Setmaneta Blues

 

«Cal deixar constància que, més enllà del cercle de discogràfiques i editorials poderoses, existim propostes solvents que podem ajudar a revertir el retrocés de la llengua i la cultura catalanes, amb un compromís amb el país. Simplement, ningú a nivell oficial ens vol obrir la porta, i així és com tenim una cultura oficial que sembla expressament calculada per a allunyar-ne qualsevol possible públic, amb el que l’estigma ja està fermament assentat, i molts trobem els nostres referents on n’hi ha: al món anglosaxó. Ja és hora que deixem de ser-ne simples espectadors i passem a competir amb els americans d’igual a igual. La gent la tenim, si els obrim la porta. Endavant, doncs!»

*****

De moment tinc dues bases completes pel «Pentimenti», «Boston» i «Shelby». A partir d’aquí comença la part difícil del projecte.

Mentre, pel «Rudito» tinc tres bases completes. Una d’elles és una balada totalment 1960. Em té content, i un bon rumb per a l’àlbum és fer coses així i «Rhythm and Blues with Strings», deixant només en dos els «murs de so», el just per a donar videta a l’àlbum.

Queda una nova tercera carpeta, «Superdisaster», amb coses que poden sortir molt bé però que són tot un altre rumb. Una d’elles l’he començada a gravar, només per a recordar que ja la tinc publicada i tot en un altre àlbum. Tinc una memòria de mosquit.

*****

Sempre diré que si porto 21 anys buscant pis infructuosament és per culpa de bancs, immobiliàries i els polítics de Madrid, sempre amatents a embutxacar-se diners de manera gens lícita. Dit això, ara tinc clar que he de marxar de Terrassa tan aviat com pugui, en un parell d'anys si puc.

Tenir ni que sigui un terreny pelat voldria dir que tindria un lloc segur on fer experiments amb el meu habitatge. Llavors tindria un any i mig per a pensar què posar-hi. Una possibilitat és una casa de fusta. Una altra, containers.

*****

Tinder (i apps similars) no deixa de ser la selva. Admeto que hi ha una circumstància en la que, malgrat tot, potser provaria aquesta app: si, d'aquí a uns anys, marxo lluny de Terrassa pel tema immobiliari. Perquè Terrassa és molt tòxica en aquest aspecte. No vull lligar-m'hi mentre no sàpiga que m'hi quedaré per un d'aquells miracles. I a Terrassa només se m'ha rebutjat.

Igualment, cada vegada que veig a una dona bonica entro en estats depressius.

*****

Faré un últim retoc a la llista: substituir dos aparells SSL per un compressor Warm Audio Bus Comp, molt més assequible (entre cometes). També he estat mirant Squiers Stratocaster HSS, però m’adono que a la llista ja hi ha una Yamaha Pacifica amb aquesta configuració. En certa manera, l’últim que vull cobrir (quan hi hagi diners) és una guitarra en kit tipus Strato HSS, amb l’únic propòsit de fer-la pintar de groc, hi posaria pastilles SD SSL-1 i una SD humbucker Alnico-5.

Tornaré a apuntar també una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB. Fora SSL Big SiX per massa inassequible. Això i el Bus-Comp serà suficient.

De fet, a aquest canvi hi ha contribuït una baixada de moral: al cap de poques hores d’enviar-vos l’anterior versió de la llista, SSL va llançar The Bus +, un rack molt més bo i potent que el Fusion, i també més car. Clar, per a anotar el «segon», més valia anotar un clònic bo i molt més econòmic, no? Per tant, SSL a la porra. Millor.

*****

El pitjor àlbum dels Beatles no és ni Yellow Submarine ni Let It Be ni Beatles for Sale. És la seva audició per a Decca l’1 de gener de 1962. Amb un set list preparat per Brian Epstein amb els peus, només tres originals no gaire bons, la decisió del personal de Decca de fer-los tocar amb l’equip de la casa i no amb els amplis d’escena del grup, la no molt bona acústica de l’estudi i els nervis del grup en haver de tocar quinze cançons en poc més d’una hora i amb la pressió d’intentar fitxar per Decca (que aquell mateix dia va provar també a The Tremeloes i els va escollir per un tema pràctic, doncs eren de prop de Londres), la cinta resultant va causar que Decca digués que no. Un error monumental en retrospectiva, però completament comprensible quan un sent aquesta cinta en discos pirates: el grup sona com qualsevol altre, i el resultat és sosso i tirant a avorrit. Potser res els va sortir tan malament com la ridícula versió de «Bésame mucho», però si Decca hagués publicat aquestes cançons en LP, la carrera dels Beatles podia haver-se acabat aquí sumàriament. Sort que van acabar a Parlophone i gravant a Abbey Road estudi 2 amb George Martin de productor, amb resultats, com sabem, mítics. (No és que Decca tingués mals enginyers en absolut: el «Decca Tree» és una aportació monumental a la tècnica de gravació d’orquestres, per exemple, i he escoltat exemples de la seva experimentació per a aconseguir gravacions estèreo que sonessin envolvents i naturals. Simplement, qui havia de prendre les decisions no va tenir el dia, i els Beatles tampoc. He llegit que probablement Brian Epstein va pagar per a gravar una cinta completa i no només les usuals quatre o cinc cançons d’una prova, i també he llegit que va proposar als comptables de Decca de comprar tres mil còpies de qualsevol single dels Beatles que publiquessin, una oferta que els comptables van refusar però que si hagués arribat a oïdes de Mick Rowe podia haver forçat la publicació de singles dels Beatles a Decca i, amb això, haver reescrit la Història del Pop.)

Evidentment no compto aquí les gravacions amb Tony Sheridan o el directe al Star Club, però són gravacions que no van donar lloc a àlbums, i almenys «My Bonnie»/«When the Saints Go Marchin’ In» pot ser considerat un dels singles més crucials de la Història del Pop malgrat els resultats pedestres, doncs va ser un client de NEMS a Liverpool demanant aquest single qui va parlar per primer cop dels Beatles a Brian Epstein. Mai no es parlarà prou de les casualitats.

*****

About my music: I’m a «technical» composer, not a performer. I work with sound as a physical phenomenon, devoid of any meaning, and with information levels. My goal is simply to construct a sound. So I program all my music prior to record it in my recording studio, a purely mechanical process where I limit myself to think and take decisions (sounds to be recorded, effects, mixing, etc.), so nothing interferes with the idea behind the music, a bit like the way minimalist sculptors like Donald Judd or Sol LeWitt limited themselves to planning their works to have them realized by industrial workers so there weren’t any imperfections which could distract the viewer from the idea behind the sculpture. Of course, this doesn’t mean that my music is less than conventional and melodic: there’s a precedent for everything I do. But it’s the combination of all the studio techniques and sound concepts I work with that makes my music count: I know how to sound dense and focused. In fact, I consider the knowledge of a recording engineer an essential part of what it is today being a composer. And not many people have understood this essential fact.

Sobre la meva música: sóc un compositor «tècnic», no un intèrpret. Treballo el so com a fenomen físic, desproveït de qualsevol significat, i amb nivells d'informació. El meu objectiu és simplement construir un so. Així que programo tota la meva música abans de gravar-la al meu estudi d'enregistrament, un procés purament mecànic on em limito a pensar i prendre decisions (sons per gravar, efectes, mescles, etc.), així que res interfereix amb la idea que hi ha darrere del música, una mica a la manera en què escultors minimalistes com Donald Judd o Sol LeWitt es limitaven a planificar les seves obres perquè les realitzessin treballadors industrials, de manera que no hi hagués cap imperfecció que pogués distreure l'espectador de la idea darrere de l'escultura. Per descomptat, això no vol dir que la meva música sigui menys convencional i melòdica: hi ha un precedent per a tot el que faig. Però és la combinació de totes les tècniques d'estudi i conceptes de so amb què treballo el que fa que la meva música tingui vàlua: sé sonar dens i enfocat. De fet, considero que els coneixements d'un enginyer de gravació son una part essencial del que és avui ser compositor. I no molta gent ha entès aquest fet essencial.

*****

Avui Wilco han anunciat un nou àlbum per pel 27 de maig. 21 cançons... country. He escoltat el primer single, i com a country és decent. El problema és un altre: Wilco i Jeff Tweedy porten des de 2016 amb àlbums, millors o pitjors, on el que sona és Jeff Tweedy i la seva guitarra més el que els seus col·laboradors hi posin al voltant. Molts trobem a faltar la «evolució boja del so YHF» que el bo d’en Tweedy no va voler fer el 2003-4 (per sort, vam obtenir «A Ghost Is Born» que és un disc rodó). Clar, si no aporta cap sorpresa inesperada apart de l’estil, un disc country de Wilco serà com un disc de reggaeton de Steve Reich. De fet, aquest cop el baixaré d’on pugui i l’escoltaré, però si no passa de l’anècdota doncs igual no me’l compro, fins i tot encara que m’agradi el (bon) country. Aquest dia havia d’arribar. Que es diverteixin el que vulguin, però crec que a Wilco se li pot exigir molt més: un autèntic disc de Wilco els innovadors. I per a (bon) alt country ja tenim a Son Volt.

De fet, no és la primera vegada que Wilco decep. «Wilco (The Album)» tenia tres bons temes però en general era Wilco fent una segona part de «Sky Blue Sky» molt menys enfocada (i avorrida en alguns moments). «The Whole Love» era un tema molt bo a l’inici, però després dos singles decentets i res més de destacable, amb Jeff Tweedy tocant un munt de pals amb l’esperança que alguna cosa quallés. I «Schmilco» era un disc amb, segons sembla, bones lletres, però que sonava sosso, inacabat i gravat amb presses: els sobrants del molt més interessant «Star Wars» (l’últim disc on, fins a la data, Wilco van intentar innovar: a «Ode to Joy» hi ha molts cops amagats, però sempre sota la veu i la guitarra acústica d’en Jeff Tweedy, que cada vegada més sembla haver posat el pilot automàtic com a compositor, d’aquí que tingui un gest absolutament de «dad rock» com és tenir nostàlgia d’Uncle Tupelo i sortir-nos amb un disc de country d’una banda que, precisament, se suposava que anava a seguir expandint els límits del rock amb cada nou disc).