Som de nou els agosarats reporters de Tivizrí, davant de nou de l’estudi on treballa aquella entelèquia anomenada Patinet. Un estudi tan dens com sempre, però sembla més lluminós.
-Sembles content.
-La veritat és que sí. És cert que per a la resta de la Humanitat aquest ha estat un any duríssim, amb bitxo inclòs, i que a sobre hi ha hagut incompetència política, fugides reials de la justícia, pèssimes decisions econòmiques, bancs fusionant-se, empreses tancant, jutges fotent el que els donava la gana, feixisme desbocat, intents continuats d’estafes per internet... Un any memorable. Però en allò personal ha estat l’any que esperava feia tants anys: tres mesos tancat a casa sense ingerències exteriors, ritme extern al ralentí, poder acabar una pila d’àlbums, Visitants gravant, feina interessant amb advocats, entrada al Mamut, el meu primer aire condicionat... El meu millor any des que vaig acabar el Corrupció. Ja era hora. Sempre dic que quan dic que sóc compositor i enginyer de gravació, la gent interpreta que toco i que m’encanten els escenaris i les sales d’assaig. És molt pervers.
-El Mamut?
El Mamut Traçut, la discogràfica DIY d’en Maurici Ribera. S’ha convertit en el refugi de la gent intel·ligent a casa nostra, i el Maurici es mou per a trencar-nos el mur. Hi vaig entrar al febrer, i ja hi he tret el «Somnis». Entre tots farem pinya. Mentre, la premsa me la duu La Música Amanseix Les Feres.
-Una cosa, i això de Visitants gravant?
Va començar una mica per accident durant el primer confinament. Vam fer un parell de vídeos acústics, cadascú filmant-se a casa seva, per a tenir alguna novetat a oferir. El cas és que feia algun temps que parlàvem de fer una gravació elèctrica, i jo plantejava de gravar al nostre local amb la meva col·lecció de micròfons mentre els altres parlaven de llogar un estudi professional i ser gravats en un o dos dies en directe a l’estudi. Al final va guanyar la meva idea durant el confinament, i fonamentalment hem gravat a quatre llocs: el meu estudi, on he gravat les parts de teclat; l’Albert ha gravat baixos a casa seva -Barcelona i Palma-; el local, on hem gravat el Xavi en un tour de force de perfeccionisme -i amb els meus micròfons- i a més hem gravat les guitarres -les elèctriques via el meu amplificador Fender Twin Pro Tube, les acústiques amb un micròfon Behringer B-2 Pro-, més un baix de l’Albert a Llàgrima Viva; i el Marc Campins està gravant les veus domèsticament.
L’enginyer de gravació al local ha estat el Marc Casulleras, i ha fet molt bona feina. Jo he tocat algun botó, he gravat guitarres i teclats, i a més dels micròfons he deixat una de les targetes Tascam US-16x08 (ens hem hagut de limitar als canals 1 a 6 perquè els 7 i 8 no responien, em sospito que una connexió incorrecta de l’adaptador m’hi va cremar alguna cosa el primer dia).
En tot cas, gravar al local i a casa de cadascú ens ha permès molt temps per a posar-nos perfeccionistes, i l’únic inconvenient ha estat que no és el local més ben aïllat de tots els temps i a sobre hi ha un parell de grups al voltant que li foten molta castanya als greus. Hem hagut de gravar com hem pogut i confiar que amb tots els instruments no es notaran les filtracions.
-Com veus la política catalana?
Segueixo amb interès (però amb algun dubte) el que està passant amb JxC, de qui sobretot espero que siguin una llista votable, sobretot ara que Miquel Buch no és a l’equació (sí Miquel Sàmper, que també es molt discutible. Almenys Laura Borràs és candidata). Però tinc clar que qui ha d’empènyer és la gent del carrer, o no sortirem del dia de la marmota. En tot cas, és veure què passa a les eleccions... tot i que la nit electoral faré una excepció i miraré la TV, sobretot per a riure amb les aparicions de David Bonvehí i Marta Pascal després de fotre’s el lletot electoral del mil·lenni. De totes maneres, de TV3 no n’espero gran cosa a aquestes alçades, porta des de 2018 essent el psicodrama personal d’un Vicent Sanchís de qui em sospito que va ser anomenat director pels d’ERC, un partit que hauria de sincerar-se i canviar-se el nom (la CUP també m’ha decebut molt). Sempre dic que d’adult només he comès dos errors molt importants: la tria de banc (tampoc no tenia molt on triar el 2013) i militar sis anys a ERC (2001-7). En tot cas, també busco informació sobre Primàries i Directe 68.
-I l’espanyola?
