Autoentrevista: 2020 in a nutshell. Part IV.

 

(Tivizrí again.)

-I, per acabar, quins són els teus projectes actuals?

1) «Shut Down, Vol. 3». El setembre passat en vaig fer una demo sencera (provisionalment titulada «1959») amb idees noves i velles, tractant d’apuntar tot d’idees que pogués dur a un estadi molt diferent, trencador. Era un garbuix, però almenys tenia l’avantatge que només ho podia millorar. I a mitjan novembre tenia completa la part de bases sintetitzades pendents de guitarres i veus (i lletres). Em fixo sobretot en el «Yankee Hotel Foxtrot» de Wilco, potser també en Sonic Youth. Tant de bo em pugui acomplir la promesa. Un treball de deconstrucció, experimentació i autosabotatge. Hi ha sobrants, que no conformen un àlbum coherent ni de conya. Entre aquests temes sobrants hi ha els dos temes descartats del «Feina 2.0» regravat, a reconvertir.

2) Jazz. El disc del que no sé què fer-ne. Les bases definitives són bones, però no sé sobre què cantar. No vull cantar sobre dones (el meu pla original), però no acabo de saber què més hi pot ser adequat. Sempre puc mirar en la direcció «Partisà!», però ara com ara no puc assegurar res. I no el veig instrumental. Apart que admeto una certa paranoia perquè tothom em diu que he de cantar.

3) Òpera. No tinc ni idea de sobre què fer-la o què adaptar. Només sé que seria en el meu estil tradicional, amb idees que guardo per a aquest projecte més sobrants del «Disfu» i del «Pareidolia». La idea seria compondre per a quatre cantants (les veus de cor, unipersonals), i llavors gravar totes les bases instrumentals al meu estudi. L’escenari hauria de ser superbàsic, potser una taula i cadires, o un llit. La idea seria que els costos fossin els mínims, només cantants, tècnic de so i director escènic. Al cap i a la fi, sóc Juan de los Palotes i no espero tenir èxit en la cerca de teatre només sobre la base de la gran obra que faci.

4) El llibre de contes dramàtics, a mig fer. I després un de contes còmics i, si trobo en què centrar-me, un de crítica musical.

5) Un tercer llibre de fotografia, per a quan es pugui sortir de casa amb normalitat. Me’l dec.

6) Compondre per a petits grups clàssics. En part per a ser descobert per un públic nou, en part per a que hi hagi concerts de Lluís Paloma on en Lluís Paloma segui còmodament entre el públic i pugui gaudir de la feina feta.

-Perquè cantar... com se’t dóna? Perdona la insistència.

Em posa molt paranoic. Potser si hi ha poc per cantar i tinc temps i espai m’atreveixi a fer algun projecte cantat. Però, per exemple, aquest 2020 he cantat poquíssim, i si hagués hagut de cantar a tots els discos que he acabat aquest any, com a molt hauria acabat el «Feina 2.0» regravat i el «Charleston», amb el que seguiria tenint un «backlog» de discos endarrerits bastant inquietant. Definitivament no he nascut per a estar davant d’un micròfon, i viure en una habitació-pastera en un bloc de pisos no hi ajuda. També, crec que vaig cantar massa entre 2003 i 2014, massa assaigs i concerts, i a sobre molta gent no té ni idea que sóc compositor, pel que he perdut un temps valuosíssim que no tornarà.

-Hi ha llocs que t’inspirin musicalment?

Sí, sobretot estudis de gravació. Abbey Road i Gold Star són influències molt potents en mi. Amb Abbey Road hi ha la sort que hi ha molts llibres escrits i molta info, a la vegada que molta de la maquinària n’ha estat replicada, per sort pels enginyers de gravació del món mundial que s’ho puguin permetre. Gold Star no ha estat tan analitzat, però hi ha gent investigant les gravacions que s’hi van fer i entrevistant els supervivents d’entre els que hi van treballar, i un acaba aprenent coses, a la vegada que la connexió amb Universal Audio/UREI és incontestable, amb el que també per aquesta banda es pot comprar equipament interessant.

-Deixa’ns tornar a la política. Veurem la independència de Catalunya?

Tot depèn de com votem a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I o votem concentrat i independentista de veritat, o ens trobarem en plena travessa del desert per a almenys una dècada. Repartir el vot és el pitjor que hem pogut fer els catalans. I l’ANC i Òmnium tampoc no despunten. Som tres milions d’independentistes, però em sembla que haurem d’aprendre a fer-nos la feina sols. I del Tsunami Independentista en malfio.

-Algun company de viatge no desitjat?

M’adono que comença a haver-hi extrema dreta a les xarxes. No ja l’espanyola, que aquesta fa molts anys que és igual de pesada. Em refereixo a coses com el Front Nacional Català, Renaixença Nacional Catalana o el Moviment Identitari Català. Em té trist trobar-me amb missatges d’aquesta provinença a Twitter. Sóc patriota català, però demòcrata i d’esquerres, i no vull que ningú hagi de marxar del meu país. Amb aturar-li els peus a Madrid en tinc prou. No vull fer-li mal a ningú. Sóc persona de pau. A més, en algun moment he conegut algú vinculat a aquest món i no em va agradar el que li va passar, perdoneu si no dono més detalls.

-Et preocupa la salut del català?

Sí, em preocupa i molt. Cada cop hi ha menys gent que sap el català a Catalunya, i a Terrassa és literalment impossible viure un dia sencer el català. És evident que obligant i prohibint no aconseguirem res, però també és cert que qui parla només el castellà només s’interessarà pel català si alguna cosa el posa socialment de moda. Crec que un grup musical amb l’empenta creativa i comercial d’uns Beatles o uns ABBA podria arribar a revertir la situació, però no compteu amb les grans discogràfiques de país per a aconseguir-ho. Per la resta, s’està demostrant que no n’hi ha prou amb una gran tradició literària per a garantir la supervivència d’una llengua, sobretot en un món on poca gent pot gaudir amb calma de la lectura d’un llibre. Jo, per si de cas, mantinc el meu carnet de soci de la Plataforma per la Llengua. I no deixo de felicitar a l’Ingmar Kroonenberg per aprendre el català i compondre i cantar en un català perfecte, un exemple a seguir i admirar.

-En la teva opinió, com poden ressorgir les esquerres?

Difícil pregunta, però almenys ja sabem què no s’ha de fer: voler ocupar el lloc de les dretes, com sí va fer la socialdemocràcia europea en plena desorientació. Jo parteixo de l’igualitarisme i d’un cert assemblearisme, doncs crec a la gent del carrer plenament capaç de governar-se a si mateixa. I potser l’anarquisme clàssic no és la solució degut al seu idealisme optimista, però malgrat tot hi ha conceptes de Bakunin que podrien servir per a començar a bastir idees. Perquè necessitem noves idees, nous conceptes, doncs els «ismes» clàssics han demostrat tenir massa defectes. En tot cas, aposto per la mentalitat oberta, que sempre tindrà molts més avantatges que la mentalitat tancada de les dretes (de fet, aquesta és la diferència fonamental entre ambdues). Aposto també per desjerarquitzar tot el que es pugui. Aposto també per la normalització de la difusió cultural, enlloc del model actual d’indústries culturals centralitzades amb voluntat de decidir sobre els gustos de la població. I, sempre, descentralitzar i prescindir dels grans estats centralistes. El futur és mini, i calen com més llengües millor.

-Què en penses de la ciència?

Essencialment en sóc fan, amb una limitació personal molt important: a l’escola em van convertir les matemàtiques en una maria, i de gran m’admeto analfabet funcional en matemàtiques. Però quan en tinc l’oportunitat m’agrada llegir articles de divulgació científica seriosos, com per exemple els del portal britànic The Conversation. M’agrada llegir sobre astronomia o física, en aquest format. És una manera de sucar pa amb la olor. Sobretot en una era com la nostra, la de la falsa informació i les conspiranoies. Coses com el terraplanisme o Qanon no haurien passat amb una Humanitat ben formada. I per ben formada no entenc titulacions, sinó gust pels nous coneixements i un mínim de criteri a l’hora d’analitzar la molta informació que rebem. I aquí, com a exemples que anem pel pedregar, us puc indicar coses com gent que comparteix a Whatsapp tot el que li arriba (encara que sigui una bestiesa transparent) o la quantitat de memes amb frases estereotipades sobre com dur la vida que molta gent comparteix a Facebook o Twitter (pensament prefabricat llest per a emportar i que qui el pengi se senti molt intel·ligent). Prefereixo més mètode, i més anàlisi textual, des de l’argumentació fins a l’estructura i vocabulari del text o la seva provinença. A llocs com Espanya o, sobretot, els Estats Units, la gent surt de l’escola en una nebulosa i llesta per a creure que les vaques volen. No és gaire prometedor. Sobre la fama actual de la ciència que pots obtenir estudis demostrant-te qualsevol cosa, estic avisat que això ocorre perquè molta gent no aplica correctament el mètode i li surten resultats força surreals. Si es procedeix amb mètode (i una bona idea és fer els experiments tractant de refutar la teva pròpia teoria), llavors els resultats són els que han de ser. Sempre val la pena fer comprovació d’errors.

-I de les religions?

Me n’he distanciat gradualment. Puc acceptar que la gent tingui creences i determinats comportaments característics, amb això no hi ha problema. Però reconec que les religions organitzades, amb les seves jerarquies, el seu voler manar, el seu conservadorisme i la seva hipocresia, no van amb mi. Que havia tingut una època de treballar en un Requiem, Hymns, etc., això és cert, i era normal amb tant trobar-me cantant en esglésies. Hi ha gent que està convençuda que sóc profundament catòlic, de fet. Però a l’hora de la veritat, fa temps que veig qualsevol religió com a font de conflicte, i aquí hi cap des de les afirmacions sempre condemnables de la Conferencia Episcopal Española fins a les connexions de l’Esglesia Evangèlica amb Qanon, organitzacions com l’Opus o El Yunque, o tot el tema de la pederàstia. I no em limito al cristianisme, malgrat que l’accent sigui obvi perquè és el que tenim implantat a Occident. En tot cas, des dels setze anys que sóc ateu, i només uns quants menys que sóc ateu científic: la ciència, sempre en progrés, ja ha aconseguit explicar fonamentalment què és i com funciona l’univers, una visió autocontinent que no necessita de cap Gran Creador. A la vegada, la ciència es qüestiona sempre les seves pròpies assumpcions via un mètode de teoria, assaig i error, definint-se a si mateixa com una sèrie de models matemàtics i teòrics que expliquen el món, sempre susceptibles de millora, i sempre parlant del món mensurable, existent. I si aquesta explicació no necessita de cap Déu per a ser possible, és que Déu no existeix, ni tampoc cap mena de «vida després de la vida». A partir d’aquí, sóc materialista científic (no materialista històric que és tota una altra cosa).

-L’art?

Sempre referenciat a la teoria de la informació, incloent la seva operativa sobre nivells d’informació. En tot cas, l’art conceptual em sembla un bon punt de partida pel que pugui esdevenir l’art en un futur. No crec en l’art com a mera decoració, i sí en la idea de capacitar tothom per a fer art de manera creativa: no crec en copiar d’una foto. A partir d’aquí, m’haurà influït tant l’escultura minimalista nord-americana (Donald Judd, Sol LeWitt, Carl Andre...) com la nova fotografia nord-americana (Vivian Maier, Lee Friedlander, Robert Frank), la fotografia europea, l’expressionisme abstracte, el cinema europeu dels 1960... No és que vulgui invalidar als grans mestres de la tradició històrica, és simplement que ja es donen per descomptats i no serveixen per a repensar l’art, per a una actitud de qüestionament i replantejament. A més, sempre és bo que els pedestals els decideixi un mateix i no les grans institucions.

-Com és que no sols parlar de música clàssica?

Perquè ja es dóna per descomptada. No vull dir que sigui dolenta o que jo sigui anti. Hi ha molt bones obres allà. Però després del meu pas pel conservatori em vaig adonar que els «greatest hits» clàssics ja no em podien ensenyar res més. De fet, els intèrprets clàssics solen ser gent molt insegura, i el fet que s’esperi d’un una interpretació perfecta encara ho fa tot més difícil. En tot cas, és un món molt conservador, on a més tots els compositors són homes. I les dones? Hi són, però ningú no en té coneixement. I les obres no tan conegudes? No són gens conegudes. No hi ha estímuls a descobrir nou repertori. De fet, una cosa que em va ratllar molt en el seu moment va ser descobrir que cada any estava cantant les mateixes obres, «és el que espera el públic», «cal recuperar els diners», i així un 99% dels intèrprets clàssics es passaran la vida tocant tan sols cinc o deu obres com a molt. A més, les toquen perquè són de tals compositors morts. Una vegada una cantant clàssica em va admetre que hi havia misses de Mozart que es tocaven perquè eren de Mozart, però no perquè fossin bones. A l’inrevés, recordo un concert de farà prop de trenta anys on Jordi Savall va tocar només peces desconegudes de compositors desconeguts de l’any de la picor, i va ser una festa. De manera que fins i tot el meu pas definitiu al rock va ser motivat per la necessitat de descobrir nou repertori, noves influències.

-Arribarà algun moment que et qüestionis la teva manera de fer música?

Sí. Ara que he acabat amb les idees antigues que tenia pel disc dur, ha arribat el moment de canviar. Ho estava esperant.

-Per acabar, què li falta a la televisió?

Crec que us he d’excloure a Tivizrí, sempre que recolzeu cada cop més els grups independents del nostre país. A més, reconec que m’agraden els programes de presentadors vostres com na Vitrúvia de Vidre i en Felip de Can Felip, sempre em deixen amb un somriure a la galta. Desgraciadament no puc salvar a cap cadena més, que no siguin municipals. Mireu les cadenes estatals o la CCMA. I el problema és estructural: televisió implica unes poques emissores emetent a milions de receptors passius. La seva programació es decideix en uns pocs despatxos. Això no seria tan greu si el resultat de diverses emissores fos una televisió plural basada en la informació veraç i contrastada i l’entreteniment de qualitat. Però quan a totes les cadenes fan i diuen el mateix, i els seus continguts es basen en una barreja incongruent d’opinadors, Facha Ideal i anuncis de coses inútils, un sap que comprar-se un televisor ha passat a ser un perillós acte de derrota. Fa trenta-dos anys vaig apagar el televisor i poc l’he encès després i amb una desgana cada cop més evident, però no recordo que la TV de fa trenta-dos anys fos així de llastimosa. Com us dic, només les televisions municipals estil Canal Terrassa o RTV Cardedeu se salven de la crema, estant relativament arrecerades dels grans interessos polítics i econòmics i, per tant, podent oferir programacions fetes amb pocs mitjans però amb un mínim de senderi. En tot cas, tampoc no tinc motius per a apuntar-me al culte al famós que gasten fins i tot mitjans teòricament més respectables com El Nacional.cat: prefereixo la gent del carrer, així com menys barcelocentrisme. Per exemple, m’importa tres «X» l’ajuntament de Barcelona, mentre que m’importa moltíssim que de l’ajuntament de Terrassa, del de Granollers, del de Bellpuig, etc., no se’n digui ni A: fins aquest extrem arriba l’obsessió dels partits per Barcelona. De debò, Visca Barcelona Independent.

-Però t’agrada fer ràdio, no?

Quan en tinc l’oportunitat, sí. I no només quan m’entrevisten, que de fet pot ser una mica un esport de risc. Però al Trilogy Rock hi he participat més d’una vegada amb especials sobre gent tan diversa com Phil Spector, Czeslaw Niemen o Jay Farrar. I és el bonic de fer ràdio: punxar temes que normalment no hi sonarien, sabent que hi ha algú escoltant i que a més hi haurà podcast. Una manera de trencar el mur.

I amb això tornem als estudis centrals de Tivizrí. Fins l’any que ve.