Escric aquesta nota per a detallar (i deixar clares) tota una sèrie de coses sobre el meu moment actual, per a qui s'ho vulgui llegir. Primer de tot, un cable urgent que espero que no ofengui ningú: he entès que he de fer un concert, inexcusablement amb música meva, o s'ensorra el món. Ara, el que demano es que, si us plau, no se'm torni a insistir amb això ni amb els plans de cadascú al respecte, perquè cada cop que em vé algú amb la pregunteta és a mi a qui se li ensorra el món. Faré el que pugui. He de demanar paciència, encara estic afrontant compromisos de fa anys y a sobre, com cada curs, encara estic embussat al coll d'ampolla de mig curs. Aquest és l'altre punt que vull detallar perquè s'explicarà per si mateix.
És un període molt densificat d'assaig i concerts al Conservatori, que sol començar a finals de novembre i s'estén fins l'abril. Et criden de tot arreu i no t'atreveixes a dir que no per no enemistar-te amb ningú, o per guanyar-te fama de fiable. Ja ho vaig fer el curs passat i el resultar va ser que vaig petar, dos cops de fet. Aquest curs m'he trobat amb un pollastre semblant. No falta molt per a tenir la setmana més densa del curs: quatre concerts (incloent un de To Be) entre l'1 i el 5 d'abril, simultàniament amb assaigs generals pels concerts del 3 i 4 d'abril. I després em veuré obligat a dir que no: NECESSITO els mesos entre la finalització d'aquests concerts i el novembre per a mi, per a poder acabar des d'articles per a TERME i una col·laboració amb la Marinetta que se m'ha retrassat més d'un any per falta d'estudi estable (espero que no ho hagi deixat per impossible, em sabria greu), fins a acabar el “(Ja no) busco feina” i avançar prou el “Partisà!” com per a -i aquí està una de les claus de l'assumpte- poder plantejar un concert amb cançons FACTIBLES (no crec que en pugui tocar més d'un parell del “Corrupció”). No serà un període del tot net: una actuació breu per la Fira Modernista (acceptada per a alliberar un altre dia) y la obligatòria audició de final de curs. Però ja he dit en ferm que no a dos concerts on “se m'hi esperava”, els del Magnificat de Bach del Centenari del Conservatori (millor, no van sortir del tot bé) i, en un altre ordre de coses, he deixat Italià (impossible aconseguir-ho). Necessitava aclarir tot això, no estic demanant paciència perquè sí. Faré el concert, però per vosaltres, no per mi.
Passo a parlar de l'estat actual del “(Ja no) buco feina”. Ja vaig dir que estava concebut com una “casa” per a les versions finals (ja existents) d'”Automatic Day” i “Amsterdam”, que obriran el disc. A aquestes s'hi han afegit, com a segures, “La crucifixió dels Beatles” (on també parlo del guitarrista de Pantera, Dimebag Darrell) i la recentíssima “U.F.O.” (sobre l'escena de Londres al '67 i com la policia se la va carregar; és una mena de segona part amb temàtica diferent de la recentment premiada “Masia Freixa”, peça que no s'exclou que un dia es toqui com a part d'un concert de clàssica), així com també “George Harrison (We Can't It Out)”, una vella cançó del “Busco Feina” original que no és tan increïble però que ha millorat moltíssim amb uns pocs “overdubs” ben posats, fins al punt que no té massa sentit tornar-la a gravar. Una altra que encara tinc pendent d'acabar però que es mostra com una segura candidata porta el títol de treball de “Clayderman” (la menys innovadora del disc, però sona decent). De la resta, el més comentable és una certa intenció, que no garanteixo que vagi a tenir èxit, d'incloure tres velles cançons del meu repertori com a final de disc, donada la seva condició de rumbs diferents que és el que justifica fer aquest disc. Per ordre de factibilitat, són: 1) “Funeral”, una peça per a piano i veu que vaig fer a principi de curs, i que és un primer intent de complicar els meus acords, encara bastant bàsic; 2) els vells (1993) “2000 mosquitos”, que dependran de si els puc regravar bé amb els meus sintes (la versió demo de 2000 està massa plena de soroll ambient i té un error important); i 3) “Misticismes Bizantins, 1683”, una peça de 1996 (revisada el 2004) que encara no sé com gravar perquè és completament acústica i necessita del sitar, un instrument complicat de gravar, així com d'una guitarra espanyola a diverses pistes. El total d'aquest material em deixaria per decidir unes tres, o potser cinc, cançons entre el material en brut que em queda per el·laborar. Semana Santa, arriba aviat! En tot cas, veig ja aquest disc com un treball de transició, gens conceptual i provant diversos estils en cerca d'un futur, mentre intento ajustar comptes amb un disc abortat, el “Busco Feina” original, del que tinc mal record però que per a alguns dels meus amics més pròxims s'ha mantingut des d'aleshores com una incògnita. Millor que l'original segur que lo serà. Només deixo obert el moment d'acabar-lo, tot i que m'estic afanyant tant com puc. El meu pla original d'anar-lo publicant al Facebook de “Patinet” se n'ha anat en orris per reprogramació de la pàgina, que no deixa pujar les cançons. Bé, més sorpresa quan acabi.
Apart, les últimes notícies sobre el “Requiem” són que, sense estar del tot determinat el quan, és ja segur que es farà. Aquell dia no em falleu, aquesta era la peça que jo habia pensat com el “meu” concert, fins i tot encara que sigui un concert (clàssic) d'una altra entitat. Apart, no descarto treballar més en la “Torradora 2” per a convertir-la també en peça de concert a la que tingui temps.

Aquí tenim de nou en Ferran Baucells, ànima de Tired Hippo. Admeto que feia temps que li volia fer aquesta entrevista i que problemes amb la meva connexió a internet han retardat el moment fins ara. A canvi, conté notícies fresquíssimes d'un moment molt intens per a ell i TH, en una entrevista plena de continguts.

1. Els aconteixements em superen, però "Febrer" estaria encara fresc en termes de la carrera del músic mitjà. Com el veus, amb la perspectiva d'uns pocs mesos?

'Febrer' encara està molt fresc, i és un dels projectes del que més content n'estic... 'Potser, després' ha obert com una porta a nous temes en català (com 'OVNI' i altres a la recàmara) i és un tema que ens diverteix molt tocar en directe (i tú ho has pogut comprobar!), '(Facing up) the tide' també m'encanta amb les guitarres distorsionades i l'inici de 'Is this?' encara em sorprèn ara... és un ep molt lliure, estic molt content del procés de gravació (en el que van participar força hippos) i de tot el que vas aportar, tant a nivell creatiu com a nivell de so. I, repeteixo, 'Febrer' encara està fresc, l'estic movent per intentar que poguem tocar en un dels festivals que es fan per catalunya... de moment no dic res més, que no hi ha res segur...
Per cert, tinc una contra-pregunta... com que els aconteixements et superen? què vols dir amb això?
(Nota d'en Lluís: He perdut el compte dels discos -físics o virtuals- que han sortit aquest darrer any sota el nom de Tired Hippo).



2. Un altre disc que has acabat recentment ha estat el teu projecte d'una cançó al mes titulat "2008" (de 2008, clar). Quines han estat les teves intencions durant aquest projecte?

'2008' s'ha de prendre com un divertiment... la idea és 'obligar-se' a treure una cançó al mes... i intentar que fos escrita en el mateix mes... la idea la vaig treure d'un grup que es diu 'bishop allen' (molt divertits, per cert). Vist ja des del 2009, puc estar content amb el projecte... la qualitat de so és molt 'lo-fi' en alguns temes però l'obligar-te a escriure un tema per mes ha donat cançons com 'the river's end', 'i tot...', 'OVNI' o 'biggest ballon' que crec que poden tenir continuitat en el repertori de TH, a més vaig començar a escriure amb una afinació alternativa de guitarra que em té força enganxat darrerament. També va ser una experiència satisfactòria perquè em feia por que pogués arribar a ser 'angoixant' l'obligació de treure un tema nou al mes, però ha estat tot molt natural, van sortir els temes i també gràcies a tu (de rius i mars + OVNI) i a l'Albert Miralles (Serrat del munt, 10) vam complir els plaços tranquil·lament... amb un tema extra a final d'any fins i tot!.

3. T'admeto que aquest darrer any he anat de bòlid per a saber a quin disc estava cada cançó que gravaves. Ets dels que calculen els continguts de cada disc, o "adjudiques" les cançons a mesura que et van sortint? Et consideres molt prolífic?

Si calcular els continguts vol dir planificar el tipus de cançons que poden conformar un projecte la meva resposta és no. Penso que tot ha de ser més 'natural' i no 'calculador', no ser treballar d'un altre manera... per '2008' ja t'he explicat quin va ser el criteri per triar les cançons... i per exemple 'so last year' inclou temes gravats al 2008 que no van entrar en el projecte anterior... ara estic gravant amb els gúdar temes que vaig escriure l'any passat per gravar-los amb ells (entre ells 'i tot...' l'única 'excepció a '2008) i temes que tenia de finals de 2007 (com 'manage today'), més un tema del 2008 que no ha aparegut encara perquè la qualitat de la gravació que tenia era horrible (i ho dic jo!!). El que sí que valoro força i em fa reflexionar, és l'ordre de les cançons... una cosa que penso que és important (tot i els shuffle-addictes, entre els quals m'incloc).
Molt prolífic? La veritat és que jo faig el que em diverteix en el poc temps lliure que em dóna el dia a dia... i això és escriure cançons... prolífic ho relaciono una mica amb 'pedanteria' i res més lluny... i pot no semblar-ho però també es queden temes sense publicar, faig selecció... fa anys ja feia cintes de casset amb deu o dotze cançons cada dos o tres mesos... ara senzillament, internet em dóna la possibilitat de pujar-les i que les pogueu escoltar. Per mí és un divertiment i suposo que per la gent que les escolta (em sembla que es podria comptar amb els dits de les mans... i sobre tot, continueu allà!!) també ha de ser un divertiment. També reconec que és fàcil ser 'prolífic' si el procés d'escriure cançons és relativament ràpid, com ha acostumat en el meu cas fins ara... m'alucina quan grups com wilco parlen de deconstruïr cançons, tornar-les a començar, òbviament ells venen millions de disc i jo no sé si arribo a 10 oïents (que ningú pensi que sóc tan burro) però moltes cançons no passen de ser variantss de per exemple C G D (un A!!)... i no em diguis que això no ho pots fer en 20 minuts, lletra a part (s'obre la veda per discutir-me el que acabo de dir!! comenteuuuuuuu!!)...

4. Hi ha vegades que busques a grans noms per a ajudar-te a fer discos fantàstics, però també has fet discos sencers i quasi sencers gravant literalment amb una cinta de caset. Quina és la teva actitud davant de la producció?

Moltes gràcies pel comentari. La paraula producció em produeix sempre cert recels... mai hauràs sentit dir 'aquest disc té una gran producció'... a mí m'agraden les cançons i la seva interpretació... per exemple ara estic escoltant força The tallest man on earth, veu i guitarra, res més... a vegades en la producció es pot perdre l'essència del tema i això és sempre el que temo perdre...

5. Com veus a la Mireia com a segona cantant de Tired Hippo? T'admeto que les seves contribucions em semblen cada cop més importants.

És evident que la importància de la Mireia al grup ha anat augmentant... normal, donat el temps que passem junts i la veu tan maca que té... tot i que a vegades no coincidim en tot només puc agraïr-li lo bé que canta i tracta els meus temes... i atenció al disc que està gravant amb l'arnau... ens passará la mà per la cara a tots!!

6. Català, castellà o anglès?

És un estranya part del procés de composició el que em diu si la cançó ha de ser en català o en anglès (en castellà tret d'algun experiment fa anys i 'cabezas' no tenim res), jo que sempre havia renegat del català, i que deia que el pop havia de ser en anglès, ara sembla que s'estan repartint els dos idiomes a un 50% aproxiamdament en les noves cançons... no negaré la influència dels Manel i apropar-se a grups com els Gúdar o Orangine (tot i que canten en castellà aquests). També hi ha influït el tema 'Potser... després' i la bona acollida que ha tingut... potser seria el moment de plantejar-se un ep en català... és obvi que som a catalunya i arribes molt més a la gent en català però intentant mantenir sempre l'essència TH dels temes... fàcil d'escriure-ho però a l'hora de portar-ho a la pràctica...

