"Get Back" havia de ser un megaprojecte dels Beatles
tornant al directe, amb assaigs filmats i una Gran Actuació en
directe en algun lloc molt ambiciós. Problema: l'únic interessat
era en Paul, i a sobre només feia dos mesos i mig que l'Àlbum Blanc
se n'havia anat a dormir i els Beatles no havien compost quasi gens
en aquest temps. A sobre, les relacions interpersonals estaven en un
punt baix: George Harrison va abandonar els Beatles uns dies després
d'una discussió amb en Paul sobre com s'havia de tocar cert solo.
Ells mateixos no es podien posar d'acord sobre on fer el Megaconcert
de final de projecte, amb propostes com el desert del Sàhara, un
transatlàntic en ruta, o un asil per a dements (Lennon). Al final
van acordar abandonar els assaigs filmats als platós de Twickenham
Studios i anar als seus nous estudis Apple a Saville Row, 3... on
Alex "el màgic" havia fet un desastre. Una setmaneta de
desballestament a càrrec d'un recuperat Geoff Emerick va desembocar
en la petició a Abbey Road que enviessin una taula EMI REDD.51 i una
gravadora de vuit pistes a Apple, i a gravar en rigorós directe
durant una setmana més el concert del terrat. I mentre els Beatles
passaven confusament de gravar "Get Back" a gravar "Abbey
Road", Glyn Johns (enginyer i productor oficiós del disc) es
posava a muntar dues versions de "Get Back" que no van
motivar uns Beatles que semblaven
R.E.M.-"rajant"-de-l'"Around-The-Sun". Projecte
parat durant mesos, fins que a principis de 1970, concorrent amb una
gravació d'"I Me Mine" d'en George brutalment mínima
(1:34), John Lennon va convidar el productor Phil Spector -casualment
a Londres- a produir la sessió d'"Instant Karma" (una
cançó amb molt mal karma inspirada per un festival organitzat per
uns caradures i que mai no va arribar a port), i en John va quedar
tan encantat amb els resultats que li va carregar el mort a en Phil
de fer un àlbum amb les cintes de "Get Back": es devia una
pel·lícula dels Beatles a United Artists, i la opció triada (el
documental de "Get Back") implicava la publicació d'aquell
material. I en Phil es va posar en feina, mesclant bona part del disc
sense efectes i interposant fragments de diàlegs a la manera de Glyn
Johns, però afegint cors i orquestra a quatre temes: "I Me
Mine" (editat per a allargar-lo), "Across the Universe"
(tema del 68 que no havia trobat un lloc definitiu), "Let It Be"
(costa saber qui va produir-hi què) i, sobretot, "The Long and
Winding Road", on en Phil va camuflar una línia de baix
pedestre (tocada per Lennon) amb tant de cor i d'orquestra ensucrada
que va destruir el tema. L'àlbum final, de fet, sembla gravat i
mesclat per un grup de borratxos, malgrat que sempre tindrà alguns
temes imprescindibles. Molts anys després, el Macca va decidir que
era hora que un "Let It Be" decent sortís a la llum i,
malgrat el debat sobre si es van agafar les millors versions o no,
"Let It Be... Naked" és un just homenatge a aquelles
sessions, revelant com un àlbum sòlid i digne era a l'abast, només
que s'haguessin deixat de banda els diàlegs tontos i que tots els
implicats haguessin estat de prou bon humor com per a escoltar
aquestes gravacions amb una mica més de generositat.
*****
"Abbey
Road" no va ser un últim intent de mantenir unit el grup, sinó
un esforç concertat i mil·limetrat per tots per a donar a la
carrera del grup el Gran Final que es mereixia. Com a tal, va ser un
àlbum que va ser molt menys tens de gravar que els dos anteriors,
precisament perquè almenys ells quatre havien acordat que seria
l'últim, i que per tant allò tenia un final. De fet, l'àlbum anava
a titular-se "Everest", fins que es van adonar que no
estaven com per a anar-se'n al Nepal a fer-se fer una foto, d'aquí
la portada i el títol. Un moment indubtable de tensió van ser els
tres dies dedicats a gravar "Maxwell's Silver Hammer", i és
fàcil entendre-ho escoltant la cançó acabada, que "mata"
tota la resta de la cara A de l'LP, però, per què el Macca va
decidir mantenir "això" a l'àlbum quan poc després va
gravar "Come and Get It"? Se suposa que aquesta era una
demo per a Badfinger, però la seva no publicació a "Abbey
Road" és una pífia tan llegendària com quan George Harrison
va cedir a Jackie Lomax una cançó tan explosiva com "Sour Milk
Sea" (amb Eric Clapton a la pista base!) enlloc de posar-hi veu
i incloure-la a un "Àlbum Blanc" molt bo però que no
deixa de tenir algun farciment. En tot cas, l'única bona decisió a
"Maxwell" va ser el toc de sintetitzador, fet amb el Moog
Modular de George Harrison però tocat pel mateix McCartney. I de
fet, els punts forts del tema són el Moog i la lletra una mica
sòrdida. El problema era que era "music hall" anglès no
massa ben entès i que "Come and Get It" era molt millor
tema i molt més integrable en una cara A que pateix per a recuperar
"momentum" a partir d'allà. Una cara A dirigida per
Lennon, mentre la cara B (amb el “medley”) era dirigida per
McCartney. Tot i que el “prota” de l’àlbum sempre serà un
George Harrison que, amb només espai per a “Something” i “Here
Comes The Sun”, entrava a formar part definitiva de la Història de
la Música amb majúscules (i el seu altre gran miracle, el triple en
solitari “All Things Must Pass”, estava a poc més d’un any de
distància: un geni).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada