Passa alguna cosa amb la manifestació de l'11 de setembre: sembla que aquí l'únic mico que hi anirà serà un servidor de vostès. Just la manifestació que necessitaria dos milions de persones per a mostrar el nostre descontentament amb com se'ns està tractant i provocar un canvi polític, independentment de si s'és independentista o simplement apolític, corre el perill de ser un ridícul total amb IV convençuts fent crits en solitari. No per res, però això és exactament el que volen els nostres polítics: desgana i desmobilització. Hem de dir prou i resulta que no ho farem. Som divertits, els catalans. Hauríem d'anar a més i en canvi ens deixem timar inimitablement bé. Ens mereixerem el que ens caurà a sobre.

Enllaç al videu en directe a l'estudi de "Buy Guitars", la meva cançó amb To Be Continued (a l'espera que n'acabi dues més que tinc a mig gestar). M'acompanya al videu el Ferran Valldeperas, que per cert m'entrevista a http://valldeproject.blogspot.com/ (20 d'agost de 2008).

Avui, sessió de repàs de les mescles de "Febrer" fetes en dies passats (no us recomano pas mesclar en 16 pistes!). Amb el Ferran Baucells hem repassat les mescles de treball que he acabat exactament cinc minuts abans que ell vingués a les 5. Pensava que seria feina dura, però crec que només hem mogut un parell de faders a dues cançons. Fins i tot ens ha donat temps de gravar-li un tema ràpid (ja està mesclat i tot), per a algun moment del projecte de Tired Hippo "2008" (per tant, sortirà en algun moment abans de final d'any, no patiu). En fi, ja només esperem una portada (a ser possible de la Itzi, tot i que hi ha alguna altra opció oberta), i a escoltar que són quatre dies (i dos plou).
Pregunta retòrica de rigor? Encara es creu el Montilla i demés que tenen un mínim poder de negociació a Madrit? Si el que ens cal (i ja hi ha un manifest al respecte a ANNA notícies) és canviar completament de forces polítiques al Parlament (i potser a Madrit), i fins i tot així sóc pessimista: què tal si 800.000 persones ens n'anem directament a negociar a Madrit sense passar per aquesta colla d'inútils que són els nostres polítics? Així, de passada, potser faríem una mica més de por.
La Stratocaster es troba bé.

A falta de notícies del Partisà (excepte aquesta, que el posposo indefinidament fins que pugui trobar un forat a l'agenda per a acabar-lo sense cremar-me), notícies sobre la producció de "Febrer", d'en Ferran Baucells i amics. A la fi he aconseguit acabar els multipistes, cosa que no deixa de ser un miracle si tenim en compte que la tecnologia emprada és molt inferior a la que potser hagués estat necessària. Però Kanga necessita una remodelació que de moment no és al meu abast.
Però el cas és que, si al Ferran li sembla bé la feina feta, ja només ens quedarà mesclar quatre dels cinc temes. "Potser... després" ja compta amb una bona mescla feta a l'inici del projecte, i "Nigatsu" serà de mescla senzilla, i això si no emprem un dels dos rough mixes de l'inici del projecte. Penso que són les millors. Però les altres tres no es queden pas gaire enrera. "Tide" compta amb un bon multipista, una balada que ha quedat transformada per una Strato, un Metal Zone i molta reverb. "Silent Word" és country, i també hi he posat guitarra mutejada. La més difícil de mesclar serà "Is This", no per falta de qualitat precisament (hi ha una part de trompeta del Jorge que li dóna molta distinció), si no perquè hi he posat massa coses a l'arranjament. Que què he fet? La idea era que el Ferran gravava les cançons (i, sí, "Nigatsu" va ser una idea capturada quasi al vol a l'estudi), els Tired Hippo que volguéssin hi podien participar (al final, només la Mireia, el Jorge i el Jordi ho han fet, problemes d'agenda i una llarga avaria elèctrica a Kanga han impedit la participació dels altres), i al final jo hi afegia arranjaments per a fer-ho més luxós, partint del que haguessin gravat ells. Durant la primera setmana de projecte, per allà a principis de juny si no vaig errat, vaig fer dos arranjaments que han quedat més o menys fixats en pedra (el Jordi va intentar una segona guitarra a "Nigatsu", però a causa dels efectes que hi havia en mescla aquesta guitarra està dessincronitzada amb la resta i no la podrem incloure a la mescla final. Sorry, Jordi!), i els altres s'han materialitzat aquests tres darrers dies (amb una sessió prèvia de sincronització i acondicionament dels multipistes), començant per una sessió de baix en injecció directa, continuant per ahir a la nit amb una llarga i intensa sessió on la Antàrtica hi va tenir molt protagonisme, i acabant avui a la tarda amb una gravació de DX-7 a "Tide" i una pista de bandúrria a "Is This". Demà, la veritat.

Divendres, després de veure a temps un anunci al Myspace, aní al Crossroads a veure un grup que no coneixia, els "Black Corbatas". Ell sí que em coneixien a mi, el que em va representar una novetat. El concert va ser bo, potser em convé més passar-me per allà que per un altre lloc que sé. Curiosament, en una cançó hi van participar les Jiggy. Són molt simpàtiques, com les recordava del concert del dia 19 amb To Be (llàstima de l'incident amb el bateria! Podria ser una relació productiva, però els altres del grup recorden més al bateria que a elles). En tot cas, jo faré per un al públic si hi ha més concerts d'ambdós grups.
Porto una setmana sense fer res, tinc por de no relaxar-me a temps abans del setembre. Ho admeto, no m'atreveixo a acabar ara el "Partisà" pel mateix motiu, manca molta feina per fer. Si a final d'agost he avançat força les partitures em donaré per satisfet. Almenys, sí he fet un toc en una peça inacabada que m'ha servit per a saber que no la podré acabar amb una nova orientació que li he donat, he de tornar enrera. Però tinc la sensació que per a mi les veritables vacances seran durant els dies que no hi hagi ningú a casa i jo pugui organitzar-me el temps sense distraccions.
I hem pogut rescatar, amb en Tonynoise, una versió de "Yes It Is" d'un projecte de versions Beatle que va quedar interromput l'hivern passat i que ha estat a punt de perdre's per agonia del disc dur on la vam gravar. M'encanta com sona. També hi ha un "Norwegian Wood" que encara no he mesclat perquè és tan inhabitual que ni jo mateix sé com mesclar-lo. I hem perdut un embrionari "Ticket To Ride", aqui sí que el Tonynoise no hi ha pogut fer res. Aprofito per a reivindicar-lo com a productor i per a aclarir que aquest projecte és, de fet, el seu nadó.
El parlament europeu ha aprovat la directiva de la vergonya per a expulsar immigrants a dojo (il·legals? Algú pot ser declarat il·legal si ho pensem amb dos dits de front?). Que consti, jo no sóc europeu. No, almenys, si Europa és només un concepte econòmic i militar i les llibertats individuals hi queden compromeses.

Presentació.

Després de tres anys i mig, torno amb un disc de servei públic. Aquest disc no està concebut per a iniciar una carrera d'èxits, com sí ho estava el “Corrupció”. És una carta al meu públic, bé que trista. En aquests tres anys i mig he passat per molta tensió a nivell personal, i em sorprèn que això s'hagi traduït en tant contingut polític. Però també aquest contingut té a veure amb la meva circumstància, he tingut desenganys molt forts en àrees d'interès general i crec que ho havia de manifestar. De fet, actuo sobre el supòsit que el públic és intel·ligent i pot comprendre aquests continguts. Davant d'això, la música ha passat a ser poc important, aquest cop és només un fons, un suport per a les lletres. Almenys, si no una altra cosa, el treball de documentació per a les lletres m'haurà servit per a aprendre.

Lluís Paloma, 25 de febrer de 2008.



1. Vull ser lliure

La televisió em domina.
He romàs quiet i apagat,
receptiu i teledirigit,
mentalment controlat.

Estasi ràpida i eterna,
les imatges m'enceguen.
Tant de temps perdut,
no puc ni pensar.

Assaborim publicitat, t'ho venen tot
mentre gasten la nostra electricitat.
Els famosos s'han venut al diner,
i tots estem a les seves ordres.

Televisió ideològica,
ha arribat el Gran Germà.
Els executius han decidit per tu,
i t'han dictat les teves opinions.

Atemptats sotmesos a repetició,
excitant víctimes per a l'espectacle.
Hipnosi icònica gravíssima,
tota la merda és igual.

Plores i et sents impotent,
jo vull ser lliure, vull viure lliure.
Dona eis requiem,
doneu-los el repòs etern.



2. Sarajevo

Sarajevo.
La bala et podia arribar
en qualsevol moment,
a qualsevol lloc.

Caminar era un risc,
veies com els teus amics
desapareixien un a un,
en un paisatge acorralat.



3. Xirinacs

Lluís Maria, tan de bo encara
jo fós a temps de fer-te viure,
però ara sé que no t'hagués
pogut aturar, voluntat de ferro.

Tu, que havies estat ferm
a passar-te mesos i anys
davant de presons manifestant
la teva protesta silenciosa.

Has estat molt més digne
que els polítics que tenim
i que són els únics
disposats a oblidar-te.

Ens has deixat sols enmig
del malson sense fi.
Ens has donat la resposta
veritable a l'esperança.

Hauria de fer pensar
que només t'hagis pogut
alliberar d'Espanya
amb la teva pròpia mort.



4. Desapareixent

Des de l'avió,
cossos
caient al mar,
desapareixent,
impossibles de reclamar.

Famílies
en inquietud perpètua.
L'agressió és infinita,
però la memòria
no callarà mai.



5. Magnitogorsk

L'infern és un caos de fum i foc,
Magnitogorsk és la ciutat de la fi.
Siderúrgia i neu negra, cal fugir d'aquí.
Magnitogorsk, secret militar,
armes i tancs van generar-se aquí.
1929, filla del primer Pla Quinquenal.

Magnitogorsk, ciutat inviable,
Stalin et va fer néixer avortada.

Dins l'aire enrarit dels sulfurs
el perill de mort és constant.
La maquinária és del mil nou-cents trenta.
Gent malalta en pìsos comunistes,
en temps havien viscut en barracons.
Les temperatures esdevenen extremes.

Però milers de vides han sabut lluitar.
Val la pena parlar dels treballadors.



6. L'equilibri de la dissuassió

El món ja no serà mai més segur,
els cercles militars afirmen segurs
que el llançament d'un míssil és
un acte de manteniment de la pau.

Submarins nuclears radicalment armats
circumnaveguen el globus terraqui,
ocults als ulls de tothom,
necessàriament indetectables.

Càrregues nuclears apunten
a les principals ciutats del món.
Es vol evitar que un règim
irresponsable actui per a guanyar.

La dissuassió, però, podria fallar.

La fi podria ser molt aviat.



7. Víctor Jara

Víctor Jara,
treballador solidari, emblema
dels anys de la Unitat Popular,
de Salvador Allende i la democràcia.

Treballant voluntari els diumenges
per a oposar-te a la paràlisi
organitzada per les dretes
i recolzada pels Estats Units.

Gent morint al teu voltant,
barraques cremades per la policia,
assassinats ordenats pels rics,
preparació d'una guerra civil.

Es va desfermar el caos,
aquell matí sorpresiu,
militars envoltant La Moneda i
bombardejant la casa del president.

Trinxant els bustos d'aquells
que no havien servit a Xile,
Allende es va disparar
defensant la democràcia.

Capturat com un trofeu,
vas intentar parlar de
5000 persones que patien com tu,
junt amb tu, abans de morir.

Soldats i normalitat anormal,
furgonetes buidant-se a la morgue,
la teva dona et va haver de reconèixer
entre centenars de cossos.



8. Camp de la Bota

La gent s'allunyava de tu,
et sabies sol, acabaven
de deixar sense feina la teva mare
per roja el dia de l'execució.

No us permetien abastir-vos,
us havien confiscat la casa.

Havíeu visitat tots els despatxos,
havíeu plorat totes les llàgrimes,
us havíeu arrossegat per ell.
Se us van riure a l'esquena.

Us recordaríeu d'aquell capellà
que va córrer a demanar l'execució.

Quaranta persones jutjades
a dit en quaranta minuts,
vint-i-cinc penes capitals,
això era la seva justícia.

Cada dia, a les 7, sonava
el despertador de les bales.

Sota els emblemes de Franco al cub
ell havia passat les nits
amb la por de la llista del matí.
El van cridar: era home mort.

Camp de la Bota, la sang
relliscava directa al mar.



9. Grace

Grace, veu de lluita, San Francisco va ser als teus peus.
El teu crit eteri va proclamar la llibertat i el canvi,
desafiant a en Kennedy i al fill de puta d'en Nixon,
dibuixant visions d'entusiasme i capes de significat.

Ferm em nego a oblidar la que va ser la teva era. Grace, torna ja!

Ara la gent s'aconforma a obeir les ordres,
El capitalisme ho està destruïnt tot arreu.
Fins i tot tu t'has reduÏt a una galeria d'art.
Grace, què ha passat? La teva pròpia filla és cristiana.

Cal tornar a Haight i Ashbury. Més que mai, és necessari el somni. Grace, torna ja!



10. L'inici del caos

Ho van propagar totes les emissores,
torres caient entre fum i flames,
milers de morts i masses desorientades.
Aquell dia tots vam ser novaiorquesos.

Diguem: la llei primera del terrorisme
és fer mal als innocents i indefensos
conservant amb vida als terribles enemics
perquè saben que es necessiten mútuament.

Però, qui decideix qui és terrorista i qui no?
Hi ha massa preguntes a sota de les torres caigudes,
es van poder recuperar tots els discos durs
i les altres víctimes són a l'Iraq i l'Afganistan.

Aquell dia només va servir per a que
George Bush ens arrossegués a la violència,
i per a que la Història oblidés el que va passar
a Xile i a Catalunya uns altres Onzes de Setembre.



11. Armènia

Armènia.

Els rius baixaven vermells,
runes de temples destruïts,
mil nou-cents quinze,
mentre el món no mirava.

Primer moriren sis-cents,
després un milió i mig.
Els pocs esforços diplomàtics
van ser completament inútils.

Crema pública de llibres,
trets i caravanes de la mort,
alguns arriscaren la vida
per a poder salvar armenis.

Turquia encara no ho ha reconegut
i l'Ararat és ara en territori turc.
Quan moren bones persones
mai no se sap qui ha disparat.

Armènia.



12. Tants anys perduts

Estic decidit a no deixar-me enganyar,
em fa mal haver perdut tants anys
creient en polítics que ha fotut enlaire
els somnis d'un país trist i prostrat.

Massa cops hem patit amb genis fulgurants.
Exhultació, bravates, i després plors.
Però faran de tot per aferrar-se a un càrrec.
Com han pogut obrar amb tant de cinisme?

Ara cal parlar d'allò que importa,
d'atènyer l'alliberament nacional,
i també el de la gent senzilla,
els treballadors de cada dia.

Vull llibertat d'expressió,
vull democràcia veritable,
vull deslliurar-me d'aquest infern.
Botiflers, ens heu deixat sols!



13. Contempleu la vostra obra

Cada cop que algú moria,
vosaltres tancàveu els ulls
i predicàveu pietat.
Quina pietat?

La pietat del concordat
que vau signar amb Franco.

Aquell vell, aquella mare,
a qui havien pres el fill,
us imploraven ajuda.
Us vau tancar al Santíssim.

Déu i el cel a la terra
es troben als cementiris.

No vau fer res contra l'Holocaust
i vau ajudar nazis a escapar.
Esteu afiliats políticament,
és massa tard per a demanar perdó.



14. Steve Biko.

Controls policials arreu,
estaves acorralat, Steve Biko,
convertit en teòric ciutadà
del bantusan de Cap Est.

Ja t'havien detingut altres vegades,
no podies sospitar que
aquells policies de Pretòria
t'anaven a matar aquella tarda.

Fotografies del teu cos mort,
dotze de setembre del setanta-set.

Revolta contra l'Afrikaans,
Soweto, juny del setanta-sis:
Cinc-cents seixanta-sis nens
morts per trets de la policia.

Ara Occident és una nova Sudàfrica
i ells intenten entrar desesperadament.



15. Companys

Cinquanta dies d'apocalipsi havien passat,
després d'enfonsar-se el front de l'Ebre.
Soldats i famílies dirigint-se a la frontera,
bombardeigs feixistes contra els fugitius.

Vares exiliar-te com la resta del nostre govern,
endarrera la incomunicació amb la República.
Vas anar a París, on no vas poder fer res
per ajudar als reclosos al camp d'Argelés.

Invasió nazi el mil nou-cents quaranta,
El teu fill esquizofrènic va desaparèixer
i vas decidir ser-li fidel i buscar-lo.
Pedro Urraca et va fer detenir i extraditar.

Aquella matinada, a Montjuïc, t'esperava
la mort, dictada en un fals judici cal·lumniós.
Morires descalç, trepitjant terra catalana.
Els criminals ens van assassinar el President.



16. Drets Civils.

A Money havien assassinat al jove Emmett Till.
Montgomery, mil nou-cents cinquanta-cinc,
Rosa Lee Parks detinguda per no cedir el seient a un blanc.
Boicot als autobusos, tres-cents vuitanta-un dies.

A Birmingham s'ordenà el terror l'any seixanta-tres.
Els manifestants i els nens eren llançats
a l'aire amb mangueres d'aigua, mentre
els gossos policia atacaven a nens indefensos.

El vint-i-vuit d'agost del seixanta-tres
dues-centes mil persones marxaren sobre Washington.
En Kennedy no se'n sortia del tot amb els Drets Civils,
Luther King va somniar amb la veu ben alta.

John Lewis va avisar: "hem de dir als polítics
que no hi haurà un període de treva".
King pensava en un socialisme democràtic,
alguna cosa va malament amb el capitalisme.

Quatre d'abril de mil nou-cents seixanta-vuit,
habitació tres-cents sis del Lorraine Motel.
Martin Luther King sortí al balcó,
dispararen contra ell, les sis de la tarda.

James Earl Ray confessà i després es retractà.
L'havien amenaçat amb la pena de mort.
Agents de l'FBI observaven a King i van ser
els primers a socórrer-lo, però què hi feien allà?

I d'on venia realment la bala?



17. 1911.

Mil nou-cents nou,
vaga de treballadores
a la Companyia de Bruses
Triangle de Nova York.

La solidaritat i organització
obreres es mogueren un cop més.

Sufragistes, socialistes,
fins i tot dones burgeses,
totes lluitant per elles,
però tot va ser inútil.

L'empresari va decidir
que no hi havia res a resoldre.

El febrer de mil nou-cents deu
es desconvocà finalment la vaga.
Tot va romandre tràgicament
com era, amb conseqüències:

25 de març de 1911,
incendi sobtat a la fàbrica.
Cent-quaranta-dues dones mortes
innecessàriament.

Si s'haguessin atès,
aquelles reivindicacions
les haguessin pogut salvar.



18. Militars

Les trinxeres de la Història ens miren
amb els ulls buits dels que van morir
a mans de penombres i lògiques internes,
de conspiranoies i pàtries mentals.

Els traidors acaparen els mecanismes
d' una pretesa seguretat il·lusòria,
tenen el monopoli de la violència,
del ritual de l'agressió eterna.

La seva pretesa justícia no té més fi
que causar la destrucció i la mort,
fer mal fins i tot als familiars
d'assassinats i desapareguts.

Són milers els anys de jerarquia,
de classisme, dominació i execucions.
Què ocorre dins d'aquelles ments,
quin és el mecanisme de la por?

Com alertar a tothom que estem
sempre en perill d'un cop d'estat,
que la memòria depèn de nosaltres
I que l'enemic no para de vèncer?

Sempre és tard en plorar les víctimes,
mai no hauríem d'haver permès
que els bojos accedissin a llocs de poder.
O potser és que el poder és una cosa de bojos?



19. No ens necessitaven

Van creuar l'estret de Behring,
d'això en fa trenta-cinc mil anys.
Havien tingut temps de generar
grans civilitzacions i cultures.

Un dia van arribar uns perduts
amb molt ego i poca geografia.
Creien haver arribat a la Xina,
i amb la cristiandat portaren la mort.

Declarant súbdits a uns nadius
que no podien entendre res,
van conquerir i expoliar,
violar, cremar i assassinar.

Van destruir ciutats i tombes,
van importar nous dirigents
que amb el temps perpetuarien
la tragèdia dels crims impunes.

Per a llaurar i sembrar la terra,
els nouvinguts podien comptar
amb esclaus gratuïts obtinguts
pel sistema de l'encomienda.

Els desesperats conquerits
es suicidaven i mataven entre ells
per a no haver de viure més
en aquell món nou i infernal.

Queien als camps i a les mines,
passaven d'un milió a només cinc-cents.
Dos segles després els morts
es comptaven per centenars de milions.

El pare Las Casas ho va veure
i per a salvar aquells nadius
va proposar portar esclaus d'Àfrica.
Es començava a intuir el futur.



20. Els indefensos, 21 de desembre de 1907.

Vaga del salitre, Tarapacá, mil nou-cents set.
Milers de treballadors sud-americans
lluitaven pacíficament per una vida digna,
amb demandes elementals pel dia a dia.

Aquella nit del vint de desembre,
Una col·lumna obrera intentava
arribar al port d' Iquique
i l'exèrcit els va disparar.

Pànic sagnant en l'obscuritat,
Sis morts sobre la via fèrria.
Decretat l'estat de Setge.
Aquella mateixa nit.

Les ordres del president Pedro Montt
i del ministre d'interior Rafael Sotomayor:
concentrar els vaguistes i forçar així
el seu retorn a les salitreres.

Però deu mil treballadors es van arrecerar
a l'escola Santa María d'Iquique.
Van decidir resistir i mantenir-se.
Allà dins no hi havia cap arma.

Aleshores el general Silva Renard
va ordenar obrir foc contra els arrecerats.
Estesos entre la sang, centenars de ferits
i tres mil sis-cents morts, nens entre ells.

Els caps militars asseguraven
haver-se vist obligats
a disparar. Però un assassí
sempre ho és voluntàriament.

I segons ells els culpables
eren els dirigents obrers.
Encara ara no s'ha fet justícia,
les fosses comunes ploren el seu crit.



21. Cóndor

Operació Cóndor, originada a Xile.
Intercanvi d'informació i persecució
internacional de dissidents polítics,
amb grups secrets atemptant en tercers països.

El general Manuel Contreras,
cap de la DINA, pensà tots els detalls.
Decidida formalment el 1976,
l'operació funcionava ja des de 1974.

Argentina, Xile, Brasil, Bolívia,
Paraguai, Uruguai, Perú i Equador.
cinquanta mil morts, trenta mil desapareguts,
quatre-cents mil presos.

Assassinat d'Orlando Letelier a Washington,
atemptat contra Bernardo Leighton a Roma,
mort de Carlos Prats a Buenos Aires.
Henry Kissinger ho sabia perfectament.

Centre de comunicacions de l'operació
a una base nord-americana al Canal de Panamà.
Alfredo Stroessner sabia per la xarxa
quan morien assassinats els seus opositors.

Pels serveis secrets dels Estats Units,
l'operació Cóndor era una organització
contraterrorista legítima, però
en realitat era terrorisme d'estat.



22. Ara i aquí

Ja no queda res, estem perduts davant de la Història,
dominats i enganyats per mans tacades de sang.
Ens han traït i ens trairan, fins i tot gent d'aquí.

Les grans manifestacions han quedat en foc d'encenalls,
es torça la voluntat d'un Parlament que no té cap voluntat.
No podrem alliberar-nos mai a partir de les seves lleis.

Els nostres enemics són cada cop més forts
i tenen sempre tots els engranatges de poder:
podrien treure'ns els tancs al carrer.

I aquí remblen tots els taüts en nom de Catalunya
i ens oculten que ve de cinc minuts i no tenim democràcia.
Volem la independència i la volem ara i aquí! Ara i aquí!!!!!!!

Faig un GRAN ANUNCI: el proper post d'aquest blog consistirà en les lletres completes del "Partisà!" Encara no sé quan podré acabar la feina en l'àlbum perquè el curs no té cap mena de ganes d'acabar i necessito temps i espai per a acabar la feina. Una data proposada és cap a finals d'agost, però són moltes cançons i encara he de fer una remescla (hi ha un punt de la pista base "London" que sona com si s'hagués corromput). La cosa s'ha allargat tant que fins i tot tinc les demos triades per al tercer àlbum, el "rarities" "(Ja no) busco feina", planificat per a juny de 2009. Bé, la cosa és que l'important d'aquest àlbum són les lletres, més que no pas la música, així que tant fa si surten a la llum abans que l'àlbum pròpiament dit. Una cita que no hi poguí incloure, però que resumeix bé l'esperit de l'àlbum, és aquesta de Steve Biko: "La principal arma de l'opressor és la ment de l'oprimit". Us en passo un enllaç web: http://es.wikipedia.org/wiki/Steve_Biko

Escric al final d'un any horrorós, caòtic i salvatge. Úniques alegries (admeto que no és poc), la pensió, el vídeo d'en Dani del Sol per a “Automatic Day”, i la Stratocaster: l'Antàrtica, en Olympic White i amb el màstil d'auró. Però tota la resta ha estat patir i patir. La gent es pregunta què em passa. Jo també m'ho pregunto, ha estat tant el propi caos del curs com que feia tres anys que no podia descansar. No podia parar, no podia fer plans perquè l'agenda se m'omplia a només dos dies vista. He tingut canvis d'horaris permanents durant gran part del curs, fos al matí, a la tarda o a la nit. Concerts perpetus. He arribat a odiar l'escenari i la rutina d'assaigs que comporta. L'escenari és la mort. Un dia no hi pujaré més. No entenc aquesta obsessió del món clàssic amb el directe. Estem al segle XXI, amb gravadores, micròfons, ordinadors, sintetitzadors, guitarres elèctriques... El món ha canviat, per què no canvia el món més reduït de la música clàssica? Per què han de fer de reducte? Total, els concerts són perdre el temps: ho sentiries millor en un CD i sense tos ni mòbils per part del respectable. Respecte de l'òpera, els directors d'escena en plan prota l'han distorsionada tant que ja no val la pena anar-les a veure. Et fas amb el CD i el llibret o amb un antic vídeo de la Renata Tebaldi i ho veus o imagines en condicions, tal i com ho van pensar els autors d'aquestes obres.
El “Partisà!” continua encallat. Vull treballar-hi durant l'estiu, ja amb més calma... però és que fins i tot estic ja treballant en un projecte que no sé quina forma tindrà, que sembla ser més un sac de neteja que una altra cosa, que en té per un any abans de sortir (i encara està una mica “verd”), que es dirà “(Ja no) busco feina”, que contindrà dues gravacions conegudes en la seva forma definitiva (“Automatic Day” i “Amsterdam” remix -a l'espera de la versió To Be Continued en estudi, que pot ser completament diferent), més les quatre cançons que he compost pel concurs del conservatori (presentades com a cicle), una gravació definitiva dels “Misticismes bizantins, 1683”, una altra dels “2000 mosquitos”, i una àrea de cançons a determinar (“Oda” i “Andorra Dream” entre elles? Qui sap.). Bàsicament servirà per a dir la darrera paraula sobre l'avortat “Busco feina” de 2006, que com a conjunt em sembla un disc fallit i fet de mala gana, encara que amb algunes cançons rescatables si es graven correctament. “Grace” i una reescriptura de “Bonneville Salt Flats” aniran a bord del “Partisà!” en mescles molt millorades, i dues cançons més queden penjades però tinc interès a fer-ne alguna cosa quan trobi on i com presentar-les, “George Harrison (We Can't It Out)” (a regravar) i “1 de maig” (aquesta darrera, en la seva mescla original de quasi deu minuts en plan destroyer i cutre). Temes com “Sobre un Estatut” i “El cotxe del gat” són més difícils de rescatar, encara que no voldria condemnar-los, i sé que algú dirà “i “Down Down Blues”?”, però crec que aquest és dolentíssim. La resta ni els comento, de tant patètics o inacabables que em semblen. Va ser una cosa feta depressa i corrents per a intentar colar-me en el món de les discogràfiques. Ara que tinc una pensió, penso fer les coses a la meva manera, prenent-me el meu temps i mirant d'oferir qualitat a qui es vulgui acostar al meu treball. A l'inici del text en poso una possible portada: la recordareu, però no essent un projecte trascendental pot anar bé, m'agrada l'expressió que tinc en aquesta foto i n'he pogut treure els detalls cutres (a canvi de perdre una mica de definició, això sí). Per a portades seriosotes, la del “Partisà!”

(Vídeos trets: "Automatic Day" original i "Raining In Pollito" mogudet)

Aquests són els enllaços a "Automatic Day" (dirigit per Dani del Sol, amb música meva. Un vídeo mestre) i al videu experimental amb una cançó descartada del "Corrupció". A la fi els tenim amb nosaltres.

Una certa decepció aquest any amb els llibres llegits per a Italià. Vaig començar el curs amb "Il cavaliere inesistente" d'Italo Calvino. Em va decebre. Igual resulta que és el llibre fallit d'I.C. i no ho sabia. Almenys, es nota que el tio domina bé l'italià, però la història falla bastant. També em va decebre "Oceano mare", d'Alessandro Baricco, de qui he de dir que té almenys una bona novel·la, "Seta" (Seda). "Oceano" és molt diferent, el que no seria tan greu si no fós perquè a mig llibre encara no habia entès res. Digueu-me burro, però no és el més agradable quan has de llegir perquè t'ho demanen a classe. Però molt pitjor ha estat "Il bar sotto il mare", de Stefano Benni. A alguns de la classe els agrada aquest autor. No sé per què. Són contes, però sense sentit, anant-se'n per les branques i oblidant el punt de partida. Ni tan sols es tracta d'un italià meravellós. Clar, avui a l'exàmen tothom ha rigut de tan verd que l'he deixat. Certament no sóc un lector de novel·les, però quan he anunciat que volia llegir més aviat llibres com "Il gattopardo" o "I promessi sposi" (que tot just tinc començat) al profe no se li ha acudit res més que dir que era un italià molt antic, que llegís més aviat llibres en italià modern. No sé com, els llibres nous en italià semblen ser del mateix nivell que el cinema actual d'aquell país: "Manuale d'amore" és un cas molt extrem, però pel·lícules que semblen anar a un lloc i acaben en aigua calenta són el pa de cada dia allà. Serà la italiana una cultura en passat?

Dintre de tot, una bona notícia: aquesta tarda el Dani Machado i jo ens hem tirat dues hores i tres quarts muntant el videu d'Automatic Day. Ell ja tenia un muntatge provisional del primer minut de cançó. Avui l'hem perfilat millor i hem deixat fet un muntatge (que es pot considerar definitiu, fins a aquest punt) que arriba fins al final de la meva veu. Queda pendent l'últim minut, al qual tornarem la setmana que vé i que serà comparativament fàcil de fer. En fi, que ja li tenim el peu al coll.
També, em van trucar que al DX-7 no li passava res. Jo el vull provar, però tan de bo sigui així. Em van dir que m'hi podien posar una targeta (que no sé si és la famosa E! card) amb 128 sons ROM i capacitats ampliades, i jo diguí que endavant. De totes maneres, he decidit comprar també un teclat midi de 88 tecles, senzill, per si he de fer anar sintes virtuals al meu portàtil i emmagatzemar-hi SysEx del DX-7 i el mòdul Korg. Havia mirat el mòdul de síntesi Motif-Rack de Yamaha junt amb una targeta de síntesi FM, però tot plegat és massa car per a la meva depauperada butxaca, així que ho deixo per a temps millors, a almenys un any vista i potser més.
I, com dic, el Partisà queda per l'agost. Porto un caos horari que no li desitjo a ningú.

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (II):

Bòbila Almirall - Tòtila al mirall
Arquímedes - Fletxibalears
Pare Font - de la Inundació
Pisuerga - Mi suegra
Miño - niño
Crta. Matadepera - Crta. de Valldeperas
Sant Honorat - Samba Torrat
Beethoven - Meet the oven
Mosterol - Som el rot
Cisterna - Del Císter, ná!
Martí Alegre - Marta Trista
Sant Tomàs - Un santo más
Mare de Déu del Carme - Aigua del Carme
Mare de Déu dels Socors - S.O.S.
Mare de Déu del Mar - Glu, glu, glu
Sant Crispí - Krispies
Vírgen de las Angústias - Qué angústia, soy virgen!
de Navarra - Quina Barra!
Mont Perdut - M'he perdut
Las Palmas - Clap, clap, clap
Camí dels Monjos - Monges no passeu per aquí
Segòvia - Se agobia
d'en Prim - Bidimensional
Turó de l'Argila - Torró a piles
Torres i Bages - Àlfils, vaja!
Camí de les Martines - Camí de la Martin
Salvador Gros - Enorme
Calderón de la Barca - Rallentando del Transatlàntic
Salvador Seguí - Saver Followed
Palet i Barba - Pallet amb barba
Ferrer i Guàrdia - Pluriempleo
Gaudí - S'ho va passar bé
Pantà - Ai que em mullo!
Sant Ildefons - La Grossa
Sant Valentí - I love you
Pardo Bazán - Aparco, bazar!
de l'Anoia - of the Girl
Dulcinea - SweetLumiera
La Manxa - La Marxa & Ballaruca
Avinguda del Tèxtil - Avinguda Estem en crisi
Martín Díez - Gibson Eleven

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (del bar):

La Rutlla no rutlla
Topete - Trompeta
Cremat - Carbonitzat
C/. de Baix - C/: Raül Barbero
Portal de Sant Roc - Portal de St. Jimi Hendrix/La guitarreta
Pintor Vancells - Ferran Baucells
C/. del Vall - C/: del Vallde
Fontvella - Aigua lleugera
Sant Pere - Ets la pera
Sant Francesc - Frisco
Pl. Progrés - Pl. dels "progres"
Àngel Sallent - Àngels seient
Avda. Tarradellas - Avda. Espetec
Antoni Bros (o Brothers) - Dani Machado
Sant Gaietà - Santa Gaita
Lepanto - L'espanto
Bruc - Brückner
Crta. Castellar - Crta. que està allà
Colón - detergent
Unió - Convergència
Gavatxons - Mitjons
de la Vila Nova - Geltrú
Pl. Vella - Gerontoplaça
de la Palla - de la Paia
Bernat de l'Om - Resistència elèctrica
Watt - dels Amplificadors
Pg. Comte d'Egara - Pg. Compte amb l'Egara!
del Passeig - Xino- xano
Doctor Robert - Tomorrow Never Knows
Doctor Pearson - Doctor Piercing
Pasteur - Spaghettieur
Dona Treballadora - Modulor
Bonaventura Castellet - Indiana Jones a la torreta
Sant Mateu - Assassineu
Sant Marc - de la Pintura
de la Lluna - Neil Armstrong
Marquès de Comillas - dels Claudàtors
Ronda de Ponent - Ronda Gallinàcia
de Magallanes - a mogollones
Josep Trueta - de la Truita
Mozart - Esmorzar
Catorze d'Abril - Enfonsament del Titanic
Severo Ochoa - Permisiva la Anchoa
Doctor Turró - El Lobo (que gran turrón)
Pare Llaurador - Mare Ramadera
Alexander Bell - Ring!
de Volta - de Cap per Avall
Marconi - Mir (mar con "i") - Estació Espaial
Rambleta del Pare Alegre - Rambleta Ja, ja, ja!

To Be Continued...

El disc continua encallat... o quasi. Ahir vaig fer un machambrat amb la intro d'aquella òpera abortada (ja fa un any, recordeu? Era primavera, el cel era blau, els rossinyols cantaven temes dels Beatles...) i uns solos de guitarra que havia gravat en caset el 1997, quan encara n'estava aprenent i no podia gravar de manera digna. Serà el nou tema, "Armènia", a posar en el lloc núm. 10 del llistat de, ara, 21 cançons. Encara estic treballant en la lletra. El que no sé és quan podré completar el projecte. Primer vaig dir "pel desembre!", molt alegrement. Aleshores va començar el Conservatori, i amb ell el Caos Universal, tercer asteroide a l'esquerra. I ara sembla que hi ha una mica de pausa... però no ens enganyem. He de continuar a Tallers... i jo tenia la sana intenció d'abandonar una cosa sossa que ja tenia assignada per a entretenir una miqueta més amb un trosset de Wozzeck. La cosa ha acabat en que cantaré el Wozzeck i no sé quantes coses més, no massa estimulants. Hauré d'anar a posar un ciri a Sant Marx i a Sant Bakunin, per a sortir-me'n. Així que... deixem-ho per a l'agost?
El que sí està anant lleuger, prometedor i ple de roses i clavells és "Febrer", el disc d'en Ferran Baucells als Kanga Sound Studios. Malgrat que l'estic gravant com puc, n'està sortint un festival d'idees. Atenció a dos temes, "Nigatsu" (creat a l'estudi, vaig poder-lo gravar a temps, poesia pura) i "Potser... després", que ha agafat una via molt obscura i interessant. Ara falta veure si algun membre més del grup vol provar a gravar instruments o aportar idees (que també), i aleshores, amb la pintura completa, faria els tres arranjaments que falten (i que són la justificació a gravar en un lloc tan precari com Kanga). En tot cas, si surt bé pot ser l'inici d'una nova direcció per a Tired i per a mi. Crec que serà molt interessant.
I, finalment, tinc un petit complot entre mans per a redactar un text sobre com van gravar els Beach Boys. Sé que poques persones hauran analitzat tan a fons les tècniques de Brian Wilson com un servidor de vostès, i parts del Corrupció en són la prova. Una altra cosa és que quan acabi el "Partisà" tinc clar que he d'agafar una nova direcció, i tinc una lleugera sensació sobre on puc començar el camí.
En tot cas, he après que l'us massiu de reverb, més les tècniques de fusió de timbres sonors que he après de Steve Reich i Brian Wilson, pot donar lloc a l'aparició de fenòmens psicoacústics com l'audició de pedals que ningú no toca (descobert per Philip Glass el 1970), o l'audició d'instruments que no són en el multipista (una vegada, una determinada disposició errònia dels faders durant una mescla d'Orpheum va donar lloc a una nota de trompa claríssima; llàstima que no vaig gravar el resultat). Per a mi, l'important és sempre saber com ho he de fer per a obtenir un determinat resultat. Sense això tant elemental, és impossible tirar endavant. En el meu temps lliure no he fet altra cosa que llegir llibres sobre com van gravar altres músics, i escoltar molts discos, de manera molt analítica. Jo treballo amb un fenòmen físic que els humans percebem com a so, i amb les seves lleis. I ho grabo. Hi pot haver tot un món dins d'un acord continu, o fins i tot d'un unisò.

Aquests dies no he avançat res del disc. Hi ha hagut tants aconteixements i tant caos en el que portem de curs, que no m'atrevia a fer res. I em sembla que no acabaré de sortir-me amb la meva de controlar i estabilitzar la situació, malgrat tenir clar què he de fer: horaris fixes, reduir les actuacions a un mínim, i buscar-me temps per a mi mateix. La gent està al·lucinada amb la de coses que he estat fent, però aquest no és el Lluís real. Vull estar a casa.
A Terrassa, almenys, novetats una mica més agradables: hem començat les sessions amb el Ferran Baucells (bé que en precari des d'un punt de vista de maquinari) i hi ha almenys un tema (gravat en plena improvisació) que només amb guitarra ja perfuma a glòria. Els altres també poden funcionar, tot i que tot plegat tendirà a ser tranquil. També, nou bateria a To Be Continued, el nostre vell amic Dani Machado, que fa dos dies es va estrenar en un assaig. El Ferran Valldeperas ho deixa i es prendrà uns mesos per a ell mateix, a la vegada que continua essent amic nostre i vindrà de públic als concerts.
L'òpera m'ha deixat en un cert estat de radicalitat sonora. Diguem que dissabte passat a la tarda em passí l'estona escoltant a Webern i a Berg (amb una mica de Bach, l'Ofrena Musical, al final), i a la vegada estic en una etapa Rolling Stones i una mica Pantera. Tot el contrari d'aquella òpera, tan sobada. Vull coses potents.
Parlem de "potílica": el 9-M votí RC, amb una ampliació al POSI al Senat. Estic entre els dos, encara que fermament independentista. No crec en els partits dinàstics, PSOE, PP i CiU. ERC s'ha fotut una castanya important (i merescuda) i avança el Congrés Nacional al juny (fins i tot així, encara és més lluny del que em pensava quan vaig abandonar el partit fa un any, i originàriament havia de ser a l'octubre). Vaig escapar-ne a temps. IC? Encara que algú es pugui ofendre, què se'n podia esperar? Pel que fa als partits amb representació al Parlament i al Congrés, estic de tornada de tot. ZP? Un mal menor respecte del PiPí, però trobo gros haver-lo d'anomenar així després del que ha fet amb Catalunya. Promet i promet, però després, "donde dije digo, digo Diego". I amb això, tenim un Principat que fot pena. Tot i que al País Valencià els va encara pitjor.
El Ferrol és bonic de nit.

Avui he acabat, a la fi, les lletres del "Partisà!" De moment, les he enviades a alguns amics de confiança, per a que me les sotmetin a crítica. Tractant-se d'un disc tan basat en les lletres, val la pena assegurar la jugada. Crec que per primer cop a la vida he corregut un risc en la meva obra, i ha estat difícil d'escriure, m'he hagut de documentar sobre moltes coses, i he après. De fet, algunes coses les he hagudes de deixar al tinter, no hi havia espai per a tot. He fet un moviment important, tot i que no serà comercial. Però almenys, ara, ja no necessito publicar, pel que val la pena ser valent.
Em tocarà passar-me la setmana pendent de l'òpera, i serà angoixant. Només espero que arribi aviat diumenge i pugui ser, dintre del que cap, una mica més lliure.
Vull ser lliure.

Estic immers en el més pur caos, estic veient condicionats els meus plans pel que surt per demà passat sobtadament. I m'està costant aguantar els assaigs de l'òpera. Vull estabilitat, tot està podent amb mi.
Vaig escrivint lentament les lletres que falten pel disc. A falta de decidir-ne una, tinc quasi a punt la d'Iquique, i m'estic informant sobre la manifestació de Washington del 1963. Steve Biko també és un candidat. Estic parlant de gent més concreta perquè si continuo amb les massacres la gent s'acabarà fotent cops de cap per les parets. No serà un gran disc, però almenys estic aprofitant per a aprendre. El que dic, una carta trista.

Acabo de veure la peli amb cançons del Beatles. L'argument (quan hi és) és ensucrat a més no poder, el típic viatge pels '60 en què es veu tot ràpid (tot i que ¿com muntes un argument amb cançons dels Beatles?), però les versions són bones i visualment és espectacular, molt més imaginatiu del que solen ser els musicals ara. Com a entreteniment funciona.
Continuant amb la cosa cultural, dissabte passat aní a l'Auditori a sentir el Rèquiem Alemany de Brahms, un dels meus favorits. El cor va ser la canya. Molt bé també els músics i la soprano. El baix una miqueta dur potser, i la direcció va ser correcta però amb un parell de punts dèbils (tocar la melodia de violins del segon moviment com a notes separades ho trinxava tot, amb permís). I una setmana abans, la Novena de Mahler, que a primera vista va sonar bé (tot i que l'Octava sona millor, "Veni Creator Spiritu" i tot això). I, enmig, vaig pillar un tros de la Desena per la ràdio, Schönberg no hagués estàt l'únic.
Continuo encallat amb les lletres del segon disc. En tinc quinze de dinou, els morts de Santa María de Iquique poden ser la setzena, però hi ha indecisió amb les altres tres: volia parlar del Vaticà però m'ha sortit fatal, i també he de dir que és molt trist adonar-te que no acabaries de parlar de desgràcies i que n'hauràs de deixar algunes fora per qüestions d'espai. Falta poc, però serà el més difícil. Dintre d'això, una escena divertida: jo escoltant a YouTube el discurs del Martin Luther King del 63 sense subtítols i no entenent gairebé res. La informació sobre Steve Biko l'he de tornar a baixar, es va perdre amb el disc dur avariat fa deu dies. Perquè a més la setmana passada vaig tenir avaria. I un exàmen de Francès. I una audició de Cant caòtica, havent de cantar de memòria en frankfurt i en francès sense entendre ni brot dels textos (i estant a punt de fotre'm baix a cada pas; se'n va ressentir la interpretació -que absurd: fas música al Conservatori i interpretes. Res a veure amb gravar en estudi i moure faders. Prefereixo el Rock'n'roll-).
Vull fer Rock'n'roll.

El llançament del “Sweet Après Dinner” dels Tired Hippo està suposant un rebombori que supera de llarg el que havien generat els seus llançaments precedents. Sigui pels dos anys i mig invertits a parir-lo, sigui perquè la música està sonant, en general, definitivament bé, o sigui perquè els que en teníem ja alguna de les maquetes estem enfeinats a jugar a les comparacions entre idea inicial i disc acabat, la veritat és que fins i tot al propi blog de Tired Hippo (http://tiredhippo.blogspot.com/) s'estàn començant a recollir diverses impressions i anàlisis molt el·laborades. Passem a parlar amb el principal responsable de la criatura, en Ferran Baucells.

1.Com et sents després de publicar el "Sweet Après Dinner"?

Es com haver acabat una feina que hi has anat darrera molt de temps… i molt content amb el resultat final... i molt pendent del que la gent n’opina...

2.Quins records tens de la gravació? Quin va ser el millor moment? I el pitjor?

En dos anys i mig hi ha força records... dels bons em quedo amb els primers temes gravats amb el Miguel el nostre bateria, el Jordi i l’Arnau cridant desesperadament a ‘Paris’68’, la gravació amb el Guerra (baixista) a ‘Tonight we’re stars’... la Viki ballant a l’estudi, el Jorge repartint saviesa entre tocs de trompeta, la Mireia descobrint els temes gravats i afegint-hi la seva veu... el pitjor potser ha estat l’haver d’assumir que el disc no estaria llest en el temps que jo desitjava... el ‘Sweet Après Dinner’ m’ha ensenyat a ser pacient...

3.Parla'ns de les cançons. En especial, m'interessa "Paris'68" i el que significa.

Moltes cançons!!! ‘My Two Left Feet Blues & The Go-Down Orchestra’ la vaig escriure la nit abans que arribés la Itziar a gravar perquè pensava que faltava un tema que poguèssim cantar els dos junts… un tema per començar el disc en l’estil d’ ‘Otoño’... és curiós però em va passar també amb el Collage (amb ‘The Shore’), que just abans o durant una gravació poden sortir temes que et sorprenen i t’agraden més que els que estàs gravant
‘Blood Test’ i ‘Disillusion’ les vaig escriure en un moment difícil personal i per això tenen aquest aire de pregària que m’encanta… i ‘Disillusion’ té el millor solo de trompeta que el Jorge ha gravat mai per Tired Hippo
‘Do Svidania Apollonia Orchestra’ està dedicada a la gata del David, el nostre manaché, que va passar uns dies a casa meva mentre escrivia aquesta cançó...
‘Paris’68’ la vaig escriure mentre mirava un documental sobre el FIB’05 sense volum... la idea per la lletra em va venir perquè en aquell moment llegia el llibre de Bryce-Echenique de Martín Romaña que m’havia passat el Jorge... eren temps difícils i em sentia molt identificat amb el llibre i el personatge. M’encantava la idea de que el maig del 68 va ser, com és habitual, més una façana de nens macos que no pas una veritable revolució social i com el personatge, tot i el moviment i la bogeria que l’envolta, només pot pensar en la seva dona que està a punt de deixar-lo...
‘Saturday Raindrops’ la vaig escriure un dissabte de pluja... una de les cançons més naturals que m’han sortit… i com ha guanyat amb la mescla final!
‘Only Unhappy People Dance Bad’ és una cançó que vaig escriure després de veure la pel.lícula ‘9 songs’ (curiosa) en la que el persontage femení diu aquesta frase (o semblant) i vaig pensar que havia d’escriure una cançó amb aquest títol... i ha estat un dels temes més celebrats de Tired Hippo
El cos de ‘Summer Rain’ el tenia d’un grup de cançons que havia escrit abans del 2000 i guardo en cintes molt, molt antigues... m’agradava però pensava que li faltava un canvi... i de sobte mentre escrivia ‘Disillusion’ vaig retrobar-me amb ella i li vaig afegir el pont i així es va quedar.
‘Noom’ i ‘All Your Tears’ provenen d’unes poques cançons que vaig escriure a principis de 2005... la resta d’aquells temes es poden anar sentint a les ‘Home Recordings’ que estic pujant a la nostra pàgina del last.fm: http://www.last.fm/music/Tired+Hippo. ‘Noom’ parla sobre la lluna (o de la falta d’ella) i ‘All Your Tears’ de les relacions de parella (o de la falta d’elles)

4. La Itzi aporta dos temes, "Cabezas" i "Superstar". Com recordes la seva aportació? Va ser "vist i no vist", o ha tingut una continuitat?

El primer que puc dir és que els temes em semblen espectaculars! Sempre és un gran moment quan la Itziar em mostra els seus nous temes i treballem en ells.... malhauradament només va estar en una de les sessions de gravació…

5. Tècnicament parlant, com s'ha fet el "Sweet"? A quins estudis heu anat? Heu emprat trucs comentables per a aconseguir els sons més sofisticats?

Vam començar les gravacions a mbmstudios (Only Unhappy People Dance Bad, All Your Tears, Disillusion, Summer Rain, Blood Test, Noom)… d’allà vam passar a l’estudi S(on)s on vam gravar la resta dels temes amb l’Arnau Vallvé que ja ens havia produït l’Another Side Of Tired Hippo’… hi vam afegir els temes anteriors i va començar el ‘treball’ de mescla i gravar instruments per aconseguir el resultat final...
Com a curiositats l’Arnau podria explicar moltes coses… jo recordo micrófons a la sala del costat on gravavem per obtenir una mena de ressó...

6. Quins instruments heu fet servir? Hi ha arranjaments molt densos pel que és usual en els vostres discos.

Jo com sempre he fet servir principalment les meves guitarres, més sonen també la guitarra Danelectro de la Itziar i la Telecaster (més nova que la meva) del Jordi. A part dels instruments habituals en les nostres gravacions per l’estudi han passat violins, contrabaix, viola, acordió, trombó… i més que segur que m’estic deixant…

7. Digue'ns alguna cosa de la Go Down Orchestra. També, qui va fer els arranjaments d'aquesta cançó?

Els arranjaments els va fer l’Arnau Vallvé.
L’orquestra neix de la col.laboració (totalment desinteressada) d’estudiants de l’Esmuc que l’Arnau crida per a poder dur a terme la gravació... seria un somni poder fer-ne una versió reduida per un concert.

8. Com es va decidir l'ordre dels temes? I les transicions?

De seguida que vaig veure que el projecte inicial d’editar dues maquetes al mateix temps (una amb els temes gravats amb el Miguel, un altre amb els gravats amb l’Arnau) no seria posible per problemes de dates de finalització i costos de disseny, havia de decidir com ordenar el disc amb els 14 temes que teníem... després que l’Arnau em convencés que no hi hauria problema en barrejar temes de les diferents sessions vaig decidir que l’ordre havia de ser el que s’ha quedat definitivament... hi ha moltes coses pensades i repensades en el disc... però l’ordre ha estat inalterable i segueixo estant força content amb ell.
Les transicions es van afegir en el procés de masterització... jo tenia clar que no podia haver-hi massa transicions amb efectes després del ‘Another Side Of Tired Hippo’ però volia posar-ne alguna més que al ‘Collage’... vam haver d’arribar a un consens amb l’Arnau a instància del Ferran Conangla (que ens va masteritzar el disc)... al final amb la introducció i les poques transicions vam arribar al punt mig que t’esmentava.

9. Encara que sigui "territori Itzi", ens pots dir alguna cosa de la portada?
Crec que és la millor que ha fet mai.

A mi també m’encanta! Tot i que, per exemple, la de l’”Another Side Of Tired Hippo” sempre m’ha agradat molt també... no sabria triar una de les portades com la millor... pel que jo sé, la gata té relació amb la història que t’explicava sobre ‘Do Svidania Apollonia Orchestra’ i la gata a la que està dedicada... a més de detallets a l’oriental que tant m’agraden!

10. El disc està aixecant passions. El veus tu també com el millor disc de Tired Hippo?

Aixecant passions!! Tant de bo!! Merci… És evident que el ‘Sweet Après Dinner’ neix amb la voluntat de ser ‘EL’ disc de TH i estic content amb el resultat… per sort sempre que hem tret algun nou treball penso que ha estat el millor que podíem fer al moment de publicar-lo... estic content amb tots els treballs que hem arrodonit i no seria just oblidar-nos del ‘Collage’ ni del que ha vingut abans...

11. Per acabar, quins plans immediats tens, ara?

Tinc moltes ganes de portar endavant aquests projectes: una gravació a Kanga amb temes nous en els que per primer cop sonarà el banjo en els temes de TH… un ‘Home Recordings #2’ pel last.fm (del que esperem gravar un nou video)… un ‘Sweet Après-Dinner (P)re-mixes’ amb rareses i mescles prèvies a l’edició definitiva… treure les ‘Bedroom Tapes’ quinze nous temes que es troben en procés de gravació a mbm studios amb el gran Miguel Ballester… i a més, seguir amb la promoció del ‘Sweet Après Dinner’, que tot just comença!!

*********************

Com a addenda final, repesco una breu nota que vaig publicar en aquest el meu blog el divendres 24 d'octubre de 2007, i que, essent en si mateix un text menor, pot donar una idea del clima pre-llançament: “I, també: "Sweet Après Dinner" de Tired Hippo està ja mesclat i pendent de masterització. Si tenim en compte que quan van començar a gravar-lo jo encara duia xumet, està clar que l'estrena del disc (el més important del cànon baucellià) serà una ocasió única per a la nostàlgia. Atenció a clàssics-a-ser com "Disillusion" o "Only Unhappy People Dance Bad"!”

Increïble. Després de dos anys i migs de sang, suor i Martins, a la fi tenim entre les mans el “Sweet Après Dinner” dels Tired Hippo. Crec que tots admetrem que no podíem més de ganes de sentir el resultat final d'una de les epopeies en estudi més ambicioses que s'hagin fet mai al nostre país. Jo ho havia comparat amb esperar Smile, però potser el resultat final sigui (des del punt de vista de ser gravacions molt diferents unides per efectes i sense buscar un discurs unificat, però sí una certa qualitat) una mena d'Àlbum Blanc personal dels seus autors.
Per a mi és el disc més important dels Tired, bàsicament perquè conté My Two Left Feet Blues i els sis temes de les sessions inicials a mbm Studios, que en sí mateixos són el punt màxim d'inspiració de la carrera de songwriter del Ferran Baucells (a saber: Blood Test, Noom, Disillusion, Unhappy, Tears i Summer Rain). En conjunt, el disc es nota treballat, i quasi tots els temes són bons, però més endavant comentaré alguna irregularitat (en aquest sentit, “Collage” no tenia tants pics màxims però era un disc molt més ben anivellat, fet que el deixa quasi al mateix nivell que aquest “Sweet...”)

(Dinner): Simplement uns segons de sopar, la gent va callant i...

My Two Left Feet Blues & The Go Down Orchestra: En les primeres versions era un tema bonic però força senzill, però l'orquestració amb instruments reals, una de les darreres coses incorporades a l'àlbum, l'ha convertit en un tema simplement increïble, tècnicament el tema més ben gravat de la història de TH.

Blood Test: Molt bo com a segon tema. Està quasi igual que als rough mixes, només canvia el trombó solitari i algun efecte discret en mescla. Transició: efectes de tren antic (sembla un vaixell al moll, també) i...

Do Svidania Apollonia Orchestra: L'acordió atorga tot el clima a un tema que en directe, fa dos anys, no acabava de ser. Ara és com estar en un cafè a París. El final també és molt millor que l'original, i el títol és certament impagable.

Cabezas: primer tema de la Itzi en aquest disc, aquest cop en castellà, i amb una mescla molt senzilla, amb l'únic afegit d'un sintetitzador analògic i uns efectes de metrònom al final. Com a la resta del disc, les percussions són plenes de matisos, bé que suaus. Aquest és un disc per a escoltar sol, amb llum tènue, preferentment de nit.

Stars: Un dels temes més bàsics de l'àlbum, excepte per la caixa de ritmes (en realitat el miguel tocant la bateria amb un plat a la caixa i una guitarra al revés) cap al minut de duració. Excepte per això, està com en els rough mixes.

Noom: El vibràfon acaba d'arrodonir un tema simplement preciós, dels millors de l'àlbum. Una bomba al final i...

Disillusion: Iniciat a mbm, és un altre exemple de la màgia d'aquelles primeres sessions: seducció a través de la repetició infinita de quatre acords que sonen fenomenalment bé. Quasi està com a la maqueta original, excepte pel piano del final.

Paris '68: Una veu recita eslògans en francès. Comença un dels temes més importants del cànon baucellià. I, per això mateix, sorprèn que sigui tan paleolíticament senzill: dos acords (cosa que no el fa pas pitjor, puntualitzo: realment està molt bé). Genials solos de guitarra i també el desmadre final.

Superstar: Això ho és la Itzi. Espero que algun dia algú de fora se n'assabenti.

Saturday: Country-folk amb una preciosa harmònica. Recorda algunes produccions dels 1950es, la bateria del Miguel aparenta estar passada per eco sense estar-ho realment. Atractiu.

Only Unhappy People Dance Bad: Un canvi respecte de la maqueta original és l'efecte de mescla de l'inici, que sobta una mica. La cançó, no obstant, és l'altre gran far, junt amb "Late At Night", del seu autor. Al final, junt amb un toc de piano, hi ha unes harmonies precioses.

Tears. Un altre tema amb ingredients country. En una primera escolta el primer acord sobta després de l'aura màgica d' "Unhappy" (vaja, pura qüestió de gustos), però com a tal el tema és excel·lent, i es beneficia d'una mescla molt ben feta, quasi tan efectiva com la de "Two Left Feet Blues", amb bones guitarres i veus.

Summer Rain: L'inici d'aquest tema és bastant despullat pels paràmetres d'aquest disc, potser algun pad de fons hi hagués quedat bé, també. A partir d'aqui el tema va creixent i el tros del pont està superbé, amb tocs orquestrals i tot. Després torna a la senzillesa.

Tonight Tonight: El final “oficial” del disc i una mena d'himne de comiat, potser el veig més com un tema “per a mig disc”, és un final molt suau per al que els TH ens tenen acostumats. Bo l'efecte del final. Uns segons de pausa i...

Today we’re sad (bonus): Tema sorpresa, prou extravagant com per a ser el final de veritat, més que no pas un bonus. La percussió (un got, una cullera i una guitarra colpejada, distorsionats electrònicament) sona molt bé. Memorable.

Finalment, unes ( molt bones) paraules per al gran treball de portada de la Itzi, una il·lustració molt seva d'un gat clar sobre fons fosc, que queda fantàstic degut a les tres dimensions que se li han donat al gat via ordinador.
Què ens depararà el 2008?

Els propers posts ampliaran el tema, diguem només que "Sweet Après Dinner", el disc més ambiciós dels Tired Hippo, està a la fi entre les nostres mans. De moment, parlaré del concert que Joaquín Achucarro va fer dijous 13 al Centre Cultural. Molt bo en general, però encara millor a la segona part, els 24 preludis op. 28 de Chopin, on va transmetre el missatge d'una estructura intel·ligent amb una claredat que poques vegades s'obté en directe.
Per la meva part, vaig avançant amb el disc, lentament. Les lletres costen d'escriure, no sé si m'he posat massa ambiciós (o massa dramàtic, però les circumstàncies que estem vivint cremen).

Ahir, concert de la María Bayo al Centre Escultural. Molt bo. Amb dir-vos que fins i tot va fer interessants uns lieder de Mozart, n'hi ha prou. També va cantar cançons de compositors classics de dintre l'ejtado ejpañol, i va brodar les Cinco Canciones Negras de Montsalvatge. Tres bisos! Sembla que vaig anar al lloc correcte: comencen a arribar notícies del concert de Wilco, i no hauria estat tan bé com hauria d'haver estat. Disc fluix = gira fluixa, pel que sé d'altres vegades. Llàstima.
El disc està una mica encallat. Quan tinc un forat a l'agenda em poso a escriure lletres. Però encara falta feina, no tot el que porto escrit és or pur. Dóna la sensació que serà un àlbum pessimista: estic molt cremat de com van les coses, tant en un pla més personal com a nivell de país. He d'acabar de polir una lletra sobre en Lluís Mª Xirinacs, Grace està a mig reescriure, la indepe no acaba de quallar. Pot ser que fins i tot recuperi un parell de poemes que d'una altra manera no trobarien utilitat. La data que m'havia fixat per a la difusió del disc pot ser que s'endarrereixi, perquè des que la vaig anunciar tot plegat s'ha convertit en una cursa d'obstacles. I no vull fer les coses depressa i corrent, no vull repetir l'error de juliol de 2006.

Resumim: el 16 d'octubre de 2007, en sortir de Tallers d'Òpera, vaig passar pel Farràs per a avançar algun euro de la Fender ¡i me la vaig poder endur! Una Stratocaster American Series, made in USA. Olympic White, Maple Neck. L'he anomenada Antàrtica per aquest motiu, tan clara. Bona acció, pastilla del mig amb polaritat i connexions invertides, per a cancelar el soroll d'interferències en les posicions 2 i 4 del selector, i un so magnífic. Sobretot amb el botó d'aguts al tope i un cert grau moderat de distorsió. Quasi ha aconseguit eclipsar a la Califòrnia, tot i que són guitarres per a diferents usos i la Califòrnia també és bona.
I, també: "Sweet Après Dinner" de Tired Hippo està ja mesclat i pendent de masterització. Si tenim en compte que quan van començar a gravar-lo jo encara duia xumet, està clar que l'estrena del disc (el més important del cànon baucellià) serà una ocasió única per a la nostàlgia. Atenció a clàssics-a-ser com "Disillusion" o "Only Unhappy People Dance Bad"!

Gent, com he dit al fotolog, avui 26 de setembre de 2007 he acabat el treball de gravació (sobre la 1 de la tarda) i de seqüència (després de dinar) de les pistes de base del nou disc. Ara falta el (crucial) treball en les lletres i les pistes de veu, que vull intentar tenir acabat abans que acabi l'any. I com més cap aquí, menys idea tinc de què escriuré. El següent disc l'hauré de fer instrumental... Bé, les cançons, en aquest ordre i amb els seus títols provisionals de treball, són:

Vull ser lliure
Mr. Far Away
Himne ERC fallat
Rockin' 1
Studebacker
Parking
Missa
Grace
Country & Western
No se sap
Wizard
Strong
Britannic
London
1975
Enigmance
Heard Piano + Drone Four
Ice Is Nice

Quasi 68 minuts de possible CD que, amb les pistes enganxades, poden quedar en 66. Ara, una altra feina possible és trobar una portada trencadora, i crec que també la he de fer jo, per allò que també aquí ho hagi fet tot. Algun dia he de fer un disc col·laboratiu, recordeu-m'ho. Per acabar, he mirat el material descartat (susceptible de conformar una òpera, si s'arriba mai a fer) i potencialment puc fer un doble només amb això: 98 minuts de cançons i improvisacions més o menys acabades, més 109 minuts d'idees en estat d'apunt. No tindria tanta entitat com el material que acabo d'aprovar, però us admeto que m'he quedat amb ganes de fer, algun dia, un doble CD. I intentaré que sigui el disc de vaixells (que ha tornat a quedar per començar enmig del caos). Bé, ara us donaré un descans abans del proper missatge. Feu-me arribar les vostres opinions.

Ahir vaig crear en cosa de dues hores o una mica més un final pel disc, una cosa molt Corrupció però gens Torradora, i per això em val. Porta el títol provisional de Ice Is Nice, i la vaig escoltar diversos cops després de fer-la, cosa que vol dir que funciona. London ha estat estabilitzada en Sol, i ahir li vaig afegir tres pistes de DX-7 per a fer-la sonar una mica més sofisticada. En canvi, avui he fet una gravació titulada Parking. No està mal, però és repetir la sonoritat de Ice Is Nice i crec que la deixaré per a la represa òpera (fa prop d'una setmana la llibretista em va dir que havia acabat el llibret... en català, pendent de traducció a l'italià, i per si de cas estic guardant material descartat del disc per si la cosa s'anima), així com potser Raining In Pollito, la cançó que no va arribar a entrar al Corrupció i que ara sembla una mica freda respecte de la resta de material del nou disc, fins i tot amb l'overdub fet amb la Califòrnia i alguns més que vaig intentar ahir a la nit. Bé, amb el material bo i la seqüència establerta, el disc frega els 65 minuts. Faré algun intent més de gravació i a finals de setmana pendré la decisió definitiva sobre les pistes de base (i la resta serà literatura). Almenys, en ferm, Vull Ser Lliure anirà al principi, deixant-me efectivament lliure per a posar altres temes després. No crec que tot plegat sigui una obra mestra, però almenys no pinta tan malament com quan vaig fer el "Busco Feina". Crec que no em farà passar vergonya.

Aquesta nit he gravat encara més coses. London s'ha beneficiat d'un pad de sintetitzador que li ha donat una mica més de "punch" i ha estat mesclada, Britannic ha rebut dues pistes més i ha estat també mesclada, i Wizard ha estat també acondicionada amb overdubs, estant pendent de mescla. De totes maneres, el més important és el que falta, que no és molt però sí crucial: 1) de moment he tret de l'equació una sèrie d'idees massa "verdes", i també dues pistes acabades de les quals no estava molt segur; 2) en acabar Wizard (l'antiga Bonneville Salt Flats del Busco Feina, que va sonant millor), em queden dues cançons que en realitat eren improvisacions i que no estic segur de com quedaran; 3) no sé si incloure la "Torradora 2", en part per problemes amb la gravació (fins ara no n'he pogut obtenir cap gravació que no sonés a midi barat, i van dos intents), en part perquè no vull que el disc soni massa a Corrupció 2ª part; i 4) ahir vaig trobar al Congelador la noia que havia d'escriure el llibret d'aquella òpera que es va proposar el febrer passat, i diu que ha escrit el llibret, pendent de traduir a l'italià (i crec que amb tot el material que porto descartat es pot fer tota una òpera, si ho acondiciono bé). Bé, resumim-ho amb què definitivament es fa un sol disc ben travat, i que queda pendent de com estructurar les lletres (tot i que el tema dels vaixells es pot descartar, prefereixo començar-lo de nou i de moment fer una mixtura de política catalana i records dels EUA, amb Vull Ser Lliure a bord).

Ja està encarregada la Stratocaster, encara que no vol dir que arribi ràpid, n'hi ha per a algunes setmanes (que no és el mateix que "manes, set?"). Si se m'ha entès bé, l'he demanada amb diapasó d'auró (el clar, vaja. Dóna un so més brillant) i color Olympic White (per a tenir la Strato més clara possible). Una American Series. Vol dir que està feta als EUA amb pastilles American Strat (fora, doncs, el temut fantasma de les guitarres mexicanes), una mica sorolloses, però amb la del mig connectada de forma inversa per a aconseguir cancel·lació de soroll en les posicions intermitges del selector. NO porta ni el selector SF-1 que dobla les possibilitats de sel·lecció de pastilles, ni pastilles Bill Laurence sense soroll de fons, coses pròpies de la American DeLuxe. Què hi farem. Esperem que serveixi per a aproximar-me al so David Gilmour, encara que no toco ni una centèssima part de bé que ell (en la època bona dels Pink Floyd, vull dir).
Les noves sobre el disc-en-preparació són: 1) he fet una carpeta apart amb els temes menys aconseguits del projecte original, de moment només per a apartar-los de la vista, perquè no sé què fer-ne; 2) he deixat d'assignar uns pocs temes al "disc de vaixells" perquè, no marcant per si sols cap diferència, he pensat que més val emprar-los ara i que SÍ facin una diferència de qualitat respecte del material que ja estava al projecte; 3) continuarà existint un disc de vaixells? Potser un àlbum temàtic sobre els EUA? Sobre Catalunya? Tot queda obert, sobretot davant la presència d'un tema que mereix estar a l'àlbum per mèrits pròpis però que em fot enlaire tots tres projectes: "Vull ser lliure"; 4) mentrestant, ahir al matí vaig acondicionar dos temes, "1975" (he sol·lucionat un acord que contenia un error editant-hi un acord similar agafat de pocs segons després, i jo diria que a simple oïda no es detecta el malabarisme) i "Mr. Far Away" (vaig regravar i insertar en mescla l'últim acord, que al juliol havia quedat clipat), ambdós contendents potents amb títols provisionals; 5) un últim dubte: ara dec tenir uns 65 minuts de temes bons, acabats a nivell de pista base, i uns vuit o nou temes pendents de regravació o acondicionament. Val la pena intentar compondre més temes i anar a un doble, però ben fet? O potser tot plegat està destinat a no quallar i m'he de quedar amb un disc simple de transició? Ho dic perquè hi ha temes bons que encara sonen a Corrupció i temes que potser comencen a escapar-se d'aquest esquema, i encara no sé si em funcionarà la xefla. L'únic cert és que "Schönberg's Pizza House", que havia de ser la meva primera peça d'atonalitat serial, queda fora del disc perquè no hi encaixa i perquè, de tan ambiciosa com era, de moment s'ha quedat en foc d'encenalls.
I encara tinc el dubte de què fer amb "Automatic Day" (bé, sí, un videu) i "Andorra Dream". Quan acabi de retocar aquesta última, poden fer un single raonable, però no encaixen amb cap altra cosa meva i no vull perdre temps i energies amb un altre "Busco Feina". Però, d'altra banda, hi haurà ocellets que em xiuxiuejaran a l'orella que no puc deixar aquests dos temes així de penjats. Una aspirina, plís.

La darrera addició al cànon del compositor més volador va ser feta entre abans d'ahir i ahir. Feia temps que pensava que les meves velles cintes de 1992 "Dock'n'Doll!" i "Han matat en Johnny" (2 parts), durant entre les dues només vint-i-cinc minuts, es quedaven curtes per a fer-ne un CD, ni que fós un pels amics. I, d'altra banda, independentment del que se'n pensi, són prou importants pel meu propi desenvolupament com per a merèixer veure la llum del dia, ni que sigui només a Terrassa. Dimecres vaig decidir, com a una conseqüència de la reunió de velles pistes meves pel doble àlbum en gestació, unir una mica a l'atzar pistes "estranyes" noves i velles. En aquest estadi, la cosa no acabava d'anar, i vaig voler provar afegint-hi alguna pista més "musical" de nova gravació. I vaig acabar trobant, al migdia d'ahir dijous, tot d'efectes interessants amb el DX-7 passat per reverb i delay. Vaig muntar-los aleshores com una pista alternativa. La mescla final sincronitza les dues pistes, amb algun afegit i algun canvi de volum, i es titula "Les loups de Chandelier". Dura 15:41. No és cap obra mestra en si mateixa, però està bé perquè sona diferent de les cintes del '92 i es percep més polida. I permet muntar un CD de 41 minuts, més justificable.
Fi dels Bonds: Muere otro dia, molt divertida i millor que l'anterior en la sèrie, i així ja hauré vist tots els Bonds d'Eon. Però faltava l'episodi de TV del 54, i el vaig veure ahir a la nit. Molt fluix, envellit... i a més el so de l'arxiu de videu anava uns dotze segons endarrerit respecte de la imatge, amb el que sentia el so d'una seqüència amb la imatge de l'escena següent. Un caos.

Avui, a les 15:10, he acabat les 32 pistes de base del meu segon disc. Com dic, un Corrupció II fet amb restes del primer, + unes poques cançons noves en aquesta mateixa línia. El dubte: val la pena fer un doble àlbum amb les més de dues hores de pistes de base acumulades entre les sessions del març i les d'aquest juliol i principi d'agost? O potser no n'hi ha per tant i més val fer un àlbum "ximple" (simple, pels qui no hagin captat el joc de paraules) amb les cançons més aconseguides? Ho consultaré al coixí, al temps i als amics més propers, i al setembre em posaria a treballar en les lletres, les pistes de veu i l'ordre de seqüència de les cançons que s'aprovessin. I començaré a pensar en una portada, també. En tot cas, crec que el nivell mínim de qualitat del material que tinc és bastant bo, lluny de l'angoixant fracàs de l'abortat "Busco feina-Accident", i que el nou projecte resultarà un digne successor del "Corrupció". En tot cas, serà directament carn de Myspace: passo de llençar temps i diners amb la industria musical catalana, perque no entenen res de res. Prefereixo intentar-ne la difusió a cop de correu-e i donar la paraula directament al públic. D'haver pogut tractar directament amb el públic, no hauria hagut d'esperar més de dos anys a poder iniciar el treball en aquest disc, o potser ja estaríem parlant directament del "disc de vaixells" que he hagut i hauré de posposar aquest temps i més. Tot plegat desmoralitza.

Pelis: la interessant, "La suerte de Emma", l'acabo de veure, i a part de bona és intrigant, han tret el màxim partit d'una història on més d'un s'hi hauria atrapat els dits. La no tan interessant, "Goldeneye", on Pierce Brosnan fa sempre la mateixa cara. La peli, almenys, és distreta, si no li busquem més profunditats que les de Yellow Submarine.
La publicitada novetat és que fa uns dies que m'he posat a treballar de nou en la ex-òpera, amb vistes a reconvertir-la en un àlbum doble. Encara no tinc ni idea de què dir a les lletres, i serà l'última cosa que encararé. I ja vaig avisant que bàsicament consistirà a refondre gravacions descartades del "Corrupció", junt amb alguna cançó nova en aquesta línia. En tot cas, es tracta que pugui fer la major part de la feina a la Unitat Mòbil (Kanga no està en el seu millor estat). Almenys, tinc ja vint-i-cinc pistes base aprovades, entre cinc i set pendents d'acabat, i potser pugui fer-ne alguna més amb sort, tinc disponibles unes dues hores de fragments de divers pelatge, d'aprofitable a desastre. Tot serà saber triar. El títol serà "Disfunctional West Coast Promotion", una referència al destí del "Corrupció". Encara no sé per on tirar amb els títols de les cançons, i no acabo de trobar quina portada clàssica puc parodiar, si és que acabo anant per aquí. Almenys, la meva primera intenció és tenir acabat el disc pel desembre. En català, evidentment.
Pel que fa al disc de vaixells, una vegada buidat (i no del tot) de cançons massa "corruptes", està tan verd que prefereixo no capficar-m'hi. Espero trobar llibres sobre els vaixells que m'interessen a NY, i de passada vull fer temps per a trobar una altra veu, sonar diferent. Pot ser que fins i tot torni a consultar l'ona curta, com amb "Han matat en Johnny" i "Dock'n'Doll" l'any 92. I la Fender! En fi, ja ho sentirem a dir. Bona impaciència.

Cadaqués, gran població. Hi vaig estar ahir. Hi vam fer el concert del Rèquiem de Mozart (amb la orquestra tocant primer la inacabeixons de Schubert), i va sonar molt bé, cor i orquestra de nivell professional. El director va agafar alguns tempi una mica lents, però realment era molt bo, els matisos que va treure de nosaltres eren molt imaginatius.
No moltes novetats culturals, ha arribat l'estiu. Bàsicament, més Bonds, en aquest cas no tan fantàstics: "Live and Let Die" té errors d'estructura evidents (i més val que la gent negra no la vegi, no es mereixen aquest tracte), i "Moonraker" és una anada de l'olla gens creïble. També, he acabat el suministre d'episodis de Cazadores de Mitos. Llàstima, feia per a mi.
I no podem deixar de parlar de la cimera de cervells del rock local divendres 20 de juliol a la piscina de Vallparadís. Remullades, immersions, acudits, i una idea per a un videu que no va prosperar, pel que pogués passar. I, finalment, un parell de fotos d'un servidor en altres fotologs, en banyador. De moment cap noia ha picat.
Acabo amb un recordatori a "Need Her Love" de la ELO, una gran cançó.

Avui, mena de diari del que ha estat la darrera setmana. Evidentment, lloc d'honor per a la conferència sobre el Corrupció i miniconcert que vaig fer als Amics de les Arts dilluns passat, amb vint persones de públic i la inestimable ajuda del Jordi Ibañez (veu a la mítica "Andrea Doria" de To Be) i el Ferran Baucells (guitarra Telecaster i idees d'arranjament). Vam haver de fer el pla sobre la marxa, però va sortir bé, i va ser bonic. A més, l'article de la Pamela Navarrete al DdT de dimecres va estar molt bé.
Ahir, també, concert de To Be Continued al Pupil·les. No sé si de veritat va sortir tan criticable com ha dit algú, hi va haver bons moments al meu entendre. Però s'ha posat de manifest la necessitat de fer una premaqueta amb totes les noves cançons, perquè d'algunes ni me'n recordo i haguessin anat bé en un concert que va necessitar ajuda d'un espontani per a no semblar massa curt. En fi, espero que almenys serveixi per a reengegar la màquina de directe de To Be.
Apunts culturals: dimarts vaig assistir amb el Tonynoise a una presentació d'uns videus sobre Alfonso Cruz, pintor submarí, amb la presència del mateix pintor, i va ser genial. En sap molt, i treu bones imatges en un mitjà tan difícil com és el mar. Cosa així com que pinta a l'oli i amb una espàtula, i així la pintura no s'escampa pel medi.
I, be... he vist tres Bonds últimament. "Operación Trueno" (no em sembla tan fallida com diuen, encara que recorda una mica a "Help!" dels Beatles), "Casino Royale" 2006 (hi ha escenes molt bones, però també d'altres molt artificials, i t'has d'acostumar al nou actor), i "For Your Eyes Only" (el Roger Moore més espontani, és divertida, llàstima de la cançó dels crèdits). Cinema comercial, això sí.

