Som els soferts reporters de Tivizrí, a punt d’acomplir la dura
tasca d’entrevistar a aquella entelèquia anomenada Patinet. El
cert és que es veu llum a la seva finestra en plena matinada. Estarà
la seva lleonera tan plena com sempre?
Mirant
notícies?
Per
internet, sí. Al món exterior s’ha instal·lat el caos. I en
particular el Gobierno a Madrid ho està fent tan malament com sap,
fins al punt que tres mil familiars de morts per coronavirus s’han
querellat contra Pedro Sánchez per homicidi. I tenen tota la raó.
No tenim els governants que mereixem, ni a Madrid ni a Barcelona.
Només salvo Waterloo de la crema, alternen encerts i errors però
són glòria en comparació amb el que hem de patir de fronteres cap
endins. Passaré d’anar a votar durant anys, excepte potser a les
municipals: Jordi Ballart, sense ser perfecte, supera tant els
resultats d’Alfredo Vega que val la pena tornar-lo a votar, i està
allà amb Samuel Morera com els millors alcaldes de Terrassa.
Alguna
solució a tot plegat?
Independència,
clar. Que no aconseguirem amb setanta persones al Parlament i una
desena llarga a la Genialitat. També, descentralització no
jeràrquica. I atrevir-nos a pensar pel nostre compte. I no, penjar
«memes» de Paulo Coelho i Mario Benedetti no és pensar.
Arrosseguem massa vicis.
Malgrat
tot, se’t veu content.
Sí.
Totalment cert. Hauria de ser a l’inrevés, donat com està el
pati. Però la veritat és que, des d’un punt de vista totalment
egotista, a mi les coses em van tan bé que fins i tot tinc una certa
ansietat pel que em pugui passar quan tot això acabi. No hi ha
assaigs, no hi ha concerts, no hi ha reunions, no hi ha dates límit,
no hi ha esdeveniments... i sí que hi ha estudi, espai i temps.
No
enyores els Visitants?
Almenys
com a persones sí. No hem deixat de fer música, de fet hi ha dos
vídeos «de confinament» a Youtube, més un parell de temes
d’estudi que tenim en marxa. És un grup molt bonic i amb molt bona
química. Simplement, em va bé estar parat una temporada perquè em
puc posar al dia. Sí que també trobo a faltar l’antic entorn To
Be Continued. Encara que sigui només per a prendre’ns unes birres,
però el que tenim a darrera és molt bonic. I també parlo molt per
Whatsapp amb una senyora amiga meva, i parlem de temes tan inesperats
com gossos, les Canàries o Camilo Sesto. No, res més profund, el
tema nòvia segueix en l’estadi d’impossible, tot i que em sembla
que ja ho deixo estar, reconec que amb el que m’explica la gent i
amb el que he viscut estic prou desmotivat i no tinc un gran
entusiasme per posar-me en perill. He acceptat que la persona que
buscava simplement no existeix, podia haver existit fa seixanta anys,
però ara mateix el nivell és tan baix que tinc tot el dret a
sentir-me ofès.
I
no vols tornar a provar amb una altra app?
Decididament
no. Són una mala idea i es veu que fins i tot a la TV hi ha gent que
admet que han tingut molt males experiències. I el problema neix del
mateix concepte: empreses privades necessiten clients,
i creen una mena de parc d’atraccions fet de perfils. Ningú no
controla el grau de veracitat dels perfils. I de sobte tothom tracta
d’enganyar tothom, incloent un gran percentatge de psicòpates. És
com quan fa vint anys es va posar de moda anar a buscar parella a
Cuba, amb luctuosos resultats. De fet, els estafadors ho intenten
fins i tot a Facebook, i només tinc feina a blocar comptes falsos.
Un desastre.
Com
va el tema discogràfic?
Força
millor. Estic a punt de treure disc amb El Mamut Traçut, una
discogràfica petitíssima però de somni a nivell de qui la porta i
de qui hi publica. I la premsa me la duu La Música Amanseix Les
Feres. No sé si això em permetrà despuntar com fa tants anys que
busco, però és una situació molt millor que la que tenia, i a més
amb la gent correcta. Afegiu-hi Els Visitants com a grup de directe,
i oli en un llum.
Per
què... has fet feina aquests mesos?
Moltíssima.
Per començar, li he escrit una peça per a veu i piano a la meva
antiga professora de cant, la Maria Mateu, i he de dir que ella n’ha
gravat un vídeo en precari i no em pensava que anés a sonar tan bé.
M’ha impressionat. La lletra és de l’àvia del Marc Casulleras,
finada fa poc, i té molt bones vibracions, és una poeta a
descobrir.
Sona
prometedor, però... i els teus discos?
Van
a molt bon ritme. En vaig aconseguir acabar dos d’instrumentals a
finals d’hivern, i durant el confinament n’he acabat quatre més,
tres d’instrumentals i un de vocal. Val a dir que només un
d’aquests àlbums ha estat començat aquest 2020. La resta
s’arrossegaven d’anys.
Ens
els podries detallar?
Encantat.
Començaré pel més antic, el «Santuari». És un disc que ha dut
tants títols que em perdo, però el que val és el definitiu, i és
un títol que, en anglès, van descartar pel seu «Younger Than
Yesterday» de 1967, el seu «Revolver» particular. El meu disc el
vaig començar el 2005, amb alguna resta del «Corrupció» a bord, i
va rebre una forta empenta el 2007 amb gravacions de base per a una
òpera que volia fer una companya de cant i que va acabar en foc
d’encenalls. Finalment, el 2010 vaig gravar una darrera base. I el
2015 vaig intentar acabar-lo en format instrumental, i el vaig
publicar i seguidament retirar, perquè no caminava. Ara l’he
acabat també com a instrumental, però ara camina bé. En tot cas és
això: la continuació del «Corrupció» i el meu autèntic segon
disc. Anava a incloure lletres, però entre que mai no els hi vaig
trobar el punt, que no trobava tempsw i espai per a gravar veus, i
que hagués estat l’àlbum amb més morts de la Història, millor
que sigui instrumental. De tots els àlbums que comentaré, és
l’únic ja publicat, digitalment.
I
aquest el vas publicar el març?
Sí.
Últim àlbum que decidia treure per lliure, perquè es nota antic,
de fet hi ha molta cosa tocada manualment i enregistrada amb el meu
vell Fostex FD-8, una màquina que l’any passat vaig regalar a un
amic i amb la que no entenc com vaig poder treballar tant temps.
Perquè sonava, i sona, pobríssima.
I
deies que havies acabat un altre àlbum abans de començar el
confinament...
Sí,
el «Somnis». El títol real és molt llarg perquè la portada va
ser descartada primer del «Corrupció» i després del «Santuari»,
i la vaig agafar perquè duia disset anys corrent pel meu disc dur i
tenia la seva gràcia. L’àlbum com a tal, instrumental, està
compost de temes que no encaixaven en altres àlbums, més tres temes
nous. Per tant, un àlbum «accidental», però se sosté prou bé. A
més, el seu segon tema ha resultat ser el recanvi sonor perfecte per
a un vídeo que vaig fer fa onze anys i que era molt divertit, però
que durant una dècada no he pogut penjar a internet perquè només
funcionava amb el tema «Contusion» de Stevie Wonder, i clar, no en
tinc els drets.
Comença
el confinament. Què acabes primer?
Un
disc instrumental anomenat «Chicago», amb una portada amb fotos
preses per mi... des d’una finestra de l’Hotel Renaissance de
Chicago! Totalment autèntic! Sobre l’àlbum, admeto que el seu
propòsit era tan sols el d’acabar i donar sortida a idees que
tenia incompletes. Però va sortir molt bé, gràcies en part a
emprar un mòdul Roland D-05 per a molts temes (pur so Roland D-50),
i també e4n part a que el darrer tema -i darrer tema en ser gravat-
el vaig crear de zero i va sortir espectacular.
I
llavors segueixes amb...
Un
àlbum instrumental curt, fet íntegrament dins de 2020, anomenat
«Silèsia».
Anava a anomenar-se «1969 Massive Traffic Jams», però no tenia
clars els drets de la foto que volia posar a la portada, i em vaig
curar en salut canviant el títol per un que em permetés més marge
de maniobra. Si tot fos tan fàcil com això. El disc és
semiclàssic, i la raó és que no ens vam entendre bé amb el
director de la Massa Coral, i el que al final va ser una breu
partitura només coral (i no relacionada en absolut amb aquest àlbum)
va començar com a esbossos instrumentals a dos sintetitzadors, que
en quedar lliures i inacabats vaig decidir acabar com a àlbum. No té
tanta grapa com el «Chicago», però com a música semiclàssica
funciona prou bé.
I
aquí ja devies acabar amb els retrassos, no?
No
del tot. De fet, el tercer àlbum instrumental en discòrdia, titulat
«Boomsday!», és una reestructuració instrumental del meu
«Requiem» avortat, sense els pitjors trossos, sense el «Sanctus»
que ha passat a ser una peça separada per a cor, piano i baix
elèctric optatiu, i sense el darrer moviment que no era sinó «Sobre
un Estatut» i que he decidit tornar al món del pop. De manera que
l’àlbum, apart d’alguna nova idea, és una mena de «Requiem»
sense les paraules catòliques i treballat en estudi per a sonar
decent. Supera a l’original claríssimament, i ja no m’he de
preocupar per si és tocable o no. Ho prefereixo així.
I
aquí ja devies estar molt cremat...
Quasi,
però em vaig animar i vaig acabar de gravar veus pel tan retardat
«Feina 2.0» que porto regravant des de l’any passat. Ja està. I
funciona. Ara és l’àlbum que jo vull: ben gravat, i ple d’èxits.
Penso en què sigui el meu segon àlbum a publicar amb el Mamut, i
està prou bé com per a que comenci a funcionar el «boca-a-orella».
No està malament per a un àlbum que fa deu anys va sortir
forçadíssim, subproduït i amb temes de farciment. Que és just el
contrari dee com entenc jo que ha de ser un àlbum: consistent, en
fluxe, i ben produït. Valia la pena intentar-ho, no?
Amb
això, sis àlbums...
Sí,
una mena de rècord personal. M’ho ha permès el fet de poder-me
estar a casa. Falta una darrera feina d’urgència: acabar de gravar
veus pel Charleston. Ens haurem passat tot 2019 intentant-ne una
promoció, sense poder-lo acabar. Si Pedro Sánchez allarga l’estat
d’alarma, molta gent es queixarà però podré gravar veus amb
calma. Si no, només em queden dos o tres dies.
I
apart del Charleston, què queda per acabar?
L’Irving
Park, i un «1980» que he decidit dividir en dos volums. He
aconseguit escriure lletres per a tots aquests àlbums: tot això
serà vocal. Trigaré més a gravar-ho, clar. Però miraré de gravar
en espais de vacances, amb calma. Ja tinc prou material de reserva
per a un any igualment. Potser voldré produir una mica més un
parell de temes de l’Irving Park, però res major.
No
queda res més pendent?
No
exactament. Queden les bases del «Jazz», que crec que retiraré, no
són pas dolentes però són pur 2019 i reconec que vull llançar
missatges positius o almenys ponderats. Un àlbum de jo sentint-me
sol i sense esperança no el necessitem ni jo ni el meu públic.
Perquè
el 2019 no et va deixar cap gran moment?
Només
dos molt breus, però que va bé recordar: les meves minivacances a
Tarragona (i espero poder repetir l’any que ve), i estrictament el
concert de 75è aniversari de la Massa Coral, on vam
estrenar el meu Sanctus i on també vaig tenir un reconeixement com a
cantaire veterà.
I
aquest 2020?
Just
a partir que ens vam confinar. Vaig estar esclafadot
dos o tres dies, però em vaig refer i ja va ser anar fent coses. A
veure, és que la darrera nit jo estava esperant per a un assaig de
la coral que es va suspendre abans de començar, i recordo que em va
despertar el Rafael Aròztegui i em va preguntar si estava bé. Bé,
de salut ho estava, però és ara que m’adono que estava massa
revolucionat. Necessitava parar. Admeto que si depengués de mi, ja
enllaçaria amb les vacances d’agost, i anar gravant veus sense
pressa fins a completar quatre discos. I llavors provar altres coses,
tant discos diferents com altres disciplines, com fotografiar en
color o escriure de nou.
Has
escoltat discos?
Poca
cosa de nou, sobretot singles escoltats a Youtube, però estic molt
enfrascat amb l’»Y dydd olaf» de Gwenno. I el «Rainbow Ends»
d’Emitt Rhodes també val la pena. I hauria d’escoltar tot de
discos catalans independents que m’esperen. I
espero el nou de Bob Dylan i el «Chikaboom!» de Tami Neilson, una
cantant canadenca resident a Nova Zelanda i que és una «powerhouse»
country. I també reconec ser molt fan d’una cançó de Jackie
DeShannon arranjada per Jack Nitzsche, «When You Walk In The Room».
També
tinc un cert interès en la música disco, entre Bee Gees, Village
People, Giorgio Moroder i un tema paròdic molt divertit, «Disco
Duck».
Com
veus la música al teu voltant?
Com
sempre. A Catalunya, festa major permanent. Tot i que la culpa no és
realment dels grups que la fan, sinó dels quatre executius i
polítics que s’ho han carregat tot. En realitat, jo construiré
ponts
amb tothom qui els vulgui construir amb mi. Música espanyola? A
Madrid tenen una escena independent interessantíssima, però
l’escena oficial, sense ser tan desastrosa com l’escena oficial
catalana, es veu molt malaguanyada per l’obediència política al
règim. I sí, el món anglosaxó ens rescata, però només si se sap
buscar les propostes bones, el que implica apagar la TV i la ràdio.
Em sap greu haver-vos-ho de dir, em sembla que vosaltres mesureu més
aquestes coses, però la TV3 de la vida real...
Ens
fem el càrrec. Perquè, si t’ho diguessin, faries alguna cosa pels
teus ídols?
N’he
fet una entre la tardor passada i el març d’aquest any: un disc de
peces de Philip Glass, entre elles una d’inèdita que he
reconstruït a partir d’una foto. Evidentment, qui l’ha de
monetitzar és ell, i l’hi he enviat els màsters per correu
tradicional. Ni idea de si me’n sortiré, però si sí, per a mi
seria una manera de pagar-li l’enorme deute intel·lectual que tinc
amb ell. El principal obstacle que tinc és que a casa meva em
coneixen. És la cosa de què com comences si ningú no et deixa
començar? Ara mateix tinc totes les esperances dipositades en el
Mamut, almenys el Maurici Ribera és algú que s’estima la música
rock fins al punt de l’activisme, i és la primera vegada en trenta
anys que no em sento sol.
Els
teus racks...
Segueixo
sense sortir-me’n, però hi he treballat i diria que ja tot es
redueix a la part informàtica. De fet, una cosa que voldré fer a
partir d’ara serà emprar els racks en gravar, connectant-hi
directament els sintetitzadors via patch-bay. Ara que tinc àudios
per a parar un tren, la tensió afluixa i puc pensar en aturar-me a
refer connexions. I tinc compressors i equalitzadors. Seria com
gravar sobre 1967.
Época
que t’atrau.
Cert.
Tot sonava molt més càlid, i tenien una maquinària brutal. Ara ho
podem intentar a casa. Potser el que no m’agrada de la música
comercial actual són els sons maquinals i freds, fins i tot a les
veus. Però jo mateix em pregunto com sonaria aquesta música si
s’enregistrés tota amb maquinària antiga i músics reals. Puc
intentar acostar-m’hi amb el MODX6, tot i que una mostra sempre
tindrà limitacions. Almenys la tecnologia MIDI em permet muntar-me
la meva pròpia Wrecking Crew pel cost dels sintetitzadors i punt.
Però us reconec que el lloc on més m’hagués agradat gravar, Gold
Star, fa molts canys que va ser enderrocat.
I
el tema equip?
Guitarra,
ja he decidit que només una, una nova Epiphone Wildkat com la que em
vaig veure obligat a vendre i que sempre més he trobat a faltar.
Però per demés, i si no m’he de vendre res, ja tinc prou
guitarres i prou bones. Sí que m’agradaria una guitarra de fado,
que faria electrificar amb piezo. I un sintetitzador Korg Microkorg
XL+, amb vocoder incorporat i funcionalitat semblant a l’analògic.
I, ja en el pla de sucar pa amb la olor, he estat mirant micròfons
de vàlvula (que de moment piquen massa per a la meva pobra butxaca)
i previs de vàlvules o de tipus 1073. I reconec que si un dia sóc
ric em voldria comprar un rack Universal Audio 6176, que reuneix en
un mateix rack mono un previ de vàlvula 610 amb un compressor FET
1176, sembla ser que és un nou clàssic, sobretot per a gravar
baixos elèctrics. I sempre admetré que tant equip és una mesura de
com vull ser reconegut com a enginyer de gravació i productor. I que
ja no se’m busqués per a l’escenari.
*****
