En Patinet i el cinema

 

He estat veient un vídeo sobre la nova entrega d’Indiana Jones. Sempre és divertit veure com algú destrossa una mala pel·lícula, soc molt fan de les crítiques trash. Però a la vegada m’adono d’una cosa: hi ha alguna excepció bona, però aquests darrers anys les pel·lícules de Hollywood tendeixen a tenir crítiques devastadores. Sol tractar-se de la tercera part de la segona seqüela del remake d’alguna cosa que fa quaranta-cinc anys va tenir molt d’èxit. O de pel·lícules calcant-se mútuament els arguments. O de guions reescrits per seixanta guionistes diferents fins que no hi quedi res memorable. Si un es llegeix les sinopsis, es troba que son una autèntica xorrada. Fins i tot els efectes especials, la gran especialitat de Hollywood, son molt criticats per com d’aparent és l’ús de CGI. Aparentment, només uns pocs «noms» poden permetre’s de fer pel·lícules amb un mínim de personalitat i, precisament per això, interessants. Però la resta és terriblement anònim.

De fet, a base de llegir articles durant anys, m’he adonat d’una cosa: durant el Hollywood clàssic, quasi no apareixen males pel·lícules com no siguin les d’Ed Wood (i «Plan 9 from Outer Space» és molt més divertida del que podria semblar, la recomano). Als anys 1960 apareixen com a desastres certes pel·lícules de sèrie B particularment mal fetes. Però a partir de mitjans de la dècada de 1990 comencen a aparèixer pel·lícules de Hollywood com a desastres, i des d’aleshores la cosa ha anat in crescendo, fins al punt que aquesta mena de llistes del «pitjor de» serien més breus si expliquessin què se salva.

Si he de parlar de la meva experiència amb Hollywood, de petit em solia agradar, però no tenia el gust format, i no sabia per què de vegades una pel·lícula fallava. En aquest sentit, la dècada de 1980 va tenir de tot, des de grans moments com la trilogia original d’Indiana Jones o pel·lícules comercials amb ganxo com «Regreso al futuro», fins a pífies com les últimes entregues de «Loca Academia de Policía». Però valia la pena anar al cinema. Una de les primeres pel·lícules d’estrena que em van deixar gratant-me el cap va ser «Robocop 2». Es veu que la «Robocop» original és una gran cinta d’acció que val la pena veure. En canvi, «Robocop 2» era una pallissa inconnexa amb moments ridículs, i si no me’n vaig anar a mig va ser perquè anava amb un amic i no li volia fer un desaire. Però em va deixar sense ganes de veure la primera part.

També recordo «¿Quién mató a Roger Rabbit?» Es va promocionar molt i, com de costum, Hollywood la va vendre com una obra mestra. Vaig anar a veure-la. Des del punt de vista tècnic, estava molt aconseguida, i hi havia algun bon diàleg, però recordo el final com a particularment poc inspirat. Clixés. Vaig sortir del cinema una mica mosca, i vaig començar a prescindir força de Hollywood. («Pulp Fiction» de Quentin Tarantino va ser una fantàstica excepció.)

L’últim «blockbuster» que vaig veure va ser «Titanic». En el fons, és l’última pel·lícula comercial de Hollywood que em va agradar. Imperfecta (personatges secundaris massa de blanc o negre, l’esbós «impossible» de «Les demoiselles d’Avignon» de Picasso, massa xispes en alguns moments), però interessant de veure, i va tornar a posar el tema de moda, el que ha estat bo. Ja no vaig anar a veure «Avatar»: era impossible que James Cameron ho tornés a fer tan bé, i he preferit seguir-lo amb els seus documentals sobre el Titanic mateix, molt interessants.

El 2001 un amic em va dur a veure «Antz». Era agradable de veure. Dos o tres mesos després, el mateix amic em va dur a veure una pel·lícula de la Disney: era calcada, i era obvi que les dues productores havien estat treballant en les seves pel·lícules de manera independent i simultània. Ja no he anat més al cinema a veure una pel·lícula de Hollywood.

O no del tot. Vaig veure «Salvar al Soldado Ryan» i és imbatible, Spielberg ho havia tornat a fer. Però les poques vegades que vaig al cinema, tendeixo a veure més cinema francès, alemany o britànic. Li troben molt més el punt, i les històries em semblen molt més properes.

I, sí, he de tornar a veure cinema, he perdut massa temps. Però no hi ha moltes novetats per veure, sí que tinc baixada «1917», per exemple. (Sobre les sales de cinema, veig que els grans propietaris son espanyolistes, pel que no em cal anar-hi. Subtitular «Alcarràs» en castellà ja va ser ridícul. Pel mateix motiu, del cinema espanyol només me n’interessa el cinema antifranquista, i he perdut totalment l’interès en el que ara faci Madrid.)

Fa poc em vaig baixar els quatre episodis de «La reina Cleopatra», una sèrie tan famosa com polèmica. Es veu que val la pena veure-la per l’actuació de la protagonista, Adele James (que a més llueix espectacular a les fotografies promocionals), però que tota la resta falla, sobretot perquè la productora ha fet la sèrie més per a plasmar les seves dèries personals que no per cap altre motiu. Dit això, he de veure què tal funciona una Cleopatra negra, que potser no sigui del tot descartable. Ja veurem.

Però en general he perdut l’hàbit de veure ficció. Em puc estar perdent alguna cosa. No hauria d’haver perdut tant temps.

Recordo que a l’escola teníem una profe molt cinèfila. Jo vaig estar uns anys pensant en com dirigiria pel·lícules si en tenia l’oportunitat, i fins i tot vaig fer alguns treballs de guionatge molt bàsics i breus. De gran no he tirat per aquí per tres raons: massa car, no tinc els nervis adequats per a controlar un rodatge, i ara existeix l’ESCAC, amb uns preus completament fora del meu abast. De manera que el meu treball audiovisual s’ha limitat als meus vídeos musicals, amb prou «pospo» com per a ser força interessants, malgrat que com a «càmera» soc força mediocre (i que, admetem-ho, no em puc pagar ni actors ni decorats ni focus ni CGI ni una càmera de vídeo decent). Però sí que m’ha quedat un cert gust cinèfil. De fet, recordava que a l’escola havíem vist «La noche americana» de François Truffaut, només que amb tantes parades i comentaris-de-la-profe que sempre m’havia semblat una pel·lícula molt inconnexa. Amb el que molts anys després, gràcies a la mula, la vaig tornar a veure, aquesta vegada sense pauses. Sabeu què? Tenia argument!