Estic content perquè totes les meves guitarres i baixos estan pagats. Ara falta recuperar equivalents d’alguns instruments perduts durant la «baixa pensió». En tinc per temps en el millor dels casos, però no em rendeixo.
I una taula de mescles decent, que la Behringer està cadavèrica.
Apart d’això, si un dia tinc molts diners, un últim compressor seria la versió Warm Audio del Bus SSL.
I una última guitarra important seria la Fender Meteora.
*****
Porto més d’una setmana fent massa feina, i no precisament creativa. Trobo a faltar tant la calma...!
Estic nerviós.
Crec en l’avorriment.
Almenys, setmana de ràdios, per la que estic molt agraït.
*****
Al «Pentimenti» em falta gravar les veus de quatre temes i un petit passatge de veu a «Boston». Malgrat tot, tinc bastanta feina consolidada, amb només una cançó instrumental («The Notorious Telecaster Brothers») a regravar i replantejar. I algun títol a decidir! Més la feina de portada... En tot cas, pinta bé, sobretot pel que serà el «rareses 3».
I pel que fa a llibres, encara em falten un o dos contes per l’«Estàtica». Esperant a que arribi aquest diumenge. A més, tinc problemes amb la portada del llibre. Ja traduiria més endavant. I el llibre de teoria musical és els meus deures per a l’estiu.
*****
Una història del «1964» seria: començat la tardor de 2010, des del principi la meva intenció era que fos un monument al «Mur de So» de Phil Spector. Només que passaven dues coses: no sabia realment com crear-lo amb els elements de què disposava, i a més el meu equip informàtic de l’època no em permetia gaire luxes pel que feia a nombre de pistes, entrades (una entrada estèreo i passa que t’he vist), connexions MIDI (un in i un out), memòria RAM (un portàtil de 2006)... A la vegada, volia intentar el pas progressiu a la música atonal, construint-m’ho bé, i en el disc acabat hi ha «Pripiat» com a testimoni d’aquest intent (tothom al món clàssic terrassenc em deia que allò era el que havia de fer, i en aquells moments pre-«concert del caos» jo hi estava disposat i era un ferm defensor de la música atonal). Els «outtakes» a la compilació de Bandcamp «Quan encara érem al 1963» (el meu títol favorit) expliquen bé la història: les primeres preses de moltes de les cançons «tenien un aire» però sonaven dèbils, sonaven a «General MIDI» molt bàsic. No hi havia mur de so. I això em va fer treballar i treballar... i gravar bases que sonaven equivocades (per exemple, tempos equivocats, o pistes de bateria que no quallaven). A la vegada que les poques lletres que vaig escriure en aquell moment son de les meves pitjors. A la vegada que el poc que sonava més bé no encaixava... i va donar inici al projecte del «1980» quan, a mitjans de 2011 i ja amb el trauma de cantar en el «concert del caos» (30 d’abril de 2011), em vaig adonar que m’havia estancat, que treballava i treballava sense arribar a cap lloc, i que el que tenia sonava fatal. I vaig parar el projecte, passant a treballar en el «1980» i en la primera versió de «Himnes» («Hymns»). Tenia la sensació d’haver perdut alguna cosa molt elusiva.
Saltem a mitjans de 2013. Ja tenia molts projectes en marxa i inacabats, però ja havia desenvolupat la meva tècnica base d’ús del MIDI i els multipistes per a crear arranjaments complets, i el que estava gravant ja sonava millor. I vaig decidir reprendre el projecte del «1964». Aleshores ja tenia una taula de mescles Behringer que era dolenteta i que ara dorm el son dels justos, però que em permetia gravar més d’un sintetitzador alhora i alhora posar-hi reverb del Zoom RFX-2000, alhora que ja tenia un ordinador de torre decent. I vaig començar a regravar i regravar. I a escriure noves lletres. I a afegir cançons. I a gravar algunes pistes de guitarra el 2014 amb micròfon i el meu aleshores nou ampli Fender Twin Pro Tube amb autèntic so de vàlvula. No vaig acabar el disc fins al 2015, moment en el que el disc ja era un «mastodonte». El moment clau en la meva tècnica va ser quan vaig començar a aplicar EQ de greus de la taula a quasi tot, més doblatges de diferents instruments per a intentar replicar la massa de so de la «Wrecking Crew» (tècnica que més recentment he substituït, per fer diferents pistes de baix). El resultat té tant de brillant com de confús. Les lletres tenen alguns errors de documentació, a la vegada que també hi ha històries fictícies, amb quasi tot l’àlbum cantat (darrera vegada que ho he fet). Amb tanta regravació, totes les cançons assoleixen uns mínims, tot i que el so no és gens transparent. De fet, si a partir del «Biedroneczki» he apostat tant pels discos instrumentals és perquè em vaig adonar que amb això el resultat guanyava en nitidesa. És un disc que el 2015 va tenir crítiques per llarg i difícil, coses que és. Ni jo l’escolto seguit. Però va ser un disc clau que va possibilitar tota la meva obra posterior fins ara mateix. De fet, el meu únic gran pas estilístic posterior va ser que al «Biedroneczki» vaig introduir espontàniament ritmes llatins, possibilitant després l’«Estratègies».
Tot i que les actuals sessions del «Pentimenti» m’estan deixant amb alguns nous rumbs per explorar, lluny de la vista del públic.
*****
Part del problema amb la història del «Feina 2.0» és que un sol concert m’ha complicat la vida fins a avui i seguint. Almenys la versió definitiva de l’àlbum és bona. Però durant més d’una dècada aquest va ser el meu àlbum més dèbil. I m’agradaria no haver cedit el 2009. Sóc massa dèbil. Ara em plantejo intentar anar algun dia a un lloc tan aïllat com per a que ningú m’hi vingui a buscar per a complicar-m’hi la vida. I llavors, a la fi, viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada