En temps de coronavirus (being happy)

Som els soferts reporters de Tivizrí, a punt d’acomplir la dura tasca d’entrevistar a aquella entelèquia anomenada Patinet. El cert és que es veu llum a la seva finestra en plena matinada. Estarà la seva lleonera tan plena com sempre?

Mirant notícies?

Per internet, sí. Al món exterior s’ha instal·lat el caos. I en particular el Gobierno a Madrid ho està fent tan malament com sap, fins al punt que tres mil familiars de morts per coronavirus s’han querellat contra Pedro Sánchez per homicidi. I tenen tota la raó. No tenim els governants que mereixem, ni a Madrid ni a Barcelona. Només salvo Waterloo de la crema, alternen encerts i errors però són glòria en comparació amb el que hem de patir de fronteres cap endins. Passaré d’anar a votar durant anys, excepte potser a les municipals: Jordi Ballart, sense ser perfecte, supera tant els resultats d’Alfredo Vega que val la pena tornar-lo a votar, i està allà amb Samuel Morera com els millors alcaldes de Terrassa.

Alguna solució a tot plegat?

Independència, clar. Que no aconseguirem amb setanta persones al Parlament i una desena llarga a la Genialitat. També, descentralització no jeràrquica. I atrevir-nos a pensar pel nostre compte. I no, penjar «memes» de Paulo Coelho i Mario Benedetti no és pensar. Arrosseguem massa vicis.

Malgrat tot, se’t veu content.

Sí. Totalment cert. Hauria de ser a l’inrevés, donat com està el pati. Però la veritat és que, des d’un punt de vista totalment egotista, a mi les coses em van tan bé que fins i tot tinc una certa ansietat pel que em pugui passar quan tot això acabi. No hi ha assaigs, no hi ha concerts, no hi ha reunions, no hi ha dates límit, no hi ha esdeveniments... i sí que hi ha estudi, espai i temps.

No enyores els Visitants?

Almenys com a persones sí. No hem deixat de fer música, de fet hi ha dos vídeos «de confinament» a Youtube, més un parell de temes d’estudi que tenim en marxa. És un grup molt bonic i amb molt bona química. Simplement, em va bé estar parat una temporada perquè em puc posar al dia. Sí que també trobo a faltar l’antic entorn To Be Continued. Encara que sigui només per a prendre’ns unes birres, però el que tenim a darrera és molt bonic. I també parlo molt per Whatsapp amb una senyora amiga meva, i parlem de temes tan inesperats com gossos, les Canàries o Camilo Sesto. No, res més profund, el tema nòvia segueix en l’estadi d’impossible, tot i que em sembla que ja ho deixo estar, reconec que amb el que m’explica la gent i amb el que he viscut estic prou desmotivat i no tinc un gran entusiasme per posar-me en perill. He acceptat que la persona que buscava simplement no existeix, podia haver existit fa seixanta anys, però ara mateix el nivell és tan baix que tinc tot el dret a sentir-me ofès.

I no vols tornar a provar amb una altra app?

Decididament no. Són una mala idea i es veu que fins i tot a la TV hi ha gent que admet que han tingut molt males experiències. I el problema neix del mateix concepte: empreses privades necessiten clients, i creen una mena de parc d’atraccions fet de perfils. Ningú no controla el grau de veracitat dels perfils. I de sobte tothom tracta d’enganyar tothom, incloent un gran percentatge de psicòpates. És com quan fa vint anys es va posar de moda anar a buscar parella a Cuba, amb luctuosos resultats. De fet, els estafadors ho intenten fins i tot a Facebook, i només tinc feina a blocar comptes falsos. Un desastre.

Com va el tema discogràfic?

Força millor. Estic a punt de treure disc amb El Mamut Traçut, una discogràfica petitíssima però de somni a nivell de qui la porta i de qui hi publica. I la premsa me la duu La Música Amanseix Les Feres. No sé si això em permetrà despuntar com fa tants anys que busco, però és una situació molt millor que la que tenia, i a més amb la gent correcta. Afegiu-hi Els Visitants com a grup de directe, i oli en un llum.

Per què... has fet feina aquests mesos?

