En Patinet i el tema religiós (ambitious post)

 

«El govern francès anuncia que prohibirà l’abaia musulmana a les escoles»

«Em pregunto si a Europa fem bé d’atacar tant tots els aspectes de ser musulmà. No dic que no hi hagi problemes a adreçar, especialment pel que fa a la situació de la dona en aquests països. Però crec que prohibir-los fins i tot els signes d’identitat no resol res i genera un munt de problemes, incloent que ells es rebotin, com nosaltres ens rebotem davant de la imposició del castellà per part dels caps tapats de Madrid. I, precisament, el problema amb la mentalitat tancada és que, amb tot aquell esperit que o estàs amb mi o estàs contra mi, acabes designant a un munt de col·lectius com a enemics irreconciliables, amb el resultat que ho acaben essent… però que no ho eren en un principi, i que un mateix s’ha creat innecessàriament un munt d’enemics. És una profecia autocomplida. Per cert, la comunitat musulmana té el mateix percentatge de radicals que la occidental: aproximadament un 1%. I si assumim que nosaltres mateixos no som perfectes, estarem en el bon camí. Un altre tema és si dues cultures tan diferents arribaran algun dia a poder encaixar sense problemes. Però podem fer-ho millor si no els tanquem en “guetos”, és a dir, barris on concentrar-los i segregar-los de la resta de la ciutat de torn. I recordem que això és el que han afavorit els nostres ajuntaments, possiblement seguint un pla ideat per les lluminàries fulgurants de Madrid, que ja de bon principi volien que els castellanoparlants a Catalunya no s’integressin, no fos cas que aprenguessin català. Necessitem tant poder posar-nos ordre entre tota la gent que som aquí, sense interferències de Madrid…»

I un problema de concentrar comunitats en barris segregats és, com assenyalen ells mateixos, que les pomes podrides de la comunitat passen a tenir-ho facilíssim per a controlar tota la seva comunitat, el que es tradueix en degradació. A Catalunya hi ha moltes coses que s’han fet fatal. Mentre, tenim una ultradreta indepe i xenòfoba molt minoritària però ja amb alguns regidors en ajuntaments i capaç de fer molt soroll a partir d’aquests pocs regidors més l’ús de les xarxes socials. Jo mateix he escrit la paragrafada anterior precisament perquè els altres comentaris a la notícia posaven tots a parir els musulmans sense distincions. Com si fos el mateix un venedor de fruita o de roba confeccionada que un guerriller d’Estat Islàmic. Aparentment, força gent pensa directament que sí. La penya va venudíssima...

*****

Tinc una teoria de cafè sobre tot el tema d’espiritualitat i religions. Té aspiracions de teoria més o menys científica, però ni tinc coneixements de ciència sòlids (m’he de basar en articles de divulgació tan ben triats com pugui, com per exemple els de l’edició britànica de The Conversation, i construir-me imatges mentals a partir d’ells, no tenint jo coneixements de matemàtiques més enllà de cinquè d’EGB i encara just) ni tinc mitjans per a intentar experiments que no siguin amb la gasosa. Per tant, jo mateix m’he de desacreditar abans i tot d’explicar-me, tot assenyalant que de totes maneres em baso en el que sé, i que si algun científic es troba amb aquestes humils línies està convidadíssim a posar-les a prova sota els mètodes més estrictes i la més absoluta adherència al concepte de falsabilitat.

Existeix Déu? Tinc clar que no. Em baso en què el Model Estàndard de la Física explica l’Univers d’una manera 100% autocontinent. Amb això vull dir que a l’Univers tot es deu a alguna causa física, mesurable i demostrable de manera matemàtica, i que sota aquests paràmetres l’Univers s’expliqui a si mateix sense necessitat de cap «crossa» en forma de creador extern vol dir, simplement, que aquest creador extern ni hi és ni se l’espera. Jo mateix em defineixo com a (no sé si ja rep un nom oficial que jo desconeixeria) «materialista científic». Per una banda, és cert que molts físics assenyalen que el Model Estàndard ja és bastant bo, però que es pot afinar encara una mica més, tant perquè s’estan descobrint partícules que no hi eren previstes com pels dos defectes que el Model Estàndard presenta ja d’entrada: 1) no defineix realment com funciona la Gravetat; 2) no se’n surt de relacionar les seves dues peces radicalment diferents, la Relativitat General (a escala superatòmica) i la Mecànica Quàntica (a escala atòmica i subatòmica). Per l’altra, jo, com a ateu, he passat per dos tipus d’ateisme molt diferents: 1) l’ateisme religiós (quan dius que Déu no existeix simplement perquè et rebel·les amb passió contra la teva educació religiosa, i aquí fins i tot un imprescindible com Mikhail Bakunin afirmava que «Déu no existeix, però si existís, caldria abolir-lo!» – exacte, Déu no existeix perquè no li convé – ); 2) l’actual de «materialisme científic», on si soc ateu és per la raó concreta que ja tenim prou coneixements sobre l’Univers com per a poder prescindir objectivament de Déu, però a partir d’aquí ja no li dono cap més importància i simplement segueixo amb la meva vida, essent molt tolerant amb les opinions que sobre el tema tingui cadascú.

No obstant, com a observador, no he deixat d’estar intrigat per l’absoluta prevalència entre la població general de profundes creences religioses del tipus que sigui, fins al punt que a Occident mateix hi ha un «país de Déu»: els Estats Units d’Amèrica, on no és que no hi hagi ateus però estan molt mal vistos, i on Déu apareix fins i tot a la Constitució, apart de ser omnipresent a la cultura i a la vida pública. A la vegada, soc cantaire de cor, i no us imagineu la de música religiosa, quasi sempre cristiana, que he arribat a cantar a la vida. Jo mateix vaig acabar escrivint un breu «Sanctus» catòlic per a piano, cor i baix elèctric opcional, apart de muntar tota una peça de concert, mai estrenada i eventualment convertida en disc meu, «Hymns», sobre textos d’antics himnes protestants en anglès que vaig localitzar a un himnari evangèlic de 1921 en pdf que encara ronda per la carpeta de multipistes de «Hymns» en un dels meus discos durs (vaig interessar-me en els himnes protestants via el meu interès en el «Titanic» i la meva descoberta de «Nearer, My God, To Thee»). Així que, havent posat així una contradicció en un punt clau de la meva obra, ja vaig decidir fa temps donar-me via lliure per a reflexionar sobre el fenomen religiós, sense privar-me de res i amb la mentalitat més oberta possible.

I la part més de cafè de la meva teoria comença amb aquesta observació: el nostre cervell està dividit en dos hemisferis interconnectats, que s’ha anat descobrint que presenten cada un diferents especialitzacions. I no només és que determinades capacitats resideixin a un hemisferi concret, és que s’ha detectat que un dels hemisferis és analític, lògic i racional, mentre que l’altre és irracional i donat a les lliures associacions d’idees. I, encara que cada un de nosaltres tingui un hemisferi dominant, el cert és que necessitem els dos hemisferis per a funcionar, i fins i tot els especialistes recomanen tot de tècniques per a activar els dos hemisferis si veuen que un d’ells domina massa en detriment de l’altre.

A la vegada que: 1) només duem cinc-cents anys mal comptats en la revolució científica, el que en termes històrics vol dir ahir a la nit; 2) l’ateisme no duu amb nosaltres més de dos-cents anys tirant llarg, el que en termes històrics vol dir avui a l’hora d’esmorzar; 3) a dia d’avui, totes dues maneres de pensar son força minoritàries a nivell mundial; 4) i tot això vol dir que no només hi havia gent molt lògica i racional en èpoques on ningú no pensava en termes científics (i en què aquesta gent tan analítica solia buscar i trobar la lògica de Déu, per exemple), sinó que avui en dia hi ha molts científics que, quan pleguen del laboratori se’n van cap a casa, no se’n van cap a casa sinó cap a l’església del barri a sentir missa, o a la mesquita per exemple, de manera que en ells existeixen dos sistemes de pensament simultanis que conceptualment es foten d’hòsties, però que ells viuen de manera natural. Tot això em fa pensar que hi ha alguna raó potent i perfectament natural i mesurable per a tot això.

I aquí va la meva proposta en forma de pregunta o de doble pregunta per a formular un possible i fins i tot probable origen pel fenomen: està el nostre cervell dissenyat per a que existeixi Déu? O, formulat en ordre invers, és Déu un producte de l’estructura de funcionament del nostre cervell? Exacte, assumeixo que Déu és una creació humana, però a la vegada plantejo que la seva prevalència en el nostre pensament col·lectiu i en les nostres múltiples cultures es deu a una raó molt més profunda i estructural que simplement l’absència durant tant de temps d’un pensament científic o la tan criticada credulitat i ignorància de les masses. De fet, hi ha hagut persones molt intel·ligents i cultes i a la vegada profundament religioses que han aconseguit d’impulsar fins i tot canvis a la societat del seu temps en base a les seves creences. Dos exemples antics van ser Tomàs Moro i Erasme de Rotterdam. Un exemple molt més proper a nosaltres va ser el tan enyorat Martin Luther King. I no son només aquests tres. En realitat, la religió, o l’espiritualitat, son un element relativament neutre, i que portin bons o mals resultats va en funció de qui l’apliqui.

