Patinet on the rocks

He demanat un crèdit, l’he obtingut, i ja estic en pau amb la mare. Després he pagat coses, com per exemple un ordinador nou per assegurar-me de no quedar-me sense (me’n falta una part, que pagaré quan cobri la pensió). També he acabat de pagar la meva guitarra acústica Yamaha LL16ARE, i he pagat al comptat la seva versió de dotze cordes, la Yamaha LL1612ARE, encara que aquesta última no m'arribarà fins a la tercera setmana de desembre. Després, he finançat un mòdul Roland D-05 (que és un sintetitzador D-50 com el mític de 1987, però nou i sense teclat) i un de dos compressors Warm Audio WA76 que necessito (és un clon econòmic i de qualitat del mític UREI 1176LN, present en tots els grans estudis del món).

A la vegada, el banc dóna crèdits a qualsevol, però d’hipoteca ni parlar-ne, amb el que m’he d’oblidar de comprar casa. Quan baixin els lloguers, llogaré i punt.

I tinc previst vendre’m la Hagström de 12. Tinc millors 12s i no la necessito realment.

*****

M'he comprat, per fi, el llibre, car, "L'Abans. Terrassa recull gràfic 1865-1965"d'Editorial Efadós. Aquests propers dies me’l miraré amb calma. La d'anys que feia que sospirava per aquest llibre, no deixo d'estar relacionat amb els historiadors de Terrassa via la meva pertinença al Centre d'Estudis Històrics.

Més llibres que m'he comprat, però que he comprat a internet i que trigaran unes setmanes a arribar: a) "Let 's Go (So We Can Get Back)", l'autobiografia de Jeff Tweedy, factòtum de Wilco. Acaba de ser llançada, i no tinc ni idea de com serà. Almenys tinc ja les memòries de Jay Farrar, el seu antic company a Uncle Tupelo (estan baralladíssims), i serà interessant llegir-les una darrere l'altra; 2) "I am Brian Wilson", l'autobiografia de Brian Wilson dels Beach Boys, escrita amb l'escriptor Ben Greenman, i que té molt bones crítiques. Millors, és clar, que les memòries de Mike Love (que també tinc, i que apunta que serà el llibre més cabrejant de la meva biblioteca) i la "primera" autobiografia de Brian, "Wouldn’t It Be Nice: My Own Story ", escrita amb Todd Gold el 1991 i considerada com una maniobra del terapeuta d’en Brian, l'infame Eugene Landy, per justificar-se davant els judicis que l’apartarien d’en Brian, amb diverses difamacions contra altres Beach Boys com a part del contingut del llibre. Sens dubte, la d'ara serà una autobiografia molt millor; i 3) “El desnudo en la pintura española” d'Emiliano Aguilera, Madrid, 1935, un llibre que òbviament he comprat de segona mà, i que vaig descobrir perquè la meva professora de dibuix el té i ens va fer fer un exercici d'Artteràpia sobre el quadre que apareix a la portada. Em va impactar, i he decidit fer-me amb ell.

*****

Estic creativament parat i amb l’estudi desmuntat per causes alienes a mi. Però m’ho prenc com un descans fins Nadal. Estava massa encallat igualment.

Aquest any he entregat les ressenyes del TERME a la data límit. 2017-18 no ha estat un bon curs. Per sort, de moment fa pinta que 2018-19 serà més controlable, almenys pel que fa a l’ agenda i també en el pla més personal.

La política és un desastre. I al final he decidit no entrar a la Crida. Menys despesa i menys responsabilitats si la cosa no xuta. I m’estic plantejant no votar.

*****

Llista actualitzada d’equips que tinc i d’equips que tinc en ment, segurament durant anys:

-Warm Audio EQP-WA

-Warm Audio EQP-WA

-Warm Audio WA76

-Warm Audio WA76*

-IGS Audio Tubecore 3U (o dos Warm Audio WA-2A si el 3U fós impossible econòmicament)

-ART Pro MPA II

-Tascam US-16x08*

-Tascam US-16x08*

-Alto HPA6*

-Zoom RFX-2000*

-Behringer Virtualizer Pro*

-Roland Integra 7

-MOTU Midi Timepiece USB AV*

-Ferrofish B4000+

-Roland D-05

-Yamaha MODX7

-Roland D-05*

(*) Ja ho tinc.

*****

Llista de grups sudamericans feta per un amic expert: Bareto, Chico Trujillo, La Santa Cecilia, Grupo Fantasma, Amigos Invisibles, Sergent Garcia, Angelique Kidjo, Café Tacvba, Lost Acapulco, Ozomatli, Lila Downs, Grupo Fantasma, Del Castillo, Los Amigos Invisibles, Paralamas Do Sucesso, Carlinhos Brown, Los Lobos, Manu Chao, Agrupación Cariño, La Skandaloza y Los Skarnales, Gio Chamba, Santana, Michael Franti, La-33, The Mavericks i Los Lonely Boys. Toca explorar…

*****

Patinet patinant... Dijous sobre dos quarts de sis de la tarda, a mig fer tot de coses i enmig d’una pluja monumental, vaig relliscar al Portal de Sant Roc, al lloc on hi ha les rajoles grans i llises, cortesia de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Terrassa. Em vaig fer força mal, però per sort no em vaig trencar res. I ja em trobo molt millor.

Aquests que segueixen seran dies d'escriure textos i de gravar veus. Pensant en promoció...

*****

El Fairchild 670 és el compressor de les vaques. És un compressor vari-mu...

*****

La mente es un adverbio de la nada.

Inquieto

Estoy inquieto. Este viernes han salido las peticiones para los nueve presos políticos, peticiones que son una barbaridad, sobretodo teniendo en cuenta que lo único que hicieron los presos fue poner urnas como en todo país democrático. Pero España lleva ochenta años sin ser un país democrático. Y lo peor es que en la meseta todo el mundo le ríe las gracias. Y desde el Estado se sigue adelante con un relato de violencia y odio que no tiene ninguna relación con la realidad. Lo único que importa es vengarse, y que continúe la sacrosanta Unidad de España que nadie sabe para qué sirve.

PP, PSOE, Ciudadanos, VOX, Falange, Democracia Nacional, Alianza Nacional, Somatemps, Sociedad Civil Catalana, Dolça Cataluña, Hogar Social ... Fascismo puro y duro. Lo están llevando todo tan al extremo que a España, entendida como unidad territorial y administrativa, no le queda ni un año de vida. Otra cosa es cómo será el final, y desgraciadamente todos los partidos y entidades que he mencionado se mueren de ganas de que el final sea una guerra de exterminio contra los catalanes. Y yo no quiero hacerle daño a nadie pero no me pienso quedar quieto mientras me torturan y me matan. Es que además el recurso final, el Ejército, sigue siendo franquista hasta la médula.

Y mientras, la Comisión Europea mira para otro lado, con un Jean-Claude Juncker autoritario y borracho hasta el aturdimiento.

No pienso rendirme. Esto ya no va de si Cataluña o si España, esto va de si democracia o si dictadura, de si defendemos los derechos humanos más básicos o si claudicamos ante la reacción y el crimen.

Todo lo que necesitaremos siempre es libertad. No hay otro camino.

Nothing Else Batters

“1929, Crac de la Borsa de Nova York, causat perquè tothom estava invertint en borsa a base d’endeutar-se amb els bancs. Quatre anys després passaven dues coses diametralment oposades. La dolenta: Hitler. La bona: la Glass-Steagall Act nord-americana, que establia que els bancs convencionals no es podien dedicar a l’economia financera i que els bancs que s’hi dediquessin no podien dedicar-se a l’economia productiva. Tota la bonança entre 1945 i 1998 es va basar en aquest principi, que no obstant va ser atacat per uns bancs que volien créixer molt més. Finalment Bill Clinton va derogar les darreres restes de la Glass-Steagall Act. Els bancs estaven contents. El resultat es va començar a veure amb la bombolla financera i la fallida de Lehman Brothers. Crisi un altre cop. I ara estem com estem. Tot això va interconnectat. I ara mateix ningú a cap govern no té cap intenció de recuperar la Glass-Steagall Act. Malament anem.”

*****

Només ens faltava en Bolsonaro. Vivim en un món de merda.

*****

Ja han sortit les acusacions i demandes de penes pels presos polítics. Espanya no té cap qualitat que la salvi. Marxem! Visca la República!

*****

Encara no m’atreveixo a entrar a la Crida. No em refio dels polítics, salvant a Waterloo, això sí. Però la resta de polítics els hem de pagar per força, i quasi tots són una colla de trinxeraires dedicats en cos i ànima a fer-nos la guitza cada dia de les nostres vides. Al final els anarquistes tindran raó… Tot i que sí que m’he inscrit a la llista pel Consell de la República. O sóc contradictori, o busco desesperadament una solució.

*****

PP, PSOE, C's, VOX, Falange, Democracia Nacional, Alianza Nacional, Somatemps, Societat Civil Catalana, Dolça Catalunya, Hogar Social... Feixisme pur i dur. Ho estan portant tot tan a l'extrem que a Espanya, entesa com a unitat territorial i administrativa, no li queda ni un any de vida. Una altra cosa és com serà el final, i desgraciadament tots els que he anomenat es moren de ganes que el final sigui una guerra d'extermini contra els catalans. I jo no vull fer-li mal a ningú però no em penso quedar quiet mentre em torturen i em maten.

*****

Tot el que necessitarem sempre és llibertat. No hi ha altre camí.

While my home gently weeps

“És el problema amb Ada Colau: és molt ambiciosa, i es va proposar arribar a alcaldessa de Barcelona. I ho ha aconseguit. Però, un cop en el càrrec, resulta que no té programa, que tria uns col·laboradors que fan pena, que improvisa idees que aplica sense madurar, que pot tenir tres opinions diferents sobre un mateix tema en un sol dia, que surt d'un ple municipal per a fer declaracions a la premsa, que no controla àrees sensibles, que qui dia passa any empeny... No vull dir que sigui la pitjor d'entre tots els alcaldables, ni la pitjor alcaldessa de la Història (el pitjor alcalde, sens dubte, va ser Xavier Trias, amb Jordi Hereu seguint-lo de molt a prop). Però esperàvem molt més d'una alcaldessa que no provenia de les 100 famílies.”

I, mentrestant, Terrassa segueix governada per l’home invisible. Cap foto, cap article, cap rumor. Tot i que a can PSC sempre hi haurà algú jurant i perjurant que l’ha vist. I certament al Saló de Plens hi ha molt fantasma...

*****

«La cúpula d'ERC ens ha aixecat a tots la camisa, incloent a les seves pròpies bases. Ja va passar amb en Carod, però ara han anat tan lluny que ERC sencera ja és un cadàver polític. Tot i que, sincerament, pot ser ben bé que el PDECat també ho sigui. En tot cas, calen eleccions ja, i potser també unes quantes estripades de carnet, no per res.»

«Reconec que a les ben properes eleccions autonòmiques jo no votaré ni el PDECat ni ERC. I no estaré molt content de votar la CUP. De fet, si no existís el Bloc del 155, ni aniria a votar, és perdre el temps.»

*****

El dimarts 25 de setembre em vaig vendre els compressors barats, els xassís de rack de 8u i el previ Behringer T1953. Una mica de monetització i de neteja emocional per a preparar el desembre. Tot i que ara no tinc clar si podré comprar compressors nous com jo voldria, dependrà del nombre de plaços del préstec. I no voldria haver de tirar només de plug-ins. Toca fer números...

Però també m’ha passat una cosa inèdita: un intercanvi de guitarres amb un amic cantaire de la coral, dimecres passat. Li vaig donar la Yamaha Pacifica i ell em va donar una Gretsch Electromatic G5103 Corvette III. Cadascú va provar la seva nova guitarra i divendres ens vam donar l’aprovat per Whatsapp. Així que tinc guitarra nova, amb certes possibilitats i una marca de prestigi. Hereta el nom que li havia posat a la Yamaha: Firebird.

*****

Ahir pensava que feia molt de temps que no em feia una autoentrevista, i em vaig adonar a l’instant de per què: havent parlat ja de les meves tècniques de gravació, del meu equip, d’alguns dels meus instruments, dels meus àlbums més potents, de les meves inquietuds polítiques, de l’escena catalana independent, d’altres interessos creatius... i havent explicat en altres posts recents els meus fracassos personals... tot el que em quedava era fer una darrera autoentrevista «rajant» de les dones, i ni jo mateix no li veig la utilitat. Prefereixo tractar d’enterrar els projectes fallits i seguir endavant, sentimentalment sol però amb l’ajuda de la família, els amics, les guitarres i l’estudi.

I per tant dic breument el poc que em queda per a dir: una breu reflexió sobre la meva carrera en estudi des del «1964». Un «1964» que va suposar un abans i un després per a mi: un àlbum de gestació difícil però que em va ensenyar com muntar un mur de so dels bons i com experimentar amb la veu i amb plug-ins. Va sortir llarg i imperfecte, però ja era el pla: treure cançons d’un projecte unitari l’hagués escapçat, hi hagués faltat alguna cosa. Va seguir tot un grup de llançaments arxivístics «només per a Bandcamp» i una versió inacabada del «Requiem» que fa poc que he retirat de circulació (l’any que ve vull intentar-ne una gravació en directe de la versió definitiva, de la que puc avançar que serà per a dos orgues elèctrics i cor -adéu, trompeta, adéu-). I el bo: tres àlbums instrumentals llançats en el plaç de nou mesos entre 2017 i 2018, fets íntegrament amb sintetitzadors, reverb i MIDI. Àlbums on aconseguia refinar allò après del «1964» unint-ho amb l’estètica polida de l’«Alt Bee's Rage» de 2014. Al primer, el «Biedroneczki», fins i tot estrenava una influència llatina que he intentat continuar però que de moment està parada. Clar, a tots tres àlbums hi ha molt bones cançons i són els àlbums que més m’agraden pel que fa a producció, encara que cada un fós força ràpid de gravar (disparar el MIDI pista per pista, regravar-ho via àudio i amb reverb, i mesclar i masteritzar, un mètode molt eficient). Però reconec que amb això ja ho he dit tot respecte del típic «so Patinet». Hi ha dos àlbums inacabats i pendents de veus que vénen de molt antic, el «Santuari» i el «1980», que per sort tenen bon material ben gravat i lletres ja escrites, més un àlbum, el «Disfunctional West Coast Promotion», que en teoria té bases i lletres acabades i fins i tot vaig per la meitat de posar-hi veus... però del que alguna cosa no em convenç, encara no sé quina. I apart, tinc dos àlbums («Estratègies» i «Irving Park») que no puc descriure sinó com a problemàtics, fins al punt d’haver-los aturat. De fet, he decidit no tornar-hi a treballar fins almenys Nadal, prenent-me així unes vacances. De fet, amb l’«Irving Park» voldré fer el meu «Yankee Hotel Foxtrot», però per a això necessito estar de refresc (per una raó: m’adono que no me n’he vist mai de més fresques) i tenir un estudi molt ben configurat on tot el que depengui de racks es pugui inserir amb un clic de ratolí.

De fet, m’he adonat que bona part del so tan característic del «Yankee» ve del fet que quasi tot està gravat via micro. Ja no és només la quantitat de sons diferents o les mescles de Jim O’Rourke: hi ha molt so ambient. Tinc els micròfons necessaris. Però no l’espai necessari per a emprar-los. I reconec que comptava amb comprar racks punters per a fer virgueries però que el pla pot anar-se’n a l’aigua amb molta facilitat. Tot i que almenys dos sintetitzadors nous s’imposen. I si el DX7 té la bateria en bon estat, vull que torni.

Tinc també idees embrionàries per a una òpera per a cantants solistes (pocs) i sintetitzadors (pocs). Però no vull posar-m’hi fins a haver acabat almenys els projectes més ben definits. Necessito una mica de pau i tranquil·litat per a poder abordar amb garanties un projecte tan a l’altra punta del que faig normalment. El pitjor: no tinc cap garantia que s’estreni mai.

I per la resta, esperar a que hi hagi una revolució i els preus de l’habitatge baixin espectacularment. No és impossible que hi sigui: l’habitatge està impossible, i això està destrossant milions de biografies. La segona bombolla immobiliària ja és aquí. Inmobiliaris i banquers no han après res. Una vergonya.

Acabo amb una notícia trista: Geoff Emerick, un dels meus totems, va morir el passat dia 2. Se’l trobarà a faltar.

En resposta al 29-S

Ahir vaig ser a la plaça de Sant Jaume, i ja in situ vaig treure tres conclusions: 1) el conseller d’Interior va prendre la pitjor opció possible davant d’un col·lectiu, Jusapol, que ja hauria d’haver sabut que només venien a provocar; 2) a sobre, els d’Arran van sortir de la plaça per a anar a fer el seu numeret de les boles de pintura, que enlloc d’empastifar els de Jusapol van empastifar els pobres Mossos que no hi tenien cap culpa -i que llavors van carregar, de manera comprensible però potser errònia (a Via Laietana; més endavant també van quedar molt malament), regalant entre tots als de Jusapol les imatges que havien vingut a buscar-; i 3) hi va haver força més gent que va sortir de la plaça, i el cert és que els ànims estaven molt escalfats, i ho continuen estant, cosa que hem de tenir molt en compte. En fi, jo també crec que al final serem la gent del carrer els que haurem de fer el camí que resta fins a la República, doncs tenim una classe política de vergonya aliena. I exigeixo des d’aquí la dimissió del conseller Buch, a la vegada que crec que ha arribat el moment de qüestionar si el president Torra està disposat a acomplir amb el que predica o si només entreté la tropa. Per demés, només exigir que els de Jusapol no tornin a posar mai més els peus al nostre país, són uns pocavergonyes.

Futbol arqueològic

Dimecres 12 vaig comprar cinc samarretes talla 5XL, totes grogues. M’encanta el groc, i que ara a més estigui políticament de moda encara me’l fa més atractiu.

*****

La darrera incorporació a l’arsenal és un micro dinàmic Shure SM-58. La seva estrena oficial serà en un concert de The Spoilers el proper 21 d’octubre.

A la vegada, estic tramant com quedarà l’estudi si en uns mesos puc fer certa maniobra. I de moment tinc clar que he de pensar què fer amb els meus tres compressors (per una raó: aniria potent) i els meus dos xassís de rack de 8 unitats (que substituiria per un de 21 unitats). He de pensar què fer també amb el meu vell patch-bay (per una raó: establiria totes les configuracions amb les connexions de línia dels meus dos Tascam US-16x08). I amb el meu previ Behringer T1953 que també em resulta inútil. Y hasta aquí leo.

És això. No hi ha hipoteca, sí hi ha que vull treballar en condicions.

(Pels dubtes, els tres compressors són: Alesis 3630 (que ha tingut força ús des de 2000), Alesis 3632 (una versió moderna de l’anterior; és al meu rack però no l’he arribat a emprar mai), i DBX 266xs (també és al meu rack però no l’he arribat a emprar mai).

(I almenys tinc clar que el DX7 retorna. I que el vell MOTU Midi Timepiece USB AV de Paramètric ha d’encaixar com sigui en la nova configuració).

*****

Hi poc haver molt poca feina feta aquesta tardor. Apart d’una reforma que em faran a la finestra i que m’obligarà a desmuntar part de l’estudi, hi ha el fet que he de repensar el meu rack. Realment, espero a veure com està tot de cara a finals de desembre, principis de gener.

A la vegada, reconec que artísticament m’he de moure. He arribat al final d’un determinat camí estilístic, i li he tret tot el suc possible a un equipament que en essència hi és des de 2011-12. Tinc una zona de confort on funciono molt bé però on tot acaba sonant molt similar, en part perquè hi ha uns acords que són molt meus i en part perquè ara mateix no tinc tants sons com per a poder-me aventurar en nous paratges.

De manera que l’únic on veig possibilitats de seguir treballant una mica més és en el projecte de «Bongo», i no és un projecte major. I l’«Estratègies II» necessita d’un repensat total, que no acabo de veure com realitzar amb el que tinc.

Bé, sí, s’han d’incloure guitarres i baixos, i això ho tinc. Però no serà suficient. I he de pensar com gravar-ho bé.

També he d’aprendre com fer funcionar els Tascams, i que facin el que jo vull d’ells.

I reconec que tinc àlbums problemàtics. «Irving Park in the Dark» no sona com hauria de sonar, malgrat haver-lo treballat moltíssim, i l’he de tornar a l’estadi de «bases inacabades». «Estratègies al Paradís (II)» encara és més problemàtic, i de les descartades d’aquest darrer ja ni en parlem. És una minicrisi, res comparable a la debacle de 1995-97, però reconec que em dec un treballet ràpid basat en els meus punts forts, i deixar aquests projectes aparcats «sine die». Que a què em refereixo amb «problemàtics»? Doncs a un cert so sosso, un no quallar com a àlbums unitaris, una certa grisor. Pot ser que part del problema sigui que una part de les cançons es van originar durant el malhumor del «Busco Feina/Accident», i les gravacions actuals ja superen de molt els originals. Però no acaben de ser, i precisament vaig originar aquests projectes en l’afany de convertir les meves pitjors cançons en un projecte major que jo mateix pogués defensar a l’escenari amb els sempre valuosos Visitants. Clar, aquests projectes són l’evidència més clara que he arribat al final d’un camí, i de moment només «Mi coche no es para mí» (antiga «Ondas do mar») i «DS & 4CV» (antiga «MR Blues») estan realment en marxa. La resta... ufff...

Almenys, diria que tindré algun dia lliure aquest curs. De manera que em forçaré a estar vocalment actiu i gravar les veus del «Disfunctional» (ja iniciades), el «Santuari» i el «1980». Em dec tenir aquests àlbums acabats i a internet. I potser també els hi necessiti el meu públic.

Post-Onze

“Ara necessitem que el primer minut de la llibertat vagi seguit d’infinits minuts de llibertat. Que els presos puguin sortir definitivament de la presó i els exiliats puguin tornar també definitivament. Que els músics ja no puguin ser condemnats per la seva obra. Que s’implanti una república plenament democràtica i de justícia social. Que la gent tingui garantit el dret a un treball i amb una remuneració digna, amb una pensió també digna quan li pertoqui. Que també estigui garantit el dret a un habitatge digne i a un preu just. Que tothom pugui parlar la llengua que vulgui i sense imposicions, a la vegada que tant el català com l’aranès rebin suport des de les nostres institucions. Que el nostre sigui un país de pau i tolerància. I que puguem demostrar al món que nosaltres som, definitivament, una altra cosa, per al bo i millor que es pugui ser.”

*****

“¿Te conté que en Twitter sigo las Tendencias de Hiroshima? Así ni entiendo lo que aparece ni tengo que sufrir las estúpidas tendencias de Barcelona o Madrid. Una fuente menos de sobrecarga informativa, te lo recomiendo.”

*****

«Acabo de veure el vostre correu sobre les subvencions. Com a soci de [...] i músic en actiu, voldria fer-vos algunes consideracions amb l’esperança que us siguin útils.

Reconec que no li veig cap sentit a l’actual model d’escena oficial subvencionada. Sobretot perquè té força forats. Per una banda, perquè aquesta escena oficial està feta per a agradar només a un públic molt concret per al qual la llengua catalana prima per sobre de qualsevol criteri de qualitat (un públic que existeix, realment, però que ni molt menys abarca a tots els que estem per tema indepe). Per l’altra, el problema greu és que es deixa que les discogràfiques de país triin qui entra i qui no (i no l’encerten quasi mai), per a després esperar que les subvencions els mantinguin. I així és impossible que funcioni cap industria.

Clar, us puc dir que la solució existeix, i es diu escena catalana independent, però només serà la solució el dia que se’ls deixi de barrar el pas des de les grans discogràfiques de país i des de la CCMA. Des de dins d’aquesta escena, us puc dir que som tots aquells que escoltem el bo i millor de la música occidental (encara que vingui des de fora) i mirem de fer música que s’hi pugui comparar (clar, qui d’entre els oficials pot fer música al nivell de Pink Floyd, R.E,M. o Radiohead?). I a més ens autofinancem les nostres carreres. Jo mateix m’estic gastant contínuament diners en el meu estudi de gravació i en instrumental per a poder actuar en directe. No recuperaré tot el que he invertit, i certament no he tingut mai cap ajuda de la industria, però almenys no vaig plorant pels racons perquè no rebo subvencions: simplement no formen part del meu esquema, doncs el primer és que la meva música arribi a ser sostenible en base a un públic que la compri, un públic que a més no sigui exclusivament català: occità, sard, cors, bavarès, WASP, kurd, afganès, mapuche...

I aquí us puc presentar el millor exemple possible de tot plegat: l’àlbum que s’ha guanyat el qualificatiu d’obra mestra però que el 2005 cap de les grans discogràfiques de país no em va voler publicar («no és comercial», «no agradarà», «no te’l publiquem»). Que tingueu bona escolta.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/corrupci-automobil-stica-a-liechtenstein

Lluís Paloma, «Patinet».»

*****

L’11 de Setembre vaig ser a Barcelona, amb Poble Que Canta, i òbviament a la mani, on fins i tot vaig tocar la guitarra junt amb dos músics del ram tradicional. De totes maneres, em preocupa que en tot el dia no vaig sentir o cantar més de sis cançons, moltes vegades. I la Revolució dels Somriures encara no ha produït cap obra mestra.

Screw Up

El dimecres 5 de setembre em va arribar la partitura impresa de “Music for Mallet Instruments, Voices and Organ” de Steve Reich. Possiblement les percussions siguin molt complicades de traslladar a instruments Orff, i caldria llogar instruments, el que és un problema. Però reconec que seria un bon final de concert, i sí, m’agradaria fer un concert amb música de Philip Glass i Steve Reich, sobretot quan pugui comprar el WK-7600. De Reich tinc, a més de “Mallet...”, la partitura impresa de “Four Organs”. Glass queda més descobert: tinc transcrita a mà (de quan era jove) “Music in Similar Motion” (però en voldria comprar la partitura impresa, disponible), i l’1 de setembre vaig descobrir per casualitat una gravació midi i un escaneig de la partitura esquemàtica de “Music in Eight Parts”, peça molt poc coneguda (i menyspreada pel seu autor, tot i que a mi la peça em sembla sensacional; en tot cas, no està publicada comercialment). En fi, hi ha una mica de feina a fer amb aquesta última, a realitzar. I, sobretot, el problema està en trobar qui hi vulgui tocar: quasi no hi ha teclistes en el món del pop-rock independent català, i al conservatori no els diguis de sortir de Bach i Mozart (Beethoven ja és una mica massa experimental per a ells).

*****

Tinc una idea en concepte d’un disc instrumental basat en quintes i terceres paral·leles, alguns intèrvals de sèptima, poliacords, i amb diverses percussions no tonals, més pianos, vibràfon, marimba, piano elèctric, i un baix mixt “acoustic bass+pizzicato strings”, i amb alguns instruments sense reverb ni sustain. Falta veure com ho resoldria musicalment, però pot ser una manera de buscar conscientment un altre estil. Sobretot, no hi hauria ni orgues ni el meu habitual tractament orquestral. És fer un experiment que puc resoldre amb la meva configuració actual de l’estudi.

Però sí, començo a pensar en reconfigurar l’estudi. Tal com és ara, no em permet de fer nous sons.

(I sí, si el DX7 ha sobreviscut bé als anys d’estar guardat, aviat tornarà a brillar.)

*****

Tindré una breu parada de la Massa Coral (només dues o tres setmanes, i no n’és cap sortida) degut a la meva sortida del projecte del Carmina Burana el juliol passat (hi ha cert senyor incorporat al projecte i no vull tornar a passar pel que vaig passar el 12 de juliol passat). I com que es preveu un setembre tot dedicat a això, potser no se’m necessita. I a l’octubre tornaria, preparat per a fer feina, i començaria la diversió, doncs serà un any i escaig força interessant. Mentre, rumio sobre cert canvi al meu Requiem, per a ser pràctics.

*****

Aquest any no he anat a la marxa de torxes. Reconec no estar en forma. I no acabo de veure cap a on va la lluita per la república, el que ja és greu en un moviment que ha arribat tan lluny com fer un referèndum mentre els matons espanyols ens fotien hòsties. Cal anar a totes. Jo hi vull anar. Però mentre no vegi que tot tira endavant un altre cop, no podré evitar sentir-me molt desanimat. Això sí, sé que m’hi jugo tenir un futur. Amb els espanyols aquí, tot és impossible. I de moment Pedro Sánchez és igual a Mariano Rajoy i comet els seus mateixos errors. Efectius policials inclosos.

*****

Reconec que m’agradaria saber d’electrònica i matemàtiques. Són imprescindibles si vull ser un enginyer de gravació com cal, i també em seria bo per si un dia puc escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada. Si he d’incloure fórmules sense entendre-les, bona l’hem fotuda. No vol dir que el llibre fos il·legible: la idea és fer dues parts, una completament en prosa i el més amena possible, i una altra que quasi seria un annexe amb les fórmules, com una part de lectura voluntària i purament per a qui volgués fer els seus experiments. També reconec que m’agradaria parlar d’enginyeria acústica, però el manual que hi ha disponible és caríssim. No ho entenc.

Rubber Bowl

Abandono qualsevol intent de comprar casa. És impossible, i per a quan sigui possible jo ja seré tan gran que no em val la pena. Sí que em batallaré la república catalana, doncs veig que hi ha la idea de crear progressivament un parc d’habitatge públic, i arribat el moment crec que podria simplement demanar -i accedir a- un pis de lloguer públic a un preu pagable. Que de moment és molt llunyà, ho sé, però el caos immobiliari espanyol ja ha arribat a l’extrem i no es podrà sostenir per sempre. O el que és el mateix, hi haurà un moment en el que els habitatges en mans de bancs i fons voltor caldrà que arribin als seus usuaris finals, i si els preus i la manca de finançament són iguals o pitjors que ara, tot petarà. Que en el fons ja ha petat, però de moment bancs i fons voltor viuen en un món irreal on tothom podrà pagar fortunes per un pis.

*****

Entre gener i febrer intentaré comprar un micro Shure SM-58 per a sonoritzar en directe. Potser també un estoig per a la Sterling. Mentre, tinc un estudi ideal dissenyat, si bé de moment és fer volar coloms. Però almenys he fet un descobriment que m’ho ha fet repensar tot.

-Un previ-compressor-EQ Joemeek TwinQ 2 estèreo.

-Dos compressors Warm Audio WA76 mono, basats en l’UREI 1176.

-L’IGS Tubecore 3U, un compressor Vari-mu estèreo de vàlvules que és el més a prop que he trobat fins el moment per a replicar un Fairchild 670 sense morir-me en l’intent econòmic. Pot funcionar amb uns quants tipus diferents de vàlvula, entre elles la “introbable” 6386.

-Un micròfon Warm Audio WA87, basat en el Neumann U-87.

-Un micròfon Warm Audio WA47 amb vàlvula, basat en el Neumann U-47.

-Un sintetitzador Casio WK-7600 de 76 tecles, com a complement de l’WK-7500 que ja tinc, de cara a directe.

-Un mòdul Roland D-05, un sintetitzador “Roland D-50 portable” que em pot donar molta llibertat creativa. (I començo a pensar en rescatar el DX7, si funciona encara...)

-Un mòdul en rack Roland Integra 7, un sintetitzador amb 6000 sons i algunes “pijades”.

-I, òbviament, la guitarra Yamaha LL1612ARE, que vull intentar com sigui.

Òbviament, part del problema són els diners que li dec a la mare. I hi penso. Toca rumiar…

*****

Reconec que un dia m’agradaria encadenar dos compressors analògics, a veure què aconseguia. O subdividir un senyal estèreo analògic i passar-ne una part per un compressor, l’altra sense processar, i mesclar els dos senyals. El que en diuen compressió Nova York: comprimit, però amb els transitoris intactes.

A la vegada, el pedal BOSS CS-3 és el meu compressor preferit per a guitarra. Reconec que en general la compressió és un dels meus efectes preferits, i que en estudi és una arma potentíssima per a aconseguir sons «outré».

I realment m’agrada quan puc processar sons com a manera de transformar-los en un so diferent. Faig servir tanta reverb (la 01 del Zoom RFX-2000) exactament per aquest motiu.

En canvi, no tinc un delay favorit, faig servir força l’efecte però saltant d’unitat en unitat i de plug-in en plug-in. Això sí, rara és la vegada que no en faig servir la funció de realimentació. I m’agrada fer servir els delays rítmicament i, normalment, en estèreo.

El flanger, per a la meva veu, i ho he d’explorar.

*****

L’ADT, o Artificial Double Tracking, és una tècnica inventada a Abbey Road i que empra dos magnetòfons analògics amb certes connexions. S’ha d’emprar necessàriament sobre un senyal gravat. Aquest es llegeix amb el capçal de gravació/lectura multipista al magnetòfon 1, i es duu al capçal de gravació del magnetòfon 2. Llavors és llegit pel capçal de lectura del magnetòfon 2, mentre al magnetòfon 1 es llegeix el senyal original amb el capçal de lectura posterior. Amb això es busca que les dues lectures siguin aproximadament al mateix temps... només que es produeixen amb una diferència de pocs mil·lisegons, diferència que a més es pot modificar variant la velocitat del magnetòfon 2. D’aquesta manera, es pot obtenir una clara duplicació del senyal amb diferències a partir de 20 mil·lisegons, o efectes de flanger i phaser amb diferències molt més petites. És laboriós, però funciona, i es pot sentir molt als discos dels Beatles a partir de «Revolver». Fins i tot permet que la còpia s’avanci a l’original, cosa impossible de replicar a les unitats dedicades de flanger, phaser o chorus que han aparegut després al mercat d’efectes per a estudi i directe.

Un mes d'agost perdut

Un mes d’agost perdut, simplement per tenir el son girat. Clar, jo comptava amb gravar veus tots els dies. Digueu-me com gravar-les de matinada en una habitació d’una casa de pisos. I ara no sé quan les podré gravar.

Almenys, si no sé quan o ben bé com fer-ho, ja he decidit posar-me potent amb les cançons de l’”Estratègies II”, de cara a dur-les a territori YHF. Serà duret, però els meus amics tenen raó, no cal treure un disc igual als meus anteriors i a sobre inferior. A fer feina, doncs, encara que trigui.

Mentre, “Bongo” també està parat, amb cinc bases completes i una sisena cançó a gravar, però sense realment cap idea bona més. No és un bon moment per a mi.

*****

Nits de fer números. I crec que ho tinc. 2019 de comprar unes poques coses, i 2020 i 2021 d’estalvi. Serà un any molt menys complicat que aquest 2018. I 2020 i 2021 no ho seran gens.

Tot i que estic seguríssim que tots aquests números han estat una sortida a tots els meus problemes de son i a que he de deixar córrer comprar una casa (per una simple raó: com volen que estalvii un munt de diners si d’entrada tinc una pensió clarament insuficient i vaig molts anys enrere de com hauria d’estar ara?).

*****

El 2 de setembre hi ha hagut un acte a la Plaça Vella pel 50 aniversari de Josep Rull (per qui, passada ja certa disputa quan jo era a ERC, sento molt d’afecte, encara que quasi no ens coneixem). El problema és que, mort de son, no m’he despertat i no hi he pogut anar. Ara em reca. Cal alliberar els presoners. Com sigui.

Quim Torra sembla tenir un pla. I diu que el merder al Parlament està resolt. Més val, perquè “vamos de paramales”.

“Cal votar a les espanyoles, per un simple tema de número. Això sí, seria millor si poguéssim votar per algú digne del nostre vot. I aquí reconec que només la CUP ha fet els deures. Tant de bo la Crida també funcioni (perquè hi estic apuntat).”

“Per a alliberar-nos, hem de posar Espanya en crisi” (i sí, encara més del que ja ho està).

*****

Sé que el meu pensament polític és, ara mateix, un petit grup d’eslògans enlloc d’un tractat molt profund. I reconec l’inconvenient d’això, que no és altre que la meva incapacitat permanent de fer anàlisis de la realitat amb un mínim d’autoritat i veu pròpia. I això em condiciona a ser marginal, a no poder-me representar ni a mi mateix. Òbviament, des del meu pas per ERC sé positivament que no tinc cap capacitat per a ser polític, especialment si ho vull fer bé i ser alguna cosa més que un tio que ocupa una cadira i viu del mambo sense fotre res de bo. Però reconec que m’agradaria molt més ser tingut en compte com a analista, i així poder tenir una activitat política que ara, com a simple seguidor d’eslògans amb l’agenda massa plena, no tinc ni puc tenir.

*****

Sobre un d’aquells tests de Facebook: “Jo prefereixo no fer aquest test en concret. Ja et dono uns resultats: molt autoexigent i a la vegada amb una autoestima molt baixa. Amb ganes de viure sol. En un test mèdic fa dos anys em va sortir una puntuació molt elevada en moltes àrees, però a la vegada no puc sinó sentir-me imbècil i poca cosa. Molt cínic. I molt polititzat. El que més m'agrada: el pop-rock d'alt nivell creatiu, i les guitarres elèctriques i l'electrònica d'estudi. El que més m'ha frustrat a la vida: les dones i les seves constants negatives, fins al punt que he hagut de deixar de buscar i assumir que he de viure sol. La segona cosa que més m'ha frustrat: el combinat de bancs i immobiliàries, que m'han impedit l'accés a la casa que tant necessito. Almenys sé que puc brillar com a compositor, si alguna vegada en tinc l’oportunitat.”

*****

Una de les coses a comprar el 2019 serà una nova torre d’ordinador. L’altra, la LL1612ARE. També, un micròfon Shure SM-58, que em serà de molta utilitat per a sonoritzar directes. I un estoig per a la Sterling.

I uns sintetitzadors, perquè estic esgotant el potencial dels que tinc. Un seria un Casio WK-7600, i en aquest cas el necessito per a futurs directes, especialment pel Requiem, i potser per si alguna vegada puc muntar un concert amb peces de Glass i Reich (improbable, però tinc ja partitures i tot). I, per a l’estudi, un Roland D-05 (mòdul, és un D-50 en format portàtil i em donaria moltes possibilitats, ara que he de tenir el DX7 guardat per manca d’espai) i un Roland Integra 7 (mòdul rack 2u amb 6.000 sons i eines molt potents).

Deixo per a més endavant els dos Warm Audio WA76 i el JoeMeek TwinQ 2, així com els micròfons Warm Audio WA47 i WA87. Si alguna vegada els puc tenir serà meravellós, però ara mateix hauria de forçar molt la maquinària. I em resulta simplement impossible comprar-me els dos Amtec 099 a vàlvules (essencialment Fairchilds 660 simplificats) per un tema de preu, un de sol ja és caríssim. Tot i que mai no deixaré de pensar-hi perquè sempre voldré processar els meus sons per la millor maquinària que em pugui permetre.

*****

La Talman és sensiblota als camps electromagnètics. Sempre que la pugui gravar en llocs amb bona presa de terra, serà una gran guitarra per a gravar, amb un so Telecaster de la hòstia. Però aquí a la Unitat Mòbil, costarà.

Almenys, l’altra nit vaig estar mirant opinions sobre el Fender Jazz Bass Highway One (com el que tinc, de 2007, comprat el 2015), i tothom deia que és un gran baix. Això em deixa content. És el baix on sono com jo, i m’agrada com sona i com hi sono.

Average Night At The Whiskey

La tan publicitada pujada de pensions de Pedro Sánchez és, en el meu cas, de 17€. Generosos.

*****

Serà una tardor econòmicament dura, però si hi sobrevisc podré començar un període més relaxat. A partir de febrer, si no hi ha casa, hi haurà LL1612 i micro Shure SM-58 (per sort, no molt car), i tanco el tema equip. I, com a productes culturals que fa temps que m’ocupen però que per preu no m’anava bé de comprar, els box-sets «Made in California» dels Beach Boys i «Sgt. Pepper» dels Beatles, i el llibre de fotografies antigues «Terrassa 1865-1965». Amb una mica de sort, a finals d’any descansaria a la fi.

Reconec que també m’agradaria estrenar el 2020 amb casa. Això serà el més difícil.

“Esta madrugada he terminado de escribir una misiva que tengo que mandar al banco dentro de tres días. Y en ella hago mi último intento de que me concedan una hipoteca. Si no, me tendré que ir a partir de febrero, que es cuando termino de pagarlo casi todo. No soy optimista. De hecho, ahora mismo estoy nerviosísimo y apesadumbrado. El futuro lo tengo muy negro. Y mi único crimen es no tener casa y vivir de una pensión claramente insuficiente. Es muy triste saber que tengo que comprar casa urgentemente y que no me dejan empezar nunca. Llevo dieciocho años esperando y no veo la luz al final del túnel. Todo es una aberración.”

De fet, abans d’ahir 24 vaig notar-me estrany, com a punt de tenir un atac d’angoixa. Vaig haver de prendre una pastilla i sortir de casa a prendre l’aire.

*****

Una cambra d’eco és una tècnica antiga per a obtenir reverberació en estudi. Era, literalment, una habitació feta amb materials acústicament brillants, on només hi havia un altaveu amb el seu amplificador en un extrem, i un micròfon a l’altre. Així, des de la taula de mescles s’enviava un senyal (normalment el senyal que venia de la cabina de gravació -els cantants i músics-, doncs era molt normal gravar cada pista amb la reverb inclosa) a l’altaveu de la cambra d’eco, i el retorn de senyal era mesclat amb el senyal de la cabina de gravació i gravat en una pista del multipista. Que es volia reverb estéreo? Només calia disposar adequadament dos micròfons dins la cambra d’eco. Si aquelles veus de principis dels 1960es sonaven tan particulars, era per això. Algunes cambres d’eco eren particularment famoses, com les d’Abbey Road (una per a cada estudi, i no funcionava bé intercanviar-les) o Gold Star (on poca gent sap que n’hi havia dues, i Phil Spector va acabar fent-les encadenar per a màxima reverb -i Brian Wilson a “Good Vibrations”). És una tècnica obsoleta (ara hi ha reverbs digitals, molt més flexibles), però tenien l’avantatge de ser el fenòmen real (una reverb digital, per contra, treballa amb un nombre gran però limitat d’imatges, i en certs casos pot generar problemes de fase en combinació amb altres efectes que treballin amb fase d’ona).

*****

El “retard de cinta magnetofònica” era una tècnica analògica per a l’obtenció d’eco. Es necessitava un magnetòfon amb capçals diferenciats de lectura i gravació, amb el de lectura disposant de sortida pròpia per a poder ser “escoltat” per si mateix a la taula de mescla. Llavors només calia posar en marxa la cinta, enviar el senyal a retardar al capçal de gravació, i pujar el nivell del retorn. Si es volien diverses repeticions, només calia dur el retorn de nou al capçal de gravació. Per a qui no ho “vegi”, el que passava era que entre la gravació i la lectura passava un temps mínim, degut a que la cinta trigava aquest temps a moure’s des del capçal de gravació al de lectura. Hi va haver unitats professionals que permetien obtenir l’efecte en directe (les més famoses són la Meazzi multicapçal italiana i la Binson Echorec II de disc magnetofònic, famoses per Hank Marvin i David Gilmour). De fet, encara ara hi ha pedals de delay analògic, emprats pel seu so particular, menys net que el dels delays digitals (“escriure” i llegir d’una simple memòria informàtica comandada per software), però molt més càlid.

*****

Parlaré ara d’una tècnica de gravació que no he aplicat encara, però per a la que tinc l’equip necessari, si bé no l’espai. És la tècnica M-S, una tècnica de gravació estéreo microfònica amb total compatibilitat mono. Empra dos micròfons posats junts, un cardioide i un figura de 8. El cardioide va a un sol canal de la taula, al centre de la panoràmica estéreo. El figura de 8 passa pel que s’anomena una matriu, que ben poques vegades existeix com a aparell comercial (però sí com a plug-in VST, fins i tot gratuït) i que en realitat vol dir que el senyal va a dos canals de la taula totalment panoramitzats cap a cada cantó, l’esquerre tal qual i el dret amb fase invertida. I llavors els tres canals es mesclen junts. Això fins i tot permet graduar l’obertura estéreo, simplement variant el volum del cardioide. I la compatibilitat mono ve de què el micròfon figura de 8 està en dos canals, un d’ells totalment invertit. Passeu-ho a mono, i el figura de 8 queda totalment cancel·lat. En tot cas, per a què passar el figura de 8 per tota aquesta complicació? Doncs perquè en captar el so per dues bandes oposades, el so de cada banda arriba a les dues bandes amb una mínima diferència de temps, i invertint un dels canals el que fem és que a cada un dels dos canals es destaqui allò que li arriba primer, el que crea un panorama estéreo extrem. Mentre, el cardioide ha captat només el que té al davant, i quan l’entrem en mescla obtenim amplitud de panorama a voluntat. Funciona tan bé que és el mètode estéreo preferit de les emissores de ràdio FM.

No cal dir que s’ha d’enregistrar en tres pistes de multipista àudio, una pel cardioide i dues (o una estèreo) pel figura de 8.

Good Night At The Whiskey

A 20 d’agost, vint-i-quatre hores després del gran fiasco, tinc ja un parell d’opinions: bones cançons, però falla la producció i, sobretot, no acaba de ser cap avenç sobre allò ja conegut, sobretot en ser un àlbum més fet amb sintes. Jo també he començat a rumiar. A partir d’ara tot anirà molt més lent amb aquest disc, l’”Estratègies”. De moment, el que tinc és una primera versió del disc que mostra potencial però que només el realitza ocasionalment (sobretot a “Mi Coche No Es Para Mí”, antiga “Ondas Do Mar”, on sembla que sí he trepitjat nou territori). Part del problema és que moltes de les cançons han estat “augmentades” a partir de bases que ja tenia i que eren problemàtiques (“Mi Coche..” ha estat molt escurçada i duu la tècnica de l’editatge i sobreimposició a un nou nivell artístic, però d’altres s’han quedat en versions més luxoses però encara “verdes”). I ara el que tinc (i no és poc, venint d’on venia) són “models” que m’indiquen una direcció, i pistes de multipista que en si mateixes són un nou principi per a determinats temes. La bateria amb molts greus és també part del so que busco, ple de dinàmiques. I a partir d’aquí, la idea és prescindir de les bases preexistents tant com sigui necessari, regravar amb millors sons, compondre insercions i ponts pels temes més repetitius (de manera que deixin de ser plans, vull dinàmiques), i fins i tot canviar de tonalitat un parell de temes (les dues havaneres semblen començar igual, i canviar de to una d’elles trencaria la monotonia). També cal pensar com introduir guitarres en punts concrets… i al final m’he de rendir al fet que l’àlbum demana veus, que no sé quan podré gravar. Almenys aquesta matinada he estat fent un parell de feines que sabia que podia fer “mecànicament”: fer una subtil remescla de “Mi Coche...” per a que s’hi puguin posar veus còmodament, i recollir en un arxiu de text les lletres ja escrites per a alguns dels temes. No totes es podran fer servir: per exemple, mentre “I'm A Honda With Me” és la meva segona havanera i té una lletra molt meva i molt convincent, “Scitòibitna” és la meva primera havanera i la lletra és un perfecte desastre. En general, poc podré aprofitar. Sempre puc mirar què hi ha a la carpeta de Wendoline, per si puc aprofitar alguna cosa en aquest apartat. Una manera de resumir tot plegat és la paraula anglesa “overhaul”. Cal reformar-ho tot, i que res no sigui sagrat. Així que ja tinc feina per a les matinades de tardor.

*****

També he fet números pel 2019. Només dues coses importants a comprar: la LL1612 i una torre d’ordinador nova. Les dues coses, sense recórrer a préstecs. I quan acabi, a partir de final de 2019, tornar deute.

Això si no surt casa. No sóc gens optimista. M’agradaria viure a qualsevol altre país.

*****

Torno a escoltar-me la mescla mono de 1967 del “Sgt. Pepper” dels Beatles. Apart de l’ADT a la veu de John Lennon a “Lucy...” i de “She’s Leaving Home” pujada mig to, no noto massa diferència, la veritat. Ho dic perquè tothom diu que és la nit i el dia. Una altra cosa és que la mescla en mono sigui l’àlbum tal com el van aprovar els Beatles, i llavors és important conèixer-la.

En tot cas, és just reconèixer que el “Sgt. Pepper” m’ha influit moltíssim, sobretot a nivell de tècniques de gravació, i que quan el vaig escoltar per primer cop el juny de 1988 em va impactar moltíssim. En aquell moment ni em plantejava ser compositor (en aquest respectiu, va ser l’amic Glass el que es va endur la medalla), però el 1988 res no m’havia preparat per a intentar un “Sgt. Pepper” jo mateix. Simplement, fer classes de solfeig i tocar la flauta de bec i percussions Orff no em preparava sinó per a ser un músic de conservatori normal i corrent. Ni tan sols no entenia com funcionava un estudi de gravació, pensava que la música es gravava “a l’aire” i totalment en directe, i que qualsevol cantant de la ràdio tenia una feinada enorme a escriure la seva música a mà en una partitura, aprendre-se-la i, només llavors, “materialitzar-la” en un single de vinil. No va ser fins molt després que vaig descobrir l’estudi de gravació en la meva primera visita a Paramètric Estudis, que vaig acabar estudiant Enginyeria de Gravació a Crash de Manresa, i que vaig acabar muntant-me el meu propi estudi domèstic mentre llegia munts de llibres sobre tècniques de gravació. Reconec que m’agradaria tornar a intentar un disc ambiciós. A veure si me’n surto.

Bad Night At The Whiskey

En tres sessions (16 a 19 d’agost) he fet un àlbum instrumental amb dos objectius: 1) tenir alguna cosa a oferir, vist que ben poques veus gravaré si dormo de dia; i 2) donar sortida a tot de cançons que feia temps que pul·lulaven pel meu disc dur. I aquest és el problema: cançons que mai no havia sabut com acabar o què fer-ne, cançons soses o que no havien sortit bé. El tipus de cançó que no és tan dolenta com per a consignar-la a un back-up i esborrar-la, però que a la vegada es resisteix a entrar en un àlbum perquè no acaba de passar el criteri de qualitat. I que de tant veure-la per allà enmig t’acaba cremant. Clar, m’ho he batallat, a partir de gravacions que s’havien arrossegat durant molt de temps i que ja duien la seva bona pila d’overdubs. I fins i tot així, en algun cas la cirurgia ha estat tan radical que es pot comparar a la meva feina al “Corrupció”. Però no amb tan bons resultats. Ho he passat a uns pocs amics per a demanar crítiques. La veritat, sona dificultós, desparell, desorientat. No sé si estic massa a prop del final del disc i no m’he sabut distanciar encara del merder que han estat aquestes sessions, o si de veritat Lluís Paloma “Patinet” ha fet el seu primer gran fracàs (si no hi comptem el desastrós “Busco Feina/Accident” de 2006, d’on per cert provenen algunes de les cançons, i això explicaria una part dels mals). En fi, probablement sortirà pel setembre, però tant pot sortir com a “Estratègies al Paradís” com com a “Duncan Drawings IV”. La reacció dels meus amics més propers ho decidirà. El meu “Around The Sun”, potser?

I encara hi ha sobrants a la carpeta Wendoline. Les cançons que ja no sé ni com agafar. Necessito vacances. No les estic tenint. Que bonica, la platja.

*****

Va venir El Preparao i la que es va liar. Suposo que venia a això, a provocar. Familia Reial = gentussa. Almenys dimarts vaig poder ser a El Catllar. Vull poder fer més pels presos.

*****

Ahir va morir un home a Terrassa, en un cotxe que es va endur l’aiguat. Es veu que va ser espectacular. Mentrestant, jo dormia…

*****

“Hot Space”, de 1982, és el pitjor disc de Queen. Van intentar actualitzar-se i l’invent se’ls va sortir de mare, i a més no passaven pel seu millor moment com a grup de gent que es troba en un estudi. És això, un disc molt 1980es en el que no es van acabar de trobar.

“Around The Sun”, de 2004, és el pitjor disc de R.E.M. I aquí no era tan un problema de les cançons originals com de què les van gravar massa lentes i després es van passar mesos i mesos donant-los voltes amb overdubs fins que al final ja estaven deprimits d’avorriment. Crisi creativa en la seva accepció més espectacular. Sintes a tot arreu. Tot superpolit fins a robar-li l’energia. Fins i tot Michaelo Stipe no se’n va acabar de sortir amb les lletres. Es van fotre una hòstia de nivell Rita Barberá.

“Summer In Paradise” és el pitjor disc dels Beach Boys. O de Mike Love, i amb això ho diem tot. Gravat amb una beta de Pro Tools en un ordinador Mackintosh Quadra el 1992, sintetitzat en un 90%, amb guitarres heavy i un so pobre i estèril, el disc conté mals temes propis, males versions de clàssics del grup, males versions de clàssics d’altres artistes, efectes de DJ, veus computeritzades xungues… i Brian Wilson no hi era per enlloc. En van vendre menys de mil. La distribuidora va tancar. Quinze hòsties de nivell Rita Barberá.

“Having Fun With Elvis Onstage” és el pitjor disc d’Elvis Presley. Compilat pel seu mànager quan va descobrir que podia treure un disc d’Elvis parlant sense haver de pagar res a RCA com amb un disc d’Elvis cantant, el disc consta exclusivament de gravacions en concert d’on s’ha tallat tota la música i Elvis simplement parla amb el públic entre cançó i cançó, sense que res tingui cap ni peus. Un artefacte divertit si un té una ment molt perversa (o no li agrada com cantava Elvis Presley).

Tots els discos d’Operación Triunfo són el pitjor disc d’OT. On no n’hi ha, no n’hi ha.