7. Superarà la teva nova Gibson la Martin? Les veus potser com a complementàries?

NO. SÍ.
La martin és una part molt important de les meves cançons i quasi, et diria de mí mateix... penso que no la superarà però la complementarà... estic content de com va sonar al concert del Tribbiani, poder fer un concert amb acústica, sense haver de patir per la pastilla és un plaer i espero poder combinar-la amb la telecaster en algun concert proper i tenir textures elèctriques i acústiques. A més, també són complementàries en el so, la Martin és folk, molt suau però amb molt cos, la Gibson és més blues, power-pop, un so més directe, quasi hi ha dies que sembli et convidi a fer rock'n'roll.

8. Ara que hi ha algunes gravacions teves que inclouen passatges de Stratocaster, com la veus en comparació amb la teva estimada Telecaster? Hi intervenen motius merament estètics, o es tracta d'una cosa molt més profunda?

Els que toquem la guitarra (potser no tots però a mi em passa) a vegades no necessitem motius per dir que una guitarra ens agrada o no... són sensacions... i jo no sóc d'stratocaster, tant per estètica com a nivell de so em quedo amb la telecaster... i amb la jazzmaster i la jaguar!! Reconec, però, que a les nostres gravacions hi ha anat perfecte, gràcies a vostè!

9. Què tens previst oferir-nos amb els teus actuals projectes amb els Gúdar i Orangine?

Encara està tot una mica verd com per a que pugui parlar molt d'aquests projectes. Abans feia referència als 6 temes que estan en procès de gravació a l'estudi dels gúdar. Espero que es completi en els propers mesos i editar-ho a través del seu segell, i tenir així una versió de 'i tot...' amb un bon so. A part és un bona experiència escoltar altres veus o instrumentistes en els temes de TH (com ja s'ha demostrat). Amb els Orangine no tenim ni data per començar a treballar així que haurem d'esperar una mica encara...

10. Finalment, em consta que tens un disc a mig fer als estudis MBM. Ens en pots fer cinc cèntims?

Les 'bedroom tapes'!!! Un retorn a l'origen del 'Sweet Après-Dinner'... tornar a gravar amb el Miguel. Estem a l'espera de que torni de la seva NYC experience per reprendre-les... La veritat és que tinc ganes de que els temes que inclou (alguns ja han sonat en directe com 'Yellow Moon' o 'TBBT') vegin la llum perquè m'agraden i enriquiran força el nostre repertori quan surtin (de fet, un d'ells, '1...2...3... insomniac!' ja l'estem assajant per ordre directe del nostre manaché)... em faria molta ilusió enllestir les 'bedroom tapes' aquest any amb el dottore...

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (i III)

Azcárate - Haz Kárate
Badalona - Se despista la ola
Duquessa de la Victòria - Hem guanyat!!!!!!!!!
Salvà - Rescatà
Galileu - Un gal que es deia Ileu??????
Infant Martí - La Martin quan era petiteta
Iscle Soler - Xiscla solet
La Rasa- L'arrasa - La NASA
Salvà - Saved
Irineu - Pirineu - trineu
Pardo Bazán - Pan del bazar
Edison - Epiphone
Crta. Rellinars - Renillar
Milans del Bosch - Torins del Siemens
Mare de Déu de les Neus - Abriga't bé
Guillem de Muntanyans - Toquem el 2!
Borges Blanques - Cortázar per escriure
Sant Pau - Sant Peu
San Honorat (II) - S'ha enamorat
Rosa Puig - Vermell Loreal
Canonge Rodó - Esfèric
De la Bardissa - Ai que em punxo!
Califòrnia - Surfin' USA
Casp - Caspa
Dr. Turró - Ara vé Nadal
Falset - Molt Agut
Ptge. Comercial - 40 Principales
De l'Era - Ja no és
Jocs Olímpics - Ring ring ring ring ring
Mestre Serrat - Mediterráneo
De la Mina - Boooom!!!!!!!!
Matagalls - Pollastre a l'ast
Pius XI - Ocells "tres en un burro"
Roc Blanc - Blues Negre
Pl. Del Tint - del "tint-tint"
Sescomes - Puntuació
Del senglar - Obèlix
De la Tramuntana - Gone With The Wind
Ptge. de Venècia - Inundat
Del Xot - Del xut.
De la Sardana - Peus entortolligats
Ptge. de la Previsió - Encara no hi veig
Lleó - Metro Goldwin Mayer
De les Lletres - Abcdefghijklmnopqrstuvwxyz
Maó - Immobiliàries
Mas Arús - Força Barça
Del Foc - Avisem els bombers!
Girona - Revolt
Àries - Recitatius
L'agut - Piiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!!!
Balmes - Caríssim
Del bosc - Silvestre
Dels mitjaires - 50%
Salou - Port Aventura

Aquesta tarda he acabat el Requiem. Una obra que em desconcerta a mi mateix, però que diria que com a música funciona. El que no sé és com sonaria en una interpretació en directe. És la primera vegada en 12 anys que faig una peça específicament per a concert, i la primera vegada absoluta que componc una peça només amb la referència d'una partitura electrònica, sense treure la música d'una interpretació al teclat o a la guitarra. I la cosa té el seu intríngulis, perquè crec que serà música tocable, però no sé si serà molt difícil d'interpretar, si sonarà millor o pitjor que en format "sinte midi"... Almenys puc dir que, sense escapar del tot del so més típic en mi, hi ha algunes diferències respecte dels meus treballs "del segle XXI" que el fan interessant: el "Lacrimosa", basat fonamentalment en els acords de 7ª "del Tristany" (un tipus d'harmonia bonica però inestable), i alguns dels altres moviments contenen progressions harmòniques bastant arriscades si les comparem amb el to classicista del "Corrupció" i del "Partisà!" en progrés. Fins i tot diria que l'invent de fer sonar a la vegada un orgue de tubs i un d'elèctric "tipus Farfisa" pot quedar força bé (però això és tal com ho imagino, no sé si a la realitat serà així). En fi, primera etapa resolta. Ara...

Aquesta tarda he assistit a la darrera missa de mossèn Pausas a Sant Pere. A l'esplanada, més ben dit. Estava plè. Els catòlics, quasi tots, estaven allà per a despedir a l'últim sacerdot que els quedava (i que, donat l'ambient en què ha hagut de treballar, en el fons fa bé de marxar cap a territori amic). Jo hi era una mica en plan manifestació silenciosa. També jo penso que és, com a home cultural, insubstituïble. No el coneixia personalment, malgrat haver cantat a Sant Pere en algunes ocasions i haver-hi assistit a concerts d'orgue, però a molts músics clàssics se'ns tanca una porta. I una de molt valuosa.

A petició d'un amic, faig un resum de com està ara la meva obra:
Requiem? Avança, però he tingut compromisos i he perdut aquesta darrera setmana. Almenys avui al matí he compost íntegre el 13è moviment, amb el que tinc assegurada la recta final de la peça. Els altres moviments fets són els 1 a 4, 6 a 8, 10 i 14. Però amb els quatre que queden la cosa serà més difícil, no sé com estructurar-los i em falten passatges sencers, o en tinc algun que no funciona. En principi, la cosa havia d'estar per demà, però aquesta tarda la "colf" vé a netejar i he de perdre el temps aquí a Kanga. Per tant, no ho podré acabar almenys fins la setmana que vé.De totes maneres, no s'estrenarà fins l'any pum, si tot va bé. Pels curiosos, hi ha fragments de dos temes del "Busco Feina" i una cosa no gravada de l'època "Corrupció" per allà al mig.
Party, S.A.? Encalladíssim. No m'hi tornaré a posar mentre no acabi el Requiem. Admeto que, essent una cosa continuista, hi he perdut l'interès, només el faré perquè crec que la penya té dret a sentir aquest material.
(Ja no) Busco Feina? Serà això: les mescles definitives, ja conegudes, d'Automatic Day i Amsterdam, més coses disperses en cerca d'àlbum, des d'unes cançons fetes per a un concurs fins a dos "oldies" com són els 2000 mosquitos i Misticismes Bizantins, 1683. Es pot dir que, a falta de poder gravar un piano de veritat i fer la partitura de dues coses llargues, és un àlbum que no em fa témer. Encara no sé si anirà bé penjar-lo a internet el juny de l'any que vé, però. Depèn de què faci amb un dels temes.
I, apart d'això, poc més. L'últim text que vaig escriure "de debò" va ser el de la jove que marxa de casa. I d'això en fa ja uns quants mesos. M'he d'acontentar amb textos tècnics com el dels Beach Boys. Almenys, la producció que he fet de l'EP "Febrer" dels Tired Hippo (amb cançons del Ferran Baucells, entre elles les ben rebudes "Facing Up The Tide" i "Potser... Després") m'haurà permès un breu respir de novetat (i, sí, sóc fan de TH).
En resum, tinc un gran problema: tinc moltes coses que estan "a punt de", però en tots aquests anys no n'he poguda acabar cap, i això em posa nerviós, perquè hauria de presentar una novetat ja.
----------------------------
"Another Look at Harmony, Part 4" és una peça de Philip Glass que vaig escoltar per primer cop la tardor de 2003. En el CD la tracten com si fós una simple peça de transició, però jo hi tinc bastant entusiasme, tot i que no m'he parat a analitzar-la com fa molts anys feia amb cada cosa que escoltava. És una peça per a cor mixte a 6 veus i orgue elèctric. Té diverses seccions, en un sol moviment llarg, i cada una consisteix a establir una situació senzilla de partida i desenvolupar-la gradualment fins a un punt màxim molt treballat. De fet, comença amb una certa èstasi harmònica i acaba amb unes successions d'acords molt el·laborades (de fet, té la mateixa dinàmica d'agafar elements simples de l'harmonia tradicional i emprar-los de maneres inesperades emprada a "Einstein on the Beach"). Però potser aquesta descripció tècnica no reculli la bellesa d'aquesta obra. El millor consell que us puc donar és mirar d'escoltar-vos-la.

Bona nit a l'Auditori Municipal. Tired Hippo han fet un dels seus millors concerts. En la meva modesta opinió, "Only Unhappy People Dance Bad" i "Disillusion" han marcat els millors moments, fent-me recordar què hi havia estimat la primera vegada que les vaig sentir. D'alguna manera, eren Tired Hippo tancant el cercle iniciat amb les demos de mbmstudios de 2005. Única pega: la lletra de "Potser... després" no s'entenia prou, segurament pel problema combinat d'una mescla correcta però no perfecta i de posar alt el volum de PA en una sala molt brillant i pensada per a concerts clàssics. El mateix els ha passat als Manel, un grup excel·lent amb mil històries per a explicar però de les que en devem haver entès un 40% pel mateix motiu. El públic? Relativament petit, però tots interessants.
El Requiem va progressant. Nou moviments són ja al sac. Quatre més estan començats (dos d'ells, avui, revisant coses fetes "de coco" a Lanzarote), amb el que queda només un per començar... i tinc un parell d'idees per a fer-lo. A veure què em depara demà al matí. A la tarda, misteri a l'entorn d'uns vaixells de joguina. Això sí, l'estrena de la composició trigarà. Ja us avisaré.
Algú de vosaltres ha vist "La muchacha de Londres" del Hitchcock? A mi em va agradar molt.

Lanzarote? Es troba molt bé, gràcies.
Amb un quadern de paper pautat he traçat les línies mestres dels moviments restants del Requiem. He decidit, almenys, acabar-lo. A partir d'aquí, misteri...
Em sento cansat.

Oceà Atlàntic.

Tan bon punt anuncio que estic a mig compondre un Requiem, i passa una desgràcia: mouen a mossèn Pausas a una església de Sitges. Coneixent als del bisbat, temo molt que posin a un dels seus a Sant Pere. I això seria la fi de tota l'activitat cultural en aquell lloc. Com a intèrpret clàssic li agraeixo a mossèn Pausas els concerts que, amb uns o altres, he pogut fer allà, i els que hi he pogut escoltar. Pel que fa al Requiem, intentaré acabar la partitura, però em reservo el dret a fer modificacions sobre la meva intenció original.

El post núm. 100 que faig en aquest blog m'agafa en un moment interessant. Vaig aproximadament per la meitat d'un Requiem, una obra nova per a directe que m'està resultant difícil de compondre. En estudi tens ecos i reverbs per a fer-ho tot bonic, però ara ho estic fent a l'antiga manera, per a instruments reals, i no és tan fàcil. Sobretot perquè ho estic fent tot una mica de butxaca, per a reduir costos. Crec que és l'obra més difícil de fer des que vaig acabar el Corrupció, i ara vé el més difícil de tot: mantenir-me i acabar-la, especialment perquè m'he marcat un plaç per raons de possibilitat d'execució de l'obra. Igual no es fa i tot queda en res, però vull intentar-ho. Almenys, el nivell del que porto fet és bastant acceptable.
Deprés aniré pel "Partisà!" L'horari d'aquest any, el millor en el que porto de vida (quasi tot concentrat en dimecres) pot acabar fent-lo possible, encara que sigui amb almenys un any de retard sobre la meva intenció inicial. No vull tornar a viure un curs com el passat. Mai més!

Us passo aquesta nota d'urgència que he rebut avui, sobre Bolívia, sense traduir:

Matanza con sicarios en Bolivia

Avui a les 03:09

La situación en Pando es desesperante, acabo de contactarme con un dirigente de Santa Cruz y otra de Pando, por cuestiones obvias no puedo mencionarte sus nombres, pero el reporte obtenido de la matanza ocurrida la madrugada del viernes es la siguiente:
- 13 cadáveres de campesinos en la morgue de Cobija, siendo la mayoría altos dirigentes campesinos, ellos que se suman 2 de cívicos.
- cerca a 150 heridos que no pueden ser atendidos en los hospitales ya que son agredidos en estos centros, donde más de uno ha desaparecido en manos de los sicarios de la prefectura.
- 100 compañeros reportados en la confederación.
-17 secuestrados, torturados y luego encarcelados, acusándoseles de ser los autores de la masacre.
Estos datos son de una marcha de casi mil campesinos que marchaban a un ampliado a tratar temas, como tierra y que fueron enboscados en la madrugada por grupos de la prefectura, entre los que se encontraban sicarios brasileros y peruanos, narcotráficantes y cívicos, que, con maquinaria de la prefectura, habían abierto una poza de más de 6 metros de ancho y más de tres de profundidad que cortaba el camino de los marchistas, que fueron masacrados en la oscuridad de la noche con ráfagas de armas de fuego entre las que se pudo distinguir el uso de ametralladoras, los compañeros, que marchaban como estilan los campesinos, hombres, mujeres y niños fueron literalmente ejecutados al cer alcanzados por las hordas asesinas del prefecto, testimonios dan cuenta de que muchos cadáveres fueron arrojados a los caudalosos ríos amazónicos, incluso valiéndose de camiones de la prefectura.
La estimasión de estos compañeros es que al menos 80 campesinos habrían muerto, este dato se obtiene por la aseveración de los sobrevivientes, entre los caídos se cuenta a mujeres, algunas embarazadas y por lo menos 30 de ellos serían niños, hasta el momento solo se han encontrado los cuerpos de varones, en una situación donde las posibilidades de rescatar cuerpos no está al alcance de los campesinos.
Ante la magnitud de esta matanza es que el gobierno ha decretado el Estado de Sitio, y ha retomado el control del aeropuerto, en medio de una intensa balacera protagonizada por los sicarios del prefecto, el saldo un soldado muerto así como un civil, que por las pocas imágenes que los medios privados muestran no fue auxiliado salvo por militares y dos civiles.
El Sábado 13, una nueva emboscada ha cobrado la vida de tres estudiantes normalístas en la localidad Pandina de Filadélfia, afín al Gobierno, el saldo es de 3 estudiantes normalístas ejecutados, se asegura que fueron selectivamente asesinados por tratarse de estudiantes "collas" o sea nacidos en La Paz.
Frente a este escenario, los medios privados han iniciado una feroz ofensiva en contra del gobierno, el más descarado, UNITEL no informa en absoluto sobre la matanza de campesinos, limitándose a denunciar la muerte del cívil en la "violenta implementación del Estado de Sitio en Pando", este medio que es el referente informativo de la media luna demuestra que la vocación de pacificación que tendría el diálogo con el gobierno y que desde el viernes desarrolla en La Paz el prefecto de Tarija Mario Cossio no tiene otro objetivo que el de viabilizar la feria exposición de Santa Cruz, el más importante evento empresarial de Bolivia y donde los insurrectos mueven algunos de los millones de dólares que ganan al año.
Por su parte los reportes de la gente de Santa Cruz habla de la sistemática persecución contra dirigentes afines o no al MAS, las permanentes amenazas contra su vida y la falta de conexión impide que la situación de Santa Cruz y el resto de la media luna sea clara,
por ello la verdarera dimensión de esta masacre no ha salido a la luz.
La Iglesia, en manos del Cardenal Terrazas, de ascendencia cruceña y miembro de la oligarquía de esa región legitima permanentemente los hechos violentos, al ser el centro donde se reunen los instigadores de la violencia y autores intelectuales de esta crísis, realizandose en el mismo momento en que escribo estas palabras, una misa donde se ora por la paz y que cuenta con el selecto auditorio de cívicos, prefecto, unión juvenil cruceñista y nación camba y que la pronuncia el mismísimo Cardenal.
El embajador gringo al abandonar el país ha sido claro y desnuda su posición y actitud con respecto al gobierno al que le advierte del terrible error que ha cometido y lo vincula falazmente con el narcotráfico, lo que da pié a la defenza de las regiones autonomístas en sus intenciones sediciosas.
En estos momentos nuestros compañeros campesinos necesitan ayuda, alimentos, ropa y medicina es lo primordial, así como también la incondicional solidaridad de una comunidad internacional que no es indiferente a lo que está sucediendo pero que debe conocer los testimonios de nuestros hermanos.
Seguimos.

José Gerald Rodrigo Tórrez Jordán
Red de Responsabilidades Humanas
Red de Jóvenes del Cono Sur

----------

Llegiu també http://ukhamawa.blogspot.com/2008/09/justicia-crcel-para-culpables-masacre.html

La manifestació? Depèn. No vam ser centenars de milers, i això ens impedeix fer força. Però vam ser uns 20.000, i fins i tot vam fer una certa gresca i xerinola, omplint la Ronda de Sant Pere. Va estar bé, sobretot si tenim en compte el mutisme de TV3 sobre aquest tema (clar, qui mana a TV3? Els mateixos criticats!). Almenys, jo m'ho esperava molt pitjor, i hi anava per convenciment ferm. Vaig veure-hi de tot, des d'Estat Propi fins a gent d'ERC (una mica contradictori, però va estar bé que hi fossin), passant per un parell de persones amb banderoles d'RC, i també Acció Cultural del País Valencià. Una tarda per a recordar.
El "Partisà"? Parat. Si a l'octubre resulta que ja no hi ha caos, intentaré acabar-lo. Si hi ha caos, doncs queda per a d'aquí a un parell d'anys. Havent posat les lletres en aquest blog fa uns pocs missatges, admeto que ja no em corre cap pressa acabar-lo (o sí, però d'on trec el temps? No vull petar un altre cop). I hi estic perdent interès, vull anar en noves direccions. I aquí, almenys, hi pot haver notícies per part d'altres projectes que de moment no comento (potser perquè estan molt embrionaris i no vull dir gat que no sigui al sac).
Bon concert de Tired Hippo a l'Altaveu. Per a mi, el més destacat de la nit. Els Telecaster Brothers hi eren, of course, però la Mireia acaparava bastanta atenció, i m'ha resultat curiós observar-ho, tenint en compte que el Ferran Baucells és l'ànima i el cervell indiscutit del grup. El Jordi (II), el nou bateria, ha passat la prova de foc amb bona nota. I, pel que es veu, sóc el Romàntic Paloma i no hi ha res a fer (encara que jo, de romàntic, no en tinc absolutament res). Almenys, "Febrer" funciona...

Bentley.

Passa alguna cosa amb la manifestació de l'11 de setembre: sembla que aquí l'únic mico que hi anirà serà un servidor de vostès. Just la manifestació que necessitaria dos milions de persones per a mostrar el nostre descontentament amb com se'ns està tractant i provocar un canvi polític, independentment de si s'és independentista o simplement apolític, corre el perill de ser un ridícul total amb IV convençuts fent crits en solitari. No per res, però això és exactament el que volen els nostres polítics: desgana i desmobilització. Hem de dir prou i resulta que no ho farem. Som divertits, els catalans. Hauríem d'anar a més i en canvi ens deixem timar inimitablement bé. Ens mereixerem el que ens caurà a sobre.

Enllaç al videu en directe a l'estudi de "Buy Guitars", la meva cançó amb To Be Continued (a l'espera que n'acabi dues més que tinc a mig gestar). M'acompanya al videu el Ferran Valldeperas, que per cert m'entrevista a http://valldeproject.blogspot.com/ (20 d'agost de 2008).

Avui, sessió de repàs de les mescles de "Febrer" fetes en dies passats (no us recomano pas mesclar en 16 pistes!). Amb el Ferran Baucells hem repassat les mescles de treball que he acabat exactament cinc minuts abans que ell vingués a les 5. Pensava que seria feina dura, però crec que només hem mogut un parell de faders a dues cançons. Fins i tot ens ha donat temps de gravar-li un tema ràpid (ja està mesclat i tot), per a algun moment del projecte de Tired Hippo "2008" (per tant, sortirà en algun moment abans de final d'any, no patiu). En fi, ja només esperem una portada (a ser possible de la Itzi, tot i que hi ha alguna altra opció oberta), i a escoltar que són quatre dies (i dos plou).
Pregunta retòrica de rigor? Encara es creu el Montilla i demés que tenen un mínim poder de negociació a Madrit? Si el que ens cal (i ja hi ha un manifest al respecte a ANNA notícies) és canviar completament de forces polítiques al Parlament (i potser a Madrit), i fins i tot així sóc pessimista: què tal si 800.000 persones ens n'anem directament a negociar a Madrit sense passar per aquesta colla d'inútils que són els nostres polítics? Així, de passada, potser faríem una mica més de por.
La Stratocaster es troba bé.

A falta de notícies del Partisà (excepte aquesta, que el posposo indefinidament fins que pugui trobar un forat a l'agenda per a acabar-lo sense cremar-me), notícies sobre la producció de "Febrer", d'en Ferran Baucells i amics. A la fi he aconseguit acabar els multipistes, cosa que no deixa de ser un miracle si tenim en compte que la tecnologia emprada és molt inferior a la que potser hagués estat necessària. Però Kanga necessita una remodelació que de moment no és al meu abast.
Però el cas és que, si al Ferran li sembla bé la feina feta, ja només ens quedarà mesclar quatre dels cinc temes. "Potser... després" ja compta amb una bona mescla feta a l'inici del projecte, i "Nigatsu" serà de mescla senzilla, i això si no emprem un dels dos rough mixes de l'inici del projecte. Penso que són les millors. Però les altres tres no es queden pas gaire enrera. "Tide" compta amb un bon multipista, una balada que ha quedat transformada per una Strato, un Metal Zone i molta reverb. "Silent Word" és country, i també hi he posat guitarra mutejada. La més difícil de mesclar serà "Is This", no per falta de qualitat precisament (hi ha una part de trompeta del Jorge que li dóna molta distinció), si no perquè hi he posat massa coses a l'arranjament. Que què he fet? La idea era que el Ferran gravava les cançons (i, sí, "Nigatsu" va ser una idea capturada quasi al vol a l'estudi), els Tired Hippo que volguéssin hi podien participar (al final, només la Mireia, el Jorge i el Jordi ho han fet, problemes d'agenda i una llarga avaria elèctrica a Kanga han impedit la participació dels altres), i al final jo hi afegia arranjaments per a fer-ho més luxós, partint del que haguessin gravat ells. Durant la primera setmana de projecte, per allà a principis de juny si no vaig errat, vaig fer dos arranjaments que han quedat més o menys fixats en pedra (el Jordi va intentar una segona guitarra a "Nigatsu", però a causa dels efectes que hi havia en mescla aquesta guitarra està dessincronitzada amb la resta i no la podrem incloure a la mescla final. Sorry, Jordi!), i els altres s'han materialitzat aquests tres darrers dies (amb una sessió prèvia de sincronització i acondicionament dels multipistes), començant per una sessió de baix en injecció directa, continuant per ahir a la nit amb una llarga i intensa sessió on la Antàrtica hi va tenir molt protagonisme, i acabant avui a la tarda amb una gravació de DX-7 a "Tide" i una pista de bandúrria a "Is This". Demà, la veritat.

Divendres, després de veure a temps un anunci al Myspace, aní al Crossroads a veure un grup que no coneixia, els "Black Corbatas". Ell sí que em coneixien a mi, el que em va representar una novetat. El concert va ser bo, potser em convé més passar-me per allà que per un altre lloc que sé. Curiosament, en una cançó hi van participar les Jiggy. Són molt simpàtiques, com les recordava del concert del dia 19 amb To Be (llàstima de l'incident amb el bateria! Podria ser una relació productiva, però els altres del grup recorden més al bateria que a elles). En tot cas, jo faré per un al públic si hi ha més concerts d'ambdós grups.
Porto una setmana sense fer res, tinc por de no relaxar-me a temps abans del setembre. Ho admeto, no m'atreveixo a acabar ara el "Partisà" pel mateix motiu, manca molta feina per fer. Si a final d'agost he avançat força les partitures em donaré per satisfet. Almenys, sí he fet un toc en una peça inacabada que m'ha servit per a saber que no la podré acabar amb una nova orientació que li he donat, he de tornar enrera. Però tinc la sensació que per a mi les veritables vacances seran durant els dies que no hi hagi ningú a casa i jo pugui organitzar-me el temps sense distraccions.
I hem pogut rescatar, amb en Tonynoise, una versió de "Yes It Is" d'un projecte de versions Beatle que va quedar interromput l'hivern passat i que ha estat a punt de perdre's per agonia del disc dur on la vam gravar. M'encanta com sona. També hi ha un "Norwegian Wood" que encara no he mesclat perquè és tan inhabitual que ni jo mateix sé com mesclar-lo. I hem perdut un embrionari "Ticket To Ride", aqui sí que el Tonynoise no hi ha pogut fer res. Aprofito per a reivindicar-lo com a productor i per a aclarir que aquest projecte és, de fet, el seu nadó.
El parlament europeu ha aprovat la directiva de la vergonya per a expulsar immigrants a dojo (il·legals? Algú pot ser declarat il·legal si ho pensem amb dos dits de front?). Que consti, jo no sóc europeu. No, almenys, si Europa és només un concepte econòmic i militar i les llibertats individuals hi queden compromeses.

Presentació.

Després de tres anys i mig, torno amb un disc de servei públic. Aquest disc no està concebut per a iniciar una carrera d'èxits, com sí ho estava el “Corrupció”. És una carta al meu públic, bé que trista. En aquests tres anys i mig he passat per molta tensió a nivell personal, i em sorprèn que això s'hagi traduït en tant contingut polític. Però també aquest contingut té a veure amb la meva circumstància, he tingut desenganys molt forts en àrees d'interès general i crec que ho havia de manifestar. De fet, actuo sobre el supòsit que el públic és intel·ligent i pot comprendre aquests continguts. Davant d'això, la música ha passat a ser poc important, aquest cop és només un fons, un suport per a les lletres. Almenys, si no una altra cosa, el treball de documentació per a les lletres m'haurà servit per a aprendre.

Lluís Paloma, 25 de febrer de 2008.



1. Vull ser lliure

La televisió em domina.
He romàs quiet i apagat,
receptiu i teledirigit,
mentalment controlat.

Estasi ràpida i eterna,
les imatges m'enceguen.
Tant de temps perdut,
no puc ni pensar.

Assaborim publicitat, t'ho venen tot
mentre gasten la nostra electricitat.
Els famosos s'han venut al diner,
i tots estem a les seves ordres.

Televisió ideològica,
ha arribat el Gran Germà.
Els executius han decidit per tu,
i t'han dictat les teves opinions.

Atemptats sotmesos a repetició,
excitant víctimes per a l'espectacle.
Hipnosi icònica gravíssima,
tota la merda és igual.

Plores i et sents impotent,
jo vull ser lliure, vull viure lliure.
Dona eis requiem,
doneu-los el repòs etern.



2. Sarajevo

Sarajevo.
La bala et podia arribar
en qualsevol moment,
a qualsevol lloc.

Caminar era un risc,
veies com els teus amics
desapareixien un a un,
en un paisatge acorralat.



3. Xirinacs

Lluís Maria, tan de bo encara
jo fós a temps de fer-te viure,
però ara sé que no t'hagués
pogut aturar, voluntat de ferro.

Tu, que havies estat ferm
a passar-te mesos i anys
davant de presons manifestant
la teva protesta silenciosa.

Has estat molt més digne
que els polítics que tenim
i que són els únics
disposats a oblidar-te.

Ens has deixat sols enmig
del malson sense fi.
Ens has donat la resposta
veritable a l'esperança.

Hauria de fer pensar
que només t'hagis pogut
alliberar d'Espanya
amb la teva pròpia mort.



4. Desapareixent

Des de l'avió,
cossos
caient al mar,
desapareixent,
impossibles de reclamar.

Famílies
en inquietud perpètua.
L'agressió és infinita,
però la memòria
no callarà mai.



5. Magnitogorsk

L'infern és un caos de fum i foc,
Magnitogorsk és la ciutat de la fi.
Siderúrgia i neu negra, cal fugir d'aquí.
Magnitogorsk, secret militar,
armes i tancs van generar-se aquí.
1929, filla del primer Pla Quinquenal.

Magnitogorsk, ciutat inviable,
Stalin et va fer néixer avortada.

Dins l'aire enrarit dels sulfurs
el perill de mort és constant.
La maquinária és del mil nou-cents trenta.
Gent malalta en pìsos comunistes,
en temps havien viscut en barracons.
Les temperatures esdevenen extremes.

Però milers de vides han sabut lluitar.
Val la pena parlar dels treballadors.



6. L'equilibri de la dissuassió

El món ja no serà mai més segur,
els cercles militars afirmen segurs
que el llançament d'un míssil és
un acte de manteniment de la pau.

Submarins nuclears radicalment armats
circumnaveguen el globus terraqui,
ocults als ulls de tothom,
necessàriament indetectables.

Càrregues nuclears apunten
a les principals ciutats del món.
Es vol evitar que un règim
irresponsable actui per a guanyar.

La dissuassió, però, podria fallar.

La fi podria ser molt aviat.



7. Víctor Jara

Víctor Jara,
treballador solidari, emblema
dels anys de la Unitat Popular,
de Salvador Allende i la democràcia.

Treballant voluntari els diumenges
per a oposar-te a la paràlisi
organitzada per les dretes
i recolzada pels Estats Units.

Gent morint al teu voltant,
barraques cremades per la policia,
assassinats ordenats pels rics,
preparació d'una guerra civil.

Es va desfermar el caos,
aquell matí sorpresiu,
militars envoltant La Moneda i
bombardejant la casa del president.

Trinxant els bustos d'aquells
que no havien servit a Xile,
Allende es va disparar
defensant la democràcia.

Capturat com un trofeu,
vas intentar parlar de
5000 persones que patien com tu,
junt amb tu, abans de morir.

Soldats i normalitat anormal,
furgonetes buidant-se a la morgue,
la teva dona et va haver de reconèixer
entre centenars de cossos.



8. Camp de la Bota

La gent s'allunyava de tu,
et sabies sol, acabaven
de deixar sense feina la teva mare
per roja el dia de l'execució.

No us permetien abastir-vos,
us havien confiscat la casa.

Havíeu visitat tots els despatxos,
havíeu plorat totes les llàgrimes,
us havíeu arrossegat per ell.
Se us van riure a l'esquena.

Us recordaríeu d'aquell capellà
que va córrer a demanar l'execució.

Quaranta persones jutjades
a dit en quaranta minuts,
vint-i-cinc penes capitals,
això era la seva justícia.

Cada dia, a les 7, sonava
el despertador de les bales.

Sota els emblemes de Franco al cub
ell havia passat les nits
amb la por de la llista del matí.
El van cridar: era home mort.

Camp de la Bota, la sang
relliscava directa al mar.



9. Grace

Grace, veu de lluita, San Francisco va ser als teus peus.
El teu crit eteri va proclamar la llibertat i el canvi,
desafiant a en Kennedy i al fill de puta d'en Nixon,
dibuixant visions d'entusiasme i capes de significat.

Ferm em nego a oblidar la que va ser la teva era. Grace, torna ja!

Ara la gent s'aconforma a obeir les ordres,
El capitalisme ho està destruïnt tot arreu.
Fins i tot tu t'has reduÏt a una galeria d'art.
Grace, què ha passat? La teva pròpia filla és cristiana.

Cal tornar a Haight i Ashbury. Més que mai, és necessari el somni. Grace, torna ja!



10. L'inici del caos

Ho van propagar totes les emissores,
torres caient entre fum i flames,
milers de morts i masses desorientades.
Aquell dia tots vam ser novaiorquesos.

Diguem: la llei primera del terrorisme
és fer mal als innocents i indefensos
conservant amb vida als terribles enemics
perquè saben que es necessiten mútuament.

Però, qui decideix qui és terrorista i qui no?
Hi ha massa preguntes a sota de les torres caigudes,
es van poder recuperar tots els discos durs
i les altres víctimes són a l'Iraq i l'Afganistan.

Aquell dia només va servir per a que
George Bush ens arrossegués a la violència,
i per a que la Història oblidés el que va passar
a Xile i a Catalunya uns altres Onzes de Setembre.



11. Armènia

Armènia.

Els rius baixaven vermells,
runes de temples destruïts,
mil nou-cents quinze,
mentre el món no mirava.

Primer moriren sis-cents,
després un milió i mig.
Els pocs esforços diplomàtics
van ser completament inútils.

Crema pública de llibres,
trets i caravanes de la mort,
alguns arriscaren la vida
per a poder salvar armenis.

Turquia encara no ho ha reconegut
i l'Ararat és ara en territori turc.
Quan moren bones persones
mai no se sap qui ha disparat.

Armènia.



12. Tants anys perduts

Estic decidit a no deixar-me enganyar,
em fa mal haver perdut tants anys
creient en polítics que ha fotut enlaire
els somnis d'un país trist i prostrat.

Massa cops hem patit amb genis fulgurants.
Exhultació, bravates, i després plors.
Però faran de tot per aferrar-se a un càrrec.
Com han pogut obrar amb tant de cinisme?

Ara cal parlar d'allò que importa,
d'atènyer l'alliberament nacional,
i també el de la gent senzilla,
els treballadors de cada dia.

Vull llibertat d'expressió,
vull democràcia veritable,
vull deslliurar-me d'aquest infern.
Botiflers, ens heu deixat sols!



13. Contempleu la vostra obra

Cada cop que algú moria,
vosaltres tancàveu els ulls
i predicàveu pietat.
Quina pietat?

La pietat del concordat
que vau signar amb Franco.

Aquell vell, aquella mare,
a qui havien pres el fill,
us imploraven ajuda.
Us vau tancar al Santíssim.

Déu i el cel a la terra
es troben als cementiris.

No vau fer res contra l'Holocaust
i vau ajudar nazis a escapar.
Esteu afiliats políticament,
és massa tard per a demanar perdó.



14. Steve Biko.

Controls policials arreu,
estaves acorralat, Steve Biko,
convertit en teòric ciutadà
del bantusan de Cap Est.

Ja t'havien detingut altres vegades,
no podies sospitar que
aquells policies de Pretòria
t'anaven a matar aquella tarda.

Fotografies del teu cos mort,
dotze de setembre del setanta-set.

Revolta contra l'Afrikaans,
Soweto, juny del setanta-sis:
Cinc-cents seixanta-sis nens
morts per trets de la policia.

Ara Occident és una nova Sudàfrica
i ells intenten entrar desesperadament.



15. Companys

Cinquanta dies d'apocalipsi havien passat,
després d'enfonsar-se el front de l'Ebre.
Soldats i famílies dirigint-se a la frontera,
bombardeigs feixistes contra els fugitius.

Vares exiliar-te com la resta del nostre govern,
endarrera la incomunicació amb la República.
Vas anar a París, on no vas poder fer res
per ajudar als reclosos al camp d'Argelés.

Invasió nazi el mil nou-cents quaranta,
El teu fill esquizofrènic va desaparèixer
i vas decidir ser-li fidel i buscar-lo.
Pedro Urraca et va fer detenir i extraditar.

Aquella matinada, a Montjuïc, t'esperava
la mort, dictada en un fals judici cal·lumniós.
Morires descalç, trepitjant terra catalana.
Els criminals ens van assassinar el President.



16. Drets Civils.

A Money havien assassinat al jove Emmett Till.
Montgomery, mil nou-cents cinquanta-cinc,
Rosa Lee Parks detinguda per no cedir el seient a un blanc.
Boicot als autobusos, tres-cents vuitanta-un dies.

A Birmingham s'ordenà el terror l'any seixanta-tres.
Els manifestants i els nens eren llançats
a l'aire amb mangueres d'aigua, mentre
els gossos policia atacaven a nens indefensos.

El vint-i-vuit d'agost del seixanta-tres
dues-centes mil persones marxaren sobre Washington.
En Kennedy no se'n sortia del tot amb els Drets Civils,
Luther King va somniar amb la veu ben alta.

John Lewis va avisar: "hem de dir als polítics
que no hi haurà un període de treva".
King pensava en un socialisme democràtic,
alguna cosa va malament amb el capitalisme.

Quatre d'abril de mil nou-cents seixanta-vuit,
habitació tres-cents sis del Lorraine Motel.
Martin Luther King sortí al balcó,
dispararen contra ell, les sis de la tarda.

James Earl Ray confessà i després es retractà.
L'havien amenaçat amb la pena de mort.
Agents de l'FBI observaven a King i van ser
els primers a socórrer-lo, però què hi feien allà?

I d'on venia realment la bala?



17. 1911.

Mil nou-cents nou,
vaga de treballadores
a la Companyia de Bruses
Triangle de Nova York.

La solidaritat i organització
obreres es mogueren un cop més.

Sufragistes, socialistes,
fins i tot dones burgeses,
totes lluitant per elles,
però tot va ser inútil.

L'empresari va decidir
que no hi havia res a resoldre.

El febrer de mil nou-cents deu
es desconvocà finalment la vaga.
Tot va romandre tràgicament
com era, amb conseqüències:

25 de març de 1911,
incendi sobtat a la fàbrica.
Cent-quaranta-dues dones mortes
innecessàriament.

Si s'haguessin atès,
aquelles reivindicacions
les haguessin pogut salvar.



18. Militars

Les trinxeres de la Història ens miren
amb els ulls buits dels que van morir
a mans de penombres i lògiques internes,
de conspiranoies i pàtries mentals.

Els traidors acaparen els mecanismes
d' una pretesa seguretat il·lusòria,
tenen el monopoli de la violència,
del ritual de l'agressió eterna.

La seva pretesa justícia no té més fi
que causar la destrucció i la mort,
fer mal fins i tot als familiars
d'assassinats i desapareguts.

Són milers els anys de jerarquia,
de classisme, dominació i execucions.
Què ocorre dins d'aquelles ments,
quin és el mecanisme de la por?

Com alertar a tothom que estem
sempre en perill d'un cop d'estat,
que la memòria depèn de nosaltres
I que l'enemic no para de vèncer?

Sempre és tard en plorar les víctimes,
mai no hauríem d'haver permès
que els bojos accedissin a llocs de poder.
O potser és que el poder és una cosa de bojos?



19. No ens necessitaven

Van creuar l'estret de Behring,
d'això en fa trenta-cinc mil anys.
Havien tingut temps de generar
grans civilitzacions i cultures.

Un dia van arribar uns perduts
amb molt ego i poca geografia.
Creien haver arribat a la Xina,
i amb la cristiandat portaren la mort.

Declarant súbdits a uns nadius
que no podien entendre res,
van conquerir i expoliar,
violar, cremar i assassinar.

Van destruir ciutats i tombes,
van importar nous dirigents
que amb el temps perpetuarien
la tragèdia dels crims impunes.

Per a llaurar i sembrar la terra,
els nouvinguts podien comptar
amb esclaus gratuïts obtinguts
pel sistema de l'encomienda.

Els desesperats conquerits
es suicidaven i mataven entre ells
per a no haver de viure més
en aquell món nou i infernal.

Queien als camps i a les mines,
passaven d'un milió a només cinc-cents.
Dos segles després els morts
es comptaven per centenars de milions.

El pare Las Casas ho va veure
i per a salvar aquells nadius
va proposar portar esclaus d'Àfrica.
Es començava a intuir el futur.



20. Els indefensos, 21 de desembre de 1907.

Vaga del salitre, Tarapacá, mil nou-cents set.
Milers de treballadors sud-americans
lluitaven pacíficament per una vida digna,
amb demandes elementals pel dia a dia.

Aquella nit del vint de desembre,
Una col·lumna obrera intentava
arribar al port d' Iquique
i l'exèrcit els va disparar.

Pànic sagnant en l'obscuritat,
Sis morts sobre la via fèrria.
Decretat l'estat de Setge.
Aquella mateixa nit.

Les ordres del president Pedro Montt
i del ministre d'interior Rafael Sotomayor:
concentrar els vaguistes i forçar així
el seu retorn a les salitreres.

Però deu mil treballadors es van arrecerar
a l'escola Santa María d'Iquique.
Van decidir resistir i mantenir-se.
Allà dins no hi havia cap arma.

Aleshores el general Silva Renard
va ordenar obrir foc contra els arrecerats.
Estesos entre la sang, centenars de ferits
i tres mil sis-cents morts, nens entre ells.

Els caps militars asseguraven
haver-se vist obligats
a disparar. Però un assassí
sempre ho és voluntàriament.

I segons ells els culpables
eren els dirigents obrers.
Encara ara no s'ha fet justícia,
les fosses comunes ploren el seu crit.



21. Cóndor

Operació Cóndor, originada a Xile.
Intercanvi d'informació i persecució
internacional de dissidents polítics,
amb grups secrets atemptant en tercers països.

El general Manuel Contreras,
cap de la DINA, pensà tots els detalls.
Decidida formalment el 1976,
l'operació funcionava ja des de 1974.

Argentina, Xile, Brasil, Bolívia,
Paraguai, Uruguai, Perú i Equador.
cinquanta mil morts, trenta mil desapareguts,
quatre-cents mil presos.

Assassinat d'Orlando Letelier a Washington,
atemptat contra Bernardo Leighton a Roma,
mort de Carlos Prats a Buenos Aires.
Henry Kissinger ho sabia perfectament.

Centre de comunicacions de l'operació
a una base nord-americana al Canal de Panamà.
Alfredo Stroessner sabia per la xarxa
quan morien assassinats els seus opositors.

Pels serveis secrets dels Estats Units,
l'operació Cóndor era una organització
contraterrorista legítima, però
en realitat era terrorisme d'estat.



22. Ara i aquí

Ja no queda res, estem perduts davant de la Història,
dominats i enganyats per mans tacades de sang.
Ens han traït i ens trairan, fins i tot gent d'aquí.

Les grans manifestacions han quedat en foc d'encenalls,
es torça la voluntat d'un Parlament que no té cap voluntat.
No podrem alliberar-nos mai a partir de les seves lleis.

Els nostres enemics són cada cop més forts
i tenen sempre tots els engranatges de poder:
podrien treure'ns els tancs al carrer.

I aquí remblen tots els taüts en nom de Catalunya
i ens oculten que ve de cinc minuts i no tenim democràcia.
Volem la independència i la volem ara i aquí! Ara i aquí!!!!!!!

Faig un GRAN ANUNCI: el proper post d'aquest blog consistirà en les lletres completes del "Partisà!" Encara no sé quan podré acabar la feina en l'àlbum perquè el curs no té cap mena de ganes d'acabar i necessito temps i espai per a acabar la feina. Una data proposada és cap a finals d'agost, però són moltes cançons i encara he de fer una remescla (hi ha un punt de la pista base "London" que sona com si s'hagués corromput). La cosa s'ha allargat tant que fins i tot tinc les demos triades per al tercer àlbum, el "rarities" "(Ja no) busco feina", planificat per a juny de 2009. Bé, la cosa és que l'important d'aquest àlbum són les lletres, més que no pas la música, així que tant fa si surten a la llum abans que l'àlbum pròpiament dit. Una cita que no hi poguí incloure, però que resumeix bé l'esperit de l'àlbum, és aquesta de Steve Biko: "La principal arma de l'opressor és la ment de l'oprimit". Us en passo un enllaç web: http://es.wikipedia.org/wiki/Steve_Biko

Escric al final d'un any horrorós, caòtic i salvatge. Úniques alegries (admeto que no és poc), la pensió, el vídeo d'en Dani del Sol per a “Automatic Day”, i la Stratocaster: l'Antàrtica, en Olympic White i amb el màstil d'auró. Però tota la resta ha estat patir i patir. La gent es pregunta què em passa. Jo també m'ho pregunto, ha estat tant el propi caos del curs com que feia tres anys que no podia descansar. No podia parar, no podia fer plans perquè l'agenda se m'omplia a només dos dies vista. He tingut canvis d'horaris permanents durant gran part del curs, fos al matí, a la tarda o a la nit. Concerts perpetus. He arribat a odiar l'escenari i la rutina d'assaigs que comporta. L'escenari és la mort. Un dia no hi pujaré més. No entenc aquesta obsessió del món clàssic amb el directe. Estem al segle XXI, amb gravadores, micròfons, ordinadors, sintetitzadors, guitarres elèctriques... El món ha canviat, per què no canvia el món més reduït de la música clàssica? Per què han de fer de reducte? Total, els concerts són perdre el temps: ho sentiries millor en un CD i sense tos ni mòbils per part del respectable. Respecte de l'òpera, els directors d'escena en plan prota l'han distorsionada tant que ja no val la pena anar-les a veure. Et fas amb el CD i el llibret o amb un antic vídeo de la Renata Tebaldi i ho veus o imagines en condicions, tal i com ho van pensar els autors d'aquestes obres.
El “Partisà!” continua encallat. Vull treballar-hi durant l'estiu, ja amb més calma... però és que fins i tot estic ja treballant en un projecte que no sé quina forma tindrà, que sembla ser més un sac de neteja que una altra cosa, que en té per un any abans de sortir (i encara està una mica “verd”), que es dirà “(Ja no) busco feina”, que contindrà dues gravacions conegudes en la seva forma definitiva (“Automatic Day” i “Amsterdam” remix -a l'espera de la versió To Be Continued en estudi, que pot ser completament diferent), més les quatre cançons que he compost pel concurs del conservatori (presentades com a cicle), una gravació definitiva dels “Misticismes bizantins, 1683”, una altra dels “2000 mosquitos”, i una àrea de cançons a determinar (“Oda” i “Andorra Dream” entre elles? Qui sap.). Bàsicament servirà per a dir la darrera paraula sobre l'avortat “Busco feina” de 2006, que com a conjunt em sembla un disc fallit i fet de mala gana, encara que amb algunes cançons rescatables si es graven correctament. “Grace” i una reescriptura de “Bonneville Salt Flats” aniran a bord del “Partisà!” en mescles molt millorades, i dues cançons més queden penjades però tinc interès a fer-ne alguna cosa quan trobi on i com presentar-les, “George Harrison (We Can't It Out)” (a regravar) i “1 de maig” (aquesta darrera, en la seva mescla original de quasi deu minuts en plan destroyer i cutre). Temes com “Sobre un Estatut” i “El cotxe del gat” són més difícils de rescatar, encara que no voldria condemnar-los, i sé que algú dirà “i “Down Down Blues”?”, però crec que aquest és dolentíssim. La resta ni els comento, de tant patètics o inacabables que em semblen. Va ser una cosa feta depressa i corrents per a intentar colar-me en el món de les discogràfiques. Ara que tinc una pensió, penso fer les coses a la meva manera, prenent-me el meu temps i mirant d'oferir qualitat a qui es vulgui acostar al meu treball. A l'inici del text en poso una possible portada: la recordareu, però no essent un projecte trascendental pot anar bé, m'agrada l'expressió que tinc en aquesta foto i n'he pogut treure els detalls cutres (a canvi de perdre una mica de definició, això sí). Per a portades seriosotes, la del “Partisà!”

(Vídeos trets: "Automatic Day" original i "Raining In Pollito" mogudet)

Aquests són els enllaços a "Automatic Day" (dirigit per Dani del Sol, amb música meva. Un vídeo mestre) i al videu experimental amb una cançó descartada del "Corrupció". A la fi els tenim amb nosaltres.

Una certa decepció aquest any amb els llibres llegits per a Italià. Vaig començar el curs amb "Il cavaliere inesistente" d'Italo Calvino. Em va decebre. Igual resulta que és el llibre fallit d'I.C. i no ho sabia. Almenys, es nota que el tio domina bé l'italià, però la història falla bastant. També em va decebre "Oceano mare", d'Alessandro Baricco, de qui he de dir que té almenys una bona novel·la, "Seta" (Seda). "Oceano" és molt diferent, el que no seria tan greu si no fós perquè a mig llibre encara no habia entès res. Digueu-me burro, però no és el més agradable quan has de llegir perquè t'ho demanen a classe. Però molt pitjor ha estat "Il bar sotto il mare", de Stefano Benni. A alguns de la classe els agrada aquest autor. No sé per què. Són contes, però sense sentit, anant-se'n per les branques i oblidant el punt de partida. Ni tan sols es tracta d'un italià meravellós. Clar, avui a l'exàmen tothom ha rigut de tan verd que l'he deixat. Certament no sóc un lector de novel·les, però quan he anunciat que volia llegir més aviat llibres com "Il gattopardo" o "I promessi sposi" (que tot just tinc començat) al profe no se li ha acudit res més que dir que era un italià molt antic, que llegís més aviat llibres en italià modern. No sé com, els llibres nous en italià semblen ser del mateix nivell que el cinema actual d'aquell país: "Manuale d'amore" és un cas molt extrem, però pel·lícules que semblen anar a un lloc i acaben en aigua calenta són el pa de cada dia allà. Serà la italiana una cultura en passat?

Dintre de tot, una bona notícia: aquesta tarda el Dani Machado i jo ens hem tirat dues hores i tres quarts muntant el videu d'Automatic Day. Ell ja tenia un muntatge provisional del primer minut de cançó. Avui l'hem perfilat millor i hem deixat fet un muntatge (que es pot considerar definitiu, fins a aquest punt) que arriba fins al final de la meva veu. Queda pendent l'últim minut, al qual tornarem la setmana que vé i que serà comparativament fàcil de fer. En fi, que ja li tenim el peu al coll.
També, em van trucar que al DX-7 no li passava res. Jo el vull provar, però tan de bo sigui així. Em van dir que m'hi podien posar una targeta (que no sé si és la famosa E! card) amb 128 sons ROM i capacitats ampliades, i jo diguí que endavant. De totes maneres, he decidit comprar també un teclat midi de 88 tecles, senzill, per si he de fer anar sintes virtuals al meu portàtil i emmagatzemar-hi SysEx del DX-7 i el mòdul Korg. Havia mirat el mòdul de síntesi Motif-Rack de Yamaha junt amb una targeta de síntesi FM, però tot plegat és massa car per a la meva depauperada butxaca, així que ho deixo per a temps millors, a almenys un any vista i potser més.
I, com dic, el Partisà queda per l'agost. Porto un caos horari que no li desitjo a ningú.

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (II):

Bòbila Almirall - Tòtila al mirall
Arquímedes - Fletxibalears
Pare Font - de la Inundació
Pisuerga - Mi suegra
Miño - niño
Crta. Matadepera - Crta. de Valldeperas
Sant Honorat - Samba Torrat
Beethoven - Meet the oven
Mosterol - Som el rot
Cisterna - Del Císter, ná!
Martí Alegre - Marta Trista
Sant Tomàs - Un santo más
Mare de Déu del Carme - Aigua del Carme
Mare de Déu dels Socors - S.O.S.
Mare de Déu del Mar - Glu, glu, glu
Sant Crispí - Krispies
Vírgen de las Angústias - Qué angústia, soy virgen!
de Navarra - Quina Barra!
Mont Perdut - M'he perdut
Las Palmas - Clap, clap, clap
Camí dels Monjos - Monges no passeu per aquí
Segòvia - Se agobia
d'en Prim - Bidimensional
Turó de l'Argila - Torró a piles
Torres i Bages - Àlfils, vaja!
Camí de les Martines - Camí de la Martin
Salvador Gros - Enorme
Calderón de la Barca - Rallentando del Transatlàntic
Salvador Seguí - Saver Followed
Palet i Barba - Pallet amb barba
Ferrer i Guàrdia - Pluriempleo
Gaudí - S'ho va passar bé
Pantà - Ai que em mullo!
Sant Ildefons - La Grossa
Sant Valentí - I love you
Pardo Bazán - Aparco, bazar!
de l'Anoia - of the Girl
Dulcinea - SweetLumiera
La Manxa - La Marxa & Ballaruca
Avinguda del Tèxtil - Avinguda Estem en crisi
Martín Díez - Gibson Eleven

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (del bar):

La Rutlla no rutlla
Topete - Trompeta
Cremat - Carbonitzat
C/. de Baix - C/: Raül Barbero
Portal de Sant Roc - Portal de St. Jimi Hendrix/La guitarreta
Pintor Vancells - Ferran Baucells
C/. del Vall - C/: del Vallde
Fontvella - Aigua lleugera
Sant Pere - Ets la pera
Sant Francesc - Frisco
Pl. Progrés - Pl. dels "progres"
Àngel Sallent - Àngels seient
Avda. Tarradellas - Avda. Espetec
Antoni Bros (o Brothers) - Dani Machado
Sant Gaietà - Santa Gaita
Lepanto - L'espanto
Bruc - Brückner
Crta. Castellar - Crta. que està allà
Colón - detergent
Unió - Convergència
Gavatxons - Mitjons
de la Vila Nova - Geltrú
Pl. Vella - Gerontoplaça
de la Palla - de la Paia
Bernat de l'Om - Resistència elèctrica
Watt - dels Amplificadors
Pg. Comte d'Egara - Pg. Compte amb l'Egara!
del Passeig - Xino- xano
Doctor Robert - Tomorrow Never Knows
Doctor Pearson - Doctor Piercing
Pasteur - Spaghettieur
Dona Treballadora - Modulor
Bonaventura Castellet - Indiana Jones a la torreta
Sant Mateu - Assassineu
Sant Marc - de la Pintura
de la Lluna - Neil Armstrong
Marquès de Comillas - dels Claudàtors
Ronda de Ponent - Ronda Gallinàcia
de Magallanes - a mogollones
Josep Trueta - de la Truita
Mozart - Esmorzar
Catorze d'Abril - Enfonsament del Titanic
Severo Ochoa - Permisiva la Anchoa
Doctor Turró - El Lobo (que gran turrón)
Pare Llaurador - Mare Ramadera
Alexander Bell - Ring!
de Volta - de Cap per Avall
Marconi - Mir (mar con "i") - Estació Espaial
Rambleta del Pare Alegre - Rambleta Ja, ja, ja!

To Be Continued...

El disc continua encallat... o quasi. Ahir vaig fer un machambrat amb la intro d'aquella òpera abortada (ja fa un any, recordeu? Era primavera, el cel era blau, els rossinyols cantaven temes dels Beatles...) i uns solos de guitarra que havia gravat en caset el 1997, quan encara n'estava aprenent i no podia gravar de manera digna. Serà el nou tema, "Armènia", a posar en el lloc núm. 10 del llistat de, ara, 21 cançons. Encara estic treballant en la lletra. El que no sé és quan podré completar el projecte. Primer vaig dir "pel desembre!", molt alegrement. Aleshores va començar el Conservatori, i amb ell el Caos Universal, tercer asteroide a l'esquerra. I ara sembla que hi ha una mica de pausa... però no ens enganyem. He de continuar a Tallers... i jo tenia la sana intenció d'abandonar una cosa sossa que ja tenia assignada per a entretenir una miqueta més amb un trosset de Wozzeck. La cosa ha acabat en que cantaré el Wozzeck i no sé quantes coses més, no massa estimulants. Hauré d'anar a posar un ciri a Sant Marx i a Sant Bakunin, per a sortir-me'n. Així que... deixem-ho per a l'agost?
El que sí està anant lleuger, prometedor i ple de roses i clavells és "Febrer", el disc d'en Ferran Baucells als Kanga Sound Studios. Malgrat que l'estic gravant com puc, n'està sortint un festival d'idees. Atenció a dos temes, "Nigatsu" (creat a l'estudi, vaig poder-lo gravar a temps, poesia pura) i "Potser... després", que ha agafat una via molt obscura i interessant. Ara falta veure si algun membre més del grup vol provar a gravar instruments o aportar idees (que també), i aleshores, amb la pintura completa, faria els tres arranjaments que falten (i que són la justificació a gravar en un lloc tan precari com Kanga). En tot cas, si surt bé pot ser l'inici d'una nova direcció per a Tired i per a mi. Crec que serà molt interessant.
I, finalment, tinc un petit complot entre mans per a redactar un text sobre com van gravar els Beach Boys. Sé que poques persones hauran analitzat tan a fons les tècniques de Brian Wilson com un servidor de vostès, i parts del Corrupció en són la prova. Una altra cosa és que quan acabi el "Partisà" tinc clar que he d'agafar una nova direcció, i tinc una lleugera sensació sobre on puc començar el camí.
En tot cas, he après que l'us massiu de reverb, més les tècniques de fusió de timbres sonors que he après de Steve Reich i Brian Wilson, pot donar lloc a l'aparició de fenòmens psicoacústics com l'audició de pedals que ningú no toca (descobert per Philip Glass el 1970), o l'audició d'instruments que no són en el multipista (una vegada, una determinada disposició errònia dels faders durant una mescla d'Orpheum va donar lloc a una nota de trompa claríssima; llàstima que no vaig gravar el resultat). Per a mi, l'important és sempre saber com ho he de fer per a obtenir un determinat resultat. Sense això tant elemental, és impossible tirar endavant. En el meu temps lliure no he fet altra cosa que llegir llibres sobre com van gravar altres músics, i escoltar molts discos, de manera molt analítica. Jo treballo amb un fenòmen físic que els humans percebem com a so, i amb les seves lleis. I ho grabo. Hi pot haver tot un món dins d'un acord continu, o fins i tot d'un unisò.

Aquests dies no he avançat res del disc. Hi ha hagut tants aconteixements i tant caos en el que portem de curs, que no m'atrevia a fer res. I em sembla que no acabaré de sortir-me amb la meva de controlar i estabilitzar la situació, malgrat tenir clar què he de fer: horaris fixes, reduir les actuacions a un mínim, i buscar-me temps per a mi mateix. La gent està al·lucinada amb la de coses que he estat fent, però aquest no és el Lluís real. Vull estar a casa.
A Terrassa, almenys, novetats una mica més agradables: hem començat les sessions amb el Ferran Baucells (bé que en precari des d'un punt de vista de maquinari) i hi ha almenys un tema (gravat en plena improvisació) que només amb guitarra ja perfuma a glòria. Els altres també poden funcionar, tot i que tot plegat tendirà a ser tranquil. També, nou bateria a To Be Continued, el nostre vell amic Dani Machado, que fa dos dies es va estrenar en un assaig. El Ferran Valldeperas ho deixa i es prendrà uns mesos per a ell mateix, a la vegada que continua essent amic nostre i vindrà de públic als concerts.
L'òpera m'ha deixat en un cert estat de radicalitat sonora. Diguem que dissabte passat a la tarda em passí l'estona escoltant a Webern i a Berg (amb una mica de Bach, l'Ofrena Musical, al final), i a la vegada estic en una etapa Rolling Stones i una mica Pantera. Tot el contrari d'aquella òpera, tan sobada. Vull coses potents.
Parlem de "potílica": el 9-M votí RC, amb una ampliació al POSI al Senat. Estic entre els dos, encara que fermament independentista. No crec en els partits dinàstics, PSOE, PP i CiU. ERC s'ha fotut una castanya important (i merescuda) i avança el Congrés Nacional al juny (fins i tot així, encara és més lluny del que em pensava quan vaig abandonar el partit fa un any, i originàriament havia de ser a l'octubre). Vaig escapar-ne a temps. IC? Encara que algú es pugui ofendre, què se'n podia esperar? Pel que fa als partits amb representació al Parlament i al Congrés, estic de tornada de tot. ZP? Un mal menor respecte del PiPí, però trobo gros haver-lo d'anomenar així després del que ha fet amb Catalunya. Promet i promet, però després, "donde dije digo, digo Diego". I amb això, tenim un Principat que fot pena. Tot i que al País Valencià els va encara pitjor.
El Ferrol és bonic de nit.

Avui he acabat, a la fi, les lletres del "Partisà!" De moment, les he enviades a alguns amics de confiança, per a que me les sotmetin a crítica. Tractant-se d'un disc tan basat en les lletres, val la pena assegurar la jugada. Crec que per primer cop a la vida he corregut un risc en la meva obra, i ha estat difícil d'escriure, m'he hagut de documentar sobre moltes coses, i he après. De fet, algunes coses les he hagudes de deixar al tinter, no hi havia espai per a tot. He fet un moviment important, tot i que no serà comercial. Però almenys, ara, ja no necessito publicar, pel que val la pena ser valent.
Em tocarà passar-me la setmana pendent de l'òpera, i serà angoixant. Només espero que arribi aviat diumenge i pugui ser, dintre del que cap, una mica més lliure.
Vull ser lliure.

Estic immers en el més pur caos, estic veient condicionats els meus plans pel que surt per demà passat sobtadament. I m'està costant aguantar els assaigs de l'òpera. Vull estabilitat, tot està podent amb mi.
Vaig escrivint lentament les lletres que falten pel disc. A falta de decidir-ne una, tinc quasi a punt la d'Iquique, i m'estic informant sobre la manifestació de Washington del 1963. Steve Biko també és un candidat. Estic parlant de gent més concreta perquè si continuo amb les massacres la gent s'acabarà fotent cops de cap per les parets. No serà un gran disc, però almenys estic aprofitant per a aprendre. El que dic, una carta trista.

Acabo de veure la peli amb cançons del Beatles. L'argument (quan hi és) és ensucrat a més no poder, el típic viatge pels '60 en què es veu tot ràpid (tot i que ¿com muntes un argument amb cançons dels Beatles?), però les versions són bones i visualment és espectacular, molt més imaginatiu del que solen ser els musicals ara. Com a entreteniment funciona.
Continuant amb la cosa cultural, dissabte passat aní a l'Auditori a sentir el Rèquiem Alemany de Brahms, un dels meus favorits. El cor va ser la canya. Molt bé també els músics i la soprano. El baix una miqueta dur potser, i la direcció va ser correcta però amb un parell de punts dèbils (tocar la melodia de violins del segon moviment com a notes separades ho trinxava tot, amb permís). I una setmana abans, la Novena de Mahler, que a primera vista va sonar bé (tot i que l'Octava sona millor, "Veni Creator Spiritu" i tot això). I, enmig, vaig pillar un tros de la Desena per la ràdio, Schönberg no hagués estàt l'únic.
Continuo encallat amb les lletres del segon disc. En tinc quinze de dinou, els morts de Santa María de Iquique poden ser la setzena, però hi ha indecisió amb les altres tres: volia parlar del Vaticà però m'ha sortit fatal, i també he de dir que és molt trist adonar-te que no acabaries de parlar de desgràcies i que n'hauràs de deixar algunes fora per qüestions d'espai. Falta poc, però serà el més difícil. Dintre d'això, una escena divertida: jo escoltant a YouTube el discurs del Martin Luther King del 63 sense subtítols i no entenent gairebé res. La informació sobre Steve Biko l'he de tornar a baixar, es va perdre amb el disc dur avariat fa deu dies. Perquè a més la setmana passada vaig tenir avaria. I un exàmen de Francès. I una audició de Cant caòtica, havent de cantar de memòria en frankfurt i en francès sense entendre ni brot dels textos (i estant a punt de fotre'm baix a cada pas; se'n va ressentir la interpretació -que absurd: fas música al Conservatori i interpretes. Res a veure amb gravar en estudi i moure faders. Prefereixo el Rock'n'roll-).
Vull fer Rock'n'roll.

El llançament del “Sweet Après Dinner” dels Tired Hippo està suposant un rebombori que supera de llarg el que havien generat els seus llançaments precedents. Sigui pels dos anys i mig invertits a parir-lo, sigui perquè la música està sonant, en general, definitivament bé, o sigui perquè els que en teníem ja alguna de les maquetes estem enfeinats a jugar a les comparacions entre idea inicial i disc acabat, la veritat és que fins i tot al propi blog de Tired Hippo (http://tiredhippo.blogspot.com/) s'estàn començant a recollir diverses impressions i anàlisis molt el·laborades. Passem a parlar amb el principal responsable de la criatura, en Ferran Baucells.

1.Com et sents després de publicar el "Sweet Après Dinner"?

Es com haver acabat una feina que hi has anat darrera molt de temps… i molt content amb el resultat final... i molt pendent del que la gent n’opina...

2.Quins records tens de la gravació? Quin va ser el millor moment? I el pitjor?

En dos anys i mig hi ha força records... dels bons em quedo amb els primers temes gravats amb el Miguel el nostre bateria, el Jordi i l’Arnau cridant desesperadament a ‘Paris’68’, la gravació amb el Guerra (baixista) a ‘Tonight we’re stars’... la Viki ballant a l’estudi, el Jorge repartint saviesa entre tocs de trompeta, la Mireia descobrint els temes gravats i afegint-hi la seva veu... el pitjor potser ha estat l’haver d’assumir que el disc no estaria llest en el temps que jo desitjava... el ‘Sweet Après Dinner’ m’ha ensenyat a ser pacient...

3.Parla'ns de les cançons. En especial, m'interessa "Paris'68" i el que significa.

Moltes cançons!!! ‘My Two Left Feet Blues & The Go-Down Orchestra’ la vaig escriure la nit abans que arribés la Itziar a gravar perquè pensava que faltava un tema que poguèssim cantar els dos junts… un tema per començar el disc en l’estil d’ ‘Otoño’... és curiós però em va passar també amb el Collage (amb ‘The Shore’), que just abans o durant una gravació poden sortir temes que et sorprenen i t’agraden més que els que estàs gravant
‘Blood Test’ i ‘Disillusion’ les vaig escriure en un moment difícil personal i per això tenen aquest aire de pregària que m’encanta… i ‘Disillusion’ té el millor solo de trompeta que el Jorge ha gravat mai per Tired Hippo
‘Do Svidania Apollonia Orchestra’ està dedicada a la gata del David, el nostre manaché, que va passar uns dies a casa meva mentre escrivia aquesta cançó...
‘Paris’68’ la vaig escriure mentre mirava un documental sobre el FIB’05 sense volum... la idea per la lletra em va venir perquè en aquell moment llegia el llibre de Bryce-Echenique de Martín Romaña que m’havia passat el Jorge... eren temps difícils i em sentia molt identificat amb el llibre i el personatge. M’encantava la idea de que el maig del 68 va ser, com és habitual, més una façana de nens macos que no pas una veritable revolució social i com el personatge, tot i el moviment i la bogeria que l’envolta, només pot pensar en la seva dona que està a punt de deixar-lo...
‘Saturday Raindrops’ la vaig escriure un dissabte de pluja... una de les cançons més naturals que m’han sortit… i com ha guanyat amb la mescla final!
‘Only Unhappy People Dance Bad’ és una cançó que vaig escriure després de veure la pel.lícula ‘9 songs’ (curiosa) en la que el persontage femení diu aquesta frase (o semblant) i vaig pensar que havia d’escriure una cançó amb aquest títol... i ha estat un dels temes més celebrats de Tired Hippo
El cos de ‘Summer Rain’ el tenia d’un grup de cançons que havia escrit abans del 2000 i guardo en cintes molt, molt antigues... m’agradava però pensava que li faltava un canvi... i de sobte mentre escrivia ‘Disillusion’ vaig retrobar-me amb ella i li vaig afegir el pont i així es va quedar.
‘Noom’ i ‘All Your Tears’ provenen d’unes poques cançons que vaig escriure a principis de 2005... la resta d’aquells temes es poden anar sentint a les ‘Home Recordings’ que estic pujant a la nostra pàgina del last.fm: http://www.last.fm/music/Tired+Hippo. ‘Noom’ parla sobre la lluna (o de la falta d’ella) i ‘All Your Tears’ de les relacions de parella (o de la falta d’elles)

4. La Itzi aporta dos temes, "Cabezas" i "Superstar". Com recordes la seva aportació? Va ser "vist i no vist", o ha tingut una continuitat?

El primer que puc dir és que els temes em semblen espectaculars! Sempre és un gran moment quan la Itziar em mostra els seus nous temes i treballem en ells.... malhauradament només va estar en una de les sessions de gravació…

5. Tècnicament parlant, com s'ha fet el "Sweet"? A quins estudis heu anat? Heu emprat trucs comentables per a aconseguir els sons més sofisticats?

Vam començar les gravacions a mbmstudios (Only Unhappy People Dance Bad, All Your Tears, Disillusion, Summer Rain, Blood Test, Noom)… d’allà vam passar a l’estudi S(on)s on vam gravar la resta dels temes amb l’Arnau Vallvé que ja ens havia produït l’Another Side Of Tired Hippo’… hi vam afegir els temes anteriors i va començar el ‘treball’ de mescla i gravar instruments per aconseguir el resultat final...
Com a curiositats l’Arnau podria explicar moltes coses… jo recordo micrófons a la sala del costat on gravavem per obtenir una mena de ressó...

6. Quins instruments heu fet servir? Hi ha arranjaments molt densos pel que és usual en els vostres discos.

Jo com sempre he fet servir principalment les meves guitarres, més sonen també la guitarra Danelectro de la Itziar i la Telecaster (més nova que la meva) del Jordi. A part dels instruments habituals en les nostres gravacions per l’estudi han passat violins, contrabaix, viola, acordió, trombó… i més que segur que m’estic deixant…

7. Digue'ns alguna cosa de la Go Down Orchestra. També, qui va fer els arranjaments d'aquesta cançó?

Els arranjaments els va fer l’Arnau Vallvé.
L’orquestra neix de la col.laboració (totalment desinteressada) d’estudiants de l’Esmuc que l’Arnau crida per a poder dur a terme la gravació... seria un somni poder fer-ne una versió reduida per un concert.

8. Com es va decidir l'ordre dels temes? I les transicions?

De seguida que vaig veure que el projecte inicial d’editar dues maquetes al mateix temps (una amb els temes gravats amb el Miguel, un altre amb els gravats amb l’Arnau) no seria posible per problemes de dates de finalització i costos de disseny, havia de decidir com ordenar el disc amb els 14 temes que teníem... després que l’Arnau em convencés que no hi hauria problema en barrejar temes de les diferents sessions vaig decidir que l’ordre havia de ser el que s’ha quedat definitivament... hi ha moltes coses pensades i repensades en el disc... però l’ordre ha estat inalterable i segueixo estant força content amb ell.
Les transicions es van afegir en el procés de masterització... jo tenia clar que no podia haver-hi massa transicions amb efectes després del ‘Another Side Of Tired Hippo’ però volia posar-ne alguna més que al ‘Collage’... vam haver d’arribar a un consens amb l’Arnau a instància del Ferran Conangla (que ens va masteritzar el disc)... al final amb la introducció i les poques transicions vam arribar al punt mig que t’esmentava.

9. Encara que sigui "territori Itzi", ens pots dir alguna cosa de la portada?
Crec que és la millor que ha fet mai.

A mi també m’encanta! Tot i que, per exemple, la de l’”Another Side Of Tired Hippo” sempre m’ha agradat molt també... no sabria triar una de les portades com la millor... pel que jo sé, la gata té relació amb la història que t’explicava sobre ‘Do Svidania Apollonia Orchestra’ i la gata a la que està dedicada... a més de detallets a l’oriental que tant m’agraden!

10. El disc està aixecant passions. El veus tu també com el millor disc de Tired Hippo?

Aixecant passions!! Tant de bo!! Merci… És evident que el ‘Sweet Après Dinner’ neix amb la voluntat de ser ‘EL’ disc de TH i estic content amb el resultat… per sort sempre que hem tret algun nou treball penso que ha estat el millor que podíem fer al moment de publicar-lo... estic content amb tots els treballs que hem arrodonit i no seria just oblidar-nos del ‘Collage’ ni del que ha vingut abans...

11. Per acabar, quins plans immediats tens, ara?

Tinc moltes ganes de portar endavant aquests projectes: una gravació a Kanga amb temes nous en els que per primer cop sonarà el banjo en els temes de TH… un ‘Home Recordings #2’ pel last.fm (del que esperem gravar un nou video)… un ‘Sweet Après-Dinner (P)re-mixes’ amb rareses i mescles prèvies a l’edició definitiva… treure les ‘Bedroom Tapes’ quinze nous temes que es troben en procés de gravació a mbm studios amb el gran Miguel Ballester… i a més, seguir amb la promoció del ‘Sweet Après Dinner’, que tot just comença!!

*********************

Com a addenda final, repesco una breu nota que vaig publicar en aquest el meu blog el divendres 24 d'octubre de 2007, i que, essent en si mateix un text menor, pot donar una idea del clima pre-llançament: “I, també: "Sweet Après Dinner" de Tired Hippo està ja mesclat i pendent de masterització. Si tenim en compte que quan van començar a gravar-lo jo encara duia xumet, està clar que l'estrena del disc (el més important del cànon baucellià) serà una ocasió única per a la nostàlgia. Atenció a clàssics-a-ser com "Disillusion" o "Only Unhappy People Dance Bad"!”

Increïble. Després de dos anys i migs de sang, suor i Martins, a la fi tenim entre les mans el “Sweet Après Dinner” dels Tired Hippo. Crec que tots admetrem que no podíem més de ganes de sentir el resultat final d'una de les epopeies en estudi més ambicioses que s'hagin fet mai al nostre país. Jo ho havia comparat amb esperar Smile, però potser el resultat final sigui (des del punt de vista de ser gravacions molt diferents unides per efectes i sense buscar un discurs unificat, però sí una certa qualitat) una mena d'Àlbum Blanc personal dels seus autors.
Per a mi és el disc més important dels Tired, bàsicament perquè conté My Two Left Feet Blues i els sis temes de les sessions inicials a mbm Studios, que en sí mateixos són el punt màxim d'inspiració de la carrera de songwriter del Ferran Baucells (a saber: Blood Test, Noom, Disillusion, Unhappy, Tears i Summer Rain). En conjunt, el disc es nota treballat, i quasi tots els temes són bons, però més endavant comentaré alguna irregularitat (en aquest sentit, “Collage” no tenia tants pics màxims però era un disc molt més ben anivellat, fet que el deixa quasi al mateix nivell que aquest “Sweet...”)

(Dinner): Simplement uns segons de sopar, la gent va callant i...

My Two Left Feet Blues & The Go Down Orchestra: En les primeres versions era un tema bonic però força senzill, però l'orquestració amb instruments reals, una de les darreres coses incorporades a l'àlbum, l'ha convertit en un tema simplement increïble, tècnicament el tema més ben gravat de la història de TH.

Blood Test: Molt bo com a segon tema. Està quasi igual que als rough mixes, només canvia el trombó solitari i algun efecte discret en mescla. Transició: efectes de tren antic (sembla un vaixell al moll, també) i...

Do Svidania Apollonia Orchestra: L'acordió atorga tot el clima a un tema que en directe, fa dos anys, no acabava de ser. Ara és com estar en un cafè a París. El final també és molt millor que l'original, i el títol és certament impagable.

Cabezas: primer tema de la Itzi en aquest disc, aquest cop en castellà, i amb una mescla molt senzilla, amb l'únic afegit d'un sintetitzador analògic i uns efectes de metrònom al final. Com a la resta del disc, les percussions són plenes de matisos, bé que suaus. Aquest és un disc per a escoltar sol, amb llum tènue, preferentment de nit.

Stars: Un dels temes més bàsics de l'àlbum, excepte per la caixa de ritmes (en realitat el miguel tocant la bateria amb un plat a la caixa i una guitarra al revés) cap al minut de duració. Excepte per això, està com en els rough mixes.

Noom: El vibràfon acaba d'arrodonir un tema simplement preciós, dels millors de l'àlbum. Una bomba al final i...

Disillusion: Iniciat a mbm, és un altre exemple de la màgia d'aquelles primeres sessions: seducció a través de la repetició infinita de quatre acords que sonen fenomenalment bé. Quasi està com a la maqueta original, excepte pel piano del final.

Paris '68: Una veu recita eslògans en francès. Comença un dels temes més importants del cànon baucellià. I, per això mateix, sorprèn que sigui tan paleolíticament senzill: dos acords (cosa que no el fa pas pitjor, puntualitzo: realment està molt bé). Genials solos de guitarra i també el desmadre final.

Superstar: Això ho és la Itzi. Espero que algun dia algú de fora se n'assabenti.

Saturday: Country-folk amb una preciosa harmònica. Recorda algunes produccions dels 1950es, la bateria del Miguel aparenta estar passada per eco sense estar-ho realment. Atractiu.

Only Unhappy People Dance Bad: Un canvi respecte de la maqueta original és l'efecte de mescla de l'inici, que sobta una mica. La cançó, no obstant, és l'altre gran far, junt amb "Late At Night", del seu autor. Al final, junt amb un toc de piano, hi ha unes harmonies precioses.

Tears. Un altre tema amb ingredients country. En una primera escolta el primer acord sobta després de l'aura màgica d' "Unhappy" (vaja, pura qüestió de gustos), però com a tal el tema és excel·lent, i es beneficia d'una mescla molt ben feta, quasi tan efectiva com la de "Two Left Feet Blues", amb bones guitarres i veus.

Summer Rain: L'inici d'aquest tema és bastant despullat pels paràmetres d'aquest disc, potser algun pad de fons hi hagués quedat bé, també. A partir d'aqui el tema va creixent i el tros del pont està superbé, amb tocs orquestrals i tot. Després torna a la senzillesa.

Tonight Tonight: El final “oficial” del disc i una mena d'himne de comiat, potser el veig més com un tema “per a mig disc”, és un final molt suau per al que els TH ens tenen acostumats. Bo l'efecte del final. Uns segons de pausa i...

Today we’re sad (bonus): Tema sorpresa, prou extravagant com per a ser el final de veritat, més que no pas un bonus. La percussió (un got, una cullera i una guitarra colpejada, distorsionats electrònicament) sona molt bé. Memorable.

Finalment, unes ( molt bones) paraules per al gran treball de portada de la Itzi, una il·lustració molt seva d'un gat clar sobre fons fosc, que queda fantàstic degut a les tres dimensions que se li han donat al gat via ordinador.
Què ens depararà el 2008?

Els propers posts ampliaran el tema, diguem només que "Sweet Après Dinner", el disc més ambiciós dels Tired Hippo, està a la fi entre les nostres mans. De moment, parlaré del concert que Joaquín Achucarro va fer dijous 13 al Centre Cultural. Molt bo en general, però encara millor a la segona part, els 24 preludis op. 28 de Chopin, on va transmetre el missatge d'una estructura intel·ligent amb una claredat que poques vegades s'obté en directe.
Per la meva part, vaig avançant amb el disc, lentament. Les lletres costen d'escriure, no sé si m'he posat massa ambiciós (o massa dramàtic, però les circumstàncies que estem vivint cremen).

Ahir, concert de la María Bayo al Centre Escultural. Molt bo. Amb dir-vos que fins i tot va fer interessants uns lieder de Mozart, n'hi ha prou. També va cantar cançons de compositors classics de dintre l'ejtado ejpañol, i va brodar les Cinco Canciones Negras de Montsalvatge. Tres bisos! Sembla que vaig anar al lloc correcte: comencen a arribar notícies del concert de Wilco, i no hauria estat tan bé com hauria d'haver estat. Disc fluix = gira fluixa, pel que sé d'altres vegades. Llàstima.
El disc està una mica encallat. Quan tinc un forat a l'agenda em poso a escriure lletres. Però encara falta feina, no tot el que porto escrit és or pur. Dóna la sensació que serà un àlbum pessimista: estic molt cremat de com van les coses, tant en un pla més personal com a nivell de país. He d'acabar de polir una lletra sobre en Lluís Mª Xirinacs, Grace està a mig reescriure, la indepe no acaba de quallar. Pot ser que fins i tot recuperi un parell de poemes que d'una altra manera no trobarien utilitat. La data que m'havia fixat per a la difusió del disc pot ser que s'endarrereixi, perquè des que la vaig anunciar tot plegat s'ha convertit en una cursa d'obstacles. I no vull fer les coses depressa i corrent, no vull repetir l'error de juliol de 2006.

Resumim: el 16 d'octubre de 2007, en sortir de Tallers d'Òpera, vaig passar pel Farràs per a avançar algun euro de la Fender ¡i me la vaig poder endur! Una Stratocaster American Series, made in USA. Olympic White, Maple Neck. L'he anomenada Antàrtica per aquest motiu, tan clara. Bona acció, pastilla del mig amb polaritat i connexions invertides, per a cancelar el soroll d'interferències en les posicions 2 i 4 del selector, i un so magnífic. Sobretot amb el botó d'aguts al tope i un cert grau moderat de distorsió. Quasi ha aconseguit eclipsar a la Califòrnia, tot i que són guitarres per a diferents usos i la Califòrnia també és bona.
I, també: "Sweet Après Dinner" de Tired Hippo està ja mesclat i pendent de masterització. Si tenim en compte que quan van començar a gravar-lo jo encara duia xumet, està clar que l'estrena del disc (el més important del cànon baucellià) serà una ocasió única per a la nostàlgia. Atenció a clàssics-a-ser com "Disillusion" o "Only Unhappy People Dance Bad"!

Gent, com he dit al fotolog, avui 26 de setembre de 2007 he acabat el treball de gravació (sobre la 1 de la tarda) i de seqüència (després de dinar) de les pistes de base del nou disc. Ara falta el (crucial) treball en les lletres i les pistes de veu, que vull intentar tenir acabat abans que acabi l'any. I com més cap aquí, menys idea tinc de què escriuré. El següent disc l'hauré de fer instrumental... Bé, les cançons, en aquest ordre i amb els seus títols provisionals de treball, són:

Vull ser lliure
Mr. Far Away
Himne ERC fallat
Rockin' 1
Studebacker
Parking
Missa
Grace
Country & Western
No se sap
Wizard
Strong
Britannic
London
1975
Enigmance
Heard Piano + Drone Four
Ice Is Nice

Quasi 68 minuts de possible CD que, amb les pistes enganxades, poden quedar en 66. Ara, una altra feina possible és trobar una portada trencadora, i crec que també la he de fer jo, per allò que també aquí ho hagi fet tot. Algun dia he de fer un disc col·laboratiu, recordeu-m'ho. Per acabar, he mirat el material descartat (susceptible de conformar una òpera, si s'arriba mai a fer) i potencialment puc fer un doble només amb això: 98 minuts de cançons i improvisacions més o menys acabades, més 109 minuts d'idees en estat d'apunt. No tindria tanta entitat com el material que acabo d'aprovar, però us admeto que m'he quedat amb ganes de fer, algun dia, un doble CD. I intentaré que sigui el disc de vaixells (que ha tornat a quedar per començar enmig del caos). Bé, ara us donaré un descans abans del proper missatge. Feu-me arribar les vostres opinions.

Ahir vaig crear en cosa de dues hores o una mica més un final pel disc, una cosa molt Corrupció però gens Torradora, i per això em val. Porta el títol provisional de Ice Is Nice, i la vaig escoltar diversos cops després de fer-la, cosa que vol dir que funciona. London ha estat estabilitzada en Sol, i ahir li vaig afegir tres pistes de DX-7 per a fer-la sonar una mica més sofisticada. En canvi, avui he fet una gravació titulada Parking. No està mal, però és repetir la sonoritat de Ice Is Nice i crec que la deixaré per a la represa òpera (fa prop d'una setmana la llibretista em va dir que havia acabat el llibret... en català, pendent de traducció a l'italià, i per si de cas estic guardant material descartat del disc per si la cosa s'anima), així com potser Raining In Pollito, la cançó que no va arribar a entrar al Corrupció i que ara sembla una mica freda respecte de la resta de material del nou disc, fins i tot amb l'overdub fet amb la Califòrnia i alguns més que vaig intentar ahir a la nit. Bé, amb el material bo i la seqüència establerta, el disc frega els 65 minuts. Faré algun intent més de gravació i a finals de setmana pendré la decisió definitiva sobre les pistes de base (i la resta serà literatura). Almenys, en ferm, Vull Ser Lliure anirà al principi, deixant-me efectivament lliure per a posar altres temes després. No crec que tot plegat sigui una obra mestra, però almenys no pinta tan malament com quan vaig fer el "Busco Feina". Crec que no em farà passar vergonya.

Aquesta nit he gravat encara més coses. London s'ha beneficiat d'un pad de sintetitzador que li ha donat una mica més de "punch" i ha estat mesclada, Britannic ha rebut dues pistes més i ha estat també mesclada, i Wizard ha estat també acondicionada amb overdubs, estant pendent de mescla. De totes maneres, el més important és el que falta, que no és molt però sí crucial: 1) de moment he tret de l'equació una sèrie d'idees massa "verdes", i també dues pistes acabades de les quals no estava molt segur; 2) en acabar Wizard (l'antiga Bonneville Salt Flats del Busco Feina, que va sonant millor), em queden dues cançons que en realitat eren improvisacions i que no estic segur de com quedaran; 3) no sé si incloure la "Torradora 2", en part per problemes amb la gravació (fins ara no n'he pogut obtenir cap gravació que no sonés a midi barat, i van dos intents), en part perquè no vull que el disc soni massa a Corrupció 2ª part; i 4) ahir vaig trobar al Congelador la noia que havia d'escriure el llibret d'aquella òpera que es va proposar el febrer passat, i diu que ha escrit el llibret, pendent de traduir a l'italià (i crec que amb tot el material que porto descartat es pot fer tota una òpera, si ho acondiciono bé). Bé, resumim-ho amb què definitivament es fa un sol disc ben travat, i que queda pendent de com estructurar les lletres (tot i que el tema dels vaixells es pot descartar, prefereixo començar-lo de nou i de moment fer una mixtura de política catalana i records dels EUA, amb Vull Ser Lliure a bord).