2013

Ara mateix, el que més em fa falta a l’estudi és una taula de mescles. Però reconec que m’agradaria no tancar 2022 sense una guitarra nova. No tinc diners per a una, però la que te més números (pel preu) és una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue o en vermell: ja em vaig haver de vendre una, i ara sé quines pastilles posar-hi. Sobre la taula, el problema és no tenir els diners per a la que m’agradaria tenir, la Presonus Studiolive 16.0.2 USB.

I hi ha per resoldre el tema d’un terreny.

*****

(Divendres 20 de maig, tarda)

Al “Pentimenti” li falta una portada de veritat. La llista de títols és gairebé completa. Setze cançons, vuit de cantades i vuit d’instrumentals. Mig àlbum de regravacions, mig de cançons noves per a acabar de fer el pes. 46:32. El meu tercer àlbum de rareses. Encara falten cinc pistes de veu i una guitarra a «Buy Guitars». Va per bon camí. Ara, suposo que fins diumenge.

*****

El dissabte 21 a la tarda a la Coral de Prodis, l’acte de presentació del Manifest del Grup Minerva (del qual sóc membre fundador junt amb Marie Lottré) va ser accidentadet, el qual no va impedir que l’aprovéssim amb nota. Sobretot l’homenatge al Suri (que està molt bé perquè li hem fet en vida, se’l mereix) i les actuacions musicals. Moltíssimes gràcies a tothom qui va venir i tothom que ens ha ajudat.

El Grup Minerva som un grup d’intervenció artística i social. Actuarem via docència i la convocatòria de quatre concursos sense dotació econòmica, amb vistes a què la pròpia cerimònia d’entrega de premis esdevingui un altaveu per a molta gent que ara mateix no tenen manera de tenir aquest altaveu. I volem donar veu als barris. Uns barris on les organitzacions existents no paren esment en la cultura.

*****

(Matinada de dilluns 23 de maig)

He dividit en dos projectes el «Pentimenti». M’he adonat que estava sortint un altre àlbum instrumental meu (prou bo, ja que no innovador), i a la vegada m’he recordat de bases com «Pumba». De manera que el «Pentimenti» consistirà en el material cantat més les bases de demos. Només s’haurà de regravar una base i compondre una altra a partir d’una idea que tinc. Quasi tot serà cantat, amb tres excepcions. L’altre projecte encara no té títol, ni portada, i de moment consta de set cançons, una cara d’LP.

*****

«Te admito que para mí toda la publicidad es una hipocresía: te ponen a una pobre mujer a enseñarlo todo al lado de una botella de cerveza o de un coche. El día en que me traigan a casa a una mujer entusiasmada por mí y ya vestida para la boda, ese día hablaremos de comprarles un producto. Pero mientras sólo me pongan un combinado de fotos, que dejen a las mujeres en paz, que se la merecen.”

Apart, de veritat només es poden publicitar empreses enormes amb muntanyes de diners? Ho dic perquè són precisament les que menys ho necessiten: les coneixem de sobres. No cal que ens facin la vida impossible.

Mentre, la guerra de sexes i d’egos ha aconseguit un món on les dones es consolen amb les dones i els homes es consolen amb els homes. I jo per estrenar. Bravo.

*****

Escoltat el nou de Wilco, «Cruel Country». I tan cruel. M’he avorrit bastant, i això durant vint-i-una cançons, setanta-set minuts. Música de fons en el millor dels casos. Sona a retorn a «Wilco (The Album)», que en si mateix ja no era un dels seus millors àlbums, més alguna cançó country que no aporta res. No opino sobre les lletres perquè en una primera escolta no les he enteses, no sóc molt bo entenent lletres en anglès. Però la música... no diré que sigui el seu pitjor àlbum perquè «Schmilco» (2016) sonava encara més ensopit. Però els dies del «Yankee» i del «Ghost» queden desgraciadament molt lluny. Primer àlbum de Wilco que almenys de moment no em compraré en CD, i que no em compraré segur si no remunten. «Cruel Country» és Wilco gandulejant.

*****

El 2013 vaig partir peres amb el món clàssic perquè volia novetats. No m’esperava que la de 2010 anés a ser la dècada de la mort del rock com a entitat creativa. Que no vol dir que no hi hagi una escena independent creativa (a la que coneixen quatre gats). Però l’escena oficial no només sona molt avorrida, és que ja no fa rock. Si a més hi afegim l’eclosió de les bandes de tribut, tinc la sensació de ser un dels darrers guardians d’una determinada ètica de treball. I a mi em coneixen a casa meva. He perdut la moral.

House in order

 

Estic content perquè totes les meves guitarres i baixos estan pagats. Ara falta recuperar equivalents d’alguns instruments perduts durant la «baixa pensió». En tinc per temps en el millor dels casos, però no em rendeixo.

I una taula de mescles decent, que la Behringer està cadavèrica.

Apart d’això, si un dia tinc molts diners, un últim compressor seria la versió Warm Audio del Bus SSL.

I una última guitarra important seria la Fender Meteora.

*****

Porto més d’una setmana fent massa feina, i no precisament creativa. Trobo a faltar tant la calma...!

Estic nerviós.

Crec en l’avorriment.

Almenys, setmana de ràdios, per la que estic molt agraït.

*****

Al «Pentimenti» em falta gravar les veus de quatre temes i un petit passatge de veu a «Boston». Malgrat tot, tinc bastanta feina consolidada, amb només una cançó instrumental («The Notorious Telecaster Brothers») a regravar i replantejar. I algun títol a decidir! Més la feina de portada... En tot cas, pinta bé, sobretot pel que serà el «rareses 3».

I pel que fa a llibres, encara em falten un o dos contes per l’«Estàtica». Esperant a que arribi aquest diumenge. A més, tinc problemes amb la portada del llibre. Ja traduiria més endavant. I el llibre de teoria musical és els meus deures per a l’estiu.

*****

Una història del «1964» seria: començat la tardor de 2010, des del principi la meva intenció era que fos un monument al «Mur de So» de Phil Spector. Només que passaven dues coses: no sabia realment com crear-lo amb els elements de què disposava, i a més el meu equip informàtic de l’època no em permetia gaire luxes pel que feia a nombre de pistes, entrades (una entrada estèreo i passa que t’he vist), connexions MIDI (un in i un out), memòria RAM (un portàtil de 2006)... A la vegada, volia intentar el pas progressiu a la música atonal, construint-m’ho bé, i en el disc acabat hi ha «Pripiat» com a testimoni d’aquest intent (tothom al món clàssic terrassenc em deia que allò era el que havia de fer, i en aquells moments pre-«concert del caos» jo hi estava disposat i era un ferm defensor de la música atonal). Els «outtakes» a la compilació de Bandcamp «Quan encara érem al 1963» (el meu títol favorit) expliquen bé la història: les primeres preses de moltes de les cançons «tenien un aire» però sonaven dèbils, sonaven a «General MIDI» molt bàsic. No hi havia mur de so. I això em va fer treballar i treballar... i gravar bases que sonaven equivocades (per exemple, tempos equivocats, o pistes de bateria que no quallaven). A la vegada que les poques lletres que vaig escriure en aquell moment son de les meves pitjors. A la vegada que el poc que sonava més bé no encaixava... i va donar inici al projecte del «1980» quan, a mitjans de 2011 i ja amb el trauma de cantar en el «concert del caos» (30 d’abril de 2011), em vaig adonar que m’havia estancat, que treballava i treballava sense arribar a cap lloc, i que el que tenia sonava fatal. I vaig parar el projecte, passant a treballar en el «1980» i en la primera versió de «Himnes» («Hymns»). Tenia la sensació d’haver perdut alguna cosa molt elusiva.

Saltem a mitjans de 2013. Ja tenia molts projectes en marxa i inacabats, però ja havia desenvolupat la meva tècnica base d’ús del MIDI i els multipistes per a crear arranjaments complets, i el que estava gravant ja sonava millor. I vaig decidir reprendre el projecte del «1964». Aleshores ja tenia una taula de mescles Behringer que era dolenteta i que ara dorm el son dels justos, però que em permetia gravar més d’un sintetitzador alhora i alhora posar-hi reverb del Zoom RFX-2000, alhora que ja tenia un ordinador de torre decent. I vaig començar a regravar i regravar. I a escriure noves lletres. I a afegir cançons. I a gravar algunes pistes de guitarra el 2014 amb micròfon i el meu aleshores nou ampli Fender Twin Pro Tube amb autèntic so de vàlvula. No vaig acabar el disc fins al 2015, moment en el que el disc ja era un «mastodonte». El moment clau en la meva tècnica va ser quan vaig començar a aplicar EQ de greus de la taula a quasi tot, més doblatges de diferents instruments per a intentar replicar la massa de so de la «Wrecking Crew» (tècnica que més recentment he substituït, per fer diferents pistes de baix). El resultat té tant de brillant com de confús. Les lletres tenen alguns errors de documentació, a la vegada que també hi ha històries fictícies, amb quasi tot l’àlbum cantat (darrera vegada que ho he fet). Amb tanta regravació, totes les cançons assoleixen uns mínims, tot i que el so no és gens transparent. De fet, si a partir del «Biedroneczki» he apostat tant pels discos instrumentals és perquè em vaig adonar que amb això el resultat guanyava en nitidesa. És un disc que el 2015 va tenir crítiques per llarg i difícil, coses que és. Ni jo l’escolto seguit. Però va ser un disc clau que va possibilitar tota la meva obra posterior fins ara mateix. De fet, el meu únic gran pas estilístic posterior va ser que al «Biedroneczki» vaig introduir espontàniament ritmes llatins, possibilitant després l’«Estratègies».

Tot i que les actuals sessions del «Pentimenti» m’estan deixant amb alguns nous rumbs per explorar, lluny de la vista del públic.

*****

Part del problema amb la història del «Feina 2.0» és que un sol concert m’ha complicat la vida fins a avui i seguint. Almenys la versió definitiva de l’àlbum és bona. Però durant més d’una dècada aquest va ser el meu àlbum més dèbil. I m’agradaria no haver cedit el 2009. Sóc massa dèbil. Ara em plantejo intentar anar algun dia a un lloc tan aïllat com per a que ningú m’hi vingui a buscar per a complicar-m’hi la vida. I llavors, a la fi, viure.

Tellie Happiness

 

(Principis de maig)

Pensant de nou en fer repintar de groc la Samick Flying V. Si aconsegueixo convèncer algú que no m’importa perdre una mica de to, pintar de groc a sobre del negre no seria ideal però almenys retallaria costos. I si no, en algun moment de l’estiu o la tardor m’hauria d’agençar un kit de guitarra, millor si és tipus Stratocaster HSS, i fer-lo pintar i muntar.

(Pels dubtes, normalment un luthier insistirà a treure tota la pintura d’una guitarra abans d’aplicar el nou acabat, perquè afegir capes a les ja existents impedeix que la guitarra vibri bé i «apaga» el so; el problema és que el cost de l’operació es dispara perquè treure la pintura existent és una feinada per a tornar-se mico, i sovint no valen ni decapants: pur llimat.)

(Mitjans de maig)

Toca esperar a una guitarra nova en groc. La llista...

*****

El 12 de maig al vespre, la Telecaster ha quedat pagada. Casa Farràs és molt gran. La Seguretat Social, molt petita.

Falta veure si alguna vegada tornaré a tenir una alegria en forma de nou instrument. Fins a desembre de 2021 he estat un mestre a fabricar-me les bones notícies. Ara ja no depèn de mi.

*****

El «Pentimenti» acabarà essent un àlbum sencer, que serà el tercer de rareses. Falten pistes vocals, més un parell de pistes de guitarra, obligatòria a «Buy Guitars». És això, mig disc de cançons antigues regravades, mig disc de típics instrumentals meus. No pinta gens malament, però no li donaré publicitat: simple completació de catàleg.

*****

He sentit el segon single del nou de Wilco. No sona ni a country, més aviat a cançó que podria haver estat a «The Whole Love»... que no era un gran àlbum. Miraré d’escoltar l’àlbum, però pinta que per primera vegada no me’l compraré, com ja vaig dir quan va sortir el primer single.

Sí que sortirà caixa del YHF. No me la puc permetre, però em fa ràbia. Això sí que valdrà la pena.

*****

Se suposa que no és un gran disc, però el «Human Touch» de Bruce Springsteen està molt infravalorat. Cert, no és ni «Born to Run» ni «Nebraska», i no hi ha la E Street Band per enlloc, però ja m’agradarà si el meu pitjor àlbum té aquest nivell. Fins i tot «57 Channels» té més potència de la que li admet la crítica.

*****

Entre el 4 i el 5 d’agost de 1992, amb el meu radiocassette, una tercera pletina i unes quantes cintes de cassette, vaig fer una peça que se suposava que anava a ser un intent meu de replicar «It’s Gonna Rain» de Steve Reich, però que va mutar ràpidament a un «collage» de sons força caòtic, que amb el temps vaig titular «Dock’n’Doll». Amb un intent avortat pel mig, entre octubre i novembre de 1992 vaig gravar una peça en dues parts diferent però igualment caòtica titulada «Han matat en Johnny». Aleshores no era perfeccionista ni havia passat mai una crisi creativa, i és a aquest moment (i als 2000 Mosquitos) que es refereixen els versos de la Torradora «era el temps de l’hora màgica, quan el refugi semblava etern». Solemnitat apart, la clau de tot l’afer és que estava component amb cinta magnetofònica, amb soroll de fons, amb «found sounds», amb impossibilitat de sincronitzar res, amb atzar, amb molt d’humor, arribant a carregar-me el meu pobre radiocassette, però amb intenció compositiva real. I que els resultats em van ensenyar observacions crucials. Entre març de 1990 i juliol de 1992 havia estat component minimalisme de molt baixa qualitat, fins i tot fent peces «combinatòries» que en retrospectiva no sonen ben bé a res intel·ligible, la pitjor part de la meva obra, pagar la novatada. Però aleshores estava molt «matemàtic» i «estructurista», i ni tan sols el fet que escriure tot allò sobre paper pautat era molt avorrit em posava en alerta. Fins que vaig fer aquestes peces en cassette, «Les cintes de 1992», i de sobte em vaig adonar que allà hi havia una cosa que definitivament no era a la meva música «combinatòria»: energia. No sabia com hi havia arribat, o per què notava aquella energia, o per què la meva música minimalista fallava tan estrepitosament en comparació. Tota la part teòrica no l’aprendria fins al meu pas per l’Institut Crash el 1997, més les meves lectures dels textos amb els discos de Philip Glass i Steve Reich a mitjan anys Noranta o les meves lectures posteriors de llibres sobre com van gravar els Beatles, Brian Wilson, Jimi Hendrix o Phil Spector. Però aquelles cintes, molt semblants al «Revolution 9» dels Beatles (que no vaig escoltar fins el 13 d’agost de 1993, junt amb l’Àlbum Blanc, el dia que vaig fer 18 anys, i crec que l’haver fet jo aquelles cintes em va fer connectar amb «Revolution 9» a la primera: continuo pensant que és la millor pista del doble àlbum), em van fer pensar. Encara vaig estar un parell d’anys fent «combinatòria» a falta d’alguna cosa millor per fer, però aquelles cintes, més el meu descobriment dels grans àlbums dels Beatles, em van dur primer als 2000 Mosquitos i després, amb la breu pausa d’una cançó que el 1993 no em va dur enlloc però que trobaria el seu potent lloc enmig dels potents murs de so del «1964» el 2015 («Burned Been’s Everybody»), a finals de 1993 i la primera meitat de 1994 estava component les «maquetes del ‘94» que, amb la pausa de la meva Gran Crisi Creativa, desembocarien en el «Corrupció». És a dir, sense les «Cintes de 1992» no hagués passat res. Per això n’estic tan orgullós: no les vendré mai com cap gran obra mestra, i sóc conscient que quasi tothom les odiarà (per això no les he posades amb els meus àlbums a Spotify), però per a mi van suposar un canvi de rumb importantíssim.

Sí que és cert que a partir de 1992 he fet coses semblants, mai sota el meu nom i molt més descuidades, amb l’únic i sa propòsit de divertir-me amb les cares de patiment de la gent. Però aquesta és la diferència: les «Cintes de 1992» són veritables composicions, i qui conegui les meves intencions hi trobarà un munt de sons per a riure i passar una bona estona.

Reconec que m’agradaria trobar un quatre pistes de cassette amb Varispeed, per a tractar de recuperar aquell esperit. Amb gravació digital tot és molt més ordenat i polit, no passen accidents creatius. I m’agradaria que me’n passés algun més.

Setmaneta Blues

 

«Cal deixar constància que, més enllà del cercle de discogràfiques i editorials poderoses, existim propostes solvents que podem ajudar a revertir el retrocés de la llengua i la cultura catalanes, amb un compromís amb el país. Simplement, ningú a nivell oficial ens vol obrir la porta, i així és com tenim una cultura oficial que sembla expressament calculada per a allunyar-ne qualsevol possible públic, amb el que l’estigma ja està fermament assentat, i molts trobem els nostres referents on n’hi ha: al món anglosaxó. Ja és hora que deixem de ser-ne simples espectadors i passem a competir amb els americans d’igual a igual. La gent la tenim, si els obrim la porta. Endavant, doncs!»

*****

De moment tinc dues bases completes pel «Pentimenti», «Boston» i «Shelby». A partir d’aquí comença la part difícil del projecte.

Mentre, pel «Rudito» tinc tres bases completes. Una d’elles és una balada totalment 1960. Em té content, i un bon rumb per a l’àlbum és fer coses així i «Rhythm and Blues with Strings», deixant només en dos els «murs de so», el just per a donar videta a l’àlbum.

Queda una nova tercera carpeta, «Superdisaster», amb coses que poden sortir molt bé però que són tot un altre rumb. Una d’elles l’he començada a gravar, només per a recordar que ja la tinc publicada i tot en un altre àlbum. Tinc una memòria de mosquit.

*****

Sempre diré que si porto 21 anys buscant pis infructuosament és per culpa de bancs, immobiliàries i els polítics de Madrid, sempre amatents a embutxacar-se diners de manera gens lícita. Dit això, ara tinc clar que he de marxar de Terrassa tan aviat com pugui, en un parell d'anys si puc.

Tenir ni que sigui un terreny pelat voldria dir que tindria un lloc segur on fer experiments amb el meu habitatge. Llavors tindria un any i mig per a pensar què posar-hi. Una possibilitat és una casa de fusta. Una altra, containers.

*****

Tinder (i apps similars) no deixa de ser la selva. Admeto que hi ha una circumstància en la que, malgrat tot, potser provaria aquesta app: si, d'aquí a uns anys, marxo lluny de Terrassa pel tema immobiliari. Perquè Terrassa és molt tòxica en aquest aspecte. No vull lligar-m'hi mentre no sàpiga que m'hi quedaré per un d'aquells miracles. I a Terrassa només se m'ha rebutjat.

Igualment, cada vegada que veig a una dona bonica entro en estats depressius.

*****

Faré un últim retoc a la llista: substituir dos aparells SSL per un compressor Warm Audio Bus Comp, molt més assequible (entre cometes). També he estat mirant Squiers Stratocaster HSS, però m’adono que a la llista ja hi ha una Yamaha Pacifica amb aquesta configuració. En certa manera, l’últim que vull cobrir (quan hi hagi diners) és una guitarra en kit tipus Strato HSS, amb l’únic propòsit de fer-la pintar de groc, hi posaria pastilles SD SSL-1 i una SD humbucker Alnico-5.

Tornaré a apuntar també una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB. Fora SSL Big SiX per massa inassequible. Això i el Bus-Comp serà suficient.

De fet, a aquest canvi hi ha contribuït una baixada de moral: al cap de poques hores d’enviar-vos l’anterior versió de la llista, SSL va llançar The Bus +, un rack molt més bo i potent que el Fusion, i també més car. Clar, per a anotar el «segon», més valia anotar un clònic bo i molt més econòmic, no? Per tant, SSL a la porra. Millor.

*****

El pitjor àlbum dels Beatles no és ni Yellow Submarine ni Let It Be ni Beatles for Sale. És la seva audició per a Decca l’1 de gener de 1962. Amb un set list preparat per Brian Epstein amb els peus, només tres originals no gaire bons, la decisió del personal de Decca de fer-los tocar amb l’equip de la casa i no amb els amplis d’escena del grup, la no molt bona acústica de l’estudi i els nervis del grup en haver de tocar quinze cançons en poc més d’una hora i amb la pressió d’intentar fitxar per Decca (que aquell mateix dia va provar també a The Tremeloes i els va escollir per un tema pràctic, doncs eren de prop de Londres), la cinta resultant va causar que Decca digués que no. Un error monumental en retrospectiva, però completament comprensible quan un sent aquesta cinta en discos pirates: el grup sona com qualsevol altre, i el resultat és sosso i tirant a avorrit. Potser res els va sortir tan malament com la ridícula versió de «Bésame mucho», però si Decca hagués publicat aquestes cançons en LP, la carrera dels Beatles podia haver-se acabat aquí sumàriament. Sort que van acabar a Parlophone i gravant a Abbey Road estudi 2 amb George Martin de productor, amb resultats, com sabem, mítics. (No és que Decca tingués mals enginyers en absolut: el «Decca Tree» és una aportació monumental a la tècnica de gravació d’orquestres, per exemple, i he escoltat exemples de la seva experimentació per a aconseguir gravacions estèreo que sonessin envolvents i naturals. Simplement, qui havia de prendre les decisions no va tenir el dia, i els Beatles tampoc. He llegit que probablement Brian Epstein va pagar per a gravar una cinta completa i no només les usuals quatre o cinc cançons d’una prova, i també he llegit que va proposar als comptables de Decca de comprar tres mil còpies de qualsevol single dels Beatles que publiquessin, una oferta que els comptables van refusar però que si hagués arribat a oïdes de Mick Rowe podia haver forçat la publicació de singles dels Beatles a Decca i, amb això, haver reescrit la Història del Pop.)

Evidentment no compto aquí les gravacions amb Tony Sheridan o el directe al Star Club, però són gravacions que no van donar lloc a àlbums, i almenys «My Bonnie»/«When the Saints Go Marchin’ In» pot ser considerat un dels singles més crucials de la Història del Pop malgrat els resultats pedestres, doncs va ser un client de NEMS a Liverpool demanant aquest single qui va parlar per primer cop dels Beatles a Brian Epstein. Mai no es parlarà prou de les casualitats.

*****

About my music: I’m a «technical» composer, not a performer. I work with sound as a physical phenomenon, devoid of any meaning, and with information levels. My goal is simply to construct a sound. So I program all my music prior to record it in my recording studio, a purely mechanical process where I limit myself to think and take decisions (sounds to be recorded, effects, mixing, etc.), so nothing interferes with the idea behind the music, a bit like the way minimalist sculptors like Donald Judd or Sol LeWitt limited themselves to planning their works to have them realized by industrial workers so there weren’t any imperfections which could distract the viewer from the idea behind the sculpture. Of course, this doesn’t mean that my music is less than conventional and melodic: there’s a precedent for everything I do. But it’s the combination of all the studio techniques and sound concepts I work with that makes my music count: I know how to sound dense and focused. In fact, I consider the knowledge of a recording engineer an essential part of what it is today being a composer. And not many people have understood this essential fact.

Sobre la meva música: sóc un compositor «tècnic», no un intèrpret. Treballo el so com a fenomen físic, desproveït de qualsevol significat, i amb nivells d'informació. El meu objectiu és simplement construir un so. Així que programo tota la meva música abans de gravar-la al meu estudi d'enregistrament, un procés purament mecànic on em limito a pensar i prendre decisions (sons per gravar, efectes, mescles, etc.), així que res interfereix amb la idea que hi ha darrere del música, una mica a la manera en què escultors minimalistes com Donald Judd o Sol LeWitt es limitaven a planificar les seves obres perquè les realitzessin treballadors industrials, de manera que no hi hagués cap imperfecció que pogués distreure l'espectador de la idea darrere de l'escultura. Per descomptat, això no vol dir que la meva música sigui menys convencional i melòdica: hi ha un precedent per a tot el que faig. Però és la combinació de totes les tècniques d'estudi i conceptes de so amb què treballo el que fa que la meva música tingui vàlua: sé sonar dens i enfocat. De fet, considero que els coneixements d'un enginyer de gravació son una part essencial del que és avui ser compositor. I no molta gent ha entès aquest fet essencial.

*****

Avui Wilco han anunciat un nou àlbum per pel 27 de maig. 21 cançons... country. He escoltat el primer single, i com a country és decent. El problema és un altre: Wilco i Jeff Tweedy porten des de 2016 amb àlbums, millors o pitjors, on el que sona és Jeff Tweedy i la seva guitarra més el que els seus col·laboradors hi posin al voltant. Molts trobem a faltar la «evolució boja del so YHF» que el bo d’en Tweedy no va voler fer el 2003-4 (per sort, vam obtenir «A Ghost Is Born» que és un disc rodó). Clar, si no aporta cap sorpresa inesperada apart de l’estil, un disc country de Wilco serà com un disc de reggaeton de Steve Reich. De fet, aquest cop el baixaré d’on pugui i l’escoltaré, però si no passa de l’anècdota doncs igual no me’l compro, fins i tot encara que m’agradi el (bon) country. Aquest dia havia d’arribar. Que es diverteixin el que vulguin, però crec que a Wilco se li pot exigir molt més: un autèntic disc de Wilco els innovadors. I per a (bon) alt country ja tenim a Son Volt.

De fet, no és la primera vegada que Wilco decep. «Wilco (The Album)» tenia tres bons temes però en general era Wilco fent una segona part de «Sky Blue Sky» molt menys enfocada (i avorrida en alguns moments). «The Whole Love» era un tema molt bo a l’inici, però després dos singles decentets i res més de destacable, amb Jeff Tweedy tocant un munt de pals amb l’esperança que alguna cosa quallés. I «Schmilco» era un disc amb, segons sembla, bones lletres, però que sonava sosso, inacabat i gravat amb presses: els sobrants del molt més interessant «Star Wars» (l’últim disc on, fins a la data, Wilco van intentar innovar: a «Ode to Joy» hi ha molts cops amagats, però sempre sota la veu i la guitarra acústica d’en Jeff Tweedy, que cada vegada més sembla haver posat el pilot automàtic com a compositor, d’aquí que tingui un gest absolutament de «dad rock» com és tenir nostàlgia d’Uncle Tupelo i sortir-nos amb un disc de country d’una banda que, precisament, se suposava que anava a seguir expandint els límits del rock amb cada nou disc).

El cap a tota velocitat

 

Establerta certa llista, la dono per tancada i m’hi adhereixo. De manera que fonamentalment ho tinc tot delineat amb la fundació. Només queda anar mirant la web en cerca de terrenys o pisos molt barats, quasi obligatòriament lluny de Terrassa: a l’àrea metropolitana els preus són pitjors fins i tot que quan la bombolla immobiliària de fa quinze anys. En tot cas, estic rastrejant tota la web a la recerca d’allò que faci «clic». És dificilíssim.

*****

No sé si aprofitar la fundació per a fer-me prohibir judicialment pujar a un escenari per la resta de la meva vida. Això em resoldria molts problemes.

*****

He de fer dues coses a l’estudi: buscar un mesclador passiu de quatre estèreos que he de tenir per l’habitació, i he de desmuntar uns minuts el patch bay del rack per a mirar com tinc connectat el previ Art Pro MPA II, doncs tinc dos petits problemes que puc sol·lucionar amb esforç però sense despesa: 1) necessito poder tenir connectats permanentment els meus principals sintetitzadors, de manera que no hagi de canviar constantment d’ASIO al programa DAW; i 2) necessito poder passar els seus senyals pel previ, per a augmentar-ne el guany i així poder atacar compressors i equalitzadors amb un nivell de senyal que no m’obligui a fer servir tota l’estona configuracions extremes (els WA76, per exemple, no els estic fent servir perquè amb tan poc senyal no els estic dient res). Suposo que és un tema de saltar de -10dBv a +4dBu. En tot cas, és un rotllo estar sense taula: la taula Behringer no l’he llençada però està més morta que viva, sobretot per la pols de gasoil del carrer tan bonic on visc. I la taula que voldria, la SSL Big SiX, és molt cara per a la meva depauperada butxaca, sobretot perquè encara no he pogut resoldre el tema casa, el Gran Tema.

Apart, he de mirar si el mòdul Korg funciona, i si funciona he de mirar com enviar-li MIDI, així com tractar de salvar-ne la programació via SysEx.

I si em deixo una cosa per a comprar-la jo, seria un sinte senzill Medeli A100SW, estètic i barat, per a no fer servir sempre els mateixos sons. No m’havia d’haver venut el Yamaha PSR-E413, però la baixada de pensió em va forçar a prendre decisions molt equivocades. La llista misteriosa conté alguns d’aquests «pentimenti».

Pensant en com improvisar un «mesclador» amb elements que tinc.

*****

L’escàndol Pegasus es quedarà en res perquè manen els tres partits i Pere Aragonès és el formatge President de la Genialitat de Catalunya. Quines ganes que hi hagi eleccions, no anar a votar, i a veure si molts impresentables se’n van a casa.

Tot i que almenys a Brusel·les hi ha molta gent emprenyada. No vol dir que això vagi a tenir conseqüències reals, però la processó va per dins...

*****

He començat un projecte menor: un EP de regravacions titulat «Pentimenti». Es tractarà de reunir i regravar algunes cançons que ja han circulat de fa anys però que ara mateix no són al meu «mur» de Spotify, per diverses raons. «Buy Guitars» ja compta amb una excel·lent versió de To Be Continued, però per aquesta raó no forma part de res que tingui publicat pel meu compte ara mateix. Hi ha les quatre cançons meves del «petit complot» que integren un interessantíssim projecte amb una de les meves bandes independents favorites, Tired Hippo... però que per un error meu en pujar-lo a RouteNote apareix atribuït a Tired Hippo i Lluís Paloma, no a Tired Hippo i Lluís Paloma, ‘Patinet’, amb el que pel que fa al meu «mur» és un àlbum que «no apareix». Sí apareix al meu Bandcamp com a «petite revúe» («petit complot», the director’s cut, amb més Ferran Baucells i menys Lluís Paloma -una cançó pretesament romàntica era el meu desastre particular i ja la vaig regravar instrumentalment en un àlbum recent amb millors resultats-). Regravar aquestes quatre cançons és, per tant, un exercici que podria ser fins i tot innecessari, excepte precisament perquè vull que apareguin al meu «mur» de Spotify sense, molt important, tocar l’àlbum d’origen, que ja vaig pujar a Routenote el 2014 i que recomano. Una idea que sí tinc és intentar localitzar la pista vocal del Ferran per a «El poble del somni d’aigua», penso que va fer un treball vocal excel·lent. I si en trobo algun fragment integrable a les altres, chapeau. En tot cas, ja he fet la base de «Shelby», i un motiu per a fer-la era buscar una manera de fer-la atractiva als Visitants, a veure si la fem alguna vegada.

Llavors, queden segur dues cançons «difícils», que en part també necessiten treball de cara a fer-les aptes per a Visitants. Una és «Vull ser lliure»: 1) tenia problemes de lletra; 2) era llarga i lenta; 3) la versió original, tot i que molt enginyosa, tenia una pista vocal distorsionada que no tenia cap presentació des d’un punt de vista de producció. Vaig gravar una pista base més ràpida i curta (una secció menys) el 2019, ja intentant trobar com fer-la amb Visitants, però m’he adonat que no qualla. Per tant, toca fer una tercera base molt ben pensada, amb alguna part nova que trenqui la monotonia.

L’altra cançó «difícil» és «1 de maig». La versió original procedent de les sessions avortades del «Busco Feina» de 2006 són un desastre interessant i potent, però un desastre. Toca regravar-la d’una manera que en mantingui l’interès i que a la vegada la dugui al següent nivell pel que fa a estructura i producció. Serà un repte major.

I sempre hi ha la porta oberta a fer alguna cançó més, però fonamentalment la idea seria fer aquestes. Sense pressa, i cantades quan toqui. Quan ho tingui, ho publicaré sense publicitat, però amb la voluntat de completar del tot allò ja dit.

*****

Mentre, tinc començat un disc típic meu titulat «The Next Ruidito Party», que faré sense pressa perquè de moment no aporta grans novetats i perquè ja tinc prou feina amb el camp editorial. L’única gravació completament acabada que tinc es diu «Helados Sintéticos» (diria que no he fet servir aquest títol) i és un mur de so dels meus molt bonic. Però la resta del que tinc gravat no qualla tant i s’ha de remesclar (o regravar). Hi ha feina, i moltes direccions per provar. I això sí que m’ho guardaré durant temps. Reconec que si acabo anant a viure lluny de Terrassa, el meu objectiu serà no conèixer ningú al nou lloc, passar desapercebut, i així poder mantenir l’agenda buida, no fer cap més concert, i així tenir l’agenda buida, concentrar-me i treballar. Que ja he perdut massa temps.

Tornant al disc, tinc quinze cançons en diversos estats de desenvolupament, des d’una cançó acabada a un parell de simples esbossos al vol. De manera que és anar fent, i veure què funciona.

I també, en algun moment que encara no puc intuir, hi ha el «Shut Down» per acabar. He perdut tants anys...

Acetatestry

 

Encara no sé quan ho podré fer (tema de quartos), però he decidit que, ja que al mercat quasi no queden guitarres grogues, faré repintar la meva Samick Flying V tota de groc, i si de passada puc fer posar bé una pastilla que ara és inclinada... ja tindria una guitarra impactant per a Visitants.

Realment, el tema és que he estat com un mes buscant a internet una guitarra assequible, digna, en color groc. I, si no comptem certa singlecut horrible i molt mal fabricada (diuen els fòrums), quasi no n’hi ha i ja tendeixen a picar una mica, sobretot ara que no tinc un cèntim a la butxaca. Al final vaig mirar entre les guitarres que ja tinc, i la Flying V és la adequada. Sí que em falta saber el cost de repintar-la: es veu que s’hauria de llimar la pintura actual i treure-la, més tot el treball de capes. Si se’m dispara molt, tocarà esperar a comprar una Yamaha Revstar o similar.

(Unes hores després)

Un repintat com toca (amb llimat de pintura original, etc.) és caríssim. No sé com fer-me’l jo. Em sembla que els plans de guitarra groga se me’n van a l’aigua. O això, o buscar com obtenir diners per a una Yamaha Revstar groga.

I, de fet, he refet certa llista. Ja no la tocaré més, però escolleixo esperar. I anar a pel terreny.

*****

He estat mirant preus tant de terrenys com de pisos, tant a Terrassa com a d’altres llocs. Si tot segueix com està ara (pur caos), a la llarga me’n vaig de Terrassa. No sé en què pensen bancs i immobiliàries. En qualsevol cas, la consigna que segueixo és gastar tan poc com pugui, perquè no tinc cap altra alternativa. No tinc 25 anys.

*****

He decidit substituir un dels contes de l’Estratègies. Pura inseguretat.

Una setmana santa molt enervant en general. He hagut de parar i fer vacances. M’emprenya.

*****

És increïble com, havent-me sortit tot de gent de l’escola a les «persones que potser coneixes» de Facebook, absolutament totes elles tenen marit i fills. Ho admeto, en aquell moment de la meva vida tenia massa problemes i no estava interessat en conèixer noies, tampoc no em sortia de dins. Però és increïble com, des que vaig començar a sortir del pou més profund, només m’he trobat un mur insalvable. I diria que ja a l’escola hi havia per a mi un mur insalvable. Vaig haver de deixar-ho córrer quan vaig fer els 45, però no m’explico com en els divuit anys entre els meus 27 i els meus 45 no va sortir ningú buscant-me, o ningú receptiu. No em deixaven ni acabar de declarar-me. Tinc la sensació d’haver-me perdut una cosa fonamental, a la vegada que estic sense recursos per a intentar res. No m’espera ningú. I, cert, ja no espero ningú. Però reconec que m’hagués agradat tenir una vida molt diferent. Una vida que a la realitat ha estat impossible. A la vegada que sóc conscient que la dona que jo buscava com a companya, senzilla i honesta, fa dècades que no existeix. Tot el que queda és gent mentint i tenint males intencions a les apps. De fet, intentar conèixer dones a la realitat quotidiana ha esdevingut impossible. Només sé percebre una guerra entre extrems molt violents, i m’ha agafat enmig.

En realitat, veig molt més factible una cosa tan difícil com el terreny i la casa, que intentar trobar ningú. Clar, posats a cremar energies, prefereixo assegurar-me un lloc on poder caure mort.

I potser no hi pensaria tant si a Facebook no em volguessin agregar constantment perfils falsos d’estafadors, perfils que bloquejo només veure’ls. He de fer molta feina amb Facebook i hi tinc molts contactes importants, sinó tancaria el compte.

*****

Reescoltant el «Tapestry» de Carole King després de molts anys sense escoltar-lo. Li veig més mèrit ara. No el vaig entendre massa quan me’l vaig comprar. Cert que és, en general, molt bàsic instrumentalment, amb només petits tocs aquí i allà. La cançó que més m’agrada és la del títol.

Hummm...

 

El Xavi d’Els Visitants ja no hi és. El trobarem a faltar, ha estat un capítol major de la història del grup. Ens en queden dues cançons molt bones que espero que puguem treure aviat, s’ha perdut un bon compositor.

Ara quedem els dos Marcs i jo, en acústic.

*****

El judici a Can TJUE no ha començat amb el millor peu. A veure si els espanyols encara se’n sortiran. Si és així, ja podré ser obertament euroescèptic. Ja ho sóc una mica, però fins ara semblava que valia la pena esperar perquè els diferents tribunals europeus bufaven al nostre favor. Però si de veritat la UE està tan podrida com per a que no ens puguem refiar ni tan sols del TJUE, jo vull sortir de la UE i que se’n vagin a pastar fang.

Mentre, al Principat molts tenim clar que hem de fer fora als tres partits, o no farem res.

*****

Mentre faig backups, he fet una carpeta per a un possible àlbum, «The Next Ruidito Party». No deixa d’estar molt verd, però és on hi ha les idees vàlides. Amb això, la carpeta «Reservori d’idees» l’estic salvant en un disc dur, però no la faré servir més. En realitat, el que tinc són cinc carpetes d’àlbums, i quatre d’elles no estan gens clares: «Shut Down, Vol. 3», «Jazz», «The Next Ruidito Party», «Good Earthquakes» (pistes de bateria), i un projecte que em motiva més, unes demos per a orgue romàntic que m’agradaria convertir en una peça llarga en diversos moviments per a la Massa Coral. Igualment, toca descansar. El projecte musical més urgent és la carpeta de Sueca. I he de revisar tot de coses que vaig fer per a la Massa Coral però que no quallen del tot. M’agradaria compondre alguna cosa per a la Coral Renaixença, també. Compondre, però no de cara a gravació. Realment he de descansar i refrescar idees. I treballar certes gravacions de guitarra amb vistes a Visitants. Serà una Setmana Santa interessant.

I també he de repassar i traduir a l’anglès l’«Estàtica». És el Gran Pendent en la meva obra. I llavors ja passaria al llibre de teoria musical i a sortir a fer fotos a altres ciutats. I a llegir, que ja toca.

Tinc una cançó nova, feta, pel Next Ruidito. És bona, tot i que no aporta novetats. Es titula «Helados Sintéticos», i és la primera cançó que gravo per a mi, per a mantenir-me en moviment.

*****

He repassat a fons certa llista. Si la fundació l’aprova, ja és qüestió d’esperar...

Sobre sintetitzadors, tinc una certa llista. Però l’he reduïda a tres elements, dos d’ells alternatius: 1) Medeli A100SW (nous sons per molt poc preu); 2) Korg EK-50 (alternatiu al Medeli, una mica més car i potser amb una mica més de qualitat; 3) Roland JD-08 (mòdul que recrea un sintetitzador de 1991). No afegeixo sintes més cars tant pel preu com perquè de cars ja en tinc dos.

Guitarres, només he deixat fora de la llista una Ibanez AF75-BS. No molt cara (si estalvio durant un any), és pel fet de tenir una guitarra de jazz, res més. Per la resta, guitarres cares, excepte per dues Harley Benton i una Fender Sonoran. I he descobert que la Yamaha Revstar és disponible en groc. Estic somniant...

Em cal una taula de mescles decent, però ho tinc negre per a anar a una SSL BIG SiX. Hauré d’acabar amb una Mackie o una Behringer. Part de la necessitat és que necessito abordar els meus compressors amb un nivell decent de senyal.

Mentre, començo a plantejar-me el pas immobiliari en la seva més mínima expressió. Tot esperant a que dos deutes es resolguin sobre el 5 de maig. Tot plegat serà difícil, però ho he d’intentar en algun moment dels propers mesos. Tenir on caure mort.

*****

No tinc diners per a comprar-me el nou de Rosalía. Fora d’això i d’algun disc independent, noto que m’estic replegant en singles dels Seixanta i una mica de disco. Hauria d’obrir-me més, però no acabo de trobar on.

Estic redescobrint a The Chiffons, amb molt bons singles.

*****

He decidit substituir un conte a l’«Estàtica». Un conte no em queda clar com seria rebut, i prefereixo fer un últim esforç i garantir un llibre ben enfocat. Prou controvertit que serà. També el llançaré primer en català: no em sento segur de com el traduiré a l’anglès. Serà una setmana santa que no me l’acabaré.

Yesterdays

 

Després d’uns deu dies de treball, la matinada del 28 de març he acabat «Uns Temps Més Feliços», el meu trentè àlbum, i l’últim que anunciaré, apart que probablement serà l’últim en un quant temps. Em passaré a l’escriptura, on ningú s’atrevirà a demanar-me que toqui en concert la meva última novel·la. Reivindico el treball d’estudi i el de despatx, al meu ritme, lent i sense pressions. Abandono la cerca de discogràfica perquè vagi on vagi em demanaran que faci molts concerts. I no puc aguantar-ho més: ja n’he fet diversos centenars i només m’han fet perdre el temps i la salut mental. Quines ganes d’aïllar-me del món. De manera que a partir d’ara passaré a tenir un perfil musical molt baix, tot esperant que de mica en mica la gent s’oblidi de mi com a músic i vagi baixant la pressió per a fer concerts. El 2008 no hauria d’haver cedit. L’escenari és la mort.

Només donaré alguna veu a allò que gravem Els Visitants.

I espero poder tornar a fotografiar.

Amazon és el lloc on publicar. Hauré d’escriure llibres en anglès...

*****

El 26 de març a les deu de la nit una mica passades vaig assistir amb alguns amics i coneguts a l’últim concert de L’Exèrcit d’Islàndia abans de dissoldre’s. Un concert prou bo, malgrat que el Jordi estava afònic. Va ser una nit memorable, amb un punt de nostàlgia. No érem molta gent, però la suficient, tots amics i coneguts. Vaig marxar de la sala Fred Astaire amb dos CDs: l’últim dels islandesos i el primer del Raúl en solitari. Seran escoltats. Un últim detall: era el primer cop que anava a la sala Fred Astaire... el que implicava entrar per primer cop en una versió una mica remodelada de l’antiga discoteca No Name, la mateixa que em va amargar l’adolescència amb soroll de motos i mal ambient diversos dies de la setmana al carrer Sant Francesc una mica més avall de casa. De fet, només he estat un cop en una discoteca «en nit de discoteca», amb els d’italià quan tenia trenta-dos anys, i no vaig poder-ho aguantar, marxant esverat als vint minuts d’entrar. Però, tornant a la nit del 26 de març passat, l’encontre amb aquella sala va ser agredolç però pacífic, i jo mateix no aconseguia fer-me una idea de com aquella sala, ara maca i tranquil·la, devia haver estat en aquelles antigues nits de música màquina, cerveses, massificació i motos a la porta.

*****

El 29 de març vaig aconseguir muntar tres llibres, incloent els dos de fotografia i el «Pastissos», i pujar-los a Amazon. Comença el canvi de carrera.

*****

El duo escocès The McKinleys, vocalistes dels singles de 1964 «Someone Cares for Me» i «Sweet and Tender Romance», són la canya.

*****

El problema de la UE és que està mal feta. És un nyap jurídic, polític i econòmic des de Maastrich el 1992. Afegim-hi la tendència de tots els països de la Unió a enviar a Brusel·les a tots els polítics inútils per a desfer-se d’ells, més l’acaparament de l’organigrama de la UE per part dels espanyols, i som en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta. L’administració von der Leyen es una mala broma. Ja només el fet que els presidents de la Comissió, del Consell i del Banc Central Europeu els votin els estats de manera gens transparent (enlloc dels ciutadans europeus per sufragi directe sense correcció) és un escàndol. I, a sobre, no existeixen mecanismes per a garantir que les democràcies liberals de la UE romanguin sempre com a democràcies liberals. El 1992 què feien, cimeres polítiques o festes psicodèliques?

*****

Necessitem saber qui ens queda com a partits independentistes. Necessitem saber a qui poder votar les properes autonòmiques. A la vegada que ja podem anomenar autonomistes els Tres Partits, i llavors no se’ls vota i en pau. Però admeto que si tot el que ens queda per votar són partits identitaris, malament anem.

A la vegada que no sé què votar a les municipals. Toca votar, però no em surten els números.

*****

Ha mort un dels compositors que em van fúmer la salut mental enlaire amb el Concert del Caos. No me n’alegro, però estàvem barallats des d’aleshores. Crec que és l’única vegada que algú m’ha tancat una porta musical que jo tenia oberta, en aquest cas el de la música clàssica atonal. Vaig passar en sec de «Pripiat» (del 1964) a «Hymns» que va ser la resposta més adequada: tonalitat clàssica, melodia, acompanyament, sons volgudament bonics... I des d’aleshores he seguit així. Tinc inacabada alguna cosa més arriscada, però per exemple tinc una carpeta amb idees fins i tot atonals que vaig fer als inicis de gravar el «Corrupció», i admeto que no intento acabar-les perquè se m’han fet insuportables. No he escoltat més la Segona Escola de Viena. El Concert del Caos va ser així de desagradable. L’única cosa bona que en vaig treure va ser una obsessió autènticament paranoica amb que les meves obres de concert fossin fàcilment interpretables: recordo aquells assaigs en què tots acabàvem nerviosos i de mal humor perquè allò, apart de ser un desastre artístic, era ininterpretable i no hi havia qui s’orientés en una partitura tan mal plantejada (conservo la partitura amb tot de trossos tatxats a llapis perquè s’havia substituït aquell passatge per un recitat, cosa que no va impedir que al concert féssim el ridícul). En fi, queden dos compositors vius. Per sort no me’ls he trobat mai més. El que ja no hi és no me’l trobaré pel carrer. No hi ha més. Espero, com a compositor de concert, no fer-ho mai tan malament com ells. De fet, la raó principal per a avortar el Rèquiem meu de 2008-19 va ser que mai no acabava de resoldre totes les pífies que havia comès quan el vaig compondre. Més el fet que l’hauria hagut de passar a un sol teclat i així perdia tota la força, però això és una altra història. En queda, com a moviment autocontinent amb una partitura definitiva i ben feta, el «Sanctus», estrenat per la Massa Coral el 24 de novembre de 2019 en una versió quasi definitiva retocada poc després (just escriure millor quatre compassos, encara l’hem de cantar amb aquests retocs. La Massa Coral és gran). I, òbviament, de les cendres reorganitzades a fons d’aquell Rèquiem en va néixer el meu tretzè àlbum: «Boomsday!» Un àlbum molt millor que l’obra d’origen i un triomf de producció. Admeto estar orgullós dels meus trenta àlbums. No puc seguir com a compositor públic perquè la pressió per a que fes molts concerts estava acabant amb mi, però sé que un dia algú es trobarà amb la meva obra a Spotify i es preguntarà com és que no havia sentit a parlar mai de mi. I aquell serà el meu moment.

Gurulàndia

 

Reconec que m’agradaria tenir una Strato amb humbucker al pont i dues single coils, específicament en color groc llimona, tapa blanca i diapasó d’auró. Fender fa anys que no en fabrica cap. I el més a prop que fa és una Squier amb aquesta configuració de pastilles, en altres colors... i de la sèrie Bullet, que em consta que és ben bé per a començar, res més. Vol dir que hauré de buscar i buscar fins a trobar alguna guitarra més semblant a la sèrie Classic Vibe, d’una altra marca. No estic tenint sort. I, si surt i la puc arribar a comprar, hauré d’afegir-hi el cost de fer-la pintar de groc per un luthier. I sí, Ibanez fa una superstrat de sèrie mitjana en groc, però amb el sempre problemàtic vibrato amb anclatge, i no exactament barata. No el millor, ara que no tindré un cèntim en anys. Sempre puc esperar si un any d’aquests m’arriba una Yamaha Pacifica 112v (necessitada de pastilles decents) i fer-la repintar: no seria genial, però és el que més s’assembla per un preu que algun dia pugui pagar.

Mentre, no descarto en cap moment la Epiphone Wildkat Antique Natural. Que no la pugui comprar indica com és de radical la meva situació econòmica.

I la Sire H7 Larry Carlton en Cherry Sunburst és un somni llunyà, la perfecta substituta de l’Älvian de semicaixa. Almenys tinc assegurada la Squier Starcaster i la Harley Benton CST-24 P90, que no és poc. I la Telecaster es va pagant, fins a principis de maig que estarà pagada del tot. Descansaré...

Em faltaran pastilles Filtertron per a la Gretsch. Pensava en una pastilla SD pel baix Austin APB-200, però l’he tornat a provar i sona molt millor del que vaig creure en un primer moment, tot i que el diapasó necessitaria algun retoc. Igualment, Austin és una marca interessant per a baixos.

Renuncio de moment a estoigs.

*****

Deixo apuntat un mòdul Roland JD-08, versió en mòdul del vell Roland JD-800 de 1991. És fer-me amb sons diferents. Mentre, també em fa falta una taula de mescles digna. I alguns discos durs. Sóc ric i em puc comprar un Rolls.

Que no vull comprar-me un cotxe, però he estat mirant per curiositat i hi ha certs Rolls moderadament antics de segona mà per preus semblants als d’un cotxe nou de gamma mitjana-baixa. És per a pensar-s’ho, qui els necessiti.

I un dia, d’aquí a uns anys, miraré d’anar a per un Vox AC-30. Això serà quan hagi assegurat el terreny i la casa on hi cabrà. Em vaig vendre l’AC-15 pels diners, però també perquè no sabia on fotre’l. Visc en una mansió de 233 habitacions a Beverly Hills, sabeu?

*****

Almenys la decisió la he presa, com a objectiu prioritari: un terreny ben lluny, i una caseta prefabricada de fusta que pot ser de segona mà, més un o dos trasters i una piscineta de fusta. I a viure, completament aïllat del món excepte per una connexió a internet. Que no em conegui ningú de la zona, i mirar de tenir un perfil baix excepte per l’obra que vagi publicant. Escriure, gravar, llegir, veure vídeos, fer alguna fotografia, fer-me portar el menjar del supermercat més proper...

Falta saber quan podré començar a concretar-ho. Segurament hagi d’esperar almenys a l’estiu de 2023, amb els deutes del banc liquidats. M’agradaria tant poder disposar d’alguna cosa més que almoina...

*****

Gwenno ha tret nou disc. Sven Väth està per treure nou disc si no l’ha tret ja. I jo sense un cèntim per a comprar-los el CD. El mateix amb el meu antic company de To Be Continued Raúl Barbero, que s’ha llançat en solitari amb nou disc i projecte. I en Maurici Ribera té material per treure. Mentre, Aneurisma d’Emocions va treure disc a finals de l’any passat, i diria que és el que li vaig masteritzar pel Mamut Traçut. Estic molt als marges del sotabosc ara mateix, però amb ganes de seguir lluitant. Tota nova informació serà ben rebuda.

Tot i que no deixo de pensar en anar publicant nous discos, però sense publicitat. És llàstima, però n’estic fart de rebre pressions per a fer molts concerts. Puc assumir algun concert esporàdic amb els amics i companys de Visitants, però decididament no sóc el millor a l’hora de funcionar sota pressió. I cada vegada em pregunto més si les discogràfiques són discogràfiques o simples agències de management de concerts amb alguna màquina de publicació en un racó. A la vegada que veig tothom tan obsessionat amb «només concerts» que tinc la sensació que estic en un món sense sentit.

*****

Tinc molta afició a la font Engravers MT, perquè és 1960 instantani. La Magneto també em mola perquè és retrofuturista.

Diria que l’única portada de disc meu que no he reciclat és la de l’antic «Duncan Drawings II». Era molt divertida (roba estesa a la Terrassa de 1900), però no està a l’alçada de les que he fet aquests darrers dos anys.

*****

Porto tres temes pel nou disc, un d’ells llarg. Són bons, però estic encallat. I he d’apostar per les balades i alguna cançó diferent. Estic escoltant funk i disco, per si trobo alguna cosa a intentar.

(La matinada del 14)

Acabo de fer un prodigi dels meus: fondre dos discos en un. I així he acabat el «Charleston», que ve a ser tres EPs combinats en un àlbum que funciona i que és «maco». No li demano més. 29 àlbums. M’ha fallat el 30, però ja arribarà. En fi, estic de festa: el «Charleston» el vam publicitar molt durant l’hivern i la primavera de 2019, però aleshores va ser impossible concretar-lo. En fi, ja era hora.

I, si m’ho agafo en plan de trigar, el 30 pot ser el «Shut Down». No deixo de tenir tot de lletres reciclables, i puc provar de fer tot un disc en català. Llavors, m’han sobrat alguns temes, que de moment deixaré reposar i que totalitzen 25 minuts (més, pendents de regravar, «Vull ser lliure», «1 de maig» i «Tot Ficció/Salvador Allende»).

(El matí del 14)

29 àlbums. Aquest darrer ha recollit el que faltava. Ara, queden les restes. Ja pensaré. Almenys el «Charleston» comença a tenir benvinguda. Ara, com sempre, qui fallarà són les discogràfiques i la premsa. Toca convertir-me en escriptor...

(El matí del 15)

Dues bones gravades aquest matí, «Hill Street Blues» i «California Sound». Tinc dues bones acabades, sis que requereixen d’uns pocs retocs, i cinc demos. Seran pel «Uns temps més feliços», que pot existir en unes dues setmanes com a disc instrumental, segona part del «Charleston».

*****

Mentre, a Can Vilaweb han arribat on sóc des de març de 2021: no votar a cap dels tres partits. No sé com es pot provocar un avançament electoral, perquè falten tres anys per a les següents. Però l’any que ve hi ha les estatals, i aniran bé per a enviar un primer avís. No se m’acut res que pugui espantar tant els tres partits com trobar-se de sobte sense representació parlamentària a la seva estimada Madrid. Ara falta convèncer els que no volen deixar de votar-los per por als partits unionistes. Però si ho són tots, d’unionistes!

De fet, l’espectacle del 97% a ERC ha estat patètic. Que bé que vaig fer de marxar-ne, fa anys.

Phones

 

«Òmnium s’acomiada de Cuixart amb l’objectiu de doblar els socis en quatre anys.» Clar, n’han perdut tants que n’han de recuperar. Jo no hi penso tornar.

Mentre, en Vicent Partal a la fi ha arribat a on jo sóc des de fa mesos: als tres partits se’ls ha d’enviar a casa. Hi ha qui proposa votar en blanc. Jo sóc més de quedar-me a casa.

Pere Aragonès segueix fent el ridícul, com sempre. Josep Borrell també.

El concert econòmic consisteix a veure Metallica en directe per dos euros.

*****

Crec que tinc portada pel «Pastissos». I hi he agregat l’últim conte, posat quasi al final. Em falta maquetar-lo. I fer-me una sessioneta de fotos per a la contraportada, on deixaria caure el per què del canvi de carrera: mai més concerts.

*****

(Diumenge 6 de març)

Després de tres dies de treball he fet un tema amb les mateixes tècniques que la «Torradora», tot i que més variat, titulat «Sílvia, ets el desembre». Ha estat pura casualitat que hagi acabat durant exactament 17:14. Molt em temo que mai sonarà en un esdeveniment indepe. Ara tinc exactament quatre idees viables per a la resta del disc, que ja té portada i es titula «Uns temps més feliços». Junt amb el «Charleston», seran els meus últims discos publicats abans de passar a gravar per a mi i passar-me a l’escriptura com a carrera pública. Ningú et pot fer tocar en concert la teva darrera novel·la...

I sí, el nou tema conté tot el material que guardava per a l’òpera-musical. Així no quedarà per escoltar. No té sentit escriure un musical que no voldrà interpretar ningú.

*****

(Dimarts 8 de març)

O potser no seré tan radical. Però deixaria de fer publicitat als àlbums. I estaré un temps sense publicar-los, després del «Charleston». És baixar el meu perfil, perquè rebo massa pressions per a fer concerts. I necessito calma. I espai i temps. Viure. De moment no he gravat res més.

El 2008-9 em vaig trobar amb una pressió enorme.

Els meus tres llibres publicables, mentrestant, es troben amb el mateix problema: dificultats a l’hora de muntar l’arxiu final per a poder-los pujar a Amazon. Em trobo amb lletres que es poden invertir de color i lletres que no, per exemple. I necessito hores per endavant per a batallar-m’ho. Tinc les eines, però no em responen com jo voldria.

De moment, es tracta de guanyar tot el que pugui, amb la feina que puc fer a casa. Si no guanyo tant perquè no surto a fer la mona on no toca, doncs no ho guanyo i punt. En el fons és l’esperit de La Gran Renúncia: la vida és massa curta per a perdre-la fent coses que no t’agraden. I en el meu cas... fent la mona no hi guanyava gaire, no?

I em dec, també, començar a llegir. Ja he perdut massa temps.

*****

Me n’he adonat que molta gent puja «covers» de cançons conegudes a YouTube. No dic que sobrin tots, i de fet alguns estan molt ben fets. Però quan tot el que l’algoritme em mostra són «covers» o vídeos de «com tocar tal tema», m’adono que ningú està component i tenint difusió a la vegada. És molt regressiu.

I és una autèntica pífia que la publicitat sempre quedi a càrrec d’actors privats, resultant molt costosa. La gent no ens ho podem permetre, i llavors la CCMA és de facto un altre agent privat pels quatre segells de sempre. Aquests dies s’ha mort en Pau Riba, i a la ràdio la meva mare va sentir com deien el mateix que jo: què ens queda? Oques Grasses? Faria riure si no fos tan trist.

*****

Admeto la meva confusió sobre la guerra d’Ucraïna. A veure, tinc clar que el «malo» és el Putin, i que Ucraïna es defensa com pot. El que em confon és: 1) la reacció de la gent aquí, amb prorussos i proucranians a parts força desiguals (estic en la minoria); 2) el fet que no hi ha manera de tenir informació fiable (no ajuda que en una zona tant retorçada es detingui i empresoni a periodistes com per exemple Pablo González a Polònia); 3) que hi hagi una alarma tan generalitzada a nivell polític quan hi ha almenys tres guerres més al món igual de dramàtiques i aquí no ens en diuen ni A; 4) que a més les mesures contra Rússia siguin tan contradictòries. Tinc clar que no sabrem res del cert en anys. En tot cas, la meva preocupació és la quantitat de centrals nuclears que hi ha en aquelles delicioses contrades, així com la pura incompetència de l’exèrcit rus en aquesta mena de matèries: serà un miracle si tot aquest folklore no acaba amb un nou Txernòbil encara pitjor que l’original.

Formatge

 

La matinada d’ahir la vaig destinar a reformar el meu primer llibre de fotografia (just cinc fotos... un espai amb el que no vull tenir-hi res més a veure) i a traduir els textos dels dos llibres de fotografia (així com els seus títols) a l’anglès. Ara mateix tots dos estan acabats a nivell de «làmines» (les pàgines, com a arxius jpeg de gran definició numerats per ordre), i falta muntar-los en un format que em permeti pujar-los a Amazon per a la seva venda.

Em falta traduir a l’anglès el meu llibre de contes dramàtics. En parlar molt dels Estats Units, és prou apropiat per a la transformació. I amb l’ajuda del Traductor de Google quan tingui alguna dificultat, em veig amb cor de fer-ne una traducció bona, destinada a ser la versió original a nivell comercial.

La idea de traduir a l’anglès és facilitar-ne la localització quan el pugi a Amazon. I la tria d’Amazon no es deu a una particular afinitat amb Jeff Bezos, però és un lloc on tinc entès que és molt fàcil publicar i on, sobretot, hi ha una comunitat potent de lectors i força possibilitats que una obra ben identificada aparegui en cerques i trobi una petita quantitat de lectors. Almenys, és com ho he viscut quan n’he pogut ser client, tenint la meva pròpia biblioteca Kindle.

I, sobretot, el canvi d’idioma de català a anglès es deu a què necessito desesperadament fer-li el bypass a unes indústries culturals catalanes mediocres, endogàmiques i basades exclusivament en el famoseig i el passat. Necessito escapar de Catalunya, editorialment i discogràfica. No podem dependre tots de la sort i de viure a Barcelona ciutat.

*****

Ja veig que el «Charleston» haurà d’esperar. Confiava a fer-lo amb calma durant la setmana, però quina setmaneta. I clar, prefereixo centrar-me en les traduccions.

Però també he pres una decisió. Essent el «Charleston» un de dos àlbums que em falten per a arribar als trenta àlbums a Spotify, he decidit fer un àlbum instrumental de sintetitzadors més. I ja no és només que tingui tot d’idees sobreres que no voldria deixar inacabades... és que no deixo de tenir tot de bones idees que guardava per a l’òpera-musical, i clar, val la pena no malgastar-les, no? En tot cas, amb la resta d’idees, la intenció és aprofitar-hi el Roland D-05 que em va costar uns diners i que quasi no he emprat des de les sessions originals del «Chicago».

I després d’aquests dos àlbums, baixaria molt el perfil de la meva carrera com a músic. Cal poder anar abandonant els escenaris...

*****

Com amb cada guerra, impossible saber-ne la veritat mentre passa. Estic en contra de Putin perquè és perillosíssim però, dit això, no penso que hi hagi cap actor net en tota aquesta història. I encara menys la OTAN. Mentre, les sancions són que Rússia no participi al Festival d’Eurovisió i que la Final de la Copa-no-sé-qué es jugui a París i no a Sant Petersburg. Això no és seriós. Ens estan amagant alguna cosa.

*****

Darrerament estic veient molts vídeos sobre avions. Això, evidentment, no em qualifica per a pontificar sobre el tema. I tinc clar que poc podré saber només amb vídeos de YouTube, tot i que em mantenen entretingut. Però potser sí que pontificaré, des de dos elements indubtables: 1) la meva ignorància quasi total, només quatre idees mal païdes; 2) el fet que l’aviació comercial és a dia d’avui una de les indústries més contaminants del planeta. A partir d’aquí, apunts desordenats, que en el fons són preguntes que llanço a l’aire per si algú que en sàpiga més que jo me les pot aclarir. Si els motors turbohèlix són força més econòmics i (relativament) nets que els turbofan, per què no hi canviem per als trajectes curts i mitjos? Com està el tema dels combustibles sintètics i què pot resoldre a nivell de contaminació? Sobre motors elèctrics, em consta que el tema està verdíssim, però no sé si és perquè les bateries no donarien ni per a vint quilòmetres (no en tinc ni idea), o per un tema de potència, tant si és insuficient per a enlairar res (no en tinc ni idea) com si és un tema de lentitud en el viatge (no en tinc ni idea, excepte per a dir que bé val sacrificar la velocitat si amb això podem ajudar el planeta). Ni sé com resultaria econòmicament i ecològica el tema de fer servir avionetes lleugeres (i amb potencial per a rebre abans motors elèctrics) per a trajectes que poguessin fer. Més que res, a on apunto amb tot això és a què cada dia hi ha una quantitat descomunal de vols a reacció a tot el planeta, i només en l’enlairament un avió comercial de passatgers contamina el que milers de cotxes de combustió en un any. I sí, es va molt ràpid i s’arriba molt lluny. Però Henry Ford també va potenciar el motor de gasolina pels cotxes perquè permetia anar més ràpid i arribar més lluny, i ara estem corrent tots a tractar d’implantar el cotxe elèctric. En tot cas, li prenc al ja difunt Arcadi Oliveres una idea que li vaig sentir en una conferència: enlloc de viatjar a l’altra part del món per a anar a la platja, anem a la platja a la costa catalana que té platges ben maques, i en lloc de comprar-nos una segona residència que haurem de pagar i netejar, aprofitem que hi ha hotels i anem a un d’ells, on mantindrem llocs de treball i els treballadors cuidaran que tinguem una estada fantàstica. De fet, tot i que amb ma mare hem vist món i fins i tot hem volat en avió comercial, he de dir que les úniques vacances que he fet jo sol les vaig fer a una pensió a Tarragona, i en tinc un record fantàstic. És a dir, si vols veure Sidney a Austràlia te n’hauràs d’anar a Austràlia a veure Sidney o conformar-te amb veure’n un vídeo. Però certament podem plantejar-nos si de veritat necessitem anar al Carib només per a banyar-nos a la platja i prendre’ns un gelat...

Sobre que l’alternativa a les centrals de combustió sigui l’energia nuclear, no n’aprenem. És com si Txernòbil o Fukushima no haguessin passat, o com si no tinguéssim el planeta prou ple de cementiris nuclears. Si un dia es descobreix com fer passar la decaiguda d’un material radioactiu de 24.000 anys a quinze minuts, endavant, però em sembla que si això fos possible no s’haurien gastat un fortunot en un nou sarcòfag pel reactor 4 de Txernòbil. Siguem seriosos.