Remember in November

 

Escrit a una immobiliària potent, en resposta a un dels continus anuncis per a vendre’m el meu pis:

«No, no escric per a vendre res. No tinc res. Impossible tenir res. El mercat immobiliari és fora de control. El negoci immobiliari és l’únic que està entestat a quedar-se sense clients com sigui. A Terrassa hi ha molts pisos a 300.000€ o més. 300.000€ signifiquen 25 anys íntegres de sou d’un mileurista. Jo mateix malvisc d’una pensió per invalidesa de 721€. Tot això no té cap ni peus. Tinc molt clar que, quan pugui fer el pas (un pas que porto 22 anys tractant de fer, amb tots els obstacles possibles), me n’hauré d’anar a viure molt lluny de Terrassa, a algun lloc totalment absurd, només per raons immobiliàries. Sempre podré dir que no tinc cap culpa de la meva situació i que el combinat de preus impossibles i aixeta del crèdit tancada (80% i tal) han aconseguit que la decisió que vaig prendre amb 25 anys de fer el pas i resoldre el problema més important de la meva vida segueixi tenint-me a la casella de sortida. I això vol dir que tot el sistema ha fallat. Clar, si finalment veig que amb 50 anys no tinc cap possibilitat, tocarà ocupar un pis d’un banc o una immobiliària. No se’ns està deixant cap més sortida: necessitem un sostre i no el podem aconseguir legalment. Calia arribar fins aquí?»

*****

L’entrega de premis del I Premi de Dibuix i Pintura Floreal Soriguera, el passat divendres 25, va anar molt bé. Gran ambient, convidats potents (entre ells el propi Suri), i la meva darrera actuació amb Els Visitants, que continuaran amb mi al darrere del grup i en estret contacte. Entra l’Arnau Domínguez per a substituir-me en el paper de teclista, i segueixen en Marc Casulleras com a guitarra solista i en Marc Campins com a cantant i harmònica. Un equip de primera, i excel·lents amics i companys. I jo seguiré pagant la meva part del local. En realitat la raó per a no seguir pel que fa al directe és més personal: vint anys d’haver d’estar constantment en assaigs i concerts fa temps que em van cremar, i a més és un tema que m’impedia fer la meva feina a casa. De fet, hi ha un llibre sobre teoria musical que fa anys que vull escriure i no he pogut pel tema escenari. He d’escriure partitures que necessito per a buscar-me algun ingrés. I necessito temps per a gravar nous àlbums que a més aportin alguna cosa nova: l’«Astrosurfing» és un bon àlbum, però és més del mateix, i això es deu a que en realitat està gravat a mig gas durant uns mesos (aquests últims tres mesos i mig) en que tenia tantes coses a fer fora de casa que em robaven l’energia, amb el que vaig fer midis esporàdicament i d’una manera mecànica, «going through the motions». Ha sortit bé de casualitat. Podia no haver-me funcionat, i no haver-lo pogut publicar. En fi, necessito nous horitzons, i potser ara podré buscar-los. De fet, la decisió de sortir de Visitants la vaig prendre en ple atac d’ansietat, i a la vegada vaig haver de dir als Nadie (que son un gran grup) que no em podia afegir a ells. Ara he de trobar com dur cartells que li tallin el rotllo d’entrada a tota aquesta gent que no para de tenir idees sobre com ocupar el meu temps. No, no tinc temps, ja he perdut vint anys.

*****

Hi ha un conegut que ha tret un llibre amb una editorial que no accepta llibres que no hagin encarregat ells. No l’hi podré comprar. Mentre, segueixo més penjat que un llum. El divertit és que a Un Munt de Mots tinc èxit. A Catalunya fallen massa coses a nivell editorial. I discogràfic. No sé com escapar-ne.

*****

El pitjor concert on he actuat va ser el «concert del caos» el 2011 (no amb obra meva; passa per ser el pitjor concert de la Història de Terrassa), però apart d’aquest que ja coneixeu bé, he tingut força ridículs en directe, des d’aquell concert a set anys en que no vaig cantar una cançó per pànic escènic o aquell a disset anys en què vaig haver de tocar una part amb xilòfon baix Orff sense les tecles adequades (i era una cantata infantil força lamentable: «digestió, digestió!»), fins a perdre’m tres vegades en el concert de desè aniversari de The Missing Leech o aquell «Elisir d’Orrore» on vaig estar tan fora de context i amb tantes iniciatives tallades que vaig actuar i cantar mecànicament, «going through the motions» però amb ganes que allò s’acabés i a més rebent moltes crítiques. Els millors en què he participat? Dos amb la Massa Coral: un el 1994 amb els Neue Liebeslieder de Johannes Brahms i llavors i sobretot el del 75^è aniversari de la Massa Coral: va ser angoixant preparar-lo amb tan poc temps, però des del moment que va començar tot va ser màgic (això sí, tres dies després vaig patir un de tants atacs d’ansietat: em costa massa dir que no i llavors ho pago).

Dels concerts que he vist, el pitjor va ser la quarta de les òperes terrassenques que es van fer a l’Auditori durant la segona meitat de la dècada dels «Noughties»: amb una música pesadíssima i un llibret suposadament de denúncia i molt avorrit, desagradable i forçat, va ser una experiència només comparable al «concert del caos», i va fer que no es fessin més òperes terrassenques. I llavors he d’esmentar un trosset molt concret d’un concert que en general no va ser res de l’altre dijous però que tampoc no mereixeria ni molt menys ser mencionat aquí de no ser per certa curiosa intèrpret de Bach que va trinxar literalment la primera ària del «Magnificat» (admeto haver assistit a curtcircuits més interessants) i que no sé si va fer una pausa d’un any en els seus estudis de Cant o si de veritat els va deixar (això últim seria perfectament lògic, atès que s’havia proposat un repte massa gran per a ella, com d’altra banda era el seu costum; vaig immortalitzar aquesta esceneta a «Llàgrima viva»). Sobre el concert que m’ha agradat més, va ser el 2015: els Nels Cline Singers tocant al Festival de Jazz de Terrassa, i el podem resumir amb que van haver de venir uns americans a ensenyar-nos com s’ha de fer música. També recordo un concert molt impactant del Philip Glass Ensemble (sense Philip Glass) tocant en directe la música de «Koyaanisqatsi» mentre es projectava la pel·lícula, el 1992 al Colisseum de Barcelona.

Mencions? Les negatives van ser uns concerts el 1997 on vaig participar amb «El Messies» de Haendel i que no ens van deixar gens satisfets: mala direcció i almenys dues males solistes. I un concert de Pep Sala i la Banda del Bar el 1997 a Faktoria, que va ser pesadíssim (un de similar amb la millor banda d’acompanyament de Catalunya el va arruïnar el propi cantant, un tal Daniel Higiénico, i vaig sortir de Faktoria abans d’acabar el concert). La positiva, veure en directe a La Fuga, grup de Terrassa, a mitjan anys Noranta: la seva maqueta no està prou ben gravada i només dóna una idea, però en directe eren una experiència memorable, i van ser l’única cosa bona que em va passar durant els meus anys de tocar fons, fins i tot recordo una nit que vaig anar a peu des dels blocs del Pla del Bonaire fins a Matadepera a veure’ls actuar.

I va haver-hi bons moments en directe amb To Be Continued. Només vam fallar en un concert on primer van tocar Ménage i van fer el concert de la seva vida, vam pujar a l’escenari nerviosos i tot estava desajustat. Però ho solíem fer bé, i jo estava en una certa fase Brian Jones amb els teclats i, en una ocasió, amb el sitar. Amb Visitants la pitjor ocasió va ser un concert a la Plaça 1 de Maig el 12 de juliol de 2014: vam pujar a l’escenari després d’unes bailaores de flamenc, vam tocar el primer acord de «Shea Stadium» i vam buidar tot el pati de butaques en set segons (que vulgui integrar culturalment Terrassa amb el Grup Minerva no és cap casualitat). No tinc clara la millor ocasió, perquè amb Visitants sempre em costava posar-me en situació degut a les meves neures, però hem estat un bon grup de directe, i reconec que en aquests dotze anys he millorat molt com a guitarrista i també he esdevingut un bon baixista quan ha calgut.

Durant cinc anys vaig ser abonat al Liceu. No en tinc bon record, i sembla que allà tot segueix igual. De l’Auditori de Barcelona en tinc millor record, però segueixo sense entendre amb quin criteri estrenen obres de compositors, perquè crec que ho faig millor que les poques estrenes que hi vaig sentir (per cert, quan entendran que l’atonalitat no és garantia de res?).

Això sí, cada vegada estic més interessat en l’estudi que en el directe. De fet, després de març de 2020 quasi no he anat a concerts on jo no hagués d’actuar (potser algun de clàssic a l’Auditori Municipal), i he descobert que soc un home de discos. Un autèntic enginyer de gravació. Així que ha arribat el moment de donar-me prioritat a mi, i fer feina ben enfocada. Uns quants centenars de concerts no m’han dut a cap lloc, en realitat.