Moltíssima. Per començar, li he escrit una peça per a veu i piano a la meva antiga professora de cant, la Maria Mateu, i he de dir que ella n’ha gravat un vídeo en precari i no em pensava que anés a sonar tan bé. M’ha impressionat. La lletra és de l’àvia del Marc Casulleras, finada fa poc, i té molt bones vibracions, és una poeta a descobrir.

Sona prometedor, però... i els teus discos?

Van a molt bon ritme. En vaig aconseguir acabar dos d’instrumentals a finals d’hivern, i durant el confinament n’he acabat quatre més, tres d’instrumentals i un de vocal. Val a dir que només un d’aquests àlbums ha estat començat aquest 2020. La resta s’arrossegaven d’anys.

Ens els podries detallar?

Encantat. Començaré pel més antic, el «Santuari». És un disc que ha dut tants títols que em perdo, però el que val és el definitiu, i és un títol que, en anglès, van descartar pel seu «Younger Than Yesterday» de 1967, el seu «Revolver» particular. El meu disc el vaig començar el 2005, amb alguna resta del «Corrupció» a bord, i va rebre una forta empenta el 2007 amb gravacions de base per a una òpera que volia fer una companya de cant i que va acabar en foc d’encenalls. Finalment, el 2010 vaig gravar una darrera base. I el 2015 vaig intentar acabar-lo en format instrumental, i el vaig publicar i seguidament retirar, perquè no caminava. Ara l’he acabat també com a instrumental, però ara camina bé. En tot cas és això: la continuació del «Corrupció» i el meu autèntic segon disc. Anava a incloure lletres, però entre que mai no els hi vaig trobar el punt, que no trobava tempsw i espai per a gravar veus, i que hagués estat l’àlbum amb més morts de la Història, millor que sigui instrumental. De tots els àlbums que comentaré, és l’únic ja publicat, digitalment.

I aquest el vas publicar el març?

Sí. Últim àlbum que decidia treure per lliure, perquè es nota antic, de fet hi ha molta cosa tocada manualment i enregistrada amb el meu vell Fostex FD-8, una màquina que l’any passat vaig regalar a un amic i amb la que no entenc com vaig poder treballar tant temps. Perquè sonava, i sona, pobríssima.

I deies que havies acabat un altre àlbum abans de començar el confinament...

Sí, el «Somnis». El títol real és molt llarg perquè la portada va ser descartada primer del «Corrupció» i després del «Santuari», i la vaig agafar perquè duia disset anys corrent pel meu disc dur i tenia la seva gràcia. L’àlbum com a tal, instrumental, està compost de temes que no encaixaven en altres àlbums, més tres temes nous. Per tant, un àlbum «accidental», però se sosté prou bé. A més, el seu segon tema ha resultat ser el recanvi sonor perfecte per a un vídeo que vaig fer fa onze anys i que era molt divertit, però que durant una dècada no he pogut penjar a internet perquè només funcionava amb el tema «Contusion» de Stevie Wonder, i clar, no en tinc els drets.

Comença el confinament. Què acabes primer?

Un disc instrumental anomenat «Chicago», amb una portada amb fotos preses per mi... des d’una finestra de l’Hotel Renaissance de Chicago! Totalment autèntic! Sobre l’àlbum, admeto que el seu propòsit era tan sols el d’acabar i donar sortida a idees que tenia incompletes. Però va sortir molt bé, gràcies en part a emprar un mòdul Roland D-05 per a molts temes (pur so Roland D-50), i també e4n part a que el darrer tema -i darrer tema en ser gravat- el vaig crear de zero i va sortir espectacular.

I llavors segueixes amb...

Un àlbum instrumental curt, fet íntegrament dins de 2020, anomenat «Silèsia». Anava a anomenar-se «1969 Massive Traffic Jams», però no tenia clars els drets de la foto que volia posar a la portada, i em vaig curar en salut canviant el títol per un que em permetés més marge de maniobra. Si tot fos tan fàcil com això. El disc és semiclàssic, i la raó és que no ens vam entendre bé amb el director de la Massa Coral, i el que al final va ser una breu partitura només coral (i no relacionada en absolut amb aquest àlbum) va començar com a esbossos instrumentals a dos sintetitzadors, que en quedar lliures i inacabats vaig decidir acabar com a àlbum. No té tanta grapa com el «Chicago», però com a música semiclàssica funciona prou bé.

I aquí ja devies acabar amb els retrassos, no?

No del tot. De fet, el tercer àlbum instrumental en discòrdia, titulat «Boomsday!», és una reestructuració instrumental del meu «Requiem» avortat, sense els pitjors trossos, sense el «Sanctus» que ha passat a ser una peça separada per a cor, piano i baix elèctric optatiu, i sense el darrer moviment que no era sinó «Sobre un Estatut» i que he decidit tornar al món del pop. De manera que l’àlbum, apart d’alguna nova idea, és una mena de «Requiem» sense les paraules catòliques i treballat en estudi per a sonar decent. Supera a l’original claríssimament, i ja no m’he de preocupar per si és tocable o no. Ho prefereixo així.

I aquí ja devies estar molt cremat...

Quasi, però em vaig animar i vaig acabar de gravar veus pel tan retardat «Feina 2.0» que porto regravant des de l’any passat. Ja està. I funciona. Ara és l’àlbum que jo vull: ben gravat, i ple d’èxits. Penso en què sigui el meu segon àlbum a publicar amb el Mamut, i està prou bé com per a que comenci a funcionar el «boca-a-orella». No està malament per a un àlbum que fa deu anys va sortir forçadíssim, subproduït i amb temes de farciment. Que és just el contrari dee com entenc jo que ha de ser un àlbum: consistent, en fluxe, i ben produït. Valia la pena intentar-ho, no?

Amb això, sis àlbums...

Sí, una mena de rècord personal. M’ho ha permès el fet de poder-me estar a casa. Falta una darrera feina d’urgència: acabar de gravar veus pel Charleston. Ens haurem passat tot 2019 intentant-ne una promoció, sense poder-lo acabar. Si Pedro Sánchez allarga l’estat d’alarma, molta gent es queixarà però podré gravar veus amb calma. Si no, només em queden dos o tres dies.

I apart del Charleston, què queda per acabar?

L’Irving Park, i un «1980» que he decidit dividir en dos volums. He aconseguit escriure lletres per a tots aquests àlbums: tot això serà vocal. Trigaré més a gravar-ho, clar. Però miraré de gravar en espais de vacances, amb calma. Ja tinc prou material de reserva per a un any igualment. Potser voldré produir una mica més un parell de temes de l’Irving Park, però res major.

No queda res més pendent?

No exactament. Queden les bases del «Jazz», que crec que retiraré, no són pas dolentes però són pur 2019 i reconec que vull llançar missatges positius o almenys ponderats. Un àlbum de jo sentint-me sol i sense esperança no el necessitem ni jo ni el meu públic.

Perquè el 2019 no et va deixar cap gran moment?

Només dos molt breus, però que va bé recordar: les meves minivacances a Tarragona (i espero poder repetir l’any que ve), i estrictament el concert de 75^è aniversari de la Massa Coral, on vam estrenar el meu Sanctus i on també vaig tenir un reconeixement com a cantaire veterà.

I aquest 2020?

Just a partir que ens vam confinar. Vaig estar esclafadot dos o tres dies, però em vaig refer i ja va ser anar fent coses. A veure, és que la darrera nit jo estava esperant per a un assaig de la coral que es va suspendre abans de començar, i recordo que em va despertar el Rafael Aròztegui i em va preguntar si estava bé. Bé, de salut ho estava, però és ara que m’adono que estava massa revolucionat. Necessitava parar. Admeto que si depengués de mi, ja enllaçaria amb les vacances d’agost, i anar gravant veus sense pressa fins a completar quatre discos. I llavors provar altres coses, tant discos diferents com altres disciplines, com fotografiar en color o escriure de nou.

Has escoltat discos?

Poca cosa de nou, sobretot singles escoltats a Youtube, però estic molt enfrascat amb l’»Y dydd olaf» de Gwenno. I el «Rainbow Ends» d’Emitt Rhodes també val la pena. I hauria d’escoltar tot de discos catalans independents que m’esperen. I espero el nou de Bob Dylan i el «Chikaboom!» de Tami Neilson, una cantant canadenca resident a Nova Zelanda i que és una «powerhouse» country. I també reconec ser molt fan d’una cançó de Jackie DeShannon arranjada per Jack Nitzsche, «When You Walk In The Room». També tinc un cert interès en la música disco, entre Bee Gees, Village People, Giorgio Moroder i un tema paròdic molt divertit, «Disco Duck».

Com veus la música al teu voltant?

Com sempre. A Catalunya, festa major permanent. Tot i que la culpa no és realment dels grups que la fan, sinó dels quatre executius i polítics que s’ho han carregat tot. En realitat, jo construiré ponts amb tothom qui els vulgui construir amb mi. Música espanyola? A Madrid tenen una escena independent interessantíssima, però l’escena oficial, sense ser tan desastrosa com l’escena oficial catalana, es veu molt malaguanyada per l’obediència política al règim. I sí, el món anglosaxó ens rescata, però només si se sap buscar les propostes bones, el que implica apagar la TV i la ràdio. Em sap greu haver-vos-ho de dir, em sembla que vosaltres mesureu més aquestes coses, però la TV3 de la vida real...

Ens fem el càrrec. Perquè, si t’ho diguessin, faries alguna cosa pels teus ídols?

N’he fet una entre la tardor passada i el març d’aquest any: un disc de peces de Philip Glass, entre elles una d’inèdita que he reconstruït a partir d’una foto. Evidentment, qui l’ha de monetitzar és ell, i l’hi he enviat els màsters per correu tradicional. Ni idea de si me’n sortiré, però si sí, per a mi seria una manera de pagar-li l’enorme deute intel·lectual que tinc amb ell. El principal obstacle que tinc és que a casa meva em coneixen. És la cosa de què com comences si ningú no et deixa començar? Ara mateix tinc totes les esperances dipositades en el Mamut, almenys el Maurici Ribera és algú que s’estima la música rock fins al punt de l’activisme, i és la primera vegada en trenta anys que no em sento sol.

Els teus racks...

Segueixo sense sortir-me’n, però hi he treballat i diria que ja tot es redueix a la part informàtica. De fet, una cosa que voldré fer a partir d’ara serà emprar els racks en gravar, connectant-hi directament els sintetitzadors via patch-bay. Ara que tinc àudios per a parar un tren, la tensió afluixa i puc pensar en aturar-me a refer connexions. I tinc compressors i equalitzadors. Seria com gravar sobre 1967.

Época que t’atrau.

Cert. Tot sonava molt més càlid, i tenien una maquinària brutal. Ara ho podem intentar a casa. Potser el que no m’agrada de la música comercial actual són els sons maquinals i freds, fins i tot a les veus. Però jo mateix em pregunto com sonaria aquesta música si s’enregistrés tota amb maquinària antiga i músics reals. Puc intentar acostar-m’hi amb el MODX6, tot i que una mostra sempre tindrà limitacions. Almenys la tecnologia MIDI em permet muntar-me la meva pròpia Wrecking Crew pel cost dels sintetitzadors i punt. Però us reconec que el lloc on més m’hagués agradat gravar, Gold Star, fa molts canys que va ser enderrocat.

I el tema equip?

Guitarra, ja he decidit que només una, una nova Epiphone Wildkat com la que em vaig veure obligat a vendre i que sempre més he trobat a faltar. Però per demés, i si no m’he de vendre res, ja tinc prou guitarres i prou bones. Sí que m’agradaria una guitarra de fado, que faria electrificar amb piezo. I un sintetitzador Korg Microkorg XL+, amb vocoder incorporat i funcionalitat semblant a l’analògic. I, ja en el pla de sucar pa amb la olor, he estat mirant micròfons de vàlvula (que de moment piquen massa per a la meva pobra butxaca) i previs de vàlvules o de tipus 1073. I reconec que si un dia sóc ric em voldria comprar un rack Universal Audio 6176, que reuneix en un mateix rack mono un previ de vàlvula 610 amb un compressor FET 1176, sembla ser que és un nou clàssic, sobretot per a gravar baixos elèctrics. I sempre admetré que tant equip és una mesura de com vull ser reconegut com a enginyer de gravació i productor. I que ja no se’m busqués per a l’escenari.