Les negociacions de les presidències de la UE són un escàndol.
Volem votar els presidents de la Comissió, del Consell, del
Parlament i del Banc Central Europeu nosaltres la gent del carrer.
Brusel·les és una màfia.
Sort a Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras.
*****
Almenys m'agrada veure Madrid nerviós. Potser em vaig accelerar a pronosticar la fi d'Espanya abans d'any nou, però sí que podria passar durant la segona meitat de 2020. L'estat és a punt de caure. Això, si no l'apuntala aquesta ERC tan cretina i autonomista que no para de fallar-nos.
Espero que el nou partit d'en Mas arreplegui a tots els espanyolistes del sector Marta Pascal i vagin directes a eleccions. Llavors no els votem i en pau.
*****
"Lycka", de Björn Ulvaeus i Benny Andersson, és un disc força interessant que ja comença a plantejar les bases estilístiques d'ABBA, de moment amb només participacions molt marginals de l'Agnetha i la Frida, quasi indetectables com a coristes. De fet, és millor que el primer disc d'ABBA, i si l'espectacle inicial titulat "Festfolk" no hagués sortit aigualit, potser "Lycka" mateix hagués acabat incloent-les a elles com a vocalistes principals i hauria estat un més que digne primer àlbum d'ABBA. Però el fiasco de "Festfolk" va fer que la cosa només quallés entre 1972 i 1973. Entremig, discos solistes com "Frida", fet de versions de hits nord-americans i anglesos molt ben cantats més una versió arranjada de "Lycka" i un tema, "Min egen stad", que és l'autèntic principi no declarat d'ABBA, potser amb l'Agnetha fent segones veus i tot. No m'estranya que la Frida hagi acabat amb títol nobiliari: ella és l'autèntica noblesa del pop (junt amb l'Agnetha, clar!).
En tot cas, "The Visitors" continua puntuant molt alt.
Entra dins d'un grup d'àlbums de diferents artistes que jo considero
els meus àlbums "de com em sento" (els àlbums "solitaris"
de Frank Sinatra, "Summerteeth" de Wilco, "Bookends"
de Simon & Garfunkel, "Pacific Ocean Blue" de Dennis
Wilson, el tercer àlbum de la Velvet Underground), i que són com
pel·lícules molt contingudes d'Ingmar Bergman. Música per a
solitaris com jo.
*****
Aquestes nits a Tarragona les he dormides molt bé, després del caos d'insomni que acabava de viure a Terrassa. Potser tot el que necessito és l'oxigen que ningú a Terrassa no entén que m'ha de donar. Viure en pau... el meu somni. Començo a plantejar-me coses.
*****
Només vull fer una observació que
ningú no està fent: i als que no vivim a Barcelona què ens importa
el seu ajuntament? I si ens hem d'empassar constantment tot el que hi
passa, per què ningú no pensa a fer servir els mateixos canals per
a tenir a tots els catalans absolutament al dia de la política
municipal de, com a mínim, les ciutats del nostre país, que tampoc
no són tantes? El que vull dir és que com a país tenim un greu
problema de centralització: Catalunya és Barcelona i Barcelona és
Catalunya. I, d'una manera molt semblant a la de Madrid, on la Puerta
del Sol és el quilòmetre zero de l'Estat Espanyol, la Plaça de
Catalunya de Barcelona és el quilòmetre zero de Catalunya, amb tot
el transport públic del país dissenyat per a arribar-hi, encara que
això suposi que ciutats veïnes estiguin pobrament connectades entre
elles i que per a certs trajectes sigui imprescindible el cotxe
particular. Simultàniament, els habitants de Barcelona no necessiten
sortir de la seva ciutat més que per a anar-se'n de vacances,
donant-se per suposat que els soferts veïns de les ciutats de l'Àrea
Metropolitana ho anirem a fer tot a Barcelona. Si a més un té la
mala sort de viure a llocs distants com la Terra Alta, doncs ja és
com si no existís. I si a això hi afegim la dramàtica desproporció
entre la mida del Principat i la mida de Barcelona, ja us dic jo que
això s'ha de començar a resoldre des de ja. I almenys una cosa no
és tan costosa com això: modificar l'esquema informatiu del país.
Que ens puguem conèixer entre tots. Que puguem calibrar els nostres
conflictes i les nostres forces. Que ens acostumem a visitar-nos. I
que en particular els barcelonins descobreixin que de veritat formen
part d’un tot, i que mirar-nos tots d'igual a igual ens pot
permetre de començar a resoldre els problemes estructurals que té
el nostre país. Uns problemes que, és bo assenyalar-ho, s'originen
en l'estructura ideològica i de poder de l'Estat Espanyol, amb el
seu centralisme, que de moment continuem copiant. I si volem ser
independents, un bon lloc per a començar és qüestionar aquesta
mena d'estructures, no creieu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada