La nit dels discos vivents

Dilluns 23 a la nit em van arribar els quatre discos que Jay Farrar ven en exclusiva a la seva web. I que vaig poder escoltar en menys de 24 hores. En concret: 1) "Terroir Blues Dogtown Sessions" són mescles alternatives de les cançons del disc original, sense "Junks" ni veleitats experimentals. I la cosa guanya per punts. No és que sigui encara el millor disc de Jay Farrar, però hi ha molt més focus. De fet, l'absència d'efectes revela la bona qualitat tècnica de les gravacions originals. És com si en Jay hagués estat buscant un so radicalment diferent per a si mateix però el resultat se li hagués escapat de les mans. Aquí, el disc revela tot el seu potencial: un més que interessant disc "back-to-basics". Sorprenent que aquesta versió del disc sigui venuda només com a disc "per fans". 2) "Artifacts" i "1999" són gravacions en directe que, aparentment, van sobreviure al robatori de l'equipament de Son Volt ca. 1999. Havent-hi altres gravacions de Son Volt disponibles, aquestes no són en si mateixes imprescindibles, però són més que correctes i hi ha algun tresor amagat, com "Windfall" en compàs ternari. 3) "Live in St. Louis" és també un directe, molt posterior... i també molt recomanable: lectures fonamentalment acústiques (alguna elèctrica ocasional) sense bateria i amb mandolines, etc., dels millors temes d'en Jay, en un concert que quasi és un àlbum i al qual retornaré. Simplement excel·lent.

*****

A la fi m'he pogut escoltar els CDs que vaig poder comprar al concert de Lach a Manresa del passat 10 de març (llegiu la crítica del concert a: http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/03/lach.html). Recordem-ho: Lach i antifolk són sinònims. Normal que l'anés a escoltar, jo i l'antifolk estem molt més a prop del que pugui semblar. Per parts: 1) "Blang!", d'entrada, sorprèn perquè és un disc amb banda, amb un so molt bàsic però grupal. Recordeu que jo el vaig sentir a Manresa "a pelo", només acompanyat d'acústica. Pel que entenc (que no és molt), les lletres són força corrosives ("Teenage Alcoholic"!). 2) "Today" és superior tècnicament, amb la ràbia intacta. "Junior" és una cançó inusualment suau pels estàndards de Lach, però respon al seu toc com qualsevol altra cosa que hagi fet. Hi ha, també, tota mena de veus de fons i fosos d'entrada. Tot i que es nota que tots els temes han estat compostos només amb una acústica, ni que sigui perquè és un instrument omnipresent a qualsevol disc de Lach. A ressaltar, també, la portada, plena de missatges antisistema. 3) "The Calm Before" comença amb una acústica de 12 cordes i unes flautes. Es perd una mica de tensió en aquest àlbum, però no se li pot discutir que és l'àlbum "maco" de Lach, amb bons tocs instrumentals (especialment els saxos). En conjunt, en aquests àlbums no hi ha molta varietat, Lach prioritza el missatge per damunt de l'estètica, i això és a la vegada el seu punt fort i el seu punt dèbil. T'has de poder identificar amb el que fa i proposa. Almenys està clar que Lach és un músic molt més substancial que qualsevol "famós" de la TV. I això, en aquest cas, vol dir molt.

*****

Per acabar, m'he pogut escoltar, en CD remasteritzat i excel·lent so, el "Balance of Power" de la ELO. I m'ha agradat molt més del que em creia a priori. No dic que sigui el millor disc de la ELO, i de fet es fa estrany que la secció de cordes marca de la casa es vegi substituïda aquí per "strings" de sintetitzador analògic. També, "Endless Lies" sona una mica apart, delatant el seu origen en les sessions de "Secret Messages". Però el disc sona tranquil·lament a Jeff Lynne des del primer moment, el que vol dir que hi ha nivell, fins i tot per ser un dels discos més discrets de la ELO (potser amb l'"ELO 2"). Hi ha energia, i les cançons són interessants. Aparentment, la mala fama que té aquest disc es deu a que el masteritzat de 1986 era bastant inferior al que he escoltat jo, combinat amb què la major part del seu públic potencial el va sentir en formats com ràdios barates de transistors o gravat en cinta de cassette, molt habituals en aquella època. No dic que la cosa hagi millorat (ara tenim mp3 i auriculars de botó, sense anar més lluny), però aquest disc demana una puresa de senyal que el 1986 era pràcticament impossible d'assolir, fins i tot per a tot un Jeff Lynne.