Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dilluns, de juliol 09, 2018

Niagara Falls

Aquesta tarda he estat fent backups. I en part això ha estat motivat per un experiment que volia fer. És cert que el meu pla per a aquest estiu és gravar veus de tres àlbums (Santuari, Disfunctional i 1980), així com regravar les veus d’Himnes. Força feina. Però així com en aquests àlbums la feina instrumental està feta i és molt bona, també tenia tot de carpetes separades amb possibles àlbums a fer després. I avui les he ajuntades en un sol projecte. En part, per a reduir l’impacte visual de tantes carpetes. En part, per a tenir en una sola «piscina» les bases de tres projectes diferents, més una carpeta amb idees prometedores que només existeixen com a demos o midis incomplets. Els tres discos eren «A Grècia», «Estratègies al Paradís» i «Duncan Drawings IV». La carpeta de demos, «Wendoline, or when Rickenbackers Eat Pizza».
El resultat és decebedor. De tres discos, només dues cançons són directament singles: l’antiga «MR Blues», pendent d’una nova lletra que resisteixi la prova del temps, i l’antiga «Down Down Blues», una antiga desferra blues de l’horrible «Busco Feina/Accident» que, regravada i sotmesa a un procés de capes, és absolutament memorable, la millor del lot. Però a partir d’aquí la resta és molt irregular, des d’unes poques bases que prometen però que encara necessiten un últim toc que les faci brillar, fins a fracassos estranys i mancats de direcció. No, res aquí no és tan dolent com els desastres del «Busco Feina/Accident». Però sí es tracta d’una reunió de projectes sossos, gravacions on no puc simplement afegir una veu i a córrer, doncs no estan a l’alçada de la meva obra publicada. I per tant les he de deixar per a quan estigui de les veus. O potser fins i tot per a l’estiu que ve, amb alguna sessió ocasional durant el curs per a preparar midis per a tal o qual tema.
Un dels tres discos, el «DD4», només constava de tres cançons, totes elles en estat de demo. Dues són havaneres, i problemàtiques. Tenen molt potencial, però simplement no sé què fer amb les lletres. M’avorreix parlar de vaixells que arriben a l’Havana per a que els mariners es fixin en noies. Això tenia sentit el 1900, amb el desastre del 98 impulsant la nostàlgia. Però ja hi ha un model que les havaneres han de ser així, i el meu intent de trobar nous camins no ha funcionat en absolut. Per a les lletres d’havanera no tinc «àngel». Mentre, la tercera cançó va ser creada per a un concurs de música per a cobla, i en aquest cas sí és una peça molt bona... que va ser un error enviar a un concurs on només devien voler sardanes. De manera que adéu concursos de composició, i aquesta peça la rearranjaré per a eliminar-ne el seu component més problemàtic, l’arranjament per a cobla fet a punta de pistola, i transformar-la en una èpica d’estudi amb orgues i tot, 100% Patinet. I així serà una peça reivindicable davant de qui faci falta.

*****

Que per què no faig sardanes? Una vegada en volia fer una («La Mainadera», la sardana que el meu avi volia compondre però que no va fer mai), no sabia com s’estructuraven, i vaig preguntar qui me’n podia ensenyar, em van dir un senyor... i aquell senyor em va respondre que la meva música no li agradava i que de fer sardanes ja se n’havia de saber! Així que, mancat de cap coneixement sobre sardanes i profundament disgustat per l’experiència, ja no n’he volguda compondre cap. Ni voldré. No m’agraden els ambients conservadors i tancats.

*****

Mentre, «Bongos» està aturat. Un bon amic hi volia col·laborar però des que m’ho va dir està «missing», i no sé què fer.

*****

Fa uns dies vaig fer un darrer retoc al «Te Deum» que vaig compondre per a la Massa Coral. Ara tot és ja definitiu. I s’estrenarà. Fa uns anys ja em van cantar el «Sanctus» del Rèquiem, però per raons de personal no s’havia pogut fer més. El «Te Deum» serà la primera obra completa meva a estrenar-se en concert, i tinc l’esperança que sigui el principi del meu prestigi a Terrassa.

*****

La Ibanez Talman està reparada. I sona 100% Telecaster. La reparació, que ha inclòs recablejat i blindatge de pastilles, és mestra. M’estalvio de comprar una Telecaster americana.
La Yamaha Pacifica la he arribat a tenir com a vendible dins del meu cap. Ahir la vaig poder provar bé i per sort estava equivocat. És bona. Simplement, no és exactament la Strato SSH que havia tingut en ment quan vaig planejar la operació. És una guitarra a la que encara li he de trobar el seu espai sonor. Però la retindré. El seu esforç m’ha costat.

*****

«Ja ho sabeu, estic en contra de la UE i de la nostra pertinença a ella. Però precisament: això ja no és el somni de Jean Monnet, és una cruel caricatura que es comporta a tots els efectes com un supraestat totalitari. Ens mereixem això? Clar que no! Però està clar que hi ha massa estats dins la UE que pensen en els termes més inhumans possibles i que això ja ha afectat al projecte de la UE fins a convertir-lo en la cosa més degradant del món. Fins al punt que ja només serveix com a exemple màxim de com no s’han de fer les coses, des de la moneda única fins a la Unió com a simple monstre burocràtic o la pèrdua del nord pel que fa a drets humans i democràcia. En tot cas, com diu un dels nostres companys, la implosió de la UE ens acabarà duent a la III Guerra Mundial? És certament una possibilitat inquietant. I per això encara ens ha de saber més greu que tot s’hagi fet tan malament. I mirar de separar-nos-en i fer ranxo apart en la mesura que ens sigui possible.»

*****

En un post sobre l’absurda limitació dels tres minuts trenta segons:
«Les discogràfiques i la seva total manca de criteri. Per què et penses que no en vull saber mai més res? Entrega'ls un "Corrupció Automobilística A Liechtenstein" i que no hi vulguin veure més enllà dels nassos. Vagin a regar!»
En un post sobre la desesperació d’un amic:
«Un contracte discogràfic mai no hauria d'haver estat un prerequisit per a poder existir. N'estic fart del mur que han aixecat les grans discogràfiques entre nosaltres els músics independents i el gran públic, mentre bombardegen aquest últim amb merda. Cal canviar-ho.»
Fa uns dies vaig tenir un altre desengany, aquest cop amb un programa de TV. Reconec estar molt sensible, però no és per menys, doncs pel simple fet de no tenir contracte discogràfic ni em responen els correus. I a quasi 43 anys continuo essent un aspirant, malgrat ser un dels millors músics de Catalunya. És molt injust, i tindré molta memòria.
En fi, toca endegar una carrera literària. Espero que hi haurà editors i crítics sense tants fums...

*****

Fi de l’abonament de la mare al Liceu. Millor per a mi.