Dimarts passat vaig acabar de muntar el meu segon llibre de
fotografia. La criatura l’he titulada «Conspiracions a mitjanit»,
i és una segona part del meu primer llibre, «Terrassa i la llum»,
idèntica en tot a ell excepte pel detall conceptual de consistir
íntegrament en fotografia nocturna, el que li dóna una atmosfera
integrada que no tenia el primer llibre. A la vegada, conté una
vintena de sobrants del primer llibre, però les fotos restants les
vaig fer en tot just quatre sessions: una el 24 de febrer concert al
final del concert de Ran Ran Ran i Salvatge a la Nova Jazz Cava i
durant el meu eventual retorn a casa; dues el 24 i el 25 de juny
passant per Can Parellada, Les Fonts i Can Roca/Zona Olímpica; i una
final el 5 de juliol repetint fotos a Can Roca (me n’havien quedat
de borroses la primera vegada) i llavors anant a l’Estació del
Nord i a la recta entre la plaça Lluís Companys i el Mercat de la
Independència. Més un parell de sessions a casa per a triar
fotografies i muntar el llibre amb una clara atenció a la seva
continuïtat. Un llibre ràpid, concís i inspirat.
Queden
uns pocs sobrants diürns en B/N més una carpeta amb fotos de
persones. Segurament els empraré en exposicions que vagin sortint.
De moment, ja he ajustat la meva càmera per a fotografia en color a
400 ASA. I vull fotografiar de dia. I penso en fer sortides a
poblacions properes. Realment, aquest «Conspiracions» em deixa
obertes moltes possibilitats pel canvi, i cal aprofitar-les.
Al
setembre els buscaré editor.
*****
Encara
no puc donar moltes notícies sobre l’«Irving Park In The Dark».
Tinc establert un ordre definitiu de cançons, a partir de les seves
pistes de base. He de trobar el multipista instrumental de «Chile»
i treure’n la intro experimental, que queda fatal. I em falta tota
una feina d’assignar lletres existents a les seves pistes de base,
i llavors aprovar algunes lletres i reescriure’n d’altres, doncs
veig certa abundància de lletres que no signifiquen exactament res.
I jo ho puc fer millor.
Suposo
que no em posaré veritablement literari fins aproximadament el cinc
d’agost. Miraré de tenir les espatlles cobertes per a poder-m’hi
dedicar. I posaré el mòbil en mode avió...
*****
Provaré
de fer l’experiment amb l’afinació Stratosphere. El veig
factible.
Per
la resta, he decidit reduir moltíssim la llista d’equips pendents,
i reduir-la a poques coses i que valguin com a màxim 500€ i sovint
molt menys. N’estic fart de les grans quantitats, i l’any que ve
vull començar a viure tranquil, amb la dura feina de compra ja al
darrere. Em queden: 1) pastilles per a la Strato XII (tipus Texas
Specials: les pastilles japoneses d’origen es barallen entre la
«fritanga» d’aguts i l’excés de greus i demanen a crits la
jubilació) i l’Epi Riviera (un parell de Seymour Duncans Seth
Lovers i tinc un guitarró, les pastilles actuals sonen adequades
però una mica mats); 2) m’oblido de micròfons molt cars i
compraria només un micro Warm Audio WA87, quasi un U87ai una mica
més brillant per un preu raonable i tampoc no necessito res molt
«hallen» en no tenir espai per a grans microfonies, fins i tot es
pot considerar una compra opcional; 3) si calgués, una taula de
mescles Behringer com la que tinc però amb més canals, sempre
mirant de no gastar molt; i 4) un últim instrument que m’agradaria
provar és la guitarra portuguesa, i en puc trobar a internet
d’econòmiques per 250€, amb el que no em trinxaria cap gran pla;
i 5) pivots de bronze per a les Yamaha acústiques (divuit pivots en
total).
M’oblido
del micro Neumann TLM 107 (massa car per a l’ús que li arribaré a
donar), del previ Focusrite ISA Two (no deixa de ser car per a una
funció que no deixo de poder cobrir prou bé amb els previs que ja
tinc disponibles) i del segon Yamaha MODX6 (aquest darrer no em cal,
doncs al setembre duré el Yamaha mm6 al local enlloc del Yamaha
PSR-E413 «petardero» que hi tinc, i crec que per a tocar el piano i
alguns sons d’orgue en tinc de sobres i és un teclat que ja tinc).
I
fora d’això, quatre partitures: «Einstein on the Beach» de
Philip Glass, i «Music for 18 Musicians», «Drumming» i «Six
Pianos» de Steve Reich. Quasi estic de llibres i discos, també. I
potser pugui tancar tots els temes per l’hivern que ve. I a pagar.
Tot
i que m’espera una tardor molt dura econòmicament.
*****
Queda
el tema de la casa. Ara mateix, sota el sistema polític, immobiliari
i bancari espanyol, comprar casa és un impossible. Per a tothom. És
un sistema orientat a quedar-se sense clients i vendre-s’ho tot
entre bancs i fons voltors i bancs i fons voltors i així fins a
l’infinit, sense que les cases arribin mai a un destinatari final.
Gent sense casa i cases sense gent. En fi, he decidit que l’hivern
que ve, espero que ja amb molt deute de l’estudi ja netejat i a la
fi amb una mica de calma econòmica, buscaré un assessor o gestor
per a entrevistar-me amb ell i buscar on demanar un crèdit que
abasti la compra d’una casa tan barata com pugui trobar, més el
que degui aleshores al meu banc (que vull abandonar, no em van voler
concedir una hipoteca i el seu comportament polític és pèssim) i a
la meva mare. De fet, una possibilitat per la que penso preguntar és
la de demanar un crèdit a l’estranger. Un banc amb voluntat real
de servei als seus clients, i que a més no faci cap cas de les
estúpides recomanacions del Banco de España ideades per un
personatge tan sinistre com Luís de Guindos i que són a l’arrel
mateixa del problema creditici que ens manté sense llar a desenes de
milions de persones (màxim 80% del valor de l’habitatge, i el 20%
restant més impostos i paperassa és tan gran que ningú no pot: el
sistema incompetent perfecte). En tot cas, suposo que algú m’hauria
de fer la gestió des d’aquí... En fi, serà fer preguntes, donar
dades i, en resum, fer-me assessorar per a, amb una mica de bona
sort, aconseguir un lloc on viure i una situació de pagament mensual
raonable durant vint o vint-i-cinc anys. I un cop amb una casa,
tindria un refugi. Un lloc on fos exclusivament jo qui tingués la
darrera paraula. No sabeu com em frustra i em fot la salut mental
enlaire el dependre de gent que no m’entén i estar en una perpètua
situació de poc espai i de provisionalitat.
*****
Política?
Tot el lamentable show de la Diputació entre JxC i el PSC, més ERC
decidida a votar a Sánchez El Totalitari Del 155, la meva sortida de
l’ANC per la seva inacció política i el seu reaccionarisme
cultural, i un sentiment generalitzat de decepció. Vull
mobilitzar-me, i no tinc clar que l’Onze ho pugui fer com voldria
(la Plaça Espanya de Barcelona l’evitaré de totes totes, estic
fart de fer el préssec).
L’única
part bona és que Espanya va desbocada cap al desastre, una barreja
dels dogmes de la superioritat castellana i de la Unidad de España,
per una banda, i del descontrolat deute exterior d’Espanya combinat
amb la corrupció generalitzada i el caos laboral, immobiliari i
bancari que ha arruïnat les biografies de desenes de milions de
persones. El mostre està totalment podrit i en vies de
descomposició, totalment purulenta i impossible d’ignorar,
especialment a nivell de cancelleries. Això sí, Espanya vol morir
matant perquè mai no ha entès les paraules Democràcia i
Negociació, només entén la derrota militar total i venjativa. I
això significa crear-se milions d’enemics innecessàriament i
sotmet a la política i a la població a unes tensions tals que la
ruptura d’Espanya és inevitable i només qüestió de temps, sense
que ningú no ho pugui aturar ja. Tres esdeveniments han marcat un
punt de no retorn: el 17A i tot el pla frustrat de Soraya Sáenz de
Santamaría per a cometre tres grans atemptats a Catalunya amb milers
de morts, declarar l’alerta 5 i ordenar a l’ejército ocupar
militarment Catalunya amb vistes a impedir el referèndum (sí, matar
a milers de persones per a preservar la Unidad de España que ni ells
saben per a què serveix: tots ells són psicòpates molt perillosos,
incloent a Sánchez), la increïble violència policial a Catalunya
l’1 d’Octubre (dirigida a intentar matar gent i a fer que el
referèndum no fos homologable internacionalment, un senyal de pànic
i n’han vingut molts més després), i tot el combinat
d’empresonament d’innocents/155 que ja no se n’ha
anat/judici-farsa venjatiu i totalment il·legal. Afegiu-hi el
discurs d’El Preparao del 3-O, i la ruptura ja s’ha produït, no
havent-se consumat pels errors i la divisió d’ERC «la iberista i
monàrquica» primàriament, però també d’una CUP que no ha estat
en absolut a l’alçada quan ha tocat, i finalment d’uns JxC
tenallats per l’enfrontament entre puigdemontistes i pascalistes
amb desastroses conseqüències a la Diputació, definitivament en
mans del PSC i amb Neus Munté votant la candidata del PSC. De pena.
El 30 de gener de 2018 s’havien d’haver convocat eleccions
immediatament. En canvi, portem un any i mig de pallús, és a dir de
Torra, i Miquel Buch és el Conseller d’Interior somniat per
Madrid, donant poder al sector d’ex-GC i ex-PN dins de Mossos i
llançant la Brimo contra els manifestants independentistes mentre
protegeix a ultradretans espanyolistes diversos. És la Generalitat
del 155. Quines ganes que tinc d’enviar-los entre tots a casa i que
els bàndols quedin totalment clarificats per a l’últim acte.
En
tot cas, recordem els conceptes de «totalitarisme invertit» i de
«democràcia fugissera» formulats pel politòleg nord-americà
Sheldon Wolin i dels que darrerament parlo molt. I com el primer
concepte té el seu hàbitat natural en els grans estats
centralistes, on una ideologia d’estat s’estén a la formulació
d’una gran capital «quilòmetre zero» amb molt d’ego, la
imposició d’una llengua única i el govern contra els governats
amb l’única finalitat de l’autoperpetuació de l’estat. Tot
això fa que calgui plantejar referèndums sobre la dissolució de
l’estat a tots aquests estats, doncs no hi ha cap altra solució
pacífica a uns estats inútils, inadaptats, inadaptables i que només
són una nosa que ni fa ni deixa fer, amb el que tots els problemes
s’enquisten, es podreixen i generen nous problemes al seu voltant,
problemes que només poden ser resolts i desaparèixer amb la
desaparició total i irreversible de l’estat centralista.
De
fet, sense supremacisme castellà i sense dogma de la Unidad de
España mai no hi hauria hagut independentisme, i Espanya hauria
seguit unida en la seva diversitat per temps llarg i indefinit. Així
que a Madrid són simplement estúpids i captapats. No en puc pensar
res més. Mentre, són més que probables noves estatals al novembre,
les quartes en quatre anys plens de mocions de censura, governs
interins allargats en el temps, paràlisi política, inestabilitat
total, i la nul·la voluntat d’admetre que el «problema català»
és estrictament polític i només es pot resoldre políticament, és
a dir, amb un referèndum vinculant d’autodeterminació per a
Catalunya reconegut i supervisat pels altres estats de la UE.
Qualsevol altra cosa serà fer-se trampes al Solitari.
*****
El
tema del pla polític de país pel qual una elit tancada de mediàtics
controlada des d’uns pocs despatxos polítics i empresarials ho fa
tot al nostre país mentre els altres hem de callar i fer de claca
l’he comentat sovint per aquí. Pel que avui només afegiré que el
seu reaccionari vessant cultural està causant que tota la generació
de músics catalans nascuts entre 1975 i 1980 estigui plegant davant
la impossibilitat de ni tan sols poder començar. I ho estan fent
sense haver pogut llegar pràcticament cap disc oficial a una
discografia de música catalana que a efectes pràctics va morir el
1985 i ara només fa que acumular ferralla de festa major, rock
català cutre, música cumbaià i la decadència de les velles
glòries dels 1970. Alguna aportació hi ha hagut per part de Lídia
Pujol, Miquel Gil, Antònia Font, Ran Ran Ran, Els Pets i Adrià
Puntí. Però tots ells es veuen afectats d’una manera o altra pel
caos induït des dels despatxos. I el que s’emet per les emissores
de la CCMA, basat en la quota del 25%, és simplement inescoltable,
impresentable, indefensable i de vergonya aliena.
A la
vegada, tot això només es pot canviar si entres a l’elit de
mediàtics. I ja he decidit treballar tot l’agost per a, al
setembre, intentar un nou assalt al Palau d’Hivern, i aquest cop
multibanda. Com sigui, me n’he de sortir. I també he de
garantir-me el futur, sobretot l’econòmic. No vull ser mai més el
mort de gana que m’ha condemnat a ser l’estat espanyol.