En tot cas, si s’arribés a demostrar (i no tinc com proposar-ho a ningú), aquest model presentaria un avantatge: en lloc de fer barallar a religiosos i ateus pel mateix metre quadrat, ens trobaríem amb dos camps complementaris completament diferenciats, l’Univers físic per una banda (sense Déu), i per l’altra un cervell humà que per defecte «crearia» a Déu, un personatge certament imaginari però tan prevalent i amb tanta potència sobre els nostres actes que quasi tindria vida pròpia, fins al punt que almenys jo mateix el considero un subjecte filosòfic per dret propi (res més, però resulta molt útil per a tot un munt de consideracions sobre religió i conducta humana que d’una altra manera resulten molt difícils de formular). Una darrera pregunta, en tot cas, és que el concepte d’espiritualitat, nascut com el concepte de Déu de l’estructura del cervell humà, és igualment prevalent, però formula aquestes preguntes d’ordre funcional: tenim tots l’espiritualitat activada per defecte? Per què, com amb Déu, la seva potència d’operació varia de persona a persona, en el que es pot definir com a un continu amb moltes posicions possibles? Ull investigadors (i una cosa que m’encanta dels científics és que son uns mestres a sorprendre tothom amb girs inesperats de guió). Aclareixo que per espiritualitat no em refereixo a cap fet paranormal, sinó a una possible funció o mode d’operació del nostre cervell, les úniques conseqüències exteriors de la qual serien les que nosaltres fem amb les nostres accions físiques, totalment humanes i pertanyents exclusivament al món físic del nostre Univers mesurable i demostrable. Cert que distingeixo entre Déu i l’espiritualitat perquè els veig com a fenòmens distints tot i que força concurrents, però certament veig viable tenir un cert grau d’espiritualitat sense que això s’hagi de materialitzar en creure formalment en Déu, per paradoxal que pugui semblar. Recordem que son fenòmens a nivell mental.

(Detall metodològic: algunes persones argumenten que la perfecció matemàtica de l’Univers és la prova que existeix Déu. Jo ho veig a l’inrevés, com a mínim si assumim que Déu és com el pinten les diferents religions, un ens amb tota mena de contradiccions i enrabiades i dotat d’una capacitat de decisió i de maniobra absolutes, un Univers dirigit per algú així hauria de presentar un munt de «forats» en la Física que el fessin inviable sense algun tipus de direcció externa i imprevisible, doncs l’Univers de funcionament matemàtic i autònom on vivim li talla completament les ales. I, no per res, però ja disposem de tot un Model Estàndard de la Física que funciona i que no presenta cap d’aquests «forats», no? Per a mi, la conclusió és clara i evident.)

*****

Un darrer aspecte: cal aprendre a pensar, a desenvolupar i seguir una metodologia de pensament. Un pensament lògic i a la vegada basat en la realitat observable i canviant. No serveix la lògica interna. A la vegada que sempre preferiré la mentalitat oberta (valorar totes les dades sobre una situació, documentar-se bé, obrir-se a noves experiències o maneres de pensar, ser tolerant) a la mentalitat tancada (pensament rígid i dogmàtic basat en prejudicis i apriorismes, veritat única, rebuig de tota informació que a un no li convingui, intolerància, agressivitat, visió del diferent com a enemic instantani, voler tenir sempre raó, irracionalitat projectiva). La historiografia m’haurà ensenyat mètode, així com la necessitat de basar-me en fets provats i d’avisar quan alguna assumpció meva no tinc com provar-la. De fet, admetre d’entrada les meves pròpies mancances d’informació o de perspectiva és clau. Un discurs honest, o almenys tan honest com en sigui capaç. Sempre tindré algun apriorisme. Per sort, he canviat molt d’apriorismes des que tenia dotze o tretze anys i les circumstàncies m’havien convertit en un autèntic extremista. El viatge que he fet des d’aleshores fins ara m’han fet valorar molt la mentalitat oberta, precisament perquè per a mi ha estat una conquesta durament batallada. Hi ha persones que, desgraciadament, no se la voldran batallar mai.

Hi ha dos eixos en política, el tradicional dreta/esquerra i un de molt menys comentat: centre/extrems. Els dos extrems, amb profundes semblances malgrat les divergències ideològiques, que poden arribar a ser molt superficials. En tot cas, parlem de continus amb moltes posicions possibles. Però crec que una característica fonamental és que, mentre els extrems corresponen a una mentalitat molt tancada, el centre (real, no publicitat) correspon a una mentalitat bàsicament oberta. Mentre, l’eix dreta/esquerra és més ideològic (la dreta mira de mantenir l’statu quo i allò que ja existeix, mentre que l’esquerra sempre pensa en modificar o canviar l’ordre establert, sense que d’entrada això impliqui cap valoració de bons o dolents, i sense que aquestes ideologies no puguin entrar en contradicció amb si mateixes com ha passat més d’una vegada). Jo em defineixo com de centreesquerra: ganes de canviar coses, però de manera pacífica i tranquil·la.

*****

A partir d’aquí, m’aventuro en una ambiciosa anàlisi de la Bíblia, no referent ni a Déu ni a Jesús entès com a subjecte històric fundador d’una religió de la que és a la vegada protagonista (i que com a persona em cau molt bé, tot sigui dit). Del que parlaré és de com un historiador conseqüent n’hauria de fer una anàlisi de tipus metodològic i estructural. I una anàlisi en concret del Nou Testament (essent l’Antic Testament l’equivalent de la Torah jueva).

La primera consideració: no conservem cap text escrit directament per Jesús. Tot el que sabem d’ell és via testimonis, sobretot d’alguns dels seus deixebles. De fet, la Bíblia inclou quatre Evangelis diferents de quatre apòstols diferents. I cada un d’ells té una determinada intenció moralitzant, el que vol dir que cada un d’ells fa èmfasis diferents, destacant determinats fets mentre passa de puntetes sobre uns altres, el que ja implica un primer filtre. A la vegada, tots els Evangelis van ser escrits força anys després dels fets, i almenys un va ser escrit ja al segle II d.C., el que en posa en dubte la paternitat i la veracitat. Pensem, a més, que l’escriptura dels Evangelis (i dels altres llibres del Nou Testament) es va esdevenir en un context de pugnes internes pel poder dins la naixent Església Cristiana, en què no només la majoria d’apòstols es van situar com a cúpula, sinó que a més tant Judes com Maria Magdalena, per raons diferents, van ser bandejats de manera poc elegant. I que les pugnes van seguir després de la progressiva desaparició dels apòstols i testimonis directes per raons de defunció natural o a mans dels Romans. De manera que absolutament cada llibre necessita ser analitzat en conjunció amb el context en què va ser escrit i la situació i intencions personals del seu autor. A més, en el cas dels Evangelis, la fidelitat històrica no sembla haver estat una prioritat: per una banda, la fugida de Josep i Maria amb Jesús petit en ocasió de l’escabetxina contra tots els nens de dos anys hi és atribuïda a Herodes, un rei absolutament nefast... que va morir tres anys abans de néixer Jesús, però com que tothom en guardava un pèssim record, doncs si se li atribuïa l’escabetxina, l’enrabiada del lector estava garantida i igualment ja no venia d’una massacre; i per una altra banda, se’ns detalla la dramàtica història de la mort de Jesús a la creu i la seva posterior resurrecció i ascensió als cels... però resulta molt cridanera l’aparició uns anys després a l’Índia d’un personatge molt semblant a Jesús, el que vol dir que la dramàtica història seria bàsicament una elaborada manera de tapar que la crucifixió va ser un teatre muntat per a permetre a Jesús fotre el camp abans no el pelés ningú (recordem que molta gent l’havia confós per un líder polític antiromà, amb conseqüències desastroses). Per acabar, cal recordar que la compilació del Nou Testament com el coneixem no va ocórrer fins uns pocs segles més tard, que va ser un acte plenament polític, i que se’n van deixar fora tot de llibres, els «llibres apòcrifs»... entre els quals hi ha fins i tot un cinquè Evangeli, el de Judes, que sembla contradir en força punts els altres quatre. Afegim-hi que fa uns quants anys van aparèixer en unes excavacions els Manuscrits del Mar Mort que ho reescriuen tot (especialment després que l’Església Catòlica s’hagi passat des del 395 d.C. i el seu establiment com a religió oficial de l’Imperi Romà deformant-ne encara més el significat, amb les opcions que requerien més fe guanyant cada disputa – més el fet indubtable que la Església com a nou poder va fer servir la repressió sexual com a arma de dominació massiva, amb conseqüències catastròfiques que arriben fins a nosaltres – ) i entendrem, no només que hem arribat a un punt en què en realitat no podem estar segurs de res sobre Jesús, sinó que l’única manera raonable de procedir és llegir-se el Nou Testament, els llibres apòcrifs i els Manuscrits del Mar Mort, afegir-hi tot el que un pugui trobar sobre la vida a la Palestina de l’època i sobre l’estructura de poder amb què els Romans hi governaven, i ser conscient tant que amb una època tan distant hi haurà moltes peces de l’engranatge que fa temps que ja no estan disponibles, com que el que li espera a un és una barreja de «puzzle» on no tot encaixarà i de camp de mines on un no podrà estar estar mai del tot segur del que li estiguin dient. (Evidentment, qui sigui molt creient i estigui «in love» amb la Bíblia tal com és hi té tot el dret, jo només apunto a tots els problemes que el Nou Testament presenta si el volem considerar com a referència històrica amb criteris d’historiografia moderna.)