Els tres partits s’han venut el país a canvi de res. No aneu a votar, cal enviar-los a casa. El paperot que estan fent amb l’idioma és intolerable.
Mentre, l’estat es dirigeix a la seva fallida econòmica, amb la possibilitat d’arrossegar l’euro en la seva caiguda. Digueu-n’hi incompetència.
Preferia quan Vox era una marca d’amplificadors. Ara és un partit que només es defineix per la seva hostilitat contra Catalunya i contra els catalans. I en això basen la seva campanya a Andalusia. Res de resoldre els problemes dels andalusos. De fet, Espanya en general ens odia, amb només la relativa excepció d’Euskal Herria. Mentre, el poca-solta de la Genialitat sent rumors de la caleta.
*****
He fragmentat el projecte del «Pentimenti» en tres: 1) el «Pentimenti» pròpiament dit, de 29 minuts, amb les cançons regravades i unes poques noves, definitivament un projecte més ben integrat; 2) un EP, de moment, amb els «rockers» dels que no tinc clar què fer-ne; i 3) «Jo m’embafo amb els OVNIS», de moment mig àlbum (28 minuts) amb nou instrumentals que aniré ampliant amb el que vagi gravant en nits de no saber què fer, de moment el que hi ha és bo, ja que no innovador. Al «Pentimenti» li falten bona part de les veus.
(Dilluns 30)
De moment el que tinc per a «Pentimenti» i «OVNIS» és prou bo. Únic problema: tinc algunes idees que vull acabar, però en les que estic encalladíssim. Podeu riure: 1) una falsa idea mozartiana que vaig somniar fa anys, que no sé com acabar, com arranjar, o si arribarà mai a valer la pena, no em refio massa dels meus somnis en l’apartat musical; 2) una mena de «Bolero de Ravel» que vaig idear en la seva forma més bàsica el 1990 i que ja he intentat gravar recentment però que sona a cançó dee l’enfadós i amb problemes inesperats de fase; 3) una idea que data de l’era Corrupció amb una demo que sona fantàstica... excepte perquè no és una cançó, no he aconseguit mai muntar-la amb una intro i que quedés bé, i és una demo lleugerament distorsionada (i, a més, la he arribada a gravar de nou amb MIDI complet i tot, però sona avorridíssima); 4) una cançó a mig formar que havia de ser episòdica i que al final haurà de ser convencional, però que ara mateix sona inferior; 5) una demo que a la demo sona a blues amb un particular riff (un riff de piano que sona prometedor, però que per si sol no genera una cançó); i 6) un arxiu de fa pocs dies consistent de moment en només uns acords d’orgue (i que pot donar bons resultats, però només amb moltíssima feina que ara per ara està pendent de fer). Sona a què el meu «període clàssic» s’està acabant. Tocarà parada i fonda, i escriure mentre busco un nou truc.
I, si no trobo sortida a aquestes idees pendents, resignar-me a treure dos àlbums curts. Fins i tot acceptant que no tot el que he tret és de primer nivell, el control de qualitat és clau. No vull treure desastres. Prou que em va costar substituir les primeres versions del «Feina 2.0» o fins i tot de l’avortat «Busco Feina». O de «Hymns». S’ha de fer bé la feina, o no fer-la.
*****
Avui parlaré de les meves guitarres Fender. La primera va ser una CIJ Stratocaster XII, feta el gener de 2005 a la factoria Fujigen i comprada per mi el 27 de febrer de 2007 després de setmanes d’espera. Un «moble» molt bo, amb un excel·lent acabat Lake Placid Blue, amb un màstil en Pau Ferro, i amb unes parts de plàstic estèticament «envellides». Les pastilles, ceràmiques, no eren excepcionals: la del pont feia una certa aproximació al so Rickenbacker sense ser tan bona, però la pastilla de greus era la del mig, doncs la pastilla de màstil sonava tan apagada com per a ser inusable. Sobre 2019 li vaig fer fer un canvi de pastilles per tres Seymour Duncan SSL-1, de moment encara amb dotze cordes, i vaig notar la millora, tot i que sonava peculiar. Però un any després vaig fer-li posar només sis cordes (sense cap canvi de hardware, m’agrada mantenir la compatibilitat) i voilà!, la millor Strato que hagi tocat mai. Sona simplement increïble. Només m’hi falta el vibrato, però això pot ser bo. (L’anterior Strato que em va sorprendre va ser una SRV que vaig provar el 2015 a Casa Farràs, també molt bona.)
El 16 d’octubre de 2007 vaig tornar a casa amb una Stratocaster American Series Olympic White que havia arribat a la botiga el 26 de setembre. Mai havia tocat un instrument tan bo, i em va impactar fins i tot via l’ampli Fender Frontman 15G d’assaig que tenia en aquell moment. De sobte em vaig preguntar com havia pogut tocar tant temps amb la Encore cutríssima i amb la Casio MG-510 amb pastilles originals de can passa via. Sobretot, el vibrato és excepcional. És una Strato que he fet servir molt per a gravar però que ha vist poc escenari. Les pastilles? Ara que li he canviat les cordes (definitivament les cordes vintage no son ideals) puc dir que és una bona Strato, tot i que amb un so un punt més àcid que el de les SSL-1.
El 30 de setembre de 2015 vaig comprar un baix Jazz Bass Highway One de 2007. Un bon baix, manté l’acabat malgrat que no sembla un acabat molt resistent. El baix amb el que sono com jo, tot i que l’ha fet servir més l’Albert en el seu pas per Els Visitants. No m’acabo de sortir amb la meva de ser considerat un baixista.
L’1 d’abril de 2019 vaig comprar un Telecaster Bass Modern Player Butterscotch Blonde amb dues humbuckers. Potentíssim, és el meu millor baix, tot i que aparentment només jo semblo saber què fer-ne. Produït només entre 2011 i 2013, pot considerar-se un clàssic perdut.
Finalment, el 30 de juliol de 2019 em va arribar una Telecaster American Professional Natural Swamp Ash. Em va venir amb dos defectes: el plàstic del selector trencat (un nou plàstic -incorrecte- i en paus) i algun problema amb la celleta que feia que dues cordes fessin una mica de sitar (a la botiga m’ho van arreglar). Fins i tot així, és una Telecaster excepcional, tant com a instrument com pel fet que poc després Fender va tenir un problema amb la Freixa dels Pantans que va fer que la reservessin per a la Custom Shop i la substituïssin per fusta de pi a la nova sèrie American Professional II. En tot cas, aquesta és la guitarra que m’haurà portat prop de tres anys fins a pagar-la, i per tant té un significat molt especial.
Sobre Squier, tres models:
El 25 d’octubre de 2013, vaig comprar una Telecaster Vintage Modified blanca feta a Índia el 2007. Va venir amb tot de detalls a modificar/arreglar. Les modificacions que li vaig fer fer durant l’any següent van ser: llimat de trasts que eren molt afilats pels costats; pastilla Fender Telecaster pel pont, pastilla Fender Stratocaster pel mig, i pastilla Seymour Duncan Minibucker pel màstil; petita modificació en la soldadura del selector a la posició 4 (ja no sonava a cancel·lada tipus Strato); i canvi del protector de plàstic negre per un de blanc gruixut d’una sola capa. Sense ser la meva Tele favorita, certament és única.
El 13 d’octubre de 2016, vaig comprar una Jazzmaster Vintage Modified Sonic Blue. Preciosa, i sona molt bé. La tinc tal com va sortir de la fàbrica. Una molt bona compra.
El 30 d’octubre de 2021 vaig comprar una Starcaster Classic Vibe Natural. A la fi la tinc ben ajustada, cosa que m’ha costat. A la llarga se li hauran de fer canviar les clavilles. Les pastilles, ara que les he pogut sentir bé, són decents, però si un dia soc ric valdrà la pena posar-hi unes Fender Wide Range i treure-li tot el partit. Estèticament està prou bé.
El meu ampli Fender és un Fender Twin Pro Tube comprat el 2014, quan feia quatre anys que s’havia deixat de fabricar. Mai tindré un ampli millor.
Em faltarà una Fender: la Fender Meteora, un disseny admirable que no he estat a temps de cobrir.
*****
Després de mesos de no poder de feina, a la fi m’he pogut asseure a escoltar (de moment en mp3) el «Motomami» de Rosalia. És tan bo com diuen. Tres discos, tres obres mestres. M’alegro que per una vegada una multinacional estigui publicant a algú d’aquest calibre. També m’he alegrat de sentir una gravació de camp d’algú parlant en català inserida en un disc d’edició mundial.
La pregunta és: entendrà mai algú d’aquí que per a tenir èxit hem d’apostar així de fort?
*****
He llegit les crítiques especialitzades sobre el nou de Wilco. Dóna la sensació que Wilco està ja per sobre del bé i del mal, pel que només una crítica parla que el disc és dispers i sosso. La resta de crítiques el deixen molt bé, sobretot per les lletres, que sí semblen tenir una entitat. Però tinc la sensació que d’un temps ençà Wilco es refia que la crítica els deixarà sempre molt bé. De fet, es veu que Wilco tenia un segon àlbum per a 2019, molt experimental, però que van decidir no treure’l... just el tipus d’àlbum que fa anys que no treuen. «Star Wars» és l’últim àlbum de Wilco arriscant, i és frustrant, encara que si més no «Ode to Joy» sigui interessant. Però, així com el 2011 no vaig anar al seu concert del Palau de la Música només perquè l’entrada que tenia comprada es va perdre per a no aparèixer mai més, ara no tinc cap motiu per a veure a Wilco en directe: no m’agraden les «oldies acts».
*****
El 4 de juny a migdia he acabat el «Jo m‘embafo amb els OVNIS». Típic, però funciona. I típic, ja només queda el «Pentimenti», el meu tercer disc de rareses, al que només li falten les veus i mirar de donar forma a cert instrumental. Gravar veus és el que em farà patir. En tot cas, l’«embafo» ha sorgit del «Pentimenti».
Primer àlbum al que no faré bombo i plateret. No sé com abandonar els escenaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada