Avui comencem en plan de comèdia: a finals de novembre vaig estar a Benalmádena a veure com plovia i ventava. Vam fer un parell d'escapades a Màlaga a veure Picassos a les dues breus pauses que hi va haver, però per la resta va ser una pèrdua de temps. M'havia de relaxar i vaig tornar nerviosíssim. I a encadenar agenda fins...
...el dissabte 4 de desembre a Cardedeu. Va anar molt millor del que em temia, a partir del moment que els productors d'"Unpluggeds Cardedeu" (RTV Cardedeu i ASMUCA) em van demanar de treure tres cançons del set list i així em vaig poder centrar a fer bé set cançons amb el grup (primera presentació d'Els Visitants!), una sol i una altra amb l'armònica del Ferran Baucells. Quasi tot primeres preses (excepte dues segones: "Buy Guitars" i "Shelby Avenue Bridge"), i m'enviaran un DVD amb el programa, que no sé quan s'emetrà però suposo que aquest mes. Moltes gràcies a ASMUCA per l'oportunitat de gravar aquest programa, del que els participants n'estem molt satisfets.
Ara, hi haurà una cita en solitari el dijous 20 de gener al Centre Cívic Francesc Macià. Tot just dues cançons amb pregravats per a telonejar a una parella de cantants clàssics amb pianista. Així es tancarà una exposició col·lectiva on també exposaré el meu primer oli (millor rebut del que em pensava).
Pot ser l'últim any que el 6 de desembre fem canelons per Nadal amb la mare. Aquest cop han estat tan difícils de fer que la mare va dir una cosa així com "el proper any, els comprarem al Bonàrea!" També estic fent neteja del disc dur, esborrant coses que van quedar a mitges però que no s'han tornat a tocar em molt de temps. Necessito l'espai per a nous projectes que vagin sortint. Almenys, el masteritzat pel Maurici Ribera està ja quasi acabat i hi ha bones sorpreses.
Una cosa curiosa que em va passar un dia a Facebook va ser un anunci on regalaven un àlbum per internet. Admeto que me'l vaig descarregar. Deia "Brett Detar - Bird In The Tangle". Un cop escoltat, no està malament, tot i ser irregular (hi ha almenys dues cançons que semblen acabades amb presses, i falla el "pedal steel") i no innovar gaire. La millor cançó (i la més arriscada d'un disc bastant conservador) és "This World Ain't Got Nothing". En general és un disc que no sé si hauria comprat, però que em crida l'atenció que el regalin a internet quan està fet en bons estudis que devien costar una pasta. El nou concepte del disc com a simple eina promocional? Fotuts estem.
A l'estudi hi he fet un afegit: el Fostex torna! Encadenant tot de coses puc tenir totes les connexions fetes i accessibles, i gravar ràpid. I estic gravant ràpid: encara no sé en què acabarà, però en una setmana he gravat nou pistes de base. No hi ha meravelles, però demà encara en podria sortir alguna. Reconec que estic treballant ràpid perquè no em vull tornar a trobar amb un projecte parat perquè algú te grans idees de què em pot fer fer. Les diferències amb el "Feina 2.0" són una gran influència dels Drifters, fugir del bum bum bum però no d'altres tipus de patrons rítmics, i la velocitat de treball. No serà un gran disc, però em dec fer-ne un. Per a mi. Encara que mai no el pugui publicar. En tot cas, potser pel febrer...

Faig aquesta entrada per a recollir, apuntar i comentar tot d'impressions que m'han arribat aquests dies, sobretot a l'entorn dels dos discos amb els que m'he vist involucrat recentment i que han vist la llum final amb potser mig mes de diferència. Com a tal entrada, aquesta ve a ser una mena de continuació d'aquella autoentrevista que vaig publicar en aquest blog el setembre de 2009 (http://lluispaloma.blogspot.com/2009_09_01_archive.html). Només que... no és una autoentrevista. Allà vaig fer un acte únic de confessió pública, i aquí l'únic que hi ha és compartir quatre opinions que tinc per a dir, i aprofitar que tinc un blog per a dir-les...
Primer de tot, un parell d'apunts en resposta (respectuosa, penso que va escriure un text molt perceptiu, bé que elogiós) al text de Jordi Ibañez que vaig publicar a l'anterior post. Per una banda, jo admeto preferir "Boston Tea Party" al "Magnitogorsk" original, i les raons són una lletra molt més enfocada i comprensible, una qualitat de so molt superior a la demo de 2005 així titolada, i una melodia de veu que no m'obliga a desafinar com un condemnat a l'hora de fer els aguts (el primer que t'ensenyen a Cant és escollir el repertori en funció de la pròpia tessitura). No dic que algú altre no pugui pensar diferent, però aquí, almenys, puc exhibir un criteri clar. Per l'altra banda, hi ha hagut negociació sobre el so final del "petit complot", però penso que el so en els temes del frn i meus és el que jo estava buscant com a productor (de manera que defenso les mescles finals), i només en els dos temes femenins hi ha un compromís (prou ben resolt pel que fa a Winter Boots, mescla que assumeixo, mentre que You és el resultat de l'intervenció de quatre persones -comptant-me a mi- i està resolta al gust de la seva autora, tot i que certament sona una mica apart).
Segon punt: deu fer uns deu dies una persona (de qui guardaré la identitat) em va escriure un correu per a dir-me com li havia agradat el "Feina 2.0". Era un correu relativament llarg (que no publicaré com a tal), i el cas és que el vaig respondre amb deteniment. I el que ofereixo aquí és una variant de les meves respostes -les crec prou interessants i reveladores com per a compartir-les-, introduïdes de manera que vosaltres els lectors pogueu seguir de què va. Procedim.
1) En aquell text s'hi comentava una suposada fama d'home hermètic que em comentava aquesta persona i que pel que es veu formaria part de la meva imatge. I és una cosa que m'ha cridat força l'atenció. No sé si aquesta fama es deu a què les lletres del meu primer disc em van sortir rebuscadetes, però el cert és que ara mateix, si Frank Stella deia “el que veus és el que veus”, jo puc dir “el que sents és el que sents”. Realment no m'agrada l'hermetisme. Pot ser que alguna obra d'altri sigui prou bona com per a superar aquest handicap, però reconec que m'agrada parlar clar i català, i miro de fer-ho sempre. Sobre la música, és una forma d'ona (o variacions de pressió a l'aire), i si la mireu així no tindrà cap secret.
2) També s'hi parlava d'un ocasional "escenari operístic" en algunes cançons del disc, referint-se segurament a que algunes de les cançons més lentes anaven molt de strings i pianos, atenuant-se el component pop. Pot ser que el que passi sigui que m'he passat anys estudiant Cant i no sóc gaire espontani. Sóc més un cantaire de coral que un cantant solista, i encara menys sóc un fiera que domini l'escenari. Una anècdota que vaig recordar ahir us il·lustrarà fins a quin punt tot és casualitat: la primavera de 1996 vaig tenir l'oportunitat de compondre una peça que molts anys després vaig revisar en profunditat i que s'ha inclòs al Feina -versions 1.0 i 2.0-, els “Misticismes”. En haver-la hagut d'inventar sobre la marxa, vaig haver de passar particel·les als músics abans d'haver pogut acabar la cançó, i hi va haver problemes amb les guitarres com parts dificilíssimes de tocar. Bé, jo havia compost les veus per a cantants folk amb tan poca veu com la que tenia jo en aquell moment, en un estil pla. Doncs bé, es convoca un primer assaig i jo em retiro amb els guitarristes a treballar la seva part, i mentre no ens n'acabem de sortir sento, de sobte, unes veus de monjo cantant una música absolutament desconeguda per a mi. Pregunto a la profe d'Harmonia què és allò, i em diu “és la teva cançó”. Clar, jo al·lucinant. Bé, és un so que ha acabat entrant a la gravació definitiva, però realment no havia estat deliberat en un principi.
3) Aquesta persona també m'ha suggerit de no doblar les veus com és habitual en mi -i no és l'única a haver-m'ho dit-. I jo penso: potser a l'”Elbert Emulov” ho intentaré, i implicarà aprendre a escriure per a les meves limitacions com a cantant, sobretot a l'hora de respirar.
4) Una suggerència que se'm feia a la missiva era que provés a posar “Hotel Renaissance” com a intro del disc abans d'"Automatic Day". Reconec que un motiu per a que aquesta cançó estigui on està del disc és que en aquell punt necessitava alguna cançó que reenganxés al públic “de ballaruca” a qui va destinat el disc. Igualment les quatre darreres cançons els suposaran un repte, així que millor que no en siguin sis o set de seguides. (També, el Feina 2.0 té la intenció de ser el disc definitiu de la sèrie, així que em fa cosa tocar-lo encara més).
5) A la missiva també es suggeria que potser la base del meu so era una mena de “sincretisme aconfessional”. Cert que veig aquests conceptes fora de la música mateixa... però és interessant comentar com un concepte així m'afecta com a persona. Hi ha una contradicció, certament: per una banda, sóc ateu des dels 16 anys, però per l'altra no m'he pogut allunyar de les esglesies gaire temps seguit al llarg de la meva vida, degut a la meva condició de cantaire de coral. No entenc què passa, però es veu que les corals han de cantar en esglesies enlloc d'en bars de copes. I, essent un cantaire bastant demandat, m'he passat gran part dels darrers anys cantant tota mena de música religiosa, incloent hits sobreescoltats com el Requiem de Mozart, el Gloria de Vivaldi (el Gorila de Vi Vàlid, pels amics), el Requiem de Faurè o el Messies de Haendel. Fins i tot els discos de clàssica als que tenia més accés eren d'obres religioses, des de quasi qualsevol cosa de J.S. Bach fins a coses com el Requiem Alemany de Brahms, la Missa Glagolítica de Janaceck, la Missa dels Psalms de Stravinski, o el Requiem i la Missa Cum Jubilo de Duruflé, per dir-vos les més destacades. Clar, per a mi la música religiosa s'ha convertit en una segona pell. Encara que no ho vulgui. Una altra cosa és que "me la cregui", que no és el cas.
Un cop explicat això, hi ha un projecte meu que no he pogut endegar encara per agenda plena però que tinc plantejat des de fa un temps: escriure un llibre sobre la música com a física del so aplicada, abordada des de la teoria de la informació, on defineixi la composició musical com a la creació de formes d'ona (o de seqüències d'ones, potser més exactament: recordem que una forma d'ona és la representació gràfica d'una ona o una sèrie d'elles), i explicar somerament conceptes bàsics de matemàtiques, d'acústica i de funcionament d'un estudi de gravació, destinat en part al públic general, en part a compositors que estiguin començant. Almenys tinc molt clar que la pel·lícula només em va començar a funcionar quan vaig començar a entendre el so com a so i no com a notes. No vull dir que no faci servir partitures a l'estil clàssic, però saber llegir solfeig no vol dir entendre com està construïda una obra.
I ara anem a altres temes. Aquests dies he començat a pintar el meu primer oli. De moment està sortint fatal. No semblo tenir molta mà. I això em reafirma en la noció que tot art s'articula a l'entorn de la noció de tècnica i procediments. Si no coneixes la tècnica a aplicar no podràs arribar al resultat. Estic pintant i dibuixant sobre uns esquemes molt tradicionals, però em sento molt més a prop dels minimalistes pictòrics i escultòrics que dels pintors de paisatges (això sí, tinc un Moliné a l'habitació perquè comprar una escultura de Donald Judd està fora de les meves possibilitats).
També he començat un curs d'escriptura creativa. Una de les primeres coses que em toca fer és parlar d'un objecte en termes emocionals, p. ex. fent que l'objecte parli de la seva vida i simpaties. Ho he fet d'aquesta manera... i reconec que no m'identifico amb el que he escrit. Una altra cosa és que he d'estar amatent perquè crec que sortirà algun concepte útil durant el curs. També aquí, les tècniques i procediments, adaptades potser al fet d'estar treballant amb un llenguatge semàntic. Sobretot vull aprendre com estructurar una narrativa de manera coherent. Tinc idees des de fa anys, però són "tableaux vivants" no relacionats excepte com a grups conceptuals. I clar, és difícil treballar així.
Tinc apuntat que aquí volia fer una reflexió sobre Cant. No recordo què volia dir, però com a apunt ràpid diré, tornant al Feina 2.0, que una de les coses que hi he millorat és que a la versió 1.0 vaig provar d'introduir algunes "expressions" a l'estil tradicional del conservatori... i prescindir-ne a la versió 2.0 ha donat com a resultat una millora sensible de les meves pistes vocals. No vull dir que el que he après a Cant sigui inútil precisament: la meva veu ha passat d'estar a la UCI a estar plenament operativa, i això és molt. Però reconec que em quedo bastant perplex quan se'm demana "sentiment", i prefereixo cantar com em surt de natural, atenent només a freqüències, volums i l'estructura general de les cançons.
I, com a estat de la qüestió, admeto que trigaré una mica a posar-me a la feina amb l'Elbert Emulov. Acabar en poc temps el "pc", el Feina 2.0 i la sintonia del Quelcom '10 m'ha deixat bastant sense idees, i vaig una mica mecànic, apart de tenir l'agenda pleneta. Ha arribat el moment de reposar i mirar les coses amb distància. Almenys tinc pendent de gravar un tema d'inici que promet. També, està a mig formar "Els visitants", el meu grup de directe, impulsat per en Mario Clares, bateria. Falta trobar un baixista i un guitarrista (i un local). Miraré d'afanyar-me.
Per a acabar, comentar de passada que lentament vaig analitzant el "Rock Bottom" de Robert Wyatt. Hi ha tècniques força interessants, i l'únic dubte és: de veritat va ser en Nick Mason qui va produir aquest disc? Perquè és una producció certament notable, i normalment sol ser un productor discret. Bé, almenys és ell qui te el crèdit...

Encara som al dia oficial de presentació del "petit complot" (de Tired Hippo + Lluís Paloma) i ja rebem aquest meditat i lúcid text escrit pel Jordi Ibañez, actual cantant i guitarra rítmica de l'Exèrcit d'Islàndia. Pel seu interès, he optat per reproduir-lo aquí, amb permís del seu autor. Bona lectura!
*********
Amb dos projectes llargament gestats pels seus respectius autors emparedant-lo, "Petit complot" arriba sense fer massa soroll: la definitiva (esperem) versió del "(Ja) no busco feina" per part de Lluís Paloma i les avortades i represes "Bedroom tapes" de Tired Hippo poden distreure'ns i fer que passem de llarg d'aquestes quinze cançons. Seria un error. Com també ho seria pensar que això és la seqüela de "Febrer": aquí hi ha intercanvi de micròfons i de papers amb lletres, aquí ha un projecte compartit al 50% i on cada part aporta quelcom a les cançons de l'altre (amb l'excepció de "Boston tea party"; potser m'equivoco però no he sabut trobar la mà del Ferran enlloc). El punt de partida és, no cal dir-ho, prou interessant.

Tanmateix, el joc no s'ha portat a l'extrem. El disc no ens diu com seria una cançó de Tired Hippo passada pel filtre d'un Lluís amb plens poders. Ni a l'inrevés, tot i que "Brillant" i "El poble del somni d'aigua" són el més semblant a una resposta que ara mateix podem trobar. Per desgràcia, de moment ens quedarem amb les ganes de saber com seria una cançó escrita amb aquestes quatre mans. Segurament hi ha hauria discussions i lluita d'egos (en el bon sentit de la paraula) però també hi hauria consensos i un resultat més que vàlid. "Petit complot" n'és la prova: funciona com a àlbum i no transllueix els problemes de mescla que, teòricament, va patir quan començaven les calors de l'estiu. Parlant de mescles, la precipitació de "Febrer" aquí no fa acte de presència, afortunadament (només uns problemes de desincronització de guitarres al final d'"El poble del somni d'aigua"). I és que aquest és el disc més plàcid que he escoltat dels Tired Hippo (no podria dir el mateix del Lluís: el "Corrupció" li podria discutir el títol).

Clar i ras: aquest és el disc "maco" dels Tired Hippo. No hi trobem cançons accelerades, ni temàtiques angoixants; és significatiu que l'excepció a la regla sigui "Cel", gravada quan bona part del disc era enllestit, en el temps de descompte. Martins que no criden, Stratos que quan s'alteren una mica massa es comprimeixen, mandolines i banjos de fons, teclats que no tenen un protagonisme tan gran com podriem esperar del Lluís i, a nivell de lletres, una sensació de cercar la bellesa, no el cantó complicat de les coses (fins i tot les queixes que sentim són a mitja veu i amb una certa resignació; aquí penso especialment en les cançons del Ferran) i fins i tot un alè de llegenda ("Shelby Avenue bridge" i "El poble del somni d'aigua", made in Lluís). El disc comença d'una manera especialment angelical: la veu de la Mireia domina aquesta primera meitat i no ho dic només per "Winter boots": coprotagonista de "Tant pis!", quasi celestial a "Shelby Avenue Bridge" (com a "Brillant", a la recta final del disc) o decisiva per donar matís a "29-F, St Jordi", la seva veu és tan efectiva com sempre, amb la qual cosa estem parlant de grans resultats. Això sí, segueixo sense entendre la lletra de "Winter boots", especialment la tornada, suposo que la dicció i la mescla m'impossibiliten saber quines paraules està dient. Igualment es tracta d'unes de les millors que ha fet de moment la Mireia, porto dient-ho des de que la va penjar al seu flog o la toca en festes d'aniversari, encara que se li fa un flac favor posant-la davant de tot. Sé el que se'm pot dir com a rèplica: i on la posem? Les aportacions de la Itzi i la Mireia són molt valuoses però, simplement, no encaixen del tot aquí: són en anglès i, especialment la cançó de la Itzi, apunten en una altra direcció. Confinada al final del disc i precedida per un tema instrumental, sembla el tema fantasma de l'àlbum.

I entre aquestes dues cançons, una unitat musical buscada i trobada gràcies a una producció adequada, homogènia, continuista i sense sobresalts (aquí de nou "Cel" trenca la baralla amb el seu final cosí germà del "Less than you think" de Wilco). El Lluís sembla especialment impermeable, amb les seves estructures més fermes que mai: inicis directes a l'estrofa, sense intro i amb veu d'entrada, veus doblades, reverb catedralici, solos entre estrofes, strings... Sonarien les seves aportacions estranyes si les posessim en un disc com el "Feina"? En absolut. La seqüenciació i l'ambientació musical reforcen la idea d'unitat, també hi ajuden les variacions marines (els antics "bits", un experiment que superarà l'estatus de simple anècdota si la música dels autors pren direccions més cinemàtiques). Plats forts? Els temes que més fàcilment es van gravar: "Tant pis!", "29-F, St. Jordi", o "Arribant a l'illa" em vénen ara el cap, hi afegiria "Boston Tea Party" però prefereixo l'original "Magnitogorsk". Serà veritat el lema de Neil Young i el seu fidel productor David Briggs que "the more you think the more you stink"? Més enllà d'aquests pics, la resta de l'àlbum flueix prou bé, sense desastres i amb una regularitat estudiadíssima. En un món ideal, a les llars d'infants s'escoltarien aquestes notables cançons: no, això no és cap clatellada ni cap acusació de frivolitat, al contrari, un reconeixement de la complexitat inherent de voler fer les coses senzilles.

Però anotem algunes coses que resten en lloc de sumar al resultat final. Les regles del joc han condicionat el resultat (marcat per les apreciables aportacions femenines que posen en quarentena l'estructura central i que m'atreveixo a dir que haurien de formar part d'altres projectes), que, sigui com sigui, mai cau en la sobreproducció: som davant d'un deliciós aperitiu, amb canapés realitzats amb imaginació i ofici, amb delicatessen exquisides... que, cap a la meitat de l'àlbum, no omplen del tot. Em consta que els dos autors hi han posat el 100% (no en tinc cap dubte) però de vegades sembla que portin morrió o camisa de força, que no vulguin prémer l'accelerador a fons, potser per no emprenyar l'altre. En tot cas, el proper "Lonely watcher of the skies" ens fa pensar que aquestes versions més "extremes" existeixen i que simplement no s'han inclós a "Petit complot" per no trencar la placidesa ambiental. Segurament el problema el tinc jo: la política de reciclar amb èxit material antic del Lluís i el fet que ja hagués escoltat en directe les millors cançons que el Ferran ha aportat a aquest projecte m'han restat capacitat de sorpresa. Potser la producció volgudament preciosista alimenta aquesta sensació. Però estic sent torracollons: això són petites pegues a un disc que, insisteixo una vegada més, funciona i aconsegueix transportar-te (molt lluny en l'espai i el temps en les cançons del Lluís, molt lluny en el mon interior de les cançons del Ferran, que definitivament ha trobat una mirada pròpia a l'hora de fer les seves lletres; el Lluís ja fa anys que la té, encara que, molt sanament, es troba en ple procés de redefinició del seu estil). Hi ha una altra virtut igualment important en aquest "Petit complot": les lliçons que els dos n'hauran extret, que faran que aquest petit gran pas de dos valuosos músics ressoni en un futur molt proper, ja que els dos tenen projectes en marxa, alguns d'immediata aparició. Els esperem impacients. Tired Hippo han fet el seu disc més accessible i que pot aconseguir-los un nou públic si el mouen: agradarà a un espectre de població amplíssim. Sense voler-ho, semblen una mica més universals. Pel que fa al Lluís, segueix conreant el seu llibre d'estil clàssic, que no és poc (ja hi haurà temps per sacsejades i revolucions sonores i temàtiques en gravacions que portin el seu nom). Felicitats novament, un plaer haver-ne format part.

A la fi tenim amb nosaltres el "petit complot", una hipòtesi de Tired Hippo i Lluís Paloma. Un disc que ha significat molt per a nosaltres, i que només puc descriure com una experiència de gravació molt profunda. Hem trigat nou mesos a gravar-lo, entre desembre de 2009 i agost d'aquest 2010, fent-ne de moment una autoedició de 100 còpies (si algú el vol publicar comercialment, es pot posar en contacte amb nosaltres deixant un comentari aquí). Per a presentar-lo, hem fet un escrit a quatre mans que s'acaba de publicar al blog de Tired Hippo i on expliquem l'essencial sobre aquest projecte, apart d'analitzar una per una les cançons que el componen (us asseguro que no en sobra ni una). Us en deixo l'enllaç:

http://tiredhippo.blogspot.com/2010/10/petit-complot-una-hipotesi-de-th-lluis.html

Avui la cosa anirà de DVDs. N'he localitzat dos de dues bandes extingides que segueixo. Comencem pel de Dire Straits. Recentment s'ha llançat a bombo i plateret una edició comprehensiva d'Alchemy (1984), amb dos CDs i un DVD. Com és sabut, documenten un concert al Hammersmith Odeon de Londres el 22 de juliol de 1983 (el Mark Knopfler ha donat a entendre al "booklet" que, encara que també es va gravar el "show" del 23 de juliol, es van fer servir només gravacions del dia 22, aparentment perquè ell estava massa cansat com per a posar-se a escoltar masters -pocs podrien aguantar el ritme de concerts que duien aquella gent, certament- i recordava la del 22 com una bona nit). Els CDs, ben masteritzats, recullen el concert sencer (incloent el tema "Love Over Gold"), dividit en dues parts. La primera ha estat descrita pels crítics com una mica lenta. En realitat, és una sensació que no ens abandona en tota l'escolta. Analitzem-ho: la veritat és que el repertori està ben escollit, dins del que podia oferir en aquella època el repertori de Dire Straits (en un moment ambiciós, però sense els èxits del futur "Brothers In Arms"), i en alguns casos els arranjaments de directe beneficien clarament cançons que en estudi havien sonat molt despullades. Els solos, evidentment, són excel·lents. I el públic s'ho va passar en gran, com queda de manifest pels vitors constants que se senten al disc. Què va fallar, doncs? Bé, en el concert com a tal, res. És només que la idea de fer llargues intros "planadores" i nous passatges "de solos" no sona igual d'excitant en un sistema domèstic que pels altaveus de PA del Hammersmith Odeon, i de vegades costa una mica mantenir l'atenció. Un document important per a fans, però potser no tant per a l'oient casual.
El DVD, mentre, ens ofereix el concert (menys "Love Over Gold") amb so i imatge. El so és molt bo. Però la imatge falla. No pel contingut, sinó pel master: és una cinta de video amb molt poca definició pels estàndards actuals, i la transferència a DVD no pot evitar accentuar el fenòmen, fins i tot comptant-hi el meritori treball de polit que fa que almenys la imatge sigui perfectament estable -un gran què!-. És bo tenir aquest document en un DVD enlloc d'en una cinta VHS feta pols, però reconec que en alguns moments la imatge "estranya" em va costar una mica de visionar. Els extres, almenys, són de pes: dues actuacions-d'una-cançó a la TV, interessants de tenir, i el documental "BBC Arena: Dire Straits" que, sense pretendre ser una cosa molt profunda, ofereix prou pistes de les dinàmiques internes del grup el 1980 com per a valer la pena de veure (va ser l'últim any de David Knopfler com a guitarra rítmica del grup, i el documental recull el darrer concert on ell va tocar, més imatges d'un assaig on el Mark li diu al David com ha de tocar, i un pla final del David reflexionant sobre "el que passa entre germans", inhabituals en els documentals rock de l'època).
L'altre és "ABBA In Japan". Com a plat fort, recull un especial gravat per a la TV japonesa el novembre de 1978. La majoria de cançons estan fetes amb playback, però tres d'elles ('Money, Money, Money', 'SOS' i 'Thank You For The Music') estan tocades en rigorós directe amb músics i curiosos arranjaments (no igualen a les versions d'estudi, però s'agraeix l'esforç). A més, els productors del DVD s'han pres la molèstia d'anar als masters de video originals, amb el que les cançons es presenten senceres i a pantalla completa (fins i tot amb un tema, 'If It Wasn't For The Nights", que també se'ns ofereix com a bonus amb la mescla primerenca que va formar part de l'especial original). La qualitat d'imatge és força bona, tenint en compte que ve d'un master de video (és molt més agradable de veure que el video de Dire Straits). I l'especial en si és remarcable: hi compto quatre escenaris diferents, tots ells molt el·laborats, amb un vestuari variat pel grup i, fins i tot, ballarins en un parell de cançons (fan riure una mica, malgrat ballar molt bé). Una manera cara de fer televisió, i aconsegueix mantenir l'interès.
Aquí, el que falla són els bonus. Fora de la cançó extra, que ja hem comentat, bàsicament es tracta de dos documentals, filmats en pel·lícula. Un d'ells documenta la seva visita al Japó el novembre de 1978. Toscament filmat, se'ns informa que va ser fet per a ser projectat als cinemes japonesos. Un aspecte queda clar: el grup es passa l'estona d'emisora en emisora, amb pauses només per a parlar superficialment amb alguns fans o per a deixar-se fer fotos picant amb uns martells típics. L'Anni-Frid es passa part del documental cantant una cançoneta típica sueca. No treus cap conclusió sobre ells excepte que van molt amb compte amb la seva imatge i s'amaguen sota comportaments estereotipats. I aquesta és la debilitat del documental, que perd així qualsevol sabor que hagués pogut tenir. El segon documental, una mica més llarg que el primer i que documenta el seu tour japonès de 1980, només varia en el fet que hi apareixen imatges dels seus concerts allà... fent playbacks invariablement i a més amb les cintes una mica accelerades. La sensació que treus és que són sossos com a persones. I el mateix li passa al documental. Està bé tenir-ho, però poca gent veurà aquests bonus més d'un cop.

Ja podeu escoltar-me al podcast de Ràdio Sant Joan:
http://www.trilogyrock.com/podcast/207-lluis-paloma-entrevista-acustic-sessio-musical.php . Amb 100 minuts de durada, segurament serà l'entrevista més llarga que em facin mai, però ha estat la manera: crec que és prou divertida i a més cobreix molt terreny. Les meves més efusives gràcies a la gent de Ràdio Sant Joan, especialment al Maurici.
També vull parlar d'un àlbum especial d'un grup molt conegut. ABBA no tenen molta reputació alternativa, especialment amb 370 milions d'àlbums venuts. Però, encara que soni estrany ara, hi va haver un període, cap a 1981-82, en què ABBA van anar de capa caiguda, comercialment parlant. I és curiós que fós llavors que treguessin un àlbum tant seriós i coherent com "The Visitors", que alguns crítics van comparar amb l'obra d'Ingmar Bergman i altres referències importants. No és que deixessin de sonar a ABBA: les harmonies vocals i els sintetitzadors són a bord. Però són cançons de divorci ("When All Is Said And Done"), del temps que s'escapa ("Slipping Through My Fingers") o fins i tot velades alusions a la Guerra Freda ("The Visitors"), amb només un tema més lleuger però també impecable, "Two For The Price Of One", sobre respondre a un anunci. ABBA havien madurat... però no era tanta la gent que va prendre nota. Van vendre'n mig milió d'exemplars, el qual és digne, però lluny de les supervendes de qualsevol dels seus treballs des d'"ABBA" (1975). Afegeixo que el 1982 van fer unes últimes sessions pel que van ser dos singles que van vendre molt poc i que van fer que el grup "s'aturés" (per a no rearrencar mai). Un dels temes us el recomano com a coda a "The Visitors": "Under Attack", molt ben produïda.

A falta d'acabar-li de fer una "portadeta" diferent de la de la versió original (però potser no cal ni torrar-ne més que un únic master), el "Feina 2.0" és a punt. Aquesta nit intentaré posar-lo a internet. Tot s'ha reduït a regravar quatre cançons amb noves lletres (*), treure'n dues que no funcionaven (almenys en el context del disc), i canviar l'ordre de les dues darreres cançons (això darrer, fa només uns minuts). L'ordre queda així:

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva*
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut*
8. Shea Stadium*
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg*
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
15. Vull ser lliure

La durada és de 54:12.

Per la resta, no sé si arribaré a fer res avui. Estic molt desmoralitzat.

A) Decepció total per la falta d'unitat política de l'independentisme. A més, sembla que totes les opcions se'n van cap al centredreta, si no comptem a una ERC que ha fet el paperot del milenni aquests darrers set anys i a qui és millor no votar. Però a qui votar? I a qui votar sense beneficiar a l'Artur Mas? Estic molt trist.
B) Temes més musicals: Quasi he enllaçat l'acabament del disc-amb-TH amb endegar les revisions al Feina, suficients com per a plantejar una versió 2.0 de l'àlbum. Ja he dit en algun lloc que "Tot el que s'ha perdut" va ser gravada malament i cal regravar les veus amb la lletra sencera. A això s'hi afegeix el treball d'aquests dies: reescriure la lletra de tres temes que tenien potencial com a pistes de base però que van quedar fatal un cop afegida la pista vocal, amb lletra i melodia fetes amb presses per a poder acabar l'àlbum i així poder plantejar un concert que tothom m'insistia que havia de fer o s'ensorrava el món. Ara que el concert està fet i que pot ser que n'hi hagi més, m'adono que vaig entregar un àlbum profundament imperfecte. I com que vull garantir-ne la publicació i fer-la bé (apart de tenir més cançons per a tocar en directe), procedeixo a: 1) reescriure les lletres de "John" (retitulada "Shea Stadium"; passa a reprendre la temàtica de "Sospirant per Candlestick Park", però sense la duresa), "Hindenburg" (amb "n": passa a ser una narració en primera persona, evitant la síndrome Wikipèdia de l'original) i "Llàgrimes" (en procés de "testeig" com a "Llàgrima viva"; l'original era massa dur, així que provo el registre còmic per si les mosques); 2) escriure melodies viables per a aquestes tres cançons (sobretot "John", tan erràtica que és immemoritzable); 3) suprimir "Somni Andorrà" i "El cotxe del gat" del track list: "Somni..." era com una mena de segona part d'"Automatic Day" i m'havia portat molta feina gravar-la, però ha rebut tants pals que prefereixo retirar-la, i "El cotxe..." tenia la importància de ser la cançó on vaig formular per primer cop part de la seqüència harmònica de la Torradora, però és cert que sona a consulta de dentista, especialment perquè hi ha caixa de ritmes, un tipus de so amb el que no m'hi acabo d'entendre; i 4) abandonar la idea de la pista fantasma i acabar amb els "mosquitos" després de "Vull ser lliure", i que sigui el que Marx vulgui (mantinc "George Harrison" perquè m'ajuda a estructurar el subtema Beatle i perquè és una cançó viable en concert; així mateix, abandono la idea passatgera d'agafar una mescla prèvia de "La crucifixió..." que no havia escoltat en mesos perquè, un cop comparades les mescles, la bateria del Ferran Valldeperas és realment molt millor -encara hi ha classes-). Així, el track list passaria a ser (* = a revisar):
1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva *
4. La crucifixió dels Beatles (mescla oficial amb el Vallde a la bateria)
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut *
8. Shea Stadium *
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg *
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. Vull ser lliure
15. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
El disc passaria a durar uns 53 minuts. Continua essent suficient per a una edició comercial, que tan de bo s'esdevingui algun cop. No vull que "Automatic Day" i "Amsterdam" quedin sense aprofitar.

Escoltat l'"A.M." de Wilco. Trobo que està molt millor del que en diu la crítica. En general és un disc prou sòlid d'alt country ben plantejat, i que es deixa escoltar molt bé. Si es tracta d'un disc continuista d'Uncle Tupelo, crec que m'escoltaré els discos d'aquest grup. Com a contingut, hi ha tres temes molt bons ("Box Full of Letters", "Should've Been in Love" i "Dash 7"), altres una mica per sota d'aquests però prou decents, i només tres punxades serioses: "Casino Queen" (una imitació enèrgica però tosca dels Stones, i el que falla és la pista vocal), "It's Just That Simple" (no firmada pel Tweedy, i que sona a Gram Parsons -també, llàstima de la pista vocal-) i, més que cap altra, "That's Not the Issue" (tots els clixés del country-bluegrass imaginables, posats en una sola cançó: no la van encertar amb aquesta, dit directament). Però crec que és un disc prou aconseguit com per a passar per alt aquestes tres cançons i, també, passar del que en digui la crítica. OK, no és ni el Summerteeth ni el Yankee, però mostra prou indicis de la capacitat d'aquesta gent com per a ocupar un lloc correcte en l'obra de Wilco enlloc de tenir ranxo apart com un disc fallit a evitar.

La Itzi ha contestat! I, sí, ens farà la portada. La notícia m'arriba després que jo fes una sessió de fotos d'emergència amb les Alvians al menjador que no ha funcionat tan bé com pensava, però que certament puc aprofitar pel futur EP Feina 2.0. On hi hagi la Itzi, els demés podem anar a cal drapaire. La meva portada favorita d'ella és la del gat del Sweet Après Dinner.
També han donat senyals de vida els d'Amazon sobre l'altre llibre que tenia encarregat (el de les Rick de 12 va arribar el divendres 13 d'aquest mes). Encara no he entès si m'arribarà el dia 2 de setembre o si els arribarà a ells el 2 de setembre. En tot cas, i tot i que a la pràctica trigaré un temps a poder-me posar en feina, amb la seva arribada el cicle literari del disc de vaixells seria ja tècnicament possible. És l'única peça que em falta, i està molt poc documentada a internet.
També documento la meva baixada aquest matí a BCN per a comprar l'Enderrock d'agost amb mitja pàgina dedicada a l'Exèrcit d'Islàndia (l'he pogut comprar!), pel tema del Sona 9. Abans d'ahir també vaig sentir per podcast el fragment de programa que els van dedicar a Icat.FM. Em va agradar que el Jordi Ibañez definís al grup simplement com a pop, sense adjectius recargolats.

Dimarts a la nit vaig entregar el master del "petit complot" al frn, i vam xerrar uns minuts, fent balanç d'un projecte molt intens (jo no m'havia implicat en un projecte d'aquesta manera des del Corru). Crec que a tots dos ens ha anat bé sentir-lo i saber que el tenim enllestit. Ara només falta la portada. Estem esperant a que la Itzi doni senyals de vida, però jo també vaig pensant algun pla B per si ella no aparegués en un determinat plaç, tot i que ella és certament el pla A, i amb motiu. Esperem a tenir exemplars del CD amb portada abans de difondre'l. Paciència, crec que estarà bonic.
Per la resta, reconec que des de dimecres estic en plena immersió en ABBA, en part per a sortir a respirar aire, en part per a aprendre com es fa bé un èxit. Espero a setembre per a endegar les revisions al Feina. No en són moltes però vull estar inspirat: cançons com "John" i "Hindemburg" (sic) són cançons fallides que podrien haver estat potents si només ens escoltem les seves respectives pistes de base, i vull arreglar-ho. Mai no serà un àlbum major de Lluís Paloma, però sí que almenys pot ser un àlbum digne i escoltable de principi a fi.
M'he estat llegint un llibre sobre Ricks de 12, força bo. Hi ha detalls que em permetran actualitzar el meu text sobre els Beach Boys de manera fiable, sobretot a l'apartat de guitarres. També estic pensant a escriure altres textos sobre teoria de la música, no acadèmica. No sé on em duran, però pot ser una manera d'arribar al públic. Ja aniré donant senyals de vida.
He acabat sobtadament la feina en les ressenyes pel proper TERME. Tinc quatre ressenyes fetes, i tenia la suggerència de fer-ne una cinquena sobre alguna exposició temporal del Museu de la Ciència, però no n'hi haurà cap més fins ben entrat el curs. Queda pel TERME de 2011.

Una breu entrada per a dir que acabo de crear-me un perfil d'usuari i un altre d'artista a http://www.repopblica.com/, una web de recentíssima creació creada com a eina d'interrelació entre els grups musicals de Catalunya i el seu públic (les meves pregàries han estat escoltades!). Les adreces web dels meus perfils són, respectivament, http://www.repopblica.com/gent/hurraburra i http://www.repopblica.com/lluispaloma.

Per a variar dels temes polítics (que em tenen una mica decebut, la veritat), avui parlaré dels projectes en marxa. El que està més avançat és el disc conjunt amb Tired Hippo, "petit complot", que està complet en un 80% (demà tinc pensat afegir noves veus a un dels meus temes). De moment no parlaré en profunditat del projecte (potser perquè això de navegar dins d'un submarí és una mica claustrofòbic), però apunteu-vos títols com "29 de febrer" i "Qui mana sobre el cel?" (del Ferran Baucells), o "Boston Tea Party" i "Shelby Avenue Bridge" (meus).
Els meus projectes en solitari estan més parats, però hi ha notícies. Estic treballant en reescriure i regravar algunes de les cançons menys reeixides del "(Ja no) busco feina" de cara a un EP d'actualització (i, si arriba a sortir un editor discogràfic despert i intel·ligent, una publicació del disc amb les cançons en condicions). De moment estic encallat amb algunes lletres, però almenys puc explicar els meus plans amb claredat (si bé no és segur quan podré rematar el treball). Tinc ja una partitura definitiva de "Tot el que s'ha perdut", que el desembre passat, amb les presses per acabar un disc del que me'n depenia tot l'entramat de directe, vaig gravar oblidant-me de dos versos crucials, una falta de professionalitat imperdonable que convertia en incomprensible una part de la lletra (aprofitaria per a cuidar-ne més la comprensió auditiva). Tres cançons veuran la seva lletra reescrita: "Llàgrimes" (no crec necessari que sigui tan dura), "Hindenburg" (titulada "Hindemburg" en la versió inicial del disc; la idea és que no sembli una entrada de la Wikipèdia) i "John" (que necessita una reforma en profunditat: 1) la lletra inicial va ser feta en substitució d'última hora del poema "Sospirant per Candlestick Park" -que alguns amics van comparar amb una guerra-, i no té una mètrica prou estable; 2) aquesta falta de mètrica va conduir a una cançó "sense melodia", i fent una nova lletra cuidada en aquest aspecte espero poder atorgar-li a la cançó una melodia reconeixible; 3) una nova lletra -ja escrita, a falta d'una revisió menor- em permetrà tornar a la meva idea inicial, sense la tensió estrident de l'original). I, sense que això impliqui que la faci servir, vull fer un intent de doblar la veu de 2006 de "George Harrison (We Can't It Out)" per a "igualar-la" a la resta de veus del disc (pot haver-hi algun problema amb els efectes de velocitat de l'original, aviso). Si tot plegat funciona, en faria un EP junt amb els "Misticismes" i "Funeral", potser els "no-singles" més significants d'un àlbum que espero que després de les reformes em semblarà més integrat. Hi ha "Automatic Day", "Amsterdam", etc., però crec que les que he indicat les puc fer millor i entregar així un disc realment bo..
També, amb la gravació de la pista base d'una nova cançó introductòria tinc ja totes les pistes de base necessàries per al projecte que entre 2007 i fa un parell de mesos es va conèixer com a "Partisà!" i que ara ha passat a anomenar-se "Elbert Emulov". El canvi no és només de nom: significa que les lletres originals no mètriques del disc (muntades a l'entorn del to de protesta de "Vull ser lliure", ara al "(Ja no) busco feina"), una mica desfasades, quedaran com a cicle poètic autònom publicat en aquest blog el 5 de juliol de 2008. En el seu lloc hi aniran unes lletres molt diferents que tot just estic començant a escriure, més suaus i ambigües, intentant buscar nous camins per a mi. Tinc ja un llistat inicial correlatiu de cançons i títols-temàtiques, tot i que no és definitiu al 100%. Respecte de la llista de títols de treball de pistes de base que vaig donar a l'important entrada del 26 de setembre de 2007 (quasi tres anys aturades!), només canvia que la inicial "Vull ser lliure", ja publicada, es substitueix per un nou invent compost a la guitarra i titulat "A". La resta continua igual i en la mateixa seqüència.
I deixo per a més endavant el "Monstres molt bèsties", de moment massa embrionari. Crec que amb el que ja he dit tinc feina per mesos. Una cosa, això sí: no componc i gravo tot això només pels amics. Vull publicar. Estaré content de conèixer a qui em vulgui publicar. Estic disposat a menjar-me amb patates moltes coses que he dit, si la persona que vulgui tractar amb mi demostra intel·ligència, bon gust i connexió efectiva amb els gustos del públic. És només que portar dos discos sense publicar i difosos amb èxit per internet quan en el darrer any les vendes de música en català han baixat un 40% i alguns amics em diuen que això és perquè no hi ha nivell és una mica... estrany. No vull anar de sobrat, però jo podria ser, dintre de tot, una sol·lució. Almenys, no voldria morir desconegut. I crec que tinc dret a accedir al gran públic i que sigui aquest qui decideixi sobre mi. La meva música encara pot demostrar la seva validesa.

ERC diu que no, visca la revolució. CiU ni tan sols diu res. IC-V passen. Ni tan sols la CUP s'ha sumat. Solidaritat Catalana per la Independència ha fracassat completament en el primer objectiu que es marcava. Una altra cosa és que és millor votar-los a ells (no són ni molt menys perfectes, però els partits actualment al Parlament són invotables, directament) o a Crida a la Unitat Popular, la recent escisió de la CUP que SÍ es presentarà a les eleccions al Parlament. Sort a tots dos, i a veure si arribem a veure al nostre país política digna de tal nom d'una vegada.
I la propera entrada la vull dedicar a qualsevol altre tema.

Faig aquesta entrée absolutament confós. En Laporta, en López Tena i l'Uriel Bertran han fet la ara famosíssima conferència proposant una unió política de tots els partits nacionalistes i independentistes sota el nom de Solidaritat Catalana per la Independència. El trio és dispar, des d'un Laporta que em fa dubtar (tot i ja haver estat al PI, és una incògnita política amb la seva gestió del Barça com a màxim aval) fins a un López Tena que està trepitjant fort amb la consulta ciutadana i que sembla saber què es fa des d'un punt de vista legal (tot i el recent fiasco de la ILP i la IP). La cosa no és gaire sòlida, especialment perquè s'hi haurien de sumar ERC (amb un prestigi sota mínims) i CiU (que ja han dit fa poc que no són independentistes i que ara han escollit callar). Els tres fundadors demanen (molta) gent per a crear unes bases actives, però ja he tingut dues grans patacades polítiques (incloent la meva sortida d'ERC la primavera de 2007 i la de Reagrupament pels fets de gener passat) i vull estar segur que no hi haurà sorpreses si és que hi he d'entrar, perquè sinó, mirant-m'ho des de la graderia estic en pau i molt còmode. Una altra cosa és que ja veureu com al final, després de mesos de no voler saber res d'en Laporta ni d'en Carretero, seran el que hauré de votar (rialles, si us plau).

Només puc qualificar el que ha passat avui al Parlament de cop d'estat contra la ciutadania. Que la primera resposta dels partits a la manifestació de dissabte sigui tombar la ILP pel referèndum (tots els partits menys ERC), així com el "Pla B" (tots els partits per unanimitat) evidencia els dèficits democràtics d'un Parlament submís al Tribunal Constitucional espanyol, així com la seva voluntat que Catalunya no sigui mai independent. Els nostres(?) polítics s'han tret la careta: per a ells democràcia és votar-los un cop cada quatre anys, que ells facin el que vulguin amb els nostres vots, i que de tant en tant ens manifestem i ells no en facin ni cas.
Cal no votar-los. Ni a CiU ni a ERC ni a IC/V ni al PSC ni al PP ni a C's. Si els votem, seran quatre anys més del mateix (o vuit, o dotze, o...). Les respostes han de venir de fora, i cal que siguin solvents. De moment, sembla que els únics polítics amb una mica de cara i ulls al nostre país siguin l'Alfons López Tena i l'Uriel Bertran, i potser caldrà que es replantegin si realment val la pena intentar canviar el sistema des de dins. En tot cas, 1.500.000 persones hem quedat decebudes per la ruqueria d'uns pocs aferrats al poder.

Després de l'indignant atac contra Catalunya que ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, és el moment de dir:
-Un estat que tomba, amb la sentència d'uns pocs jutges nomenats per dos partits, allò que han votat milions de persones, no es pot anomenar a si mateix democràcia ni pot aplicar-se a si mateix l'etiqueta d'estat de dret (quin dret? Si se'l passen pel folre quan volen!).
-Moltes de les retallades que ha aplicat el TC ho han estat contra el dret de la llengua catalana a ser emprada amb normalitat. Això confirma que l'Estat Espanyol continua embrancat en el seu intent perpetu de genocidi cultural contra Catalunya i el català, en una situació de diglòssia on la llengua espanyola és emprada com a arma política per a esborrar-nos, políticament i cultural, del mapa.
-No ens enganyem, l'objectiu d'algunes de les retallades (o potser de totes) és mantenir l'espoli fiscal del qual Catalunya és víctima. Espanya ha malbaratat sistemàticament els diners que ens ha pres, i que no hagi estat fins ara que la UE i els EUA hagin obligat el govern espanyol a prendre mesures d'austeritat (discutibles per atacar a sectors dèbils de la població enlloc de, per exemple, retallar despesa militar) es deu a que fins ara la enorme quantitat de diners que ens xuclaven ocultava la nul·la capacitat de l'estat espanyol per a autogestionar-se econòmicament amb correcció i criteri. La frase és: "ja ho pagaran els catalans!"
-Òmnium Cultural ha convocat una manifestació unitària per a demanar respecte a l'Estatut votat pels catalans el 2006. Aquí, però, hi ha un problema: molts ens hem adonat ja que l'encaix de Catalunya dins d'Espanya és simplement impossible. Cal fer la manifestació, però demanant directament el dret a l'autodeterminació, donat que les altres vies que s'han proposat històricament (autonomisme, federalisme) han demostrat ser completament inviables. De fet, la Plataforma pel Dret a Decidir ja ha informat que farà la seva manifestació particular demanant el dret a l'autodeterminació. Que la manifestació unitària no acabi fragmentant-se en una munió de minimanifestacions diferenciades depèn de l'encert a escollir un lema que reconegui que l'Estatut és una via morta i que només ens queda una via per a sortir de l'atzucac: l'autodeterminació i, si així ho volen la majoria d'habitants de Catalunya, la independència. Independència que s'ha d'assolir en el context de la legislació internacional, amb el suport de la UE (no tan impossible), i passant per damunt de la legalitat espanyola (aplicada sempre contra nosaltres, ells se la salten quan volen).
-Mentre, no deixeu de votar a la consulta que s'està fent als diferents municipis catalans. S'està tramitant, al mateix temps, una ILP per a la que, a partir d'agost-setembre, es vol recollir un mínim de 220.000 signatures per a que arribi a debatre's al Parlament de Catalunya (però quantes més siguin, millor). L'Estat Espanyol ja està mirant de tombar-la a través de declarar inconstitucional la Llei de Consultes, y fins i tot en l'estat actual de coses és l'Estat Espanyol qui en darrer terme hauria d'aprovar el referèndum. Precisament per això, cal que recolzem la ILP amb el nombre més alt de signatures possible, per a pressionar tant a l'Estat Espanyol com a un Parlament de Catalunya que, en la seva actual configuració, no ha mogut un dit en favor del nostre poble. Les eleccions al Parlament de Catalunya són d'aquí a pocs mesos. Voteu a consciència: el previsible guanyador d'aquestes eleccions ja ha dit que el referèndum per l'autodeterminació "ara no toca". I sí que toca. De fet, hem de tenir tots clar que estem en un estat d'emergència nacional i que fallar ara pot significar perdre per sempre.

Avui poso aquí quasi la integritat d'un text que em vaig emportar a la Ràdio Municipal de Terrassa el dia 9 d'aquest mes (programa El submarí, del que m'ha quedat un bon record), per a anar ben preparat. Només n'he suprimit un paràgraf d'informació circumstancial, i hi he fet un parell de canvis de detall. L'incloc aquí perquè, tot i que una part de la informació és ja coneguda, és un bon resum d'on sóc ara respecte de la meva obra, així com de les meves influències (una llista no exhaustiva, però més que suficient).

********************

Obra acabada:

Corrupció Automobilística A Liechtenstein (2004)

¡El Jabón A Pista!
Marcianitos con Queso A les fines herbes
Dos Rellotges Fan Un Litre
Granollers, Menú Infantil
Màgia de la C.N.T.': Cinta de Gra
El Patinet És El Principi Abstracte Del Pollastre a l'Ast
¡Hurra, Burra!
Orpheum Blum Music Leath Wards
Moscas en Moscú
La Dolça Torradora En La Primavera del '65...

74 minuts

Requiem (2008, partitura)

Requiem (o Introitus)
Kyrie
Dies Irae
Tuba Mirum
Rex Tremendae
Recordare
Confutatis
Lacrimosa
Domine Jesu
Hostias
Sanctus
Benedictus
Agnus Dei
Lux Aeterna

44 minuts

(Ja no) busco feina (2009)

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrimes
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut
8. John-------
9. Somni Andorrà
10. Vol de nit---
11. Hotel Renaissance
12. Hindemburg
13. Misticismes
14. Funeral
15. Vull ser lliure
-------------------
16. 2000 mosquitos (enllaçar amb)
17. El cotxe del gat

60:21 (pot ser que el modifiqui mínimament aquest estiu).


Pendents:

Monstres molt bèsties

En procés. Intentaria barrejar el tipus de producció densa de mur de so amb els acords complexes de la clàssica contemporània. Tinc clar que després d'anar al ralentí al "Feina" he de tirar endavant com sigui.

Elbert Emulov

Un "Corrupció II". Les pistes de base estan acabades des de 2007, però he hagut de descartar les lletres per massa poc mètriques i perquè el concepte (que comportava que fós el disc amb més morts de la Història) s'havia quedat antiquat i igualment podia resultar massa carregós per al pobre oient. Aquí he de començar de nou. El disc va ser confegit de manera caòtica i va passar per diverses encarnacions, com una proposta d'òpera que va fallar perquè qui n'havia d'escriure el llibret mai no ho va fer, o un disc doble que va provocar crítiques perquè la meitat del material no era bo. Al final vaig ajuntar el millor del que tenia, incloent les poques cançons que tenia destinades al...

Disc de vaixells

No n'existeix res. És un concepte que existeix des de 2004 i tinc llibres sobre tots els vaixells dels que vull parlar menys un. El problema és que hauria de ser el disc que superés al "Corrupció", i m'adono que necessito de tant temps, espai, idees noves i gravacions d'efectes sonors de qualitat que a hores d'ara em sembla quasi impossible realitzar-lo.

********************

Produccions:

Febrer amb Tired Hippo (2008)

Quatre temes escrits pel Ferran Baucells, més una intro que vam improvisar a l'estudi. Penso que el millor tema és "Potser... després...".

Petit Complot amb Tired Hippo

Està en realització, bastant avançat. Aquest cop hi haurà temes de quatre persones: el Ferran Baucells, la Itziar Goñi, la Mireia Pasqual i en Lluís Paloma. Dos temes a destacar: "29 de febrer" del Ferran, i "Shelby Avenue Bridge", un experiment de country-bluegrass orquestrat del Lluís.

Un EP amb The Big Head Troubled Boy, en realització, probablement amb una producció mínima.

I demos per a TH ("OVNI", "De rius i mars", "Point and Shoot") i per a No nos llamamos Fiodor.

************

Influències:

"Another Look At Harmony, Part 4" de Philip Glass (1975; també Music In Twelve Parts, Part 1 de 1971)

“Four Organs” de Steve Reich (1970; també la seva The Desert Music de 1984)

"Four Violins" de Tony Conrad (1964)

"Day of Niagara" de LaMonte Young (1965)

"Ascension" de John Coltrane (1965)

"Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" dels Beatles (1967, també, dins l'Àlbum Blanc, "Revolution 9", 1968)

"Pet Sounds" dels Beach Boys (1966; també Smile, de 1966-67)

“I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men (1959)

L'obra completa dels Dukes of Stratosphear (1985-87, publicada al CD "Chips from the Chocolate Fireball")

"After Bathing At Baxter's" de Jefferson Airplane (1967)

"Electric Ladyland" de Jimi Hendrix (1968)

"The Velvet Underground" (1968)

"All Things Must Pass" de George Harrison (1970)

"Layla and Other Assorted Love Songs" de Derek and the Dominos (1970)

"Pacific Ocean Blue" de Dennis Wilson (1977)

"Automatic for the People" de R.E.M. (1992)

"Time Out of Mind" de Bob Dylan (1997)

"Yankee Hotel Foxtrot" de Wilco (2002)

"Sinatra Sings for Only the Lonely" (1958. També “Watertown”, de 1970)

"Ella Fitzgerald Sings the Cole Porter Songbook" (1956)

“O canto livre de Nara”, de Nara Leão (1965)

“Las 4 estaciones del amor” de Natalia Lafourcade (2007)

"An Elegy to Our Forefathers" de Charles Ives (1919; també la seva "Central Park in the Dark, de 1906)

“Missa Glagolítica” de Leos Janaceck (1926)

"Simfonia dels Psalms" de Stravinsky ( 1930)

"Amériques" d'Edgar Varèse (1921)

"Wozzeck" d'Alban Berg (1925)

"Requiem Alemany" de Johannes Brahms (1866)

"Wie der Hirsch Schreit" de Felix Mendelssohn-Bartholdy ( 1838)

"Beim Schlafengehen" de Richard Strauss (1948)

"Carillon de Westminster" de Louis Vierne (1927)

"Passió segons Sant Mateu" de J.S. Bach (1729)

"In Paradisum" del Requiem de Gabriel Fauré (1889)

"In Paradisum", del Requiem de Maurice Duruflé (1947; també el Sanctus de la seva Missa Com Jubilo)

"Tristan und Isolde" de Richard Wagner (1865)

"Preludi a la migdiada d'un faune" de Claude Debussy (1894)

"Sederunt Principes" i "Viderunt Omnes" de Perotin (ca. 1200)

"Faded Love", de Bob Wills, en la versió de Patsy Cline (1963)

"Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe (1947)

"Sweetheart of the Rodeo" dels Byrds (1968)

"Johnny Cash Sings the Songs of the True West" (1965)

"Songe d'Automne" d'Archibald Joyce (1908; també la seva "Dreaming", de 1910)

"Reflections" d'Albert Ketèlbey (1921)

"Córdoba" d'Isaac Albéniz (1894)

"La leyenda del tiempo" de Camarón (1979)

"Per al meu amic" de Joan Manuel Serrat (1973)

"The Dark Side of the Moon" de Pink Floyd (1973. També la peça “Echoes”, de 1971)

"Bookends" de Simon and Garfunkel (1968)

"What's Become of the Baby" dels Grateful Dead (1969)

"Little Boy" de Phil Spector i les Crystals (1963)

"This Could Be The Night" de Phil Spector amb el Modern Folk Quartet (1965)

"Everything Under The Sun" de Phil Spector amb les Ronettes (1966)

“I'll Never Need More Than This” de Phil Spector amb Ike i Tina Turner (1967)

"Amazing Grace" versionada pels Royal Scots Dragoon Guards (1972)

Avui he fet el meu primer concert pel sistema de pregravacions, a les 18:30 al Casal Cívic del Pla del Bon Aire, en ocasió del dia de portes obertes (també hi exposo, fins l'1 de juliol, un dibuix, còpia d'un Sorolla, a la col·lectiva que s'ha muntat en una de les aules, on hi ha força bons quadres). Ha estat una mica caòtic: l'acústica de la sala no era l'adequada, l'equip de l'AVV està pensat per a megafonia i no com a alta fidelitat, i seguir el CD (que controlava una altra persona) era molt ardu en aquestes circumstàncies. També, hi havia gent parlant a la sala (durant els primers minuts). Però a la trentena de persones que estaven pel concert veig que els hi ha agradat. Potser perquè he improvisat un bis "a pelo" i això veig que funciona. En tot cas, objectiu acomplert: gent contenta, i jo he pogut cantar els temes amb part de guitarra (la "Califòrnia") sense problemes destacables. A petició del Petiso, us passo el set list:
Automatic Day
Amsterdam
Hotel Renaissance
Crucifixió
UFO
Shelby
TorradoraMarcianitos (medley)
Sanctus
Bis: I've Got You Under My Skin, a pelo (en tinc partitura original)
**************
A la nit, el Petiso m'ha passat la notícia: no he passat a la primera fase del Sona 9. Confirmat: la indústria m'odia. Però m'adono que no és una situació que m'inquieti terriblement. Per una banda, l'Exèrcit d'Islàndia sí que han entrat entre els 18 escollits (i crec que s'ho mereixen). Per l'altra, m'adono que només participava per a intentar trencar el bloqueig i que els premis no m'interessaven. I la veritat és que promet ser un estiu molt dens per a mi. Per començar, tinc dos discos a mig i voldria acabar-ne almenys un. Tinc a mig una partitura per a un concurs des de fa cinc anys, i voldria acabar-la. Hi ha alguna proposta per a crear algun nou tema, i agost pot ser un bon moment per a abordar-lo. Vull regravar la veu de "Tot el que s'ha perdut" perquè hi manquen dos versos que em vaig descuidar el desembre passat per purs nervis. Hi haurà sessions pel disc amb TH (i hi ha un mig pla per a acabar-lo). Hi ha cert projecte per a uns decorats, a encarar pel nou curs. I diria que em deixo alguna cosa. En fi, que aniré distret, aquest estiu.
**************
La darrera incorporació al meu paisatge sonor particular és "Watertown". Que què és? Doncs un disc de Frank Sinatra que el 1970 va passar pràcticament desapercebut, i que em sembla molt reivindicable. El disc, creat per Bob Gaudio i Jack Holmes, explica una història d'amor perdut, a la manera típica de Sinatra. Però enlloc de reunir estàndards seguint una determinada seqüència, el disc és tot de nova creació, amb el concepte més concentrat de tota la discografia d'en Sinatra, una història molt austera on importen més detalls aparentment banals que els punts més importants de la història. I funciona. Suposo que el fiasco comercial i crític d'aquest disc en el seu llançament té a veure amb que és un disc de soft rock, enlloc del jazz-pop dels seus discos clàssics, i amb el to decididament desesperançat de la història, amb un Sinatra més trist que mai. Si n'hagués de destacar un tema, aquest seria "Elizabeth". M'hi sento molt proper.

El concert de divendres va anar bé. Crec que hi devia haver una trentena de persones (suficient per a un local relativament petit), i una part d'elles no eren coneguts. És un bon començament. Fins i tot algú té apuntat el telèfon d'un noi que es va oferir a fer-me de bateria (inici d'un La Poma Voladora Live Project? No ho tenia pensat així, però veig que de l'escenari no me n'escapo). El concert en si es va dividir entre les dues tandes de cançons grupals (on els que tenien més feina eren el Raül, el Jordi i el frn, moltes gràcies a tots ells), quatre cançons de jo amb algun instrument (les que em van costar més: certament no sóc en Jimi), i dos covers amb jo "a pelo" (que van ser el que més va agradar, si jutjo per la reacció del públic). En fi, crec que hi havia gent que portava anys esperant-ho (per relativament poca que pogués ser), així que d'alguna manera he fet els deures. Ara, concert karaoke amb pistes pregravades i jo cantant al damunt, el dia 22 a la tarda al Casal Cívic Pla del Bon Aire (on també podreu veure un dibuix meu, còpia d'un Sorolla, en una exposició col·lectiva dels de dibuix). I fins al setembre.
**********
Ahir la manifestació va anar molt bé. En un primer moment pensava que seríem IV i el gat, però al sortir de Via Laietana es va fer clar que érem molts més que els 50.000 que conservadorament van calcular els de la PDD (els 5.000 de la Guàrdia Urbana no se'ls creuen ni ells). Manifestació pacífica. Jo fent més fotos que ningú. Gran desplegament de Mossos al voltant de la mani i sobretot a davant del Parlament (quina por...), però un dia serem nosaltres qui seurem als escons del Parlament. En tot cas, TV3 no hi era per enlloc. Montilla, no silenciis la veu d'un poble. I si no, dimiteix!
**********
Aquesta tarda he anat a veure els Tallers d'Òpera. Punts forts: bona elecció d'òpera ("Dido i Eneas" de Purcell, coneguda però almenys personal); addició de violí, viola, violoncel i oboè al típic piano (lleument desafinat) amb bon resultat; escenari relativament ben plantejat; relatius bons resultats musicals en general. Punts no tan forts: potser un cor d'alumnes de Cant hagués pogut precisar més els cors (tot i que igualment els resultats del cor de veus mixtes han estat per damunt dels d'altres anys); i s'han de fer matisos sobre les tres solistes (la Dido és la que ha rendit més, cosa que guanya mèrit sabent que no estava bé de veu; la Eneas ha cantat amb dignitat però sense saber molt bé què estava fent allà dalt; i la multipersonatge també ha cantat amb dignitat, però li faltava dramatisme -ja és ella mateixa, fa anys que la segueixo i sempre ha estat així-). Igualment ha estat probablement la millor representació que han fet, en general. Si recordem el ridícul que jo personalment vaig fer a l'Elisir d'Orrore o la pífia col·lectiva de fa molts anys a "La Clemenza...", no em puc queixar.
Però ara escolto "Handshake Drugs" de Wilco i és més el que jo vull fer. No vull dir que l'altre no sigui vàlid, però ara vull innovar.
**********
La darrera descoberta que he fet és el disc de Dion Dimucci "Born To Be With You", editat el 1975 i majorment produït per Phil Spector, en el seu estil "pausat" dels 1970es. Crec que és el millor disc de Dion. Inclou dues cançons d'un single de 1970, menys denses, que equilibren bé les set cançons que aporta Mr. Spector. El so recordaria a la posterior producció de Spector del "Death of a Ladies' Man" de Leonard Cohen, menys els sintes. És un disc per a escoltar a casa, amb calma. Ha anat creixent dins meu. És el gran disc perdut del Spector, i en Dion fa una bona feina a la veu, tot i que és només ara que es veu el tipus de disc que és. El 1975 els crítics el van deixar pel terra, i es va vendre poc. Per cert, crec que la bio del Spector que comentava fa un parell de posts és el llibre més trist que hagi llegit mai. Malgrat que l'admiri com a productor, no vull ser Phil Spector.

Ja es oficial: he acabat la carrera de Cant. Reconec que vaig anar a l'audició d'ahir tan nerviós que vaig haver de prendre calmants i entre les meves dues intervencions em va costar mantenir-me despert. Però sembla que va funcionar. La primera intervenció va ser per a cantar l'ària de baix de la Cantata BWV 4 de Bach (la que portava més segura). La segona, per a cantar una ària de Jean Paul Martini (Bianco), finalment cantada en francès, i la meva elecció, "The Housatonic At Stockbridge", de Charles Ives, un habitual d'aquest blog. A partir d'aquí, balanç d'aquests anys. Interpretativament, crec que la millor interpretació que he fet ha estat la d'Angel Eyes (de Matt Dennis; és cert que la cançó em tocava molt de prop, i que tenia destinatària), seguida potser per la d'I've Got You Under My Skin aquest mateix curs (la tenia de reserva des que a tercer curs no em vaig atrevir a fer-la; en aquesta versió, millor moment com a pianista del Joan Aloy). Les clàssiques van fallar poc, en general. En canvi, l'estrena mundial de "Funeral" va fallar (culpa exclusivament meva, no em sabia prou bé la cançó i em vaig encallar dos cops amb la lletra; aquest curs l'hem repetida -millor- amb el Joan Aloy), i recordo l'any de l'Elisir com a poc productiu (a l'Elisir no vaig tenir cap marge per a aportar res al meu personatge, la partitura era fluixa, i la gent em recorda rendint molt per sota del meu nivell habitual, obeïnt instruccions més que no pas actuant; a més, vaig haver d'aprendre'm dos repertoris enlloc d'un, i amb la meva aposta pel Wozzeck d'Alban Berg vaig fallar estrepitosament, malgrat que aquí sí que creia en el material -no he escrit cap llibret d'òpera perquè Berg va dir en dos minuts i mig el que jo hagués volgut dir en una hora llarga-). Sobre els/les professors/es, recordar a en Carles Ortiz, que va treballar amb mi durant dos anys per a possibilitar-me entrar a Cant -i recuperar la meva veu des d'un estat de rigor mortis-, na Montse Solà, que em va acceptar a Cant (tot un mèrit!), i na Maria Mateu, que penso que ha fet una bona feina amb mi durant tants anys. També, a en Dani García, que em va acompanyar al piano quasi tots els cursos. A tots/es ells/es, gràcies infinites.
Llàstima que no pugui seguir a un ensenyament superior: des d'Ensenyament Avançat no es pot accedir directament a estudis superiors, i aquests estan centralitzats a l'ESMUC i el Conservatori del Liceu, tots dos a Barcelona, costosos i amb currículums que exigeixen passar-se dies sencers a Barcelona entre dilluns i divendres durant el curs. Impossible per a mi.
D'altra banda, hi ha un punt important a remarcar: aquesta és la primera vegada que acabo uns estudis des que amb 17 anys vaig acabar el batxillerat artístic. Mitja vida.
**********
Aquest matí la meva mare m'ha dit que han parlat de mi a la Ràdio Municipal de Terrassa. Quelcom així com "sembla que es tracta d'un músic molt obert que respon a l'etiqueta d' antifolk terrassenc". I han anunciat seguidament l'entrevista del dia 9. Crec que tot plegat pot ser divertit.
**********
Finalment he vist el documental "Adéu, Espanya?". Una anàlisi bastant bona de com està el pati (si deixem de banda que el tema del Quebec sembla ser només per a blancs). Personalment, crec que el motiu més fort que tinc per a ser independentista és la sensació corroborable que l'estat espanyol és enemic meu. I jo vull viure en pau.
**********
Estic escoltant el "Where Are You?" del Sinatra. Amb cançons com la titular, "The Night We Called It A Day" o "Where Is The One?", és un àlbum major. Dues reflexions a contrapèl: 1) Estic sol. I a qui li importa? A mi no, precisament; 2) M'adono que en aquest darrer any he près una direcció molt progressiva, estic famolenc d'idees noves o, almenys, potents. Crec que algun dia em retrobaré, musicalment parlant, amb els meus amics més personals: tots estem en cerca d'estil, i aquest curs ha estat de transició per a tots. Però els pocs contactes que he tingut amb el món coral m'han sonat a passat. Tots volen que torni, però jo hi retrobaré les persones, no un projecte musical compartit. És la nit i el dia. Tinc por de tenir ego, però tinc clar que per a mi el sentit de fer música és anar endavant, fer-ho cada dia millor. No hi haurà cap més "Corrupció", però hi pot haver alguna cosa diferent esperant-me, i l'he de cercar activament. Fer el que ja s'ha fet no té sentit.
Tinc intenció d'acabar el disc amb Tired Hippo. Com, no ho sé, i penso que he d'estar obert, tot i que el que portem fet marca una direcció molt concreta que diria que ens està confonent a tots (i faig autocrítica per l'inflexible que m'hagi pogut mostrar en algun moment). També hi ha a mig fer un projecte amb The Big Head Troubled Boy, i segurament l'acabi en un format mínim de guitarra, veus i reverb (segurament ella ho preferirà així, i sona prou consistent, només falten algunes pistes de veu). I dos possibles àlbums meus a avançar durant l'estiu.
I a finals de mes, a buscar professor de guitarra.
**********
Finalment, dues entrades destacables al blog Nada Plausible d'en Toni Noise. La primera es refereix directament al "Feina":
http://nadaplausible.blogspot.com/2010/05/ja-no-busco-feina-2009.html

L'altra és més antiga, però crec que no l'havia enllaçada, i la crec important a efectes de recompte:
http://nadaplausible.blogspot.com/2009/12/what-marx-wills.html

He parlat avui amb la profe de Cant del que va passar fa una setmana. He trobat convincents les seves explicacions. Es veu que no van poder coordinar a tothom fins l'últim moment, i es van trobar que o era aquell dilluns o no podia ser. Igualment el pianista va haver de tocar durant quatre hores i mitja, i ell mateix deia que no volia fer cap descans. Té el seu mèrit. Bé, les aigües estan més calmades, tambe per la meva part.

Ha estat una setmana difícil per a mi. Encara ara em sento insegur. Dilluns de la setmana passada va haver-hi classe col·lectiva a Cant. I me'n vaig assabentar tot just abans de tornar d'Edimburg, amb el que no hi havia temps material de preparar el que no tingués preparat (i alguna de les cançons havia estat confirmada tot just abans de marxar). Resultat: un Bach va sortir força bé perquè hi portava tot el curs, però en començar una d'italiana el pianista es va liar, li ho vaig comentar, i de sobte m'havia de disculpar. I va seguir una interpretació de pena, amb jo intentant resseguir una partitura mal escrita. Em va posar tan nerviós que, després de la cançó d'una altra persona, vaig marxar corrent, vaig anar a casa, vaig prendre'm dos calmants i em vaig estirar al meu llit, comentant-li la debacle a la meva mare. Continuaré (avui he anat a repertori), però m'he arribat a plantejar deixar-ho.
I dijous hi va haver un altre problema: la mescla que havia fet jo del tema "My Friends", que tant ens agradava al frn i a mi, no li feia el pès a la seva autora. I ella suggeria uns canvis que pràcticament invalidaven la feina feta, que m'havia portat un cert temps. Potser en unes altres circumstàncies no m'ho hagués pres molt a pit, però enmig dels nervis per Cant i amb dues altres cançons de l'àlbum amb problemes de mescla (totes tres bones cançons, com les de la resta de l'àlbum, però a dues no aconseguia trobar-los-hi el punt) vaig parlar-ho amb el frn. Hi ha bona voluntat, i ara vull resoldre tot aquest tema perquè pot ser que el millor àlbum de Tired Hippo ens estigui esperant. De moment només falten dues sessions d'ells (la de M., afegint la seva veu a dues cançons, i una amb el frn per a veure què fem amb "My Friends") i una de veus meva, si no retoquem res més. De moment, ells han posat un premix de "Cel" (amb veu de M. gravada pel frn sobre un rough mix meu) al seu Myspace, per a anunciar el seu proper concert (divendres 14 de maig a la [2] de l'Apolo, BCN).
M'estic llegint una biografia del Spector (escrita per Mick Brown) que vaig comprar a Waterstones (13 Princes Street, Edimburg). Vaig per la meitat, i en alguns aspectes és el millor llibre per al moment que passo, però en altres és el pitjor. Parla d'un tio molt insegur, i m'hi reconec molt, encara que jo no aprovi tot aquest rotllo de segurates i de matar una persona. Però podem dir que musicalment m'he mogut del Wilson al Spector, i les pistes base més recents que he fet es mouen, per primer cop en mi, en un àmbit emocional. I és un de molt obscur i inquietant. Tinc por de recaure en la incoherència i en veure enemics per totes bandes. No sóc un paio per a conviure-hi.
Almenys, dissabte a la nit l'Exèrcit d'Islàndia van tocar al bar del local de Minyons. Elèctric i amb bateria. Es van haver d'amplificar per ells mateixos i el Rubèn va tenir algun problema amb el seu so, però igualment van demostrar que el directe és el seu fort i van divertir a la concurrència, que era del que es tractava. Només una queixa, que no va pel grup: de veritat cal que els horaris dels concerts s'hagin d'ajustar obligatòriament als partits del Barça?

Breu entrada per a comentar el concert d'avui (i el d'ahir) de L'Exèrcit d'Islàndia i Tired Hippo a l'Auditori Municipal. Ahir: una formació alterada de L'Exèrcit toca una cançó en acústic al final d'un enregistrament televisiu al Raval de Montserrat (Televisió de Terrassa) i toquen millor que cap altre dels participants. Avui han fet un concert més que digne que corregeix en bastanta part la sensació que m'havien deixat les gravacions del Laboratorio. De fet, ha estat a l'alçada dels millors concerts de l'extint To Be Continued, només que sense el desmadre. És una altra direcció, i almenys en directe sembla prou sòlida. La presentació s'ha complementat amb convidats de luxe com en Juanma Villanueva i en Toni Noise.
Després han tocat els Hippo. Ho han fet bé, però sorprenentment de tranquis. M'ha sobtat, perquè l'Auditori quasi convida a un so potent (he de dir que avui m'he de quedar despert fins tard, i quasi tot balades et fa sentir una pau...). Ja m'han dit que la canya la reserven pel 16 de maig a l'Apolo. M'ho crec. Aprofito per a dir que només em falta una sessió vocal i potser instrumental amb el frn i M. i una altra meva per a acabar el disc conjunt. Hi ha tantes mescles bones per triar que és possible que hi hagi EP de rareses (o es pot expandir el Lonely Watcher In The Skies?).
Estic escoltant "Kind of Blue" de Miles Davis. És bo, però un dels micros de vents distorsiona de tant en tant.

L'arbre genealògic pot haver ensopegat definitivament: a la parròquia de mar de Vilanova tots els documents anteriors a 1936 van ser cremats entre el 34 i juliol del 36. Hi ha còpia al bisbat de documents a partir de 1918, però el que havíem de buscar era anterior a aquesta data. Hem mirat també a l'església del final de la Rambla de Vilanova, i hi hem d'enviar un correu-e i que ens mirin ells si per un casual tinguessin alguna cosa del que busquem. Però és molt poc probable, fa 112 anys la gent es casava a la parròquia de la núvia, i aquesta era la parròquia de mar en el cas dels nostres avantpassats d'allà. Pot ser que hi hagi alguna dada buscable a El Vendrell, però si no podem concretar res a Vilanova, al Vendrell quasi que ni val la pena anar-hi perquè ens podem trobar com amb aquell índex del Sant Esperit entre 1750 i 1792, que de tres Paloma un ha de ser avantpassat nostre però no hi ha manera de saber quin, amb una generació "buida" al canvi de segle. En fi, pot ser que hagi arribat al final.
*********************************
El proper dia 24 a les 22 h. hi haurà concert de TH i l'Exèrcit d'Islàndia a l'Auditori Municipal. Reconec que em sobta assistir a un concert de quasi tots els meus amics des de la graderia. Potser no tant pel que fa a TH, donat que els he vist moltes altres vegades sense adoptar un paper actiu. Però pel que fa a l'Exèrcit, no hi sóc per una pura qüestió dels diners que tinc, que són pocs. I certament em pregunto com s'ho hauran muntat. A veure, són gent capaç i intel·ligent, així que no els veig estavellant-se, precisament. Simplement, no tinc ni idea de com sonaran. Abans d'ahir van gravar una demo amb el Toni Noise de productor, i ell diu que sona superbé. Com sé d'anteriors vegades, el propòsit d'aquest tipus de demos és intern, per a escoltar-se a ells mateixos "des de fora" d'una manera crítica, així com per a prendre decisions en cas que decideixin tirar endavant amb una eventual maqueta. No espero escoltar-la. No, almenys, abans dels concerts que faran el 23 (al Raval de Montserrat) i el 24 (ja mencionat). En fi, esperem que tinguin sort.

Avui hem tingut sessió de gravació amb en Ferran Baucells. Banjos i guitarres. Ha estat una sessió productiva. Ara, tinc feina de mescla (i de gravació de coses com veus i algun sinte) per dies. De fet, diria que al Ferran i a M. només els falta una sessió, i a mesclar i muntar l'àlbum. Una sorpresa és que una cançó llarga que havíem començat a gravar queda fora de l'àlbum. Jo li he demanat al Ferran que n'escrigui una de més curta per a l'àlbum, que si no pot quedar una mica descompensat en la meva opinió. Per la meva banda, aquests darrers dies he escrit les meves lletres de l'àlbum.
I sí, en Patinet i el Ryman Auditorium tenen alguna cosa a veure.
***************
Ahir vaig cantar un solo per a la Massa Coral en concert. No em pensava que cantar quatre línies pogués ser tan difícil, pel text i per cantar-ho de memòria (el meu punt flac). Però sembla que va agradar. Un dia d'aquests parlaran entre ells, i he dit que m'avisin si alguna cosa m'afecta. Crec que és massa d'hora per a tornar a la coral (no em pensava que tingués tant feina pendent). Almenys, el so que van exhibir ahir al concert era un pas endavant, cosa que m'alegra.

Des de fa uns dies que ocorre un fenòmen estrany. Va començar amb un paper a la bústia: una senyora russa buscava parella casa per casa i deixava el mòbil i tot. No recordo on més vaig veure un altre paper amb senyores russes buscant parella. I ara, a Facebook, hi ha un enllaç (almenys un, el tinc a la vista) on diu "Bellas mujeres de Rusia están esperando reunirse con usted". Ostres, de veritat s'han quedat sense mascles a Russia? I han de venir tan lluny a trobar-ne? Jo diria que alguna cosa no quadra. Almenys, m'he abstingut de marcar certs números de telèfon, temerós que em passi com quan, fa uns anys, els mascles ibèrics van descobrir que les cubanes de Cuba estaven deleroses de casar-se amb ells... per a poder sortir legalment de l'illa i, de passada, buscar-se una nova parella un cop a la península o, directament, aprofitar-se de la targeta de crèdit del seu nou marit. En tot cas, tinc molt clar que, si les dones regularetes d'aquí no em volen ni amb diners al damunt, difícilment les rosses russes explosives tinguin tant d'interès en mi com per a fer tants quilòmetres només per a trobar-me.

Avui, concert fallit. El pianista no tenia el dia i, a sobre, l'escenari era ple de cortines, amb el que jo sentia el piano a la meva dreta i el buit a la meva esquerra. Tot el que he cantat, doncs, no haurà fet més de la meitat de l'efecte que jo intentava i tant havia preparat. És que fins i tot he anat a una aula a escalfar la veu abans del concert, que no ho faig quasi mai! Bé, m'ho he de carregar a l'esquena.
Estic en ple caos de fer un arbre genealògic de la familia Paloma, idea de la meva mare. Avui al matí, de fet, hem anat a Barcelona a localitzar l'acta de defunció d'un besavi meu que era un canteula, i no ens n'hem tornat amb el premi per un error informàtic al Registre Civil, justament avui. Però almenys ja sabem segur que va morir a Barcelona, i la data: 11 de juny de 1946. Bé, demà a la tarda hi he de tornar (sí, jo). La rectoria de la catedral de Terrassa quasi l'hem regirada tota (tenim tot de noms del segle XVIII, però hi ha una generació que no hi consta i no podem relacionar aquesta gent amb ningú d'a partir de 1815, que és el màxim que hem pogut trobar de manera relacional. Sant Pere, per contra, encara ens pot donar una mica de joc si sabem com buscar: tenen documentació quasi completa des de 1610 (a la catedral la Guerra del Francès i la FAI van fer autèntiques desgràcies amb la documentació). Pel que fa a la familia Sánchez, ells mateixos estan fent-nos la feina, a requesta de la part de familia que tinc a l'Argentina.

1) Acabo d'escoltar UN ALTRE FAKE de "Carnival of Light" dels Beatles, fet a partir d'altres fakes famosos de la cançó i ajuntant-los tots per a aconseguir 13:48, però no de caos sino d'una mena de dub que en si mateix no deixa de sonar interessant. Estic prenent inspiració per a refondre "Les Loups de Chandelier", no puc editar la pista original perquè un dels sons podria estar protegit per patents, i de totes maneres crec que puc treballar-la més i que sigui una bona cacofonia enlloc d'un simple (i fred) farciment.
2) Dissabte passat vam escoltar el Miguel Ballester tocant la bateria al Crossroads. Un trio d'instrumentistes del copón, tocant megabé, pel que va ser una bona nit. Única pega, que va ser un concert de versions, el qual li treia una mica de factor sorpresa. Però va estar bé de totes maneres, i ho vam gaudir.
3) No em puc treure del cap el "Sanctus" de la Missa Op. 11 "Cum Jubilo" de Duruflé. La idea bàsica és supersenzilla, però (almenys en la versió orquestral amb timbals) l'ambient que crea és increïble. Només una decepció: he descobert que Duruflé harmonitzava cants gregorians enlloc de pensar melodies pròpies. Però fins i tot així són les millors harmonitzacions de la Història.
4) El dia 9 vaig començar una nova cançó... que allà s'ha quedat. No sé com acabar-la. I amb el Toni Noise vam descobrir el "Scary Monsters and Super Creeps" de David Bowie, i reconec que en puc aprendre coses, que va més enllà del que feien els mestres dels 1960es. No sé com fondre-ho tot. I vull anar una mica més enllà en la meva obra.

Breu entrada per a dir que m'he animat i he anat al concert de D'callaos a Faktoria. Musicalment crec que, fins i tot comptant que és un grup ostensiblement "de festa", allò és sòlid, seriós i ben interpretat. La sorpresa és bona, i he decidit mirar de seguir-los en el que pugui. També m'ha agradat sentir algun passatge de "La leyenda del tiempo" (encara que sigui fonamentalment el hit "Volando voy"). Valen la pena.
Això sí, no m'imaginava que hi aniria tanta gent. I no m'ha agradat constatar que la gent que tenia al voltant havien pagat 10 € per a... xerrar, cridar-se, xiular, obrir-se pas a empentes... Això ho podien fer al carrer tranquilament i deixar-nos tranquils als que volíem escoltar (tot i que és cert que al grup les entrades extra li aniran bé). Per a mi, la música és santa, i quan es va a un concert es va a escoltar. Més relaxadament o més concentradament. Per a mi el problema és que, fins i tot amb la megaamplificació de Faktoria, amb tota aquella remor de fons la música sonava plana, es perdien els passatges més tranquils i no hi havia manera d'entendre res del que cantava o deia la cantant. Confesso que per aquesta part m'he posat una mica nerviós, i que fins i tot m'he mogut una mica per la sala buscant un racó més tranquil, sense acabar-ho d'aconseguir.

Comento ara el concert que Tired Hippo (en la seva encarnació mínima de Ferran Baucells a la guitarra i veu i la Mireia fent segones veus i alguna veu a solo) van donar el 30 de gener passat a L'ovella negra del Poblenou. Va ser una actuació mínima de 20 minuts on van estrenar "Tant pis" (jo creia que es titulava "Tampi"), però va tenir el que li havia faltat a l'actuació anterior a FNAC de l'Illa, i va ser una llàstima que de tots els que seguim habitualment a TH només hi anés jo (tot i que el públic que hi anava pel grup principal van aplaudir i sumar-se a la festa com pocs; llàstima que el concert comencés tan tard).
*************************
I ara, el que queda és fer ressenya d'una sèrie de discos que he adquirit recentment o que almenys he escoltat a Spotify. Donat que no són gaire coneguts, pot ser útil que en parli, i en tot cas tinc ganes de parlar d'alguna cosa més que de mi mateix.
-------------------
Archibald Joyce: Toto/Dreams Of You/ A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra. Andrew Penny, conductor. Naxos, 8.223694. Aquest disc és una descoberta que vaig fer a Spotify. A través de la web Encyclopedia Titanica ( www.encyclopedia-titanica.org/ ), cercant dades sobre el Titanic, vaig anar a raure a una secció de "música del Titanic" que, entre d'altres coses, contenia una sèrie de gravacions antigues de cançons relacionades amb el vaixell. Entre elles, una gravació de 1912 de "Songe D'automne" (d'Archibald Joyce, ho heu endevinat), realment fascinant. Vaig passar-me anys buscant una partitura de la cançó, o almenys una gravació moderna de qualitat (ho sento, les versions jazz de la peça simplement no sonen com haurien de sonar, inclosa la de Django Reinhardt). Bé, aquesta s'hi acosta bastant. Són gravacions modernes de les peces més importants del Sr. Joyce. En les millors, l'ambient eduardià de la seva música hi és capturat molt bé (tant fa que el compositor no es mogués ni un mil·límetre del seu estil inicial, fins i tot quaranta anys després de la seva època de màxim èxit). A bord hi ha les excel·lents "Dreaming" i "Songe D'automne", i això el fa interessant, sobretot per a fans del Titanic. Punts negres: la decisió del director de suprimir certes repeticions en la música (originalment era música per a la pista de ball de just abans de la I Guerra Mundial, i en aquest aspecte la gravació de 1912 mencionada captura millor aquesta intenció), i el fet que intentar una retrospectiva àmplia de la música d'aquest autor obliga a incloure músiques per a cinema mut i peces de música descriptiva anecdòtica que estan molt per sota dels valsos que li van donar fama, i que fan que escoltar el disc en la seva integritat sigui una mica dur. Millor centrar-se en les peces curtes i fer servir el botó de skip.
-------------------
Ketèlbey, Piano Music, Vols. 1 i 2. Rosemary Tuck, piano. Naxos, 8.223699 i 8.223700. Buscant informació sobre l'anterior compositor, vaig trobar-me referències sobre Ketèlbey, i vaig cercar-ne música a Spotify. I vaig trobar aquests dos volums de música per a piano. En aquest cas són força recomanables. Sonen a música romàntica, i realment hi ha idees, amb el que fan de bon escoltar. Única pega: es colen alguns intents descriptius del seu compositor (especialment una suite una mica anecdòtica amb fragments com "Look! What's That?" o "Oh, Look at the Rabitts!"), que en aquest cas no fan baixar tant la mitjana... perquè estan tocats al piano i encaixen bé (res molt greu... de moment). Vé a compte, perquè sentir "In a Monastery Garden" al piano no fa imaginar el malament que va suportar aquesta peça el procés d'orquestració.
-------------------
Albert Ketelbey: Cockney Suite/Jungle Drums/Fiddle Fun. Orchestras conducted by the composer. Historical recordings 1908-1940. Naxos, 8.110869. Aquest disc me'l vaig comprar, físicament, animat per la bona experiència amb els dos discos de piano esmentats. La nit i el dia. Encara que aquí Naxos acompleixi amb el deure moral de preservar una sèrie de gravacions antigues, el cert és que el material recollit aquí sona pobre i avorrit, una sèrie de gravacions que sonen en la seva majoria com música per a pel·lícules barates dels anys trenta del segle XX. Poques d'aquestes gravacions (o directament cap) mereixen més que una primera escolta.
------------------
In a Monastery Graden. The Immortal Works of Albert Ketèlbey. Royal Philarmonic Orchestra & Chorus. Eric Rogers (chorus master: John Alldis). Decca 444 786-2, Londres, 1969. Ja tenia encarregat aquest CD i sorpresivament va arribar... només que no es tractava d'aquest CD ben bé. En fi, ho vaig descobrir quan ja el tenia obert i sonant, així que ja està fet. I és una mena de fregit. En realitat conté el contingut de dos LP's de 1969 no relacionats entre ells, que semblen haver estat reunits en una mateixa placa per a sumar els potencials clients d'un i de l'altre, una estranya decisió editorial que sembla haver estat presa per una qüestió de costos. També comparteixen l'haver estat gravats amb un procés anomenat "phase 4 stereo" amb el que Decca va gravar una sèrie de discos conservadors i anecdòtics als anys seixanta del XX i del que no s'ha tornat a sentir a parlar (entre d'altres coses perquè no sembla afegir res a un estéreo normal de l'època). El primer d'aquests discos reuneix les peces més conegudes de Ketèlbey, amb les orquestracions originals. I els resultats són tirant a espantosos. Kitsch pur. Un intueix que un orquestrador decent podria treure molt més partit d'unes melodies que de vegades no estan tan malament, però sentir "In a Monastery Garden" amb sons d'ocells i cors de monjos és simplement ridícul. No tan immortal com diu el títol, i una mostra del poc criteri de la discogràfica (que simultàniament estava prenent decisions editorials pèssimes respecte dels Rolling Stones, recordem-ho). Només val la pena comentar que el director del cor, John Aldis (escrit "Alldis" al CD), va treballar l'any següent en "Atom Heart Mother" dels Pink Floyd i Ron Geesin. L'altre LP és encara més desconcertant: "Great Violin Encores: Josef Sakonov with the London Festival Orchestra". El tal Sakonov hi demostra ser un molt bon violinista, però no hi ha gaire més. El disc consta de diverses peces, algunes conegudes, altres que no, reunides aquí amb la finalitat de fer una mena de música de fons per a oients conservadors. Quasi totes les peces han estat rearranjades per un tal Sax de qui no coneixerem mai el nom, i no entenc per què s'ha de rearranjar a Massenet si l'original ja estava bé i igualment no fa cap diferència. Més escoltable que l'altre LP, però banal. Aquest cop he llençat els diners. I aquí un es pregunta: si els distibuidors importen discos tan anecdòtics com aquest, de veritat surt tan poc rendible importar les edicions més interessants?

Abans de passar a d'altres assumptes més agraïts (en un altre post), començo comentant (per a qui no li ho hagi comentat) que he deixat Reagrupament. El numeret de fa una setmana no em va fer ni punyetera gràcia, ni per part dels quatre "resistents" ni per part del sector oficialista majoritari. I tinc clar que això significa la fi de Reagrupament com a moviment assambleari sense distorsions. I no vull participar en això, prefereixo mirar-ho des de fora i no tenir-hi cap responsabilitat. A ERC ja em van fallar una vegada i no vull tornar a trobar-me igual. De totes maneres no vull trencar amb els reagrupats de Terrassa, no hi tenen cap culpa i, qui sap, potser en el futur ens retrobem en alguna altra banda. En tot cas, tinc prou motius per a continuar essent independentista. Espero que no tot acabi aquí.

Avui la cosa va per entregues, estic tocant moltes tecles (figuradament i literal):

Assaigs pel concert

Fa una setmana tot just, vam fer un primer assaig per a un concert acústic meu (o més d'un, però no hi ha res concretat). Els arranjaments semblen quallar, però vam gravar una demo (per un lloc on me la demanen) i definitivament no la escoltaran a cap altre lloc perquè el so resultant és, malgrat que hi toquin bons músics, substàndard (encara l'he d'acabar, hi ha dubtes en dues cançons). En fi, quan sàpigui alguna cosa del cert aniré avisant.

Yamaha PSR-E413

Al final, desencantat amb l'mm6 (té alguns bons sons de piano elèctric, però és bàsicament un banc de sons amb teclat i poques funcionalitats, una mica car pel que és), he comprat un altre cop el PSR-E413. Suposo que el problema de mapejat midi hi deu ser igual, però per la resta m'aporta molt més que l'altre, per menys diners (tot i que tenint els dos m'hauré gastat una pasta, a la llarga). En certa manera el vaig comprar per un sol so que enyorava (el clavicèmbal de "They Came From Above"), però m'he descobert fent molta feina, provant sons i coses, explorant l'arquitectura del sinte... I això sense comptar que té dos altaveus que aniran genials per a no haver de traginar amplificadors.

Disc TH

Dies intensos treballant en l'EP (o LP!) amb TH. Hi ha versions acabades de "29 de febrer", "Tampi" i "Brillant", així com de quatre transicions breus. M. aporta "Winter Boots", que està bastant avançada, tot i que pendent d'una pista de banjo i d'un parell d'indicacions per a la mescla (almenys ja sé què fallava en la primera mescla que en vaig fer, i la mescla actual sona substancialment millor). Les meves estan bàsicament igual... però no del tot. "Ruidito" sona massa plena, ara que he fet tots els overdubs de base que creia convenients, i queda pendent de remescla. No acabo de saber com acabar "Nashville C.", tot i que he decidit fer una segona mescla enterament acústica pel meu Myspace. I almenys sembla que uns pocs tocs a la guitarra acústica per part del Ferran Baucells em salvaran les altres dues. Això sí, encara no he trobat temps per a escriure les punyeteres lletres. Però l'única que continua com a gravació simple de guitarra i veu és la cançó de la Itzi. No és tan fàcil de tocar com sembla, i li vull fer justícia.
(Bé, no la única: el Ferran B. m'ha proposat de gravar una última cançó, que encara no he pogut sentir).

Concert Fiodor

Força bo, amb tot l'humor que es gasten sempre. Una bona estona. Únics problemes, que M. tenia la veu fora de joc (tot i que des del públic no s'ha notat, la veritat) i que el novíssim piano digital del pianista ha anat pel terra per culpa d'un suport de teclat en X (són horribles, eviteu-los). I una pregunta apart: per què tots els locals nocturns estan pintats de negre? ( Dades del concert: No Nos Llamamos Fiodor, Seven Sins, Muntaner, 7 BCN, 22'30 (han començat puntuals)).