El meu pitjor dia de guitarra de tots els temps. A veure què em diuen al setembre sobre el nervi comprimit i el 🤬 dit. Podeu riure. No va ni el cable. Amb mi no pot ni en Jimi... 🎸
*****
Què tal sonaria versionar a Pantera amb una flauta de plàstic?
*****
Un amic (i un amic de debò) em va enllaçar un àudio de les Germanes Ros versionant en català el 1965 la cançó dels Beatles «I Should Have Known Better». En vista de tot el que seguirà, he de puntualitzar que les Germanes Ros com a tals son prou salvables com a vocalistes, cantant de manera estructurada i ben afinada, i que en les mans correctes i amb el material adequat elles podien haver ofert bons discos d’intèrpret al públic català de mitjans dels Seixanta. El problema és la resta, començant per les pròpies decisions d’EDIGSA, la discogràfica, al respecte. Al disc no hi ha rock'n'roll per enlloc. Les pròpies Germanes Ros es troben totalment obstaculitzades per un arranjament brutalment inepte on elles mateixes semblen un afegit de darrera hora en el seu propi disc, i elles, clar, miren de fer el que bonament poden però, amb un arranjament així, l'empresa està irremeiablement condemnada al fracàs més absolut. De fet, l’altre gran fiasco de la dècada, la versió de «Taxman» per part de Los Rolls, és un desastre total d’interpretació però almenys sona més o menys a rock’n’roll, o si més no té un aire. Aquí, un reconeix la melodia de John Lennon, però és com si els Beatles haguessin estat una orquestrina de ball en un hotel de la Costa Brava. Una altra comparació possible és amb totes aquestes corals de conservatori que s’atreveixen a massacrar miserablement «Bohemian Rhapsody» de Queen, només perquè algú tenia per allà un arranjament coral en partitura i tots saben solfeig, no? És molt trist. De fet, a la pregunta sobre el single (o EP) «què et sembla?», la meva resposta espontània (que reconec que va ser dureta) va ser:
Que ja el 1965 els catalans teníem una capacitat extraordinària per a disparar-nos al peu. Titular: "EDIGSA assassina els Beatles a sang freda". Fotografia: un "bobby" britànic exhibint un exemplar d'aquest EP amb cara d'escàndol sota els flaixos del Daily Mail i del News of the World. L'endemà, foto en portada de tots els diaris londinencs: milions de "fans" dels Beatles cremant exemplars d'aquest EP arreu de la Gran Bretanya mentre els diaris de Barcelona reben milers de cartes furioses en anglès dient-los "com heu pogut???" Ruptura immediata de relacions diplomàtiques entre la Gran Bretanya i Espanya. (De debò, on es pensava que anava EDIGSA amb això?)
Està clar que, després d’aquest salvatge atemptat, els quatre Beatles porten morts des de 1965. Discos cabdals del rock com «Revolver», «Sgt. Pepper», «The Beatles» o «Abbey Road» van haver de ser compostos per compositors professionals simulant ser els ja difunts Fab Four mentre una sèrie de cantants i músics de sessió els imitaven el millor que podien i George Martin i els tècnics improvisaven amb la maquinària d’Abbey Road per a intentar sonar una mica «in». Era simplement impossible que els Beatles com a éssers vius poguessin sobreviure a una catàstrofe de tal magnitud.
*****
Aquella tarda de tardor, enllà en el paisatge una limusina negra va fer acte d’aparició. Rodant amb parsimònia, la limusina es va aturar en una corba, just al marge de la carretera, i tot seguit el xofer en va baixar, va vorejar per davant el vehicle i, com a bona víctima de l’elegància, va estendre una catifa vermella davant de la porta de la passatgera i va obrir aquesta darrera. Dues cames i una faldilla es van fer visibles sota la llum del sol, i finalment ella va sortir de la limusina. I era ella, Isabel Pantoja, la única. Lentament, ella va anar caminant per la catifa vermella fins a veure la portentosa vista. I sí, Terrassa era allà a sota, completament als seus peus. Va ser aleshores que el xofer la va veure caure fulminada a terra, morta de l’ensurt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada