Niagara Falls

Aquesta tarda he estat fent backups. I en part això ha estat motivat per un experiment que volia fer. És cert que el meu pla per a aquest estiu és gravar veus de tres àlbums (Santuari, Disfunctional i 1980), així com regravar les veus d’Himnes. Força feina. Però així com en aquests àlbums la feina instrumental està feta i és molt bona, també tenia tot de carpetes separades amb possibles àlbums a fer després. I avui les he ajuntades en un sol projecte. En part, per a reduir l’impacte visual de tantes carpetes. En part, per a tenir en una sola «piscina» les bases de tres projectes diferents, més una carpeta amb idees prometedores que només existeixen com a demos o midis incomplets. Els tres discos eren «A Grècia», «Estratègies al Paradís» i «Duncan Drawings IV». La carpeta de demos, «Wendoline, or when Rickenbackers Eat Pizza».

El resultat és decebedor. De tres discos, només dues cançons són directament singles: l’antiga «MR Blues», pendent d’una nova lletra que resisteixi la prova del temps, i l’antiga «Down Down Blues», una antiga desferra blues de l’horrible «Busco Feina/Accident» que, regravada i sotmesa a un procés de capes, és absolutament memorable, la millor del lot. Però a partir d’aquí la resta és molt irregular, des d’unes poques bases que prometen però que encara necessiten un últim toc que les faci brillar, fins a fracassos estranys i mancats de direcció. No, res aquí no és tan dolent com els desastres del «Busco Feina/Accident». Però sí es tracta d’una reunió de projectes sossos, gravacions on no puc simplement afegir una veu i a córrer, doncs no estan a l’alçada de la meva obra publicada. I per tant les he de deixar per a quan estigui de les veus. O potser fins i tot per a l’estiu que ve, amb alguna sessió ocasional durant el curs per a preparar midis per a tal o qual tema.

Un dels tres discos, el «DD4», només constava de tres cançons, totes elles en estat de demo. Dues són havaneres, i problemàtiques. Tenen molt potencial, però simplement no sé què fer amb les lletres. M’avorreix parlar de vaixells que arriben a l’Havana per a que els mariners es fixin en noies. Això tenia sentit el 1900, amb el desastre del 98 impulsant la nostàlgia. Però ja hi ha un model que les havaneres han de ser així, i el meu intent de trobar nous camins no ha funcionat en absolut. Per a les lletres d’havanera no tinc «àngel». Mentre, la tercera cançó va ser creada per a un concurs de música per a cobla, i en aquest cas sí és una peça molt bona... que va ser un error enviar a un concurs on només devien voler sardanes. De manera que adéu concursos de composició, i aquesta peça la rearranjaré per a eliminar-ne el seu component més problemàtic, l’arranjament per a cobla fet a punta de pistola, i transformar-la en una èpica d’estudi amb orgues i tot, 100% Patinet. I així serà una peça reivindicable davant de qui faci falta.

*****

Que per què no faig sardanes? Una vegada en volia fer una («La Mainadera», la sardana que el meu avi volia compondre però que no va fer mai), no sabia com s’estructuraven, i vaig preguntar qui me’n podia ensenyar, em van dir un senyor... i aquell senyor em va respondre que la meva música no li agradava i que de fer sardanes ja se n’havia de saber! Així que, mancat de cap coneixement sobre sardanes i profundament disgustat per l’experiència, ja no n’he volguda compondre cap. Ni voldré. No m’agraden els ambients conservadors i tancats.

*****

Mentre, «Bongos» està aturat. Un bon amic hi volia col·laborar però des que m’ho va dir està «missing», i no sé què fer.

*****

Fa uns dies vaig fer un darrer retoc al «Te Deum» que vaig compondre per a la Massa Coral. Ara tot és ja definitiu. I s’estrenarà. Fa uns anys ja em van cantar el «Sanctus» del Rèquiem, però per raons de personal no s’havia pogut fer més. El «Te Deum» serà la primera obra completa meva a estrenar-se en concert, i tinc l’esperança que sigui el principi del meu prestigi a Terrassa.

*****

La Ibanez Talman està reparada. I sona 100% Telecaster. La reparació, que ha inclòs recablejat i blindatge de pastilles, és mestra. M’estalvio de comprar una Telecaster americana.

La Yamaha Pacifica la he arribat a tenir com a vendible dins del meu cap. Ahir la vaig poder provar bé i per sort estava equivocat. És bona. Simplement, no és exactament la Strato SSH que havia tingut en ment quan vaig planejar la operació. És una guitarra a la que encara li he de trobar el seu espai sonor. Però la retindré. El seu esforç m’ha costat.

*****

«Ja ho sabeu, estic en contra de la UE i de la nostra pertinença a ella. Però precisament: això ja no és el somni de Jean Monnet, és una cruel caricatura que es comporta a tots els efectes com un supraestat totalitari. Ens mereixem això? Clar que no! Però està clar que hi ha massa estats dins la UE que pensen en els termes més inhumans possibles i que això ja ha afectat al projecte de la UE fins a convertir-lo en la cosa més degradant del món. Fins al punt que ja només serveix com a exemple màxim de com no s’han de fer les coses, des de la moneda única fins a la Unió com a simple monstre burocràtic o la pèrdua del nord pel que fa a drets humans i democràcia. En tot cas, com diu un dels nostres companys, la implosió de la UE ens acabarà duent a la III Guerra Mundial? És certament una possibilitat inquietant. I per això encara ens ha de saber més greu que tot s’hagi fet tan malament. I mirar de separar-nos-en i fer ranxo apart en la mesura que ens sigui possible.»

*****

En un post sobre l’absurda limitació dels tres minuts trenta segons:

«Les discogràfiques i la seva total manca de criteri. Per què et penses que no en vull saber mai més res? Entrega'ls un "Corrupció Automobilística A Liechtenstein" i que no hi vulguin veure més enllà dels nassos. Vagin a regar!»

En un post sobre la desesperació d’un amic:

«Un contracte discogràfic mai no hauria d'haver estat un prerequisit per a poder existir. N'estic fart del mur que han aixecat les grans discogràfiques entre nosaltres els músics independents i el gran públic, mentre bombardegen aquest últim amb merda. Cal canviar-ho.»

Fa uns dies vaig tenir un altre desengany, aquest cop amb un programa de TV. Reconec estar molt sensible, però no és per menys, doncs pel simple fet de no tenir contracte discogràfic ni em responen els correus. I a quasi 43 anys continuo essent un aspirant, malgrat ser un dels millors músics de Catalunya. És molt injust, i tindré molta memòria.

En fi, toca endegar una carrera literària. Espero que hi haurà editors i crítics sense tants fums...

*****

Fi de l’abonament de la mare al Liceu. Millor per a mi.

Xim Xim

Reconec que C’s té una capacitat única per a reunir «bordes». I no crec en absolut en el «gobierno» PSOE. L’únic bo és que a can PP ja fa uns dies que s’estan tirant els trastos al cap.

Em declaro moralment exclòs de Mario Vargas Llosa.

Això sí, voldria que vels polítics d’aquí fessin alguna cosa més que discutir entre ells. Tenim empresonats i exiliats. I gent al carrer que ens volem moure. Però els uns sense els altres no podrem fer res. És que fins i tot hi ha sectors del PDECat i d’ERC que estan pensant en termes d’una legislatura autonòmica de quatre anys! I així no podem anar.

*****

Toca comprar una clau. Més no puc fer. Ja he esgotat tots els camins, i el mercat immobiliari és un caos. Així que a principis de 2019 faré una migració bancària. És el finançament el que s'ha d'adaptar a mi, no a l'inrevés. Han perdut un client.

És que fins i tot havia mirat on hi havia pisos pagables, i amb crèdit ho hagués pogut intentar a llocs com Balaguer o Mollerussa. Llocs on no se m’hi ha perdut res, però és que a Terrassa els preus estan impossibles, i no parlem ja de Barcelona (una ciutat on no voldré viure mai, però Terrassa s’ha contagiat de Barcelona). Certament voldria veure a certs personatges a la garjola.

*****

Començo a preparar-me mentalment per a les sessions vocals de l’estiu. I m’he mirat els projectes que tinc pendents. I hi ha tres projectes que m’agraden musicalment: «Santuari/Partisà» i «Disfunctional West Coast Promotion» (amb lletres acabades), i «1980» (pendent de lletres). Però els altres dos («A Grècia» i «Estratègies al Paradís») no em fan gens el pes: no vull dir que siguin un desastre, però són irregulars i no afegeixen res a la meva discografia. He pensat de fer un disc amb els millors temes dels dos projectes, però un cop reescoltades les pistes veig que tampoc no qualla. Així que toca regravar, afegir... Ja ho faré a partir de la tardor. No hi ha pressa.

També tinc pendent regravar les veus d’«Himnes». I, mentrestant, he enviat la partitura a tot d’amics, per a que la reenviin als seus amics. No sé si trencarà el mur, però és el que tinc més a l’abast per a que circuli. I no cal signar amb una editorial de partitures, no?

En tot cas, són projectes que arrossego des de fa anys. Les primeres gravacions del «Partisà» daten de 2005...

*****

Aquest estiu també toca refondre el meu Requiem i fer-ne la versió definitiva. És un cas extrem d’obra que vaig fer pública abans d’hora. I hi ha problemes a resoldre de cara a la seva estrena en concert. Un és suprimir la trompeta, per motius pràctics. Un altre és reescriure els teclats, siguin dos o un (una possibilitat no tan bona, però un intèrpret més és problemàtic). I encara hi ha un moviment que no funciona, l’Hostias.

Així que serà un estiu de tancar projectes. Serà duret...

*****

Mentre, llibre parat. Apart de la manca de temps, estic encallat en una escena crucial. No és que no sàpigui què passarà o cap a on va la novel·la. Ho tinc tot resumit. Però reconec no estar relaxat i, sobretot, no vull caure en tòpics. Se m’està fent difícil.

*****

Pensant en com millorar el meu estudi quan estigui refet. Una millora evident és un segon interface Tascam US-16x08. Penso també en dos compressors Warm Audio WA-76, còpies més assequibles i de bona qualitat dels mítics Universal Audio 1176 (i amb això podria muntar un rack quasi exclusivament amb compressors analògics; m’hagués agradat trobar una versió assequible del Fairchild 670, però fins les més barates tenen un preu prohibitiu i costen molt de mantenir). I com a micròfons, els Shure SM-57 i SM-58 són estàndards assequibles (mentre que el Neumann U-87 és massa car per a la meva butxaca, però sempre el somniaré). També un segon AKG C-3000 per a poder gravar en estéreo. I de segona mà, per la nostàlgia i perquè quan anava a comprar-lo el van deixar de fer, un equalitzador Behringer T-1951 (no precisament un aparell de tecnologia punta, però podia haver estat divertit aconseguir efectes inusuals amb ell).

En tot cas, m’adono que en tot aquest temps no he emprat mai un excitador aural. En aquest cas puc emprar un plug-in sense perdre-hi qualitat, però reconec que no sé ni com sona.

Guitarres, m’agradarien una Yamaha LL1612ARE, una Fender American Professional Telecaster Natural Ash amb màstil d’auró i, de segona mà, una Rickenbacker 360/12 (noves estan impossibles).

Amb això ja estic dient que anar a per una casa està impossible, també. M’agradaria poder canviar de plans, però sóc molt pessimista.

Italiannette

Ja he decidit que, quan surti en un àlbum, “MR Blues” tindrà una altra lletra i títol. Un no vol coses caducades en un àlbum nou, no?

A la vegada, ja veig que el meu intent de participar en concursos de composició ha fallat. No per manca de qualitat, sinó perquè m’he arribat a adonar que si et collen tant a les bases és perquè el jurat vol una única peça que no sap com fer ell mateix, i els concursants tenen la feinada i l’enigma de compondre exactament aquella peça, i no una altra cosa, per bona que sigui. Per tant, res d’innovar o d’intentar ser personal: un concurs per a cobla només accepta sardanes encara que no ho digui explícitament a les bases, i un concurs d’havaneres no vol el següent pas en havaneres, sinó «La Bella Lola II». Per tant, renuncio a participar en més concursos de composició, doncs jo vull fer la millor música de la que sigui capaç i no perdre el temps en endevinar intencions de gent que faria millor no convocant el concurs i aprenent com fer exactament allò que tenen en ment i no saben com explicar. Almenys seria més sincer per la seva part.

*****

És inútil. El mercat immobiliari està fora de control i prescindeix dels seus potencials clients. Crec que faré altres coses amb els meus diners a partir de l’any que ve.

*****

I el 2019 em veurà invertir una mica en mi mateix i la meva carrera. He de ser conegut si vull ser influent, i a Catalunya no pots fer res si no ets conegut.

*****

He escoltat «The Beach Boys With The Royal Philharmonic Orchestra» i l’he trobat molt avorrit. Un «Greatest Hits» amb secció de cordes afegida a les gravacions instrumentals originals, i no gaire imaginativa. No és que esperés molt del disc, però pensava que seria més ambiciós. En canvi, és un dels pitjors discos relacionats amb els Beach Boys. Comparable amb «Stars and Stripes, Vol. 1». I, a sobre, inclou «Kokomo»...

M'explico: el problema del disc dels Beach Boys és que és com si agaféssim un grans èxits dels Beach Boys i simplement els afegíssim una pista de strings al damunt i sense que aquests strings aportessin res als temes. És això, però en versió multimilionària. Clar, aquí no s'ha reimaginat res, hi ha molts instruments allà que daten de mitjans dels 1960 a Gold Star o Western Recorders. Pur karaoke, només que enlloc de ser cantat és orquestral. Hi ha dues cançons on els resultats són passables ("Disney Girls", la més integrada, i "Kokomo", la merda de cançó de Mike Love però que amb orquestra afegida no podia sinó millorar), però com a conjunt el disc és com posar els músics clàssics de Terrassa a tocar i cantar cançons pop famoses: es limiten a seguir una partitura, i allò no sona a pop ni que els apuntin amb un kalashnikov. Per això m'ha avorrit tant aquest disc. "A Moon Shaped Pool" de Radiohead és un disc en aquesta vena molt més ben integrat, doncs la orquestra i el cor són part de l'entramat creatiu del disc, i no simples mercenaris com en el disc amb els Beach Boys.

I el que volem els fans són les sessions de «Friends» i «20/20».

*****

Dijous 14 vaig fer de tècnic de so a la final esportiva de l’SRC, on també va sonar una composició meva, «SRC Olympics», feta per a l’ocasió. Va sonar en un moment en què encara es competia, pel que no va tenir molt impacte, però alguns dels presents la van notar i els va agradar. I vaig conèixer la regidora de Salut. Va ser un bon matí.

*****

Reconec estar fart que la gent es fiquin amb què menjo o deixo de menjar. Més valdria que tanquessin la boca i es dediquessin als seus assumptes. Jo no vaig per la vida dient-los què han de fer, no? Doncs viu i deixa viure. Tant senzill com això. Massa dietistes en aquest món, em temo.

*****

Admeto no seguir el Mundial de Futbol. Excepte per les notícies sobre atacs al col·lectiu LGTB. Reconec que quan vam anar amb la mare als EUA, la seva primera intenció era anar a Rússia, però a mi em va fer por i vaig convèncer-la de fer un petit canvi de plans. Uns anys després hi va anar ella, però a mi em falten molts anys abans d’anar-hi. No abans que allò sigui una democràcia de veritat i el Fill de Putin sigui a la presó.

*****

Estic indecís sobre el tema de l’avortament. Sobretot perquè entre les meves amistats a Facebook hi ha posicionaments directament enfrontats sobre el tema, i un no sap com enfocar-ho. És cert que hi ha un element, i és que jo em vaig fer esterilitzar, el que ja és un posicionament. I un altre element és que hi ha supòsits (violació, risc per a la vida de la mare, inviabilitat del fetus) que no s’haurien ni de discutir. I sobre els provida, és notable com volen que neixi el nen, però un cop nascut ja s’ho farà. Clar, a mi sí que em preocupa què passarà amb el nen, i si la mare tira endavant amb l’embaràs, el nounat ha de poder comptar amb tota una infraestructura estatal que li garanteixi el dret a una infància digna i feliç. En tot cas, el cert és que hi ha dones que volen una barra lliure. No m’entusiasma, però si no poden avortar legalment al seu propi país, doncs o se’n van a un curandero o se’n van a Londres. Res no les dissuadirà, i més val que ho acceptem. (A més, una segona crítica als provida és que són els mateixos que estan a favor de la pena de mort, i són sempre molt conservadors, les dones a cuidar dels seus nens i tal; tot i que és com a mínim curiós que a l’esquerra pensin ambdues coses exactament a l’inrevés.)

*****

Estic observant la quantitat de dones amb diagnòstic a qui es pren la custòdia dels seus fills via «has de signar aquest document o et prendrem el teu fill», just el document de renúncia a la pàtria potestat. I elles signen en un estat en què són debilíssimes i no poden veure-les venir. Perdre de vista el seu fill fa que es posin pitjor, un trauma que les perseguirà de per vida. S’hauria de legislar per a poder-ho revertir: el més important per a una mare és el seu fill, i si hi afegim que quan passa un cas d’aquests qui obliga a la mare a signar el document sol tenir intencions molt fosques i perjudicials per a mare i fill, tenim un quadre espantós que quasi sempre acaba als tribunals, sense èxit garantit per a la mare.

*****

No a la retenció mecànica als serveis d’hospitalització psiquiàtrica. I no a tancar els pacients en cambres buides fins que es calmin. Ambdues coses són traumàtiques pel pacient. Prou dur és patir una malaltia mental. No volem que ens l’agreugin.

Runaway Grill

Dissabte dos de juny vaig 

assistir a l’òpera dels tallers 

d’òpera d’aquest curs. 

L’elisir d’amore. I era 

d’amore, versus l’orrore en 

el que vaig participar fa onze 

anys. Tots ho van fer molt bé. 

Potser m’hagin reconciliat 

amb una òpera que no és de 

les meves favorites, però que 

durant onze anys vaig dur 

marcada com el meu gran fracàs 

durant els anys de Cant. Ni em 

van dirigir bé, ni jo no vaig saber 

fer-me rendir. Sí, quan vaig haver 

de cantar certa obra de certs tres 

compositors en el concert del 

caos va ser encara molt pitjor. Però reconec que no m’agrada fracassar.

*****

No em puc estendre, però hi ha canvis a Bongo, i en pot sortir un 

projecte més curt però millor. Hi ha esperança.

*****

Molt em temo que el nou govern de Pedro Sánchez serà una merda 

punxada en un pal. El rècord de Rajoy serà difícil de batre, però 

veig que Sánchez ho vol intentar.

*****

Ja és hora que Catalunya entregui grans obres musicals i es posi a 

l'avantguarda del pop mundial. 

*****

A dibuix estic a mig fer una pintura experimental per fases. Ja fetes: 

1) fons monocromàtic; 2) pintura de «taques» amb espàtula. Falta 

3) «drip-painting». Res molt punter, però és buscar una nova direcció 

per a mi. I és més excitant que res que hagi fet aquest darrer any. Un 

curs en el que he estat una mica encallat pictòricament. M’ha passat 

una mica com al 

2005, en què venia 

d’un gran treball 

discogràfic i no 

sabia com anar en

 una altra direcció.

I, en el cas pictòric,

aquest gran treball 

eren els dibuixos 

d’edificis imaginaris 

amb perspectiva tècnica d’alta complexitat. Un cim, però la vida ha de 

continuar. I ha de continuar experimentalment.

*****

Fa uns minuts he acabat de veure un vídeo amb una interpretació

en directe de «Drumming» de Steve Reich. Veure com la tocaven

m’ha aclarit unes quantes coses sobre la construcció de la peça.

Com «Music for 18 Musicians», és una peça que probablement 

no podré presentar en concert, simplement perquè l’adquisició de 

tres marimbes, tres glockenspiels i vuit «parches» està llunyíssim 

del que em puc pagar (o, en el cas de «Musicians», encara més 

marimbes, un metal·lòfon i un parell de xilòfons, més quatre 

pianos en escena).
Però tinc dues partitures (una de Reich i una altra de Philip Glass)

que m’agradaria dur a la sala de concerts, i així trencar certes 

inèrcies en la música local: «Four Organs» (Reich) i «Another 

Look At Harmony, Part 4» (Glass). Les dues, prou avançades i 

interessants. Falta trobar músics receptius. El que serà difícil, 

doncs massa sovint tot el que es fa és el Rèquiem de Mozart, el 

Rèquiem de Fauré, el Gloria de Vivaldi, el Carmina Burana de 

Carl Orff (que ara mateix estic assajant) o el Messies de Haendel. 