Tan incompetents com sempre. Pedro Sánchez és un energumen, i a més he après que una de les especialitats del Règim del 78 són les dones polítiques escandalosament guapes i encara més escandalosament inútils. Es diria que les escullen per a que els mascles més espanyolistes les votin amb els collons, així com per a demostrar que les dones no haurien de sortir de la cuina. En fi, un desastre. La gestió del Cobi 92 ha estat inepta i pràcticament inexistent. Les diferents faccions dins l’estat es barallen obertament. Això sí, «la culpa de todo la tienen los catalanes». Llavors s’estranyen que vulguem marxar. La nostra primera feina és netejar el Parlament de traïdors. Toca votar amb intel·ligència. Encara recordo les eleccions de 2015, quan l’antiga nòvia d’un amic em va preguntar «¿pero qué mierdas habeis votado los catalanes?», i tenia raó. I el pitjor es que l’enfocament més útil no és a favor de qui votes, sinó en contra de qui. Som la riota d’Europa.
-L’economia?
Ja he dit que em vaig equivocar de banc... fugint d’un altre. I tinc ganes de fugir del meu banc actual, també. Han estat a un pas de fusionar-se, el que ja hagués estat la rematada. Em fan sentir que sobro. Us ho puc resumir en què Caixa d’Enginyers ha admès que té problemes per a gestionar una quantitat tan gran de nous clients que fugen dels bancs de l’IBEX-35, simplement perquè no s’ho esperaven. I el tema és com escollir entitat havent de pensar en com evitar tornar a ser al banc d’on havies fugit, simplement perquè de sobte et veus enmig d’una altra fusió o absorció. I si hi ha molt poques entitats, fotran el que vulguin amb temes com els interessos o les comissions. Hi ha una gran capa de merda cobrint-ho tot.
-Mossos?
Sense entusiasmes. Són pocs d’ells els problemàtics, però justament són els que manen. L’incident de la pistola Taser, a més, ha esverat tot el col·lectiu de Salut Mental. No espero res del Major Trapero, amb el canvi que ha fet. I tampoc no m’il·lusiona la Guàrdia Urbana de Barcelona i la seva afició a disparar contra sense sostre mentre no resolen res dels pisos de narcotraficants. No és que no hi hagi d’haver policia, però definitivament l’agost de 2017 ja queda molt lluny i no tenim policia democràtica.
-Ja posats, Salut Mental?
No hi ha millores... però el col·lectiu està cada vegada més animat, més potent i més solidari. Almenys aquí hi ha aquesta bona notícia. Amb aquest equip guanyarem el partit per golejada. Això sí, encara hem de lluitar contra l’estigma, contra les contencions mecàniques, contra les cel·les d’aïllament i contra la permanent infantilització dels diagnosticats per part de molts metges professionals. Que a alguns companys els hagin posat a fer sumes i restes com un nen de primària o que als centres de rehabilitació els posin a plantar llavors és un escàndol. Estem parlant que els diagnosticats són persones adultes. I que tractar-los així els fot enlaire l’autoconfiança. A més, almenys a Terrassa hi ha un hàbit dels metges de sobremedicar els pacients, amb el que aquests darrers es passen la vida fora de combat. Hi ha molt a corregir.
-Com veus la cultura catalana?
Un desastre endogàmic. El passat 29 de novembre vaig escriure una carta al diari Ara. Us la puc llegir?
-Endavant.
A veure...
«El disc de la Marató és polèmic. Tant per la versió cantada per Francisco com pel baix nivell general. Però és només el símptoma d’un fenomen més greu: les indústries culturals catalanes i la CCMA no pensen més que un reduït públic de convençuts, especialment les grans discogràfiques de país, tancades en banda a tot el que no sigui rock català o festa major. I això coincideix en el temps amb l’alarma pel greu retrocés social del català. Està clar que als no convençuts només els convenceran productes massius de qualitat que els parlin també a ells. A Catalunya tenim grans artistes i músics disposats a intentar-ho amb garanties, però no podran fer res mentre se’ls impedeixi accedir als grans mitjans de difusió cultural. Mentrestant, una elit aïllada segueix fent-ho tot.»
-Sona potent.
És que fins i tot els Premis de Cultura del novembre van ser ells premiant-se a si mateixos. Més les dades alarmants sobre el greu retrocés del català al carrer i les escoles. La política cultural a Catalunya és inepta i centrada només a mantenir una reduïda elit d’artistes afins al Règim. Com a Madrid, però a sobre inferior i demencialment avorrit. Si això és cultura jo sóc la reina d’Anglaterra.
-Com portes el dibuix?
Sobrevivint al pitjor: culturalment és una època de lluita per la supervivència. Cap al febrer havíem d’engegar el Grup Minerva de creació artística. El Cobi 92 ens va tallar els plans, i ara tot és en «stand-by» mentre mirem d’aguantar. Almenys el manifest ens l’han comentat molt bé els pocs que de moment l’han llegit, dient-nos que és just el que cal a Terrassa. No pensem decebre ningú.
-I el llibre?
L’he reengegat, però encara falta fer feina. Necessito temps i espai, especialment perquè he perdut tot el «momentum» que duia fa dos anys. Fins i tot el grup literari tot just ha reprès l’activitat després de mig any parat, i tot via correu electrònic. És on 2021 pot ser millor que 2020. Escriuré entre seixanta i setanta pàgines sense comptar les paginetes. Com que em costa molt escriure ficció, m’ho faré a mida per a no deixar el projecte a mig, i de passada m’agradaria publicar-ho amb tipus de lletra gran, per a que la gent amb dificultat visual no pateixin llegint-ho. Igualment pinta que serà un llibre dramàtic. Ni sé si li podré trobar editor.
-Llegeixes?
Només premsa per internet. No agafo llibres perquè no em concentro. Necessito una casa, i llavors em muntaria un racó de lectura. Tinc una certa nostàlgia de llegir, però és que n’estic fart de deixar llibres a la pàgina cinc. I llegir només ho fas quan saps que tens hores per endavant i res més important a fer. Admeto que no estic relaxat.
-Deixa’ns preguntar-te pel tema personal. Dones?
He deixat de buscar. No és que em tanqui al 100%, però m’adono que és inútil i que a més som en una època intransitable en què les dones només busquen homes joves, guapos, rics i amb casa, per a fer-se amb els diners i la casa via matrimoni i divorci (mentre, entre els homes hi ha molt masclista i violador en grup). Així que el meu futur pinta molt sol i amb crisis puntuals de desesperació, però admeto que no hi ha solució i que ja no espero ningú. Tothom se sent molt lliure i molt intel·ligent per ser-ho, i ens n’anem directes a la situació de Suècia, on fins i tot s’han hagut de muntar grups de rastreig per a buscar cadàvers de gent que s’ha mort sola a casa. Molt independents, però sense afecte. En tot cas, que em pugui haver arribat a identificar en algun moment amb un fenomen com l’incel deixa clara una cosa: potser no cometré atemptats ni adoptaré comportaments psicopàtics, però dins meu hi ha aigües estancades. Evidentment la solució seria que una dona em demanés de ser la meva primera nòvia, però això depèn exclusivament d’elles i ja no em faig il·lusions. I he començat a dubtar de la meva capacitat per a conviure. Sobre les apps, ja en vaig tenir prou amb una. Aquest 2020 me’n vaig instal·lar dues al mòbil, però les vaig acabar desinstal·lant sense ni haver-les obert: qui es pot refiar de desconegudes amb l’ambient que hi ha? No m’agrada posar-me en perill. De fet, he acceptat el tema d’una curatela precisament per a blocar qualsevol intent de larceny. Igualment ja tinc molt clar que no sóc benvingut. Mentre, a Facebook els perfils falsos de prostitutes abunden i només tinc feina a blocar-los. Un desastre. Estic cremadíssim.
-I el tema casa?
Sense novetat. Preus molt bèsties i no puc comptar amb el banc. A l’espera del que facin els advocats. Voldria realment comprar pis, a un preu que pugui pagar. Ni tan sols no tinc clar que, arribat el moment, pugui comprar-lo a Terrassa. Una segona opció és Tarragona, o si hi ha alguna altra oferta en algun lloc de la costa al sud de Barcelona. No vull res fora del Principat. Igualment, marxar de Terrassa em faria interrompre coses importants com Els Visitants o la Massa Coral, pel que la idea és mirar de quedar-me a Terrassa, però amb el punt en contra que la proximitat de Barcelona fa que puguin els preus. I no em puc permetre un cotxe, ni tan sols un Dacia Sandero. En tot cas, a l’hora de finançar el pis aniré a un banc on no hi hagi IBEX-35 i on em financin una casa al 100% més despeses, sempre assumint per la meva part que compri una casa baratíssima, en l’estat que estigui mentre sigui habitable i estigui dins del Principat de Catalunya. I per baratíssima entenc menys de 30.000€ a ser possible. Fins i tot amb hipoteca no podré pagar més. De fet, és el preu que hauria de costar un pis nou. Els bancs i immobiliàries porten vint-i-dos anys flipats. I jo porto vint anys a la casella de sortida i sense que em deixin fer res. És angoixant. Necessito casa.
-Marxar de Terrassa???
No sé fins a quin punt m’aniria bé. I hauria d’anar preferentment a un lloc amb estació de tren. Avantatge: al nou lloc podria mirar de passar desapercebut i no trobar-me un altre cop acceptant obligacions sense saber dir que no. Sóc un home de casa i d’habitació. Però la idea té contres... Igualment, el meu primer lloc on mirar és la costa catalana entre Cubelles i Tarragona. Alguna vegada hi ha hagut preus relativament barats -no a primera línia, cosa que m’és igual-´, i a mi el mar em fa bé.
-Motocicleta o patinet elèctric?
Depèn de si romanc a Terrassa o si he de marxar a un altre lloc. En aquest darrers cas, motocicleta elèctrica -i m’hauria de treure el carnet-. Que pugui agafar la carretera pel que calgui. Però a Terrassa un patinet elèctric em faria menys dependent dels autobusos.
-2019 segueix afectant-te?
Sí, en forma de 178 € menys cada mes. Aquella treballadora social m’haurà fet molt mal, ara sempre pateixo per la meva economia, perquè tinc moltes coses per pagar. El judici és al gener. Sóc víctima d’una negligència professional. I m’he hagut de vendre instruments que no em volia vendre. Comprar-ne de nous em portarà temps, però quan ho pugui fer em serà una reparació. En tot cas, fart de viure com un depenent i sense diners.
(To Be Continued)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada