Bum!

 

Un Onze que no sé com sortirà. ERC està decididíssima a sabotejar-lo.

*****

M’estranya que a U.K. no estiguin de festa. De fet, comença el regnat més còmic. En Carlitos calladet està més maco. En fi, espero ben aviat un bon nombre de noves repúbliques.

*****

He escoltat la Sant Lluc no de Bach. Es nota: té algun número atractiu, sobretot l’inici. Però en la seva major part és recitatiu en estat pur, també algun coral. Sorprèn que tot un Bach copiés «això», fins i tot sota pressió. Però ha estat bé escoltar-ho i formar-me’n una opinió. No només s’han d’escoltar els «hits»...

De fet, fa ja alguns anys vaig assistir a un concert-conferència sobre Ramon Carnicer. Tres quarts del mateix: no un gran compositor, però agraeixo l’oportunitat de formar-me’n una opinió per escolta directa.

*****

Els dies 7 i 8 de setembre vam estar gravant amb Nadie, jo fent de «tape jockey» i tocant el Telecaster Bass via un pedal Boss SY-1 Synthesizer. Improvisació experimental. Pinta molt bé.

*****

Recomano escoltar l’àlbum de Robert Fripp i Brian Eno «No Pussyfooting», de 1973.

I també la cançó «Home of the Brave» en la versió de Bonnie and the Treasures. Magnífica.

*****

No em podré posar a escriure el llibre de teoria en força mesos.ç

He publicat les dues versions restants de Philip Glass a Youtube. I que hi durin el que puguin. Almenys les podrà escoltar algú.

He gravat una cançó que tenia apuntada, en el meu estil de sempre. L’he de remesclar, la mescla no funciona. No sé molt bé on anar.

*****

La meva relació amb la Telecaster ha estat curiosa. Sobre 1995, just quan m’havia comprat la Encore (dolentíssima), algú em va deixar uns col·leccionables (que vaig fotocopiar) sobre guitarres. Vaig veure-hi una foto d’una Telecaster i no em va cridar. Vaig veure una foto d’una Strato i em va encantar (lògic, tenint a casa la Encore). Per tant, un inici poc prometedor. Malgrat tot, la tardor de 1996 vaig veure a l’aparador del Farràs del carrer Galileu una Tele mexicana de color blanc, i si aleshores hagués tingut 75.000 pessetes (que no en tenia ni una) hagués fet el pas, només per la curiositat i per a tenir un instrument Fender.

Quan el 2004 vaig entrar a To Be Continued (una fantàstica decisió), un de nosaltres tenia una Tele americana, i el 2006 un altre de nosaltres se’n va comprar una també. Va ser per aquesta abundància de Teles que quan vaig decidir comprar una Fender americana, vaig optar per una Strato: una veu diferent. Va ser una bona decisió, certament forçada perquè jo volia tocar la guitarra amb ells però ni tan sols la meva Casio MG-510 (encara amb les pastilles originals) donava la talla.

La tardor de 2013, any de guitarritis aguda després de començar-lo amb la Rick i la Les Paul, vaig veure, reservar i comprar una Squier Vintage Modified Telecaster blanca. La meva primera Tele. El cert és que era una guitarra feta a Índia el 2007, una de les poques ocasions en què Squier no ha estat a l’alçada, i la culpa era de la fàbrica concreta. Amb el que vaig estar prop d’un any havent-li de fer fer modificacions: 1) llimat lateral de trasts; 2) canvi de pastilles: una Fender Custom Shop Tele al pont, una Fender Custom Shop Strat al centre, i una Seymour Duncan Minibucker al màstil (incidentalment, la posició 4 del selector ja no dóna el «quack» tipus Strato sinó una combinació molt més neta); i 3) com a canvi estètic que va millorar molt l’aspecte de la guitarra, un colpejador blanc gruixut d’una sola capa. Amb el que una guitarra en origen força mediocre va acabar essent una bona guitarra. I una que ara mateix té cinc cordes afinades en Sol major... perfecta per a tocar Rolling Stones.

De totes maneres em faltava el «so del mig» de la Tele i, la tardor de 2017, en un moment en què a Terrassa ningú no em podia portar una Fender, vaig comprar una guitarra econòmica amb vistes a modificar-la: una Ibanez Talman TB302. Va costar moltíssim de modificar, des de problemes d’apantallat fins a haver de fer envernissar la part de darrera del màstil. Amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, va acabar essent una bona guitarra i amb estil propi, però quasi m’hagués pogut comprar directament la versió bona de la Talman. I em va deixar amb la cosa de no tenir una Fender Telecaster americana.

El 2019 vaig poder encarregar-la: una American Professional amb acabat natural i amb freixa dels pantans. Als pocs dies d’arribar i recollir-la... em van baixar la pensió! Venda de guitarres (sempre lamentaré haver-me hagut de vendre la Epiphone Wildkat), caos financer... Amb el temps vaig guanyar tant el judici com el recurs, i he pogut acabar de pagar la Tele, prop de tres anys després que m’arribés (Casa Farràs son molt grans). Estic content d’haver guanyat la batalla, i aquesta Tele és una obra mestra. Ara ho tinc molt difícil per a comprar més guitarres, i he decidit no comprar cap altra guitarra de gamma alta. Ha estat la darrera festa. Però aquesta Tele viurà amb mi per sempre.