(Tivizrí again.)
-Quins discos has escoltat aquest 2020?
Els dos discos de The Left Banke (i sí, m’he adonat que faig «baroque pop») més el disc de Montage, certament tot un descobriment. «From Out of Nowhere» de la Jeff Lynne’s ELO, que lentament m’ha anat agradant, és com tornar a 1977. «Time Takes Time» de Ringo Starr (que és la sorpresa perquè en general està molt ben produït i reuneix un munt de talents, Jeff Lynne i Brian Wilson entre ells). El «Chikaboom!» de Tami Neilson també és tot un descobriment, des de Nova Zelanda i en clau country ben fet. Bob Dylan ha tret «Rough and Rowdy Ways» i és un discazo, tot i que el millor tema l’ha llançat apart com a «single», «Murder Most Foul», sobre l’assassinat de JFK, i això obliga a comprar l’edició de luxe si es vol tenir l’àlbum complet. «The United States of America», disc i grup molt recomanables. «Jazz Winds from New Direction» de Hank Garland, un disc excepcional. «Warm/Warmer» de Jeff Tweedy. I he completat col·leccions d’Alan Parsons Project i de Radiohead. També, la caixa d’Abbey Road dels Beatles, una mica més curiositat que les del Sgt. Pepper (essencial) i l’àlbum blanc (més irregular, però imprescindible ja només per les «demos d’Esher»). I a la vegada...
-A la vegada què?
Doncs que m’he posat a fer un exercici força interessant: reordenar àlbums d’artistes que admiro. Vaig començar amb ABBA, «creant» un àlbum per a 1982 titulat «Under Attack», juntant vuit cançons disponibles legalment en CD però només com a bonus dispersos, més «Just Like That» en la seva millor versió (ràpida), només disponible com a «bootleg»: 1) Under Attack; 2) You Owe Me One; 3) Cassandra; 4) Should I Laugh Or Cry; 5) The Day Before You Came; 6) Just Like That; 7) I Am the City; 8) Elaine; 9) Put On your White Sombrero. Sis cançons de 1982, dues de 1981 i una de 1980, que funcionen molt bé com a àlbum, fins i tot com a LP amb dues cares, i que demostren que un àlbum d’ABBA per a finals de 1982 era perfectament possible, de no haver estat pel perfeccionisme desbocat d’en Björn i en Benny i per les pèssimes vibracions durant les sessions d’aquell any entre dues parelles trencades. Això ho vaig acabar a finals de 2019 i aquest 2020 he fet feina. Millorar «The Beach Boys Today!» (1965) era tan fàcil com substituir «Bull Session with Big Daddy» (una pista parlada de farciment) per «Guess I’m Dumb», cançó essencial que va acabar essent cantada per Glenn Campbell davant la negativa dels Beach Boys (especialment Mike Love) a cantar-la per a l’àlbum. I amb els Beatles he fet molta feina...
-Quina?
Tinc una teoria: malgrat ser uns supercompositors capaços d’unir experimentalisme i èxit comercial massiu a base de tenir autèntic instint per a escollir «singles» memorables, els Beatles no sempre eren els millors a l’hora de seqüenciar els seus propis àlbums. De vegades només falla una cançó, com per exemple a «Abbey Road», on és difícil justificar la inclusió de la pèssima «Maxwell’s Silver Hammer» quan el propi Paul McCartney disposava d’una gravació professional de l’excel·lent «Come and Get It»: només cal fer aquesta substitució al track 3 i un disc discutit passa a ser un disc perfecte. Però, de vegades per raó de l’obligatori «single» apart (que va afectar fins i tot el Sgt. Pepper), de vegades per mal judici de cada Beatle individual, hi ha àlbums que són força pitjors del que podien haver estat. No m’he atrevit amb l’àlbum blanc perquè amb tant material en tantes versions sorgides d’un 1968 pleníssim d’activitat, és realment difícil arribar a un acord amb mi mateix sobre com compilar l’àlbum blanc perfecte, excepte que «Not Guilty» i «Sour Milk Sea» de George Harrison hi haurien d’haver entrat, mentre que «Wild Honey Pie» és una de les pitjors coses en el catàleg dels Beatles (igualment, no crec que calgui reduir l’àlbum blanc a un sol LP). «Help!» també és difícil de corregir, amb una cara A que no cal tocar en absolut però amb una cara B on només l’excelsa «Yesterday» i la més discreta però prou bona «I've Just Seen a Face» tenen una justificació. Si s’accepta una cara una mica breu, es pot substituir la brossa per a dements pels temes exclosos «That Means a Lot» (versió elèctrica), «I’m Down» i «Yes It Is» (malgrat no estar del tot afinada), molt més substancials (o en tot cas incloure també la més fluixa «You Like Me Too Much» de George Harrison per a arribar als tretze temes; desgraciadament no puc salvar «If You’ve Got Trouble» encara que m’agradi -la lletra és un desastre i el solo xafa bastant la gravació- i «Wait» va quedar incompleta fins a la darrera sessió de «Rubber Soul»). El problema és com seqüenciar això: jo no me n’he sortit i mira que he rumiat. Però altres àlbums són més obvis: «Rubber Soul» només necessita la poda de «What Goes On» i «Wait» (no encaixen i són farciment) i la inclusió de les dues cares del «single» «We Can Work It Out» (inici de la cara B) i «Day Tripper» (final de la cara B, la resta intocat) per a ser un disc perfecte, i la versió perfecta de «Let it Be» és la «Naked», sense el cúmul de males decisions de l’original i presentant-nos un sòlid i sovint interessant àlbum de «back to basics» que a la fi pot mirar cara a cara la resta d’àlbums dels Beatles. Sí que el «Yellow Submarine» hagués funcionat molt millor com a EP de quatre cançons, i els dos primers àlbums del 63 haurien funcionat millor com un sol àlbum amb tot originals sense cap versió i descartant l’original més dèbil de cada un d’ells, potser cap a un «single». I ara...
-I ara?
Ens queda l’àlbum més replantejable: «Beatles for Sale» (1964). Després del «tot originals» «A Hard Day’s Night» (quasi el primer àlbum en solitari de John Lennon, compositivament parlant, i un de molt bo), els Beatles estaven cansats i no els deixaven parar, gravant només en petits espais de temps entre gires i presentacions a la TV, amb el que es van trobar amb problemes per a compondre prou material i de prou qualitat més dos temes per a l’obligatori «single», pel que van optar per retornar a la fórmula dels dos primers àlbums de vuit originals i sis versions, amb l’agreujant que el repertori de versions no el tenien fresc. L’àlbum resultant s’aguantava amb xinxetes, i quatre de les sis versions han rebut molts pals per fluixes i ineptes, amb el que «Beatles for Sale» ha adquirit la mala reputació de ser una obra menor per a completistes. Bé, jo estava molt intrigat amb fer una provatura i la vaig fer, trobant una seqüència fantàstica incloent els vuit originals del disc, les dues cançons del «single», les dues millors versions, i una tercera versió descartada per motius una mica eteris («Leave My Kitten Alone», excel·lent, i finalment disponible a l’»Anthology 2»). Amb el que queda el següent àlbum de tretze cançons: 1) No Reply»; 2) I’m a Loser; 3) Baby’s in Black; 4) Rock’n’Roll Music; 5) I’ll Follow The Sun; 6) Leave my Kitten Alone (); 7) Kansas City/Hey, Hey, Hey, Hey; 8) Eight Days a Week; 9) She’s a Woman; 10) Every Little Thing; 11) I Don’t Want to Spoil the Party; 12) What You’re Doing; 13) I Feel Fine. Us asseguro que de sobte l’àlbum funciona megabé, i que és un digníssim successor d’»A Hard Day’s Night». De fet, ha estat un favorit meu aquest 2020.
-Algun disc independent que t’hagi agradat aquest 2020?
El «Tanhäuser» de Morgan Jr. és bo, i també he descobert a Les Atxes, un bon grup company del Mamut, on també han entrat The Harlock. Em consta que els companys de L’Exèrcit d’Islàndia han gravat també una maqueta en un estudi professional, i tinc curiositat per comparar com sonen.
-Quines novetats hi ha al teu estudi?
Poques i recents. La més important ha estat un patch bay nou: vaig descobrir que si no me’n sortia de fer anar el rack de compressors era perquè alguna cosa del patch bay fallava, i dee fet el patch bay vell es va desintegrar en el moment de treure’l del xassís de rack. De sobte, tot funciona. El parell d’extres que he fet, força econòmics, són un processador vocal de sobretaula Zoom V3 (n’estava fart de desafinar i a més vull experimentar) i un mòdul semianalògic Korg Volca Bass per a línies de baix. Sobre efectes ja existents, el compressor IGS Audio Tubecore 3U en concret és excepcional, i l’he fet servir recentment per a «tracking» junt amb l’equalitzador Klark Teknik EQP-KT. Els altres compressors entraran aviat en funcions, ara que puc fer-los servir.
-I què hi voldries afegir?
Com a possibles, un rack Klark Teknik 3rd Dimension BBD-320, que és un clònic molt econòmic d’un chorus analògic d’estudi Roland de 1980. I un parell d’altaveus autoamplificats, tot no gaire car. Com a impossibles, uns previs Chandler REDD.47 i uns compressors Chandler RS124 (seria com tenir l’equip de gravació dels Beatles, però havent-ne de comprar dos de cada perquè són mono, com punyetes pago 12.000€ amb la meva merda de pensió?).
-I... ja ho conserves bé tot?
No, i no per manca de voluntat... però sí de diners. Tinc pendents d’arreglar la pletina de cassette Tascam 122, la taula Behringer X18USB, el multiefectes BOSS i un petit ampli de pràctiques que em va passar el cantant de Visitants.
-I no afegiries cap instrument?
Bé, no voldria deixar de comprar en algun moment una guitarra de fado i una lap-steel econòmiques. Sintetitzadors? En algun moment he contemplat un Korg Krome o Kronos, no sé de quantes tecles. Però he decidit, i ja és una cosa d’orgull i autoestima, que tan aviat com tingui diners lliures compraré una guitarra Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de malvendre fa més d’un any, més una guitarra Squier Starcaster en acabat natural i, si puc, un baix Höfner Club 500/2 Ignition, un baix força diferent del més conegut baix violí i amb encant retro. També miraré si puc comprar unaq guitarra electroacústica no molt cara, per a tenir-la sempre afinada en afinació DADGAD.
-Què signifiquen emocionalment per a tu aquests instruments?
Són una part de mi. No em volia vendre les guitarres que ja tenia, que a més eren eines necessàries per al meu dia a dia musical. Les trobo a faltar. Vull tornar a estar complet. No vull que 2019 em segueixi afectant.
-Et va afectar.
Sí. No vull tornar a passar per allò.
(To Be Continued)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada