Avui faig un experiment que igual dono l'excusa a altres per a que ho facin: una autoentrevista. Hi ha el risc que acabi essent una demostració d'ego elefantiàsic, pero d'altra banda també hi ha la possibilitat que trasllueixi algun matís de mi que abans no s'havia percebut, sigui positiu o negatiu. Recomano guardar-lo i llegir-lo amb calma, m'ha sortit llarguet.
-Hola, som els reporters de tivizrí i ens hem plantat amb els nostres micros a la remota habitació d'aquesta entel·lèquia anomenada Lluís LaPoma. I, d'entrada, un enigma: què hi fa algú tan alternatiu com ell escoltant el Brothers in Arms de Dire Straits?
Doncs mira, intentar aprendre com es fa un disc comercial amb una certa seriositat. No parlo d'Operación Trueno, parlo d'un paio que va anar seguint el seu camí fins a trobar-se de sobte amb un èxit de masses com aquest, que encara es continua venent. Per suposat, m'he despertat tard: tinc el disc des de 1996, i aleshores estava tan fart dels '80 que el disc em va avorrir quantitat. El mateix dia m'havia comprat el Communiqué, que potser em va agradar una mica més, però durant onze anys els vaig deixar aparcats. I, de sobte, per l'època en què em vaig comprar la Strato, vaig començar a reescoltar vells discos de Pink Floyd perquè tenien solos de Strato, i em vaig adonar que el Communiqué també tenia sons de Strato. I lentament m'he acabat fent amb els discos d'estudi de Dire Straits, fins i tot l'On Every Street, del qual recordo que la crítica el va deixar a pa i aigua quan va sortir (i que ara m'agrada força).
-Però se suposa que ets alternatiu!
Que tinguem una indústria disfuncional no vol dir que tot el que en quedi fora hagi de ser retorçat o inescoltable. Jo tinc tantes ganes d'agradar com el que més.
-Deixa'ns ser punyeteros i anar al gra: ja fa prop de cinc anys del Corrupció i tu adormit.
Adormit, precisament, no. Però encara no m'explico com se m'ha pogut omplir tant l'agenda. En essència, massa concerts i assaigs. Alguns els he fruït, però d'altres se m'han fet massa carregosos, especialment quan cantes coses hiperescoltades. Prefereixo descobrir nou repertori, o crear-ne amb els meus amics. En tot cas, he acabat sortint del món coral, a veure si aconsegueixo calmar-me i posar ordre a la meva vida. Però hi ha bona música a Terrassa, saps?
-Vols dir que no estàs mitificant una mica el que passa fora de l'escena?
De quina escena? Només és escena el que sona a la ràdio? Espero desfer el teu malentès ràpidament: hi ha moltes escenes, de les quals la oficial és només una, i no de les més interessants. De totes maneres, hi ha una fractura entre la oficial i les altres. Fins i tot hi ha gent que et mira amb estranyesa si en algun moment escoltes alguna cosa molt “mainstream”, així com una incomprensió total envers músiques més refinades per part dels que entenen la música com un soroll per a ballar. Però jo crec que la davallada en vendes dels CD's i el pas cap a baixar-se la música d'internet ve de què la música “supervendes” no rep valor per part de la mateixa gent que diu que li agrada, mentre que alguna de la música que més justificaria el preu d'un CD costa molt de trobar i eMule o Rapidshare són més ràpids per a trobar-la, especialment quan un disc important està descatalogat.
-Critiques molt la indústria.
És cert. I també és cert que un parla de la fira segons com li ha anat. Jo em vaig tirar deu anys en el Corrupció perquè volia atènyer els més alts estàndards de qualitat per a garantir el futur del meu disc i la possibilitat de poder treballar en més obres sense interferències (el Corrupció es va fer a base de mesos d'agost intensius perquè la resta de l'any treballava al magatzem i estudiava a l'universitat o al Conservatori, una mica per obligació). No el vaig fer per a guardar-me'l al calaix, i el rebuig de la indústria al meu disc al llarg de 2005 va deixar ferides profundes. Jo no sé si alguna vegada trobaré un motiu per a intentar-ho de nou, però hauria de ser un motiu molt fort i clar, i ara puc viure d'una pensió minsa, però que segurament sigui més del que guanyaria signant un contracte discogràfic que em podria complicar molt la vida. I jo tinc molt clars els meus interessos.
-Permete'ns insistir: hi ha un buit de prop de cinc anys en la teva obra.
Buit més aparent que real, però és cert que alguna cosa s'ha interposat en el camí i no he arribat a treure res de nou. Intentaré resumir, perquè certes coses les he comentat en altres llocs i estan disponibles amb una cerca a internet. Certament, només he acabat el Requiem, que només existeix com a partitura irrealitzada. I apart d'això, tot inacabats. El que està més a prop de ser acabat, i hi he treballat a l'agost, és el “(Ja no) busco feina”, que no és més que intentar acabar amb dignitat i prescindint de les males idees la saga d'aquell embriònic “Busco feina” de tant mal record. Després, no sé què fer del “Partisà”. Té millor material que l'altre, però l'actualitat ha deixat velles les lletres referents al moment de l'independentisme el 2007 i això qüestiona el mateix concepte del disc i la seva utilitat (apart de necessitar de molta feina pendent, però això ha passat a ser secundari). He quedat prou impressionat amb el concepte proposat per Joan Carretero com per a apuntar-me a Reagrupament, i encara no sé si tindrem èxit, però de sobte hi ha una possibilitat a intentar. I cal intentar-ho. I a més hi ha tot aquest aroma a Arenys de Munt. Però no puc escriure sobre això al “Partisà” sense saber on ens conduirà tot plegat.
-I el “disc de vaixells”? Molta expectació, però no surt.
Me n'adono que només m'hi podré posar quan aconsegueixi acabar els meus compromisos (sortir del món coral és només un primer pas, però per sort l'he pogut realitzar). Està per recomençar, i no vull començar a delinear-lo mentre no pugui desenvolupar una sèrie de noves tècniques, especialment pel que fa a fer servir acords més tensos. Aquest curs treballaré en la “Torradora 2” i vull que signifiqui el final de l'estètica Corrupció a la meva obra. He deixat d'escoltar als Beach Boys, necessito renovar-me. En tot cas, una cosa que sí que estic fent és intentar llegir la literatura que he col·leccionat sobre vaixells. No sé quan podré posar-me a escriure les lletres i serà un procés d'anys, però és el primer que faré. Tot i que he de reaprendre a escriure... Almenys, la meva primera intenció (abandonada) d'incloure-hi versions de “Nearer, My God, To Thee” i de “Songe d'Automne” m'ha conduït a escoltar una quanta música popular de principis de segle XX, especialment a Archibald Joyce (apart de “Songe” té “Dreaming” i “Dreams Of You”, que estan molt bé) i Albert Ketélbey, irregular però autor d'una “Reflections” fantàstica. Digues-n'hi nostalgia.
-Hi ha alguna cosa que es coli a la teva torre de marfil?
A veure, des de 2004 he sentit de tot, i podria haver escoltat més encara si el meu pobre cervellet donés per a alguna cosa. Primer premi de directe més contundent per als Nueva Vulcano, els vaig escoltar pels volts de 2005 en un concert amb Ménage de teloners i especialment el bateria era increïble. Vaig una mica perdut amb el que he escoltat a la sala La Clave, però almenys puc recordar els Niño y Pistola, de Galicia, que em van deixar un bon record, i New Raemon, que van tocar fa poc. També, grups que s'han quedat pel camí: el meu més emotiu homenatge a Ménage, el millor grup que hi ha hagut a Terrassa (amb una excel·lent segona maqueta de la que no n'existeixen més de dues o tres còpies al món, entre elles la que tinc jo); torno a recordar al primer grup local que vaig descobrir, fa quinze anys: La Fuga (no confondre amb un grup del mateix nom que anys després va treure un disc amb una independent), un grup sense ambicions però amb un tema tan bo com “Just Money” (cantaven en català, per cert, i eren un bon exemple del que podia haver estat el rock en català dels '90 si no hagués quedat en mans de directius sense criteri, fins i tot recordo a un japonès amb trajo que va marxar d'un dels seus concerts perquè no havien omplert la sala). Més curiós és el cas de les Sybil Vane, i aquí diguem la veritat: eren un grup molt irregular, capaces de fer mig concert genial i l'altre mig desastrós (com va passar a FNAC quan van adonar-se que no havien de tocar vint minuts si no quaranta), cosa que també passava amb les seves gravacions (em quedo amb l'EP en vinil vermell “Consumir preferiblemente”). No eren un bon grup, però eren diferents i mentiria si no digués que el seu concert a l'Apolo 2 em va deixar molt content.
A partir d'aquí, grups que he conegut per mitjà del boca a orella. Les meves més sinceres felicitacions a Nisei pels seus dos discos, “More Light” i “Continents”. Són molt bons, el que pasa és que la vaig pifiar escrivint-los sobre la mescla de “Continents”, que m'havia sobtat en un primer moment, i diria que no els vaig fer cap mena de gràcia. Les meves més sinceres disculpes, també. Sempre seran un gran grup. Aprofito per a dir que trobo fort que només trobés els seus discos a un comerç determinat de BCN i que el dependent no sabés ni de qui li parlava. El toc grotesc el va donar que també m'hi comprés dos discos més, creient que eren de El Guincho (van resultar ser del Sr. Chinarro). Al Guincho només l'he pogut escoltar pel seu Myspace, i també val la pena.
En Toni Noise (un dels millors productors de Terrassa, per cert) s'ha convertit recentment en el meu proveidor de referències sud-americanes. Està en una ona molt diferent de la de Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún (que era el que jo coneixia i apreciava d'entrada). La cosa va començar amb la Javiera Mena (que amb el temps va conduir a una mare i una cançó), una cantant i songwriter xilena que, movent-se en cercles alternatius, ha tingut la sort de veure el seu disc vuitantero “Esquemas juveniles” publicat per EMI a Mèxic. No és que hi hagi molt, però de tant en tant l'encerta (sobretot amb el tema “Cuando hablamos”), i ara estem amb l'intriga de com serà el seu segon disc, que inclourà secció de cordes i que està gravant sense contracte previ, per a entregar un producte acabat a qui el sàpigui apreciar. El Toni em va passar referència de dos artistes més (el grup Matorral, amb un doble de regust setantero que podia haver estat simple però que té alguns bons temes, i el primer disc de la Ximena Sariñana, molt ben produït per cert), però la sorpresa me la va donar amb la Natalia Lafourcade, una jove prodigi autora d'un EP que no es troba en CD físic (llàstima!) i que és una obra mestra, “Las 4 estaciones del amor”, un conjunt de quatre peces amb orquestra, d'uns set minuts de durada cada una, en plan música pictòrica. No sé si el va arranjar ella o si va comptar amb un arranjador professional, però aquest impactant disc és un dels secrets més ben guardats de la música actual, una obra que la situa com la Brian Wilson de Mèxic, directament. Per demés, és tan capaç d'acabar un tema amb una bola de so amb ecos de la Björk o de fer temes llargs amb molts episodis com de fer una versió de la bossa-nova “El pato” (amb un dels videos més divertits que es recordin). Tot això encara cobra més valor si pensem que ara té vint-i-cinc anys i que les “estaciones” les va gravar amb vint-i-tres, havent començat la seva carrera quan era adolescent.
-Sona interessant, però... no hi ha cap disc conegut?
A veure, fa poc li vaig comentar al Toni Noise cinc discos que per a mi eren imprescindibles, i t'hi remeto per a no repetir-me. La llista es podria expandir amb tres discos més, “I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men, que vaig comentar al meu blog fa un temps; “Sweetheart of the Rodeo” dels Byrds, que em va interessar en el country i que és bastant conegut; i “All Things Must Pass”, del George Harrison. Dels minimalistes de Nova York n'he parlat sovint, i potser un matís important és que em van fer escoltar la música com a so i informació, cosa que m'ha permès escoltar molta més música i més diversa que si hagués conservat l'enfocament “emocionant” tan típic del Conservatori i amb el que havia crescut de petit. Per exemple, m'encanta “Four Organs” de Steve Reich, però només us funcionarà si l'escolteu analíticament i sabent que és un procés musical que implica una transformació del material molt profunda però molt lenta i gradual. La meva profe de cant se la va escoltar fa poc esperant una cosa típica i es va passar l'estona esperant coses que no hi eren i passant-ho malament. Llavors, jo prefereixo la meva manera d'escoltar, encara que signifiqui haver de discutir llargament amb professors que et demanen “sentiment”, cosa que per a mi és només una projecció altament individual de funcions cerebrals sobre la música, que en si mateixa és només so, amb les seves lleis físiques. L'absurd és encara més patent quan els directors fan peticions “emocionals” sobre partitures orquestrals o de cor, que en realitat són puzzles que s'han de muntar amb precisió mil·limètrica. Jo sempre seré el primer a reconèixer que la música és un absurd en el qual participo perquè em permet tenir la ment ocupada. I això no fa que m'agradi menys. I si algú hi busca significat, més val que miri cap a d'altres arts (o ciències) com l'escriptura o el teatre.
-Però t'has apartat de la pregunta.
OK. Et puc parlar de bossa. Quasi tot el que tinc a la fonoteca en aquest gènere està bé, potser et destacaria “Os afrosambas de Baden & Vinicius” (que necessitaria una remasterització), “O canto livre de Nara”, de Nara Leão, o “Wave”, d'Antonio Carlos Jobim. Tots ells coneguts, crec. També me n'intriga “João Gilberto”, de 1973, per com pot resultar d'interessant una cosa tant mínima. En altres gèneres, et puc parlar de “Katà”, del Miquel Gil, o dels dos discos de la Franca Masu, així com de “Baraka”, de l'Orquestra Àrab de Barcelona. I, en el món de la clàssica, et puc parlar de descobriments recents meus com el Requiem de Maurice Duruflé (1947), amb un últim moviment bonic com pocs, o del meu descobriment gradual de Charles Ives, potser el millor compositor de tots els temps. La “Missa Glagolítica” de Janaceck és també una obra potent i original per a descobrir. I podríem parlar de Julius Röntgen...
-Podries fer-te crític (je, je...), però... no estàs tractant d'imposar un determinat model de música a la gent?
Sincerament, no, almenys ara. Però... sabeu que heu apuntat en la bona direcció? Hi ha gent que es pensa que així és. I ara recordo que una de les motivacions per a començar a treballar en el meu primer disc (estem parlant de quan les “maquetes del '94” en caset) era que en aquell moment estava envoltat de gent que escoltava “bum-bum-bum” (exactament la mena de soroll que em posa dels nervis, tant de bo Roland no hagués inventat mai la TR-808) i vaig arribar a la conclusió que criticant-ho cada dia només em faria antipàtic i que convenia que els mostrés que podia existir una música millor creant un exemple propi. Incidentalment, en el procés vaig deixar enrera aquella gent i vaig trobar amics de veritat que m'entenien. Però per a mi també va significar un canvi profund de ser un paio tirant a intolerant a ser algú molt més amigable i amb mentalitat oberta. Per poc que una cosa sigui bona, la provaré. Amb dir-te que també he provat el flamenc, que amb tretze anys no aguantava...
-Una cosa que ens té intrigats, per a canviar de tema. Al teu Facebook de “Patinet” vas penjar, fa uns mesos, quatre poemes, una mica peculiars. Ja saps on et fiques?
Ben bé no. Aquesta és la part intuitiva de la meva obra. I de moment continua parada perquè ara mateix escric fatal. Crec que he de trobar temps per a llegir nous llibres i intentar capir noves maneres d'enfocar l'escriptura. No vull dir que el que ja tinc escrit sigui un desastre, si ho cregués així ho hauria deixat estar. Però tinc limitacions molt òbvies. Per a mi, escriure és el que he de fer per a expressar-me, i de vegades pot ser una cosa molt urgent. Reconec que tinc dificultats amb les rimes i la mètrica, que per a mi són un simple mitjà d'escriure frases ridícules (“Si no fem electricitat / com costarà que es mogui el gat”, etc.), o un impediment seriós de cara a dir el que vols. El problema és que per a molta gent la poesia es redueix a això, i em talla les mans. El juny passat, mentre col·leccionava mal de peus als museus de Berlin, vaig intentar fer un text sobre Wilco, i per un cop aconseguia respectar bastant una determinada mètrica, però el text em va sortir bastant buit de contingut, la veritat. Aquí puc fer una mena de manifest i dir que per a mi la poesia és experimentació amb les estructures del llenguatge, i que una de les possibilitats que me n'interessen és la d'expressar pensaments molt profunds amb molt poques paraules. A la vegada, en el context de la meva obra la poesia ocupa el lloc diametralment oposat al de la música, com a art basada en el contingut semàntic, amb una porta oberta a l'irracional. Fins i tot quan escrius frases sense un sentit convencional i lògic estàs dient alguna cosa. I, sense pretendre autoanalitzar-me en profunditat, em resulta estranya l'aparició de grans explosions sobtades en la meva obra. Hi ha textos meus que parlen literalment de “alguna llei física o lògica canvia, i tot degenera en catàstrofe”. No sé què significa això.
Sobre el poema en italià, és una excepció en la meva obra. Va ser creat en el marc d'un univers referencial (els meus estudis avortats d'italià) que ja ha desaparegut, i mai més no podré crear-ne cap de semblant. En tot cas, no crec en les traduccions en poesia. No m'atreviria a traduir a Antonio Machado al català, com tampoc no podria traduir a Espriu al castellà o a qualsevol altre idioma. És la mateixa raó per la que no llegeixo poesia alemanya. Fins i tot hi ha una instància d'haver tingut el mateix comportament en prosa, en una llunyana edat en la qual encara no m'havia radicalitzat nacionalment: a setze anys, a l'assignatura optativa de Creació Literària, vam llegir dues novel·les de Miguel Delibes (Las ratas i Los santos inocentes, molt bones totes dues) i, a l'inrevés que quasi tota la resta de la classe, jo em vaig adonar que si volia imitar bé l'estil de Delibes en un escrit propi havia de fer-ho en castellà i amb el Diccionario de la Real Academia al costat (a casa teníem l'edició de 1970, incidentalment). Pel que recordo, no eren pas del pitjor que he escrit, i l'únic que s'oposa a la seva publicació a “Patinet” és que van ser escrits a màquina i no acabo de veure com passar-los a un format informàticament acceptable.
-I no has pensat a fer una novel·la, ja posats?
Sí. I no sé ni si val la pena que ho intenti: no em surto amb les trames. El més lluny que he arribat és “Somniant amb demà (1901)”, i es tracta d'una idea senzillíssima. Però no he pogut bastir mai un esquema prou fort com per a poder-se estendre durant cent o cent-cinquanta pàgines. Les idees que he intentat estructurar van del tètric al ridícul, però no ha quallat res. El més sòlid que n'ha sortit té alguna cosa a veure amb una rierada, però no se m'integra en un esquema, són tableaux vivants que em persegueixen des de fa dècades i als quals no aconsegueixo conferir una lògica. I necessito aquesta lògica per a explicar una cosa tan horrible sense caure en el ridícul o la incoherència. Amb l'òpera em passa el mateix: una sèrie d'imatges inconnexes. Potser això últim no suposi una gran pèrdua per a la Humanitat, perquè quan vaig entrenar un fragment de Wozzeck fa més d'un any em vaig adonar que Alban Berg havia resumit en dos minuts i mig tot el que jo pensava explicar en una hora i mitja. I això vol dir que és millor plegar.
-I aquí volem confirmar un rumor: estaries preparant una mena de retorn a la pintura.
Encara és aviat per a dir si hi tornaré. Hi ha, però, una part de veritat en el rumor. Vam saber d'una conferència sobre artteràpia que es va fer a la Biblioteca Central el juny passat, hi vam anar, i he decidit intentar-ho. Però no garanteixo res. He de preparar algun dibuix o pintura per a presentar el primer dia, i em noto tens. No és només triar un tema (sempre puc copiar alguna foto del Lusitania), és tornar al nivell que tenia el 1993-94, quan a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi es van encarregar de fer-me avorrir una de les meves màximes passions en només tres mesos. Quin caos. Cada professor anava per un camí diferent, algun només apareixia de tant en tant a la classe, et feien treballar massa i massa ràpid, i això sí, tots preguntaven “què és l'art?” Estic segur que ho feien perquè ni ells mateixos no ho sabien. Després d'abandonar la facultat encara vaig fer una última pintura, per a un concurs a on vaig descobrir que no havia estat seleccionada... per la grandària! I no era una pintura petita. Ho vaig deixar. Em van tallar les ales. I ara em costa, no estic relaxat. Per sort, també podré ensenyar la música que porto feta, i aquí ja em veig més segur. De totes maneres, el que busquen és analitzar la teva obra i trobar-hi coses. Amb la meva música es trobaran amb un buit, però no crec que passi el mateix amb altres branques de la meva obra. És la diferència entre un sudoku i un manifest.
-Però per què analitzar-te? Sembles bastant normal.
No ho sóc. Fa anys que estic diagnosticat com a esquizofrènic. Pel que sé, crec que tinc raó en considerar que els meus anys a l'Escola Pia van suposar la meva destrucció per part d'una gran part dels meus companys de curs, mentre els professors miraven a una altra banda. Està clar que si un energumen comença tirant-te daltabaix d'una paret (vaig patir commoció cerebral, i la meva mare em va haver de mantenir despert tota la nit a la Mútua perquè si no jo hagués entrat en coma), més de mitja classe es passa tota la EGB insultant-te, fent befa de tu i agredint-te físicament, i un altre impresentable t'ensenya el membre, és que alguna cosa no va gens bé. I el resultat va ser que a dotze, tretze anys jo tenia tots els trets de la extrema dreta (incloent una doble vida pel que fa a certs temes), i a catorze anys vaig acabar petant. Estava començant un canvi pendular cap a l'altra punta de l'espectre polític, però no sense esculls (en especial, encara vaig estar uns mesos proclamant-me orgullosament masclista i tenint a les dones per monstres estranys. He canviat, però diria que hi ha gent que encara em veu així). Una psicòloga a la que em van portar a petició meva no em va saber diagnosticar correctament el que em passava, malgrat els seus esforços. A més, a tretze anys vaig trobar-me amb el meu pare accidentalment. Ell estava boig. No em va fer mal, però jo sabia què havia fet als meus familiars i vaig tenir por. Per primer cop, no ho vaig dir: havia après que tot el que digués seria immediatament emprat en contra meva. A sobre, a divuit anys em vaig enamorar d'una impresentable que es va casar amb un altre, i pot haver estat un altre factor en què des de finals de 1994 patís una important disminució intel·lectual. Mai no he estat res de l'altre dijous, però era com si de sobte tingués un CI de 15. Anava pels carrers tòrpid, veient el món a través d'un tel, odiant a tothom i incapaç de reconèixer a ningú o de pensar: tots els pensaments eren simultanis en mi i no podia articular res. Només em mantenia viu el record de les “maquetes del '94” que havia gravat just abans de la debacle. La meva relació amb les noies era caòtica i agra, sense aconseguir res. I llavors va passar el pitjor. El 27 de juny de 1996, sortint de fer unes fotocòpies, una noia em va mirar malament. No vaig poder fer més que seguir-la, sense saber en realitat què estava fent. Jo no duia males intencions. El cas és que em va veure, va entrar en un banc i, sense que jo em pogués imaginar què estava fent, va trucar a la policia municipal, que van venir en dos o tres minuts (jo, mentrestant, estava molt frustrat). De sobte els vaig veure arribar, un agent em va demanar el carnet d'identitat amb molt males maneres, i va seguir mitja hora de terror, amb els agents escridassant-me en plena Rambla i amenaçant-me amb la presó (cosa que no podien fer perquè jo no havia fet cap delicte, només havia perdut el control de mi mateix però sense mala intenció). Quan em van deixar anar, jo era un altre. Procurava no sortir de casa, girava cap a un altre carrer si veia policies de patrulla, i durant set o vuit anys vaig posar una barrera profunda entre jo i les dones. Només pensava a matar policies i estava situat en un anarquisme irreflexiu i apartat del món. A vint-i tres anys, quasi vint-i-quatre, vaig començar el tractament que probablement m'ha salvat i lentament vaig anar adoptant idees més moderades i sociables. Però el mal està fet. Probablement el meu cervell hagi perdut massa, i jo em trobo en perpètua contradicció. Una última vegada em vaig enamorar. Endebades. El mur va caure, i porto un parell d'anys intentant reconstruir-lo. No em val la pena tenir sentiments. No he trobat parella, ni crec que la trobi ja. Seria incapaç de fer feliç ningú. Sóc incapaç de cuidar de mi mateix. Tot és molt trist.
-Hi té a veure tota la teva obsessió amb el militarisme i els uniformes?
Pot ser, però l'abast de tot plegat se m'escapa. Aquests dies he anat recordant com va començar tot: quan jo devia tenir dotze o tretze anys, un diumenge vaig veure, en un suplement dominical de La Vanguardia (a la que estàvem abonats), tot de fotos propagandístiques de Franco, i per alguna raó em van imposar molt. Sabia que havia d'odiar aquell impresentable, però se'm va quedar l'uniforme. D'alguna manera, els uniformes – no Franco - m'han aclaparat la ment des d'aleshores, i els “uniformes de broma” que duc als concerts de To Be Continued no són si no exterioritzar això en una situació en què no ha de suposar cap problema per a ningú. De fet, els aconteixements m'han conduït a ser un pacifista, però un de molt peculiar que de tant en tant llegeix llibres sobre batalles i que ha vist les seves opinions sobre política modulades pel llibre del Dixon. De fet, diria que tinc coneixements sobre geoestratègia molt inferiors als d'un general però molt superiors als de bastants polítics. Una altra cosa és en què s'ha d'aprofitar aquest coneixement. Penso que exèrcit significa risc de cop d'estat, i això és el que em fa por.
-Per què no mires programes roses a la tele?
Per una banda, em costa posar-me a veure la tele, per a mi és un soroll que té engegat la meva mare per a dormir. I per l'altra, fa molts anys un familiar em va fer llegir premsa rosa. Això em va deixar en una mena de nebulosa en què no sabia molt bé el que sentia... fins que em vaig adonar que quasi tothom allà era de simpaties monàrquiques o directament ultres. Aquí vaig parar, i no n'he volgut saber mai més res. Una colla de vividors a qui hem de riure les gràcies, una autoèlit. Que no comptin amb mi.
-D'aquí la teva afiliació a Reagrupament?
Potser hi hagi més algun motiu relacionat amb haver estat educat per la meva mare, haver tingut un pare quasi absent i poc presentable, i l'ambient estrany a Corrales, on el meu avi patern va ser (per poc temps) cap de Falange. Sóc l'únic de la familia a no haver trepitjat aquell poble, i el que en conec és a través de la familia (materna i paterna: la part Sánchez és ara molt reivindicable) i d'internet (et puc dir que fa tres mesos el pis més barat de Corrales valia 78.000 €, i que hi ha una seu important de FE-JONS, els que han portat problemes a Arenys). Però també hi tenen a veure les conferències d'Òmnium Cultural i llegir els llibres correctes. I el meu desengany amb ERC, on vaig militar entre 2001 i 2007. Vull la independència, no tant perquè l'espoli fiscal m'afecti directament (sóc pensionista, de fet) com perquè veig que els espanyols s'estan sortint amb la seva d'acabar amb el català (un conegut m'ho va resumir l'altre dia amb què “Terrassa és l'estranger”) i perquè no vull ni veure'm amenaçat pels ultres espanyols ni córrer el risc d'un altre cop d'estat per l'estil del del 23-F (que va tenir molt més èxit del que es diu: va acollonir tothom). Som la darrera colònia d'Espanya, i ens tenen una paranoia terrible, junt amb ganes de fer-nos mal. I no vull que torni el PP.
-No vols dir que ets sempre massa dens?
Seguríssim. Ocorre que durant anys no sabia què dir, i vaig intentar sol·lucionar-ho documentant-me sobre una sèrie de temes. Tot plegat per a trobar-me que les converses solen anar de futbol o de programes televisius (dos temes que m'avorreixen, sincerament). Així que al final continuo estant callat quan som tres o més persones a la taula.
-Tornem a la música. Què ha passat amb el Requiem?
Allà està, amb les demos al Myspace per sort. De moment sé que no s'estrena. No exactament culpa de ningú. Però m'estic repensant el meu vell pla d'escriure peces per a concert clàssic, perquè si no et dius Mozart o Beethoven tothom passa de la teva música. I n'estic fart que em diguin que la meva música és estranya. Faig servir els acords de sempre. I no hi ha res estrany en això, oi?
-Passem al nou disc. Una pregunta obligatòria: què ha passat amb “Sospirant per Candlestick Park”?
Certament és la explicació més clara de per què no hi ha hagut cap gran concert de Lluís Paloma. Estic cremadíssim. Com he dit abans, he deixat la coral i he hagut de demanar a altres persones que conec que no em facin fer més concerts corals. Simplement és massa per a mi. Et mates a assajar, fas concerts on ets dirigit -no sempre bé-, i tornes a casa, on t'espera una feinada de compromisos que has hagut d'anar ajornant perquè tenies concerts. I quan creus que has acabat te'n venen de nous (de concerts). Estic havent d'aprendre a dir que no, realment no puc amb tot. Havia de ser la lletra de “John”, però era tan potent que l'he haguda de treure del disc, per a no enemistar-me amb ningú ni alienar cap fan. No sé què fer-ne.
-Quan estarà el disc?
Tornem al de sempre: em cal temps. Pot ser que ara en trobi. En aquest moment, deu de les cançons estan acabades. Sis més tenen la pista base acabada o quasi, la partitura feta, i esperen la meva veu. Creia que el tindria per a finals d'agost. El cansament i els nervis l'han posposat. Finals de setembre, potser? No falta molt, però s'ha de fer ben fet.
-Fes-nos un comentari dels “tracks” del nou disc. “Automatic Day”?
És la única coincidència total entre el “Busco Feina” original i el nou disc. Va ser gravada cap a mitjans de 2005, potser al juliol, i en aquell moment la odiava, l'únic propòsit d'aquesta cançó era demostrar que es podia fer una cançó així en tres hores d'estudi, incloent la lletra i tot (bé, en dues sessions). Un any després, per demanda popular, vaig afegir veus a la tonada, sumant mitja hora d'estudi. L'entusiasme dels meus amics m'ha fet reconsiderar la meva posició envers ella, sobretot en comparar-la amb el lamentable material de farciment que constituïa la major part del projecte original abortat.
-“Amsterdam”?
No em pensava que generaria tant d'entusiasme. El seu lloc aquí estava assegurat. Això sí, el 2008 vaig dur a terme un laboriós treball d'acondicionament de la demo de 2006, que havia estat gravada amb molta pressa. No sembla notar-se molt, però la intro sincronitzada i un orgue molt fluix darrera les veus del final són maneres de distingir les dues versions. Però originalment va sortir bé per casualitat. Ha estat tocada en directe amb To Be Continued.
-“Tot el que s'ha perdut”?
Fideus, atanseu-vos.
…..?
Fa alguns anys que tenim a sobre un problema molt gros. I tant fa que aquest problema s'atreveixi a fer el ridícul amb sentències... una mica substàndard, perquè sap que no hi perdrà res. Res, excepte un munt de gent. Us puc dir que no vull tornar a actuar en llocs de culte.
-“La crucifixió dels Beatles”?
Originalment pensada per a To Be Continued, la demo que vaig preparar (i que sentiu al disc sense modificacions) era tan completa que el Jordi Ibañez em va dir de fer-la servir per a un nou projecte meu enlloc de per al grup. No només parla dels Beatles, sino també d'en Dimebag Darrell de Pantera. Els sons de guitarra es van obtenir amb la Strato de 6 passada per pedals Boss Metal Zone i FDR-1, i de fet el baix de la tonada està gravat amb un d'aquests dos pedals per cada canal respectiu.
-“George Harrison”?
Quasi directa del “Busco feina”, però ben condicionada, de manera que no ha calgut regravar-la. Sona com la música del biografiat, i per això l'he inclosa.
-“U.F.O.”?
La lletra va sobre l'underground londinenc el 1967 i com la policia i l'”establishment” es van carregar injustament un moviment perfectament inofensiu, en una de les pitjors actuacions policials de la història (de fet, al sergent Norman Pilcher el van condemnar anys després). Musicalment és una reescriptura desvergonyida de “Masia Freixa”, una peça de circumstància que va guanyar un premi al Conservatori fa uns mesos, però que no he vist portada a escenari i que durant un temps té els drets compromesos amb el Conservatori. Per sort no perd molt amb la comparació.
-“John”?
Originalment havia de ser “Candlestick”. He hagut d'alterar molt la melodia per a encaixar la nova lletra. No n'espero molt. La pista base és un sobrant del “Partisà”. Del montón.
-“Llàgrimes”?
