Autoentrevista II (4 anys després)

 Avui he tornat a rebre a la meva inefable habitació d'alta densitat a l'equip de Tivizrí que tan amablement em va entrevistar fa quatre anys (llegiu aquí: http://lluispaloma.blogspot.com.es/2009/09/avui-faig-un-experiment-que-igual-dono.html). A priori, no crec que aquest cop la cosa sigui tan confessional i autorreveladora com aleshores. Però almenys aquest qüestionari em permetrà reunir en un sol lloc moltes de les preocupacions que he tingut aquest any, a mode de resum.

Riiing!

-Unitat Mòbil? És aquí?

Sí, passeu.

-Sí que està plena aquesta habitació!

Sí. M'agradaria trobar casa, però mentre sigui pobre ho tinc molt negre.

-(Ho hum) Ens ha dit un ocellet que ja no et dediques a la música...

Que no em dedico a la música? Però qui us ho ha dit? Vale, tinc màquines parades des del maig d'aquest any, però per motius de força major. Aviat tornaré amb empenta.

-Sorry... Era perquè crèiem que ara et dedicaves al dibuix...

Bé, això sí. No abandono la música, però des de 2009 que vaig a classes de dibuix i pintura, i sí, ha estat la manera que ara comenci a tenir obra feta. Sobretot dibuixos, però també tinc quatre olis. No grans obres mestres, però almenys aquesta part de mi ha ressucitat, ni que sigui en unes hores concretes de la setmana. A casa no em va bé per dibuixar.

-Temàtiques?

Vaig començar copiant a Monet, amb algun afegit. Però de tot plegat n'ha sortit una mena de fórmula, no tant en les temàtiques com en l'ús d'una perspectiva idèntica. A 12-13 anys el nen volia ser arquitecte, i arquitecte rabiosament modern i innovador (un plantejament molt poc realista, vist el que m'ha passat després). I aleshores vaig dibuixar moltes cases, no només en plan artístic sinó com a plantes, seccions i alçats. Doncs bé, he descobert que el que em surt més bé amb diferència són els edificis, i que quasi sempre construeixo amb perspectiva central, una mica en plan Peter Greenaway. Fins i tot m'he baixat fa pocs dies un programa gratuït de CAD per a intentar projectar de nou. Res de projectes construïbles aquest cop, més aviat trobar com projectar unes idees molt difuses que tinc a dins del cap i que necessito treure per a recuperar la definició visual.

-Bé, algun error hi haurà.

Sí... però no en el sentit que crec que penses, dibuixos que es poden estripar directament. M'adono que la meva obra com a productor d'audio m'ha ensenyat que uns bons acabats poden aixecar qualsevol cosa, i això ho aplico al dibuix en forma d'ombrejats i difuminats.

-Aleshores?

Durant uns mesos vaig participar en unes classes d'Artteràpia molt interessants i autorreveladores. En si mateixes em van anar molt bé, i jo hagués volgut continuar. Però de sobte una de les al·lumnes, equivocadament en la meva opinió, va convèncer a les altres de canviar-se de classe amb nocturnitat i sense anunci previ. Recordo arribar a la següent classe i trobar-me a la profe sola i trista. L'Artteràpia va acabar allà mateix, mentre jo l'escoltava explicar-me la debacle. Ho estem intentant refer, tot i que de moment no hi ha prou quòrum. Clar, estic dibuixant, però sense tant focus.

-Ja posats... de què van els teus dibuixos i pintures?

Així, de memòria, hi ha molts edificis, aquest cop també antics. Hi ha alguna persona inventada, però no és el meu fort. El més important és una sèrie de dibuixos on un entorn familiar es veu afectat dramàticament per algun gran foc, explosió o lluminària inexplicable, dibuixos que són la conclusió lògica dels poemes que vaig fer fa 7 o 8 anys en la mateixa línia. Finalment, el parell de còpies variades de Monets, i un quadre que em va portar molta feina i on apareix un "toro" de gasoil a davant del moll de càrrega del magatzem on treballàvem abans que jo obtingués la pensió d'invalidesa. Penso que està bé parlar de llocs de treball i de vida obrera. Sí, estic en una situació on sóc molt pobre però puc esperar amb comoditat uns diners cada mes. Però sóc obrer, i en aquell lloc de treball em vaig guanyar les credencials per a ser-ho. I les històries que em van explicar els treballadors de l'empresa propietària del magatzem em van marcar. Oblida't dels vividors i ultres de la premsa rosa (o blava), els treballadors són les persones de veritat, les persones que es mereixen respecte, la gent que de veritat hauria de sortir per la TV.

-Has llegit algun text al respecte?

Poca cosa. Ara estic intentant llegir de nou. Bé, llegeixo molt per internet i en format electrònic, malgrat haver-ho de fer amb l'ordinador de torre i no amb un llibre electrònic. Em refereixo a llibres, em costa enfrontar-me a 300-500 pàgines de manera organitzada. Però almenys un llibre obrer me l'he llegit: el "Manifest comunista" de Karl Marx i Friedrich Engels. No comparteixo tots els seus extrems, però almenys m'ha quedat la noció de plusvàlua, la de classe obrera, i la de ser propietari dels propis mitjans de producció (en el meu cas, l'Unitat Mòbil, que em permet gravar amb molt poc cost). També he conegut a certa amiga anarquista, i és a través del seu exemple que vull llegir-me un parell de textos anarquistes, simplement per a veure què tenen per a oferir-me. Entre ells "Déu i l'Estat", de Mijail Bakunin. De fet, hi ha un corrent d'opinió que assegura que actualment l'esquerra està en crisi, que no té model definit. Jo busco, si més no, formar-me la meva opinió. Essent independentista català, i estant molt definit per aquesta banda, està clar que no em puc declarar anarquista (tot i que hi va haver un període de la meva vida, dels 17 als 24 anys, en què sí que em definia així): estic col·laborant en el sorgiment d'un nou estat. Però crec que no em puc tancar a res, almenys mentre pugui portar a conseqüències positives per a tota la societat. I vull definir-me també com a persona d'esquerres. De fet, tinc ja decidit que si com a independentista català sóc nacionalista i patriota, com a obrer i persona d'esquerres sóc clarament internacionalista. Un de molt còmode (ho faig tot a davant de la pantalla de l'ordinador), però actiu en la difusió d'informacions d'interès. I, sí, hauria de participar en més manifestacions, tot i que hauria d'arribar un moment en què les manifestacions no fossin ja necessàries perquè el poder estigues efectivament en mans de les classes obrera i mitjana, poder entès de manera democràtica, assambleària i descentralitzada. Únicament puc entendre una estructura estatal com la mínima imprescindible per a evitar un fenòmen de buit de poder que pogués ser ocupat per gent amb ganes de fer mal. I no estic d'acord amb estats-monstre com l'espanyol o el xilè, aparells massius que governen en contra dels seus governats, sobretot mitjançant aparells coercitius formats per les mateixes persones de les que ens haurien de defensar. De fet, considero que fins i tot amb les democràcies liberals no n'hi ha prou. No podem limitar-nos a votar un cop cada quatre anys i llavors haver d'assistir impotents a com els polítics que hem votat entre tots tenen les mans lliures per a fer i desfer impunement, sovint saltant-se el seu propi programa electoral. Mariano Rajoy, Sebastián Piñera, José Ramón Bauzá, Barack Obama o Angela Merkel són noms que ens haurien de servir d'advertència de tot el que pot sortir malament amb el model capitalista i econòmicament liberal que tenim. Tinc molt clar que a l'estat espanyol no vivim en una democràcia, i que un programa de regeneració democràtica a fons és perfectament defensable en aquests moments (i en general).

-Certament escrius molt, a tenor d'aquesta resposta. Ho fas també d'una manera més creativa?

En el que puc sí. I aquí he de fer esment a la gent d'Un Munt De Mots, grup en el que estic des de fa, crec, tres anys. Són una molt bona influència en la meva vida, i estar allà m'ha estimulat a tornar a escriure ficció. Sempre contes curts. He intentat i continuo intentant escriure un text llarg (novel·la), però tinc molts problemes per a filar una trama coherent, lògica i factible, el que sempre m'ha resultat un obstacle. Escrivia contes curts que les meves companyes d'UMDM m'assenyalaven com a possibles primers capítols d'una novel·la, només per a estampar-me a principis del segon capítol. Ara estic provant d'escriure primer una sinòpsi i de definir uns personatges amb fitxes personals, una cosa que m'està resultant molt difícil (però hi ha tot d'idees). En cas de sortir-me'n, una sinopsi ben travada em permetria abandonar-me a escriure cada capítol amb xarxa de seguretat, sabent que el final del treball és a l'abast. L'únic que em té preocupat és que encara no he trobat quan llegir "Olor de colònia", de l'ànima d'UMDM Sílvia Alcàntara, i vull fer-ho per a correspondre-li tot el que de bo ha fet per mi, tant amb UMDM com amb el curs d'escriptura creativa que m'hi va permetre entrar. Estic, de moment, llegint llibres molt curts sobre com escriure, i el propòsit és clar: despendre'm definitivament del bloqueig de lectura que em van provocar a l'Escola Pia i agafar l'habit de llegir, i així no perdre'm un munt de llibres bons que em podrien agradar o fins i tot marcar. Tinc una gran biblioteca particular esperant-me. I la Sílvia ens recomana, sobretot, que llegim, no només per plaer sinó amb ulls d'escriptor, una mirada que jo he d'entrenar encara, tot i que els contes dels altres unmuntdemoters m'hi estan ajudant.

-Ens podries comentar algun d'aquests projectes inacabats?

El primer que vaig fer (només un primer capítol), fet per a tenir un projecte llarg, anava sobre un guitarrista al que li robaven la guitarra, i em vaig adonar de dues coses: a) a partir del segon capítol, totes les opcions que tenia acabaven inevitablement amb ell anant tranquil·lament a la policia i presentant una denuncia normal i corrent, amb el que no hi havia novel·la; i b) tot plegat no era més que una excusa inconscient per a parlar de guitarres. Calia, doncs, canviar. Els meus companys unmuntdemoters em van assenyalar que un conte que els havia passat, el de la noia que marxa de casa, era un bon primer capítol, però també em vaig bloquejar perquè, tot i tenir potencial per a escenes interessants, l'argument que vaig intentar travar tenia tants forats lògics i de documentació que ho vaig haver de deixar córrer. Bé, hi ha una idea nova que de moment només tinc apuntada en una frase i que he de treballar molt i bé, però que potser podria ressucitar tot el projecte. Però és aviat per a dir-ho. Al final, fa dues o tres setmanes vaig decidir apostar per una idea que em va venir de llegir sobre un aeroport, idea que de moment és una simple llista d'aconteixements i que no acabo de travar, però que almenys podria arribar a portar al meu terreny (és a dir, una marcianada). Potser a base de provar-ho me'n sortiré. De moment, però, només em surten contes molt curts, tot i que algun ha estat considerat prou bo com per a ser penjat a la web d'UMDM. Potser m'hauré de fer contista, qui sap.

-Abans que ens n'oblidem: per què dius que a l'escola et van bloquejar la lectura?

Molt simple: lectures obligatòries de llibres que no m'interessaven en absolut, seguides d'haver de fer un treball pesat i extens per a que el profe de torn comprovés que ens havíem llegit el llibre. Em van equiparar lectura amb treball. Ja no tornes a llegir amb una noció de plaer per la lectura. Estic intentant desfer-ho, però ho tinc gravat a foc, i per a mi és trist, perquè a sobre jo era el que llegia millor en veu alta de la classe (me'n va ensenyar la meva àvia Maria a dos o tres anys d'edat). Ara mateix només aconsegueixo llegir llibres tècnics i de música, més algunes revistes concretes sobre guitarres, que són el meu territori. I em va passar un altre fenòmen paranormal a l'escola: la poesía. No la poesia com a tal, sinó tota una constel·lació d'elements que me la van fer avorrir d'entrada, almenys per uns anys. Entre ells, reduir la poesia a rima i mètrica, fer-nos llegir els poemes més buits de cada autor, i fer-nos escriure horribles poemes sobre cels blaus i flors. De fet, el mateix passava amb qualsevol tipus de redacció. Per exemple, ens feien participar en concursos de redaccions i a la vegada ens imposaven el tema, escollit amb tan poca imaginació com es pogués, i això dinamitava automàticament els resultats. No vaig comprendre què passava fins que el meu amic Joan Soler em va animar a escriure: incialment eren textos molt dolents amb una obsessió per la violència, però de sobte estava triant jo mateix el tema, i la meva implicació va canviar dramàticament. Això m'ha dut a ser un gran generador de cultura, però un lector pobre. És una situació que no m'agrada. Però almenys puc acabar amb una anècdota divertida: en un dels dos darrers cursos a l'escola, el professor de català ens va fer escriure una redacció sobre els règims per aprimar en la que ens havíem de posicionar a favor o en contra. Absolutament avorrit per l'elecció de temàtica, i amb tota una tarda per endavant vaig escriure un text molt obedient... però llavors el vaig transcriure a l'inrevés en signes de l'alfabet fonètic internacional, el vaig llegir així mentre em gravava en cassette, i llavors vaig obrir el xassís del cassette i vaig girar-li la cinta físicament per a que sonés a l'inrevés, restituïnt el missatge original. Era un mètode molt cru, i es perdien molts aguts, però em van dir que amb el text escrit al davant es podia arribar a entendre la redacció quasi a la perfecció. Apart de deixar al professor en qüestió al·lucinant en colors. Va ser molt bo.

-Tens algun autor favorit?

Cinc, de fet. He de trobar temps per a acabar-los de llegir, però tots quatre m'han proporcionat moments fascinants, dels pocs que recordo en llegir. Pere Calders va ser el primer en interessar-me, i sobretot m'ha marcat molt la seva novel·la experimental "Ronda naval sota la boira" (1966): es pot dir que moltes de les coses que escric són "Rondes" en petit. També James Joyce (vaig tenir un període molt experimental mentre em llegia "Ulisses", tot i que reconec que no vaig aconseguir llegir més de dos capítols del "Finnegans Wake"). Stefan Zweig seria un tercer (en tinc moltes edicions antigues), i la Sílvia Alcàntara me n'ha recomanat "Novel·la d'escacs" (sí, la llegiré, sé que el bon vell Stefan no em fallarà). I un quart seria Salvador Espriu (de moment, "Cementiri de Sinera" i "La pell de brau"). I el cinquè seria Georges Simenon, almenys amb la sèrie de Maigret. I un últim llibre a destacar: "Rayuela", de Júlio Cortázar, que vaig llegir amb l'esquema llarg.

-Comic?

Ja, ja, ja!

-Volem dir aquells llibres amb dibuixos i globus de text. Molt dolent l'acudit.

Mira, doncs, Hergé (sobretot "Les joies de la Castafiore", és el llibre d'un sord tonal però és molt divertit), E. P. Jacobs (sobretot "La marca groga", tot i que no sempre els seus arguments són prou lògics), els Astèrix de mentre René Goscinny estava viu (ho sento, però Albert Uderzo no és un guionista), i el Mortadelo (o almenys l'època bona, entre 1969 i 1979; la veritat és que ha deixat de ser divertit amb els anys).

-Amb la teva mare heu viatjat molt aquests darrers anys. Què ens en pots comentar?

Que hi ha hagut tres viatges bons: Viena (2009), una ciutat que recordo molt bé malgrat l'obsessió nacional amb el Francesc Josep i la Sissí, de qui només puc dir que eren un parell de dos i que no se n'hauria de recordar ningú si hi hagués un mínim de justicia en aquest món; Edimburg (2010), que ens va servir per a agafar una bona dosi d'Escòcia i que és un dels meus favorits, espero que se'n surtin amb la independència; i Cracòvia (2012), un bany de sensacions i una ciutat molt maca, tot i que la gent era molt tancada (almenys vaig tenir una lliçó d'història amb la visita a Auschwitz, de la que en tinc fotos en blanc i negre, no oblidem, us ho prego; i el viatge em va servir per a descobrir a Czeslaw Niemen i a una debilitat meva, Filipinki). També, dos de dolents: Benalmádena (2011), en el que ens vam passar una setmana tancats en un hotel per pluja torrencial quasi constant; i Nord de França (2013), en què ens van robar les maletes el primer dia i la resta del viatge va ser un horror. Precisament perquè aquest darrer va sortir tan malament, he decidit no viatjar més. He descobert que el meu autèntic lloc de repòs és el meu estudi. De totes maneres, tot just ara començo a estar més tranquil, i encara he de fer un parell de feines per a TERME que comencen a ser urgents. Tinc el son girat. No ha estat un bon estiu.

-Sempre et queixes que estàs estressat.

Cert. Estic cremat. Cremat de la música clàssica. Sí, a Cant em van fer recuperar la veu, però al Conservatori hi ha tota aquella obsessió per fer-te assajar i fer concerts. No s'adonen que alguns necessitem estar "de laboratori", sigui perquè alguns només volen aprendre música pel seu gaudi personal, sigui, com és el meu cas, perquè som músics d'estudi. Sí, aquell espai nou on un pot ser creatiu i crear sons impossibles d'obtenir en un escenari. Els concerts haurien d'estar prohibits pel Ministeri de Sanitat. Però és que, a més, al Conservatori tenen unes idees del segle XVIII. Només t'ensenyen a fer de MIDI file, cantant el que hi ha en una partitura, sense que et puguis atrevir a volar pel teu compte. La marca dels ambients de música clàssica és la inseguretat, les idees conservadores, i la creència en les visions "màgiques" i "emocionants" de la música. Fa molt poc vaig tenir un incident lamentable: un professor del Conservatori va escriure un post "emocionant" a Facebook, i jo li vaig dir que allò no era cert (cosa que crec). I de sobte un munt de gent se'm va tirar al damunt dient-me pedant, no volent-me entendre, dient que sort que no eren enginyers de gravació i es podien emocionar... Va ser molt desagradable, jo només deia el que em sembla elemental i lògic, i coses així et fan pensar que al Conservatori hi vaig perdre miserablement el temps. Ja quasi no escolto música clàssica. I vull innovar. Netejar l'aire viciat. Proclamar que estem al segle XXI i que han passat tantes coses aquests darrers cent anys que pretendre ignorar-les és retrassar la història de la música. Busco l'avenç cap a una música com a ciència en què els coneixements sobre com s'ha fet una determinada peça serveixin per a assegurar la qualitat de totes les peces subsegüents, en un ambient d'evolució perpètua. Algoritmes. Sistemes. So. Però hi ha gent que no vol escoltar, que es tanquen en banda i no volen sortir de l'àmbit de la "sabiduria convencional" sobre el tema, el que ens han martellejat a dins del cap des de l'escola, els reflexes condicionats. I cal desafiar aquesta "sabiduria convencional". Pel que fa a com m'afecta tot aquest afer, he decidit tallar la meva carrera de cantant clàssic perquè m'era un obstacle. Continuo a la coral, però res més.

-A què creus que es deu la crisi de la indústria discogràfica?

A una pura falta de criteri musical, junt amb un cert pecat d'orgull des dels despatxos i, simplement, que s'ho han muntat fatal a l'hora de publicitar els seus productes. És caríssim emetre un nou single per ràdio i TV en els pocs espais que tenen disponibles. Les poques discogràfiques que s'ho poden permetre (quasi es podria dir: les tres "majors") hi arrisquen molt econòmicament. I aposten només per "artistes" que obeeixin totes les ordres i que, sempre segons el seu inefable criteri, siguin vendibles. Clar, a les ràdios i TV's només hi acaben arribant desastres, nois i noies joves i guapos que necessiten del plug-in autotune perquè no saben ni afinar. Música per a sords tonals, el que és un contrassentit. I aquí jo ho dic clar: mentre les "majors" insisteixin en fer-nos escoltar chumba-chumbas, reggaetons i cantants supersexys però sense talent, el públic continuarà pensant que la música és, com a molt, un soroll rítmic per a ballar en una discoteca. No la valoraran. I així no es fomenta un mercat. L'eMule no és una casualitat. Si la gent valorés la música, farien mans i mànigues per comprar el CD o el vinil. Per tant, aquí fallen moltes coses. I, tornant a la part de publicitat, està clar que si en un país com els EUA es considera que vendre 200.000 còpies (que és un munt de gent) és un fiasco complet, és perquè els costos de publicitat són tan grans que l'operació només surt a compte si es venen molts milions de discos. També aquí hi ha d'haver un replanteig.

-Quines alternatives hi veus?

No moltes, però almenys et puc descriure les meves estratègies de cerca de música: anar a concerts de músics desconeguts que toquen en petits bars, fer servir internet (i en particular Facebook) per a fer "exploracions a l'aventura", i marcar "altres opcions" quan busco una determinada cosa a la Mula. Aquesta última frega la il·legalitat, però per exemple em va servir per a descobrir un recopilatori de James Last que em va agradar i que em vaig acabar comprant en CD. Si de veritat m'interessa una proposta, sempre l'acabo comprant en CD. En tot cas, he après a escoltar primer i opinar després. També segueixo "ramificacions" a partir d'un artista favorit. És com he descobert, per exemple, a Son Volt, a partir de Wilco. I, com a alternativa, crec que s'ha d'apostar directament pels artistes sense discogràfica. N'hi ha tants de bons, que la seva entrada sobtada a l'escena professional seria un glop d'aire fresc, un autèntic revulsiu. Ara mateix, només es publica entre un 3 i un 5% de la bona música que es fa a Catalunya. I si compteu que la resta del que es publica, realment fluixot, és el 95%, tindreu la clau per a entendre la magnitud del problema. A més, la majoria de blogs que se suposa que difonen música alternativa actuen com si fossin grans discogràfiques, privant a certes propostes de rebre difusió o directament cobrant diners als pobres músics desconeguts per deixar-los aparèixer al seu blog. Jo ja ho he vist tot.

