Els dos dentistes que hi havia a Terrassa en una determinada època es deien Claveria i Trinxeria. Digueu-ho ràpid i el desprestigi per a l’odontologia serà instantani.
*****
Níger? Quan els occidentals planegen una guerra, no ens han dit la veritat.
*****
He decidit que l’únic que val la pena salvar de la carpeta «Steamboat» és una base descartada del «Nukes, Baby!» que he remesclat, i el sobrant de l’«Around the Fun» (que hauria de regravar). I les dues m’agradaria fer-les amb Visitants, en estudi. Fan per a Visitants. I he completat una demo per a una altra cançó que Visitants vam apuntar al local d’assaig, quan jo encara trinxava els esforços dels meus companys com a membre actiu del grup (en segueixo essent membre, però passiu).
A nivell personal, he decidit descansar de l’estudi. Al setembre faré molt soroll. Però ara escriuré, a veure què faig. No estic concentrat, però no puc perdre temps... El tema és que l’única carpeta prometedora, la de demos de guitarra, no la puc abordar ara mateix per la mà, i la de demos per a sinte, massa esquemàtica, tinc la sensació que faré bé d’abordar-la més endavant, amb alguns projectes «burros» i «destroyers» pel mig. Necessito estar fresc i adquirir noves tècniques i idees. De vegades va bé parar. Jo també començava a entrar en un Dia de la Marmota, and that ain’t good...
*****
Acabo d’escoltar en mp3 (de moment no puc comprar-lo, i em reca) el nou disc de Son Volt «Day of the Doug», un disc de tribut a Doug Sham. Apart de l’homenatge i que Jay Farrar sap aprofitar la seva posició per a reivindicar a un gran desconegut, el cert és que son bones versions i que el disc té esperit. Totes les cançons son bones, i això el converteix en el millor disc de Son Volt en almenys una dècada, recordem que des de «Notes of Blue» (2017) Jay Farrar semblava tenir dificultats per a treure bones cançons i que lentament ho ha anat apedaçant amb millor àlbums però sense la consistència d’àlbums com «The Search» (2007) o «American Central Dust» (2009). Era com si en tingués prou amb una gran cançó per disc. Personalment, espero que un àlbum de tribut i la gira que li segueix (on tocarà també cançons del mític «Trace» de 1995) li serveixin per a tenir temps i reunir entusiasme per a crear prou originals bons com per a gravar un nou gran disc de cançons pròpies. De l’acabat ja se n’encarregaran uns Son Volt que, en les seves diverses encarnacions, han demostrat ser una formidable arma d’estudi i de directe. De fet, admeto que son l’única gran banda anglosaxona que m’agradaria veure en directe que no hagi vist ja.
*****
Rebo correu: Wilco trauran nou àlbum el 29 de setembre, «Cousin». Hi ha primer «single», «Evicted», que no sona molt gran però que almenys sembla evitar les trampes del «Cruel Country». Sòlid, tot i que no innova. Ara a esperar. Mentre, Wilco segueix promocionant «Cruel Country». Admeto que no l’he escoltat des de maig de 2022. No em va dir res. I segueixo sense comprar-lo. No em sembla un àlbum de Wilco, com a molt unes demos que no acaben d’anar enlloc i que son francament avorrides.
*****
L’altra nit una amiga meva no podia dormir. Li vaig passar una «cançó» de David Bisbal, un somnífer molt potent. Diria que va funcionar. Un altre dia l’hi passaré una de les desferres d’en Lildami.
*****
Un solo és quan a mitja cançó tots els músics paren excepte un que es queda tocant la seva part. Quan se’n cansen, els altres tornen a entrar i la cançó segueix i acaba amb normalitat. A la vegada, un acord és quan a mitja cançó els músics paren i entren dos polítics a l’escenari, es donen la mà i surten abraçats i somrients de l’escenari, moment en què els músics reprenen la cançó amb normalitat.
*****
Per a mi, la poesia és com un Big Mac, que el treus de la caixeta i te'l vas a menjar quan un jove borratxo aterra a la teva taula i quedes pringat de Fanta i ketchup i intervé un segurata i comencen a volar menús i cadires i al cap de cinc minuts milers de curiosos s'ho miren ben entretinguts des del carrer mentre arriben Mossos, bombers, ambulàncies i equips de ràdio i TV que no poden operar perquè se n'acaba d'anar la llum a tot el barri.
*****
Girona, Tarragona, Ulldecona, Solsona, Silicona...
Massachussets és una mica massa... chussets.
La semiòtica és un 50% de l’òtica.
Quin guitarrista no t’electrocuta? Joe Bonamassa.
El misterioso final de los Tartessos: comieron tarta en mal estado.
¿Los Sumerios hacían sumas?
¿Cuál fue el pueblo antiguo más prolífico? Los partos.
Roma nunca fue afilada.
Cuba está llena de cubos.
Ejemplo de potencia: mujer de la limpieza elevada al cubo.
El pintor está enfermo, presenta un cuadro...
No son los USA, son los UTILIZA.
China tuvo muchas dinastías pero... ¿tuvo algun falcon crest?
Los comensales... ¿comen sales?
La sal siempre te hace volver a entrar.
¡Amnistía! ¡Amnissobrina!
¿En qué se parecen el flamenco y el dentista? «¡Ayayay!»
Démosle una oportunidad a la paz. Y a quito. Y a caracas. Y a buenos aires.
Israel se ha casado con Israella.
En Irán planean las vacaciones, però no saben adónde irán.
Finlandia, el país que termina.
Corea, el país que canta a coro.
Gámbia, el paraíso de las gambas.
Chequia está llena de cheques.
Las vacas se han modernizado, todas tienen ordeñador.
The NYC Skyscraper Without Windows (It’s nice to know there’s a place where Linux and MacOS are greatly preferred).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada