El «Pentimenti» ha estat publicat. Les regravacions no dic que siguin millors que les originals (sí més ben produïdes, per un tema que els originals van ser gravats amb un estudi de la Senyoreta Pepis), simplement em permeten tenir un mur complet a Spotify. Llavors hi ha alguns instrumentals prou bons, i dues cançons cantades, noves, que no són de les meves millors però que em permeten arreglar comptes amb dos temes: «Magnitogorsk» és un tema (la ciutat siderúrgica soviètica) que em ballava pel cap des d’almenys 2005, i la lletra definitiva és de les meves millors; i «Tots aquests anys després» ret homenatge a un mosso d’esquadra caigut en acte de servei, a la vegada que equilibra continguts dins la meva obra, una cosa que em devia a mi mateix, no estava tranquil.
Amb això, trenta-dos àlbums. Només em queda pendent el «Shut Down, Vol. 3», i no vull córrer.
*****
No em vendré la Starcaster. No té unes pastilles genials, però són millor del que creia, un cop les he sentides a un cert volum. És una guitarra suficient per a casa, sempre que li faci posar clavilles noves i que li faci llimar una mica el trast 22, que de tant en tant fa ganxo i fa que la prima m’emeti un re agut que no hauria de ser allà. I les Wide Range trigaran, en el millor dels casos: millors, però massa cares.
Vaig mirant el tema d’una guitarra groga. Només dos models en fabricació, no exactament barats, i si vull una Strato groga, toca comprar kit i peces concretes, amb un resultat final car. Em pregunto el per què de tanta escassedat.
*****
He penjat al compte alternatiu de Youtube les meves versions de «Montage» i «Music in Eight Parts» de Philip Glass. No en tinc els drets però no volia que passés més temps sense que ningú les sentís. Si me les esborren, mala sort. Dit això, vaig fer diversos intents de fer-les arribar al propi Phil junt amb versions menys significatives de «Music in Similar Motion» i «Dance No. 2», però diria que ningú les hi va passar. Per tant, silenci administratiu. (I m’agraden més les meves versions.)
*****
«El Ple (de Barcelona) aprova la prohibició de fumar a totes les platges de Barcelona»
Opino: «Se'n diu síndrome de la Gran Capital amb Ego, el més segur indici de centralisme. Li passa a França amb París, li passa a Espanya amb Madrid, i li passa al Principat de Catalunya amb Barcelona. Només pensa en com està estructurat el Principat, físicament: capital, àrea metropolitana, àrees d'esbarjo, i àrees de no se sap ben bé què però on s'hi poden posar totes les centrals elèctriques, pantans i serveis conflictius que es vulguin. El sistema ferroviari té el seu quilòmetre zero a Barcelona, les autopistes conflueixen a Barcelona, has de passar per Barcelona per a anar al poble del teu costat, la gent necessita cotxe propi per a fer desplaçaments que no siguin a Barcelona... Fins i tot, els barcelonins no necessiten sortir de Barcelona més que per a anar a esquiar. Mentre, fins i tot a l'àrea metropolitana anem mancats de serveis, i ja no et dic a llocs exòtics com la Terra Alta o al Pallars Jussà. I els partits pensen igual: només importa Barcelona, i crec que si un dia Catalunya s'independitza podrem crear dos països sense cap trauma: Catalunya i Barcelona. Tot això t'ho dic perquè, en un país on només importa la capital, fins i tot els partits pensen només en la Generalitat i en l'Ajuntament de Barcelona, i la resta del país que es foti. Llavors, mesures com la prohibició de fumar a les platges només es dicten per a les platges de Barcelona perquè als polítics ni se'ls acudeix que a d'altres llocs també caldria aquesta mesura. De Catalunya com a país ni se'n recorden.»
*****
Admeto que fa dècades que li vaig perdre la pista a Núria Feliu. Era algú que als anys 1980 no parava de sortir a TV3 i no recordo que em digués ben bé res. Suposo que per això no m’ha impactat el seu decés. L’únic que puc dir és: quan s’hagi mort tota la generació dels 1970, què ens quedarà? Oques Grasses? Lildami? Com a país estem entestats a fer el ridícul. Ja ens ho trobarem. Només puc dir que jo no en tindré pas la culpa, i que me’n rento les mans.
*****
El mateix ens passa a nivell literari. Estic escrivint a tot d’institucions i webs i no hi ha resposta. Manera de frustrar vocacions i que els nous valors pleguin. Som un país de fer riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada