The Harlock han tret «El fabuloso retorno de las maquetas de cassette». Pur 1982. El recomano. El podeu escoltar a: https://harlock.bandcamp.com/album/el-fabuloso-retorno-de-las-maquetas-de-cassette
*****
Aquests últims temps he pogut comentar la jugada amb algunes persones que m’han parlat de les seves apps de cites i que no hi troben el que hi havien anat a buscar. A més, clar, de la meva segona experiència d’obrir compte en una app i tancar-lo al cap d’una setmana justa, de la qual només 48 hores van ser d’ús efectiu i sense que m’agradés ningú a nivell de personalitat ni intencions. He de dir que son tots dos sexes els tremebundos: els perfils d’homes que m’han ensenyat mostren a homes amb molt d’ego, moltes contradiccions i una certa sensació que estan ocultant alguna cosa, mentre elles menteixen en tot i semblen moure’s només per motius econòmics. Però també cal analitzar les aplicacions mateixes i com estructuren els perfils, i aquí m’he adonat que la mateixa estructura dels perfils també contribueix a aquesta sensació que tothom és imbècil i no sap ni com presentar-se. És cert que pots presentar-te en un breu text, on molta gent posa només vaguetats o frases altisonants que en realitat no volen dir res (la darrera vegada jo em vaig preparar el meu text durant setmanes i a dir veritat no crec que aconseguís el text perfecte, així que imagineu el que deu ser obrir un compte i haver d’improvisar un text allà mateix). Però un també es troba havent de respondre una sèrie de preguntes tècniques on només és possible marcar algunes de les respostes ja donades (i, per exemple, no li veig la punta a haver de posar el teu signe del Zodíac tant si vols com no, perquè a més aquest no té cap rellevància; a més, pot passar que de les respostes donades no n’hi hagi cap que s’adeqüi a la situació personal de l’afectat, i a més algunes persones es pensen que marcar totes les opcions de professió incloent «sense feina» augmentarà la possibilitats de ser localitzat, el que encara contribueix més a la confusió). I també un ha de respondre una sèrie de preguntes «per a trencar el gel» que son de resposta lliure però que, de tan absurdes que son les preguntes, és impossible que en surti cap resposta amb el més mínim trellat. El resultat és que és literalment impossible poder-se construir un perfil on un pugui intentar mostrar-se com és i a més podent destacar eficaçment els propis punts forts, amb l’efecte afegit que perfils amb la mateixa estructura i els mateixos problemes de construcció acaben resultant indistints i quasi sense cap informació rellevant, excepte potser que fotos on un sembla una persona diferent a cada foto ja indiquen que alguna cosa falla amb aquella persona, així com també les fotos que revelen massa bé que son antigues. Pel que fa a elles específicament, que totes et posin com a aficions «restaurants, sales de festes, ballar, viatges» t’indica que volen que els paguis tots els capritxos i que, si la cosa té pinta d’anar a un compromís, et plantaran per un altre home que els pagui els capritxos, al que acabarà seguint un altre home que... Això si no és immediatament evident que hi ha temes d’estrangeria pel mig. Tinc la sensació d’estar fent «checking out» com molts homes americans.
*****
Estaria bé que hi hagués una manera normalitzada de cartejar-se amb gent sense diners pel mig i amb l’espai i llibertat suficients per a poder-se explicar amb decència i honestedat. També trobo que seria molt bona idea que, enlloc d’emprar apps comercials plenes d’estafadors internacionals, creéssim taulers d’anuncis en associacions de veïns, clubs, ateneus, etc., on persones d’un barri molt concret o d’un col·lectiu reduït i ben localitzat poguessin penjar el seu anunci, d’estructura més o menys lliure i indicant com contactar-hi, i que així persones del mateix barri o col·lectiu poguessin trobar-se, sense presència possible d’estafadors internacionals i amb la possibilitat certa de fixar unes només d’ús i excloure’n les persones que tinguessin comportaments abusius o directament delictius, assegurant així la necessària seguretat i confiança entre persones. Que fins i tot així les relacions humanes son un merder, això segur. Però tinc molt clar que molts dels problemes que estem patint tothom, si no directament tots, es deuen a l’obsessió amb les apps de cites com a única manera acceptada de trobar parella. I, com em va dir algú, el problema amb les apps és que només hi ha el que no vol ningú, per un bon motiu. Un problema potenciat pel fet que les poques persones que hem entrat en una app amb motius honestos n’hem acabat sortint deprimits i desmoralitzats, precisament pel personal que hi ha. Necessitem tant tornar a poder relacionar-nos en persona, essent humans...
*****
Només apuntar que aquest agost no he fet res apart d’escriure entrades al blog. Necessitava descansar, i com que no em podia pagar quinze dies en un hotel, he deixat passar el temps com a forma d’intentar recarregar bateries, encara que m’aniria bé airejar-me i tenir una piscina a prop. De fet, volia escriure una narració llarga per a un concurs, però ni m’hi he posat.
Em sembla que necessito urgentment la vida avorrida, sempre sense res a fer. La vull perquè ja porto massa anys sense ni tan sols poder viure, sempre cremat i havent de fer massa coses. I el 2020 vaig descobrir com m’agrada la tranquil·litat i la vida previsible. Les necessito. Poder llegir un llibre i acabar-lo, poder veure pel·lícules, poder prendre un refresc al balcó, poder descansar estirat al llit durant hores... rebent els aliments a la porta des del supermercat i deixant el món exterior a fora de l’edifici pels que no en tinguin ni idea. No vaig escriure «Hotel Renaissance» per casualitat. I només em plantejaria sortir fora cada segona quinzena de juliol, anant a un hotel de la costa catalana per a no ser a Terrassa en plena fal·lera de tothom per fer coses, no fos que per prendre’ns el juliol amb calma s’ensorrés el món. Hi ha èpoques de l’any que em fan por.
I sí, fer-me escriptor té molt a veure amb poder, un dia, no sortir mai més de casa si no em ve de gust. Crec que hem de començar a combatre la noció imperant que la cultura només és cultura si és estrictament presencial. També hauríem de fer alguna cosa per a que la gent pogués viure unes vides tranquil·les i no estressants. Estem tots massa pressionats i accelerats i ho pagarem car.
En el fons, necessito la jubilació.
I necessito la dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada