Ràdio Sabadell, primavera de 2006
------
El submarí, 9 de juny de 2010
------
Trilogy Rock, 14 d'agost de 2010
http://download.trilogyrock.com/entrevistes/play/Lluis_Paloma_Entrevista_Acustic_seleccio_14-08-2010.mp3
Entrevistes web
Aquesta secció recull una sèrie d'entrevistes datades que em m'han fet a diferents blogs entre 2005 i 2010. Algunes ja no són a internet, pel que és interessant tenir-les aquí.
*****
Enllaç a la meva primera "autoentrevista" en aquest blog, per qui la vulgui localitzar:
Enllaç a la meva primera "autoentrevista" en aquest blog, per qui la vulgui localitzar:
*****
Entrevistas (I) Lluís Paloma "Patinet"
Inauguramos esta nueva sección con uno de los
personajes más increíbles surgidos de la escena musical egarense,
Lluís Paloma. Hace exactamente 1 año veía la luz
su primer trabajo después de una década de dura elaboración.
Corrupció Automobilística a Liechtenstein es el título
del disco, un "trabajo conceptual" que contiene las
"primeras composiciones de calidad" hechas por el maestro
Paloma. Se trata de un disco básicamente pop, con letras muy
trabajadas e irónicas, y con unas atmósferas creadas a partir de
sintetizadores e instrumentos de cuerda, prescindiento totalmente de
cualquier percusión.
Paralelamente a sus proyectos en solitario, Lluís Paloma forma parte importante del grupo To Be Continued, que acaban de publicar su primera maqueta, la cual dará mucho que hablar. Aquí tenéis la entrevista al maestro Paloma:
Galinsoga : Quin és el teu music predilecte?
Lluís Paloma: Aproximadament uns 500.000'3, però per la seva importància pivoltal en la meva obra (i vida) te'n destacaré dos: Philip Glass, per la seva obra dels 1970es (en particular, “Train”, d'”Einstein On The Beach”, i “Music In Twelve Parts, Part 1”, em van canviar la vida. Abans creia que la música era una merda ininterpretable i insuportable i anava per dibuixant. Millor com estic ara), i Brian Wilson, que amb el seu mètode d'orquestració de timbres combinats per a “Pet Sounds” i la seva música modular de l'era Smile (sóc dels que han esperat anys a sentir aquesta música i tinc llibres especialitzats sobre el tema) és una influència capital en el Corrupció. Al voltant, gent com Steve Reich o Phil Spector. Vaig començar essent un fonamentalista del minimalisme, però vull esmentar a una professora, per cert lamentada, que em va començar a obrir d'orelles, na Rosa Alemany, descobrint-me a gent com Perotin o Stravinsky. I ara he fet d'escoltar coses inesperades per a mi el meu sistema de vida. He recorregut tradicions com el Tin Pan Alley, el postromanticisme, la psicodèlia americana (sobretot Byrds i Jefferson Airplane) o fins i tot la música brasilera (estic escoltant molt discos del duo Baden Powell/Vinicius de Moraes). I no acabaríem...
G: Defineix K A N G A.
LP: Un altre dels meus “encontres a la tercera frase”. Dit en plan “brutu”, el nostre cervellet estimat és una computadora quàntica, les dades contingudes a la qual són susceptibles d'interactuar entre elles sense control, en plan dinàmica de fluxes, imprevisiublement. Jo m'he acostumat a apuntar els resultats d'aquesta lliure associació d'idees. Un altre exemple, de fa anys, va ser quan un vespre anava per l'avinguda Jaquard i en un aparador vegí una targeta que deia “No te fies de tu certificado de nacimiento...”, però la meva primera lectura inconscient va ser “No te fies de tu certificado de navidad”. T'ho creguis o no, el fragment d'orgue de la meitat vocal de “Màgia de la C.N.T.” es titula en realitat així. Una altra cosa és si la pregunta es refereix al meu estudi o a alguna cosa més. La resposta és: les dues coses. Físicament és l'estudi i l'habitació que el conté. Fins i tot hi ha a la porta un rètol magnífic que em va fer la Judit de la Pastisseria La Rutlla quan era la nòvia del Víctor Yubero (de moment, aparentment perdut per al món de la música, però no perdo l'esperança). A la vegada, aquest estudi és el suport que em permet gravar les meves idees i portar-les a on jo vull. I això és molt important. Entre 1995 i 1997 no vaig tenir res més que les meves primeres guitarres (i el sitar, que el 1997 va patir una esquerda i vaig deixar aparcat durant anys) i una pletina de caset, i ho vaig passar fatal perque no podia tirar endavant ni saber què feia. Algunes coses no les vaig poder ni gravar, i encara menys estructurar ni orquestrar res. Va ser terrible.
Paralelamente a sus proyectos en solitario, Lluís Paloma forma parte importante del grupo To Be Continued, que acaban de publicar su primera maqueta, la cual dará mucho que hablar. Aquí tenéis la entrevista al maestro Paloma:
Galinsoga : Quin és el teu music predilecte?
Lluís Paloma: Aproximadament uns 500.000'3, però per la seva importància pivoltal en la meva obra (i vida) te'n destacaré dos: Philip Glass, per la seva obra dels 1970es (en particular, “Train”, d'”Einstein On The Beach”, i “Music In Twelve Parts, Part 1”, em van canviar la vida. Abans creia que la música era una merda ininterpretable i insuportable i anava per dibuixant. Millor com estic ara), i Brian Wilson, que amb el seu mètode d'orquestració de timbres combinats per a “Pet Sounds” i la seva música modular de l'era Smile (sóc dels que han esperat anys a sentir aquesta música i tinc llibres especialitzats sobre el tema) és una influència capital en el Corrupció. Al voltant, gent com Steve Reich o Phil Spector. Vaig començar essent un fonamentalista del minimalisme, però vull esmentar a una professora, per cert lamentada, que em va començar a obrir d'orelles, na Rosa Alemany, descobrint-me a gent com Perotin o Stravinsky. I ara he fet d'escoltar coses inesperades per a mi el meu sistema de vida. He recorregut tradicions com el Tin Pan Alley, el postromanticisme, la psicodèlia americana (sobretot Byrds i Jefferson Airplane) o fins i tot la música brasilera (estic escoltant molt discos del duo Baden Powell/Vinicius de Moraes). I no acabaríem...
G: Defineix K A N G A.
LP: Un altre dels meus “encontres a la tercera frase”. Dit en plan “brutu”, el nostre cervellet estimat és una computadora quàntica, les dades contingudes a la qual són susceptibles d'interactuar entre elles sense control, en plan dinàmica de fluxes, imprevisiublement. Jo m'he acostumat a apuntar els resultats d'aquesta lliure associació d'idees. Un altre exemple, de fa anys, va ser quan un vespre anava per l'avinguda Jaquard i en un aparador vegí una targeta que deia “No te fies de tu certificado de nacimiento...”, però la meva primera lectura inconscient va ser “No te fies de tu certificado de navidad”. T'ho creguis o no, el fragment d'orgue de la meitat vocal de “Màgia de la C.N.T.” es titula en realitat així. Una altra cosa és si la pregunta es refereix al meu estudi o a alguna cosa més. La resposta és: les dues coses. Físicament és l'estudi i l'habitació que el conté. Fins i tot hi ha a la porta un rètol magnífic que em va fer la Judit de la Pastisseria La Rutlla quan era la nòvia del Víctor Yubero (de moment, aparentment perdut per al món de la música, però no perdo l'esperança). A la vegada, aquest estudi és el suport que em permet gravar les meves idees i portar-les a on jo vull. I això és molt important. Entre 1995 i 1997 no vaig tenir res més que les meves primeres guitarres (i el sitar, que el 1997 va patir una esquerda i vaig deixar aparcat durant anys) i una pletina de caset, i ho vaig passar fatal perque no podia tirar endavant ni saber què feia. Algunes coses no les vaig poder ni gravar, i encara menys estructurar ni orquestrar res. Va ser terrible.
G: DX7 o Korg?
LP: No puc escollir, perque són complementaris. Sí que prefereixo ambdós als meus dos Casios, perque aquests últims sonen molt a llauna i, bé, puc emprar-los per a seqüenciar-hi idees, però tot acaba sonant a Pet Sounds i, sí, és un gran disc, però ara voldria canviar de so. En tot cas, el Korg és una versió molt més ambiciosa dels Casios quye em permet treballar de manera molt més detallista i amb un so súperenvolvent i ric, mentre que el DX-7 és més fred, però té una arquitectura oberta que programes com vols, i és la llibertat. A més, és genial per a sonar a Philip Glass.
G: Guitarra Acústica o Sitar?
LP: Són dos elements d'una paleta de sons que vull ampla, i no els jerarquitzo. El sitar és, per a mi, l'instrument acústic més perfecte del planeta, i denota una capacitat d'observació fora del normal per part dels hindús que l'han ideat i perfeccionat al llarg de 2500 anys, encara que costa emprar-lo en música occidental, i jo l'empro quan veig que puc. La guitarra acústica... sempre de 12 cordes, OK?
LP: No puc escollir, perque són complementaris. Sí que prefereixo ambdós als meus dos Casios, perque aquests últims sonen molt a llauna i, bé, puc emprar-los per a seqüenciar-hi idees, però tot acaba sonant a Pet Sounds i, sí, és un gran disc, però ara voldria canviar de so. En tot cas, el Korg és una versió molt més ambiciosa dels Casios quye em permet treballar de manera molt més detallista i amb un so súperenvolvent i ric, mentre que el DX-7 és més fred, però té una arquitectura oberta que programes com vols, i és la llibertat. A més, és genial per a sonar a Philip Glass.
G: Guitarra Acústica o Sitar?
LP: Són dos elements d'una paleta de sons que vull ampla, i no els jerarquitzo. El sitar és, per a mi, l'instrument acústic més perfecte del planeta, i denota una capacitat d'observació fora del normal per part dels hindús que l'han ideat i perfeccionat al llarg de 2500 anys, encara que costa emprar-lo en música occidental, i jo l'empro quan veig que puc. La guitarra acústica... sempre de 12 cordes, OK?
Lluís
Paloma, gran amant del sitar
-
G:
Quina és la millor cançó del Corrupció? i la més
fluixa?
LP: Difícil dir-ho. Sí que tinc la sensació que les primeres tres cançons són el que volia, hi ha un tram central més defectuós, i a partir de ¡Hurra, Burra! tot torna a estar OK. Els punts que sonen millorables són: 1) les parts vocals de Granollers, menú infantil. Per començar, vaig intentar un experiment “beatle” per a doblar automàticament les dues veus solistes cap a quatre i que sonés com la resta del disc sense tant esforç: passar-les per un chorus amb l'oscil·lador a la minima velocitat possible. I en un primer moment sonava genial! El problema va ser quan vaig afegir aquella reverb “del revés”: estava processant per reverb (un efecte molt dependent del fenòmen de cancel·lació de fase) dues còpies exactes de la mateixa imatge sonora, separades entre elles unes mil·lèsimes de segon, i la reverb resultant sonava horriblement cancel·lada. Vaig haver de plegar... i per a no liar el multipista, ja prou complicat, no vaig redoblar les veus “a mà”, i ara sona una mica dèbil. A més, vaig tenir problemes amb la lletra del final com a tal i el regravar-ho va conduir a un resultat final disjunt de tota la cançó. És el preu d'experimentar. 2) les veus de “Màgia de la C.N.T.” Vaig intentar participar en un concurs radiofònic, en un intent final de buscar recolzament discogràfic per a poder acabar el Corrupció sense la pressió d'una agenda incontrolable, i em vaig trobar que necessitava dues cançons cantades més. Tenia ja la pista instrumental de la cançó i un poema, no pensat per al disc, sobre el 6 d'Octubre, però no tenia més que dos o tres dies de marge, i acabí improvisant tota la pista vocal en un rush d'una tarda (sonava fatal, per cert). Després del caos, vaig regravar algunes coses post-mortem i sonava millor. Problema: vaig deixar massa veus seguides. Després de reflexionar un temps, vaig pensar en remesclar-ho, però el multipista s'havia guardat malament en el CD de back-up i no el vaig poder recuperar. Finalment, els dos penúltims dies de gravació del projecte vaig intentar cantar-ho tot de nou, però vaig haver de renunciar en adonar-me que no podria duplicar els el·laboradíssims cors de la “miliciana morta”. Estava sota una pressió increïble, i de fet l'últim dia de gravació, després d'escriure els verídics versos centrals de “El patinet...”, vaig petar. Si no hagués acabat la gravació vora tres quarts d'una de la matinada de l'1 de novembre de 2004, no l'hagués acabada. Només ara me n'adono de l'enorme factura que m'ha passat aquell projecte. Una última cosa: em va sorprendre l'entusiasme de la gent amb “El patinet...”, perque és una gravació “frankenstein” amb fragments reunits per casualitat en necessitar una última cançó per al projecte, tot i que en escriure això me n'adono que el treball previ en aquests fragments va ser tan intens com en qualsevulla altra part del disc.
En quan a quina és la millor cançó del disc, a aquestes alçades ja no ho sé, per una raó: durant quasi tota la duració de la gravació vaig tenir una borratxera enorme amb la Torradora, tocant-la constantment, reestructurant-la i reestructurant-la, creant-ne variacions constantment. Tocant-la i escoltant-la era feliç, i vaig anar a la recerca de la perfecció. I sí, és perfecta... però això és el que falla! No hi ha sorpreses, no hi ha energia real, ha acabat deixant de ser pop sofisticat per a ser música clàssica i, per això mateix, morta. Mira, ara mateix torno d'aprofitar un abonament a l'Auditori i, cert, és molt més agradable veure una orquestra tocar que suportar calixtebieitades al Liceu, però em costava mantenir l'atenció perque el que tocaven (peces de Richard Strauss) era conegudíssim. Doncs la Torradora és així de previsible. Una decepció majúscula. La següent candidata és, doncs, Moscas en Moscú. En un primer moment, amb la Torradora encara fora del disc, era Moscas la que havia d'acabar el Corrupció. És molt més moguda, més viva, i trenca algunes de les normes que fins aleshores han governat el disc (hi ha marimbes, canvis de ritme, modulacions en plan bèstia...), però... va el Jordi Ibañez i en la seva intel·ligent ressenya personal del disc ¡es queixa del sorpresiu acord vocal que fa de centre estructural de la cançó! M'ha viciat, ja no veig Moscas amb el mateix respecte... així que millor que anem a per l'única cançó experimental del disc, ¡¡¡¡¡¡¡¡¡Hurra, Burra!!!!!!!!!
LP: Difícil dir-ho. Sí que tinc la sensació que les primeres tres cançons són el que volia, hi ha un tram central més defectuós, i a partir de ¡Hurra, Burra! tot torna a estar OK. Els punts que sonen millorables són: 1) les parts vocals de Granollers, menú infantil. Per començar, vaig intentar un experiment “beatle” per a doblar automàticament les dues veus solistes cap a quatre i que sonés com la resta del disc sense tant esforç: passar-les per un chorus amb l'oscil·lador a la minima velocitat possible. I en un primer moment sonava genial! El problema va ser quan vaig afegir aquella reverb “del revés”: estava processant per reverb (un efecte molt dependent del fenòmen de cancel·lació de fase) dues còpies exactes de la mateixa imatge sonora, separades entre elles unes mil·lèsimes de segon, i la reverb resultant sonava horriblement cancel·lada. Vaig haver de plegar... i per a no liar el multipista, ja prou complicat, no vaig redoblar les veus “a mà”, i ara sona una mica dèbil. A més, vaig tenir problemes amb la lletra del final com a tal i el regravar-ho va conduir a un resultat final disjunt de tota la cançó. És el preu d'experimentar. 2) les veus de “Màgia de la C.N.T.” Vaig intentar participar en un concurs radiofònic, en un intent final de buscar recolzament discogràfic per a poder acabar el Corrupció sense la pressió d'una agenda incontrolable, i em vaig trobar que necessitava dues cançons cantades més. Tenia ja la pista instrumental de la cançó i un poema, no pensat per al disc, sobre el 6 d'Octubre, però no tenia més que dos o tres dies de marge, i acabí improvisant tota la pista vocal en un rush d'una tarda (sonava fatal, per cert). Després del caos, vaig regravar algunes coses post-mortem i sonava millor. Problema: vaig deixar massa veus seguides. Després de reflexionar un temps, vaig pensar en remesclar-ho, però el multipista s'havia guardat malament en el CD de back-up i no el vaig poder recuperar. Finalment, els dos penúltims dies de gravació del projecte vaig intentar cantar-ho tot de nou, però vaig haver de renunciar en adonar-me que no podria duplicar els el·laboradíssims cors de la “miliciana morta”. Estava sota una pressió increïble, i de fet l'últim dia de gravació, després d'escriure els verídics versos centrals de “El patinet...”, vaig petar. Si no hagués acabat la gravació vora tres quarts d'una de la matinada de l'1 de novembre de 2004, no l'hagués acabada. Només ara me n'adono de l'enorme factura que m'ha passat aquell projecte. Una última cosa: em va sorprendre l'entusiasme de la gent amb “El patinet...”, perque és una gravació “frankenstein” amb fragments reunits per casualitat en necessitar una última cançó per al projecte, tot i que en escriure això me n'adono que el treball previ en aquests fragments va ser tan intens com en qualsevulla altra part del disc.
En quan a quina és la millor cançó del disc, a aquestes alçades ja no ho sé, per una raó: durant quasi tota la duració de la gravació vaig tenir una borratxera enorme amb la Torradora, tocant-la constantment, reestructurant-la i reestructurant-la, creant-ne variacions constantment. Tocant-la i escoltant-la era feliç, i vaig anar a la recerca de la perfecció. I sí, és perfecta... però això és el que falla! No hi ha sorpreses, no hi ha energia real, ha acabat deixant de ser pop sofisticat per a ser música clàssica i, per això mateix, morta. Mira, ara mateix torno d'aprofitar un abonament a l'Auditori i, cert, és molt més agradable veure una orquestra tocar que suportar calixtebieitades al Liceu, però em costava mantenir l'atenció perque el que tocaven (peces de Richard Strauss) era conegudíssim. Doncs la Torradora és així de previsible. Una decepció majúscula. La següent candidata és, doncs, Moscas en Moscú. En un primer moment, amb la Torradora encara fora del disc, era Moscas la que havia d'acabar el Corrupció. És molt més moguda, més viva, i trenca algunes de les normes que fins aleshores han governat el disc (hi ha marimbes, canvis de ritme, modulacions en plan bèstia...), però... va el Jordi Ibañez i en la seva intel·ligent ressenya personal del disc ¡es queixa del sorpresiu acord vocal que fa de centre estructural de la cançó! M'ha viciat, ja no veig Moscas amb el mateix respecte... així que millor que anem a per l'única cançó experimental del disc, ¡¡¡¡¡¡¡¡¡Hurra, Burra!!!!!!!!!
-
Portada del
Corrupció
-
G:
Quin és el teu rol a To Be Continued?
LP: Teclista! Sé que sona molt cutre en relació a tota l'escandalera que sembla que s'està muntant entorn a mi, però no sóc pas cap centre de decisions, simplement tinc el meu raconet. Per a mi, el centre de À Suivre són el duo compositor Jordi Ibañez/Ferran Baucells, però també el Raül Barbero compon i aporta tocs brillants, i aprofito per a reivindicar la bateria, simultàniament ruda i sofisticada, del Ferran Valldeperas, que crec importantíssima per al nostre so. Tot i que sí que hi ha un punt important sobre la meva aportació: abans d'incorporar-me a la banda com a teclista convidat en aquell concert al difunt Spay 9 el 14 de maig de 2004 vaig veure els tres primers concerts que van fer, incloent el magnífic de Faktoria on tu vas tocar els teclats, i vaig observar que hi havia molt bones cançons, però que la cosa no acabava de quallar perque les guitarres estaven permanentment a pastilla neta, una cosa molt àudio verité però que matava la varietat. I de fet la primera cosa que vaig fer en entrar va ser assignar un so de teclat diferent per a cada cançó, política que mantinc. Però he de dir que les cançons del Jordi i el Ferran Baucells per a To Be van començar a millorar només entrar jo, i jo no hi tenia res a veure: la primera vegada que vaig sentir en un assaig New York City Song, la van tocar els altres sense mi, i vaig quedar al·lucinat. Va ser després, que vaig afegir aquells strings simulant alarmes antiaèries, però això es deu més a que volia tocar en aquella cançó que no pas a que la cançó em necessités. Una última puntualització: vaig entrar a To Be una mica per a veure com hi encaixava jo, i m'he trobat immers en un ambient de càlida amistat i de sensibilitat artística i cultural oberta que no m'hagués imaginat mai. És increïble estar aquí, i sóc feliç.
LP: Teclista! Sé que sona molt cutre en relació a tota l'escandalera que sembla que s'està muntant entorn a mi, però no sóc pas cap centre de decisions, simplement tinc el meu raconet. Per a mi, el centre de À Suivre són el duo compositor Jordi Ibañez/Ferran Baucells, però també el Raül Barbero compon i aporta tocs brillants, i aprofito per a reivindicar la bateria, simultàniament ruda i sofisticada, del Ferran Valldeperas, que crec importantíssima per al nostre so. Tot i que sí que hi ha un punt important sobre la meva aportació: abans d'incorporar-me a la banda com a teclista convidat en aquell concert al difunt Spay 9 el 14 de maig de 2004 vaig veure els tres primers concerts que van fer, incloent el magnífic de Faktoria on tu vas tocar els teclats, i vaig observar que hi havia molt bones cançons, però que la cosa no acabava de quallar perque les guitarres estaven permanentment a pastilla neta, una cosa molt àudio verité però que matava la varietat. I de fet la primera cosa que vaig fer en entrar va ser assignar un so de teclat diferent per a cada cançó, política que mantinc. Però he de dir que les cançons del Jordi i el Ferran Baucells per a To Be van començar a millorar només entrar jo, i jo no hi tenia res a veure: la primera vegada que vaig sentir en un assaig New York City Song, la van tocar els altres sense mi, i vaig quedar al·lucinat. Va ser després, que vaig afegir aquells strings simulant alarmes antiaèries, però això es deu més a que volia tocar en aquella cançó que no pas a que la cançó em necessités. Una última puntualització: vaig entrar a To Be una mica per a veure com hi encaixava jo, i m'he trobat immers en un ambient de càlida amistat i de sensibilitat artística i cultural oberta que no m'hagués imaginat mai. És increïble estar aquí, i sóc feliç.
-
G:
Com et valores com a cantant? i com a músic?
LP: Com a cantant? Per què et penses que estudio cant? Les primeres demos de “Marcianitos” sonaven fatal, amb una veu cavernosa i desafinada, incomprensible. Després de tres anys llargs de treball, les veus finals del disc sonen millor, però encara hi ha queixes sobre en quin idioma canto. De fet, l'equalització d'aguts de les veus està quasi al màxim, per a intentar mitigar al màxim el problema. Al natural és encara pitjor. Segons la meva nova professora de cant, el problema és que estic acostumat a cantar més greu del que em tocaria, i de fet he de guanyar de nou el terç més agut de la meva tessitura natural. Se suposa que d'aquí a un any ho he d'haver aconseguit, i aleshores ja et dic jo que tot vindrà sol. Per a mi, els estudis de cant m'estan essent una teràpia, tal com ja intuïa quan els vaig començar amb en Carles Ortiz. En tot cas, he comprès el valor d'una bona composició i una orquestració efectiva recolzant aquesta veu.
Com a músic... et refereixes a la part més compositiva, a la tècnica de gravació o com a instrumentista? Si és això últim, diguem que me les arreglo per a treure IV notes d'uns quants instruments, però fins i tot els teclats els toco fatal (part del meu èxit com a teclista de To Be Continued és que em dedico més a pensar en com fer rendir la tecnologia al meu abast que no pas en fer grans solos. Per a que et facis una idea, la filosofia de grups com Stratovarius o Nightwish -que no aguanto- és exactament la contrària). Gravant sóc millor, encara que hi ha coses concretes (com sonoritzar bateries, escollir micros o sincronitzar amb MIDI) on encara fluixejo. Sobretot he après a mesclar (mesclar en analògic és tot un art!), coses com fer comparacions entre altaveus diferents, etc., i aquí sí que veig que sé “veure” coses en un multipista que altres no veuen, i en el meu so la reverb i la línia de retard són essencials. La reverb és la nostra amiga. En quant a la composició, per una banda m'he après tots els trucs del manual Brian Wilson/Phil Spector, i per l'altra l'obra dels minimalistes originals i el treball d'estudi m'han introduït plenament en la física del so i la psicoacústica (a parts de “Marcianitos” es pot sentir un Sol # pedal psicoacústic no deliberat. Va ser en Philip Glass qui va descobrir aquest efecte el 1970). En teoria tot el que faig està provat i testejat mil vegades, però per alguna raó els meus resultats sonen a molt sofisticats. De totes maneres tinc dues assignatures pendents, que es poden exemplificar en el que aconsegueix el compositor Josep Soler: escriu complexes orquestracions en paper sense cap suport auditiu (es nega a emprar ordinador i sintetitzadors) i és capaç de pensar atonalment (una cosa dificilíssima a no ser que l'hagis entrenada tota la vida). Ell és el model al qual aspiro. I Charles Ives, també.
Tot i que vull deixar clara una cosa: la meva música favorita és el rock. Per a mi, és la música de la classe obrera, i jo sóc obrer. Simplement no em vull tancar a fer els IV tòpics que fa tothom. Tot i que el Ferran Baucells fa una música molt més bàsica que la meva i tot el que fa és deliciós...
LP: Com a cantant? Per què et penses que estudio cant? Les primeres demos de “Marcianitos” sonaven fatal, amb una veu cavernosa i desafinada, incomprensible. Després de tres anys llargs de treball, les veus finals del disc sonen millor, però encara hi ha queixes sobre en quin idioma canto. De fet, l'equalització d'aguts de les veus està quasi al màxim, per a intentar mitigar al màxim el problema. Al natural és encara pitjor. Segons la meva nova professora de cant, el problema és que estic acostumat a cantar més greu del que em tocaria, i de fet he de guanyar de nou el terç més agut de la meva tessitura natural. Se suposa que d'aquí a un any ho he d'haver aconseguit, i aleshores ja et dic jo que tot vindrà sol. Per a mi, els estudis de cant m'estan essent una teràpia, tal com ja intuïa quan els vaig començar amb en Carles Ortiz. En tot cas, he comprès el valor d'una bona composició i una orquestració efectiva recolzant aquesta veu.
Com a músic... et refereixes a la part més compositiva, a la tècnica de gravació o com a instrumentista? Si és això últim, diguem que me les arreglo per a treure IV notes d'uns quants instruments, però fins i tot els teclats els toco fatal (part del meu èxit com a teclista de To Be Continued és que em dedico més a pensar en com fer rendir la tecnologia al meu abast que no pas en fer grans solos. Per a que et facis una idea, la filosofia de grups com Stratovarius o Nightwish -que no aguanto- és exactament la contrària). Gravant sóc millor, encara que hi ha coses concretes (com sonoritzar bateries, escollir micros o sincronitzar amb MIDI) on encara fluixejo. Sobretot he après a mesclar (mesclar en analògic és tot un art!), coses com fer comparacions entre altaveus diferents, etc., i aquí sí que veig que sé “veure” coses en un multipista que altres no veuen, i en el meu so la reverb i la línia de retard són essencials. La reverb és la nostra amiga. En quant a la composició, per una banda m'he après tots els trucs del manual Brian Wilson/Phil Spector, i per l'altra l'obra dels minimalistes originals i el treball d'estudi m'han introduït plenament en la física del so i la psicoacústica (a parts de “Marcianitos” es pot sentir un Sol # pedal psicoacústic no deliberat. Va ser en Philip Glass qui va descobrir aquest efecte el 1970). En teoria tot el que faig està provat i testejat mil vegades, però per alguna raó els meus resultats sonen a molt sofisticats. De totes maneres tinc dues assignatures pendents, que es poden exemplificar en el que aconsegueix el compositor Josep Soler: escriu complexes orquestracions en paper sense cap suport auditiu (es nega a emprar ordinador i sintetitzadors) i és capaç de pensar atonalment (una cosa dificilíssima a no ser que l'hagis entrenada tota la vida). Ell és el model al qual aspiro. I Charles Ives, també.
Tot i que vull deixar clara una cosa: la meva música favorita és el rock. Per a mi, és la música de la classe obrera, i jo sóc obrer. Simplement no em vull tancar a fer els IV tòpics que fa tothom. Tot i que el Ferran Baucells fa una música molt més bàsica que la meva i tot el que fa és deliciós...
-
G:
Beguda preferida i per què.
LP: El granisat de llimona... el primer moment. Sempre, dolç. Reconeixo que de tant en tant s'ha de beure aigua. Simplement suporto l'amarg. I, excepte per 2 cl. de vi tint cada dos mesos literals per a mullar els llavis, no aguanto l'alcohol ni entenc la diversió que troba la nostra joventut comercial a beure'n cada cap de setmana sense acompanyar-ho de cap altre alicient. No sóc persona d'anar de bars.
LP: El granisat de llimona... el primer moment. Sempre, dolç. Reconeixo que de tant en tant s'ha de beure aigua. Simplement suporto l'amarg. I, excepte per 2 cl. de vi tint cada dos mesos literals per a mullar els llavis, no aguanto l'alcohol ni entenc la diversió que troba la nostra joventut comercial a beure'n cada cap de setmana sense acompanyar-ho de cap altre alicient. No sóc persona d'anar de bars.
G:
Menjar preferit i per què.
LP: Tortellini daurats al forn amb bechamel (a casa de la familia no me'ls fan mai i els sospiro), pollastre a l'ast (que puc menjar... de tant en tant) i un bon gelat. També m'agrada el pastís gelat de llimona i la xocolata amarga. I les pizzes de Venècia! En canvi, no suporto l'alta cuina: té 1000 gustos i és el·litista. Ni la gent que es passa el dia parlant de receptes de cuina i pensant en el proper restaurant, la veritat.
LP: Tortellini daurats al forn amb bechamel (a casa de la familia no me'ls fan mai i els sospiro), pollastre a l'ast (que puc menjar... de tant en tant) i un bon gelat. També m'agrada el pastís gelat de llimona i la xocolata amarga. I les pizzes de Venècia! En canvi, no suporto l'alta cuina: té 1000 gustos i és el·litista. Ni la gent que es passa el dia parlant de receptes de cuina i pensant en el proper restaurant, la veritat.
-
Al final el
DX7 no va menjar
-
G : Per quan un nou
disc en solitari?
LP : Per a quan sigui lliure de fer-lo! Tinc massa distractions, ara! He començat ja a compondre i gravar material nou, però en les actuals circumstàncies no m'hi puc concentrar com caldria, i ho odio, especialment perque només una concentració i una intensivitat totals em permetrien assolir la pràctica ruptura amb el Corrupció que jo voldria. Que el material que ja tinc no és tan rupturista i no està tan malament, és cert, però no vull repetir-me (cosa per a la qual tinc massa facilitat, per cert. Tinc ja una premaqueta per a una “Torradora 2”, només cal que et digui això), i per a mi l'únic sentit d'un segon disc és posar-me experimental. De moment, l'única cosa decidida en ferm és fer lletres de temàtica “nàutica”, i encara no m'hi he pogut posar. En tot cas, intentaré no trigar deu anys... Paciència!
LP : Per a quan sigui lliure de fer-lo! Tinc massa distractions, ara! He començat ja a compondre i gravar material nou, però en les actuals circumstàncies no m'hi puc concentrar com caldria, i ho odio, especialment perque només una concentració i una intensivitat totals em permetrien assolir la pràctica ruptura amb el Corrupció que jo voldria. Que el material que ja tinc no és tan rupturista i no està tan malament, és cert, però no vull repetir-me (cosa per a la qual tinc massa facilitat, per cert. Tinc ja una premaqueta per a una “Torradora 2”, només cal que et digui això), i per a mi l'únic sentit d'un segon disc és posar-me experimental. De moment, l'única cosa decidida en ferm és fer lletres de temàtica “nàutica”, i encara no m'hi he pogut posar. En tot cas, intentaré no trigar deu anys... Paciència!
posted by Tony @ 11:17
*****
domingo 6 de enero de 2008
Entrevista (I) Lluís Paloma
La primera entrevista del blog no podía ser para otra
persona.
Lluís Paloma (Terrassa, 1975) es uno de los artistas más originales (y geniales) que ha dado la escena egarense en los últimos años. Influenciado por la paleta cultural de su familia materna, Lluís da inicio a su andadura musical en 1990 con unas primeras composiciones básicas a partir de derivaciones de otros artistas como Philip Glass. Sus inquietudes musicales, sociales y políticas le llevarán a embarcarse en su proyecto más ambicioso e importante; “Corrupció Automobilística en Liechtenstein” (Kanga, 2004), un disco de 74 minutos de duración en el que trabajará durante 10 años. Tres años después de la salida del disco surge esta entrevista, donde Lluís Paloma nos desvela su situación creativa actual.
NoiseBlog: ¿Desde la salida del "Corrupció" hasta hoy, en qué aspectos crees que ha evolucionado tu música?Lluís Paloma: Ah, pero... ¿ha evolucionado?
Quiero decir... compositivamente no, y es un problema. Diez años haciendo un disco marcan a fuego, quiero hacer otras cosas pero no consigo ni siquiera empezar. En realidad, el cambio es en directo, hice mi primer disco para defender el trabajo en estudio, y en cambio me he pasado los últimos dos años de concierto en concierto.
NB: ¿Qué nos vamos a encontrar en tú nuevo disco "Partisà"? He oído que últimamente has adquirido varias guitarras, ¿quiere eso decir que descubriremos a un Lluís Paloma más rockero?LP: No exactamente. Lo de las guitarras fue porque yo tenía ideas con la guitarra pero nunca llegaba a colarlas en ningún sitio porque todo el mundo me decía “¿dónde vas con esas guitarras tan cutres?” Así que hacia finales de 2006 me planteé lo de comprar una guitarra decente. Mi primera idea fue intentar localizar una Rickenbacker de doce cuerdas, pero comprobé que era imposible para mí, el distribuidor de Rick nacional ni siquiera las traía, y de todas maneras el precio se ponía imposible con las tasas de aduana y todo. Estuve pensando incluso en una Strato normal como consolación, hasta que descubrí por casualidad que Fender había hecho una versión de la Strato con doce cuerdas, en Japón. Me costó la mitad que la Rick y suena decente. Y al final terminé comprando también una Strato American. Y de repente puedo hacer cosas. Incluso diría que mi técnica ha mejorado. Con mi vieja Samick acústica de doce cuerdas la acción era lo suficientemente alta como para tener que tocar lento y sin acordes de cejilla, y en el Corrupció se nota, estaba convencido de ser un mal guitarrista. Ahora, literalmente, mis dedos vuelan.
¿Más rockero? No creo, es un disco muy continuista. Pero hay un cambio: ahora compongo mucho más con la guitarra, en parte para alejarme de arpegios i órganos a lo Philip Glass, y en parte por practicidad: de vez en cuando la peña todavía me da la lata con lo de hacer un concierto con mi música, pero un primer intento se derrumbó cuando me di cuenta de que estábamos intentando versionar un repertorio de teclados con guitarristas rock, que es lo que hay en Terrassa. Componiendo con la guitarra le facilitaré el trabajo a todo el mundo, si finalmente repescamos la idea.
Sobre lo que vas a encontrar, digamos que es el resultado del caos puro y duro. Empecé a mediados de 2005 grabando ideas para un proyecto que ahora está aplazado hasta que las ranas críen pelos: un disco conceptual sobre barcos. Lo cierto es que durante esos meses todo lo que grabé era continuista sin pretenderlo, incluso en una escapada a Amsterdam se me empezó a ocurrir la música para una segunda parte de la “Torradora” (la pieza final del “Corupció”). Entonces, en el cambio de año, empezaron las obras de la nueva tienda y tuve que desmontar el estudio e irme a vivir a otro sitio, en precario. Lo único que hice en 2006 fue grabar, en julio y con un estudio provisional, un disco abortado llamado “Busco Feina” (Busco trabajo), que iba de eso: todas la discográficas a las que logré contactar para editar el “Corrupció” (básicamente todas las catalanas importantes, las multinacionales no escuchan nada que no venga de abogados o mánagers) rechazaron el disco por “no ser comercial” (y luego se quejan de estar en crisis. Digamos que no fracasé, me hicieron fracasar. Ese disco todavía puede demostrar su valía). Desesperado, hice un trabajo de música conscientemente mala para conseguir contrato, porque en aquel momento no tenia alternativa. Lo di a escuchar a los amigos más amigos y la conclusión fue que había hecho una especie de “Corrupció” diluído i que no sería comercial. Y aquí dije “¡a la mierda!” No volví a grabar hasta finales de febrero de 2007. Una chica del Conservatorio tuvo la idea de hacer una ópera casera en italiano, y yo decidí grabar algunas pistas de base nuevas y recuperar todos los fragmentos sobrantes que pudiese encontrar del “Corrupció” para la música. Una vez pasado a limpio, me salió un doble CD de material (por esa época recibí el encargo de “Vull ser lliure” para el TAC (Terrassa Acció Creativa), que completé en un mes, repleta de sonidos grabados de una TV más alguno sacado de un CD de efectos). El caso es que la ópera no se ha hecho nunca y decidí probar a convertir ese material en un doble álbum. Al final un amigo me dijo que no todo el material estaba a la altura, y después de una rápida mirada al escaso material del “disco de barcos” decidí incluirlo en un CD simple con las mejores canciones del fallido doble álbum. Y algunos retoques más tarde, ese es el material definitivo. Todavía no tiene melodía, estos últimos meses he estado y estoy intentando escribir las letras. Como, por petición popular, “Vull ser lliure” aparecerá en el disco, y como su letra sobre los peligros de la TV no encajaba en el Atlántico Norte, el resto de letras obedecen un concepto diferente. Y bastante pesimista. No tengo ni idea de como encajar algo más relajado entre tanta muerte e incompetencia política. En el fondo es canción protesta, quizás un poco más sofisticada. Nada muy poético.
Y no sé qué vendrá después, aunque creo que tendrá que ver con aprovechar “Automatic Day” y regrabar las pocas canciones escuchables del “Busco feina”. Para hacer algo diferente... si tengo dinero. Y si tengo ideas.
Ah, i el “Partisà!” se publicará directamente en internet. Paso de malos rollos con imbéciles.
NB: ¿Cómo ves la escena musical egarense actualmente? ¿Y el arte egarense en general?LP: ¿La escena? Una mala noticia es que Ménage ya no están. Quiero decir, están vivos, seguramente buenos amigos y tal, pero ya no vamos a ver nunca más ese directo suyo que era pura dinamita. Por demás, parece que hay mucha actividad, pero NO NOS CONOCEMOS ENTRE NOSOTROS. Y así es como si la escena fuésemos IV y el gato. Por supuesto que estar en To Be Continued y seguir a Tired Hippo es un buen sitio para estar, pero a los Vidres a la sang les he perdido el rastro, y lo de no tener yo estudio estos últimos tiempos tiene bloqueado lo de mi colaboración con Marinetta. He asistido también a un concierto de un grupo de versiones de los 80. Nada trascendente, pero me gustó ver una Parker en el escenario.
¿El arte? Lo sigo aún menos. De todas maneras te puedo comentar aquel documental que pude ver en Amics de les Arts, sobre ese pintor que vive en Can Anglada y que se sumerge en el mar para pintar fondos marinos y pecios. Realmente lo hace muy bien. El Terrassa Acció Creativa también es una excelente idea, y sé que La Barra Creativa se van moviendo (Vull Ser Lliure i mi actuación en Amics de les Arts vinieron de estos dos últimos. Gracias infinitas). En cambio, las exposiciones de pintura en el Social son banales en el mejor de los casos. Te pintan paisajes alpinos con todo lujo de detalles, pero no hay ninguna idea, se limitan a hacer refritos de refritos. Tampoco me interesan las exposiciones montadas desde la Regidoría de Cultura. Parece que con el nuevo concejal las cosas pueden mejorar algo, pero la anterior concejal falló, no hacía más que intentar aparentar que estaba en la onda sin estarlo realmente. Lo de los grafittis en castellano con frases incomprensibles ya fue el no-va-más, pero los turnos de ruegos y preguntas en los plenos del Ayuntamiento no parecían ir de otra cosa que “qué habéis hecho ahora?”. De hecho, se ha llegado a plantear la continuidad o no del IMCET, que había sido creado como entidad autónoma para gestionar la cultura de la ciudad sin la “burrocracia” del Ayuntamiento, pero que ha salido muy caro y no ha servido para lo que tenía que servir.
NB: ¿Colaboras o has colaborado en algún proyecto musical paralelo? ¿Qué tal la/s experiencia/s?LP: Si te refieres a rock, lo que está funcionando más es nuestro proyecto de versiones de calidad de los Beatles, incluso aunque de momento sea más yo tocando y tú a los controles, por una pura cuestión de tiempo disponible. También está lo de colaborar puntualmente con los Tired Hippo, hice alguna tontería en “Collage” y hay la posibilidad de grabar una colaboración con Ferran Baucells, aunque estoy por plantearle grabar este proyecto en otro estudio, mi antiguo estudio está tan patas arriba y mi maquinaria tan obsoleta que no me veo grabando allí. Además hace un frío que pela.
Luego está lo del canto clásico. Estos dos últimos años me los he pasado en el Auditori Municipal o en iglesias, cantando con todo tipo de coros, aparte de alguna que otra incursión en solitario. Curiosamente, me está funcionando mucho más esto que lo de componer. La pega es que pocas veces tengo oportunidad de cantar obras poco conocidas, me sé de memoria el Réquiem de Mozart, así como toda una serie de canciones de Navidad, pero es lo que sale. Sí, me gustaría arriesgar más.
NB: ¿Qué música escuchas actualmente? ¿Cuál es el último disco que te has comprado?LP: Continúo escuchando lo que escuchaba (bueno, a los Beach Boys los he aparcado un poco, los escuché tanto que he llegado a “gastarlos”), quizás con algunas ampliaciones. Estoy en una fase muy “David Gilmour”, aunque tiene que ver más con lo de las guitarras, la mayoría de discos de los Floyd los tengo desde hace varios años. También, en este momento estoy escuchando un CD de Charles Ives, un compositor estadounidense que, hace cerca de cien años, revolucionó la música, aunque pocas veces pudo oír sus composiciones en concierto, y no empezó a ser conocido hasta su última década de vida (para entonces había dejado de componer. A mediados de los 1920 salió un día del cuarto del piano gritando “ya no puedo componer más, toque lo que toque suena horrible!” Nadie se explica qué le pudo ocurrir, como si hubiese perdido el oído musical de golpe).
El último disco que me he comprado es “Summerteeth” de Wilco. A medida que lo voy escuchando me parece un gran disco. Pero aprovecho para remarcar mi modus operandi habitual con los discos o mp3: siempre trato de escucharlos unas cuantas veces, “hacerme” con esa música, antes de pasar a otra. Estoy absolutamente desbordado por la cantidad de música que llegan a escuchar mis amigos, están absolutamente al loro y yo me pierdo, no sé nada. Eso sí, estoy en la movida Fotolog desde hace dos años, y hay un grupo de flogs de conocidos que sólo saben poner fotos promocionales de grupos o fotos de conciertos, todas iguales entre si. Es como si no tuvieran una vida propia.
También escucho a la Electric Light Orchestra, temas como “Night in the City” o “Need Her Love”. Fueron mi primera influencia en cuanto a lo de usar sonidos de strings, y Jeff Lynne es un productorazo.
Por cierto, ahora me doy cuenta de que escucho tanta música estadounidense e inglesa porque en el momento en que debía fijarme en grupos de aquí se produjo el boom del Rock Català y todo era inescuchable. Con el tiempo ha habido grupos como Antònia Font, los Pets de la madurez, o músicos como Miquel Gil o Franca Masu, que son interesantes o incluso geniales, pero en 1990 no había nada, y decidí mirar al exterior.
NB: ¿De todos tus instrumentos con cuál te quedas y por qué?
LP: Las dos últimas guitarras. La Strato XII por el sonido personal de las doce cuerdas y lo cómoda que es de tocar, y la Strato American por la calidad de la electrónica y por el vibrato. Mi instrumental está cada vez más enfocado a directo, curiosamente.
NB: ¿Dónde y cómo te ves dentro de 10 años?
LP: Puede ser bastante triste. Me veo viviendo en casa de alguno de mis hermanos, es una vergüenza lo que está ocurriendo con la vivienda, debería tener derecho a una vivienda y en cambio me es imposible porque cuatro millonarios con la ética de vacaciones han decidido ser todavía más ricos. En todo caso, voy a ser pobre, y probablemente no tenga dónde grabar. Quizás termine escribiendo. Nada me va a ser fácil.
NB: Ya para terminar, ¿qué crees que nos depara el 2008?
LP: Va a ser un año terriblemente triste. George Bush, Irak y Afganistán, el PP volviendo al poder por culpa de la incompetencia de ZP, gente perdiendo el piso por no poder hacer frente a la hipoteca, crisis por gentileza de las inmobiliarias, capitalismo salvaje... 2007 me ha dejado en un estado lamentable, no puedo evitar ser cínico. Estoy de vuelta de todo.
Bueno, de las Gretsch no...
Lluís Paloma en la red:http://www.myspace.com/lluispaloma
http://www.fotolog.com/patinet
http://lluispaloma.blogspot.com/
http://www.decibel.cat/grups/grups.php?accio=grup&id=379
Lluís Paloma (Terrassa, 1975) es uno de los artistas más originales (y geniales) que ha dado la escena egarense en los últimos años. Influenciado por la paleta cultural de su familia materna, Lluís da inicio a su andadura musical en 1990 con unas primeras composiciones básicas a partir de derivaciones de otros artistas como Philip Glass. Sus inquietudes musicales, sociales y políticas le llevarán a embarcarse en su proyecto más ambicioso e importante; “Corrupció Automobilística en Liechtenstein” (Kanga, 2004), un disco de 74 minutos de duración en el que trabajará durante 10 años. Tres años después de la salida del disco surge esta entrevista, donde Lluís Paloma nos desvela su situación creativa actual.
NoiseBlog: ¿Desde la salida del "Corrupció" hasta hoy, en qué aspectos crees que ha evolucionado tu música?Lluís Paloma: Ah, pero... ¿ha evolucionado?
Quiero decir... compositivamente no, y es un problema. Diez años haciendo un disco marcan a fuego, quiero hacer otras cosas pero no consigo ni siquiera empezar. En realidad, el cambio es en directo, hice mi primer disco para defender el trabajo en estudio, y en cambio me he pasado los últimos dos años de concierto en concierto.
NB: ¿Qué nos vamos a encontrar en tú nuevo disco "Partisà"? He oído que últimamente has adquirido varias guitarras, ¿quiere eso decir que descubriremos a un Lluís Paloma más rockero?LP: No exactamente. Lo de las guitarras fue porque yo tenía ideas con la guitarra pero nunca llegaba a colarlas en ningún sitio porque todo el mundo me decía “¿dónde vas con esas guitarras tan cutres?” Así que hacia finales de 2006 me planteé lo de comprar una guitarra decente. Mi primera idea fue intentar localizar una Rickenbacker de doce cuerdas, pero comprobé que era imposible para mí, el distribuidor de Rick nacional ni siquiera las traía, y de todas maneras el precio se ponía imposible con las tasas de aduana y todo. Estuve pensando incluso en una Strato normal como consolación, hasta que descubrí por casualidad que Fender había hecho una versión de la Strato con doce cuerdas, en Japón. Me costó la mitad que la Rick y suena decente. Y al final terminé comprando también una Strato American. Y de repente puedo hacer cosas. Incluso diría que mi técnica ha mejorado. Con mi vieja Samick acústica de doce cuerdas la acción era lo suficientemente alta como para tener que tocar lento y sin acordes de cejilla, y en el Corrupció se nota, estaba convencido de ser un mal guitarrista. Ahora, literalmente, mis dedos vuelan.
¿Más rockero? No creo, es un disco muy continuista. Pero hay un cambio: ahora compongo mucho más con la guitarra, en parte para alejarme de arpegios i órganos a lo Philip Glass, y en parte por practicidad: de vez en cuando la peña todavía me da la lata con lo de hacer un concierto con mi música, pero un primer intento se derrumbó cuando me di cuenta de que estábamos intentando versionar un repertorio de teclados con guitarristas rock, que es lo que hay en Terrassa. Componiendo con la guitarra le facilitaré el trabajo a todo el mundo, si finalmente repescamos la idea.
Sobre lo que vas a encontrar, digamos que es el resultado del caos puro y duro. Empecé a mediados de 2005 grabando ideas para un proyecto que ahora está aplazado hasta que las ranas críen pelos: un disco conceptual sobre barcos. Lo cierto es que durante esos meses todo lo que grabé era continuista sin pretenderlo, incluso en una escapada a Amsterdam se me empezó a ocurrir la música para una segunda parte de la “Torradora” (la pieza final del “Corupció”). Entonces, en el cambio de año, empezaron las obras de la nueva tienda y tuve que desmontar el estudio e irme a vivir a otro sitio, en precario. Lo único que hice en 2006 fue grabar, en julio y con un estudio provisional, un disco abortado llamado “Busco Feina” (Busco trabajo), que iba de eso: todas la discográficas a las que logré contactar para editar el “Corrupció” (básicamente todas las catalanas importantes, las multinacionales no escuchan nada que no venga de abogados o mánagers) rechazaron el disco por “no ser comercial” (y luego se quejan de estar en crisis. Digamos que no fracasé, me hicieron fracasar. Ese disco todavía puede demostrar su valía). Desesperado, hice un trabajo de música conscientemente mala para conseguir contrato, porque en aquel momento no tenia alternativa. Lo di a escuchar a los amigos más amigos y la conclusión fue que había hecho una especie de “Corrupció” diluído i que no sería comercial. Y aquí dije “¡a la mierda!” No volví a grabar hasta finales de febrero de 2007. Una chica del Conservatorio tuvo la idea de hacer una ópera casera en italiano, y yo decidí grabar algunas pistas de base nuevas y recuperar todos los fragmentos sobrantes que pudiese encontrar del “Corrupció” para la música. Una vez pasado a limpio, me salió un doble CD de material (por esa época recibí el encargo de “Vull ser lliure” para el TAC (Terrassa Acció Creativa), que completé en un mes, repleta de sonidos grabados de una TV más alguno sacado de un CD de efectos). El caso es que la ópera no se ha hecho nunca y decidí probar a convertir ese material en un doble álbum. Al final un amigo me dijo que no todo el material estaba a la altura, y después de una rápida mirada al escaso material del “disco de barcos” decidí incluirlo en un CD simple con las mejores canciones del fallido doble álbum. Y algunos retoques más tarde, ese es el material definitivo. Todavía no tiene melodía, estos últimos meses he estado y estoy intentando escribir las letras. Como, por petición popular, “Vull ser lliure” aparecerá en el disco, y como su letra sobre los peligros de la TV no encajaba en el Atlántico Norte, el resto de letras obedecen un concepto diferente. Y bastante pesimista. No tengo ni idea de como encajar algo más relajado entre tanta muerte e incompetencia política. En el fondo es canción protesta, quizás un poco más sofisticada. Nada muy poético.
Y no sé qué vendrá después, aunque creo que tendrá que ver con aprovechar “Automatic Day” y regrabar las pocas canciones escuchables del “Busco feina”. Para hacer algo diferente... si tengo dinero. Y si tengo ideas.
Ah, i el “Partisà!” se publicará directamente en internet. Paso de malos rollos con imbéciles.
NB: ¿Cómo ves la escena musical egarense actualmente? ¿Y el arte egarense en general?LP: ¿La escena? Una mala noticia es que Ménage ya no están. Quiero decir, están vivos, seguramente buenos amigos y tal, pero ya no vamos a ver nunca más ese directo suyo que era pura dinamita. Por demás, parece que hay mucha actividad, pero NO NOS CONOCEMOS ENTRE NOSOTROS. Y así es como si la escena fuésemos IV y el gato. Por supuesto que estar en To Be Continued y seguir a Tired Hippo es un buen sitio para estar, pero a los Vidres a la sang les he perdido el rastro, y lo de no tener yo estudio estos últimos tiempos tiene bloqueado lo de mi colaboración con Marinetta. He asistido también a un concierto de un grupo de versiones de los 80. Nada trascendente, pero me gustó ver una Parker en el escenario.
¿El arte? Lo sigo aún menos. De todas maneras te puedo comentar aquel documental que pude ver en Amics de les Arts, sobre ese pintor que vive en Can Anglada y que se sumerge en el mar para pintar fondos marinos y pecios. Realmente lo hace muy bien. El Terrassa Acció Creativa también es una excelente idea, y sé que La Barra Creativa se van moviendo (Vull Ser Lliure i mi actuación en Amics de les Arts vinieron de estos dos últimos. Gracias infinitas). En cambio, las exposiciones de pintura en el Social son banales en el mejor de los casos. Te pintan paisajes alpinos con todo lujo de detalles, pero no hay ninguna idea, se limitan a hacer refritos de refritos. Tampoco me interesan las exposiciones montadas desde la Regidoría de Cultura. Parece que con el nuevo concejal las cosas pueden mejorar algo, pero la anterior concejal falló, no hacía más que intentar aparentar que estaba en la onda sin estarlo realmente. Lo de los grafittis en castellano con frases incomprensibles ya fue el no-va-más, pero los turnos de ruegos y preguntas en los plenos del Ayuntamiento no parecían ir de otra cosa que “qué habéis hecho ahora?”. De hecho, se ha llegado a plantear la continuidad o no del IMCET, que había sido creado como entidad autónoma para gestionar la cultura de la ciudad sin la “burrocracia” del Ayuntamiento, pero que ha salido muy caro y no ha servido para lo que tenía que servir.
NB: ¿Colaboras o has colaborado en algún proyecto musical paralelo? ¿Qué tal la/s experiencia/s?LP: Si te refieres a rock, lo que está funcionando más es nuestro proyecto de versiones de calidad de los Beatles, incluso aunque de momento sea más yo tocando y tú a los controles, por una pura cuestión de tiempo disponible. También está lo de colaborar puntualmente con los Tired Hippo, hice alguna tontería en “Collage” y hay la posibilidad de grabar una colaboración con Ferran Baucells, aunque estoy por plantearle grabar este proyecto en otro estudio, mi antiguo estudio está tan patas arriba y mi maquinaria tan obsoleta que no me veo grabando allí. Además hace un frío que pela.
Luego está lo del canto clásico. Estos dos últimos años me los he pasado en el Auditori Municipal o en iglesias, cantando con todo tipo de coros, aparte de alguna que otra incursión en solitario. Curiosamente, me está funcionando mucho más esto que lo de componer. La pega es que pocas veces tengo oportunidad de cantar obras poco conocidas, me sé de memoria el Réquiem de Mozart, así como toda una serie de canciones de Navidad, pero es lo que sale. Sí, me gustaría arriesgar más.
NB: ¿Qué música escuchas actualmente? ¿Cuál es el último disco que te has comprado?LP: Continúo escuchando lo que escuchaba (bueno, a los Beach Boys los he aparcado un poco, los escuché tanto que he llegado a “gastarlos”), quizás con algunas ampliaciones. Estoy en una fase muy “David Gilmour”, aunque tiene que ver más con lo de las guitarras, la mayoría de discos de los Floyd los tengo desde hace varios años. También, en este momento estoy escuchando un CD de Charles Ives, un compositor estadounidense que, hace cerca de cien años, revolucionó la música, aunque pocas veces pudo oír sus composiciones en concierto, y no empezó a ser conocido hasta su última década de vida (para entonces había dejado de componer. A mediados de los 1920 salió un día del cuarto del piano gritando “ya no puedo componer más, toque lo que toque suena horrible!” Nadie se explica qué le pudo ocurrir, como si hubiese perdido el oído musical de golpe).
El último disco que me he comprado es “Summerteeth” de Wilco. A medida que lo voy escuchando me parece un gran disco. Pero aprovecho para remarcar mi modus operandi habitual con los discos o mp3: siempre trato de escucharlos unas cuantas veces, “hacerme” con esa música, antes de pasar a otra. Estoy absolutamente desbordado por la cantidad de música que llegan a escuchar mis amigos, están absolutamente al loro y yo me pierdo, no sé nada. Eso sí, estoy en la movida Fotolog desde hace dos años, y hay un grupo de flogs de conocidos que sólo saben poner fotos promocionales de grupos o fotos de conciertos, todas iguales entre si. Es como si no tuvieran una vida propia.
También escucho a la Electric Light Orchestra, temas como “Night in the City” o “Need Her Love”. Fueron mi primera influencia en cuanto a lo de usar sonidos de strings, y Jeff Lynne es un productorazo.
Por cierto, ahora me doy cuenta de que escucho tanta música estadounidense e inglesa porque en el momento en que debía fijarme en grupos de aquí se produjo el boom del Rock Català y todo era inescuchable. Con el tiempo ha habido grupos como Antònia Font, los Pets de la madurez, o músicos como Miquel Gil o Franca Masu, que son interesantes o incluso geniales, pero en 1990 no había nada, y decidí mirar al exterior.
NB: ¿De todos tus instrumentos con cuál te quedas y por qué?
LP: Las dos últimas guitarras. La Strato XII por el sonido personal de las doce cuerdas y lo cómoda que es de tocar, y la Strato American por la calidad de la electrónica y por el vibrato. Mi instrumental está cada vez más enfocado a directo, curiosamente.
NB: ¿Dónde y cómo te ves dentro de 10 años?
LP: Puede ser bastante triste. Me veo viviendo en casa de alguno de mis hermanos, es una vergüenza lo que está ocurriendo con la vivienda, debería tener derecho a una vivienda y en cambio me es imposible porque cuatro millonarios con la ética de vacaciones han decidido ser todavía más ricos. En todo caso, voy a ser pobre, y probablemente no tenga dónde grabar. Quizás termine escribiendo. Nada me va a ser fácil.
NB: Ya para terminar, ¿qué crees que nos depara el 2008?
LP: Va a ser un año terriblemente triste. George Bush, Irak y Afganistán, el PP volviendo al poder por culpa de la incompetencia de ZP, gente perdiendo el piso por no poder hacer frente a la hipoteca, crisis por gentileza de las inmobiliarias, capitalismo salvaje... 2007 me ha dejado en un estado lamentable, no puedo evitar ser cínico. Estoy de vuelta de todo.
Bueno, de las Gretsch no...
Lluís Paloma en la red:http://www.myspace.com/lluispaloma
http://www.fotolog.com/patinet
http://lluispaloma.blogspot.com/
http://www.decibel.cat/grups/grups.php?accio=grup&id=379
Publicado a las 14:18
Etiquetas: entrevistas
*****
miércoles 20 de agosto de 2008
Entrevista a Lluís Paloma "Patinet"
Hola de nuevo amigos. Empezamos este nuevo post con una entrevista
que nos ha concedido en exclusiva el maestro y músico egarense Lluís
Paloma, conocido también como "Patinet",
autor entre otras célebres y grandes composiciones como Corrupció
Automobilistica a Liechenstein, Amsterdam, etc.
Hablamos con él, distendidamente en su estudio de Terrassa
(Barcelona) y aquí la transliteramos para que la disfruteis.
Sin más dilación aquí tenéis la entrevista, transcrita en catalán. Para aquellos que estén interesados en contratar a Lluís Paloma o interesados en esta entrevista, traducción al castellano o material suyo podeis contactar con este blog o visitar su myspace: www.myspace.com/lluispaloma.
1.- Com et definiries a tu mateix en unes poques paraules?
Complexe i contradictori. Després de tants anys encara no sé ben bé qui sóc. Sí sé a què aspiro, aquell ideal d'ajudar en el possible la gent, buscar causes justes per a recolzar-les, i sobretot tenir la ment oberta i atenta. Però encara tinc la sensació que això es podria esfondrar en qualsevol moment, i que encara m'obsessionen coses que fa temps que haurien d'haver quedat enrera, i que en el seu moment em van fer molt mal a mi mateix. Només espero que això no faci, al seu torn, mal a ningú.
2.- Des que eres petit ja tenies vocació de ser músic?
Què va! A mi em van posar a estudiar música amb 6 anyets, i als 7 ja em va tocar actuar en un escenari (però encara és hora que surti a cantar allò, durant anys vaig tenir molt pànic escènic). Però bàsicament em vaig passar 7 anys havent de tocar una sèrie de notes escrites en una particel•la sense tenir prou domini instrumental de res. Però tot havia de quedar perfecte, i vaig acabar molt cremat. A més, recordo que en aquest lapse de temps vaig acabar fart de la música (gens inspirada) que m'arribava a les orelles. No només el Top 40 de cap a 1987-88 era particularment llastimós, fins i tot l'òpera que sentia era “fofa” (encara no he entès quin atractiu té la “Carmen” de Bizet, malgrat haver-la vist al Liceu cantada per l'Agnès Baltsa, junt amb algunes funcions més d'abans de l'incendi). Amb dotze-tretze anys jo no li veia res a la música, jo m'estava esforçant per a arribar a ser un gran dibuixant i pintor (cosa que ara sé que no hagués estat mai). No va ser fins la descoberta d'en Philip Glass (aleshores encara era genial) que tot va canviar. En menys d'un any vaig començar a compondre (res increïble, però va ser un inici). Jo sempre he mantingut que on vaig aprendre realment música va ser amb els discos. De tant en tant trobava algú del meu entorn que “m'obria”, i això m'ha anat molt bé. Però fa anys que no encenc la ràdio comercial. Com a molt, em trobo la mare escoltant clàssica, òpera o flamenc a Rádio 2 Clásica. I sempre preferiré un CD de la meva fonoteca al que sento a la majoria d'autoràdios. És com anar de croada.
3.- Què n’opines del panorama musical actual en general? I al nostre pais?
No gaire bo... amb matisos. Els americans ens poden portar tant grups alternatius com Wilco, de gran vàlua, com porqueria pel Top 40. Però el Top 40 d'allà està, malgrat tot, més treballat que el d'aquí. Tenen molt bons enginyers, i hi ha singles comercialots que resulten bastant defensables en una segona escolta. Però de Madrid, oblida-te'n, no fan més que copiar malament als andalusos. A falta d'escoltar “Veneno” (1977), l'únic disc realment bo fet a Madrid és “La leyenda del tiempo”, i és del Camarón amb producció del Ricardo Pachón, només et dic això. Prefereixo discos catalans, però fins i tot aquí hi ha problemes, freqüentment el millor material no es publica, mentre que a la ràdio només hi arriba material tan dolent que ni ells el volen emetre, els han d'obligar unes quotes. Bons grups que publiquin? Els Pets madurs, Antònia Font (mentre no petin), algú em diu que els Lax'n'Busto també han millorat, i la cançó que he sentit dels Plouen Catximbes és prou digna. Però el Miquel Gil va haver de lluitar durant tres anys per a poder treure el seu primer disc en solitari, i li deien que havia de cantar com el Pedro Guerra. Sempre cal copiar a Madrid, ens diuen les discogràfiques locals. O ser-hi de tota la vida, com en Llach o en Serrat. En resum, sort d'internet.
4.- Quins plans tens a nivell laboral per a aquesta pròxima temporada 2008-2009?
Suposo que més racció de caos. Excepte per un petit text pel que tinc marge de temps i de maniobra, fa pocs dies he acabat amb tots els compromisos del curs 2007-8. Ha estat un curs infernal. Que les coses no m'acabessin d'anar al curs d'idiomes no ha ajudat, però fonamentalment he tingut tantes activitats al Conservatori (i per activitats entenc concerts, encara no han despertat a les possibilitats de les gravacions si no és per a repassar un concert ja fet), i tanta paperassa a fora, que no he pogut més. De cara al curs que vé m'he autosuprimit una assignatura particularment carregosa, però no he pogut reduir totes les activitats que hauria d'haver reduït i no sé encara quin ambient hi haurà, també hi ha hagut molta inestabilitat horària i canvis de professors. Per tant, hi ha la possibilitat que sigui un altre curs difícil. I, de moment, el que està pagant els plats trencats és el meu segon disc, el “Partisà!”, que encara requereix de molta feina, especialment regravar una pista de base que no va sortir prou bé tècnicament, i que serà difícil de fer bé. Hi ha també un projecte de disc de rareses, el “(Ja no) busco feina”, que pot tenir algun canvi però que em requerirà menys treball, i pot ser que acabi sortint abans i tot (juny de 2009) que el “Partisà!” I no em vull complicar més la vida.
5.- Creus que és possible assolir l’èxit i reconeixement musical al nostre pais? Creus que fa falta suport de les administracions, com se sol dir?
Suport de les administracions? Estàs de broma? Per començar, el món clàssic és el més susceptible de rebre subvencions. Però aquestes van dirigides íntegrament a mantenir les patums, és a dir, els grans artistes (alguns ja no en el seu millor moment) amb tanta fama que ja no necessiten subvencions, la ONC i el Liceu. I a aquests darrers dos llocs costa molt accedir-hi, sempre hi ha la sensació que tothom està preparat per a abatre't al vol a la que et descuidis. A més, per a que se't prengui seriosament has d'estudiar a l'ESMUC (igual a passar-te el dia a Barcelona), i només ens faltava aquest obstacle per part de la Generalitat. Però, a més, Catalunya és l'únic lloc de l'estat on s'ha de pagar per una educació musical. I aquest cop la gracieta no vé de Madrid, que paga religiosament el seu 33%, si no de la Generalitat, que té les competències d'ensenyament però passa dels conservatoris, amb el que els soferts al•lumnes hem de pagar el 33% corresponent, el qual no ajuda precisament a fer cantera. Ja hi va haver una manifestació al respecte el 1995, però ha estat com parlar amb la paret. En resum, si no ets una superestrella no se t'ajudarà el més mínim.
I passem al sector de la música de consum massiu. El 1989-90 hi va haver un boom prefabricat del Rock Català, llançant molts artistes a la vegada, tots mediocres (en aquell moment), amb el suport aparent de la Generalitat. El 1990 això va culminar amb un macroconcert al Palau Sant Jordi on tots aquests grups, en un gest que els honora, van demanar pel micròfon que s'ajudés als grups que havien d'emergir, que ells ja no necessitaven més ajudes. La Generalitat va decidir fer el segon però no el primer. Això va significar la carta de defunció per a la música massiva en català. Molts grups van haver de plegar, i els que no ho van fer han hagut d'aprendre sobre la marxa a fer discos prou interessants com per a mantenir l'interès del públic. Però el mal ja estava fet: durant més d'una dècada, les paraules “rock català” han estat sinònim d'incompetència i música claudicant. Si eres bo, et passaves a l'anglès. I és trist, perquè ara hi ha música molt bona, alguna de publicada, molta que no, i es podria muntar una escena de la hòstia i que funcionés. També hi ha l'obstacle del criteri artístic de les discogràfiques, que a més actuen com a mànagers i contractistes, però això ja se surt de la pregunta.
6.- Apart de la música, quines són les teves aficions?
Això és com aquella escena de la pel.licula d'en Robert Altman “El joc de Hollywood” en què un productor pregunta als seus contertulians si no poden parlar d'alguna cosa més que de pel.licules i acaben tots rient perquè no se'ls acudeix cap altre tema. Diguem que si tingués el temps que hauria de tenir per a llegir llibres o escriure, tinc interessos a desenvolupar en poesia, fotografia, i història militar i contemporània, i com a pur espectador m'interessen la pintura (més la clàssica: Velázquez, Rembrandt, Rubens i una pintura de la Tate Gallery amb una calavera deformada i dos dignataris. També alguns Picasso i Kandinsky) i l'escultura (més la moderna: Sol LeWitt, Donald Judd, Brancusi, Naum Gabo...). Però no m'atreviria a dibuixar de nou: fa pocs anys vaig fer un últim intent de fer un esbós ràpid del magatzem on treballava aleshores, i la meva mare no va entendrer-ne-hi res. He perdut qualsevulla capacitat que tingués per aquesta banda. I jo diria que també seré incapaç d'escriure una novel•la, simplement no tinc ni idea de com fer una trama ben feta. Potser per això parlo tant de temes històrics o autobiogràfics als meus discos i poemes.
7.- T’has plantejat algun cop fer música “new age” o fer un gir de 180º i donar un aire comercial a les teves composicions?
New Age? Hi ha gent que diu que el “Corrupció” ho és. No em satisfà massa però no els rebatré. 180º? Quina calor, no? Bé, vaig marcar un camí diferent amb “Automatic Day” i crec que l'hauria de seguir, tot i que el quan i l'on no els sé encara, no vull forçar res com sí vaig fer al “Busco feina” original. Però també tinc en algun lloc un principi de clàssica contemporània molt embrionària, i és una altra direcció possible per a mi. La tonalitat clàssica té un límit, i ja no falta gaire per a arribar-hi.
8.- Creus que els ’80 eren millors que els temps que córren? (musicalment parlant).
Els 80 van ser un fàstic! Tot i que darrerament he reescoltat alguna cosa dels Dire Straits, ho he fet com a fan de la Stratocaster, els discos són normalets i prou. Em vaig morir d'avorriment als anys 80, i durant anys he procurat distanciar-me'n tant com he pogut (per exemple, amb coses com “Han matat en Johnny” o els “2000 mosquitos”, fetes gairebé en calent). Però ara les coses no són gaire millors, fins i tot les emissores de ràdio prefereixen emetre música dels anys 80 entre els números 1 d'ara, enlloc de posar alguna cosa que s'assembli a música. Fins i tot el “xumba-xumba” va començar aleshores amb l'acid house. Tot el pitjor que tenim ara va començar aleshores, de fet. Si me'n vaig anar durant tant de temps a la psicodèlia seixantera i al minimalisme de Nova York és perquè volia trobar el punt on la música era encara música, el punt abans que tot es torcés, i a partir d'aquí poder tirar endavant. Una decisió amb la que he après molt, per cert.
De totes maneres, t'admeto que el meu record d'aquella època ha quedat molt tacat per l'infern que em van fer viure a l'escola. Recordo que amb 12 anys em quedava moltes nits despert, escoltant un disc de cançons dels 50 i 60 i mirant llibres i revistes d'aquella època, entre el 60 i el 65. No en coneixia molt, però per això mateix en sentia molta nostàlgia, amb tota aquella gent que semblava ser molt feliç. Fa uns pocs anys vaig digitalitzar aquell disc, i just ara l'estic escoltant. És molt irregular (i hi ha algun desastre, vist en retrospectiva), però hi ha dues cançons amb el seu atractiu, la coneguda “The Young Ones” de Cliff Richards i la menys coneguda “J'entends siffler le train” cantada per Richard Anthony, que he anat reescoltant amb els anys.
9.- Quina ha estat la última pel.licula que has vist al cinema?
No me'n recordo del títol. Era alemanya, sobre una noia introvertida a punt de perdre la granja i un venedor de cotxes amb càncer terminal. Estava força bé. La vaig veure al Catalunya. Als AMC millor no acostar-s'hi (també ho dic pels borratxos que pujaran a l'autobús a la tornada). Però no sóc una persona de sortir, prefereixo veure les pelis a l'ordinador quan tingui prou temps.
8.- Quin és el teu plat o menjar preferit?
Mmmmh! Tortellini gratinats amb bechamel. També el pollastre a l'ast i les patates fregides de restaurant. I el gelat de vainilla i xocolata (el de nata també és una opció). Si he d'anar pel ràpid, els entrepans d'hamburguesa i salses. En canvi, odio les verdures i el menjar de règim. M'encanta el menjar ràpid, encara que prefereixo comprar-lo a petites botigues o a empreses catalanes que a les multinacionals.
9.- Quins plans més immediats tens en aquests moments?
Prendre'm deu dies de no fer res abans de tornar al caos. Potser intentaré alguna gravació poc exigent, si em trobo prou bé. Voldria seguir les implicacions de les sessions de “Febrer” que he produït per als Tired Hippo, amb temes propis aquest cop. M'ha agradat treballar amb el goliat i la caixa. També voldré anar a la piscina algun dia, m'agrada banyar-me, sense fer esport ni res, només banyar-me. També, intueixo que la “connexió Xile” em prendrà força temps a internet, però millor així, un inici de contacte a Xicago ha acabat en foc d'encenalls, I en canvi estic aprenent molt sobre Xile, és un lloc on hi ha encara molta feina per fer, no és un país normalitzat (per exemple, allà els mapuches ho passen pitjor que els catalans aquí, per increïble que sembli).
10.- Hi haurà una segona part del Corrupció en un futur sota el mateix nom?
Sota el mateix nom no. Però està ja a mig fer: serà el “Partisà!” Després buscaré conscientment una altra direcció. Amb cançons com “Buy Guitars” o la molt diferent “Funeral” ja ho he començat a fer. També vull provar de fer una cançó suelta a la manera de Phil Spector, purament per a veure si ho puc aconseguir, tot i que no sé quan serà. Tinc clar que no vull córrer ni saturar-me, la meva agenda ja és prou complicada com per a emmerdar-me-la encara més. No vull acabar cremat com a finals d'aquest curs passat.
També t'admeto que hi ha un experiment del “Corrupció” que ha fallat miserablement: els noms. Jo creia que serien un ganxo, i que podia fer-ne una part de la meva presentació, però al final resulta que alguna gent es quedava amb l'anècdota dels títols i no escoltava les cançons, així que per al “Partisà!” he adoptat títols seriosots, en consonància amb les lletres, que ja he publicat al meu blog molt abans d'acabar el disc, perquè en són l'essència (pels interessats, són a http://lluispaloma.blogspot.com/).
11.- Què en penses de la classe política catalana actual?
Que els dono deu dies per a marxar del poder i del país. No necessitem botiflers ni insegurs egòlatres amb gust pel poder. Els catalans som prou madurs com per a autogovernar-nos sense veure la nostra voluntat torçada per incompetents. Només et dic que ara tenim la independència molt més lluny del que la teníem el 2004, que ja és dir.
12.- Televisió o radio?
Cap de les dues. Ambdúes tenen possibilitats, però tres problemes: el dirigisme polític habitual, el dirigisme publicitari encara més habitual, i el no tan polític problema que han d'omplir la seva graella de programació com sigui, i aquí es solen veure forçades a acceptar qualsevulla idea mentre ompli minutatge. Hi ha alguns bons programes, tampoc vull ser un pessimista terrible, però hi ha programes als dos mitjans que no tenen ni suc ni sentit.
13.- Amb quina guitarra et quedaries si anessis a viure en una illa deserta?
Jo no vull anar a viure a una illa deserta! Seria molt avorrit. De totes maneres, si vols dir quina és la meva favorita, clarament és l'Antàrtica (una Fender American Stratocaster de 2007 en Olympic White i amb el màstil d'auró, per als nouvinguts), amb la Califòrnia (al seu torn, una MIJ Fender Stratocaster XII de 2005-6 en Lake Placid Blue i amb màstil de “pau ferro” amb diapasó de palisandre indi) en un immediat segon lloc. La Samick acústica de 12 cordes m'és d'alguna ajuda, però podem acabar aquí, les altres que tinc són molt dolentes.
14.- Quins són els teus “ídols”, si és que en tens o les persones que més t’han influenciat en la teva trajectoria vital?
Vitalment, la meva mare i els que esteu a l'òrbita To Be Continued. Políticament, en Lluís Companys i Jover, en Salvador Allende Gossens i el Víctor Jara. També he trobat un parell de frases molt bones de Steve Biko i de Walther Benjamin. Immanuel Wallerstein sempre serà un clàssic del moviment antiglobalització. Musicalment, el meu panteó és ben conegut: Philip Glass (dels 70), Steve Reich, LaMonte Young, Terry Riley i els seus delays, Brian Wilson, Phil Spector... Però també he comentat alguna vegada la meva preferència pel Rèquiem Alemany de Johannes Brahms o per “Beim Schlafengehen”, un espectacular lied de Richard Strauss. Mahler, Ives, Stravinsky, Webern, Ligeti, Varèse o Berg també tenen moments apassionants. J.S. Bach em va ensenyar com fer una melodia, tot i que el tinc una mica aparcat, com també el Rèquiem de Fauré, que començo a haver cantat massa vegades. Entre els catalans, en Cristòfol Taltabull i en Josep Soler són exemplars, malgrat que aquest darrer no vulgui ni sentir a parlar de coses que no siguin clàssics o la segona escola de Viena. D'entre els gustos americans de To Be Continued, estic intrigat amb Wilco. “Kid A” de Radiohead té una primera cançó brutal. De Dylan m'agraden, per diferents motius, dos discos: “The Times They Are A-Changin'” del 64, pel to obrer i militant, absolutament despullat, i “Time Out Of Mind” del 97, pel bé que sona. I per la part del jazz-pop orquestrat, “Sinatra Sings for Only the Lonely” em sembla un disc d'intèrpret genial (i, de passada, el disc de divorciats ideal, el vaig estar escoltant molt aquest darrer curs a les hores petites de la matinada, quan una noia m'estava putejant per enèssima vegada. Com és possible que la gent arribi a tenir parella? És impossible!). Ella Fitzgerald i el millor de Billy Eckstine sempre seran allà. Fins i tot vaig tenir, fa un parell d'anys, una temporada “bossa nova” (amb la Nara Leāo com a més interessant. Va ser de les primeres persones al Brasil a denunciar la dictadura militar, ho sabies?). Pel que fa al country, el “Sweetheart of the Rodeo” dels Byrds, “The Gilded Palace of Sin” dels Flying Burrito Brothers i “Johnny Cash Sings the Songs of the True West” són el que m'interessa més. Per cert, quan hi haurà algú que faci country com s'ha de fer a Terrassa? I, bé, em falta submergir-me en el flamenc, però crec que d'això se n'ocuparà la meva mare, que també m'ha portat discos de països musulmans, alguns d'ells força atractius. Entre ells, “Zeino” de la Ceylan, una cantant kurda que fa música de ball, però mesclant de manera interessant les caixes de ritmes amb els instruments acústics de la seva cultura. És pachanga, però molt més divertida que la d'aquí. Vull poder escoltar lliurement coses que no siguin anglosaxones, vivim en un món musical molt compartimentat i centralitzat als EUA i Londres.
14.- Quin és el llibre que t’ha marcat més en la teva vida fins ara?
Doncs no ho sé exactament. En primer lloc et reconeixo que no sóc un gran lector precisament. Tinc una biblioteca amb molts llibres, però no crec que me n'hagi llegit ni el 10%, i necessito temps i calma per a llegir-me un llibre. El qual vol dir que segurament l'últim llibre que m'he llegit COMPLET sigui una biografia del Jimi Hendrix, i d'això ja en fa quasi un any. Bé, diria que hi ha hagut un llibre més pel mig, però no recordo pas quin (apart de les lectures per a classe d'idioma, que si allò són llibres jo sóc la Victòria de Samotràcia. Quins desastres! I el trist és que en teoria els havia pogut triar jo d'una llista).
Llibres concrets? Hi ha poques novel•les o literatura com a tal: “Ronda naval sota la boira”, de Pere Calders (1966, potser una crítica soterrada del general Franco, o m'estic passant de rosca?), “24 hores en la vida d'una dona”, de Stefan Zweig, l'“Ulisses” de James Joyce (vaig trigar un any a llegir-lo! A trossos és pesadet, però els retrats de la Gerty McDowell i la Molly Bloom són simplement fascinants), “Rayuela” de Julio Cortázar (que vaig llegir amb l'esquema llarg), el Diari de Joe Orton (avui a l'autor el lapidarien, però és un gran diari, i tinc molta intriga sobre com seràn les seves obres tardanes, que tinc a la biblioteca, en anglès), “Maigret y su muerto” de Georges Simenon, i “comics” com “Les joies de la Castafiore” d'Hergé o “La marca groga” d'E.P. Jacobs. Poesia? Sorprenentment poca, “Cementiri de Sinera” de l'Espriu i alguna cosa del Martí i Pol. He de llegir-ne més.
En canvi, tendeixo a gravitar als llibres d'assaig i biografies. Dos sobre psicologia et poden respondre a la pregunta inicial: “Sobre la psicología de la incompeténcia militar”, de Norman F. Dixon, que va marcar el meu pensament polític durant tota l'època “Corrupció” però que potser comença a necessitar una actualització, i “Cómo superar la esquizofrénia”, d'E. Fuller Torrey, que m'ha posat molt al dia. Després, assaigs historiogràfics com “La República española y la Guerra Civil” de Gabriel Jackson, “La Académia General Militar de Zaragoza” de Carlos Blanco Escolá (el títol te'l dic de memòria, n'he tret alguna idea interessant), “Franco” de Paul Preston, “Un rey golpe a golpe” del pseudònim Patrícia Sverlo (la utilitat del qual queda certament mermada per la poca cura amb què són citades les fonts. Una llàstima), i llibres sobre la batalla de Tsushima o sobre l'11 de setembre de 1973 a Xile (amb un CD amb les comunicacions dels militars colpistes interceptades per un ràdioaficionat).
També, per a acabar, el llibre de Robin Gardiner sobre el Titanic (alguns punts s'haurien de precisar més, però no crec haver perdut el temps llegint-lo) i un llibre sobre submarins del militar britànic Jeffrey Tall (molt útil, però algunes de les idees sobre militarisme que expresso a les lletres del “Partisà!” estan basades en afirmacions fetes molt alegrement en alguns apartats del llibre). Apart de llibres sobre música i músics, però això ja es dóna per suposat.
Muchas gracias, Lluís. Esperemos que tengas muchos éxitos en el futuro! Un saludo!
Nos despedimos de Kanga Sound y aquí finaliza la entrevista. Hasta la proxima!
Sin más dilación aquí tenéis la entrevista, transcrita en catalán. Para aquellos que estén interesados en contratar a Lluís Paloma o interesados en esta entrevista, traducción al castellano o material suyo podeis contactar con este blog o visitar su myspace: www.myspace.com/lluispaloma.
1.- Com et definiries a tu mateix en unes poques paraules?
Complexe i contradictori. Després de tants anys encara no sé ben bé qui sóc. Sí sé a què aspiro, aquell ideal d'ajudar en el possible la gent, buscar causes justes per a recolzar-les, i sobretot tenir la ment oberta i atenta. Però encara tinc la sensació que això es podria esfondrar en qualsevol moment, i que encara m'obsessionen coses que fa temps que haurien d'haver quedat enrera, i que en el seu moment em van fer molt mal a mi mateix. Només espero que això no faci, al seu torn, mal a ningú.
2.- Des que eres petit ja tenies vocació de ser músic?
Què va! A mi em van posar a estudiar música amb 6 anyets, i als 7 ja em va tocar actuar en un escenari (però encara és hora que surti a cantar allò, durant anys vaig tenir molt pànic escènic). Però bàsicament em vaig passar 7 anys havent de tocar una sèrie de notes escrites en una particel•la sense tenir prou domini instrumental de res. Però tot havia de quedar perfecte, i vaig acabar molt cremat. A més, recordo que en aquest lapse de temps vaig acabar fart de la música (gens inspirada) que m'arribava a les orelles. No només el Top 40 de cap a 1987-88 era particularment llastimós, fins i tot l'òpera que sentia era “fofa” (encara no he entès quin atractiu té la “Carmen” de Bizet, malgrat haver-la vist al Liceu cantada per l'Agnès Baltsa, junt amb algunes funcions més d'abans de l'incendi). Amb dotze-tretze anys jo no li veia res a la música, jo m'estava esforçant per a arribar a ser un gran dibuixant i pintor (cosa que ara sé que no hagués estat mai). No va ser fins la descoberta d'en Philip Glass (aleshores encara era genial) que tot va canviar. En menys d'un any vaig començar a compondre (res increïble, però va ser un inici). Jo sempre he mantingut que on vaig aprendre realment música va ser amb els discos. De tant en tant trobava algú del meu entorn que “m'obria”, i això m'ha anat molt bé. Però fa anys que no encenc la ràdio comercial. Com a molt, em trobo la mare escoltant clàssica, òpera o flamenc a Rádio 2 Clásica. I sempre preferiré un CD de la meva fonoteca al que sento a la majoria d'autoràdios. És com anar de croada.
3.- Què n’opines del panorama musical actual en general? I al nostre pais?
No gaire bo... amb matisos. Els americans ens poden portar tant grups alternatius com Wilco, de gran vàlua, com porqueria pel Top 40. Però el Top 40 d'allà està, malgrat tot, més treballat que el d'aquí. Tenen molt bons enginyers, i hi ha singles comercialots que resulten bastant defensables en una segona escolta. Però de Madrid, oblida-te'n, no fan més que copiar malament als andalusos. A falta d'escoltar “Veneno” (1977), l'únic disc realment bo fet a Madrid és “La leyenda del tiempo”, i és del Camarón amb producció del Ricardo Pachón, només et dic això. Prefereixo discos catalans, però fins i tot aquí hi ha problemes, freqüentment el millor material no es publica, mentre que a la ràdio només hi arriba material tan dolent que ni ells el volen emetre, els han d'obligar unes quotes. Bons grups que publiquin? Els Pets madurs, Antònia Font (mentre no petin), algú em diu que els Lax'n'Busto també han millorat, i la cançó que he sentit dels Plouen Catximbes és prou digna. Però el Miquel Gil va haver de lluitar durant tres anys per a poder treure el seu primer disc en solitari, i li deien que havia de cantar com el Pedro Guerra. Sempre cal copiar a Madrid, ens diuen les discogràfiques locals. O ser-hi de tota la vida, com en Llach o en Serrat. En resum, sort d'internet.
4.- Quins plans tens a nivell laboral per a aquesta pròxima temporada 2008-2009?
Suposo que més racció de caos. Excepte per un petit text pel que tinc marge de temps i de maniobra, fa pocs dies he acabat amb tots els compromisos del curs 2007-8. Ha estat un curs infernal. Que les coses no m'acabessin d'anar al curs d'idiomes no ha ajudat, però fonamentalment he tingut tantes activitats al Conservatori (i per activitats entenc concerts, encara no han despertat a les possibilitats de les gravacions si no és per a repassar un concert ja fet), i tanta paperassa a fora, que no he pogut més. De cara al curs que vé m'he autosuprimit una assignatura particularment carregosa, però no he pogut reduir totes les activitats que hauria d'haver reduït i no sé encara quin ambient hi haurà, també hi ha hagut molta inestabilitat horària i canvis de professors. Per tant, hi ha la possibilitat que sigui un altre curs difícil. I, de moment, el que està pagant els plats trencats és el meu segon disc, el “Partisà!”, que encara requereix de molta feina, especialment regravar una pista de base que no va sortir prou bé tècnicament, i que serà difícil de fer bé. Hi ha també un projecte de disc de rareses, el “(Ja no) busco feina”, que pot tenir algun canvi però que em requerirà menys treball, i pot ser que acabi sortint abans i tot (juny de 2009) que el “Partisà!” I no em vull complicar més la vida.
5.- Creus que és possible assolir l’èxit i reconeixement musical al nostre pais? Creus que fa falta suport de les administracions, com se sol dir?
Suport de les administracions? Estàs de broma? Per començar, el món clàssic és el més susceptible de rebre subvencions. Però aquestes van dirigides íntegrament a mantenir les patums, és a dir, els grans artistes (alguns ja no en el seu millor moment) amb tanta fama que ja no necessiten subvencions, la ONC i el Liceu. I a aquests darrers dos llocs costa molt accedir-hi, sempre hi ha la sensació que tothom està preparat per a abatre't al vol a la que et descuidis. A més, per a que se't prengui seriosament has d'estudiar a l'ESMUC (igual a passar-te el dia a Barcelona), i només ens faltava aquest obstacle per part de la Generalitat. Però, a més, Catalunya és l'únic lloc de l'estat on s'ha de pagar per una educació musical. I aquest cop la gracieta no vé de Madrid, que paga religiosament el seu 33%, si no de la Generalitat, que té les competències d'ensenyament però passa dels conservatoris, amb el que els soferts al•lumnes hem de pagar el 33% corresponent, el qual no ajuda precisament a fer cantera. Ja hi va haver una manifestació al respecte el 1995, però ha estat com parlar amb la paret. En resum, si no ets una superestrella no se t'ajudarà el més mínim.
I passem al sector de la música de consum massiu. El 1989-90 hi va haver un boom prefabricat del Rock Català, llançant molts artistes a la vegada, tots mediocres (en aquell moment), amb el suport aparent de la Generalitat. El 1990 això va culminar amb un macroconcert al Palau Sant Jordi on tots aquests grups, en un gest que els honora, van demanar pel micròfon que s'ajudés als grups que havien d'emergir, que ells ja no necessitaven més ajudes. La Generalitat va decidir fer el segon però no el primer. Això va significar la carta de defunció per a la música massiva en català. Molts grups van haver de plegar, i els que no ho van fer han hagut d'aprendre sobre la marxa a fer discos prou interessants com per a mantenir l'interès del públic. Però el mal ja estava fet: durant més d'una dècada, les paraules “rock català” han estat sinònim d'incompetència i música claudicant. Si eres bo, et passaves a l'anglès. I és trist, perquè ara hi ha música molt bona, alguna de publicada, molta que no, i es podria muntar una escena de la hòstia i que funcionés. També hi ha l'obstacle del criteri artístic de les discogràfiques, que a més actuen com a mànagers i contractistes, però això ja se surt de la pregunta.
6.- Apart de la música, quines són les teves aficions?
Això és com aquella escena de la pel.licula d'en Robert Altman “El joc de Hollywood” en què un productor pregunta als seus contertulians si no poden parlar d'alguna cosa més que de pel.licules i acaben tots rient perquè no se'ls acudeix cap altre tema. Diguem que si tingués el temps que hauria de tenir per a llegir llibres o escriure, tinc interessos a desenvolupar en poesia, fotografia, i història militar i contemporània, i com a pur espectador m'interessen la pintura (més la clàssica: Velázquez, Rembrandt, Rubens i una pintura de la Tate Gallery amb una calavera deformada i dos dignataris. També alguns Picasso i Kandinsky) i l'escultura (més la moderna: Sol LeWitt, Donald Judd, Brancusi, Naum Gabo...). Però no m'atreviria a dibuixar de nou: fa pocs anys vaig fer un últim intent de fer un esbós ràpid del magatzem on treballava aleshores, i la meva mare no va entendrer-ne-hi res. He perdut qualsevulla capacitat que tingués per aquesta banda. I jo diria que també seré incapaç d'escriure una novel•la, simplement no tinc ni idea de com fer una trama ben feta. Potser per això parlo tant de temes històrics o autobiogràfics als meus discos i poemes.
7.- T’has plantejat algun cop fer música “new age” o fer un gir de 180º i donar un aire comercial a les teves composicions?
New Age? Hi ha gent que diu que el “Corrupció” ho és. No em satisfà massa però no els rebatré. 180º? Quina calor, no? Bé, vaig marcar un camí diferent amb “Automatic Day” i crec que l'hauria de seguir, tot i que el quan i l'on no els sé encara, no vull forçar res com sí vaig fer al “Busco feina” original. Però també tinc en algun lloc un principi de clàssica contemporània molt embrionària, i és una altra direcció possible per a mi. La tonalitat clàssica té un límit, i ja no falta gaire per a arribar-hi.
8.- Creus que els ’80 eren millors que els temps que córren? (musicalment parlant).
Els 80 van ser un fàstic! Tot i que darrerament he reescoltat alguna cosa dels Dire Straits, ho he fet com a fan de la Stratocaster, els discos són normalets i prou. Em vaig morir d'avorriment als anys 80, i durant anys he procurat distanciar-me'n tant com he pogut (per exemple, amb coses com “Han matat en Johnny” o els “2000 mosquitos”, fetes gairebé en calent). Però ara les coses no són gaire millors, fins i tot les emissores de ràdio prefereixen emetre música dels anys 80 entre els números 1 d'ara, enlloc de posar alguna cosa que s'assembli a música. Fins i tot el “xumba-xumba” va començar aleshores amb l'acid house. Tot el pitjor que tenim ara va començar aleshores, de fet. Si me'n vaig anar durant tant de temps a la psicodèlia seixantera i al minimalisme de Nova York és perquè volia trobar el punt on la música era encara música, el punt abans que tot es torcés, i a partir d'aquí poder tirar endavant. Una decisió amb la que he après molt, per cert.
De totes maneres, t'admeto que el meu record d'aquella època ha quedat molt tacat per l'infern que em van fer viure a l'escola. Recordo que amb 12 anys em quedava moltes nits despert, escoltant un disc de cançons dels 50 i 60 i mirant llibres i revistes d'aquella època, entre el 60 i el 65. No en coneixia molt, però per això mateix en sentia molta nostàlgia, amb tota aquella gent que semblava ser molt feliç. Fa uns pocs anys vaig digitalitzar aquell disc, i just ara l'estic escoltant. És molt irregular (i hi ha algun desastre, vist en retrospectiva), però hi ha dues cançons amb el seu atractiu, la coneguda “The Young Ones” de Cliff Richards i la menys coneguda “J'entends siffler le train” cantada per Richard Anthony, que he anat reescoltant amb els anys.
9.- Quina ha estat la última pel.licula que has vist al cinema?
No me'n recordo del títol. Era alemanya, sobre una noia introvertida a punt de perdre la granja i un venedor de cotxes amb càncer terminal. Estava força bé. La vaig veure al Catalunya. Als AMC millor no acostar-s'hi (també ho dic pels borratxos que pujaran a l'autobús a la tornada). Però no sóc una persona de sortir, prefereixo veure les pelis a l'ordinador quan tingui prou temps.
8.- Quin és el teu plat o menjar preferit?
Mmmmh! Tortellini gratinats amb bechamel. També el pollastre a l'ast i les patates fregides de restaurant. I el gelat de vainilla i xocolata (el de nata també és una opció). Si he d'anar pel ràpid, els entrepans d'hamburguesa i salses. En canvi, odio les verdures i el menjar de règim. M'encanta el menjar ràpid, encara que prefereixo comprar-lo a petites botigues o a empreses catalanes que a les multinacionals.
9.- Quins plans més immediats tens en aquests moments?
Prendre'm deu dies de no fer res abans de tornar al caos. Potser intentaré alguna gravació poc exigent, si em trobo prou bé. Voldria seguir les implicacions de les sessions de “Febrer” que he produït per als Tired Hippo, amb temes propis aquest cop. M'ha agradat treballar amb el goliat i la caixa. També voldré anar a la piscina algun dia, m'agrada banyar-me, sense fer esport ni res, només banyar-me. També, intueixo que la “connexió Xile” em prendrà força temps a internet, però millor així, un inici de contacte a Xicago ha acabat en foc d'encenalls, I en canvi estic aprenent molt sobre Xile, és un lloc on hi ha encara molta feina per fer, no és un país normalitzat (per exemple, allà els mapuches ho passen pitjor que els catalans aquí, per increïble que sembli).
10.- Hi haurà una segona part del Corrupció en un futur sota el mateix nom?
Sota el mateix nom no. Però està ja a mig fer: serà el “Partisà!” Després buscaré conscientment una altra direcció. Amb cançons com “Buy Guitars” o la molt diferent “Funeral” ja ho he començat a fer. També vull provar de fer una cançó suelta a la manera de Phil Spector, purament per a veure si ho puc aconseguir, tot i que no sé quan serà. Tinc clar que no vull córrer ni saturar-me, la meva agenda ja és prou complicada com per a emmerdar-me-la encara més. No vull acabar cremat com a finals d'aquest curs passat.
També t'admeto que hi ha un experiment del “Corrupció” que ha fallat miserablement: els noms. Jo creia que serien un ganxo, i que podia fer-ne una part de la meva presentació, però al final resulta que alguna gent es quedava amb l'anècdota dels títols i no escoltava les cançons, així que per al “Partisà!” he adoptat títols seriosots, en consonància amb les lletres, que ja he publicat al meu blog molt abans d'acabar el disc, perquè en són l'essència (pels interessats, són a http://lluispaloma.blogspot.com/).
11.- Què en penses de la classe política catalana actual?
Que els dono deu dies per a marxar del poder i del país. No necessitem botiflers ni insegurs egòlatres amb gust pel poder. Els catalans som prou madurs com per a autogovernar-nos sense veure la nostra voluntat torçada per incompetents. Només et dic que ara tenim la independència molt més lluny del que la teníem el 2004, que ja és dir.
12.- Televisió o radio?
Cap de les dues. Ambdúes tenen possibilitats, però tres problemes: el dirigisme polític habitual, el dirigisme publicitari encara més habitual, i el no tan polític problema que han d'omplir la seva graella de programació com sigui, i aquí es solen veure forçades a acceptar qualsevulla idea mentre ompli minutatge. Hi ha alguns bons programes, tampoc vull ser un pessimista terrible, però hi ha programes als dos mitjans que no tenen ni suc ni sentit.
13.- Amb quina guitarra et quedaries si anessis a viure en una illa deserta?
Jo no vull anar a viure a una illa deserta! Seria molt avorrit. De totes maneres, si vols dir quina és la meva favorita, clarament és l'Antàrtica (una Fender American Stratocaster de 2007 en Olympic White i amb el màstil d'auró, per als nouvinguts), amb la Califòrnia (al seu torn, una MIJ Fender Stratocaster XII de 2005-6 en Lake Placid Blue i amb màstil de “pau ferro” amb diapasó de palisandre indi) en un immediat segon lloc. La Samick acústica de 12 cordes m'és d'alguna ajuda, però podem acabar aquí, les altres que tinc són molt dolentes.
14.- Quins són els teus “ídols”, si és que en tens o les persones que més t’han influenciat en la teva trajectoria vital?
Vitalment, la meva mare i els que esteu a l'òrbita To Be Continued. Políticament, en Lluís Companys i Jover, en Salvador Allende Gossens i el Víctor Jara. També he trobat un parell de frases molt bones de Steve Biko i de Walther Benjamin. Immanuel Wallerstein sempre serà un clàssic del moviment antiglobalització. Musicalment, el meu panteó és ben conegut: Philip Glass (dels 70), Steve Reich, LaMonte Young, Terry Riley i els seus delays, Brian Wilson, Phil Spector... Però també he comentat alguna vegada la meva preferència pel Rèquiem Alemany de Johannes Brahms o per “Beim Schlafengehen”, un espectacular lied de Richard Strauss. Mahler, Ives, Stravinsky, Webern, Ligeti, Varèse o Berg també tenen moments apassionants. J.S. Bach em va ensenyar com fer una melodia, tot i que el tinc una mica aparcat, com també el Rèquiem de Fauré, que començo a haver cantat massa vegades. Entre els catalans, en Cristòfol Taltabull i en Josep Soler són exemplars, malgrat que aquest darrer no vulgui ni sentir a parlar de coses que no siguin clàssics o la segona escola de Viena. D'entre els gustos americans de To Be Continued, estic intrigat amb Wilco. “Kid A” de Radiohead té una primera cançó brutal. De Dylan m'agraden, per diferents motius, dos discos: “The Times They Are A-Changin'” del 64, pel to obrer i militant, absolutament despullat, i “Time Out Of Mind” del 97, pel bé que sona. I per la part del jazz-pop orquestrat, “Sinatra Sings for Only the Lonely” em sembla un disc d'intèrpret genial (i, de passada, el disc de divorciats ideal, el vaig estar escoltant molt aquest darrer curs a les hores petites de la matinada, quan una noia m'estava putejant per enèssima vegada. Com és possible que la gent arribi a tenir parella? És impossible!). Ella Fitzgerald i el millor de Billy Eckstine sempre seran allà. Fins i tot vaig tenir, fa un parell d'anys, una temporada “bossa nova” (amb la Nara Leāo com a més interessant. Va ser de les primeres persones al Brasil a denunciar la dictadura militar, ho sabies?). Pel que fa al country, el “Sweetheart of the Rodeo” dels Byrds, “The Gilded Palace of Sin” dels Flying Burrito Brothers i “Johnny Cash Sings the Songs of the True West” són el que m'interessa més. Per cert, quan hi haurà algú que faci country com s'ha de fer a Terrassa? I, bé, em falta submergir-me en el flamenc, però crec que d'això se n'ocuparà la meva mare, que també m'ha portat discos de països musulmans, alguns d'ells força atractius. Entre ells, “Zeino” de la Ceylan, una cantant kurda que fa música de ball, però mesclant de manera interessant les caixes de ritmes amb els instruments acústics de la seva cultura. És pachanga, però molt més divertida que la d'aquí. Vull poder escoltar lliurement coses que no siguin anglosaxones, vivim en un món musical molt compartimentat i centralitzat als EUA i Londres.
14.- Quin és el llibre que t’ha marcat més en la teva vida fins ara?
Doncs no ho sé exactament. En primer lloc et reconeixo que no sóc un gran lector precisament. Tinc una biblioteca amb molts llibres, però no crec que me n'hagi llegit ni el 10%, i necessito temps i calma per a llegir-me un llibre. El qual vol dir que segurament l'últim llibre que m'he llegit COMPLET sigui una biografia del Jimi Hendrix, i d'això ja en fa quasi un any. Bé, diria que hi ha hagut un llibre més pel mig, però no recordo pas quin (apart de les lectures per a classe d'idioma, que si allò són llibres jo sóc la Victòria de Samotràcia. Quins desastres! I el trist és que en teoria els havia pogut triar jo d'una llista).
Llibres concrets? Hi ha poques novel•les o literatura com a tal: “Ronda naval sota la boira”, de Pere Calders (1966, potser una crítica soterrada del general Franco, o m'estic passant de rosca?), “24 hores en la vida d'una dona”, de Stefan Zweig, l'“Ulisses” de James Joyce (vaig trigar un any a llegir-lo! A trossos és pesadet, però els retrats de la Gerty McDowell i la Molly Bloom són simplement fascinants), “Rayuela” de Julio Cortázar (que vaig llegir amb l'esquema llarg), el Diari de Joe Orton (avui a l'autor el lapidarien, però és un gran diari, i tinc molta intriga sobre com seràn les seves obres tardanes, que tinc a la biblioteca, en anglès), “Maigret y su muerto” de Georges Simenon, i “comics” com “Les joies de la Castafiore” d'Hergé o “La marca groga” d'E.P. Jacobs. Poesia? Sorprenentment poca, “Cementiri de Sinera” de l'Espriu i alguna cosa del Martí i Pol. He de llegir-ne més.
En canvi, tendeixo a gravitar als llibres d'assaig i biografies. Dos sobre psicologia et poden respondre a la pregunta inicial: “Sobre la psicología de la incompeténcia militar”, de Norman F. Dixon, que va marcar el meu pensament polític durant tota l'època “Corrupció” però que potser comença a necessitar una actualització, i “Cómo superar la esquizofrénia”, d'E. Fuller Torrey, que m'ha posat molt al dia. Després, assaigs historiogràfics com “La República española y la Guerra Civil” de Gabriel Jackson, “La Académia General Militar de Zaragoza” de Carlos Blanco Escolá (el títol te'l dic de memòria, n'he tret alguna idea interessant), “Franco” de Paul Preston, “Un rey golpe a golpe” del pseudònim Patrícia Sverlo (la utilitat del qual queda certament mermada per la poca cura amb què són citades les fonts. Una llàstima), i llibres sobre la batalla de Tsushima o sobre l'11 de setembre de 1973 a Xile (amb un CD amb les comunicacions dels militars colpistes interceptades per un ràdioaficionat).
També, per a acabar, el llibre de Robin Gardiner sobre el Titanic (alguns punts s'haurien de precisar més, però no crec haver perdut el temps llegint-lo) i un llibre sobre submarins del militar britànic Jeffrey Tall (molt útil, però algunes de les idees sobre militarisme que expresso a les lletres del “Partisà!” estan basades en afirmacions fetes molt alegrement en alguns apartats del llibre). Apart de llibres sobre música i músics, però això ja es dóna per suposat.
Muchas gracias, Lluís. Esperemos que tengas muchos éxitos en el futuro! Un saludo!
Nos despedimos de Kanga Sound y aquí finaliza la entrevista. Hasta la proxima!
*****
Monday, February 23, 2009
Lluis Paloma
Lluis Paloma Patinet, ens ha produït 'Febrer' i alguns dels temes de '2008' i 'So last Year' aconseguint donar una nova dimensió al so de TH... aquí no fa cap dels seus típics acudits però respon a les preguntes que li plantejo... i com sempre les respostes són interessants... bona lectura!!
1. Parla'ns dels teus projectes? Novetats de l'esperat 'Partisà' i del disc de vaixells...
Aquí ja puc sentir les rialles de la gent. El 'Party, S.A.' continua encallat per manca de temps, fins a l'estiu almenys. L'estat del disc és el ja conegut: totes les pistes de base estan ja fetes, excepte per uns retocs a “London” (títol de treball), però he de fer partitures i gravar veus (excepte per 'Vull ser lliure', que obrirà el disc), i amb la veu com la tinc ara no crec que pugui avançar gaire (de moment). El 'disc de vaixells' és un projecte que vaig començar a idear durant les sessions finals del 'Corrupció', però es va trobar amb tants obstacles que quasi tot el material que vaig gravar per a aquest projecte (ca. 2005) ha acabat anant a parar al 'Partisà', que en si mateix no és més que un 'Corrupció II'. De fet, és una història tan rocambolesca (incloent la pregravació d'una òpera que va quedar en foc d'encenalls, així com també una subsegüent encarnació de l'àlbum en doble CD que va provocar protestes perquè bona part del material era fluix) que no hi ha espai per a explicar-la amb detall. Bé, el cas és que, reassignat el material cap a un altre disc, he deixat de 'veure' clar el disc. I això vol dir que l'he de posposar fins d'aquí a molt temps (de fet, és un concepte molt borrós fins i tot encara que ara li pogués dedicar tot el temps del món). Almenys, tinc ja llibres molt complets sobre tots els vaixells de què vull parlar menys un. Com et dic, a partir de l'estiu...
El que ens deixa amb dos altres projectes de destí més incert, però que reflecteixen més el meu moment actual. Un és el Requiem. És (ho puc proclamar!!!!!!!!!!!!) una partitura acabada,
-Bravo!!!!!!! Plas, plas, plas... (públic)
feta específicament per a ser tocada i cantada en concert (és per a orgue de tubs, orgue elèctric, trompeta en Si bemoll i cor mixte). La part negativa és que no s'interpretarà com a mínim fins l'any que ve, i això si no hi ha problemes abans, que n'hi pot haver i molts. Però està 'emparaulada', i és per aquest motiu que no n'he penjat els midis a internet. Almenys, hi ha serioses intencions de cantar una versió 'reduïda' del Sanctus a la propera audició de cant, cap allà al juny. L'obra com a tal és una clamorosa contradicció (musicar un text eclesiàstic en llatí quan des dels 16 anys que sóc ateu), però en aquest cas era un compromís, estava clar que al cor a qui estava destinada aquesta obra no li podia fer cantar lletres agressives com les del 'Partisà', i de totes maneres conté alguna de la meva millor música. Una última precisió: el vaig compondre en una mica menys de dos mesos (7 de setembre a 4 de novembre de 2008) perquè temia el que ha acabat passant, és a dir, un coll d'ampolla terrible a mig curs en forma d'assaigs i concerts (fins i tot m'he atrevit, per primer cop, a dir que no a un concert on tothom m'hi 'esperava', en aquest cas el Magnificat de Bach del centenari del Conservatori).
I l'últim projecte, pel que no poso data però que vull intentar presentar abans de l'estiu si em surt prou bé (que és el dubte): ja fa temps que algun amic em diu que jo hauria de provar de construir les meves cançons sobre patrons de bateria o almenys rítmics. I és el que estic mirant de fer ara. De moment no he arribat gaire lluny, però hi ha dues cançons conegudes que trobaran casa ('Automatic Day' i 'Amsterdam'), i almenys una altra m'ha deixat molt content i la inclouré, 'La crucifixió dels Beatles'. El disc (que no pretenc fer massa llarg) es titularia '(Ja no) busco feina', i vindria a ser una mena de substitut, aquest cop fet amb un mínim de decència, d'aquell abortat 'Busco feina' que tanta vergonya em va fer passar en el seu moment (de fet, l'única altra cançó d'aquell poti-poti que pot acabar al nou disc -i no és segur- seria 'George Harrison', que necessita de molta feina encara).
2. Com afectarà el tancament dels kanga sound studios, que tants bons records ens porta, i el ple funcionament de la unitat mòbil?
En realitat, a Kanga hi deixaré muntada la meva bateria barata (la Tempo d'alguns dels primers concerts de To Be Continued) i la gravadora Fostex (a emprar només com a previ per a dos micros), per si un dia em cal. Però, ara que no hi he d'anar quasi per res, no em compensa tenir-ho tot allà. Apart del tema bateria, crec que amb la Unitat Mòbil tinc més avantatges, especialment perquè es colarà molt menys soroll de ventiladors de PC pels micros. De fet, pensa en la Unitat Mòbil com un Kanga en petit, fins i tot hi he incorporat els racks que havia emprat a Kanga. M'és més útil tenir-ho tot a mà. L'única pega és que se'm pot colar una mica de soroll del carrer, però em continua compensant.
3. Les teves gravacions són teves 100%, autoria i interpretació, tret d'un projecte amb el toni noise, penses en col·laboracions pel futur?
És cert que puc ser molt individualista. Fins molt endavant a la meva vida no m'he pogut recolzar en una colla d'amics de veritat (la famosa òrbita To Be-TH de la que parlaré més durant l'entrevista), i fins i tot a la meva família cadascú va bastant pel seu cantó. A més, part del meu gust per gravar sol es deu a que en els meus principis com a compositor em vaig trobar amb algunes escenes desagradables quan intentava tocar alguna de les meves primeres peces (com els '2000 mosquitos', per exemple), i vaig acabar decidint que seria millor gravar-m'ho tot jo i no haver de demanar permís a ningú. Almenys la músia arribaria a existir.
A la segona pregunta, perquè no? El Requiem és una forma de col·laboració, però també se'n pot beneficiar el '(Ja no) busco feina' (sobretot penso en solos de guitarra, però no exclusivament). Ja aixecaria el dit. Pel que fa al projecte amb el Toni, de moment és una sèrie de multipistes on jo ho toco tot i ell produeix, a l'espera que ell pogués posar el seu gra de sorra. Resulta que al poc de començar a gravar aquest material (un disc de tribut als nostres estimats Beatles, en plan currat) se li va espatllar el disc dur. Ha aconseguit recuperar-ho tot, per un pèl, però encara no hi ha data per a tornar-nos-hi a posar, recordem que ell treballa.
4. Com et planteges les col·laboracions en els temes d'altres persones? Òbviament, m'agradaria centrar-me en les cançons de Tired Hippo i en com tries un so, uns instruments, uns acords...
Me n'adono que sóc molt més espontani que a les meves pròpies gravacions (tot i que aquestes poden ser ara molt més espontànies que el 2000-2003). Específicament en el cas de TH, la primera feina era gravar unes bones pistes bàsiques de guitarra i veu per part teva. Algunes de les gravacions de 'Febrer' també van comptar amb pistes adicionals de veu (Mireia), trompetes (Jorge) i veu i guitarra (Jordi). I un cop els elements 'de grup' eren tots a lloc, jo començava a afegir pistes, el 90 % de sintetitzador, mirant a cada pas com quedava tot (essent la darrera producció d'importància feta a Kanga, també vaig gravar un goliat per a afegir 'una bateria' a alguns temes). En aquest sentit ho podries comparar amb la feina d'un pintor, afegint detalls aquí i allà. Concretant? Els sons de sinte eren pura prova i error, apretava un botó i mirava com quedava (quasi sempre emprant el meu mòdul Korg 05R/W). Amb les guitarres elèctriques el treball era més subtil, processant el senyal amb pedals i efectes de rack (Els solos a 'Facing Up The Tide' estan fets amb un Boss Metal Zone i també amb una pista al revés de pastilla de màstil amb reverb, mentre que la recent 'Point' ha comptat amb generoses aportacions d'un emulador de pedal Boss FDR-1, un so molt Hank Marvin). Sobre els acords, eren els originals de la teva part de guitarra, potser amb una o dues notes més, i amb alguna inversió potser. 100 % Baucells. A l'hora de mesclar entràvem al regne de la reverb. Els tres temes lents de 'Febrer' van quedar molt ben mesclats, però t'admeto que els dos temes ràpids, sense estar malament, no tenen la teva guitarra prou destacada, segurament perquè fer arranjaments i mescles de manera intensiva durant tres dies potser no sigui la meva millor manera de procedir. Però ho vaig arribar a gaudir.
Amb el projecte del Toni va ser una mica diferent. Quan vam començar, jo només tenia el baix Storm i la Strato XII MIJ, apart del DX-7 i el Korg, i me les vaig apanyar per a començar els arranjaments, que el Toni tenia previst acabar. De fet, té intenció de fer-ho un dia. Fins i tot 'Yes It Is' estava quasi acabada, però no del tot.
5. I per quan un concert de Lluís Paloma?
Aquesta és la pregunta que em fa por, perquè me la fa tothom. I el pitjor és que no sé la resposta, excepte per demanar paciència fins passat l'estiu. I aquí ve la paradoxa: encara no puc plantejar un concert perquè precisament tots els assaigs i concerts que em toca fer com a cantant de cor i estudiant de cant no em deixen temps per a acabar els discos que em proporcionarien material per a bastir un concert digne, sense comptar el temps necessari per a fer arranjaments factibles, ensenyar-los de manera oberta a amics músics, i buscar locals. També tinc pendents escrits per a la revista TERME i vaig de bòlid (o perdo el temps per a no posar-me encara més nerviós). Sempre dic que se m'intenti seguir la pista amb els meus concerts clàssics mentre no pugui oferir res millor, però veig que ningú ho prova. I aquí suggereixo fer-me una autopregunta:
5,5. Quins records tens de la teva vida de directe?
Començaré dient-te que al final del paràgraf parlaré de To Be Continued-TH. Començo pels concerts de clàssica. Bàsicament són maneres de perdre una tarda-vespre, més desenes d'hores d'assaig. Algú dirà: 'Però si fer un concert és emocionantíssim!' Jo penso que no. Vesteixes de negre uniforme, et diuen com has de sortir a escena, com saludar al final, i bàsicament surts a cantar unes determinades notes d'una determinada manera que t'indica un/a director/a. I el públic aplaudeix al final (pel mig, estussega). No hi ha cap comunicació. I tota la pila d'assaigs que fas per a perfeccionar el repertori d'una nit no necessàriament serveixen per a fer una actuació perfecta. Va a dies, i recordo concerts que van del notable alt a la pura i simple catàstrofe, i de vegades això canvia d'un dia per l'altre. Com a solista només he fet audicions de cant i alguna intervenció amb alguna coral. En teoria és més interessant perquè tens una porta oberta a triar-te una part del material, cosa que jo he aprofitat. Tant a cant com en format cor, algunes peces favorites meves ho són perquè les he conegudes en cantar-les. Però aquest és l'únic punt favorable d'un concert, i tot això desapareix quan entren diners en joc, és a dir, quan toques amb orquestra. Aquesta última sempre és caríssima (d'alguna cosa han de viure), i sempre s'acaben interpretant uns pocs 'greatest hits' d'eficàcia provada. I a mi em crema molt fer sempre coses d'uns pocs compositors morts. Pel que fa a cant, he fet coses de gent com Alban Berg o Charles Ives que estan bé, però també recordo una audició que va resultar dureta perquè tots vam cantar respectives diverses peces de només dos autors: Franz Schubert i Eduard Toldrà. Per separat era bon material, però junt... I t'ho has d'aprendre de memòria (signat: formatge de Gruyère). A més, l'esquema d'una actuació sempre és molt semblant. A Terrassa, te'n vas al lloc del concert. Fora, s'hi ha d'incloure un viatge en cotxe o amb autocar que pot ser bastant llarg. Arribes a lloc i te'n vas directament a fer una prova de so (conec una persona que realment les aprofita des del seu lloc de direcció, però en altres casos no sempre funciona), sense temps per a fer turisme. Amb sort, et quedaran tres quarts d'hora per a menjar un entrepà al bar del costat. Sense, igual acabes la prova de so deu minuts abans del concert. Alguns es canvien als camerinos o al vestuari (o a la sagristia!), jo sempre vinc vestit de casa. Passes el concert (mai perfecte) i tornes a casa. D'aquesta mena de dies, recordo dies de tornar des de la meseta castellana de matinada i dormint només 90 minuts abans d'anar a treballar, o fent breus visites nocturnes a llocs per a dir que havia vist alguna cosa. Acústiques? Una caixa de sorpreses. Només avisar-vos que no totes les esglésies tenen efecte reverb. I quan no el tenen coincideix amb què cantes junt amb una orquestra d'arreplegats. Jo ja ho he vist tot.
Sobre l'òrbita To Be-Tired, els directes són millors. Hi ha l'amistat, i la màgia d'estar fent una cosa realment creativa. Cançons noves, efectes nous (guitarres noves)... La por ve de com et sonoritzen (hi ha graus, però sempre em recordaré del cubà de la plaça 11 de Setembre i de tota la seva parentela) i d'acabar tocant a les tantes per als teus amics i punt. També, m'agradaria que tinguéssim una mica més de reconeixement (hem treballat dur i ens ho mereixem, què carai), i que als concerts hi vingués alguna groupie, que també fa falta.
6. I les teves noves adquisicions? El teclat...
Un Yamaha PSR-E413. El vaig comprar perquè el DX-7 se'm quedava curt per a algunes coses i perquè ja anava fent falta. De totes maneres, seria pura carn de BBC (Bodes, Bateigs i Comunions) si no fós per dues prestacions interessantíssimes que té: un arpegiador (que vull emprar en una cançó-a-compondre pel nou projecte de disc), i dos botons que entre d'altres coses permeten simular en temps real els filtres típics de sons analògics. Diguem que el veig com a complementari del DX-7: el 413 pels sons de piano i strings, i el DX-7 pels Farfises i els sons làser. No sé si serà pràctic endur-me els dos en directe.
7. La guitarra...
Una “tipus SG” marca Ä. La vaig comprar per bonica i perquè, essent barata, sonava raonablement bé. L'únic que me'n preocupa són les clavilles, que no són fantàstiques. Però la voldré gravar algun cop. Diguem que tenia 'mono' de guitarra i mirant per internet vaig arribar a la conclusió que no valia la pena anar a per una guitarra de preu mig perquè igualment els hi posen unes pastilles de pena (se sobreentén que he desistit de comprar-me una Gretsch o una Rick-12, no estic per gaire festes econòmicament).
8. I futurs objectius d'adquisicions? Possibles i no tan possibles...
Possibles, només et puc dir un disc dur USB i perquè realment em cal. També estic en crisi. No tan possibles? No ho sé, depèn de què trii fer els propers mesos. Et confesso que m'estic pensant de fer un segon instrument al Conservatori, i aquí penso en veu alta. De tres possibles instruments, he descartat l'arpa perquè fer-se amb una arpa d'orquestra està fora de les meves possibilitat i no vull estar anant a estudiar al Conservatori cada dia, siguem pràctics. Llavors vull mirar guitarra (una elecció òbvia) i orgue (òbvia, essent teclista de To Be, tot i que fer-me amb un orgue elèctric amb pedalier se me'n va com a mínim als 4200 €, per sort no seria una compra immediata). Apart, sempre em pot quedar una lap-steel o una autoharpa.
9. N'ets conscient de la importància que han anat guanyant les guitarres en la teva música els darrers anys? Es reflexarà en els teus discs?
Jo crec que sí. De moment no sóc un David Gilmour, però tenint un parell de guitarres bones i de pedals en condicions crec que val la pena intentar-ho. De totes maneres, el fet de compondre amb guitarra i buscar-hi continuament acords i textures té també un vessant pràctic que els nostres amics els “concertistes” apreciaran d'immediat: apart del Toni Noise, que té alguna noció de teclat, tots els demés músics de l'òrbita To Be-Tired sou guitarristes, i component amb guitarra us facilito per endavant el tocar la meva música. Precisament, la característica d'”Automatic Day” i de la majoria de peces del “Corrupció” amb la que tots ens hem entrebancat fins ara és que era música per a (molts) teclats, i no hi havia manera per a nosaltres de fer-ne una adaptació factible. També, una altra raó per a compondre amb guitarra va ser, el 2005-6, fer fora de la meva música els vicis interpretatius que tenia com a teclista. Pot ser que aquí hagi evolucionat una mica des d'aleshores.
10. Com veus el nou projecte de To Be Continued que estem enregistrant ara mateix?
Tinc clar que no serà un “Try To Look Like Bellvís II”. Excepte per IV tocs que li deurem fer, és el nostre actual repertori de directe, gravat per pistes però amb els arranjaments de concert (potser amb uns millors sons de teclat). No serà un disc experimental, serà més un document d'on som ara. Jo potser l'hagués volgut una mica més barroc, això t'ho admeto. De tots els temes, el que m'agrada més de partida és 'Fast Forward', que crea un gran ambient. No estic segur que la meva 'Buy Guitars' sigui tan memorable, excepte per l'anècdota de reflectir la filosofia vital de To Be Continued. I un últim misteri: quin dels molts títols triarem? Certament he disfrutat com un camell proposant títols frikis
*****
Toni Noise
entrevista 1 de marzo de 2009
1ª PARTE - PREGUNTAS
1- ¿A qué edad empezaste a hacer música? ¿Por qué?
1- ¿A qué edad empezaste a hacer música? ¿Por qué?
Hay dos fechas. La primera es a mis
seis años, cuando mi madre me llevó a Sembra, una espécie de
agrupación educativa en la que entre otras cosas aprendí solfeo.
Pero era algo muy de estar por casa. Iba porque me tocaba los sábados
por la mañana o los martes por la tarde, cómo los lunes me podia
tocar ir a gimnásia. No hubiese terminado siendo músico sólo por
eso, de hecho me tiraba más dibujar. La segunda fecha fue sobre mayo
de 1989, a mis tiernos 13 añitos, cuando descubrí a Philip Glass
por un CD de The Photographer que mi futuro “cuñao” le prestó a
mi hermana mayor. No lo absorbí todo de inmediato, pero “A
Gentleman's Honor” era irresistible. Cuando unos meses después me
pude copiar en casette “Einstein on the Beach”, mi vida cambió.
Por eso me hice compositor, por esos discos y los de Steve Reich, que
descubrí más lentamente. Continuo así, soy un fan de los discos,
no de los conciertos. Aunque en 1990 vi a Philip Glass al piano en el
Palau de la Música. No tocaba muy bien, pero todavía no reescribía
antigua música suya para bandas sonoras.
2- ¿Utilizas algún método concreto a la hora de componer o cada canción es un mundo?
Me temo que hay sólo dos o tres
métodos, y se está perdiendo el factor sorpresa. Uno es ponerme a
improvisar un “multipista midi” en mi sinte barato Casio (todo
termina sonando igual); otro, sacar algunos acordes a la guitarra,
incluso a varias pistas (todo termina sonando igual); y otro, hacer
editajes de todo lo anterior para conseguir algo parecido a una
canción estructurada (todo suena a Smile, lo que es peor). Suena
cínico, dicho así, pero no termino de encontrar mi rumbo. Aunque sí
que estoy probando a dar con algo con el arpegiador de mi nuevo
teclado de bodas y bautizos.
3- ¿Das la misma importancia a letra y música?
Chi. Sólo que la música me suele
salir más rápido que la letra. No soy un gran escritor. Suelo
escribir sobre grandes temas (mi salvación), pero olvídate de
cualquier dominio del lenguaje. He prescindido de la rima y de la
métrica para no tener trabas a la hora de decir algo, pero cuesta
encajar algo así en una canción (el cuchillo en el cuello del
'Partisà'). Y soy completamente incapaz de urdir una trama, mis
textos de ficción son cortos, con un argumento muy sencillo. Sería
incapaz de escribir un libro. Dependo de hechos históricos para
escribir algo coherente. En este sentido, creo que como músico
conozco algo mejor mi oficio. Tampoco soy un gran lector, y quizás
lea mejor libros técnicos o ensayos, sin argumento.
4- ¿Qué opinas de internet? ¿Y de la piratería?
Internet es del color del cristal con
que se mire. Hay cosas grandes para un músico, cómo Myspace o
Last.FM (o los Facebook “de músico”!), sitios dónde puedes
“publicar” sin tener que pedirle permiso a nadie ni tener que
firmar un contrato. Y eso es genial. Por supuesto, un problema
importante es la posible pérdida de control sobre tu obra, ahora que
tu querido mp3 puede aparecer en los sitios más recónditos. Una
miradita al Google con mi nombre siempre me depara sorpresas, y no
siempre agradables. No me voy a hacer rico con esto, pero que tampoco
se beneficien otros.
5- ¿Te sientes respaldado por la industria a la hora de difundir tu música?
I un pito. No tienen ni idea de nada.
Se creen que conocen los gustos del público y hace tres años
lograron la proeza de que de 150 discos en catalán lanzados en un
año tan solo tres superasen las 15.000 cópias vendidas. Y las
multinacionales no escuchan nada que no les llegue de mánagers o
abogados. De hecho, las discográficas pequeñas ya actúan cómo
managers y te exigen que dés conciertos a mogollón, quedándose un
tanto de la recaudación. Para eso no me hacen falta. De todas
maneras, te admito que su rechazo multitudinario hacia mi mejor disco
es quizá la puñalada más cruel que me hayan asestado nunca, y he
recibido varias en esta vida.
6- ¿Te sientes más cómodo en directo o en el estudio? ¿Por qué?
En el estudio, sinceramente. Puedes
conectar tus aparatos de una manera estable de una vez por todas,
listos para trabajar. Puedes pensar antes de hacer algo. Puedes
grabar lo que haces y que lo escuchen várias personas en su casa.
Puedes jugar con las mezclas, editar, conseguir efectos físicamente
imposibles en una situación de directo (incluso con los cachivaches
que suelen llevar actualmente los grupos en directo). Puedes tirar a
la basura lo que no llegue a unos mínimos (cosa que no puedes hacer
en un concierto si una canción te sale mal). Y lo de manejar
electrónica en un entorno conocido es realmente reconfortante. Todo
va de pensar un sonido, trabajarlo y conseguirlo. En comparación, un
directo consiste en perder una tarde-noche de tu vida tocando peor
que en el disco unas canciones en un escenario ante 15 personas.
Suficientemente perverso es que todos me lo pidan. No sé ni por
dónde empezar. Haré lo que pueda.
7- ¿Qué opina tu familia sobre tu condición de músico?
No lo entienden. Para ellos, lo que
hago no tiene sentido. No quiero decir que me odien, como persona me
aprecian y me ayudan, y yo lo agradezco y trato de corresponder. Es
sólo que no estamos ni por casualidad en la misma onda. Quizás sea
porque somos de generaciones muy diferentes.
8- Si no fueras músico, ¿a qué te hubiera gustado dedicarte?
Quizás pintor. A mis 13 añitos
amenazaba con ser arquitecto, pero creo que no empezar con eso es lo
mejor que me podía pasar con eso de los oficios. Pero ojalá no me
hubiesen desalentado tanto con lo del dibujo y la pintura. En Bellas
Artes terminaron conmigo en cuestión de tres meses, y ahora me pone
muy nervioso lo de tener que reempezar. Mi última pintura fue para
un concurso en el que participé para un concurso en el que creía
“jugar en casa”, pero no entró en la fase final... por el
tamaño! Si además le añades que mi cuadro, sin ser una obra
maestra, tenía mucho más trabajo detrás que los que sí
aparecieron en la sala de exposiciones (menudos desastres, con
perdón), creo que se comprende mi disgusto en un momento crucial en
el que estaba a punto de conseguir ese “algo” que diferencia a un
buen pintor de un pintor de paisajillos. Y lo dejé. Desde entonces
solo he dibujado unas reconstrucciones de Santa Pau para un amigo
historiador, y los mediocres dibujos que se entreven en el vídeo
fracasado para “Amsterdam”. Estos últimos me permitieron
apreciar la magnitud de lo que se había perdido. Ya no sé dibujar.
Me tengo que conformar con mirar las pinturas de otros. Ya puestos,
te diré que, aunque también me gusten cosas como la portada que
hizo Sol LeWitt para “Music In 12 Parts” de Philip Glass allá
por el '74, mis pintores preferidos ahora són grandes figurativos
cómo Rembrandt, Velázquez y Alphonse Mucha. De todas maneras, en
escultura me gustan cosas más geométricas.
9- ¿Tendremos algún disco nuevo de Lluís Paloma en nuestras manos próximamente?
Pondré una velita a San Marx y a San
Bakunin para que así sea. A falta de encontrar algo de tiempo y
espacio para terminar el 'Party, S.A.', estoy trabajando en algo
llamado '(Ja no) busco feina' que no tengo nada claro, excepto como
casa definitiva de 'Automatic Day' y 'Amsterdam'. Pero almenos parece
que lo puedo ensamblar más deprisa que lo otro. Digamos que abril me
da miedo. Luego, quizá...
10- Recomiéndanos 5 discos imprescindibles de ayer o de hoy.
-Frank Sinatra Sings For Only The
Lonely (1958). No te lleves a engaño, suena lo más parecido que se
podía sonar en los años 50 al “Berlín” de Lou Reed. Grandes
arreglos de Nelson Riddle, técnicamente muy bién grabados, e
interpretaciones maestras del propio Sinatra. Nunca un disco “de
intérprete” dio tanto de si, y no me olvido de lo de Nara Leão.
Lo solía escuchar la última vez que una (impronunciable) me dio
calabazas (y van...). Muy apropiado para eso, ciertamente. Iban a
titularlo “For Losers Only”, hasta que se dieron cuenta de que lo
iban a vender sólo a mendigos.
-Music for 18 Musicians, de Steve Reich
(ECM, 1978). Es cierto, te meto una grabación de una obra de
concierto (de 1976), pero una muy buena. El “vagón de enganche”
para cualquiera interesado en Steve Reich, y lo más parecido a un
disco conceptual pop que nos haya dado este tipo. Acústico, con
fuerte preséncia de marimbas y otras percusiones, nada suena como
esta pieza (si no cuentas su “segunda parte”, 'Music for a Large
Ensemble'). De lo mejor del siglo XX.
-After Bathing At Baxter's, de
Jefferson Airplane (1967). A mi me parece mejor que el aclamado
“Surrealistic Pillow”. Experimental, rudo, y más personal. Me
representa un reto pero, precisamente... Una descripción de sus
contenidos es un montón de rocks muy enérgicos, más dos
composiciones intransferibles de Grace Slick y dos improvisaciones,
una de ellas muy vanguardista. El título es un código por “después
de tomar LSD”, y “Won't You Try/Sunday Afternoon” es
suficientemente explícita, aparte de una maravilla de canción. Lo
mejor que ha dado San Francisco junto con la época modular de Terry
Riley.
-Pacific Ocean Blue, de Dennis Wilson (1977). Otro
disco que suena diferente a todo. Dennis Wilson, cansado de la sopa
boba en que se estaban convirtiendo los Beach Boys (ya casi bajo el
dominio de Mike Love), se encerró en los Brother Studios a partir de
finales del '75 en busca de “la verdad”. Lo que le salió fue el
único gran disco que salió de la órbita Beach Boy desde 1971, y
uno muy diferente de cualquiera de los discos de su hermano Brian:
pistas de base densas y oscuras, con un muy buen uso de los sintes
analógicos y con influencias de gospel y dixieland, sobre las que
añadió su voz rasposa pero extrañamente inolvidable. La actual
reedición, con temas inacabados del disco perdido “Bambú”, es
todavía mejor. Con el disco de Sinatra reseñado más arriba y
cierto disco de un gran viticultor catalán, los únicos discos que
me afectan a un nivel emocional.
-Layla
and Other Assorted Love Songs, de Derek and the Dominoes (1970). Mi
último descubrimiento. Justo cuando algunos de mis amigos me decían
que Eric Clapton no valía nada me encuentro con este monumento
impresionante: Clapton y Duane Allman uniendo fuerzas para cantar las
desgrácias sentimentales del primero, en un álbum mucho menos
típico de lo que esta definición pueda sugerir. Aún no entiendo
cómo lo hicieron para conseguir esa clase de sonidos en un momento
aún primitivo tecnológicamente como es 1970. Ponedme “Bell-Bottom
Blues” y me hareis feliz.2ª
PARTE - TEST RÁPIDO (Responder con una palabra o frase)
1- Un color: Amarillo limón.
2- El mejor momento del día: La madrugada.
3- Carne o pescado: Carne. Da un placer...
4- Un instrumento musical: El órgano eléctrico.
5- Una persona cercana que admires: Mi madre.
6- Una persona célebre que admires: Martin Luther King.
7- Un nombre masculino: Leo (Fender).
8- Un nombre femenino: Elisenda.
9- Un lugar para evadirte: Una nube.
10- Una ciudad: San Francisco.
11- Un país: USA.
12- Un hecho histórico: La muerte de Franco (y que continue muerto, por favor).
13- Mar o montaña: Mar.
14- No podrías vivir sin...: Mis instrumentos.
15- Una película: Persona.
1- Un color: Amarillo limón.
2- El mejor momento del día: La madrugada.
3- Carne o pescado: Carne. Da un placer...
4- Un instrumento musical: El órgano eléctrico.
5- Una persona cercana que admires: Mi madre.
6- Una persona célebre que admires: Martin Luther King.
7- Un nombre masculino: Leo (Fender).
8- Un nombre femenino: Elisenda.
9- Un lugar para evadirte: Una nube.
10- Una ciudad: San Francisco.
11- Un país: USA.
12- Un hecho histórico: La muerte de Franco (y que continue muerto, por favor).
13- Mar o montaña: Mar.
14- No podrías vivir sin...: Mis instrumentos.
15- Una película: Persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada