Remember in November

 

Escrit a una immobiliària potent, en resposta a un dels continus anuncis per a vendre’m el meu pis:

«No, no escric per a vendre res. No tinc res. Impossible tenir res. El mercat immobiliari és fora de control. El negoci immobiliari és l’únic que està entestat a quedar-se sense clients com sigui. A Terrassa hi ha molts pisos a 300.000€ o més. 300.000€ signifiquen 25 anys íntegres de sou d’un mileurista. Jo mateix malvisc d’una pensió per invalidesa de 721€. Tot això no té cap ni peus. Tinc molt clar que, quan pugui fer el pas (un pas que porto 22 anys tractant de fer, amb tots els obstacles possibles), me n’hauré d’anar a viure molt lluny de Terrassa, a algun lloc totalment absurd, només per raons immobiliàries. Sempre podré dir que no tinc cap culpa de la meva situació i que el combinat de preus impossibles i aixeta del crèdit tancada (80% i tal) han aconseguit que la decisió que vaig prendre amb 25 anys de fer el pas i resoldre el problema més important de la meva vida segueixi tenint-me a la casella de sortida. I això vol dir que tot el sistema ha fallat. Clar, si finalment veig que amb 50 anys no tinc cap possibilitat, tocarà ocupar un pis d’un banc o una immobiliària. No se’ns està deixant cap més sortida: necessitem un sostre i no el podem aconseguir legalment. Calia arribar fins aquí?»

*****

L’entrega de premis del I Premi de Dibuix i Pintura Floreal Soriguera, el passat divendres 25, va anar molt bé. Gran ambient, convidats potents (entre ells el propi Suri), i la meva darrera actuació amb Els Visitants, que continuaran amb mi al darrere del grup i en estret contacte. Entra l’Arnau Domínguez per a substituir-me en el paper de teclista, i segueixen en Marc Casulleras com a guitarra solista i en Marc Campins com a cantant i harmònica. Un equip de primera, i excel·lents amics i companys. I jo seguiré pagant la meva part del local. En realitat la raó per a no seguir pel que fa al directe és més personal: vint anys d’haver d’estar constantment en assaigs i concerts fa temps que em van cremar, i a més és un tema que m’impedia fer la meva feina a casa. De fet, hi ha un llibre sobre teoria musical que fa anys que vull escriure i no he pogut pel tema escenari. He d’escriure partitures que necessito per a buscar-me algun ingrés. I necessito temps per a gravar nous àlbums que a més aportin alguna cosa nova: l’«Astrosurfing» és un bon àlbum, però és més del mateix, i això es deu a que en realitat està gravat a mig gas durant uns mesos (aquests últims tres mesos i mig) en que tenia tantes coses a fer fora de casa que em robaven l’energia, amb el que vaig fer midis esporàdicament i d’una manera mecànica, «going through the motions». Ha sortit bé de casualitat. Podia no haver-me funcionat, i no haver-lo pogut publicar. En fi, necessito nous horitzons, i potser ara podré buscar-los. De fet, la decisió de sortir de Visitants la vaig prendre en ple atac d’ansietat, i a la vegada vaig haver de dir als Nadie (que son un gran grup) que no em podia afegir a ells. Ara he de trobar com dur cartells que li tallin el rotllo d’entrada a tota aquesta gent que no para de tenir idees sobre com ocupar el meu temps. No, no tinc temps, ja he perdut vint anys.

*****

Hi ha un conegut que ha tret un llibre amb una editorial que no accepta llibres que no hagin encarregat ells. No l’hi podré comprar. Mentre, segueixo més penjat que un llum. El divertit és que a Un Munt de Mots tinc èxit. A Catalunya fallen massa coses a nivell editorial. I discogràfic. No sé com escapar-ne.

*****

El pitjor concert on he actuat va ser el «concert del caos» el 2011 (no amb obra meva; passa per ser el pitjor concert de la Història de Terrassa), però apart d’aquest que ja coneixeu bé, he tingut força ridículs en directe, des d’aquell concert a set anys en que no vaig cantar una cançó per pànic escènic o aquell a disset anys en què vaig haver de tocar una part amb xilòfon baix Orff sense les tecles adequades (i era una cantata infantil força lamentable: «digestió, digestió!»), fins a perdre’m tres vegades en el concert de desè aniversari de The Missing Leech o aquell «Elisir d’Orrore» on vaig estar tan fora de context i amb tantes iniciatives tallades que vaig actuar i cantar mecànicament, «going through the motions» però amb ganes que allò s’acabés i a més rebent moltes crítiques. Els millors en què he participat? Dos amb la Massa Coral: un el 1994 amb els Neue Liebeslieder de Johannes Brahms i llavors i sobretot el del 75^è aniversari de la Massa Coral: va ser angoixant preparar-lo amb tan poc temps, però des del moment que va començar tot va ser màgic (això sí, tres dies després vaig patir un de tants atacs d’ansietat: em costa massa dir que no i llavors ho pago).

Dels concerts que he vist, el pitjor va ser la quarta de les òperes terrassenques que es van fer a l’Auditori durant la segona meitat de la dècada dels «Noughties»: amb una música pesadíssima i un llibret suposadament de denúncia i molt avorrit, desagradable i forçat, va ser una experiència només comparable al «concert del caos», i va fer que no es fessin més òperes terrassenques. I llavors he d’esmentar un trosset molt concret d’un concert que en general no va ser res de l’altre dijous però que tampoc no mereixeria ni molt menys ser mencionat aquí de no ser per certa curiosa intèrpret de Bach que va trinxar literalment la primera ària del «Magnificat» (admeto haver assistit a curtcircuits més interessants) i que no sé si va fer una pausa d’un any en els seus estudis de Cant o si de veritat els va deixar (això últim seria perfectament lògic, atès que s’havia proposat un repte massa gran per a ella, com d’altra banda era el seu costum; vaig immortalitzar aquesta esceneta a «Llàgrima viva»). Sobre el concert que m’ha agradat més, va ser el 2015: els Nels Cline Singers tocant al Festival de Jazz de Terrassa, i el podem resumir amb que van haver de venir uns americans a ensenyar-nos com s’ha de fer música. També recordo un concert molt impactant del Philip Glass Ensemble (sense Philip Glass) tocant en directe la música de «Koyaanisqatsi» mentre es projectava la pel·lícula, el 1992 al Colisseum de Barcelona.

Mencions? Les negatives van ser uns concerts el 1997 on vaig participar amb «El Messies» de Haendel i que no ens van deixar gens satisfets: mala direcció i almenys dues males solistes. I un concert de Pep Sala i la Banda del Bar el 1997 a Faktoria, que va ser pesadíssim (un de similar amb la millor banda d’acompanyament de Catalunya el va arruïnar el propi cantant, un tal Daniel Higiénico, i vaig sortir de Faktoria abans d’acabar el concert). La positiva, veure en directe a La Fuga, grup de Terrassa, a mitjan anys Noranta: la seva maqueta no està prou ben gravada i només dóna una idea, però en directe eren una experiència memorable, i van ser l’única cosa bona que em va passar durant els meus anys de tocar fons, fins i tot recordo una nit que vaig anar a peu des dels blocs del Pla del Bonaire fins a Matadepera a veure’ls actuar.

I va haver-hi bons moments en directe amb To Be Continued. Només vam fallar en un concert on primer van tocar Ménage i van fer el concert de la seva vida, vam pujar a l’escenari nerviosos i tot estava desajustat. Però ho solíem fer bé, i jo estava en una certa fase Brian Jones amb els teclats i, en una ocasió, amb el sitar. Amb Visitants la pitjor ocasió va ser un concert a la Plaça 1 de Maig el 12 de juliol de 2014: vam pujar a l’escenari després d’unes bailaores de flamenc, vam tocar el primer acord de «Shea Stadium» i vam buidar tot el pati de butaques en set segons (que vulgui integrar culturalment Terrassa amb el Grup Minerva no és cap casualitat). No tinc clara la millor ocasió, perquè amb Visitants sempre em costava posar-me en situació degut a les meves neures, però hem estat un bon grup de directe, i reconec que en aquests dotze anys he millorat molt com a guitarrista i també he esdevingut un bon baixista quan ha calgut.

Durant cinc anys vaig ser abonat al Liceu. No en tinc bon record, i sembla que allà tot segueix igual. De l’Auditori de Barcelona en tinc millor record, però segueixo sense entendre amb quin criteri estrenen obres de compositors, perquè crec que ho faig millor que les poques estrenes que hi vaig sentir (per cert, quan entendran que l’atonalitat no és garantia de res?).

Això sí, cada vegada estic més interessat en l’estudi que en el directe. De fet, després de març de 2020 quasi no he anat a concerts on jo no hagués d’actuar (potser algun de clàssic a l’Auditori Municipal), i he descobert que soc un home de discos. Un autèntic enginyer de gravació. Així que ha arribat el moment de donar-me prioritat a mi, i fer feina ben enfocada. Uns quants centenars de concerts no m’han dut a cap lloc, en realitat.

Endless Pneumonia

 

Dijous vaig anar a la presentació d’un llibre. Una presentació experta on només una llarga dissertació d’una mena d’intel·lectual va fallar. Però del llibre, que vaig comprar, prefereixo comentar-ne només que encaixa amb el meu sardònic gust per cert tipus de propostes.

Almenys l’endemà va sortir el nou llibre de Pep Cortès. El tinc deixat, però serà llegit. Pep Cortès és sempre garantia de qualitat. A més, va ser la tarda de la inauguració del retrat pictòric de la Sílvia Alcàntara, i va ser una ocasió entranyable on a més ens vam trobar bona part d’Un Munt de Mots. Una tarda per a recordar.

*****

Tenia una decisió presa, i la tinc però haurà d’esperar-se uns dies. Davant que el meu projectat primer llibre de poemes és encara una mica curt malgrat contenir dos poemaris i una secció miscel·lània, i que tinc cert cicle de lletres («Partisà!») sense fer servir, he tingut la idea que puc provar a posar-lo a punt per a, amb bon control de qualitat, incloure’l al llibre com a tercer poemari. O bé, tenia la intenció. El tema és que m’he adonat que, fins i tot ja retreballat el 2019, allò no són poemes sinó un projecte militant de lletres que falla precisament per ser una col·lecció de fets i dades, no uns textos inspiradors i coherents. Que se me’n va anar la pinça, vaja. M’adono de què vull: textos menys detallats on un detallet, una frase afortunada, una atmosfera... creïn la màgia. Exacte: poesia. De manera que aquest proper cap de setmana començaria un procés de reescriptura total, sovint de zero, i en un nou arxiu de text, amb la idea que els textos antics no em travin, que només estiguin a la carpeta per si em trobo que no sé continuar i necessito alguna línia per a sortir de l’atzucac. Però si puc generar un text totalment nou, millor. En els seus termes. I sense que sembli propaganda setantera.

*****

Encara estic encallat per massa feina, fins divendres. Tinc dos discos per acabar. «Positrons» he decidit acabar-lo com a disc instrumental, tot amb sintetitzadors. Encara hi ha feina a fer, però el que hi ha és prometedor, un disc per a clubs. Les veus i algun vocoder a gravar els reservo pel «Shut Down», on també gravaria melodies de guitarra amb «overdrive». Això fa que probablement ja estiguem parlant de 2023. Però certament necessito canvi i temps. I certa notícia, aviat, me’l pot permetre.

I, sí, el 2023 he de provar de gravar un disc de guitarres, tot i que no sé ni com posar-m’hi. Especialment perquè no el podré fer cantat.

Mentre, tinc una carpeta amb dos temes que no vaig saber reformular per a l’«Astrosurfing», una sèrie de temes inacabats de divers pelatge, i demos amb idees apuntades. Un garbuix que no sé on dur, especialment perquè algunes de les cançons demanen veu i no la meva. Reconec que ja no em veig cantant als meus discos («sones massa a coral»), i que més aviat voldria que el cantant de Visitants cantés a les maquetes de Visitants. En total, tinc un cert «backlog» d’idees amb guitarra i amb sintetitzadors, però sense una direcció clara. Ho he de deixar reposar, crec. (Per la mateixa raó, un vell projecte, «Jazz», quedarà sense acabar: bases fetes, lletres fetes, però em dóna mal rotllo fer sessions vocals i que tothom em critiqui el resultat per mal cantat. No em veig capaç de fer una bona feina.)

Aquest 2022, per tant i sense comptar la versió definitiva d’«Hymns», hauré tret 23 àlbums, només un dels quals amb algunes regravacions. 22 àlbums de material nou, doncs, i crec que prou bons. Una bona demostració de poder si considerem que hi ha grans artistes i grups amb molts menys àlbums en la seva discografia. També són una mostra de creativitat reprimida: 2020 i 2021 van ser els meus anys de la llibertat, i es nota. De fet, de tots aquests àlbums, només l’«Astrosurfing» dóna senyals de cansament, i sense deixar de ser un bon àlbum. Però començo a necessitar canviar. El cos m’ho demana.

*****

Encara no m’he posat ni amb el llibre ni amb les partitures. La setmana que ve és el moment. També voldré començar a llegir. I a escoltar CDs. Viure.

*****

Preguntant-me on he d’anar, ara que Twitter està morint a mans d’un salvatge malintencionat. He provat de tornar a Facebook, però els memes segueixen allà, i poden amb mi, sempre iguals, sempre igual de falsos. Fins i tot han destruït a tota una generació de poetes, que ja no escriuen poemes sinó memes allargassats, tots centrats en l’amor ideal com si fossin lletres de pop de principis dels Seixanta, quan tots els directius de discogràfica estaven obsedits a casar a tota la població i cap lletra no permetia al seu protagonista fer res que no fos enamorar-se. Ni tan sols anar a comprar el diari o portar el cotxe al mecànic. Doncs ara és igual d’avorrit. Em sento sol. En fi, necessito trobar una xarxa social on pugui fer com feia a Twitter: informar-me sobre política i prendre-li el pols a la societat. Sóc com l’acné, vaig al gra.

*****

Encara no ho tinc definitiu, però he fet una de les meves reconfiguracions amb el «L.A. (Light Album)» dels Beach Boys. Tinc ja una configuració que funciona, més o menys. En el fons és mantenir tot l’àlbum original excepte la horrorosa versió disco de «Here Comes the Night» d’onze inacabables minuts de duració, i llavors afegir alguna cançó d’arxiu, essencialment «California Feeling» del 74 i «Barnyard Blues» que també tenien disponible. Encaixen megabé. I de sobte tenim un àlbum prou bo, ben integrat, d’uns 40 minuts i dotze temes. M’he adonat de com «Here Comes the Night» disco va assassinar per si sola les possibilitats de l’àlbum, i de com la resta de l’àlbum més una mica d’arxivística intel·ligent hagués donat un guanyador, un àlbum baladístic prou ben produït i plantejat. Tot i que sembla que el 1979 les relacions dins del grup estaven sota mínims. (A la revisió i com a penúltim tema hi he inclòs «Brian’s Back» de Mike Love amb cert recel perquè, tot i estar ben produïda i comptar amb la guitarra de tot un Jerry Donahue, la lletra és l’inici de la tendència d’en Mike de, no només falsejar la història del grup, sinó d’incorporar a les lletres els títols dels vells èxits del grup, recordant-nos accidentalment que podríem estar escoltant una cançó millor. En anys següents, aquestes tendències durien en Mike a dirigir penosos àlbums i singles dels Beach Boys i a acumular una llarga sèrie d’àlbums solistes inèdits degut a la seva ínfima qualitat. Però «Brian’s Back» omple minutatge, era gravada el 1979 i, sobretot, encaixa. Almenys l’àlbum original, i la meva revisió, inclouen «Sumahama», que pot ser ben bé el seu millor tema i que és decent.)

De manera que la cara A de l’àlbum original la incloc tal com és, d’aquí salto directament a «Baby Blue» i «Goin’ South», i aquí inserto «California Feelin’», «Barnyard Blues» i «Brian’s Back», per a acabar amb «Shortenin’ Bread» com a l’àlbum original. Un àlbum no perfecte, però sí prou bo com per a haver suposat tornar a estar en forma si s’hagués publicat així el 1979. Com dic, llàstima de «Here Comes the Night». Especialment quan venien de l’amateur «M.I.U. Album» de 1978 (on només «My Diane» brilla amb llum pròpia) i anaven a seguir amb «Keepin’ the Summer Alive», el seu horrorós àlbum de 1980 (on només la cançó titular i «Endless Harmony» se salvaven justetes del desastre, i on tota una sèrie d’editatges i substitucions de cançons haguessin estat molt necessaris).

La chacha del chachachá

 

He tancat el meu compte de Twitter. No em refio d’Elon Musk i els seus «vuit dòlars» i demés. També m’ajudarà a concentrar-me. A Facebook hi segueixo però hi faig ben poc: massa memes.

A les municipals, a Terrassa és perfectament possible un ajuntament de Vox. Hi ha barris de la ciutat presos per aquest partit ultra. Exactament els mateixos barris que abans votaven PSC. L’únic avantatge: saltaran totes les alarmes.

No hauríem d’haver confiat mai en els polítics. Desenganyem-nos, la independència no es farà des de les institucions.

Si no hi ha canvis, el dia de les eleccions a la Genialitat me n’aniré a qualsevol lloc fora de Terrassa, gaudint d’un preciós dia assolellat i fent-me «selfies». A les municipals hauré de votar, amb ràbia.

Per cert, el mal cultural de Catalunya és la «famositis». Sense ella faríem miracles. Tot està perdut.

*****

He dormit molt aquests dies. Em feia falta. Els tres mesos entre agost i octubre han estat duríssims. Pensant en com muntar-m’ho per a «vestir» cartells amb missatges tipus «no em feu fer més concerts!» o «l’escenari és la mort». Perquè no sé com aturar la incessant cerca per part de tothom d’idees sobre com ocupar el meu temps. Una cerca que he d’avortar com sigui. Al final no podré sortir de casa.

*****

M’he compilat els àlbums inèdits dels Beach Boys «Second Brother Album» (1970) i «Merry Christmas from the Beach Boys» (1977), dels que disposava de quasi totes les cançons però desperdigades. Junt amb «Adult/Child» (1977) i una carpeta amb material que podia haver constituït un primer àlbum de Dennis Wilson (de 1969 a 1972), són els grans capítols perduts dels Beach Boys als anys 1970. («Smile» el tinc tant com a àlbum de Brian Wilson com com a caixa de luxe amb les sessions originals.)

Tinc compilat un «The Beach Boys Today!» amb «Bull Session» substituïda per «Guess I’m Dumb» amb veu de Glen Campbell (i és un discàs), i seria divertit incorporar «All Dressed Up for School» a «All Summer Long» (1964, ja un bon àlbum).

*****

El meu pla B per a pagar-me una casa seria estalviar quasi tota la pensió durant quatre anys sencers des de gener de 2024, quatre anys duríssims. Per a això no podria tocar el banc en absolut. He de trobar com pagar-me les despeses. A Terrassa els preus de l’habitatge estan fora de control, i per tant és quasi segur que la casa la buscaré molt lluny. A Catalunya, però molt lluny.

Pensant en com guanyar molts diners. Ho necessito de debò.

*****

(Divendres 4)

L’“Astrosurfing” és quasi acabat... i no sé molt bé què fer-ne. No és molt pitjor que el meu estàndard, de fet els temes son bons individualment i té el meu segell. Excepte per dos punts crucials: 1) em repeteixo fins a l’extrem; 2) molts dels temes son «murs de so» sobre el mateix ritme i fan que l’àlbum soni a tot de temes massacrant-se entre ells. De fet, tot i que hi ha alguna balada, l’únic tema amb personalitat és el del títol: ritmes llatins, poliritmes, i això li dóna una frescor absent de la resta del material. En total, 39 minuts de música. Un parell de temes més i ja faria. Però toca remesclar i fer experiments, doncs ara mateix es nota que vaig fer la major part del material en matinades perdudes, estressat i «going through the motions». I el fotut és que a l’«Astrosurfing» hi havien d’anar dos temes que havia ajornat i que segueixo sense saber com resoldre: no agafen forma. L’encallament més absolut.

A la vegada que el «Positrons» està parat en el minut 30... tot i que vull fer un experiment amb veus que vaig gravar amb el mòbil a Barcelona el 27 d’octubre, de camí cap a la fundació i amb sorolls ambient. El «Shut Down» l’acabaré a l’hivern, i en lloc de veus li posaré melodies de guitarra amb efectes. Prou veus de coral.

Almenys la decisió de publicar un últim àlbum aquest 2022 està presa. I certa decisió m’hi pot ajudar. En cerca de temps...

*****

(Diumenge 6 al matí)

«Astrosurfing» acabat i publicat. Una llarga nit de feina i molt remix. Ha quedat decent, tenint en compte que no innova en res i que ha estat un disc una mica avorrit de fer. Però almenys el meu disc 33 és al sac. El següent serà el «Positrons», on queda força feina per fer però pel que també li he fet les bases d’una portada. Sóc un mestre de fer portades i vídeos amb qualsevol cosa.

*****

Les filmacions, senzilles, pel vídeo per a la cançó «Astrosurfing» les vaig fer el 7 de novembre al vespre a fora de la Biblioteca Central de Terrassa i de tornada a casa. La matinada de dimarts 8 a dimecres 9 les vaig muntar. Aparentment he millorat en l’apartat de postproducció. Tant el vídeo com l’àlbum han agradat. Ara falta trobar padrí, que és el meu problema de sempre.

*****

(Dimarts 15)

El «Positrons» té una nova cançó quasi acabada que és «single». Em falten dos temes pels que ja tinc elements, estic a prop dels 40 minuts de material gravat, i només em preocupa la part vocal, que vull reduïda al mínim però que em fa sentir insegur i que retardarà la finalització de l’àlbum fins al desembre.

Enmig, el dia 25 faré una actuació molt especial amb Visitants.

Dues setmanes a la mateixa ciutat

S'ha mort el compositor Josep Soler. L'havia arribat a conèixer, tot i que no va acabar en res. Igualment, el "concert del caos" de 2011, tot i involucrar a uns compositors diferents, va fer que no intentés contactar-hi més. Vaig perdre tot l'interès en la música serial. Una altra cosa és que Josep Soler, a diferència dels amateurs del "concert del caos", era bon compositor.

*****

I’m going through the motions. Intentant mantenir-me actiu i entrenat. Però he estat massa enfeinat tres mesos, i es nota en la meva desorientació i necessitat de cures de son. I en què el meu output s’ha estancat. Sóc capaç de fer el que feia, però no d’esbossar nous camins. Just el que hauria de fer, el que necessito fer. Almenys hi ha certa notícia que m’espero a donar i que em suposaria un temps molt necessari.

*****

He pres una decisió interessant: reescriure les lletres abandonades del «Partisà!» com a cicle estrictament poètic i aplicant control de qualitat, sense respectar les estrofes i extensions originals. És un cicle de lletres que, degut al fet que eren lletres per a cançons i havien de tenir una llargada determinada, no quallaven. I m’he adonat que no he de ser tan directe i obvi. De vegades, un detall diu molt més que tota una historiografia.

I aprofitaré per a remenar les lletres sobrants d’altres projectes. Moltes no son gaire bones, però pot ser que, aplicant un estricte control de qualitat, en surti alguna cosa. M’ho agafaria com un treball a mig fer, aquest cop lliure d’estructures de cançó.

I amb això aniria acabant el meu llibre de poesia. Ja tinc dos cicles complets més alguna cosa al final que m’agrada però que es percep com a farciment perquè li falta un context que la suporti. I al final hi posaria el meu únic poema en italià, «Serenissima», prou bo per a ser que no domino l’italià i que en algun moment va tenir correccions de professors d’italià.

La resta del llibre serà en català. Com ha de ser. Ja el planifico per a 2023. Un any on miraré de participar en concursos, per si puc tenir algun ingrés.

*****

Sobre àlbums, tan el «Positrons» com el «Shut Down» estan parats. L’«Astrosurfing» sí el vaig fent, tot i tenir la sensació que no qualla perquè és més del mateix i a sobre em costa de mesclar i masteritzar. De fet hi ha hagut el possible principi d’un nou àlbum, «The Night in Washington D.C.», de mateixa estètica però més treballat. Però no em sembla que la sola cançó que el conforma ara mateix sigui tan bona com per a justificar un projecte apart.

Sí que, almenys, tinc en idea dos projectes de partitura per a buscar editor quan els tingui: una obra per a cor i orgue sobre extractes d’Ovidi en llatí, i una obra instrumental per a piano, cordes, trompa i oboè o corn anglès. Un cop les tingui, faltarà la part crucial: trobar editor. Serà el meu últim intent de trobar un padrí, sense el qual és impossible fer res a Catalunya. Jo mateix no em dono pressa a acabar àlbums perquè, sense publicitat i un mínim públic, no em fan cap diferència.

I he decidit no cantar més en els meus discos. Amb tanta queixa que canto coral, passo de complicar-me la vida. I tampoc no em quedava res a dir com a lletrista. Prefereixo escriure, i que arribin els missatges sense distorsions.

*****

He dut a casa un lector de DVD que tenia a l’altra casa. Si funciona, el faré servir amb un amplificador i uns altaveus que em van passar i que em van sortir per zero euros, un intercanvi. Amb un futur adaptador per a plats de disc, tindria una minicadena força decent, i escoltaria tot de vinils que he anat acumulant aquests darrers anys, en què el meu format favorit, el CD, ha esdevingut la Ventafocs per a molta gent. Hi ha edicions que només es fan en vinil, el format de les ratllades...

També he dut aquí el meu primer mesclador, molt bàsic, de 1992. Si no funciona malament o amb molt soroll, em serviria de taula provisional mentre no resolc el tema d’una taula professional, per a la que hi ha plans.

*****

Els baixos Austin AJB300 i APB200 ja són on els volia. L’AJB300 és ara un baix excepcional. L’APB200 em resol bé el tema Precision, amb pastilla nova Seymour Duncan SPB-1. Mentre, la Squier Starcaster és ja reparada, tot i que amb les pastilles Squier de fàbrica: no em puc pagar les CuNiFe, i he començat a aclimatar-me amb les pastilles Squier.

De manera que ara, pendent de comprar, hi ha: 1) les Filtertrons per a la Gretsch; 2) les pastilles pel baix Höfner; 3) una Epiphone Wildkat Antique Natural com la que em vaig haver de vendre; 4) una guitarra tipus 335, si pot ser en acabat natural. Apart, en algun moment em compraré una Harley Benton HB-35 de segona mà, més lletja que la 335 però tinc curiositat. I hi ha el tema d’una taula de mescles digna, que de moment és a l’aire. Potser també algun estoig.

Discos pendents, una caixa de Wilco que tinc reservada, i un doble LP de Philip Glass.

Ni Mozart ni Verdi ni Wagner

 

Quan estigui més recuperat realitzaré una idea: comprar un joc de cordes de guitarra elèctrica del 012, posar-lo a la Lag i afinar-la BEADF#B, barítona. És per a provar-ho, sense haver de comprar-me una guitarra barítona. Que seria la manera bona de provar-ho, però no tinc diners.

I tinc ullats un parell de baixos econòmics «fretless». El mateix, provar-ho. L’inconvenient, apart de no tenir diners, és que els dos són a internet, no en botigues físiques. Camí tallat.

Igualment ja tinc prou feina econòmica fins a finals d’any.

*****

Tinc un pla: compondre dues o tres peces en partitura, amb vistes a buscar-los editor. Evidentment no puc buscar-lo ara, primer he de compondre les peces (i aquest curs que comença m’està resultant duríssim, si tinc unes hores per a mi no faig res, no entenc com la gent em pot veure capaç de dur tantes coses, no estic relaxat i trobo a faltar març de 2020). Però sí que preguntaré a dues o tres persones si coneixen editors que no estiguin afectats de famositis. Perquè el meu obstacle sempre ha estat la famositis, tant pel mal ambient cultural a Catalunya (amb tothom tancat en banda als autors independents) com perquè el que era el meu objectiu, Boosey and Hawkes, fa igual que Warner Music i té tots els canals de comunicació tancats. Però no és un comportament molt lògic en un mercat, el de les partitures, on no és que hi hagi molt a guanyar si ens cenyim al sector de música clàssica. De fet, m’he adonat que l’únic autor que m’interessa de Boosey and Hawkes és Steve Reich, i no el vaig conèixer via partitura... Però la publicació de partitures amb editor és l’últim recurs que tinc per a trencar el mur. Sense editor, tinc totes les portes tancades.

*****

Continuo aturat a l’estudi. «Astrosurfing» segueix creixent amb cançons tallades pel mateix patró, que faig per a mantenir-me en un cert moviment però que ni tan sols estic passant a net. «Going through the motions». Suposo que un objectiu és tenir alguna cosa a la recambra si realment no puc acabar ni el «Shut Down» ni el «Positrons» de bases, discos que podria acabar si el món em deixés en pau, cosa que el món no pensa fer. Em vaig equivocar cedint i fent el concert del Comanou el 2010. Sembla que si no tinc un atac de cor la gent no ho entendrà.

*****

Plantejant-me estalviar tota la pensió durant quatre anys per a poder-me comprar una casa en algun lloc molt perdut, lluny de Terrassa (i de Barcelona). Si la primavera que ve no tingués obstacles per a un crèdit, no caldria, però soc pessimista. I vaig contrarellotge. Però necessito una casa imprescindiblement, i estic en la situació que vaig voler evitar als meus vint-i-cinc anys: tot per començar. Com hem pogut anar a parar a aquest disbarat?

*****

Tinc un enorme deute intel·lectual amb un youtuber que no conec personalment, Anthony Reichardt, per tota la música nord-americana dels Seixanta que ha publicat al seu perfil. Entre ella molt «mur de so», d’artistes que no hagués conegut d’una altra manera. Sobretot estic escoltant força a Charlotte O’Hara i a Judy Henske. La primera va morir molt jove de càncer, no sense deixar-nos alguns singles fantàstics produïts per Jerry Riopelle, i la segona té algunes gravacions impressionants arranjades i produïdes pel gran Jack Nitzsche i amb la veu de la Judy ralentitzada amb un efecte inoblidable. (A Robin Ward li van fer el contrari: accelerar-li la veu per al seu llegendari àlbum en solitari).

*****

Una tarda d’aquestes vaig parlar amb un parell de persones sobre òpera, un món que em sembla molt llunyà. Algú em recordava de «L’Elisir d’Orrore», on tot va conspirar per a un dels meus fracassos personals. A la vegada que sembla que la moda de fer muntatges estrafets ha arribat per a quedar-se i ser la norma. És aprofitar un nom i títol famosos per a apropiar-se’l el director d’escena i fer-se famós ell. Vaig deixar el Liceu el 2006 per això, em vaig cansar de sortir deprimit de les funcions. El curiós és que m’agrada quan una òpera nova es fa en termes moderns, en els seus propis termes. Si és bona, clar. No és el mateix «Einstein on the Beach» o «Nixon in China» (excelses) que «Don Quijote en Barcelona» (avorrida i pretensiosa a més no poder). En tot cas, admeto que vaig deixar córrer la meva idea de fer una òpera (o un musical) en adonar-me que ningú no me la muntaria perquè no em dic ni Mozart ni Verdi ni Wagner ni tinc grans padrins dins de l’establishment cultural català. Continuo preguntant-me com han pogut començar tota una sèrie de persones: és impossible.

Xandall ignífug

 

Aparentment, la maquinària clàssica de Terrassa tornarà a organitzar concerts amb les mateixes obres de sempre. El Dia de la Marmota un any més. Escorreré el bulto.

Tindré un concert al gener. Després em muntaré una pausa. Plantejant-me unes vacances. No exactament una crisi creativa (ja en vaig viure una de dura), però si no estàs relaxat les idees no flueixen. Torno a tenir nostàlgia de casa. I tinc el llibre de teoria musical encara per començar. Hi he de poder posar remei.

*****

Estic en vacances de Facebook. Potser publiqui algun enllaç, però no miraré comentaris ni publicaré acudits. Raó? Massa gent publicant «memes», tots iguals, tots igual d’imbècils. Ja no podia més, era ja una cosa mèdica. Mai no es valorarà prou aportar contingut original. I fa falta. A Facebook podré publicar algun enllaç, però no miraré ni les respostes. Sí que segueixo a Twitter, doncs no deixa de ser una font d’informació, encara que sigui filtrada per les opinions de cada usuari.

*****

Els anglesos hauran estat dotze dies de setembre essent molt pesats. Quines ganes tenia que s’acabés. I, ja en general, han estat dies de bloquejar molts canals. Estic saturat. Necessito relaxar-me.

*****

Espero les municipals amb candeletes. Primera oportunitat de fer caure un munt de gent. El tema és que necessitaria algú a qui votar, però hi ha el que hi ha. I no veig alternatives viables. Aquest sistema és un desastre.

Calen eleccions. Totes. Això ja no es pot aguantar.

Especialment, ERC és «off limits». M’he trobat havent de bloquejar antics companys de partit. És molt desagradable, estan tots abduïts. Content de portar quinze anys fora del partit.

1 d’Octubre? Tal dia ha fet cinc anys. Mentre, el Parlament de Catalunya és el Show de Benny Hill. Allò no és seriós.

*****

Ja tinc el llit nou, trobaré a faltar la molla trencada de l’anterior. Ara la idea és no tocar el banc, i així recuperar-me i fer net abans de l’estiu. Vull que ja no hi hagi obstacles per a intentar un pis, que seria lluny de Terrassa... però si hi ha una patacada general, estaré amatent a un pis de segona mà a Terrassa en un estat acceptable i que costi menys de 30.000€. Desesperat per poder, a la fi, començar a pagar casa meva, encara que m’hagi d’estar dos anys sense poder-hi viure.

Almenys sembla que puc resoldre deute en pocs mesos. Preparat pel repte, i amb tot un esquema detallat a seguir. Estaré molt content de treure’m cert banc de sobre.

*****

He tingut una idea sobre la que no m’estendré però que em permetria no haver de tornar mai a les apps comercials de cites. I seria en positiu. Segurament no me’n surti ni així. Però almenys podria intentar-ho. Recordem que som en una societat on tenir sentiments és igual a ser un criminal, amb el que cal crear algun refugi. Aquesta societat no és normal.

*****

Tinc reservat cert box set de Wilco per a quan estigui més recuperat. De moment tinc discos de Son Volt i Gwenno esperant-me a l’estanteria de la meva habitació. Ganes de tenir temps.

Esperant també que m’arribi un doble LP de Philip Glass.

I no sé com fer-me amb un exemplar de la caixa de «Revolver» dels Beatles.

*****

Han estat dies d’escriure coses curtes. M’he de guanyar la vida!

*****

Musicalment no estic acabant res. Agost i setembre han estat tan densos de feina fora de casa que he perdut momentum. Tinc coses a mig i no tinc temps ni forces per a acabar-les.

De fet, estic avançant una carpeta anomenada «Astrosurfing» que és més del mateix. I ni tan sols n’estic passant els midis a net. La més pura expressió d’estar encallat per massa feina. Trobo a faltar el confinament de 2020. Mentre, el disc d’electrònica de ball està parat. El mateix amb el «Shut Down». Sense pau i tranquil·litat no es pot fer res.

Bum!

 

Un Onze que no sé com sortirà. ERC està decididíssima a sabotejar-lo.

*****

M’estranya que a U.K. no estiguin de festa. De fet, comença el regnat més còmic. En Carlitos calladet està més maco. En fi, espero ben aviat un bon nombre de noves repúbliques.

*****

He escoltat la Sant Lluc no de Bach. Es nota: té algun número atractiu, sobretot l’inici. Però en la seva major part és recitatiu en estat pur, també algun coral. Sorprèn que tot un Bach copiés «això», fins i tot sota pressió. Però ha estat bé escoltar-ho i formar-me’n una opinió. No només s’han d’escoltar els «hits»...

De fet, fa ja alguns anys vaig assistir a un concert-conferència sobre Ramon Carnicer. Tres quarts del mateix: no un gran compositor, però agraeixo l’oportunitat de formar-me’n una opinió per escolta directa.

*****

Els dies 7 i 8 de setembre vam estar gravant amb Nadie, jo fent de «tape jockey» i tocant el Telecaster Bass via un pedal Boss SY-1 Synthesizer. Improvisació experimental. Pinta molt bé.

*****

Recomano escoltar l’àlbum de Robert Fripp i Brian Eno «No Pussyfooting», de 1973.

I també la cançó «Home of the Brave» en la versió de Bonnie and the Treasures. Magnífica.

*****

No em podré posar a escriure el llibre de teoria en força mesos.ç

He publicat les dues versions restants de Philip Glass a Youtube. I que hi durin el que puguin. Almenys les podrà escoltar algú.

He gravat una cançó que tenia apuntada, en el meu estil de sempre. L’he de remesclar, la mescla no funciona. No sé molt bé on anar.

*****

La meva relació amb la Telecaster ha estat curiosa. Sobre 1995, just quan m’havia comprat la Encore (dolentíssima), algú em va deixar uns col·leccionables (que vaig fotocopiar) sobre guitarres. Vaig veure-hi una foto d’una Telecaster i no em va cridar. Vaig veure una foto d’una Strato i em va encantar (lògic, tenint a casa la Encore). Per tant, un inici poc prometedor. Malgrat tot, la tardor de 1996 vaig veure a l’aparador del Farràs del carrer Galileu una Tele mexicana de color blanc, i si aleshores hagués tingut 75.000 pessetes (que no en tenia ni una) hagués fet el pas, només per la curiositat i per a tenir un instrument Fender.

Quan el 2004 vaig entrar a To Be Continued (una fantàstica decisió), un de nosaltres tenia una Tele americana, i el 2006 un altre de nosaltres se’n va comprar una també. Va ser per aquesta abundància de Teles que quan vaig decidir comprar una Fender americana, vaig optar per una Strato: una veu diferent. Va ser una bona decisió, certament forçada perquè jo volia tocar la guitarra amb ells però ni tan sols la meva Casio MG-510 (encara amb les pastilles originals) donava la talla.

La tardor de 2013, any de guitarritis aguda després de començar-lo amb la Rick i la Les Paul, vaig veure, reservar i comprar una Squier Vintage Modified Telecaster blanca. La meva primera Tele. El cert és que era una guitarra feta a Índia el 2007, una de les poques ocasions en què Squier no ha estat a l’alçada, i la culpa era de la fàbrica concreta. Amb el que vaig estar prop d’un any havent-li de fer fer modificacions: 1) llimat lateral de trasts; 2) canvi de pastilles: una Fender Custom Shop Tele al pont, una Fender Custom Shop Strat al centre, i una Seymour Duncan Minibucker al màstil (incidentalment, la posició 4 del selector ja no dóna el «quack» tipus Strato sinó una combinació molt més neta); i 3) com a canvi estètic que va millorar molt l’aspecte de la guitarra, un colpejador blanc gruixut d’una sola capa. Amb el que una guitarra en origen força mediocre va acabar essent una bona guitarra. I una que ara mateix té cinc cordes afinades en Sol major... perfecta per a tocar Rolling Stones.

De totes maneres em faltava el «so del mig» de la Tele i, la tardor de 2017, en un moment en què a Terrassa ningú no em podia portar una Fender, vaig comprar una guitarra econòmica amb vistes a modificar-la: una Ibanez Talman TB302. Va costar moltíssim de modificar, des de problemes d’apantallat fins a haver de fer envernissar la part de darrera del màstil. Amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, va acabar essent una bona guitarra i amb estil propi, però quasi m’hagués pogut comprar directament la versió bona de la Talman. I em va deixar amb la cosa de no tenir una Fender Telecaster americana.

El 2019 vaig poder encarregar-la: una American Professional amb acabat natural i amb freixa dels pantans. Als pocs dies d’arribar i recollir-la... em van baixar la pensió! Venda de guitarres (sempre lamentaré haver-me hagut de vendre la Epiphone Wildkat), caos financer... Amb el temps vaig guanyar tant el judici com el recurs, i he pogut acabar de pagar la Tele, prop de tres anys després que m’arribés (Casa Farràs son molt grans). Estic content d’haver guanyat la batalla, i aquesta Tele és una obra mestra. Ara ho tinc molt difícil per a comprar més guitarres, i he decidit no comprar cap altra guitarra de gamma alta. Ha estat la darrera festa. Però aquesta Tele viurà amb mi per sempre.

Càlcul i sensibilitat

 

M’he passat nits fent números, i he decidit passar-me set mesos embarcat en una massiva operació de pagament de deutes amb el banc, de la que ara en podria fer prop de la meitat. La idea és que per a inicis d’abril de 2023 jo estigui net, i llavors anar a per una casa, la més barata que trobi que no estigui en estat ruïnós. Haurà de ser fora de Terrassa, i l’única raó per a marxar de Terrassa serà immobiliària, tot i que aprofitaria per a mirar de passar desapercebut. Sobre el banc, hi haurà canvi de banc els propers mesos, tant per a comoditat de la fundació com perquè si no tinc casa és per culpa del meu banc actual i els seus 80%. I com que no tenir casa m’està sortint caríssim i fa ja 22 anys que busco casa, prefereixo buscar millors aigües on pescar. I si el banc proposat m’ha d’amargar igualment la vida, no obrint-hi compte i anant a mirar a bancs petits n’hi ha prou.

*****

M’he fet una llista de pastilles per a guitarra i baix, per a instruments meus. Amb uns sis-cents euros ho cobriria. No tocaré el banc. Em buscaré la vida.

L’única guitarra nova que miraré de comprar, també sense tocar el banc, serà una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre el 30 de setembre de 2019. M’importa molt.

La resta, tot en una determinada llista, esperant...

*****

Veig a la gent d’ERC fotent-se molt amb qui no opini com ells. Diria que estan molt nerviosos. L’Onze, tots al Parlament. I quan hi hagi eleccions, tothom a banyar-se a la platja.

I a veure llavors com s’ho fa el PSC per a no haver de convocar eleccions abans de sis mesos... i aleshores els electors rematem la feina.

*****

Tinc nostàlgia de llegir. Si tingués temps... «Nosaltres els valencians», de Joan Fuster, fa temps que m’espera. Fa molts anys tenia un racó de lectura i prou temps. Era abans que l’escenari em robés el meu temps.

*****

Àlbums que m’han agradat:

–«Hip Harp» de Dorothy Ashby (1958). Estàndards de jazz tocats per una petita banda de jazz... amb arpa solista! Una proposta atractiva.

–«Time Out» del Brubeck Quartet (1959). Famós per estar poblat per difícils signatures mètriques, el Brubeck Quartet liderat per Dave Brubeck està a l’alçada, amb la cinta capturant molt bons moments. Un clàssic, amb tota justícia.

*****

M’he baixat la partitura de la «Passió segons Sant Lluc» BWV246... no de Bach. Una de les poques ocasions en què Bach, segurament mancat de temps, va copiar i rearranjar una Passió d’un compositor anònim. El manuscrit és en part de la seva mà, però no «sona» a ell excepte per la intro a la segona part. Una obra criticadíssima per apòcrifa, però tinc curiositat. Admeto no ser un gran lector de partitures (tot i que el solfeig el tinc dominat), però en mitjans clàssics tenir la partitura és igual a poder començar a treballar (costos apart, clar). En tot cas, estic escoltant els concerts per a clavicèmbal, aquests autèntics, de Bach, i com de costum el bon vell Bach no falla. (Tinc dues partitures diferents de «L’art de la fuga» i porto quasi trenta anys esperant un moment de pau per a analitzar-les. Valdrà la pena, doncs aquesta obra sola ja acredita Bach com el més gran. Imagineu amb la resta del seu corpus creatiu.)

*****

Creativament estic amb màquines parades. No he tingut agost, i ara no crec que tingui temps per a acabar res fins les vacances de Nadal. O com a molt coses molt petites i poc ambicioses, com algun conte. No estic descansat.

Compositivament m’agradaria, fora de l’estudi, compondre per a formacions clàssiques. Existeixen unes breus demos de treball per a una obra per a cor i orgue sobre textos d’Horaci, una cosa apta per a ambients clàssics sense grans costos i amb lletres llatines sense ser eclesiàstiques (no em tancaria als textos eclesiàstics però no em sento còmode amb l’Església com a institució, i segons quin Papa succeeixi a Francesc puc fer el pas d’apostatar, una cosa que no canviaria la meva vida però ja no seria comptat com a un catòlic més). Hi ha certa obra a revisar i entregar per a un senyor de Sueca que porta temps esperant-la. I estic pensant a proposar a certa persona de Terrassa si vol que li compongui una obra (de moment, només una proposta) per a cor i tres sintetitzadors o per a una altra formació que em digui, sense data d’entrega. El concepte: concerts on Lluís Paloma sigui el compositor, però on qui interpreti siguin intèrprets. Admeto cert cansament amb el «format Beatles» d’intèrprets que componen i toquen en directe. Sobretot perquè m’ha robat massa temps.

All the way to Reno

 

(Un matí)

He dut al Farràs la meva Epiphone Dot Studio per a reformes serioses. Té pastilles molt bones que li vaig fer posar fa anys, però mai les he pogudes fer sonar com toca perquè falla algun altres component, sigui algun condensador, siguin els potenciòmetres, que segueixen essent de sèrie. Però també hi vull fer posar marcadors al diapasó: hi he posat adhesius grocs i de moment m’oriento, però no és gens professional, i és una feina que Epiphone hauria d’haver fet en el seu moment.

(El mateix vespre)

El Cristóbal del Farràs és un geni. La mateixa guitarra, només un repàs i cordes noves, i de sobte tinc una guitarra genial. I amb marcadors al diapasó. Llesta per a ser emprada amb Visitants.

*****

Vaig dur l’Austin APB200 a la botiga. He canviat una mica de plans: no compraria un màstil Fender Precision per massa car. Faré polir trasts i que no tallin. De moment no podria anar a per la pastilla (una Seymour Duncan SPB-1 Vintage), però almenys jo tindria una mica més de moral en poder tocar un baix que estèticament m’agrada i que a la llarga podria ser un Fender Precision molt més barat i sense Fender enlloc.

Amb aquesta tongada hauria resolt la Epi Dot, el màstil de l’Austin AJB300, potser el màstil de l’APB200, i dos dels tres pendents amb la Starcaster. La següent etapa serien pastilles: la SPB-1, i les Filtertrons per a la Gretsch. Amb temps, aniria veient què puc fer amb les pastilles de la Starcaster, dons les CuNiFe són inassequibles. No semblo tenir opcions...

El baix Höfner Ignition necessita unes clavilles decents més una Seymour Duncan SM-1 Neck i una SM-3 Bridge. Com el baix que em vaig haver de vendre. Però això ja serà l’any que ve.

Em quedarà una revisió per fer: la Rick de 12. Funciona bé, se li han de canviar les cordes (que tinc), ajustar molt poc el quintatge, i fins aquí puc fer-ho jo. Però, sense haver-la tractat mai malament, l’acabat està ple de llepasses i sembla que hi hagi jugat a futbol. No la puc fer servir així amb Visitants. Durant la tardor toca dur-la al Cristóbal...

Tot m’ho aniré pagant sense tocar el banc. Vénen mesos molt ambiciosos.

*****

Buscant per internet he sabut de l’existència del baix Yamaha Broadband 234, que sona a Precision per relativament poc preu. Si les coses se sabien amb temps...

I he decidit que un dia buscaré de segona mà una Epiphone Wildkat Antique Natural com la que em vaig haver de vendre el 2019. La vull tornar a tenir. Per dignitat.

*****

He estat fent CDs per a una amiga. Dos són recopilatoris de cançons dels Seixanta, un de suau i l’altre amb Mur de So. I el tercer ha estat l’àlbum de Robin Ward «Wonderful Summer» de 1963, afegint-li dos bonus. Una tarda de feina, però també me n’he fet còpies per a mi. Bona feina, i CDs interessants.

*****

He acabat a la fi el meu primer poemari. Trigarà a veure la llum, per raons no relacionades amb la seva qualitat. No dic que sigui espectacular, però sens dubte està prou bé per a ser un primer poemari publicable, i ara que ho penso, a la llarga podria fer un doble volum amb ell i el meu primer poemari de 2001: els inicis. Dic que ara és un poemari perquè tal com va quedar el 2014 era un desastre. Tinc una espina, això sí: crear un poema amb rima i mètrica, a la manera tradicional. Sempre he fallat per aquesta banda. Bé, almenys he conclòs alguna cosa aquest agost. La resta ho tinc tot parat.

I m’he adonat que, arribat el moment, em surt un primer volum ajuntant aquest poemari amb el meu primer de 2001 i uns pocs poemes miscel·lanis. Quasi el tinc compilat. Falta un darrer toc... i esperar el moment adequat.

*****

Tinc parat el nou disc. I no he escrit el llibre de teoria musical. No ha estat un bon agost. De vacances, res. He demanat un mes d’excedència del programa de ràdio per a, almenys, no anar tan sota pressió durant el setembre. Però em fan falta unes vacances.

Eurobeat

 

Tinc a mig fer un àlbum sorpresiu. La idea era buscar com fer un nou «Automatic Day». En canvi, vaig camí de fer el primer àlbum meu que mostra que per a mi el segle XXI existeix: experimental, electrònic i sense precedents en la meva obra. Hi faig servir sintetitzadors i MIDI, però no hi ha ni murs de so, ni balades boniques, ni rhythm’n’blues amb cordes, ni acords de jazz. Admeto que m’ha agafat per sorpresa. Incomplets, tinc ja trenta minuts de música, tots bons. Però se suposava que ara estaria escrivint un llibre de teoria musical.

Sí tinc a mig reformar el poemari de 2014. El que en tinc és ara molt millor, em falta una part. Però em pregunto si alguna vegada podré fer alguna cosa que pugui ser considerada poesia. De moment, tinc una extensió del meu treball, força discutit, com a lletrista. Admeto certa inseguretat.

*****

Tinc la Starcaster i l’Austin AJB300 a arreglar. De moment no canvio pastilles a la Starcaster per tema de costos. En teoria, a finals de mes em retornaran com a instruments tocables, i si em saben resoldre el tema dels trasts, l’AJB300 és un gran baix.

El següent pas seria comprar i fer instal·lar les Filtertrons a la Gretsch G5122 Electromatic. Per la resta és una guitarra genial que em fa celebrar el dia que vaig canviar la Hagström per ella. Però les pastilles Greasebucket són una decepció.

Com ho són les pastilles de sèrie de la Starcaster. He escrit fins i tot a Fender demanant consell, les CuNiFe són massa cares per a mi i amb unes humbuckers típiques jo seria feliç, però hi ha el problema del tamany. Les Starcaster Affinity no tenen aquest problema. Tan de bo m’ho hagués imaginat abans.

Si em fallen les Filtertron, voldria fer-li fer una revisió a la Epiphone Dot Studio. Dos punts: sona molt fosca malgrat tenir unes Seth Lovers que en altres guitarres em sonen genials, jo diria que s’han de modificar o bé els condensadors o bé els potenciòmetres; i també voldria fer-li posar marcadors al diapasó, no en duu de sèrie i de moment tiro amb uns adhesius grocs, però no és seriós.

Estaré temps enumerant passos a fer. Haver-me hagut de vendre instruments m’ha deixat amb tot de feines encara per fer, quan el juliol de 2019 només em faltava pagar la Telecaster i ho havia de poder fer sense problemes. És indignant.

Com a guitarra pendent, l’Epiphone Wildkat, que buscaria sempre de segona mà. Potser en algun moment la Harley Benton HB35, sempre en determinats acabats i si la trobo molt barata de segona mà. És una via que no havia explorat abans i crec que valdrà la pena. Sempre, preus molt baixos.

*****

Abandono tant el Roland JD-08 com el Warm Audio Bus Comp. Massa diners per a no tantes novetats. I he trobat VST del bus compressor SSL, que estic fent servir a les actuals sessions. Junt amb els WA76 reals, tot sigui dit. De moment, el Tubecore descansa.

*****

He escoltat en mp3 l’«Innerspeaker» (2010) de Tame Impala. Rotllo Temples. Tots dos molt bons grups. He tingut una grata sorpresa. És bo tenir moments per a descobrir nova música. Sobretot amb bons amics fent-me recomanacions.

I he escoltat per segona vegada «The Terror», un interessantíssim disc de The Flaming Lips, força diferent d’allò a què ens tenien acostumats, sense deixar de ser ells. El tinc en CD, i content de tenir-lo. (També he escoltat «Clouds Taste Metallic», bo, però en un estat rarefactat on The Flaming Lips eren encara una banda de rock amb avisos del que vindria després però sense fer el pas.)

També he recuperat a Chet Atkins i a Dire Straits.

I, en clau catalana, no sóc l’únic a pensar que Nisei haurien de tornar.

Mentre, un motiu per a no anar a la festa escolar de l’ANC seran les actuacions «musicals». Especialment la de Lildami. Al final aniré al Parlament, a veure què hi ha, i esperant que no hi hagi ball de bastons. Han canviat tant, els Mossos...

*****

No entraré en detalls, però tinc un agost mogudet. No són vacances. I estic pensant en mirar de passar tot l’agost de 2023 en una habitació d’hotel a pensió completa on m’ho pugui pagar. Manera de tenir un mes per a mi. I per a llegir i escriure, que em va fent falta.

Tot i que aquest 2022 tinc prou afers crucials com per a mantenir-me ocupat. Entre ells, resoldre on viure. Si me n’arribés a sortir, seria lluny de Terrassa, on els preus són prohibitius. Espero que a Terrassa no es vengui mai més un pis. Igualment Terrassa comença a semblar el Bronx.

Baby I’m so Sure of the Money

 

M’he venut l’ampli Roland Blues Hot! Tube i un pedal Boss per a baix. Tinc els diners per a una taula de mescles mítica...

*****

Un nou llit arribarà al setembre, i fa falta. Queden pendents unes estanteries metàl·liques per a llibres, de moment vull refer-me una mica i hi ha temes prou importants en marxa. Només puc dir que si un any trobo manera de fer-me amb un habitatge molt barat, serà fora de Terrassa, probablement molt lluny. Els preus ho dicten.

*****

Tinc la Starcaster a arreglar, de moment dos detalls molt bàsics. Les Wide Range no poden ser ara mateix, per cares. Temps al temps.

*****

És un mes d’agost que no semblaran vacances. La gent no sap parar. L’any que ve m’agradaria passar l’agost fora, el que equivaldria a reservar-me un temps per a mi.

No he començat a escriure el llibre. Hauré de demanar excedències.

*****

Al baix Austin APB200 m’agradaria fer-li canvis molt ambiciosos: una pastilla Fender Precision ‘62 (en uns mesos la veig possible) i un màstil Fender d’auró (força més car). Seria convertir un instrument econòmic en un de gamma mitjana. El canvi de màstil es justifica perquè l’original és força desastre, i també perquè una partscaster amb «Fender» al claviller imposarà molt més respecte que una Austin. En el fons, l’Austin AJB300 també falla en aquest punt, però trobar un màstil Jazz Bass tipus 1975 en auró, amb «binding» i amb marcadors rectangulars no serà tasca fàcil, segurament li hagi de fer trobar el punt al que hi ha ara. Però, tornant a l’APB200, el canvi està plenament justificat i continuaria donant-me un «Precision» força proper a un d’americà per un preu no excessiu. Falta trobar uns 350€...

*****

Un canvi de clavilles és tot el que li caldria a la Harley Benton CST-24 P90, prou bona per demés, sobretot pel seu preu. Vaig fer una bona compra.

Espero que fer posar Filtertrons a la Gretsch no serà molt difícil.

Mentre, al baix Höfner li faria canviar les clavilles, i aquest cop optaria per posar-li pastilles originals Höfner «tipus 1963». Segurament això ja quedi per a 2023. És anar restaurant la col·lecció a com era el 29 de setembre de 2019. Una Epiphone Wildkat pinta difícil, i segurament la buscaria de segona mà.

Per a una guitarra «tipus 335» optaré per una de barata, entre una Harley Benton HB-35 negra i una Hartwood Revival negra. Tinc feina per davant i m’agradaria tenir ingressos normals.

*****

Un cop tingui taula de mescles, a l’estudi només m’hi faltarà un Warm Audio Bus-Comp (tipus SSL, vull tenir els quatre compressors clàssics i ja en tinc tres, tots clònics) i un mòdul sintetitzador Roland JD-08 per a sons una mica diferents (això darrer ja és perfeccionisme i segurament no arribi a temps).

Un any potser torni a anar a un Vox AC-15C1, però per a això caldrà que tingui prou espai com per a poder-lo fer servir amb normalitat. De moment, un metre quadrat més es deixa notar.

*****

Una guitarra que em va faltar comprar és la Fender Meteora, un gran disseny. Entre nosaltres, estic esperant a que un any n’arribi a sortir una versió Squier, doncs per a mi és més recolzar un disseny valent que no pas necessitar una guitarra molt potent. Per tant, de moment espero i prefereixo resoldre altres temes.

No Way Out

 

El «Pentimenti» ha estat publicat. Les regravacions no dic que siguin millors que les originals (sí més ben produïdes, per un tema que els originals van ser gravats amb un estudi de la Senyoreta Pepis), simplement em permeten tenir un mur complet a Spotify. Llavors hi ha alguns instrumentals prou bons, i dues cançons cantades, noves, que no són de les meves millors però que em permeten arreglar comptes amb dos temes: «Magnitogorsk» és un tema (la ciutat siderúrgica soviètica) que em ballava pel cap des d’almenys 2005, i la lletra definitiva és de les meves millors; i «Tots aquests anys després» ret homenatge a un mosso d’esquadra caigut en acte de servei, a la vegada que equilibra continguts dins la meva obra, una cosa que em devia a mi mateix, no estava tranquil.

Amb això, trenta-dos àlbums. Només em queda pendent el «Shut Down, Vol. 3», i no vull córrer.

*****

No em vendré la Starcaster. No té unes pastilles genials, però són millor del que creia, un cop les he sentides a un cert volum. És una guitarra suficient per a casa, sempre que li faci posar clavilles noves i que li faci llimar una mica el trast 22, que de tant en tant fa ganxo i fa que la prima m’emeti un re agut que no hauria de ser allà. I les Wide Range trigaran, en el millor dels casos: millors, però massa cares.

Vaig mirant el tema d’una guitarra groga. Només dos models en fabricació, no exactament barats, i si vull una Strato groga, toca comprar kit i peces concretes, amb un resultat final car. Em pregunto el per què de tanta escassedat.

*****

He penjat al compte alternatiu de Youtube les meves versions de «Montage» i «Music in Eight Parts» de Philip Glass. No en tinc els drets però no volia que passés més temps sense que ningú les sentís. Si me les esborren, mala sort. Dit això, vaig fer diversos intents de fer-les arribar al propi Phil junt amb versions menys significatives de «Music in Similar Motion» i «Dance No. 2», però diria que ningú les hi va passar. Per tant, silenci administratiu. (I m’agraden més les meves versions.)

*****

«El Ple (de Barcelona) aprova la prohibició de fumar a totes les platges de Barcelona»

Opino: «Se'n diu síndrome de la Gran Capital amb Ego, el més segur indici de centralisme. Li passa a França amb París, li passa a Espanya amb Madrid, i li passa al Principat de Catalunya amb Barcelona. Només pensa en com està estructurat el Principat, físicament: capital, àrea metropolitana, àrees d'esbarjo, i àrees de no se sap ben bé què però on s'hi poden posar totes les centrals elèctriques, pantans i serveis conflictius que es vulguin. El sistema ferroviari té el seu quilòmetre zero a Barcelona, les autopistes conflueixen a Barcelona, has de passar per Barcelona per a anar al poble del teu costat, la gent necessita cotxe propi per a fer desplaçaments que no siguin a Barcelona... Fins i tot, els barcelonins no necessiten sortir de Barcelona més que per a anar a esquiar. Mentre, fins i tot a l'àrea metropolitana anem mancats de serveis, i ja no et dic a llocs exòtics com la Terra Alta o al Pallars Jussà. I els partits pensen igual: només importa Barcelona, i crec que si un dia Catalunya s'independitza podrem crear dos països sense cap trauma: Catalunya i Barcelona. Tot això t'ho dic perquè, en un país on només importa la capital, fins i tot els partits pensen només en la Generalitat i en l'Ajuntament de Barcelona, i la resta del país que es foti. Llavors, mesures com la prohibició de fumar a les platges només es dicten per a les platges de Barcelona perquè als polítics ni se'ls acudeix que a d'altres llocs també caldria aquesta mesura. De Catalunya com a país ni se'n recorden.»

*****

Admeto que fa dècades que li vaig perdre la pista a Núria Feliu. Era algú que als anys 1980 no parava de sortir a TV3 i no recordo que em digués ben bé res. Suposo que per això no m’ha impactat el seu decés. L’únic que puc dir és: quan s’hagi mort tota la generació dels 1970, què ens quedarà? Oques Grasses? Lildami? Com a país estem entestats a fer el ridícul. Ja ens ho trobarem. Només puc dir que jo no en tindré pas la culpa, i que me’n rento les mans.

*****

El mateix ens passa a nivell literari. Estic escrivint a tot d’institucions i webs i no hi ha resposta. Manera de frustrar vocacions i que els nous valors pleguin. Som un país de fer riure.

The Late Greats

 

No acabo de poder establir un cap de pont. Però almenys sembla que aquestes darreres hores he fet dos fans. Com a mínim d’«Automatic Day». Benvinguts siguin. Sempre em cridarà l’atenció la diferència d’apreciació de la meva música quan es tracta del públic (quan té oportunitat de sentir-la) i quan es tracta dels despatxos oficials.

*****

Pensant a vendre’m l’ampli Roland Blues Hot! Cube. No el faig servir, i necessito una taula de mescles, si pot ser digital amb força entrades. De moment m’aguantaré les ganes de guitarra.

Espero que l’any que ve no vagi tan apretat i pugui comprar-me un Warm Audio Bus Comp. El compressor de bus SSL, però més econòmic. I em serviria per a tenir tots els compressors clàssics, en una forma o altra. 800€.

Espero poder-me fer en algun moment amb un Roland JD-08, per a provar sons. 400€.

I pensant sobretot en una taula Zoom Livetrak L12. Em resoldria moltes coses a la vegada. 500€.

*****

He acabat el «Pentimenti»... a falta de veure què en pensen els amics. Tinc ja una bona crítica, però necessito les crítiques dures. No deixa de ser la primera vegada que regravo temes. És això: Rareses núm. 3. I tancarà una època... quan el llanci. Em deixo un parell de dies abans de publicar-lo. I el publicaré amb discreció: l’era d’escriure i fotografiar ha arribat.

D’aquí a un temps intentaré acabar el «Shut Down Vol. 3». Autotune a les veus, i alguna guitarra. Acabar d’autosabotejar-me un àlbum. No corre pressa.

*****

No deixo de barrinar esquemes per a poder trobar el meu trosset de superfície en aquest planeta, un lloc on pugui muntar-me un sostre i on pugui manar i decidir jo. Serà dificilíssim, però no deixo de buscar i buscar. Serà lluny de Terrassa, si arriba a materialitzar-se. I ha de ser alguna cosa prou barata com per a que no m’ho puguin espatllar amb 80%. Hi ha vídeos a Youtube que prometen un ensorrament del mercat immobiliari. Tan de bo arribés a ocórrer, però m’imagino que els bancs correran a maquillar els seus balanços comptables. I ja són 21 anys de cerca endebades.

*****

Tinc la sensació d’haver-me equivocat amb els dos darrers instruments que vaig comprar just abans que entrés en funcions la fundació. No dic el tercer, la Hartley Benton CST-24 P90, perquè pel preu ha resultat prou bé, no substitueix del tot la Epiphone Wildkat però és un bon instrument en els seus propis termes. Llavors, els altres dos no són del tot errors complets. M’explico.

El baix Austin APB200 el vaig comprar com a substitut d’un Fender Precision Bass que no em podia comprar. Em vaig basar en la bona experiència de l’Austin AJB300 amb molt bon so i molt bon acabat (sí amb trasts afilats que li he de fer corregir) per molt poc preu. Però l’APB200 no m’ha acabat de sortir. Té una cosa bona, el cos acabat en vermell que és matador. La pastilla no és excepcional i s’ha de fer canviar. I el màstil té el mateix problema de trasts afilats però pitjor, més un diapasó una mica sec. M’he de documentar sobre si el màstil es pot fer arreglar com toca. Tinc ullada una pastilla Seymour Duncan SPB-1 Vintage per a fer el recanvi. Seria una manera de tenir un Precision per molts menys diners. El tema és que no sé com quedarà el màstil, i comprar un màstil original Fender em sortiria car. Clar, no tinc un cèntim, pel que de moment tinc un baix poc estelar i poc interessant de tocar.

I, sobretot, el problema és la Squier Starcaster. No pel moble, que és prou bo, ni per l’estètica, que és superba. Les clavilles d’afinació s’haurien de canviar, però això no és un drama. El problema són les pastilles: la Squier Starcaster recrea l’estètica del model Fender de 1976 fins al punt que incorpora unes pastilles humbucker molt grans que en l’original eren les molt comentades Wide Range amb imans CuNiFe. El cas és que quan vaig comprar la meva guitarra vaig pensar «sempre puc comprar l’equivalent Fender de les pastilles», però després he descobert que, degut a què quasi ningú fabrica l’aliatge, les pastilles que ofereix Fender des de fa molt poc són molt cares, i n’hauria de comprar dues, més segurament fer canviar tota l’electrònica. No tinc un cèntim. Les cavitats són massa grosses per a unes humbuckers normals. I les pastilles que porta la Squier sonen força malament, o almenys no he trobat com treure’n un so decent. És això, tinc una guitarra molt maca que pintava que seria el substitut ideal d’una 335, però ja m’emprenyaria haver-la de vendre.

En els dos casos, l’instrument «correcte» em passa molt del pressupost. Un baix Fender Precision mexicà se me’n va cap als 800€ en el millor dels casos. Una Epiphone 335, cap als 550-600€. Uns costos prohibitius per a mi en aquests moments. La Epiphone Wildkat ha pujat molt de preu i no baixa dels 450€ en el millor dels casos. I les alternatives econòmiques, no sé de quina qualitat, són totes en comerços estrangers via internet, amb el que són una via tallada. Admeto una certa frustració.

Si més no, he decidit deixar la Ibanez AMF73 en el seu estat original. Duu unes pastilles ceràmiques que resulten sonar molt bé. Sobre la meva Gretsch G5122 Electromatic, necessita dues pastilles Filtertron, aparentment força assequibles, però la resta de la guitarra està molt bé.

Potser sí que m’hauré de vendre la Starcaster. Frustrant, però no vull haver-hi de gastar molts diners.