Italiannette

Ja he decidit que, quan surti en un àlbum, “MR Blues” tindrà una altra lletra i títol. Un no vol coses caducades en un àlbum nou, no?

A la vegada, ja veig que el meu intent de participar en concursos de composició ha fallat. No per manca de qualitat, sinó perquè m’he arribat a adonar que si et collen tant a les bases és perquè el jurat vol una única peça que no sap com fer ell mateix, i els concursants tenen la feinada i l’enigma de compondre exactament aquella peça, i no una altra cosa, per bona que sigui. Per tant, res d’innovar o d’intentar ser personal: un concurs per a cobla només accepta sardanes encara que no ho digui explícitament a les bases, i un concurs d’havaneres no vol el següent pas en havaneres, sinó «La Bella Lola II». Per tant, renuncio a participar en més concursos de composició, doncs jo vull fer la millor música de la que sigui capaç i no perdre el temps en endevinar intencions de gent que faria millor no convocant el concurs i aprenent com fer exactament allò que tenen en ment i no saben com explicar. Almenys seria més sincer per la seva part.

*****

És inútil. El mercat immobiliari està fora de control i prescindeix dels seus potencials clients. Crec que faré altres coses amb els meus diners a partir de l’any que ve.

*****

I el 2019 em veurà invertir una mica en mi mateix i la meva carrera. He de ser conegut si vull ser influent, i a Catalunya no pots fer res si no ets conegut.

*****

He escoltat «The Beach Boys With The Royal Philharmonic Orchestra» i l’he trobat molt avorrit. Un «Greatest Hits» amb secció de cordes afegida a les gravacions instrumentals originals, i no gaire imaginativa. No és que esperés molt del disc, però pensava que seria més ambiciós. En canvi, és un dels pitjors discos relacionats amb els Beach Boys. Comparable amb «Stars and Stripes, Vol. 1». I, a sobre, inclou «Kokomo»...

M'explico: el problema del disc dels Beach Boys és que és com si agaféssim un grans èxits dels Beach Boys i simplement els afegíssim una pista de strings al damunt i sense que aquests strings aportessin res als temes. És això, però en versió multimilionària. Clar, aquí no s'ha reimaginat res, hi ha molts instruments allà que daten de mitjans dels 1960 a Gold Star o Western Recorders. Pur karaoke, només que enlloc de ser cantat és orquestral. Hi ha dues cançons on els resultats són passables ("Disney Girls", la més integrada, i "Kokomo", la merda de cançó de Mike Love però que amb orquestra afegida no podia sinó millorar), però com a conjunt el disc és com posar els músics clàssics de Terrassa a tocar i cantar cançons pop famoses: es limiten a seguir una partitura, i allò no sona a pop ni que els apuntin amb un kalashnikov. Per això m'ha avorrit tant aquest disc. "A Moon Shaped Pool" de Radiohead és un disc en aquesta vena molt més ben integrat, doncs la orquestra i el cor són part de l'entramat creatiu del disc, i no simples mercenaris com en el disc amb els Beach Boys.

I el que volem els fans són les sessions de «Friends» i «20/20».

*****

Dijous 14 vaig fer de tècnic de so a la final esportiva de l’SRC, on també va sonar una composició meva, «SRC Olympics», feta per a l’ocasió. Va sonar en un moment en què encara es competia, pel que no va tenir molt impacte, però alguns dels presents la van notar i els va agradar. I vaig conèixer la regidora de Salut. Va ser un bon matí.

*****

Reconec estar fart que la gent es fiquin amb què menjo o deixo de menjar. Més valdria que tanquessin la boca i es dediquessin als seus assumptes. Jo no vaig per la vida dient-los què han de fer, no? Doncs viu i deixa viure. Tant senzill com això. Massa dietistes en aquest món, em temo.

*****

Admeto no seguir el Mundial de Futbol. Excepte per les notícies sobre atacs al col·lectiu LGTB. Reconec que quan vam anar amb la mare als EUA, la seva primera intenció era anar a Rússia, però a mi em va fer por i vaig convèncer-la de fer un petit canvi de plans. Uns anys després hi va anar ella, però a mi em falten molts anys abans d’anar-hi. No abans que allò sigui una democràcia de veritat i el Fill de Putin sigui a la presó.

*****

Estic indecís sobre el tema de l’avortament. Sobretot perquè entre les meves amistats a Facebook hi ha posicionaments directament enfrontats sobre el tema, i un no sap com enfocar-ho. És cert que hi ha un element, i és que jo em vaig fer esterilitzar, el que ja és un posicionament. I un altre element és que hi ha supòsits (violació, risc per a la vida de la mare, inviabilitat del fetus) que no s’haurien ni de discutir. I sobre els provida, és notable com volen que neixi el nen, però un cop nascut ja s’ho farà. Clar, a mi sí que em preocupa què passarà amb el nen, i si la mare tira endavant amb l’embaràs, el nounat ha de poder comptar amb tota una infraestructura estatal que li garanteixi el dret a una infància digna i feliç. En tot cas, el cert és que hi ha dones que volen una barra lliure. No m’entusiasma, però si no poden avortar legalment al seu propi país, doncs o se’n van a un curandero o se’n van a Londres. Res no les dissuadirà, i més val que ho acceptem. (A més, una segona crítica als provida és que són els mateixos que estan a favor de la pena de mort, i són sempre molt conservadors, les dones a cuidar dels seus nens i tal; tot i que és com a mínim curiós que a l’esquerra pensin ambdues coses exactament a l’inrevés.)

*****

Estic observant la quantitat de dones amb diagnòstic a qui es pren la custòdia dels seus fills via «has de signar aquest document o et prendrem el teu fill», just el document de renúncia a la pàtria potestat. I elles signen en un estat en què són debilíssimes i no poden veure-les venir. Perdre de vista el seu fill fa que es posin pitjor, un trauma que les perseguirà de per vida. S’hauria de legislar per a poder-ho revertir: el més important per a una mare és el seu fill, i si hi afegim que quan passa un cas d’aquests qui obliga a la mare a signar el document sol tenir intencions molt fosques i perjudicials per a mare i fill, tenim un quadre espantós que quasi sempre acaba als tribunals, sense èxit garantit per a la mare.

*****

No a la retenció mecànica als serveis d’hospitalització psiquiàtrica. I no a tancar els pacients en cambres buides fins que es calmin. Ambdues coses són traumàtiques pel pacient. Prou dur és patir una malaltia mental. No volem que ens l’agreugin.