Avui la cosa anirà de DVDs. N'he localitzat dos de dues bandes extingides que segueixo. Comencem pel de Dire Straits. Recentment s'ha llançat a bombo i plateret una edició comprehensiva d'Alchemy (1984), amb dos CDs i un DVD. Com és sabut, documenten un concert al Hammersmith Odeon de Londres el 22 de juliol de 1983 (el Mark Knopfler ha donat a entendre al "booklet" que, encara que també es va gravar el "show" del 23 de juliol, es van fer servir només gravacions del dia 22, aparentment perquè ell estava massa cansat com per a posar-se a escoltar masters -pocs podrien aguantar el ritme de concerts que duien aquella gent, certament- i recordava la del 22 com una bona nit). Els CDs, ben masteritzats, recullen el concert sencer (incloent el tema "Love Over Gold"), dividit en dues parts. La primera ha estat descrita pels crítics com una mica lenta. En realitat, és una sensació que no ens abandona en tota l'escolta. Analitzem-ho: la veritat és que el repertori està ben escollit, dins del que podia oferir en aquella època el repertori de Dire Straits (en un moment ambiciós, però sense els èxits del futur "Brothers In Arms"), i en alguns casos els arranjaments de directe beneficien clarament cançons que en estudi havien sonat molt despullades. Els solos, evidentment, són excel·lents. I el públic s'ho va passar en gran, com queda de manifest pels vitors constants que se senten al disc. Què va fallar, doncs? Bé, en el concert com a tal, res. És només que la idea de fer llargues intros "planadores" i nous passatges "de solos" no sona igual d'excitant en un sistema domèstic que pels altaveus de PA del Hammersmith Odeon, i de vegades costa una mica mantenir l'atenció. Un document important per a fans, però potser no tant per a l'oient casual.
El DVD, mentre, ens ofereix el concert (menys "Love Over Gold") amb so i imatge. El so és molt bo. Però la imatge falla. No pel contingut, sinó pel master: és una cinta de video amb molt poca definició pels estàndards actuals, i la transferència a DVD no pot evitar accentuar el fenòmen, fins i tot comptant-hi el meritori treball de polit que fa que almenys la imatge sigui perfectament estable -un gran què!-. És bo tenir aquest document en un DVD enlloc d'en una cinta VHS feta pols, però reconec que en alguns moments la imatge "estranya" em va costar una mica de visionar. Els extres, almenys, són de pes: dues actuacions-d'una-cançó a la TV, interessants de tenir, i el documental "BBC Arena: Dire Straits" que, sense pretendre ser una cosa molt profunda, ofereix prou pistes de les dinàmiques internes del grup el 1980 com per a valer la pena de veure (va ser l'últim any de David Knopfler com a guitarra rítmica del grup, i el documental recull el darrer concert on ell va tocar, més imatges d'un assaig on el Mark li diu al David com ha de tocar, i un pla final del David reflexionant sobre "el que passa entre germans", inhabituals en els documentals rock de l'època).
L'altre és "ABBA In Japan". Com a plat fort, recull un especial gravat per a la TV japonesa el novembre de 1978. La majoria de cançons estan fetes amb playback, però tres d'elles ('Money, Money, Money', 'SOS' i 'Thank You For The Music') estan tocades en rigorós directe amb músics i curiosos arranjaments (no igualen a les versions d'estudi, però s'agraeix l'esforç). A més, els productors del DVD s'han pres la molèstia d'anar als masters de video originals, amb el que les cançons es presenten senceres i a pantalla completa (fins i tot amb un tema, 'If It Wasn't For The Nights", que també se'ns ofereix com a bonus amb la mescla primerenca que va formar part de l'especial original). La qualitat d'imatge és força bona, tenint en compte que ve d'un master de video (és molt més agradable de veure que el video de Dire Straits). I l'especial en si és remarcable: hi compto quatre escenaris diferents, tots ells molt el·laborats, amb un vestuari variat pel grup i, fins i tot, ballarins en un parell de cançons (fan riure una mica, malgrat ballar molt bé). Una manera cara de fer televisió, i aconsegueix mantenir l'interès.
Aquí, el que falla són els bonus. Fora de la cançó extra, que ja hem comentat, bàsicament es tracta de dos documentals, filmats en pel·lícula. Un d'ells documenta la seva visita al Japó el novembre de 1978. Toscament filmat, se'ns informa que va ser fet per a ser projectat als cinemes japonesos. Un aspecte queda clar: el grup es passa l'estona d'emisora en emisora, amb pauses només per a parlar superficialment amb alguns fans o per a deixar-se fer fotos picant amb uns martells típics. L'Anni-Frid es passa part del documental cantant una cançoneta típica sueca. No treus cap conclusió sobre ells excepte que van molt amb compte amb la seva imatge i s'amaguen sota comportaments estereotipats. I aquesta és la debilitat del documental, que perd així qualsevol sabor que hagués pogut tenir. El segon documental, una mica més llarg que el primer i que documenta el seu tour japonès de 1980, només varia en el fet que hi apareixen imatges dels seus concerts allà... fent playbacks invariablement i a més amb les cintes una mica accelerades. La sensació que treus és que són sossos com a persones. I el mateix li passa al documental. Està bé tenir-ho, però poca gent veurà aquests bonus més d'un cop.