Sánchez és un monstre insensible, cínic, venjatiu i obsessionat
amb la totalment inútil idea de la Unidad de España. Cal
defenestrar-lo. I cal que desaparegui Espanya. Perquè no és un
país, és un malson. I una tortura.
També
cal defenestrar una ERC que ens ha traït. I JxC és massa
disfuncional. Deixem-la caure també. Donem-nos el gust de no anar a
votar. Mai no hauríem d’haver-nos refiat dels polítics.
Però
cal una resposta al carrer. Cal sortir al carrer. I no a fer
«performances» txipiguais sinó a desfermar el caos. I fer que
caigui l’estat. Desapareguda Espanya, resolt el problema. Per a
tots.
*****
La
decisió està presa, amb tot de decisions subsegüents a prendre en
el proper mig any: un cop posat un cert ordre a les meves finances
personals, vull sortir del banc on estic ara i deixar enrere
l’IBEX-35, a la vegada que intento resoldre’m el tema casa. Les
entitats de l'IBEX-35 simplement ni m'ofereixen ni em volen oferir
cap solució, només em posen pals a les rodes, i a sobre els encanta
la política pèssima. I una cosa que puc fer aquest proper mig any
és documentar-me amb calma, tant sobre la possibilitat de demanar
crèdit a entitats estrangeres sense presència física a l’estat
espanyol i sense cap mena d’interès en les estúpides i
contraproduents recomanacions del Banco de España, com sobre les
entitats de banca electrònica disponibles i fins a quin punt els
seus productes crediticis estan pensats en funció dels seus clients
o en funció només dels seus directius (que és el que passa amb les
entitats de l’IBEX-35, amb uns productes crediticis tan mal
adaptats a les necessitats dels seus clients que són totalment
inútils i, per exemple, ningú no pot comprar casa). I llavors anar
a fer-me assessorar.
En
tot cas, he de fer matemàtiques precises sobre quant dec. I quant em
costaria la nova casa, que sempre buscaria entre el més barat del
mercat, més els inútils i contraproduents impostos.
*****
De
passada, he decidit suspendre la meva sempre infructuosa cerca de
parella, almenys durant els propers dotze mesos, precisament degut a
la meva duríssima situació econòmica (els propers cinc mesos seran
infernals), a la que s’afegeix el fet que he de prendre moltíssimes
decisions tant en el pla professional com en el polític com en el
bancari i residencial. I en aquestes condicions, he de tancar barraca
en aquells fronts que només vagin a afegir-me estrès. Conservar
energies. I concentrar-me a lluitar per la meva supervivència. Només
que arribi a gener amb els deures fets la cosa ja serà més
suportable.
I en
aquestes condicions, ni em convé malgastar energies en un
impossible, ni tampoc no podria fer res per a defensar la meva
posició en cas d’un autèntic miracle, doncs és un món on veig
que tothom espera que jo sigui capaç de pagar un munt de
restaurants, hotels, desplaçaments i regals. Es veu que simplement
amb ser honest, entregat, fidel i amb esperit de sacrifici no n’hi
ha prou. De fet, només amb això se’t riuen a la cara. No val la
pena. I encara tinc una biografia per construir.
Igualment,
estic tan decebut com per a haver escrit això que segueix a un
comentari a Facebook fa uns minuts. Està clar que he tingut tantes
experiències negatives, sense cap de positiva, que tinc un autèntic
problema de feedback negatiu i ja no encaro el tema amb la il·lusió
de trobar aquella dona fantàstica sinó amb un estat general
d’inseguretat, desconfiança (justificada) i por al fracàs. Com
vull mostrar-me segur i confiat davant la dona que estimi si és 100%
segur que la perdré a la primera de canvi? I tot perquè no deixo de
ser el producte perfecte per a un mercat que ha cessat completament,
substituït per una selva cínica i horrible basada en l’agressió
i l’autodefensa. Val la pena seguir? Jo crec que no. No em vull
autoenganyar més. Accepto que he perdut. I que ja només em queda
mirar pel meu compte.
«Jo
no tinc ni nòvia. Mai no n'he tinguda. I en volia de veritat, però
ja m'he admès a mi mateix que la cosa no té solució, i que no puc
enganyar-me més temps buscant a una persona que mai no serà allà,
simplement perquè ja ningú no pensa a trobar parella.
És el temps de les apps, les cites d'una
nit exclusivament, l'autoengany emocional, les mentides transparents
i el cinisme de base econòmica. I jo no sóc capaç de funcionar en
un món tan agressiu. Toca seguir sol. Desesperadament sol. I
me les he vistes tan dures a la vida que ja
crec la meva obligació expressar obertament totes les coses que
fallen. I estem en una època de merda. També en l'apartat amorós.
De fet, la paraula "amor" comença a sonar-me a etrusc. O
almenys, quan veus a homes pagar-se dones de cap de setmana només
per a despertar-se el dilluns més sols que la una, o a dones que
només s'ajunten amb homes rics per a fotre'ls els calers, saps que
estem condemnats com a societat. No ens queda cap més sortida que
autoprotegir-nos i plorar en soledat. Ja no queda res.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada