Endless Pneumonia

 

Dijous vaig anar a la presentació d’un llibre. Una presentació experta on només una llarga dissertació d’una mena d’intel·lectual va fallar. Però del llibre, que vaig comprar, prefereixo comentar-ne només que encaixa amb el meu sardònic gust per cert tipus de propostes.

Almenys l’endemà va sortir el nou llibre de Pep Cortès. El tinc deixat, però serà llegit. Pep Cortès és sempre garantia de qualitat. A més, va ser la tarda de la inauguració del retrat pictòric de la Sílvia Alcàntara, i va ser una ocasió entranyable on a més ens vam trobar bona part d’Un Munt de Mots. Una tarda per a recordar.

*****

Tenia una decisió presa, i la tinc però haurà d’esperar-se uns dies. Davant que el meu projectat primer llibre de poemes és encara una mica curt malgrat contenir dos poemaris i una secció miscel·lània, i que tinc cert cicle de lletres («Partisà!») sense fer servir, he tingut la idea que puc provar a posar-lo a punt per a, amb bon control de qualitat, incloure’l al llibre com a tercer poemari. O bé, tenia la intenció. El tema és que m’he adonat que, fins i tot ja retreballat el 2019, allò no són poemes sinó un projecte militant de lletres que falla precisament per ser una col·lecció de fets i dades, no uns textos inspiradors i coherents. Que se me’n va anar la pinça, vaja. M’adono de què vull: textos menys detallats on un detallet, una frase afortunada, una atmosfera... creïn la màgia. Exacte: poesia. De manera que aquest proper cap de setmana començaria un procés de reescriptura total, sovint de zero, i en un nou arxiu de text, amb la idea que els textos antics no em travin, que només estiguin a la carpeta per si em trobo que no sé continuar i necessito alguna línia per a sortir de l’atzucac. Però si puc generar un text totalment nou, millor. En els seus termes. I sense que sembli propaganda setantera.

*****

Encara estic encallat per massa feina, fins divendres. Tinc dos discos per acabar. «Positrons» he decidit acabar-lo com a disc instrumental, tot amb sintetitzadors. Encara hi ha feina a fer, però el que hi ha és prometedor, un disc per a clubs. Les veus i algun vocoder a gravar els reservo pel «Shut Down», on també gravaria melodies de guitarra amb «overdrive». Això fa que probablement ja estiguem parlant de 2023. Però certament necessito canvi i temps. I certa notícia, aviat, me’l pot permetre.

I, sí, el 2023 he de provar de gravar un disc de guitarres, tot i que no sé ni com posar-m’hi. Especialment perquè no el podré fer cantat.

Mentre, tinc una carpeta amb dos temes que no vaig saber reformular per a l’«Astrosurfing», una sèrie de temes inacabats de divers pelatge, i demos amb idees apuntades. Un garbuix que no sé on dur, especialment perquè algunes de les cançons demanen veu i no la meva. Reconec que ja no em veig cantant als meus discos («sones massa a coral»), i que més aviat voldria que el cantant de Visitants cantés a les maquetes de Visitants. En total, tinc un cert «backlog» d’idees amb guitarra i amb sintetitzadors, però sense una direcció clara. Ho he de deixar reposar, crec. (Per la mateixa raó, un vell projecte, «Jazz», quedarà sense acabar: bases fetes, lletres fetes, però em dóna mal rotllo fer sessions vocals i que tothom em critiqui el resultat per mal cantat. No em veig capaç de fer una bona feina.)

Aquest 2022, per tant i sense comptar la versió definitiva d’«Hymns», hauré tret 23 àlbums, només un dels quals amb algunes regravacions. 22 àlbums de material nou, doncs, i crec que prou bons. Una bona demostració de poder si considerem que hi ha grans artistes i grups amb molts menys àlbums en la seva discografia. També són una mostra de creativitat reprimida: 2020 i 2021 van ser els meus anys de la llibertat, i es nota. De fet, de tots aquests àlbums, només l’«Astrosurfing» dóna senyals de cansament, i sense deixar de ser un bon àlbum. Però començo a necessitar canviar. El cos m’ho demana.

*****

Encara no m’he posat ni amb el llibre ni amb les partitures. La setmana que ve és el moment. També voldré començar a llegir. I a escoltar CDs. Viure.

*****

Preguntant-me on he d’anar, ara que Twitter està morint a mans d’un salvatge malintencionat. He provat de tornar a Facebook, però els memes segueixen allà, i poden amb mi, sempre iguals, sempre igual de falsos. Fins i tot han destruït a tota una generació de poetes, que ja no escriuen poemes sinó memes allargassats, tots centrats en l’amor ideal com si fossin lletres de pop de principis dels Seixanta, quan tots els directius de discogràfica estaven obsedits a casar a tota la població i cap lletra no permetia al seu protagonista fer res que no fos enamorar-se. Ni tan sols anar a comprar el diari o portar el cotxe al mecànic. Doncs ara és igual d’avorrit. Em sento sol. En fi, necessito trobar una xarxa social on pugui fer com feia a Twitter: informar-me sobre política i prendre-li el pols a la societat. Sóc com l’acné, vaig al gra.

*****

Encara no ho tinc definitiu, però he fet una de les meves reconfiguracions amb el «L.A. (Light Album)» dels Beach Boys. Tinc ja una configuració que funciona, més o menys. En el fons és mantenir tot l’àlbum original excepte la horrorosa versió disco de «Here Comes the Night» d’onze inacabables minuts de duració, i llavors afegir alguna cançó d’arxiu, essencialment «California Feeling» del 74 i «Barnyard Blues» que també tenien disponible. Encaixen megabé. I de sobte tenim un àlbum prou bo, ben integrat, d’uns 40 minuts i dotze temes. M’he adonat de com «Here Comes the Night» disco va assassinar per si sola les possibilitats de l’àlbum, i de com la resta de l’àlbum més una mica d’arxivística intel·ligent hagués donat un guanyador, un àlbum baladístic prou ben produït i plantejat. Tot i que sembla que el 1979 les relacions dins del grup estaven sota mínims. (A la revisió i com a penúltim tema hi he inclòs «Brian’s Back» de Mike Love amb cert recel perquè, tot i estar ben produïda i comptar amb la guitarra de tot un Jerry Donahue, la lletra és l’inici de la tendència d’en Mike de, no només falsejar la història del grup, sinó d’incorporar a les lletres els títols dels vells èxits del grup, recordant-nos accidentalment que podríem estar escoltant una cançó millor. En anys següents, aquestes tendències durien en Mike a dirigir penosos àlbums i singles dels Beach Boys i a acumular una llarga sèrie d’àlbums solistes inèdits degut a la seva ínfima qualitat. Però «Brian’s Back» omple minutatge, era gravada el 1979 i, sobretot, encaixa. Almenys l’àlbum original, i la meva revisió, inclouen «Sumahama», que pot ser ben bé el seu millor tema i que és decent.)

De manera que la cara A de l’àlbum original la incloc tal com és, d’aquí salto directament a «Baby Blue» i «Goin’ South», i aquí inserto «California Feelin’», «Barnyard Blues» i «Brian’s Back», per a acabar amb «Shortenin’ Bread» com a l’àlbum original. Un àlbum no perfecte, però sí prou bo com per a haver suposat tornar a estar en forma si s’hagués publicat així el 1979. Com dic, llàstima de «Here Comes the Night». Especialment quan venien de l’amateur «M.I.U. Album» de 1978 (on només «My Diane» brilla amb llum pròpia) i anaven a seguir amb «Keepin’ the Summer Alive», el seu horrorós àlbum de 1980 (on només la cançó titular i «Endless Harmony» se salvaven justetes del desastre, i on tota una sèrie d’editatges i substitucions de cançons haguessin estat molt necessaris).