Coi, si no vaig poder estrenar ni Himnes! Tot i que aquesta 

darrera l’estic enviant en partitura a diversa gent, amb la petició 

expressa que la reenviin a tothom qui creguin que hi pot estar 

interessat, i no cal ni que visquin a Catalunya. En fi, que vull 

liar-la i fer, a la fi, música de qualitat a Terrassa.
Sobre els retocs a Himnes, són dos: 1) adaptar dues notes de la 

veu al primer moviment, de manera que encaixin amb la 

pronunciació anglesa de la lletra; i 2) eliminar les maraques dels 

tres moviments on era (no afegia gran cosa, excepte un intèrpret 

més, i precisament intèrprets és el que em falta per poder 

estrenar-la, i no han sortit mai).
Tornant a «Four Organs», és fascinant veure com al diagrama 

Steve Reich indica amplificació individual per a cada orgue, 

intentant reduir al màxim els «batecs» entre notes. Però és que 

precisament és el fet que aquests ocorren que fa tant fascinant 

aquesta obra. Tens dos fenòmens: 1) el procés de què consta 

l’obra, curosament construït i desenvolupat; i 2) la física sonora 

que comporta. És la interacció entre aquests dos factors el que fa 

d’aquesta obra un manifest de què pot arribar a ser la música com 

a pur fenòmen sonor. I això ens situa en el futur, on les tonteries 

heretades del conservatori ja no tinguin cabuda i siguin un simple 

estorb.
I amb «Another Look...» parlem també d’un model de com 

administrar la informació per a construir punts de màxima 

complexitat. Una obra que comença simple i quasi gregoriana 

però que en els seus darrers deu minuts esdevé harmònicament 

complexa i sofisticada. És 1977 (o fins i tot 1975, no queda clar), 

però podria ser 1983 amb Koyaanisqatsi. No ens aconformem 

amb menys.

*****

Sóc un gran fan de les guitarres de dotze cordes. I també dels 

orgues elèctrics Farfisa Mini Compact. La raó és la mateixa: 

en operar «per octaves» en la construcció del seu so bàsic, 

aquests instruments aconsegueixen una gran complexitat tímbrica, 

però d’una manera força ordenada. No és com amb l’ús de la 

distorsió, que queda «brut» i incontrolat. Clar, si un vol un timbre 

complex però net, les octaves són el camí.
A la vegada, uso molt la reverberació. I aquesta té un gran 

component de fase entre imatges sonores, el que li dóna el seu so 

característic i «brillant». Jo en poso tanta perquè la uso com un 

instrument més, capaç de modificar en gran mesura el so dels 

instruments tradicionals. És el tipus de pensament típic de 1966-67, 

quan per a obtenir nous sons els enginyers de gravació havien de fer 

miracles amb cambres d’eco, equalitzadors, compressors i 

magnetòfons. I s’aprèn molt de treballar així. Fa que els mitjans 

abundants d’avui tinguin molt més potencial.

Endless Bummer

Que content que estic de perdre Mariano Rajoy de vista! En unes hores podrem oblidar-lo per sempre. El problema és que d'aquí a uns anys encara apareixerà en algun dels nostres malsons. Ara de debò: els anys 2011 a 2018 han estat un patiment permanent. Estic sentint un alliberament com feia catorze anys que no en sentia. No vull dir que no segueixin els temps durs. Sánchez no m'inspira cap confiança i a l'esdevenidor hi ha pur terror en forma de C's. Però veure caure el PP és com passar del blanc i negre al Technicolor. Això sí, tinguem clar que hem de tocar el 2. Com sigui. De moment el primer pas és alliberar els presos i preses polítiques.

*****

Ja ha començat la guerra per a deixar-me lliures tantes setmanes de juliol i agost com em sigui possible. Tot juny serà un continu d'apagar focs i enviar missives. Vull dir, arriba l'estiu i la gent, enlloc de pensar en les vacances i en anar a la platja tots els dies possibles, només pensen a allargar el curs amb tota mena d'activitats. Quin estrés. Descanseu, home!

*****

Mentre, el projecte «Bongo» està aturat. Tinc quatre bases fetes, però no estic segur que arribin a uns mínims de qualitat. En tinc els mp3 «a consultes» d’unes quantes persones, i llavors veuré si val la pena continuar o no. Tinc massa por d’estar actuant mecànicament. «Going through the motions.»

*****

La meva miniactuació del Dia de l'Orgull Boig no m'ha omplert. Vaig haver-la de fer sol, només amb una elèctrica (i no la més encertada), i només dues cançons, les acostumades "Boston" i "Shelby". No dic que ho fés malament... però darrera meu van tocar els Sin Notícias De Alícia, una banda canyera i professional, i jo em vaig sentir un cuc. No ho dic com a demèrit d'ells, de fet ho van fer molt bé i reconec que van fer un fan. És només que ells van aconseguir el que jo hagués volgut i no vaig poder, i ara tinc una certa sensació de fracàs. Però no podia fer passar hores i hores als Visitants al centre de Barcelona només per a tocar deu minuts. Només la moguda de transportar amplis fins la Plaça del Rei ja tirava enrere.

*****

Són dies d'ordenar els meus pensaments, sempre de nit. Tinc ja apuntades totes les idees de què puc necessitar de cara al febrer de 2019. Amb això no vull dir que les tiri endavant: tocar refer-me, i també mirar com reuneixo certa quantitat per a donar l'entrada pel pis més barat que trobi. El problema és la incertesa que envolta el preparar-me per a una hipoteca que em poden denegar per enèssim cop. I llavors tindré la sensació de ser un estúpid. Però la tindré essent conscient que no sóc jo el causant del problema. Quines ganes que algú posi ordre en aquest caos. I que les pensions donin per viure.

*****

I have a cream.

Xim Niam

L'actuació serà diumenge 20 a les 21:25 a la Plaça del Rei de Barcelona i durarà deu minuts, amb el que he decidit resoldre-la jo sol. Massa mullader si hi porto els Visitants. Ja miraré de buscar-los una altra actuació en aquesta vena que sigui més viable. Almenys el context és potent: el Dia de l'Orgull Boig, que es celebra per primer cop a Catalunya.

*****

El dimecres 15 la classe d'artteràpia i dibuix va ser moguda per a mi: escriptura d'un conte, entintat d'un dibuix, i comprar marcs i ganxos per a emmarcar dos dibuixos i dur-los a la Biblioteca del Districte 6 per a "augmentar" l'exposició que s'hi està fent. El divertit és que un dels dibuixos, basat en el telefilm sobre Andrés Rabadán, era l'interior d'una presó, i vaig i passo amb el dibujinski sota el braç pel costat d'uns policies municipals. Per sort, no va passar res. Igualment vivim temps de caos.

*****

El dimecres 15 al matí vaig fer una sessió de sis hores en què vaig gravar les bases de dos temes, una d'elles completa.

La primera està feta amb el midi que vaig descartar en favor del d'"MR Blues". Sona molt millor que amb la demo original. Normal, en ocupar-me quatre hores d'estudi.

Sobre la segona, una base gravada a principis de 2001 amb molt pocs mitjans, he hagut de decidir entre la mescla amb afegits d'aquesta sessió i la mescla original feta amb el Fostex FD-8... i es queda en l'original. També puc intentar localitzar el màster del multipista per si puc recuperar certes pistes i remesclar-les a l'ordinador.

En tot cas, l'"A Grècia" no acaba de quallar. Així que hi treballaré al ralentí. I, de moment, gravaré dos dels midis de "Bongo", els dos que més prometen. Si aquest també falla, que almenys tingui un "single"...

I ja toca entrar en la fase d'escriptura de lletres. L'estiu s'aproxima...

*****

No, no crec que Quim Torra sigui el millor candidat per a fer de President "provisional", però ja que hi és, potser estaria bé concedir-li ni que sigui trenta dies de gràcia i a veure com ho fa. Els atacs cap a ell només poden beneficiar el bloc del 155. I això no és bo, oi?

Sobre Inés Arrimadas, només puc recórrer a la via del ridícul i fer-vos notar la cara de dolenta que té, perquè si jo escrigués seriosament, aquest escrit faria mal d'ulls. El nostre present com a catalans és molt, molt trist.

Però ens queda el futur.

*****

Pensant una possible estratègia de difusió per a l'any que vé...

*****

Pensant també en una partitura en diversos moviments per a dos pianos. I enviar-la a certs correus quan estigui feta. Cal obtenir difusió, el punt clau de la meva agenda per als propers dotze mesos.

*****

Reconec que ara que he d'escriure lletres estic més o menys en blanc. Almenys això em dóna cert marge per a experimentar i fer parides.

*****

És força més divertit escriure història que tirar de cites de famosos, no creieu?

China Grass

Dilluns 7 de maig vaig dur a arreglar dos instruments: 1) la miniguitarra elèctrica "Play On", que necessitava d'una falca per a ser tocable; i 2) la Samick "Flying V", que necessitava de la correcció d'una pastilla inclinada i també de borrar-li una inscripció en vermell bastant horrible. No li faré canviar pastilles a cap de les dues, i les de la Samick sonen prou bé... però l'estoig que li vaig comprar a aquesta darrera és un "mazacote" i començo a pensar a canviar-lo per un d'específic per a "Flying V" i que no abulti tant, i llavors vendre'm l'actual. Com mirar si en trobo un de pràctic per a la Sterling Stingray. No sé si existeixen estoigs rígids per a guitarres infantils, això sí.

*****

Ni idea de què tal serà el Quim Torra aquest, reconec que no el tenia al radar. Solucionarà el campi qui pugui del Parlament? No sóc optimista.

Fa uns dies jo escrivia:

"Odio les baralles entre el PDECat, ERC i la CUP. No tenen cap sentit, ho aturen tot, i engeguen a dida la unitat que tenim tant el govern a l'exili com els dos milions de votants. El que ara toca és construir la República Catalana. No s'hi valen excuses ni partidismes."

*****

De cara a juliol, dues alternatives: o pagar-me una entrevista a un mitjà (i no tinc gens clar que algun mitjà es deixi, almenys a Catalunya), o pagar-me l'edició d'un o dos dels meus àlbums per a posar-los a la venda a unes poques botigues, no tant per guanyar diners com per a arribar als ulls del públic comprador. Necessito trencar el mur. Com sigui.

*****

Propers concerts: Els Visitants el 12 maig a les 19 hores al pati del Bau House de Terrassa (i serà un concert llarg), i el 20 de maig a les 22:25 concert meu sorpresa a Barcelona, a la pl. Sant Jaume, encara no sé en quines condicions.

*****

Dimarts 8 de maig va ser un dia de Barcelona... i un de no massa inspirat. Només va valer la pena la visita al Museu Picasso, i era la col·lecció permanent. Reconec que a Barcelona prefereixo anar al meu aire, aprofito més el temps.

*****

Avui m'he mirat al mirall i feia cara de Seat 124.

*****

Serà la clonació de mamuts la solució a l'escalfament global? Almenys avui he llegit un article sobre el tema a The Conversation. Almenys, reconec que un dia m'agradaria veure mamuts passejant per la Rambla d'Ègara.

*****

Ha mort el cantant de Frightened Rabbit, Scott Hutchison, als 36 anys d'edat. No el tenia al radar, però és una notícia trista. Tothom a l'ambient "indie" està fet pols.

*****

Mentrestant, almenys, l'Eric Plancton deu ser a punt de veure un concert de The Fried Sardines...

Greenland

Aquesta mateixa matinada he tingut una de'aquelles il·luminacions intuitives quan m'he adonat que tenia: a) una compilació de cinc temes possiblement bons i quasi tots inacabats però "existents", que com a compilació es percebia incompleta; i 2) set temes que tenia atribuïts a l'"Estratègies" però que el duien quasi als vuitanta minuts sense afegir-li exactament res. Vaig decidir ajuntar els cinc temes amb els set, i... màgia! Quaranta-cinc minuts de durada i dotze temes, dels quals tots menys un tenen la base completa o quasi, tot i que de moment només un (MR Blues) té veu. I aprofitant una d'aquelles portades que vaig fer fa dos anys, l'he titulat "A Grècia". De moment, un projecte menor, però hi aniré pensant per a dur-lo on m'interessa. Feina pendent: 1) gravar la base d'una cançó amb el títol de treball de "Standard" i un cert aire a "Shaft"; 2) escriure quatre lletres que falten (i sí, entre aquestes hi ha l'antiga "Crucifixió", mereixedora d'un bon treball lletrístic que la dugui on es mereix).

Mentre, "Bongo" va ser començat la matinada del 24 d'abril, tot i que tinc dubtes de com enfocar-lo, doncs és perfectament possible fer les bases completament sintetitzades i amb midi, però tinc la sensació que he de treballar-hi d'una altra manera i que el "tot midi" comença a estar massa vist. No n'hi ha prou amb els ritmes llatins, que encara he d'implementar. Com es nota que porto un any en pilot automàtic! Almenys, "Bongo" el voldria fer cantat, encara que entri en "development hell".

I de moment tinc només el concepte d'una peça de directe en uns pocs moviments, per a dos pianos, a moure per un entorn, els conservatoris, on fins ara no hi he tingut acollida com a compositor.

Les altres carpetes amb idees resulten més decebedores. No tinc clar com gravar un àlbum basat en guitarres, a la vegada que només tinc una o dues idees prou potents com per a generar gravacions a l'alçada de la meva obra passada, així com de sonar prou bé en directe. Està clar que el procediment passarà necessàriament per gravar bé una base de guitarra per després "vestir-la" amb arranjaments de sintetitzador. I també hauria d'experimentar amb pedals per a aconseguir algun passatge diferent del que sempre faig. Sóc massa quadrat ara mateix. Per la seva banda, la ja vella carpeta de "Wendoline" té idees que podrien dur a algun lloc però que són molt frustrants perquè no tenen una direcció òbvia, i l'única decisió bona que vaig prendre va ser quan vaig decidir que els sobrants d'aquesta carpeta els torraria en un DVD de backup i després els borraria del disc dur. Menys informació. De manera que ara mateix em noto mancat de direcció, una mica com els R.E.M. d'"Around The Sun", encara que almenys tinc material inacabat ("1980", "Estratègies", "Santuari") prou bo com per parar-me el cop quan el pugui acabar, i sobretot sé que tot es redueix a un problema de nervis, desconcentració, agenda plena, i manca d'espai a l'habitació. Un cop tingui setmanes o mesos per a mi sol, tot començarà a fluir. Com sempre hauria de ser.

*****

En tot cas, fora de la de "MR Blues", porto més d'un any sense escriure cap lletra. Normal: reconec que no sé què més dir. És cert que podria intentar tirar de temes històrics com havia fet en els dos primers discos. Però em sap a poc, més que res perquè no m'obre cap nova direcció. De fet, al "1964" vaig obrir-me al "storytelling", la creació d'històries més o menys de ficció, així com al comentari autorreferencial ("Burned Been's Everybody" i "Yesterday Than Younger" defensen l'estudi com a lloc de creació i a la vegada ens parlen de com va ser fet el disc). I reconec que vull obrir-me encara més camps d'actuació i de significat. Però no és tan fàcil pensar, sobretot quan no tens concentració i a més la realitat no acompanya (quines ganes que s'acabi Espanya, i tampoc no ajuda que la meva mare comenci a ser gran i vagi a dependre cada cop més de mi, o que el tema casa pròpia sigui massa difícil de resoldre). En tot cas, reconec que em falta llegir. No només llibres de guitarres o de música, sinó autèntica literatura, sigui de ficció o poesia. Idees i propostes de fora, que em mantinguin despert i m'impulsin a treballar. Que em refresquin.

Perquè de moment la novel·la i els contes estan aturadíssims. Obro un arxiu amb una sinopsi i l'he de tancar inmediatament perquè noto que no estic fresc i que no aconseguiré escriure res. El que dic: no és per manca d'idees, sinó perquè em noto tens i cansat.

*****

En tot cas, està clar que els propers discos a treure han de ser cantats. Tant l'"Estratègies" (el disc que vull que cantin els meus amics quan em pugui organitzar per gravar-los) com el "Santuari" i el "Disfunctional" compten amb lletres ja escrites, que sempre puc repassar per a assegurar-me que seran rellevants quan es gravin i posin a internet. El "1980", en canvi, només compta amb una llista de títols, llista que és definitiva i que em podria servir d'inspiració. Però serien vint lletres de cop, i ara mateix m'imposa. Que frustrant és sentir-se lligat de mans.

*****

Ser governat per Mariano Rajoy és una experiència horrible, però em fa encara més por Albert Rivera. I els pronòstics diuen que ell serà el següent a fer-nos la guitza. Què hem fet els catalans per a tenir tant d'infortuni?

I sense la República Catalana el tema immobiliari no té solució. També aquí, que frustrant és sentir-se lligat de mans.

Stark Morse

Vaig acabar l'abril anant el 29 al Liceu a escoltar "Demon" d'Anton Rubinstein, una obra típicament infravalorada pels crítics de l'època i que ara mereixeria una revisió en profunditat, doncs supera i de molt a alguns clàssics de l'òpera italiana (de fet, molts "hits operístics" coneguts són poc més que teatre musical de diumenge amb pretensions). Reconec no haver vist el muntatge: seient sense visibilitat... i pantalleta apagada, amb ulleres fora. Una actitud nascuda de fa més de deu anys, quan era abonat del Liceu i els muntatges eren tan demencialment desastrosos que em van fer avorrir l'òpera (i renunciar al meu abonament). De fet, ara hi vaig per a aprofitar l'abonament de la mare, mentre duri, que serà juliol. Tot i que em consta que els muntatges actuals al Liceu no són tan desastrosos com eren. (Una altra cosa és que no em plantejo tornar-me a abonar: em fa molta mandra fer 25 Km. amb tren en diumenge a la tarda.)

*****

Vaig trobar per 2 € un CD doble amb els "20 Piano Etudes" de Philip Glass, interpretats per Bojan Gorišek. I reconec que van ser una sorpresa: exhibeixen un nivell compositiu molt per damunt del de les seves bandes sonores post-1990. Així que va ser molt bo tornar a tenir notícies de com de bo pot resultar Philip Glass quan s'ho proposa. Celebrem-lo, ara que encara és viu.

*****

Vaig participar amb "Shelby" en acústic al "programa 100" del "programa de ràdio per YouTube" Hip Hip Ultra l'1 maig de 1968, sorry, 2018, fet a casa del Ferran Baucells. Pleníssim de gent, espero no haver estat massa apagat. Almenys vaig rebre prou mostres que se'm respecta a mi i al meu treball. Va bé, perquè comença a preocupar-me que a quaranta-dos anys ni jo ni els Visitants no som tinguts en compte quan la major part d'especialistes fan memòria dels músics independents en actiu. Toca, doncs, buscar i moure'm. Mal moment per a estar bloquejat com a escriptor (no una falta d'idees, sinó de relaxació).

*****

Tinc una modesta afició pel col·leccionisme de maquetes de cotxes, sempre amb baix perfil. Ja fa molts anys que tinc clar que ni em puc permetre tenir cotxe ni li veig la punta a conduir, doncs la meva falta de concentració és notòria. A la vegada, el meu interès en els cotxes es va aturar el 1990, quan tots els nous models que sortien eren quasi idèntics (i els actuals, a sobre, són lletjos). I els que m'agradaven ja s'havien deixat de fer feia temps. Però, mentre les actuals regulacions fan impossible tornar a fabricar els cotxes de fa 50 o 60 anys, he descobert que el món del modelisme es nodreix en bona part d'aquests cotxes, d'aquí el meu interès. Potser no podré viatjar mai en un Citroën DS o en un Renault 4 CV, però del primer ja en tinc una maqueta, i espero que no passarà gaire temps abans de trobar-ne una del segon. A la vegada que, mentre un aspecte molt frustrant del mercat de guitarres és el molt que poden costar certs models, en canvi una maqueta te la pots trobar en uns "xinos" per molt pocs diners. Tampoc no és que em faltin gaire cotxes per trobar, a més. Utilitat? Decoració... quan pugui accedir a una casa. El 2019 comença l'austeritat.

*****

Aquest matí es reprèn la rondalla del Casal del Cementiri Vell. Si tot va com espero, hi serem els tres fundadors, i punt. Serà millor, doncs som els que d'entrada ens enteníem. Ja he demanat que, de fet, només siguem nosaltres tres. M'agraden els grups petits i austers. Això sí, a tot arreu on vaig hauré de demanar que no fem res (almenys amb mi) ni al juliol ni a l'agost. Necessito fer vacances, a la vegada que tinc una agenda de veus per a àlbums inacabats que d'una altra manera no podré acabar mai. Falta veure si ho aconseguiré, doncs la gent està massa habituada a tenir idees sobre com ocupar la meva agenda. Voldria no ser imprescindible, i espero que s'entengui. No sóc màgic.

*****

"Jo ja fa anys que ho penso: sense ETA, o almenys amb ETA desapareguda a principis dels anys 1980, és molt probable que ara fóssim dos els països a treballar activament per a separar-nos d'Espanya: Euskadi i nosaltres. Simplement, ETA ha estat contraproduent per a l'independentisme basc, blocant la possibilitat d'una lluita política per la independència durant uns anys crucials, i el progressiu apagament de l'organització del 2011 fins ara ha deixat la societat basca en un estat d'oasi en què hi ha molt poc activisme i a més gaudeixen del concert econòmic amb les claus de la caixa. Clarament, hi ha molta gent en aquelles contrades que no veu a venir el llop. I això és un problema, tant per ells com per nosaltres. Ells s'haurien d'estar organitzant ja per a defensar uns Furs que Madrid comença a pensar com extingir-los. I nosaltres tenim ja el problema que som sols en enfrontar-nos a l'agressivitat dictatorial d'una Espanya sense fre en la seva violència. Està clar que acabar amb Espanya necessita de més actors per a desorientar-la i esgotar-la. El que jo defineixo com la versió pacífica i democràtica de "dos, tres, diversos Vietnam"."