-Quin és el teu futur en tot això?

Un tal Jose s'ha interessat en publicar els meus discos. Encara no hem tancat res, però és el primer cop en deu anys que algú s'interessa de veritat en publicar-me. Admeto que estic molt agraït i esperançat. Només espero poder acabar aviat els discos que tinc a mig i posar-me a publicar-ho tot. Per a mi serà molt més fàcil mantenir-me que arribar. Estic satisfet de la feina feta i de la que tinc propera a acabar. Poder viure a l'estudi... Seria fantàstic.

-Què et consideres, com a músic?

Compositor. I productor discogràfic. La resta només m'interessa per a ser autosuficient a l'estudi i per a buscar noves idees. No sóc un intèrpret. Només m'interessa crear, descobrir nous territoris.

-Noves descobertes? Músics, volem dir.

De Son Volt ja quasi ho tinc tot. I estic en fase completista d'ABBA, ELO, Tom Petty i, sobretot, Phil Spector, de qui sóc un admirador musical total (tot i que no de l'home, recordeu que va matar a Lana Clarkson). Tots aquests m'agraden i els estudio atentament. Tinc també la caixa de SMiLE, tot i que això és més completar una fase Beach Boy que per a mi ja ha passat una mica.

-Què ens pots dir dels Visitants?

Des d'un punt de vista estilístic i d'influències, es tracta de tres músics molt bons i clarament rock que toquen la música d'un pirat (jo). Clar, l'interessant és veure com conflueixen les idees de tots en un directe que, com penso que ha de ser, no té molt a veure amb el que faig pel meu compte a l'estudi. El Marc és un molt bon guitarra solista amb molta autoexigència. L'Albert és també molt bo al baix, i sorprenentment és el productor natural del grup, perquè controla molt tot el tema tècnic (de fet ho estudia a la UPC -o a la UMac, potser-). El Mario és un bateria creatiu i amb molt bon pols, i sempre serà el que va tenir la primera idea del grup. I jo sóc a la vegada el paio experimental del grup i el músic més indisciplinat (bé, reconec sentir una certa pressió en ser un autèntic destraler tocant amb gent tant preparada). Sé que el punt fort del grup és aquest so "rock'n'roll" amb distorsió i a la vegada força definit que obtenim. Els punts dèbils, que no podem fer harmonies i que no acabo d'arrossegar-los a terrenys més aventurats. Però no us enganyeu: no és la meva simple banda d'acompanyament: som un grup de quatre persones, cada una amb un 25% de quota d'opinió, i les decisions es prenen per majoria. Com ha de ser.

-I LCâG?

Fa dos anys i mig que ens coneixem, de l'època del Macondo Bar, i hem arribat a ser molt amics, malgrat que ell viu a Manresa i això fa que ens costi una mica quedar per a dur endavant els nostres projectes. Entre ells el de "Height Anunnakis", projecte en col·laboració que promet.

-Parla'ns, per acabar, dels discos que has fet des del 2009 cap aquí i de projectes futurs.

Això durarà estona, així que posem-nos-hi còmodes i relaxem-nos prenent una tassa de tè a la Plaça Major (fi de la cita).

-Feina 2.0?

Té un regust agredolç. Aclareixo ja d'entrada que no em carrego els resultats en la seva globalitat. Vaig lluitar dur per aquest disc, i crec que el resultat final se sosté força bé i que el disc està preparat per a enfrontar-se al món. El problema va ser un de pressió: era l'època en què a tothom se li havia fotut al cap que jo havia de fer un concert, imprescindiblement amb música meva, o s'ensorrava el món. I amb el "Corrupció" no podia muntar un concert (només muntar "Granollers" amb Els Visitants ja ens haurà portat sis mesos d'assaigs), pel que un nou àlbum es feia urgent per a generar-me de cop un repertori de directe. Clar, anava contra el rellotge. L'únic que tenia era un disc de demos, el "Busco Feina", fet de mala manera el 2006 només per a colar-me en una discogràfica, i amb allò no anava enlloc. Era horrible. D'alguna manera, vaig unir idees d'"allò" (amb piles i piles d'overdubs) amb cançons velles sense "casa" i algunes cançons noves. Fins i tot vaig treure, el desembre de 2009, un "(Ja no) busco feina" ple d'errors de gravació, només per a poder fer el concert. El setembre de 2010, just en acabar el "petit complot", vaig dedicar unes tres setmanes a arreglar els problemes (lletres "desaparegudes", "amelodies", lletres dolentes, algun tema que es va treure per haver estat rebut pèssimament...), i el resultat final és a la fi prou bo. Però aquí és on vaig: d'haver pogut entregar directament el disc sense pressió el setembre de 2010, el resultat podia haver estat encara millor. I, sobretot, més unitari i cohesionat. El qual no vol dir que rebutgi el disc: com a "casa" per a les mescles finals d'"Automatic Day", "Amsterdam" i els "Misticismes", està clar que és el meu disc més popular, cosa que m'alegra.

-petit complot?

Per a mi va ser un assumpte delicat. El resultat final camina força bé, però va ser fet en un moment molt difícil per a tots els implicats, i fins a un cert punt això es nota en el disc final: malgrat els meus esforços com a productor per a buscar una unitat, el disc acabat es divideix en parcel·les clarament audibles, i els únics que vam fer un esforç per encaixar musicalment vam ser els, per sort, principals actors, el Ferran Baucells i jo. Però ni a M ni a la Itzi el concepte del disc els importava. De fet, quan cap al juny de 2010 vaig saber amb pocs dies de diferència que el frn i M havien trencat i que la Itzi estava molt disconforme amb la primera mescla de "You", a la vegada que no hi havia manera que M acceptés res del que li anava passant de "Winter Boots", jo vaig arribar a creure que el disc no es podria acabar mai. De fet, amb el frn vam poder dialogar i acabar (molt bé) la seva part del disc. I M va aportar, almenys, algunes veus que van ajudar a temes com "Brillant" o "Shelby", cosa que li reconec. Però "You" va quedar malament, discordant amb tot el que l'havia precedit en el track list definitiu, i el tema d'M va ser salvat per una suggerència del frn que casualment va donar bon resultat. Però aquests dos temes no haurien d'haver format part del disc, i reconec estar molt emprenyat pel fet que també li havia dedicat hores d'estudi a unes gravacions d'M en solitari i també de Fiodor, i de sobte tot va quedar interromput i ella quasi que ni em dirigia la paraula. Em vaig sentir utilitzat. No és així com es fan les coses. Per tant, disc que em fa sentir ambivalent (bé, almenys "Shelby", "Boston", "Arribant a l'illa" i els temes del frn van funcionar) i que pels problemes amb les noies dubto que es pugui publicar mai comercialment. Almenys l'amistat amb el frn va superar la prova, i per a mi això és el més important, tenir-lo com a amic, un amic que val molt. Un últim detall és que, tot i que s'ha redimit llargament amb la producció del "Més brots" de Ran Ran Ran, l'EP "7" de Tired Hippo havia sortit una mica sord per la producció de l'Albert de Gúdar, aleshores no gaire expert, i era per aquest motiu que jo vaig plantejar el "petit complot" com una producció ambiciosa, potser enganxant als altres per sorpresa. Espero que no s'hi vegi ego aquí. Sóc fan tant de TH com de Ran Ran Ran.

-Himnes?

D'alguna manera, el fet que ha estat el meu disc més fàcil de gravar li ha donat molta frescor. Només en lamento l'haver gravat les veus en una sola sessió de set hores, en part per a evitar problemes d'EQ, però també perquè no tenia més temps. La veu, al final de tot, comença a patir si s'escolta amb atenció. Malgrat tot, és una de les meves millors obres, i em sap greu que no sigui més popular. També, dir que el que m'ha acabat d'emprenyar amb el Conservatori és que, després de cantar durant deu anys als concerts de tothom encara que fós a base de no poder acabar discos, quan jo vaig demanar ajuda per a muntar un concert d'"Himnes" amb molt poques persones, ningú no va moure un dit per mi. I clar, fins aquí hem arribat. També veig com un gest inútil haver musicat textos d'himnes protestants, perquè no m'ha obert les portes que jo volia que m'obrís. Crec que definitivament no m'entenc amb la gent religiosa.

I els futuribles?

1) "1964": les regravacions l'han convertit en un disc tan poderós, que em pregunto com punyetes hi cantaré. Però reconec que si l'hagués pogut acabar d'una volada el maig-juny d'aquest 2013, hagués estat un disc molt carregat d'energia. Em va deixar amb una sensació de poder, que em podia menjar el món. Qui m'ho havia de dir a mitjans de 2011, quan vaig abortar la primera versió de l'àlbum perquè no funcionava! N'existeixen lletres definitives.

2) "1980": el pas intermig entre la primera versió del "1964" i l'actual, en termes de qualitat i de producció. Gravat simultàniament amb "Himnes", i també pendent de veus. Vull provar d'afegir-hi un parell de solos experimentals de guitarra, per a reflectir millor una certa època. També n'existeixen lletres definitives.

3) "Santuari": les bases, amb una o dues excepcions, existeixen des de finals de 2007 com a mínim (alguna data de 2005, de l'època d'"Automatic Day"). Li falten les lletres i algunes partitures. El 2008 li vaig fer un "set" de lletres molt compromeses i combatives, però de nul nivell artístic, que haguessin convertit el disc (llavors titulat "Partisà!") en inescoltable (aquelles lletres les podeu llegir aquí: http://lluispaloma.blogspot.com.es/2008/07/presentaci.html). Aquest disc resumeix per si sol el perquè del meu embús creatiu: massa poc temps disponible, massa caos, i massa pressió a sobre.

4) "Eight Anunnakis": és sobretot idea de Le Clotêt Avec Garcés. Tenim les idees, ara les hem de gravar. Sobretot jo, perquè sóc el que hi entén més dels dos en producció. Les lletres les farà ell, que hi té més traça.

5) Demo d'Els Visitants: multipistes completats entre tots, pendent de mescla, la farà un amic de l'Albert que es diu Toni, que és el que ens va gravar les bateries. Voldria afegir-hi "A Church Is Burning", però no trobo el temps i la calma per gravar-la i deixar-la a punt per rebre els tocs dels altres.

6) Disc instrumental amb Hammonds: depèn de si pel desembre puc arribar a adquirir el mòdul "tipus Hammond" que seria necessari pel projecte. I sí, seria completament instrumental. És l'únic que sé. No m'hi posaria fins acabar els projectes anteriors, intentant estar fresc i provant noves idees i sons de guitarra molt processats. Hi recolliria algunes idees tècniques (sobretot accidents creatius controlats) que volia el·laborar en un projecte anomenat "1965" que en si mateix no veig viable.

7) Disc Country: un altre projecte pel que tinc un parell de models ("Shelby" al "petit complot" i una base titulada provisionalment "Country & Western" al "Santuari") però que està per començar. Em serviria per a explorar les meves obsessions amb Jay Farrar i altres grans del country nou i antic, mirant de dur-les al meu terreny. Però està per començar.

8) Disc de vaixells, i Peça orquestral: per diversos motius, aquests projectes queden a la recàmera per si una dècada d'aquestes arriben temps millors. De fet, tinc les idees per a la peça orquestral, però no té sentit compondre un "Corrupció V" si no és exclusivament per a fer-lo en concert, i aquí hi ha dues orquestres de Terrassa i Granollers que ni tan sols no em van respondre els correus que els vaig enviar, pel que considero que no cal llençar més hores en aquest projecte. I pel disc de vaixells he arribat a reunir tota la documentació, però és un projecte impossible si no em puc tancar a casa de manera definitiva. (Almenys, una noticia de darrera hora em reviscola l'esperança en el meu "Requiem", però és d'hora per a donar res per segur). En fi, que a partir d'ara compondré només coses que només depenguin de mi mateix i del meu estudi. És la millor via a seguir.
I 9) PIB: supergrup Paloma Ibañez Baucells. Està encara a les beceroles, però donarem guerra.

Doncs amb això queda tot dit sobre aquesta entel·lèquia anomenada Patinet. Retornem la connexió als nostres estudis de Sant Joan Despí.