dimarts, d’agost 31, 2010
Escoltat l'"A.M." de Wilco. Trobo que està molt millor del que en diu la crítica. En general és un disc prou sòlid d'alt country ben plantejat, i que es deixa escoltar molt bé. Si es tracta d'un disc continuista d'Uncle Tupelo, crec que m'escoltaré els discos d'aquest grup. Com a contingut, hi ha tres temes molt bons ("Box Full of Letters", "Should've Been in Love" i "Dash 7"), altres una mica per sota d'aquests però prou decents, i només tres punxades serioses: "Casino Queen" (una imitació enèrgica però tosca dels Stones, i el que falla és la pista vocal), "It's Just That Simple" (no firmada pel Tweedy, i que sona a Gram Parsons -també, llàstima de la pista vocal-) i, més que cap altra, "That's Not the Issue" (tots els clixés del country-bluegrass imaginables, posats en una sola cançó: no la van encertar amb aquesta, dit directament). Però crec que és un disc prou aconseguit com per a passar per alt aquestes tres cançons i, també, passar del que en digui la crítica. OK, no és ni el Summerteeth ni el Yankee, però mostra prou indicis de la capacitat d'aquesta gent com per a ocupar un lloc correcte en l'obra de Wilco enlloc de tenir ranxo apart com un disc fallit a evitar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
és cert que potser tots plegats ens hem acarnissat massa amb aquest disc, començant per ells mateixos. però coses com "box full of letters", "dash 7", "i must be high" o la recuperada pels directes "too far apart" són bones cançons. suposo que el problema és que encara és massa uncle tupelo pel meu gust, un grup que no estava del tot malament però en el que en tweedy no tenia tanta mà i llibertat com ara (i potser també li faltava maduresa musical). de tota manera, dista molt de ser un disc dolent; el seu handiccap és tenir successors tan formidables.
Publica un comentari a l'entrada