Autoentrevista: 2020 in a nutshell. Part III.

 

(Tivizrí again.)

-Per cert, què ha estat aquesta superproductivitat aquest 2020?

Acabar sis àlbums en dos mesos ha estat un gust i una meravella. Més cinc al cap d’uns mesos (un d’ells un doble, el «1980»). Només hi ha veus al «Feina 2.0» regravat i al «Charleston Valentine Stone», aquest ha estat el secret. Mentre segueixi vivint en una habitació massa plena, les pistes vocals seran escasses. No crec que hi hagi pèrdua, la meva veu no és la de fa uns anys i desafino molt. I, apart, hi ha el tema de com graves veus quan l’únic moment de pau és la matinada i tens un munt de gent dormint al voltant de la teva habitació. Clar, he decidit apostar pel MIDI i per la gravació per línia, tot molt silenciós. Ara mateix puc oferir un balanç total de vint àlbums gravats més tres de rareses (alguns estan encara per editar, el Mamut vol fer bé les coses). I és un bon balanç: molt bona qualitat en les versions finals, i no hi ha cap cançó d’amor espatllant el resultat. Hi hauria d’haver confinament cada any (sense virus ni víctimes, clar).

-I què n’opines de cada un?

1) Corrupció: intocat des de novembre de 2004. Continua essent una llegenda, tot i que el que per a mi el fa una gran obra és el fet d’haver-lo gravat amb les eines menys professionals possibles i que malgrat tot soni tan bé com sona. Amb les eines adequades l’hagués acabat de gravar molt abans i amb molta més facilitat, com faig ara de rutina. Fins i tot, quan vam comprar el meu primer ordinador, em va portar temps figurar-me com emprar-lo, certament massa tard com per a reportar-me algun benefici en el «Corrupció» més enllà de trigar només setanta-dues hores a gravar «Dos rellotges fan un litre», per comparació a trigar quatre anys i nou mesos a gravar la «Torradora» concurrentment amb altres pistes. Fins i tot l’any passat vam aprofitar el Fostex FD-8 (ara en mans del meu amic Nacho) per a gravar la darrera gravació de Nadie, i quan vaig haver de mesclar el resultat vaig patir de valent, aquella mescladora analògica és dificilíssima d’ajustar. Gravar així és el resultat de ser pobre. El 2019 vaig pensar breument a regravar algunes veus i fer un remasteritzat, però ho vaig deixar córrer en adonar-me que era massa difícil desfer alguns passos (és un àlbum continu), i igualment és el meu clàssic, pel que no el tocaré. Hi ha una completíssima compilació de rareses al meu Bandcamp: «Corrupció, els tempteigs». La veritat sobre el «Corrupció»? Fer a la vegada «Pet Sounds» i «SMiLE», amb un ull posat en el «Sgt. Pepper». No dic que sigui tan bo, però apuntava alt.

2) Feina 2.0: quasi totalment regravat excepte per «Automatic Day» i «Amsterdam» que romanen com el 2009. Hauré estat un any fent la regravació de tota la resta. Dos temes no pintaven res en la versió de 2009-10 i els he substituït per «Àrea 51» i «Vaixells en la nit (Tarragona)» (els dos temes substituïts poden reaparèixer en un altre projecte més endavant, sota forma dràsticament canviada). A la resta m’he basat bastant en allò que ja hi havia, però afegint tota mena d’overdubs per a millorar la producció, els originals es notaven gravats de manera amateur en condicions precàries i sota molta pressió per acabar un disc, i era un àlbum molt pobre. L’única regravació total ha estat «Vull ser lliure»: no volia fer un pas tan dràstic, la versió original tenia el seu interès, però em vaig adonar que, gravant amb l’FD-8 el 2007, la pista vocal m’havia quedat distorsionada, i això simplement es fotia d’hòsties amb les pistes vocals impolutes de la resta del nou disc. Vaig haver de refer-ho tot, i en el camí es van quedar les veus televisives (ni idea d’on les tenia) i el primer pont (una adaptació per a facilitar-li la feina als Visitants i de passada reduir una mica la durada d’una cançó tirant a llarga). Ja jutjareu si el resultat millora o no. La resta té molt del disc de 2010 però ara sona com toca.

3) Petite revue: el considero la versió definitiva del «petit complot» de 2010 junt amb Tired Hippo: un tema menys meu (una cançó d’amor fluixíssima, content d’haver-ne prescindit, era una taca en el meu expedient), una mescla més satisfactòria de «Shelby Avenue Bridge», un tema més d’en Ferran Baucells (la excel·lent i devastadora «O.V.N.I.», rescatada d’un «single» seu), i cap tema de les noies. Ara funciona genial i sona coherent i bell de principi a fi. Ferran Baucells sempre serà un gran. I ara aquest disc sona com el clàssic perdut que és. Reconec que m’agradaria posar-lo algun dia al Gran Internet i que brillés, de moment és al meu Bandcamp.

4) Hymns: l’any passat vaig regravar tres pistes de veu més el darrer número sencer. Millora la pronunciació, a canvi que hi hagi una certa discontinuïtat en la veu. La meva veu ha canviat des de 2012. En fi, encara que no perfecta, prefereixo aquesta versió. Si les bases sonen elementals és perquè és la gravació d’una peça de concert que mai no ha arribat a estrenar-se en concert, i era per a tres sintetitzadors i veu. L’any passat vaig pensar breument a cantar en directe sobre les meves bases de 2012, però crec que no ho faré, no em sento còmode amb la idea de cantar en una església, i igualment han passat ja molts anys del «concert del caos» on vaig haver de cantar una pèssima cantata d’altres compositors, i cantar «Hymns» com a reparació ara ja no té gaire sentit.

5) Alt Bee’s Rage: el primer dels meus àlbums en ser tècnicament i musical perfecte, i el primer en ser totalment instrumental. I vaig trigar molt poc en gravar-lo, potser dues setmanes. Era el camí. La primera cançó, «Raining in Pollito», aquí regravada, data de 1994, i havia de ser la intro pel Corrupció, però vaig veure que no hi havia clima i ho vaig deixar córrer (a més, la segona gravació de 2000 sonava molt freda). Per la resta, «The Damn Size of the Nun» inclou de fons una simplificació d’una obra ininterpretable de 1991, «La recol·lecció de la patata a l’Índia septentrional», que funciona molt millor aquí que en l’insuportable original. I «I’m not a Week» data de 2001, quant buscava els temes perfectes pel «Corru». La resta és tot nou. El títol és un anagrama de «Beatles Gear», un llibre molt bo d’Andy Babiuk sobre l’equip i instruments dels Beatles.

6) 1964: el meu disc més polèmic, és jo aprenent a muntar el «mur de so» de Phil Spector i buscant un so molt radical. Necessàriament desigual, no obstant el defenso, doncs té moments molt bons i sense ell molt material subsegüent no hagués pogut existir. A més, té els primers sons de vàlvula de la meva discografia, gràcies al meu recent ampli Fender Twin Pro Tube captat amb el micro ADK-51, una combinació bèstia però que va funcionar prou bé. En tot cas, la raó per a un àlbum tan llarg va ser que no volia excloure cap de les cançons que tant m’havien costat d’obtenir (és l’altre gran cas de «development hell» d’un disc meu junt amb el «Corru», i de fet el vaig haver d’abandonar un parell d’anys a partir de mitjan 2011 perquè simplement no estava funcionant -el «1980» va sorgir a partir d’aquí-), i la sol·lució hagués estat, com he descobert amb el «1980», gravar un parell de temes més i distribuir el total en dos volums com un doble. Hi ha compilació de rareses al meu Bandcamp, amb el millor títol que li podia posar: «Quan encara érem al 1963».

7) Biedroneczki estan en punts: anava a ser un «spin-off» instrumental del «1964» barrejat amb l’estètica del «Rage», però tot va canviar a millor quan vaig començar a experimentar amb ritmes llatins. Fins aleshores no m’agradava la música llatina, però aquí vaig descobrir que com a mínim m’agradava la meva música llatina. Una porta es va obrir i hi vaig entrar content. Un àlbum que m’agrada molt escoltar. El títol prové d’una cançó polonesa, «Biedroneczki», que vaig escoltar en versió de Kasia Sobczyk, i que va sobre el terrible drama d’una noia perquè té la cara pigada. Això és, si he entès bé la traducció automàtica... que em va proporcionar el títol del disc.

8) The Random Rain Intrigue: la veritable segona part del «Rage», és un disc melòdic amb només un experiment spectorià i amb un experiment amb una havanera instrumental. Bo, especialment amb títols com «The First Alum to Feature Plancton» o «The Coventry Dawn Patrol».

9) Rainbow Harbingers in Teledysk: en realitat un segon volum del «Random». Bo, sense destacar en res, potser «You're so kind I go home». Vaig intentar un quart àlbum de la sèrie, però no va reeixir, i els fruits van acabar majorment als dos volums del «1980» i a l’»Irving Park».

10) Santuari: havia de ser el meu segon disc i l’he tret el desè. En aquest cas no es tracta exactament de «development hell». Simplement, el volia treure vocal (amb dos cicles complets de lletres escrits per a ell, cap dels dos satisfactori), però al final l’he tret dos cops en instrumental (el 2015 en una versió molt problemàtica amb guitarres que vaig retirar al cap de poc, i aquest 2020 poc abans del confinament en la versió instrumental bona i definitiva). De manera que hauran estat quinze anys des que el vaig començar amb unes poques bases el 2005, un munt de bases el febrer-març de 2007 per a una òpera que una companya de cant va tenir la idea de fer i que va acabar en foc d’encenalls, i una darrera base el 2010, més dues sessions de melodies el 2015 i aquest 2020. Ara funciona, tot i que es nota el «vintage».

11) Els Somnis Del Futur S’Escriuran Amb Acer!: primer disc amb El Mamut Traçut, és el resultat d’ajuntar una sèrie de bases en les que portava anys treballant sense veure’ls el final, més una portada de 2003 que tenia pul·lulant per l’ordinador. Admeto certa sorpresa per l’impacte que està tenint, però almenys inclou més experiments llatins (el «single», «Why do Pools Fall in Love?», entre ells) i un experiment «funk» («Dolce Vina (or Something like That)», una cosa molt «Shaft» o «Superfly»).

I ara, els no editats, per ordre d’acabament:

12) Chicago: un homenatge al Roland D-50 amb moltes pistes de Roland D-05 (el mòdul), va sortir de la necessitat de completar moltes coses que tenia a mitges, i al final va sortir molt bé, sorprenent-me fins i tot a mi. La millor cançó és la final, «Highway at Midnight», orgues hipnòtics durant 3:24.

13) Silesia: un disc originat en una peça que volia fer per a la Massa Coral però que no vam veure viable, d’aquí l’aire tan clàssic. La millor cançó és «At the Burger Restaurant», només dues pistes de multipista i pura màgia alpina. A Heidi i Marco els hagués encantat.

14) Boomsday!: o el que és el mateix, refer i regravar el meu «Requiem» avortat, sense el «Sanctus» (obra de concert amb la Massa Coral de Terrassa) i el final (que ha tornat al seu estat pop com a «Àrea 51» al «Feina 2.0» regravat). I, sobretot, en instrumental d’estudi i sense els pitjors passatges ni les lletres religioses en llatí. Si un sap els orígens, algun moviment sona a «Requiem», però per la resta sona a rock progressiu del bo, i ho prefereixo així: «Boomsday!» li dóna mil voltes al «Requiem» avortat.

15) Charleston Valentine Stone: disc vocal acabat l’estiu d’aquest 2020 després que amb LMALF l’anunciéssim tot l’hivern i primavera de 2019. El que dic, massa feina fora de casa, i cantar em costa i no em prova. En realitat el tema que n’escolto més és l’únic instrumental, «I’m a Honda with Me», amb un títol reconvertit de «Come On Go with Me», un «cover» dels Beach Boys al seu discutible «M.I.U. Album» de 1978. Si de cas, allò destacable són els dos darrers temes, en castellà per a l’altra banda de l’Atlàntic.

16) Estratègies al Paradís: la revolució començada al «Biedroneczki» es concreta aquí. Tot ballables, amb un bon nivell general, un cert aire de «músiques del món» en alguns moments, i un «single» amb potencial de canviar-ho tot per a mi: «CBGB», el tema d’en Patinet per a discoteques, i simultàniament molt més càlid que les desferres de les multinacionals. Si trobo com encendre’n la guspira, tindrà molt impacte. (I sí, «Ensenada» i «Corona» es refereixen a la marca d’instruments i amplificadors Fender.)

17) Irving Park in the Dark: segona part instrumental del «Charleston» i bevent de la mateixa piscina de bases que aquest o el «Somnis». El més destacable és la portada, amb un dibuix meu força surreal. El títol es justifica perquè vaig fer la portada pensant en Wilco, que tenen The Loft just al costat d’Irving Park a Chicago, però a dbpm records els executius em van dir que no podien acceptar material no sol·licitat. Recentment he tingut una altra decepció similar amb Orange Mountain i una gravació que tinc feta de tres peces de Philip Glass, entre elles la redescoberta «Music in Eight Parts». És una llàstima, perquè és una gravació molt bona i jo no em puc pagar els drets d’autor per a editar-la pel meu compte.

18: 1980 (vols. I i II): apart d’algunes incorporacions de la piscina de bases i d’un parell de sessions de melodies, aquest àlbum ja existia el 2013, després de dos anys de gravacions. Volia fer-lo vocal, però les lletres no em van sortir prou bones. Molt influït per ABBA, especialment per l’imprescindible «The Visitors» que ens va donar el nom a Els Visitants. Un bon doble. Al segon volum, «Edinburgh (Piobaireachd)» és el meu homenatge a Escòcia, i «Scapa Flow» el meu segon i més reeixit homenatge a George Harrison.

19. Disfunctional West Coast Promotion: la segona part del «Corrupció», setze anys després, instrumental i amb vàlvules. No podia sonar millor. N’estic molt orgullós. A més, és el cim de la meva fase de «baroque pop» a la The Left Banke, amb moltes mirades als «girl groups» de la primera meitat dels 1960, i també al «Sgt, Pepper» dels Beatles. Una síntesi del millor de mi. Em costarà superar-lo, ho admeto.

20. Pareidolia: les restes del «Disfu», és a dir, un «Duncan Drawings» d’incògnit, però amb un gran final que el salva («Replay This Dreck») i alguns temes reeixits pel mig. Sobretot el que em va justificar fer-lo era una demo pendent de l’era «Corrupció» que va donar orígen a dos temes, «Massive Burgers In Washing Tone» i «Thank You Never Seen This Before I Like The Live Music», tot i que va ser dureta de transformar (la demo original era impracticable des d’un punt de vista compositiu, i en un determinat moment el resultat era una cançó amb una erràtica sèrie de canvis d’acord i de tempo). Un disc que m’haurà costat dur al punt d’ebullició.

Apart d’això, hi ha els tres volums de rareses «Duncan Drawings», en general prou bons com per a preguntar-me com és que no vaig provar de treure’n àlbums pròpiament dits. De fet el vol. II és un àlbum prou bo que tècnicament no va quallar del tot. Tenia massa pressió a sobre i el vaig treure així. Per demés, hi ha des de cançonetes simpàtiques però intrascendents com «¡Grande la UUUUU!» o «El cotxe del gat» fins a èpiques com «Abeja Borracha Aterrizando en un Velázquez» o «Masia Freixa».

Dos álbums només al meu Bandcamp: «A New Minimal Record», amb moltes de les meves peces inicials minimalistes (admeto que és el meu disc més fluix, amb només «Monochrome 1», la meva primera i breu composició, oferint algun interès), i «Les cintes de 1992», contenint les dues peces amb cintes de cassette fetes entre agost i novembre d’aquell any (per a fans de «Revolution 9» dels Beatles, peça que encara no coneixia i de la que sóc fan des que la vaig sentir per primer cop el dia que vaig fer divuit anys).

Finalment, les dues maquetes existents d’Els Visitants: a) «Automatic Day» va patir perquè la vam començar en plan amateur i al final ens preguntàvem per què no l’havíem gravada com a disc des de bon començament, i de fet sempre patirà pel pobre so de bateria, que no vam capturar nosaltres en persona (em refereixo a la microfonia, perquè el bateria era un de nosaltres, en Mario Clares, un excel·lent baterista que va tocar molt bé a la demo, que ara toca amb L’Exèrcit d’Islàndia i a qui jo considero com l’autèntic fundador d’Els Visitants); b) «The Banghead Cities» és un EP de quatre temes gravat el novembre de 2017 a l’estudi d’en Quim Serra, un excel·lent enginyer, tot i que el resultat pateix perquè el Xavi tot just s’acabava d’incorporar al grup, l’Albert era en una excedència de dos anys del grup, i ho vam gravar tot en un dia més una tarda de mescla, amb el que la calidesa es va perdre. Ara, si la tercera maqueta surt com veig que està sortint, ja no serà realment la tercera maqueta sinó el primer disc de veritat d’Els Visitants, segurament ja de cara a 2021 degut a l’estat d’alarma.

(To Be Continued)