Abans de res, unes paraules sobre
el treball de portada, muntat al voltant d'un dibuix esbossat del tiet de LCâG,
Antoni Garcés Clotet, i
el·laborat amb bons materials i de manera artesanal per la gent d'Otomo Recs. I
amb un contingut especial: una llista d'agraiments molt extensa que conforma el
"who's who" del món LCâG en el moment de fer l'àlbum, i on hi apareix
tothom excepte el gat de la portera, amb títol nobiliari. No estic
familiaritzat amb la majoria dels noms (bé, hi ha el meu! Gràcies!), però el
pedigrí grunge de la proposta sembla ben establert per un nom de pès, encara
que no es dediqui a la música: Frances Bean Cobain, de Seattle. Millor impossible.
Reconec que a mi, havent seguit a
LCâG els passats dos anys i mig, és un disc que m'ha sobtat, pel tranquil. Fins
ara, ell resolia els concerts passant la seva electroacústica per una distorsió
bastant salvatge, i "liant-la parda" a partir d'aquí. En canvi,
aquest disc és el més atmosfèric que es pugui concebre. Ben gravat, amb l'ajuda
d'en Naz i en Luís, eficaços embolcallant la veu d'en LCâG amb uns instruments
ben tocats i plantejats amb bon gust. Però t'han d'agradar les atmosferes:
només hi ha un mig temps en tot el disc, i la resta s'insinua, es construeix
lentament, acaba agradant, però sobta, i no és una escolta fàcil per a posar en
festes. Als americans els encanta definir aquesta mena de discos com a
"late at night music". Tot i que no se m'acudiria relacionar-lo amb
Frank Sinatra. Definitivament és un disc diferent a tot.
Per tant, el disc es va enlairant
lentament. Comença amb els temes més lents, i per una estona sents molt més
folk que grunge. Això no vol dir que el que ocorri aquí no sigui important
("God was Anunnaki" apunta un concepte que serà central en l'àlbum
que LCâG i jo estem començant a preparar, i "Cansautor" és una
crítica oberta als cantautors que es
creuen rock stars), però l'element grunge no comença a prendre
protagonisme fins a la pista 5, "Matando mi muerte". Atenció,
sobretot, als ambients de "Batman en Coripe" i de "Spies in the
city of the world", on la mescla que busca LCâG es presenta en tot el seu
esplendor. Finalment, "Dragones y mazmorras" torna a ser un tema
lent... enganyós: això és un final!
I aquí crido l'atenció sobre un
detall meravellós: LCâG s'ha arriscat i ha gravat totes les seves veus sense
processar-les en cap moment amb autotune. Això sol fa que aquest àlbum valgui
tot el seu pès en or: 41:03 de música autèntica.
En resum, estem davant del
treball d'un innovador. I un que ha tingut temps per a rumiar molt bé què volia
fer. Pot dir el que vulgui sobre escriure 15 temes en un temps rècord, que la
pura veritat és que es nota la feina que hi ha darrera d'aquesta velocitat. Un
disc així no s'improvisa. Per la meva part, felicitats. N'esperem la
continuació, que em consta que no trigarà a ser gravada.
Podeu fer-li un cop d'ull al disc
a: http://otomorecs.blogspot.com.es/2013/09/album-debut-de-le-clotet-avec-garces.html?m=1
i a http://leclotetavecgarces.bandcamp.com/. I finalment, aquí teniu l'entrevista en
video que li vaig fer ahir, feta amb uns mitjans modestos però sens dubte
interessant:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada