi és una taula de mescles. Però reconec que m’agradaria no tancar 2022 sense una guitarra nova. No tinc diners per a una, però la que te més números (pel preu) és una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue o en vermell: ja em vaig haver de vendre una, i ara sé quines pastilles posar-hi. Sobre la taula, el problema és no tenir els diners per a la que m’agradaria tenir, la Presonus Studiolive 16.0.2 USB.

I hi ha per resoldre el tema d’un terreny.

*****

(Divendres 20 de maig, tarda)

Al “Pentimenti” li falta una portada de veritat. La llista de títols és gairebé completa. Setze cançons, vuit de cantades i vuit d’instrumentals. Mig àlbum de regravacions, mig de cançons noves per a acabar de fer el pes. 46:32. El meu tercer àlbum de rareses. Encara falten cinc pistes de veu i una guitarra a «Buy Guitars». Va per bon camí. Ara, suposo que fins diumenge.

*****

El dissabte 21 a la tarda a la Coral de Prodis, l’acte de presentació del Manifest del Grup Minerva (del qual sóc membre fundador junt amb Marie Lottré) va ser accidentadet, el qual no va impedir que l’aprovéssim amb nota. Sobretot l’homenatge al Suri (que està molt bé perquè li hem fet en vida, se’l mereix) i les actuacions musicals. Moltíssimes gràcies a tothom qui va venir i tothom que ens ha ajudat.

El Grup Minerva som un grup d’intervenció artística i social. Actuarem via docència i la convocatòria de quatre concursos sense dotació econòmica, amb vistes a què la pròpia cerimònia d’entrega de premis esdevingui un altaveu per a molta gent que ara mateix no tenen manera de tenir aquest altaveu. I volem donar veu als barris. Uns barris on les organitzacions existents no paren esment en la cultura.

*****

(Matinada de dilluns 23 de maig)

He dividit en dos projectes el «Pentimenti». M’he adonat que estava sortint un altre àlbum instrumental meu (prou bo, ja que no innovador), i a la vegada m’he recordat de bases com «Pumba». De manera que el «Pentimenti» consistirà en el material cantat més les bases de demos. Només s’haurà de regravar una base i compondre una altra a partir d’una idea que tinc. Quasi tot serà cantat, amb tres excepcions. L’altre projecte encara no té títol, ni portada, i de moment consta de set cançons, una cara d’LP.

*****

«Te admito que para mí toda la publicidad es una hipocresía: te ponen a una pobre mujer a enseñarlo todo al lado de una botella de cerveza o de un coche. El día en que me traigan a casa a una mujer entusiasmada por mí y ya vestida para la boda, ese día hablaremos de comprarles un producto. Pero mientras sólo me pongan un combinado de fotos, que dejen a las mujeres en paz, que se la merecen.”

Apart, de veritat només es poden publicitar empreses enormes amb muntanyes de diners? Ho dic perquè són precisament les que menys ho necessiten: les coneixem de sobres. No cal que ens facin la vida impossible.

Mentre, la guerra de sexes i d’egos ha aconseguit un món on les dones es consolen amb les dones i els homes es consolen amb els homes. I jo per estrenar. Bravo.

*****

Escoltat el nou de Wilco, «Cruel Country». I tan cruel. M’he avorrit bastant, i això durant vint-i-una cançons, setanta-set minuts. Música de fons en el millor dels casos. Sona a retorn a «Wilco (The Album)», que en si mateix ja no era un dels seus millors àlbums, més alguna cançó country que no aporta res. No opino sobre les lletres perquè en una primera escolta no les he enteses, no sóc molt bo entenent lletres en anglès. Però la música... no diré que sigui el seu pitjor àlbum perquè «Schmilco» (2016) sonava encara més ensopit. Però els dies del «Yankee» i del «Ghost» queden desgraciadament molt lluny. Primer àlbum de Wilco que almenys de moment no em compraré en CD, i que no em compraré segur si no remunten. «Cruel Country» és Wilco gandulejant.

*****

El 2013 vaig partir peres amb el món clàssic perquè volia novetats. No m’esperava que la de 2010 anés a ser la dècada de la mort del rock com a entitat creativa. Que no vol dir que no hi hagi una escena independent creativa (a la que coneixen quatre gats). Però l’escena oficial no només sona molt avorrida, és que ja no fa rock. Si a més hi afegim l’eclosió de les bandes de tribut, tinc la sensació de ser un dels darrers guardians d’una determinada ètica de treball. I a mi em coneixen a casa meva. He perdut la moral.

House in order

 

Estic content perquè totes les meves guitarres i baixos estan pagats. Ara falta recuperar equivalents d’alguns instruments perduts durant la «baixa pensió». En tinc per temps en el millor dels casos, però no em rendeixo.

I una taula de mescles decent, que la Behringer està cadavèrica.

Apart d’això, si un dia tinc molts diners, un últim compressor seria la versió Warm Audio del Bus SSL.

I una última guitarra important seria la Fender Meteora.

*****

Porto més d’una setmana fent massa feina, i no precisament creativa. Trobo a faltar tant la calma...!

Estic nerviós.

Crec en l’avorriment.

Almenys, setmana de ràdios, per la que estic molt agraït.

*****

Al «Pentimenti» em falta gravar les veus de quatre temes i un petit passatge de veu a «Boston». Malgrat tot, tinc bastanta feina consolidada, amb només una cançó instrumental («The Notorious Telecaster Brothers») a regravar i replantejar. I algun títol a decidir! Més la feina de portada... En tot cas, pinta bé, sobretot pel que serà el «rareses 3».

I pel que fa a llibres, encara em falten un o dos contes per l’«Estàtica». Esperant a que arribi aquest diumenge. A més, tinc problemes amb la portada del llibre. Ja traduiria més endavant. I el llibre de teoria musical és els meus deures per a l’estiu.

*****

Una història del «1964» seria: començat la tardor de 2010, des del principi la meva intenció era que fos un monument al «Mur de So» de Phil Spector. Només que passaven dues coses: no sabia realment com crear-lo amb els elements de què disposava, i a més el meu equip informàtic de l’època no em permetia gaire luxes pel que feia a nombre de pistes, entrades (una entrada estèreo i passa que t’he vist), connexions MIDI (un in i un out), memòria RAM (un portàtil de 2006)... A la vegada, volia intentar el pas progressiu a la música atonal, construint-m’ho bé, i en el disc acabat hi ha «Pripiat» com a testimoni d’aquest intent (tothom al món clàssic terrassenc em deia que allò era el que havia de fer, i en aquells moments pre-«concert del caos» jo hi estava disposat i era un ferm defensor de la música atonal). Els «outtakes» a la compilació de Bandcamp «Quan encara érem al 1963» (el meu títol favorit) expliquen bé la història: les primeres preses de moltes de les cançons «tenien un aire» però sonaven dèbils, sonaven a «General MIDI» molt bàsic. No hi havia mur de so. I això em va fer treballar i treballar... i gravar bases que sonaven equivocades (per exemple, tempos equivocats, o pistes de bateria que no quallaven). A la vegada que les poques lletres que vaig escriure en aquell moment son de les meves pitjors. A la vegada que el poc que sonava més bé no encaixava... i va donar inici al projecte del «1980» quan, a mitjans de 2011 i ja amb el trauma de cantar en el «concert del caos» (30 d’abril de 2011), em vaig adonar que m’havia estancat, que treballava i treballava sense arribar a cap lloc, i que el que tenia sonava fatal. I vaig parar el projecte, passant a treballar en el «1980» i en la primera versió de «Himnes» («Hymns»). Tenia la sensació d’haver perdut alguna cosa molt elusiva.

Saltem a mitjans de 2013. Ja tenia molts projectes en marxa i inacabats, però ja havia desenvolupat la meva tècnica base d’ús del MIDI i els multipistes per a crear arranjaments complets, i el que estava gravant ja sonava millor. I vaig decidir reprendre el projecte del «1964». Aleshores ja tenia una taula de mescles Behringer que era dolenteta i que ara dorm el son dels justos, però que em permetia gravar més d’un sintetitzador alhora i alhora posar-hi reverb del Zoom RFX-2000, alhora que ja tenia un ordinador de torre decent. I vaig començar a regravar i regravar. I a escriure noves lletres. I a afegir cançons. I a gravar algunes pistes de guitarra el 2014 amb micròfon i el meu aleshores nou ampli Fender Twin Pro Tube amb autèntic so de vàlvula. No vaig acabar el disc fins al 2015, moment en el que el disc ja era un «mastodonte». El moment clau en la meva tècnica va ser quan vaig començar a aplicar EQ de greus de la taula a quasi tot, més doblatges de diferents instruments per a intentar replicar la massa de so de la «Wrecking Crew» (tècnica que més recentment he substituït, per fer diferents pistes de baix). El resultat té tant de brillant com de confús. Les lletres tenen alguns errors de documentació, a la vegada que també hi ha històries fictícies, amb quasi tot l’àlbum cantat (darrera vegada que ho he fet). Amb tanta regravació, totes les cançons assoleixen uns mínims, tot i que el so no és gens transparent. De fet, si a partir del «Biedroneczki» he apostat tant pels discos instrumentals és perquè em vaig adonar que amb això el resultat guanyava en nitidesa. És un disc que el 2015 va tenir crítiques per llarg i difícil, coses que és. Ni jo l’escolto seguit. Però va ser un disc clau que va possibilitar tota la meva obra posterior fins ara mateix. De fet, el meu únic gran pas estilístic posterior va ser que al «Biedroneczki» vaig introduir espontàniament ritmes llatins, possibilitant després l’«Estratègies».

Tot i que les actuals sessions del «Pentimenti» m’estan deixant amb alguns nous rumbs per explorar, lluny de la vista del públic.

*****

Part del problema amb la història del «Feina 2.0» és que un sol concert m’ha complicat la vida fins a avui i seguint. Almenys la versió definitiva de l’àlbum és bona. Però durant més d’una dècada aquest va ser el meu àlbum més dèbil. I m’agradaria no haver cedit el 2009. Sóc massa dèbil. Ara em plantejo intentar anar algun dia a un lloc tan aïllat com per a que ningú m’hi vingui a buscar per a complicar-m’hi la vida. I llavors, a la fi, viure.

Tellie Happiness

 

(Principis de maig)

Pensant de nou en fer repintar de groc la Samick Flying V. Si aconsegueixo convèncer algú que no m’importa perdre una mica de to, pintar de groc a sobre del negre no seria ideal però almenys retallaria costos. I si no, en algun moment de l’estiu o la tardor m’hauria d’agençar un kit de guitarra, millor si és tipus Stratocaster HSS, i fer-lo pintar i muntar.

(Pels dubtes, normalment un luthier insistirà a treure tota la pintura d’una guitarra abans d’aplicar el nou acabat, perquè afegir capes a les ja existents impedeix que la guitarra vibri bé i «apaga» el so; el problema és que el cost de l’operació es dispara perquè treure la pintura existent és una feinada per a tornar-se mico, i sovint no valen ni decapants: pur llimat.)

(Mitjans de maig)

Toca esperar a una guitarra nova en groc. La llista...

*****

El 12 de maig al vespre, la Telecaster ha quedat pagada. Casa Farràs és molt gran. La Seguretat Social, molt petita.

Falta veure si alguna vegada tornaré a tenir una alegria en forma de nou instrument. Fins a desembre de 2021 he estat un mestre a fabricar-me les bones notícies. Ara ja no depèn de mi.

*****

El «Pentimenti» acabarà essent un àlbum sencer, que serà el tercer de rareses. Falten pistes vocals, més un parell de pistes de guitarra, obligatòria a «Buy Guitars». És això, mig disc de cançons antigues regravades, mig disc de típics instrumentals meus. No pinta gens malament, però no li donaré publicitat: simple completació de catàleg.

*****

He sentit el segon single del nou de Wilco. No sona ni a country, més aviat a cançó que podria haver estat a «The Whole Love»... que no era un gran àlbum. Miraré d’escoltar l’àlbum, però pinta que per primera vegada no me’l compraré, com ja vaig dir quan va sortir el primer single.

Sí que sortirà caixa del YHF. No me la puc permetre, però em fa ràbia. Això sí que valdrà la pena.

*****

Se suposa que no és un gran disc, però el «Human Touch» de Bruce Springsteen està molt infravalorat. Cert, no és ni «Born to Run» ni «Nebraska», i no hi ha la E Street Band per enlloc, però ja m’agradarà si el meu pitjor àlbum té aquest nivell. Fins i tot «57 Channels» té més potència de la que li admet la crítica.

*****

Entre el 4 i el 5 d’agost de 1992, amb el meu radiocassette, una tercera pletina i unes quantes cintes de cassette, vaig fer una peça que se suposava que anava a ser un intent meu de replicar «It’s Gonna Rain» de Steve Reich, però que va mutar ràpidament a un «collage» de sons força caòtic, que amb el temps vaig titular «Dock’n’Doll». Amb un intent avortat pel mig, entre octubre i novembre de 1992 vaig gravar una peça en dues parts diferent però igualment caòtica titulada «Han matat en Johnny». Aleshores no era perfeccionista ni havia passat mai una crisi creativa, i és a aquest moment (i als 2000 Mosquitos) que es refereixen els versos de la Torradora «era el temps de l’hora màgica, quan el refugi semblava etern». Solemnitat apart, la clau de tot l’afer és que estava component amb cinta magnetofònica, amb soroll de fons, amb «found sounds», amb impossibilitat de sincronitzar res, amb atzar, amb molt d’humor, arribant a carregar-me el meu pobre radiocassette, però amb intenció compositiva real. I que els resultats em van ensenyar observacions crucials. Entre març de 1990 i juliol de 1992 havia estat component minimalisme de molt baixa qualitat, fins i tot fent peces «combinatòries» que en retrospectiva no sonen ben bé a res intel·ligible, la pitjor part de la meva obra, pagar la novatada. Però aleshores estava molt «matemàtic» i «estructurista», i ni tan sols el fet que escriure tot allò sobre paper pautat era molt avorrit em posava en alerta. Fins que vaig fer aquestes peces en cassette, «Les cintes de 1992», i de sobte em vaig adonar que allà hi havia una cosa que definitivament no era a la meva música «combinatòria»: energia. No sabia com hi havia arribat, o per què notava aquella energia, o per què la meva música minimalista fallava tan estrepitosament en comparació. Tota la part teòrica no l’aprendria fins al meu pas per l’Institut Crash el 1997, més les meves lectures dels textos amb els discos de Philip Glass i Steve Reich a mitjan anys Noranta o les meves lectures posteriors de llibres sobre com van gravar els Beatles, Brian Wilson, Jimi Hendrix o Phil Spector. Però aquelles cintes, molt semblants al «Revolution 9» dels Beatles (que no vaig escoltar fins el 13 d’agost de 1993, junt amb l’Àlbum Blanc, el dia que vaig fer 18 anys, i crec que l’haver fet jo aquelles cintes em va fer connectar amb «Revolution 9» a la primera: continuo pensant que és la millor pista del doble àlbum), em van fer pensar. Encara vaig estar un parell d’anys fent «combinatòria» a falta d’alguna cosa millor per fer, però aquelles cintes, més el meu descobriment dels grans àlbums dels Beatles, em van dur primer als 2000 Mosquitos i després, amb la breu pausa d’una cançó que el 1993 no em va dur enlloc però que trobaria el seu potent lloc enmig dels potents murs de so del «1964» el 2015 («Burned Been’s Everybody»), a finals de 1993 i la primera meitat de 1994 estava component les «maquetes del ‘94» que, amb la pausa de la meva Gran Crisi Creativa, desembocarien en el «Corrupció». És a dir, sense les «Cintes de 1992» no hagués passat res. Per això n’estic tan orgullós: no les vendré mai com cap gran obra mestra, i sóc conscient que quasi tothom les odiarà (per això no les he posades amb els meus àlbums a Spotify), però per a mi van suposar un canvi de rumb importantíssim.

Sí que és cert que a partir de 1992 he fet coses semblants, mai sota el meu nom i molt més descuidades, amb l’únic i sa propòsit de divertir-me amb les cares de patiment de la gent. Però aquesta és la diferència: les «Cintes de 1992» són veritables composicions, i qui conegui les meves intencions hi trobarà un munt de sons per a riure i passar una bona estona.

Reconec que m’agradaria trobar un quatre pistes de cassette amb Varispeed, per a tractar de recuperar aquell esperit. Amb gravació digital tot és molt més ordenat i polit, no passen accidents creatius. I m’agradaria que me’n passés algun més.

Setmaneta Blues

 

«Cal deixar constància que, més enllà del cercle de discogràfiques i editorials poderoses, existim propostes solvents que podem ajudar a revertir el retrocés de la llengua i la cultura catalanes, amb un compromís amb el país. Simplement, ningú a nivell oficial ens vol obrir la porta, i així és com tenim una cultura oficial que sembla expressament calculada per a allunyar-ne qualsevol possible públic, amb el que l’estigma ja està fermament assentat, i molts trobem els nostres referents on n’hi ha: al món anglosaxó. Ja és hora que deixem de ser-ne simples espectadors i passem a competir amb els americans d’igual a igual. La gent la tenim, si els obrim la porta. Endavant, doncs!»

*****

De moment tinc dues bases completes pel «Pentimenti», «Boston» i «Shelby». A partir d’aquí comença la part difícil del projecte.

Mentre, pel «Rudito» tinc tres bases completes. Una d’elles és una balada totalment 1960. Em té content, i un bon rumb per a l’àlbum és fer coses així i «Rhythm and Blues with Strings», deixant només en dos els «murs de so», el just per a donar videta a l’àlbum.

Queda una nova tercera carpeta, «Superdisaster», amb coses que poden sortir molt bé però que són tot un altre rumb. Una d’elles l’he començada a gravar, només per a recordar que ja la tinc publicada i tot en un altre àlbum. Tinc una memòria de mosquit.

*****

Sempre diré que si porto 21 anys buscant pis infructuosament és per culpa de bancs, immobiliàries i els polítics de Madrid, sempre amatents a embutxacar-se diners de manera gens lícita. Dit això, ara tinc clar que he de marxar de Terrassa tan aviat com pugui, en un parell d'anys si puc.

Tenir ni que sigui un terreny pelat voldria dir que tindria un lloc segur on fer experiments amb el meu habitatge. Llavors tindria un any i mig per a pensar què posar-hi. Una possibilitat és una casa de fusta. Una altra, containers.

*****

Tinder (i apps similars) no deixa de ser la selva. Admeto que hi ha una circumstància en la que, malgrat tot, potser provaria aquesta app: si, d'aquí a uns anys, marxo lluny de Terrassa pel tema immobiliari. Perquè Terrassa és molt tòxica en aquest aspecte. No vull lligar-m'hi mentre no sàpiga que m'hi quedaré per un d'aquells miracles. I a Terrassa només se m'ha rebutjat.

Igualment, cada vegada que veig a una dona bonica entro en estats depressius.

*****

Faré un últim retoc a la llista: substituir dos aparells SSL per un compressor Warm Audio Bus Comp, molt més assequible (entre cometes). També he estat mirant Squiers Stratocaster HSS, però m’adono que a la llista ja hi ha una Yamaha Pacifica amb aquesta configuració. En certa manera, l’últim que vull cobrir (quan hi hagi diners) és una guitarra en kit tipus Strato HSS, amb l’únic propòsit de fer-la pintar de groc, hi posaria pastilles SD SSL-1 i una SD humbucker Alnico-5.

Tornaré a apuntar també una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB. Fora SSL Big SiX per massa inassequible. Això i el Bus-Comp serà suficient.

De fet, a aquest canvi hi ha contribuït una baixada de moral: al cap de poques hores d’enviar-vos l’anterior versió de la llista, SSL va llançar The Bus +, un rack molt més bo i potent que el Fusion, i també més car. Clar, per a anotar el «segon», més valia anotar un clònic bo i molt més econòmic, no? Per tant, SSL a la porra. Millor.

*****

El pitjor àlbum dels Beatles no és ni Yellow Submarine ni Let It Be ni Beatles for Sale. És la seva audició per a Decca l’1 de gener de 1962. Amb un set list preparat per Brian Epstein amb els peus, només tres originals no gaire bons, la decisió del personal de Decca de fer-los tocar amb l’equip de la casa i no amb els amplis d’escena del grup, la no molt bona acústica de l’estudi i els nervis del grup en haver de tocar quinze cançons en poc més d’una hora i amb la pressió d’intentar fitxar per Decca (que aquell mateix dia va provar també a The Tremeloes i els va escollir per un tema pràctic, doncs eren de prop de Londres), la cinta resultant va causar que Decca digués que no. Un error monumental en retrospectiva, però completament comprensible quan un sent aquesta cinta en discos pirates: el grup sona com qualsevol altre, i el resultat és sosso i tirant a avorrit. Potser res els va sortir tan malament com la ridícula versió de «Bésame mucho», però si Decca hagués publicat aquestes cançons en LP, la carrera dels Beatles podia haver-se acabat aquí sumàriament. Sort que van acabar a Parlophone i gravant a Abbey Road estudi 2 amb George Martin de productor, amb resultats, com sabem, mítics. (No és que Decca tingués mals enginyers en absolut: el «Decca Tree» és una aportació monumental a la tècnica de gravació d’orquestres, per exemple, i he escoltat exemples de la seva experimentació per a aconseguir gravacions estèreo que sonessin envolvents i naturals. Simplement, qui havia de prendre les decisions no va tenir el dia, i els Beatles tampoc. He llegit que probablement Brian Epstein va pagar per a gravar una cinta completa i no només les usuals quatre o cinc cançons d’una prova, i també he llegit que va proposar als comptables de Decca de comprar tres mil còpies de qualsevol single dels Beatles que publiquessin, una oferta que els comptables van refusar però que si hagués arribat a oïdes de Mick Rowe podia haver forçat la publicació de singles dels Beatles a Decca i, amb això, haver reescrit la Història del Pop.)

Evidentment no compto aquí les gravacions amb Tony Sheridan o el directe al Star Club, però són gravacions que no van donar lloc a àlbums, i almenys «My Bonnie»/«When the Saints Go Marchin’ In» pot ser considerat un dels singles més crucials de la Història del Pop malgrat els resultats pedestres, doncs va ser un client de NEMS a Liverpool demanant aquest single qui va parlar per primer cop dels Beatles a Brian Epstein. Mai no es parlarà prou de les casualitats.

*****

About my music: I’m a «technical» composer, not a performer. I work with sound as a physical phenomenon, devoid of any meaning, and with information levels. My goal is simply to construct a sound. So I program all my music prior to record it in my recording studio, a purely mechanical process where I limit myself to think and take decisions (sounds to be recorded, effects, mixing, etc.), so nothing interferes with the idea behind the music, a bit like the way minimalist sculptors like Donald Judd or Sol LeWitt limited themselves to planning their works to have them realized by industrial workers so there weren’t any imperfections which could distract the viewer from the idea behind the sculpture. Of course, this doesn’t mean that my music is less than conventional and melodic: there’s a precedent for everything I do. But it’s the combination of all the studio techniques and sound concepts I work with that makes my music count: I know how to sound dense and focused. In fact, I consider the knowledge of a recording engineer an essential part of what it is today being a composer. And not many people have understood this essential fact.

Sobre la meva música: sóc un compositor «tècnic», no un intèrpret. Treballo el so com a fenomen físic, desproveït de qualsevol significat, i amb nivells d'informació. El meu objectiu és simplement construir un so. Així que programo tota la meva música abans de gravar-la al meu estudi d'enregistrament, un procés purament mecànic on em limito a pensar i prendre decisions (sons per gravar, efectes, mescles, etc.), així que res interfereix amb la idea que hi ha darrere del música, una mica a la manera en què escultors minimalistes com Donald Judd o Sol LeWitt es limitaven a planificar les seves obres perquè les realitzessin treballadors industrials, de manera que no hi hagués cap imperfecció que pogués distreure l'espectador de la idea darrere de l'escultura. Per descomptat, això no vol dir que la meva música sigui menys convencional i melòdica: hi ha un precedent per a tot el que faig. Però és la combinació de totes les tècniques d'estudi i conceptes de so amb què treballo el que fa que la meva música tingui vàlua: sé sonar dens i enfocat. De fet, considero que els coneixements d'un enginyer de gravació son una part essencial del que és avui ser compositor. I no molta gent ha entès aquest fet essencial.

*****

Avui Wilco han anunciat un nou àlbum per pel 27 de maig. 21 cançons... country. He escoltat el primer single, i com a country és decent. El problema és un altre: Wilco i Jeff Tweedy porten des de 2016 amb àlbums, millors o pitjors, on el que sona és Jeff Tweedy i la seva guitarra més el que els seus col·laboradors hi posin al voltant. Molts trobem a faltar la «evolució boja del so YHF» que el bo d’en Tweedy no va voler fer el 2003-4 (per sort, vam obtenir «A Ghost Is Born» que és un disc rodó). Clar, si no aporta cap sorpresa inesperada apart de l’estil, un disc country de Wilco serà com un disc de reggaeton de Steve Reich. De fet, aquest cop el baixaré d’on pugui i l’escoltaré, però si no passa de l’anècdota doncs igual no me’l compro, fins i tot encara que m’agradi el (bon) country. Aquest dia havia d’arribar. Que es diverteixin el que vulguin, però crec que a Wilco se li pot exigir molt més: un autèntic disc de Wilco els innovadors. I per a (bon) alt country ja tenim a Son Volt.

De fet, no és la primera vegada que Wilco decep. «Wilco (The Album)» tenia tres bons temes però en general era Wilco fent una segona part de «Sky Blue Sky» molt menys enfocada (i avorrida en alguns moments). «The Whole Love» era un tema molt bo a l’inici, però després dos singles decentets i res més de destacable, amb Jeff Tweedy tocant un munt de pals amb l’esperança que alguna cosa quallés. I «Schmilco» era un disc amb, segons sembla, bones lletres, però que sonava sosso, inacabat i gravat amb presses: els sobrants del molt més interessant «Star Wars» (l’últim disc on, fins a la data, Wilco van intentar innovar: a «Ode to Joy» hi ha molts cops amagats, però sempre sota la veu i la guitarra acústica d’en Jeff Tweedy, que cada vegada més sembla haver posat el pilot automàtic com a compositor, d’aquí que tingui un gest absolutament de «dad rock» com és tenir nostàlgia d’Uncle Tupelo i sortir-nos amb un disc de country d’una banda que, precisament, se suposava que anava a seguir expandint els límits del rock amb cada nou disc).

El cap a tota velocitat

 

Establerta certa llista, la dono per tancada i m’hi adhereixo. De manera que fonamentalment ho tinc tot delineat amb la fundació. Només queda anar mirant la web en cerca de terrenys o pisos molt barats, quasi obligatòriament lluny de Terrassa: a l’àrea metropolitana els preus són pitjors fins i tot que quan la bombolla immobiliària de fa quinze anys. En tot cas, estic rastrejant tota la web a la recerca d’allò que faci «clic». És dificilíssim.

*****

No sé si aprofitar la fundació per a fer-me prohibir judicialment pujar a un escenari per la resta de la meva vida. Això em resoldria molts problemes.

*****

He de fer dues coses a l’estudi: buscar un mesclador passiu de quatre estèreos que he de tenir per l’habitació, i he de desmuntar uns minuts el patch bay del rack per a mirar com tinc connectat el previ Art Pro MPA II, doncs tinc dos petits problemes que puc sol·lucionar amb esforç però sense despesa: 1) necessito poder tenir connectats permanentment els meus principals sintetitzadors, de manera que no hagi de canviar constantment d’ASIO al programa DAW; i 2) necessito poder passar els seus senyals pel previ, per a augmentar-ne el guany i així poder atacar compressors i equalitzadors amb un nivell de senyal que no m’obligui a fer servir tota l’estona configuracions extremes (els WA76, per exemple, no els estic fent servir perquè amb tan poc senyal no els estic dient res). Suposo que és un tema de saltar de -10dBv a +4dBu. En tot cas, és un rotllo estar sense taula: la taula Behringer no l’he llençada però està més morta que viva, sobretot per la pols de gasoil del carrer tan bonic on visc. I la taula que voldria, la SSL Big SiX, és molt cara per a la meva depauperada butxaca, sobretot perquè encara no he pogut resoldre el tema casa, el Gran Tema.

Apart, he de mirar si el mòdul Korg funciona, i si funciona he de mirar com enviar-li MIDI, així com tractar de salvar-ne la programació via SysEx.

I si em deixo una cosa per a comprar-la jo, seria un sinte senzill Medeli A100SW, estètic i barat, per a no fer servir sempre els mateixos sons. No m’havia d’haver venut el Yamaha PSR-E413, però la baixada de pensió em va forçar a prendre decisions molt equivocades. La llista misteriosa conté alguns d’aquests «pentimenti».

Pensant en com improvisar un «mesclador» amb elements que tinc.

*****

L’escàndol Pegasus es quedarà en res perquè manen els tres partits i Pere Aragonès és el formatge President de la Genialitat de Catalunya. Quines ganes que hi hagi eleccions, no anar a votar, i a veure si molts impresentables se’n van a casa.

Tot i que almenys a Brusel·les hi ha molta gent emprenyada. No vol dir que això vagi a tenir conseqüències reals, però la processó va per dins...

*****

He començat un projecte menor: un EP de regravacions titulat «Pentimenti». Es tractarà de reunir i regravar algunes cançons que ja han circulat de fa anys però que ara mateix no són al meu «mur» de Spotify, per diverses raons. «Buy Guitars» ja compta amb una excel·lent versió de To Be Continued, però per aquesta raó no forma part de res que tingui publicat pel meu compte ara mateix. Hi ha les quatre cançons meves del «petit complot» que integren un interessantíssim projecte amb una de les meves bandes independents favorites, Tired Hippo... però que per un error meu en pujar-lo a RouteNote apareix atribuït a Tired Hippo i Lluís Paloma, no a Tired Hippo i Lluís Paloma, ‘Patinet’, amb el que pel que fa al meu «mur» és un àlbum que «no apareix». Sí apareix al meu Bandcamp com a «petite revúe» («petit complot», the director’s cut, amb més Ferran Baucells i menys Lluís Paloma -una cançó pretesament romàntica era el meu desastre particular i ja la vaig regravar instrumentalment en un àlbum recent amb millors resultats-). Regravar aquestes quatre cançons és, per tant, un exercici que podria ser fins i tot innecessari, excepte precisament perquè vull que apareguin al meu «mur» de Spotify sense, molt important, tocar l’àlbum d’origen, que ja vaig pujar a Routenote el 2014 i que recomano. Una idea que sí tinc és intentar localitzar la pista vocal del Ferran per a «El poble del somni d’aigua», penso que va fer un treball vocal excel·lent. I si en trobo algun fragment integrable a les altres, chapeau. En tot cas, ja he fet la base de «Shelby», i un motiu per a fer-la era buscar una manera de fer-la atractiva als Visitants, a veure si la fem alguna vegada.

Llavors, queden segur dues cançons «difícils», que en part també necessiten treball de cara a fer-les aptes per a Visitants. Una és «Vull ser lliure»: 1) tenia problemes de lletra; 2) era llarga i lenta; 3) la versió original, tot i que molt enginyosa, tenia una pista vocal distorsionada que no tenia cap presentació des d’un punt de vista de producció. Vaig gravar una pista base més ràpida i curta (una secció menys) el 2019, ja intentant trobar com fer-la amb Visitants, però m’he adonat que no qualla. Per tant, toca fer una tercera base molt ben pensada, amb alguna part nova que trenqui la monotonia.

L’altra cançó «difícil» és «1 de maig». La versió original procedent de les sessions avortades del «Busco Feina» de 2006 són un desastre interessant i potent, però un desastre. Toca regravar-la d’una manera que en mantingui l’interès i que a la vegada la dugui al següent nivell pel que fa a estructura i producció. Serà un repte major.

I sempre hi ha la porta oberta a fer alguna cançó més, però fonamentalment la idea seria fer aquestes. Sense pressa, i cantades quan toqui. Quan ho tingui, ho publicaré sense publicitat, però amb la voluntat de completar del tot allò ja dit.

*****

Mentre, tinc començat un disc típic meu titulat «The Next Ruidito Party», que faré sense pressa perquè de moment no aporta grans novetats i perquè ja tinc prou feina amb el camp editorial. L’única gravació completament acabada que tinc es diu «Helados Sintéticos» (diria que no he fet servir aquest títol) i és un mur de so dels meus molt bonic. Però la resta del que tinc gravat no qualla tant i s’ha de remesclar (o regravar). Hi ha feina, i moltes direccions per provar. I això sí que m’ho guardaré durant temps. Reconec que si acabo anant a viure lluny de Terrassa, el meu objectiu serà no conèixer ningú al nou lloc, passar desapercebut, i així poder mantenir l’agenda buida, no fer cap més concert, i així tenir l’agenda buida, concentrar-me i treballar. Que ja he perdut massa temps.

Tornant al disc, tinc quinze cançons en diversos estats de desenvolupament, des d’una cançó acabada a un parell de simples esbossos al vol. De manera que és anar fent, i veure què funciona.

I també, en algun moment que encara no puc intuir, hi ha el «Shut Down» per acabar. He perdut tants anys...

Acetatestry

 

Encara no sé quan ho podré fer (tema de quartos), però he decidit que, ja que al mercat quasi no queden guitarres grogues, faré repintar la meva Samick Flying V tota de groc, i si de passada puc fer posar bé una pastilla que ara és inclinada... ja tindria una guitarra impactant per a Visitants.

Realment, el tema és que he estat com un mes buscant a internet una guitarra assequible, digna, en color groc. I, si no comptem certa singlecut horrible i molt mal fabricada (diuen els fòrums), quasi no n’hi ha i ja tendeixen a picar una mica, sobretot ara que no tinc un cèntim a la butxaca. Al final vaig mirar entre les guitarres que ja tinc, i la Flying V és la adequada. Sí que em falta saber el cost de repintar-la: es veu que s’hauria de llimar la pintura actual i treure-la, més tot el treball de capes. Si se’m dispara molt, tocarà esperar a comprar una Yamaha Revstar o similar.

(Unes hores després)

Un repintat com toca (amb llimat de pintura original, etc.) és caríssim. No sé com fer-me’l jo. Em sembla que els plans de guitarra groga se me’n van a l’aigua. O això, o buscar com obtenir diners per a una Yamaha Revstar groga.

I, de fet, he refet certa llista. Ja no la tocaré més, però escolleixo esperar. I anar a pel terreny.

*****

He estat mirant preus tant de terrenys com de pisos, tant a Terrassa com a d’altres llocs. Si tot segueix com està ara (pur caos), a la llarga me’n vaig de Terrassa. No sé en què pensen bancs i immobiliàries. En qualsevol cas, la consigna que segueixo és gastar tan poc com pugui, perquè no tinc cap altra alternativa. No tinc 25 anys.

*****

He decidit substituir un dels contes de l’Estratègies. Pura inseguretat.

Una setmana santa molt enervant en general. He hagut de parar i fer vacances. M’emprenya.

*****

És increïble com, havent-me sortit tot de gent de l’escola a les «persones que potser coneixes» de Facebook, absolutament totes elles tenen marit i fills. Ho admeto, en aquell moment de la meva vida tenia massa problemes i no estava interessat en conèixer noies, tampoc no em sortia de dins. Però és increïble com, des que vaig començar a sortir del pou més profund, només m’he trobat un mur insalvable. I diria que ja a l’escola hi havia per a mi un mur insalvable. Vaig haver de deixar-ho córrer quan vaig fer els 45, però no m’explico com en els divuit anys entre els meus 27 i els meus 45 no va sortir ningú buscant-me, o ningú receptiu. No em deixaven ni acabar de declarar-me. Tinc la sensació d’haver-me perdut una cosa fonamental, a la vegada que estic sense recursos per a intentar res. No m’espera ningú. I, cert, ja no espero ningú. Però reconec que m’hagués agradat tenir una vida molt diferent. Una vida que a la realitat ha estat impossible. A la vegada que sóc conscient que la dona que jo buscava com a companya, senzilla i honesta, fa dècades que no existeix. Tot el que queda és gent mentint i tenint males intencions a les apps. De fet, intentar conèixer dones a la realitat quotidiana ha esdevingut impossible. Només sé percebre una guerra entre extrems molt violents, i m’ha agafat enmig.

En realitat, veig molt més factible una cosa tan difícil com el terreny i la casa, que intentar trobar ningú. Clar, posats a cremar energies, prefereixo assegurar-me un lloc on poder caure mort.

I potser no hi pensaria tant si a Facebook no em volguessin agregar constantment perfils falsos d’estafadors, perfils que bloquejo només veure’ls. He de fer molta feina amb Facebook i hi tinc molts contactes importants, sinó tancaria el compte.

*****

Reescoltant el «Tapestry» de Carole King després de molts anys sense escoltar-lo. Li veig més mèrit ara. No el vaig entendre massa quan me’l vaig comprar. Cert que és, en general, molt bàsic instrumentalment, amb només petits tocs aquí i allà. La cançó que més m’agrada és la del títol.