Pot semblar inusual. Parla del primer concert al que vaig saber dir que no malgrat que tothom m'hi esperava, i al que vaig anar, però com a espectador. I de sobte sento a una de les sopranos carregar-se ella soleta tot un número, per pura inseguretat. T'admeto que no em vaig privar d'escriure certs comentaris perquè en altres àmbits no interactuàvem bé. Jo sóc molt insegur, però almenys ho admeto d'entrada. Musicalment, però, no és una cançó que em cridi massa.
-“Somni Andorrà”?
Una altra cançó del “Busco feina” original. Em va costar molt posar els sons de bateria, perquè no està a una sola claqueta i vaig haver de fer l'operació manualment, cosa que no he aconseguit fins després de molts intents (ara, el 2009). És com una “cara B” d'”Automatic Day”, però no ha aconseguit el mateix reconeixement.
-“Vol de nit”?
Un mica de sons planadors i una lletra lleugera. No te res més.
-“Hotel Renaissance”?
No ocorre a Chicago. Més aviat en un hotel lluny de l'agitació mundana (quin, no ho diré. Per a evitar polèmica). Un home escapa a un present angoixant tancant-se en una habitació de l'hotel, en secret. Jo mateix sé el lliure que em sentia quan estava sol vivint a Kanga. Aquelles matinades del Corrupció, sentint que per primer cop la meva vida tenia algun propòsit... Vull tornar a allò. Sobre la música, per un cop n'estic content, sens dubtes. Vaig regravar una idea d'una demo que tenia i que havia agradat al Jordi de To Be, i de sobte tot encaixava, no sobrava ni faltava res. No és la Vuitena de Mahler, però és la cançó que està agradant a tothom, i això era el que buscava.
-“Hindemburg”?
Una mena de “disc de vaixells” en miniatura. La lletra és el que faria amb aquell tema, així que podeu dir si va la pena intentar-ho o no (igualment, “vaixells” està aturadíssim, així que va per llarg). La pista base és una idea que el Jordi (sí, el mateix d'abans!) em va dir de rescatar, i el so de trompa és la Strato de 6 en so cancel·lat (4) passada per reverb sense so directe.
-“Misticismes”?
N'he parlat altres vegades. Composta el 1996 i reescrita el 2004, en proposo aquí una versió definitiva d'estudi.
-“Funeral”?
Tenia els acords de piano, amb pretensions d'inestabilitat tonal, però tonals a la fi. La lletra és la primera que he escrit mai sobre noi-noia. Una noia m'havia putejat, i el problema era que me la trobava molt sovint, i em sentia fatal. Ara estic més distanciat, amb l'estiu pel mig, però amb el curs poden tornar els problemes.
-“2000 mosquitos...”?
Regravada, per sort. Data de 1993. Crec que és prou bona, però està aquí per completisme.
-I la “pista fantasma”?
Es titula “El cotxe del gat”, i és una cançó que en si mateixa és discreta, però que va aportar bona part del material harmònic de la Torradora. Gravar-la va ser difícil (el 1998-99 no disposava de multipistes) i va implicar sincronitzar manualment els seqüenciadors d'a bord dels meus dos Casios, disparar des d'un d'ells un clavicèmbal del DX-7 i passar el senyal resultant per dos faders (per a obtenir un bon fos final), EN DIRECTE. Va sortir al segon intent. Admeto que també aquesta està aquí per completisme (com hi estava al disc original). No sé on més l'hagués poguda posar. Però li tinc un cert afecte.
-Per a acabar: estàs treballant molt amb guitarra. No és extralimitar-te?
Potser sí, però crec que ho he de provar igualment. Estic molt frustrat perquè aquest curs, d'entrada, no havia pogut entrar a Guitarra, presumiblement per edat (bé, de fet ja he hagut de renunciar a les altres coses que volia fer i centrar-me a acabar Cant, per les raons mèdiques que ja he explicat). Realment em considero un guitarrista presoner en un cos de manasses integral. Molts dels meus músics preferits són guitarristes. I vull aconseguir una mica de reconeixement en aquest sentit, ni que sigui el mínim per a poder proposar idees a la guitarra i gravar-les jo mateix, en la situació que sigui. M'he preocupat d'aconseguir un bon to amb uns equipaments mínims. I solc gravar els meus solos sense correccions. Amb una sola excepció: a “Hotel Renaissance” hi ha dos petits editatges. Però no et diré quins: serà part de la màgia.
-I la teva col·lecció de guitarres...
Tota fotografiada a “Patinet”. La major part no val gran cosa. Bàsicament empro les dues stratos, més l'acústica de 12. I a “Hotel Renaissance” em vaig sorprendre del bon to que em donava una imitació de SG baratíssima. Sigui com sigui, no consideraré acabada la col·lecció mentre de tant en tant pugui reunir els diners per a una guitarra més (tot i que no podrà ser gaire sovint).
