2013

Ara mateix, el que més em fa falta a l’estudi és una taula de mescles. Però reconec que m’agradaria no tancar 2022 sense una guitarra nova. No tinc diners per a una, però la que te més números (pel preu) és una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue o en vermell: ja em vaig haver de vendre una, i ara sé quines pastilles posar-hi. Sobre la taula, el problema és no tenir els diners per a la que m’agradaria tenir, la Presonus Studiolive 16.0.2 USB.

I hi ha per resoldre el tema d’un terreny.

*****

(Divendres 20 de maig, tarda)

Al “Pentimenti” li falta una portada de veritat. La llista de títols és gairebé completa. Setze cançons, vuit de cantades i vuit d’instrumentals. Mig àlbum de regravacions, mig de cançons noves per a acabar de fer el pes. 46:32. El meu tercer àlbum de rareses. Encara falten cinc pistes de veu i una guitarra a «Buy Guitars». Va per bon camí. Ara, suposo que fins diumenge.

*****

El dissabte 21 a la tarda a la Coral de Prodis, l’acte de presentació del Manifest del Grup Minerva (del qual sóc membre fundador junt amb Marie Lottré) va ser accidentadet, el qual no va impedir que l’aprovéssim amb nota. Sobretot l’homenatge al Suri (que està molt bé perquè li hem fet en vida, se’l mereix) i les actuacions musicals. Moltíssimes gràcies a tothom qui va venir i tothom que ens ha ajudat.

El Grup Minerva som un grup d’intervenció artística i social. Actuarem via docència i la convocatòria de quatre concursos sense dotació econòmica, amb vistes a què la pròpia cerimònia d’entrega de premis esdevingui un altaveu per a molta gent que ara mateix no tenen manera de tenir aquest altaveu. I volem donar veu als barris. Uns barris on les organitzacions existents no paren esment en la cultura.

*****

(Matinada de dilluns 23 de maig)

He dividit en dos projectes el «Pentimenti». M’he adonat que estava sortint un altre àlbum instrumental meu (prou bo, ja que no innovador), i a la vegada m’he recordat de bases com «Pumba». De manera que el «Pentimenti» consistirà en el material cantat més les bases de demos. Només s’haurà de regravar una base i compondre una altra a partir d’una idea que tinc. Quasi tot serà cantat, amb tres excepcions. L’altre projecte encara no té títol, ni portada, i de moment consta de set cançons, una cara d’LP.

*****

«Te admito que para mí toda la publicidad es una hipocresía: te ponen a una pobre mujer a enseñarlo todo al lado de una botella de cerveza o de un coche. El día en que me traigan a casa a una mujer entusiasmada por mí y ya vestida para la boda, ese día hablaremos de comprarles un producto. Pero mientras sólo me pongan un combinado de fotos, que dejen a las mujeres en paz, que se la merecen.”

Apart, de veritat només es poden publicitar empreses enormes amb muntanyes de diners? Ho dic perquè són precisament les que menys ho necessiten: les coneixem de sobres. No cal que ens facin la vida impossible.

Mentre, la guerra de sexes i d’egos ha aconseguit un món on les dones es consolen amb les dones i els homes es consolen amb els homes. I jo per estrenar. Bravo.

*****

Escoltat el nou de Wilco, «Cruel Country». I tan cruel. M’he avorrit bastant, i això durant vint-i-una cançons, setanta-set minuts. Música de fons en el millor dels casos. Sona a retorn a «Wilco (The Album)», que en si mateix ja no era un dels seus millors àlbums, més alguna cançó country que no aporta res. No opino sobre les lletres perquè en una primera escolta no les he enteses, no sóc molt bo entenent lletres en anglès. Però la música... no diré que sigui el seu pitjor àlbum perquè «Schmilco» (2016) sonava encara més ensopit. Però els dies del «Yankee» i del «Ghost» queden desgraciadament molt lluny. Primer àlbum de Wilco que almenys de moment no em compraré en CD, i que no em compraré segur si no remunten. «Cruel Country» és Wilco gandulejant.

*****

El 2013 vaig partir peres amb el món clàssic perquè volia novetats. No m’esperava que la de 2010 anés a ser la dècada de la mort del rock com a entitat creativa. Que no vol dir que no hi hagi una escena independent creativa (a la que coneixen quatre gats). Però l’escena oficial no només sona molt avorrida, és que ja no fa rock. Si a més hi afegim l’eclosió de les bandes de tribut, tinc la sensació de ser un dels darrers guardians d’una determinada ètica de treball. I a mi em coneixen a casa meva. He perdut la moral.