Tellie Happiness

 

(Principis de maig)

Pensant de nou en fer repintar de groc la Samick Flying V. Si aconsegueixo convèncer algú que no m’importa perdre una mica de to, pintar de groc a sobre del negre no seria ideal però almenys retallaria costos. I si no, en algun moment de l’estiu o la tardor m’hauria d’agençar un kit de guitarra, millor si és tipus Stratocaster HSS, i fer-lo pintar i muntar.

(Pels dubtes, normalment un luthier insistirà a treure tota la pintura d’una guitarra abans d’aplicar el nou acabat, perquè afegir capes a les ja existents impedeix que la guitarra vibri bé i «apaga» el so; el problema és que el cost de l’operació es dispara perquè treure la pintura existent és una feinada per a tornar-se mico, i sovint no valen ni decapants: pur llimat.)

(Mitjans de maig)

Toca esperar a una guitarra nova en groc. La llista...

*****

El 12 de maig al vespre, la Telecaster ha quedat pagada. Casa Farràs és molt gran. La Seguretat Social, molt petita.

Falta veure si alguna vegada tornaré a tenir una alegria en forma de nou instrument. Fins a desembre de 2021 he estat un mestre a fabricar-me les bones notícies. Ara ja no depèn de mi.

*****

El «Pentimenti» acabarà essent un àlbum sencer, que serà el tercer de rareses. Falten pistes vocals, més un parell de pistes de guitarra, obligatòria a «Buy Guitars». És això, mig disc de cançons antigues regravades, mig disc de típics instrumentals meus. No pinta gens malament, però no li donaré publicitat: simple completació de catàleg.

*****

He sentit el segon single del nou de Wilco. No sona ni a country, més aviat a cançó que podria haver estat a «The Whole Love»... que no era un gran àlbum. Miraré d’escoltar l’àlbum, però pinta que per primera vegada no me’l compraré, com ja vaig dir quan va sortir el primer single.

Sí que sortirà caixa del YHF. No me la puc permetre, però em fa ràbia. Això sí que valdrà la pena.

*****

Se suposa que no és un gran disc, però el «Human Touch» de Bruce Springsteen està molt infravalorat. Cert, no és ni «Born to Run» ni «Nebraska», i no hi ha la E Street Band per enlloc, però ja m’agradarà si el meu pitjor àlbum té aquest nivell. Fins i tot «57 Channels» té més potència de la que li admet la crítica.

*****

Entre el 4 i el 5 d’agost de 1992, amb el meu radiocassette, una tercera pletina i unes quantes cintes de cassette, vaig fer una peça que se suposava que anava a ser un intent meu de replicar «It’s Gonna Rain» de Steve Reich, però que va mutar ràpidament a un «collage» de sons força caòtic, que amb el temps vaig titular «Dock’n’Doll». Amb un intent avortat pel mig, entre octubre i novembre de 1992 vaig gravar una peça en dues parts diferent però igualment caòtica titulada «Han matat en Johnny». Aleshores no era perfeccionista ni havia passat mai una crisi creativa, i és a aquest moment (i als 2000 Mosquitos) que es refereixen els versos de la Torradora «era el temps de l’hora màgica, quan el refugi semblava etern». Solemnitat apart, la clau de tot l’afer és que estava component amb cinta magnetofònica, amb soroll de fons, amb «found sounds», amb impossibilitat de sincronitzar res, amb atzar, amb molt d’humor, arribant a carregar-me el meu pobre radiocassette, però amb intenció compositiva real. I que els resultats em van ensenyar observacions crucials. Entre març de 1990 i juliol de 1992 havia estat component minimalisme de molt baixa qualitat, fins i tot fent peces «combinatòries» que en retrospectiva no sonen ben bé a res intel·ligible, la pitjor part de la meva obra, pagar la novatada. Però aleshores estava molt «matemàtic» i «estructurista», i ni tan sols el fet que escriure tot allò sobre paper pautat era molt avorrit em posava en alerta. Fins que vaig fer aquestes peces en cassette, «Les cintes de 1992», i de sobte em vaig adonar que allà hi havia una cosa que definitivament no era a la meva música «combinatòria»: energia. No sabia com hi havia arribat, o per què notava aquella energia, o per què la meva música minimalista fallava tan estrepitosament en comparació. Tota la part teòrica no l’aprendria fins al meu pas per l’Institut Crash el 1997, més les meves lectures dels textos amb els discos de Philip Glass i Steve Reich a mitjan anys Noranta o les meves lectures posteriors de llibres sobre com van gravar els Beatles, Brian Wilson, Jimi Hendrix o Phil Spector. Però aquelles cintes, molt semblants al «Revolution 9» dels Beatles (que no vaig escoltar fins el 13 d’agost de 1993, junt amb l’Àlbum Blanc, el dia que vaig fer 18 anys, i crec que l’haver fet jo aquelles cintes em va fer connectar amb «Revolution 9» a la primera: continuo pensant que és la millor pista del doble àlbum), em van fer pensar. Encara vaig estar un parell d’anys fent «combinatòria» a falta d’alguna cosa millor per fer, però aquelles cintes, més el meu descobriment dels grans àlbums dels Beatles, em van dur primer als 2000 Mosquitos i després, amb la breu pausa d’una cançó que el 1993 no em va dur enlloc però que trobaria el seu potent lloc enmig dels potents murs de so del «1964» el 2015 («Burned Been’s Everybody»), a finals de 1993 i la primera meitat de 1994 estava component les «maquetes del ‘94» que, amb la pausa de la meva Gran Crisi Creativa, desembocarien en el «Corrupció». És a dir, sense les «Cintes de 1992» no hagués passat res. Per això n’estic tan orgullós: no les vendré mai com cap gran obra mestra, i sóc conscient que quasi tothom les odiarà (per això no les he posades amb els meus àlbums a Spotify), però per a mi van suposar un canvi de rumb importantíssim.

Sí que és cert que a partir de 1992 he fet coses semblants, mai sota el meu nom i molt més descuidades, amb l’únic i sa propòsit de divertir-me amb les cares de patiment de la gent. Però aquesta és la diferència: les «Cintes de 1992» són veritables composicions, i qui conegui les meves intencions hi trobarà un munt de sons per a riure i passar una bona estona.

Reconec que m’agradaria trobar un quatre pistes de cassette amb Varispeed, per a tractar de recuperar aquell esperit. Amb gravació digital tot és molt més ordenat i polit, no passen accidents creatius. I m’agradaria que me’n passés algun més.