Avui carrego amb un munt de temes. Primer: vaig veure allò de Fotopres'07 al CaixaFòrum, i no és exactament que sigui un desastre ni molt menys, però em va decebre una mica, hi havia força projectes que no s'entenien només amb les fotos (i algun de facilongo). Segon, ahir a la nit vaig estar una estona gravant pel disc de vaixells, encara que de moment no he mesclat res. També vaig veure encara un altre documental sobre el Titanic, que va compensar una certa manca d'imatges de la proa (era igual, és el que filma tothom) amb, a la fi, imatges de la popa implosionada. Està en molt mal estat, però no deixa de ser evocadora.
Però anem a allò important: la càmera. Ja fa un parell de dies que hi faig tota mena de fotos de prova, i diria que li començo a trobar el fil. Les fotos (amb l'excepció de la que he penjat avui al Fotolog) semblen tenir bona definició. El videu també filma bé, i amb so (mono). Això sí, la filosofia del disseny de la càmera és que normalment es farà servir amb alguna mena d'automatització, ja sigui el mode Auto (on totes les decisions, inclosa la utilització de flash, les pren la càmera), els modes d'obturació ràpida i de llum natural, o algun dels modes de prioritat. Això ho dic perquè és molt fàcil seleccionar automatitzacions, però el mode manual implica fer anar uns quants botons a la vegada, desviats de les seves funcions principals, i això porta feina i estona. També, la manera de no fer fotos mogudes en fotografiar objectes en moviment és augmentar la sensibilitat i la velocitat d'obturació: no hi ha estabilitzador òptic. De totes maneres, només els 3200 ASA poden ser un problema, i això si es fotografia en JPEG. La càmera pot guardar les fotos en format RAW. El diafragma es mou entre f2'8 i f11, i la velocitat d'obturació oscil·la entre 1/4000 seg. i 30 seg. No hi ha una posició "B", però només serà un problema si hom vol fotografiar el moviment de les estrelles. De totes maneres, s'ha de decidir prèviament quant temps es vol emprar.
El zoom òptic és de 10'7X, passant de l'equivalent a 28 mm en una càmera de pel:lícula de 35 mm a l'equivalent a 300 mm. També hi ha un zoom digital que passa de cop de 1X a 2X, i no es veu molt desastrós. La càmera té un mode de reconeixement de cares, i les reconeix fins i tot en format póster. Pels dubtes, serveix per a medir-ho tot respecte de la cara. El flash està incorporat, i sincronitzat amb el mecanisme de medició automàtica de l'exposició. Funciona bé. En general, la càmera és eficaç, i en fotografiar, per exemple, cotxes en moviment, aquests surten bé, sense les deformacions que eren usuals amb el trasto aquell que tenia fins ara (bé, encara el tinc :-)). Hi ha fins i tot la possibilitat de fotografiar en blanc i negre (encara que no queda tan bonic com si fós un carret B/N de pel·lícula). Pel que fa al software pel PC, és correcte, però alguna funcionalitat l'has de pagar apart, cosa una mica absurda. En tot cas, no seré jo qui ho pagui. Una última cosa, la targeta de memòria és xD (no, no és un emoticó), i jo en faig servir una de 2Gb, obligatòria per a viatges llargs si es vol aprofitar tota la capacitat de definició de la càmera.

Exposicions: les del Caixafòrum (William Hogarth era inevitable, molt bon nivell com era de suposar... i un cert regust amarg perquè explica històries tan tristes com les de Dickens; molt menys conegut, Lee Friedlander és un fotògraf potent, les imatges del qual són un monument a la fragmentació informativa, és com fer cinc o sis fotos a la vegada... també diu que està intentant retratar Amèrica, cosa que pot resultar interessant... però alguna vegada hi haurà algun americà que pensi que hi ha vida més enllà dels EUA?) i, més modesta però interessant, "Art local, 1957-1979" al Castell Cartoixa, amb millor nivell artístic que l'anterior de la sèrie. També, la de l'Escola d'Olot al Centre Escultural: paisatgisme conservador (carlistes!) de finals del XIX, però de bon nivell igualment.
Pelis: "Después de la boda" és una història trista molt millor i més complexa del que pot suggerir el seu títol típic de Hollywood (vaig estar a punt de no anar-hi pel títol), i "La caja" és una comèdia negra que no sé si entendrà tothom, però que és bona.
Pendent dels exàmens, no he llegit res. Almenys ara em dedicaré a reaprendre a fer fotografia... i atenció perquè aviat reprendré la feina amb el disc de vaixells i alguns retocs menors a la, crec, ex-òpera. La feinada major vindrà amb les lletres: no sé què escriure per a acabar la ex, i el disc de vaixells, que passa al següent lloc, pot ser un repte per a escriure'l, tot i que almenys musicalment començo a pensar en provar moltes més coses que fins ara. El temps dirà... Us deixo, tot escoltant (repte!) el "Being There" de Wilco, ben americà, per a variar. Jo també faig música americana.

A la fi s'han distribuït les primeres còpies de "Collage", dels Tired Hippo. Encara que en teoria hem de quedar a l'espera de l'ambiciós "Sweet Après Dinner", de llarga gestació, podem ja afirmar que "Collage" té tanta entitat com l'altre projecte. Felicitats des d'aquí, doncs, pels bons resultats de la proposta. Ens en parla el màxim responsable, en Ferran Baucells.


1. Després de més de dos anys, a la fi una nova entrega de Tired Hippo en disc. Tranquil·litat, a la fi?

La tranquilitat no arribarà fins que no surti Sweet Après Dinner… amb el Collage hem aconseguit treure una nova maqueta… nous temes… coses que no havíem fet encara… però el cercle es ‘tanca’ amb Sweet Après Dinner… sens dubte

2. La Itzi està potent, ara.

Com sempre els seus temes m’encanten… ‘cause’ és un inici perfecte pel disc… ‘hablemos de negocios’ és lo més mogut que ha fet mai TH… i ‘lo que te plazca’ m’agrada per haver fet un tema instrumental que sona molt bé.

3. Per cert, tens alguna idea de com va fer la portada?

Mai li pregunto ni com, ni què volen dir les nostres portades… simplement genials per mi.

4. He perdut el compte: quanta gent sou, ara? T'hi pots explaiar.

El recompte oficial del grup comptaria amb els fundador, el ‘petiso’ jordi (guitarra i veu), la viki (veu), el miguel (bateria i percusió), el guerra (baix), el jorge (trompeta) i la mireia (veu)…

5. I la Martin?

És una extensió dels meus braços… estimo aquesta guitarra… però ja ho sabeu… també es fa vella… i l’hi hem donat un respir en un parell de temes de Collage…

6. Descriu-me les cançons, plís.

Parlaré de les que he escrit jo… ‘z-ray’ és un tema que vaig escriure l’estiu passat, d’aquí que parli sobre el sol, i el pont sempre he pensat que té un toc als temes de la Velvet relaxats… ‘faro’ és de la tardor passada… la meva intenció era fer un tema que sonés o s’acostés als temes clàssics dels anys 50 o així… no s’assembla però penso que ha quedat molt bonic amb els tocs d’slide i trompeta… ‘the shore’ en origen era un primer intent de fer una cançó en català… no funcionava però al posar-li lletra en anglès vaig veure que ho tenia i ‘a change in the weather’ va sortir de frases que havia anat sentint a la feina… vaig estructurar una lletra i vaig veure que el tema podia sonar una mica a luna (cosa que volia)… els dos temes els vaig escriure mentre feiem les sessions de gravació i per donar’los-hi força els vaig cantar amb la mireia… ‘lost’ és un tema que vaig escriure l’any passat mentre vivia en un pis de Gràcia… la veritat és que m’agradava moltíssim tocar-lo durant una temporada però tot i que està tot a puesto i ben tocat, esperava que la cançó funcionés millor… coses que passen… i ‘vilatristesa’ és una troballa… no sé com em va venir la idea d’intentar fer una cançó en català i va sortir aquesta… tristesa i terrassa tenen certa semblança i així estirant va sortir la lletra i la música és molt TH… i això m’encanta: és en català però no desentona… la ‘cançó fantasma’ està gravada al meu menjador amb l’esperit del ferro i el vi voltant…

7. Ara parla'm del productor, el TonyNoise.

Aquesta ha estat la gravació més còmode que he fet mai… ens hem sentit amb la possibilitat de provar tot el que hem volgut amb el TonyN i fer tots els temes que han anat sortint… en principi ‘collage’ havien de ser quatre cançons i al final n’han caigut 10+1… la experiencia al Laboratorio Mágico ha estat molt positiva!

8. Quin criteri has seguit, a l'hora de demanar un determinat estil de producció?

L’únic que vaig suggerir va ser a l’hora de masteritzar… hi ha una cançó de Nacho Vegas (NV por la paz mundial) en el que m’agrada com sona tot i també els discs d’Iron&Wine per la senzillesa dels temes

9. Hi ha menys efectes que a l'"Another Side of Tired Hippo", però són més significatius.

La veritat és que no n’hi d’efectes quasi… algun so de vinil que m’agrada… i el so del mar que m’encanta… els efectes tornaran amb més intensitat a ‘sweet après’ … crec que qui més efectes posa has estat tú, lluis…

10. Quanta gent vas fer passar pel Laboratorio Mágico?

A banda dels vuit que et comentava com a membres del grup… vas passar tú per donar color a diversos temes… m’encanta el xilofón a ‘Z-Ray’… el Raül Barbero, company als ToBe que va contribuir al subidón final de ‘Lost’…
el xavi Serra… que va posar el baix d’A Change in the Weather’… i el David García que posa la guitarra atmosfèrica i slide de ‘faro’

11. Què recordes amb més afecte de les sessions?

Si m’he de quedar amb un record… i no és perquè em fagis tu l’entrevista… recordo venir-te a buscar amb cotxe del Raul i pensar… ‘hi cabrà tot lo que porta el lluis???’… sitar, xilofon, bandúrria i demés… tot en un citroën saxo amb nosaltres tres… i la polícia dirigint el trànsit… espectacular!

12. Crec que aquí hem de fer una parada obligada amb el "Sweet Après Dinner". Està acabat? Com és que s'ha allargat tant? Sortirà aviat?

Està gravat i està pendent de que s’acabi de mesclar i masteritzar… jo espero i desitjo que al setembre estigui llest… després de més de dos anys… tinc moltes ganes.

13. Tens algun altre projecte en marxa? Repòs, potser, després dels dos discos més ben acabats de Tired Hippo?

Tinc un disc començat a gravar a casa del Miguel… a banda dels temes que ja hi ha hi afegiré alguns dels nous temes que he escrit durant aquest 2007… seran les ‘bedroom tapes’ i si les dates quadren (no quadren mai a TH) espero que surtin per acabr l’any més tired de tots…

14. Finalment, quins plans hi ha, per a fer directe (si n'hi ha)?

Estic intentant buscar un concert de presentació de ‘collage’ a terrassa però de moment no estan molt receptius les locals… quan tinguem el ‘sweet après’ serà el moment de baixar a Barcelona….
(Nota: en el moment que aquesta entrevista arriba a aquest blog, ja hi ha confirmat un concert l'1 de juliol al Pupiles de Terrassa. Notícia recentíssima!).

Ahir vaig acabar una cursa frenètica (que va durar 56 hores) per a llegir a temps (i tant a temps! L'exàmen no era ahir, sinó demà) la tercera novel·la d'Italià, "La verità è un' altra", de Piero Degli Antoni. En la seva major part, molt millor que els dos raves fregits que l'havien precedida en l'ordre de lectura que toca aquest curs. Sobretot per l'aspecte "Ciutadà Kane" que va prenent. Problemes? El principi (entrem de seguida en matèria, però les primeres pàgines són forçades i amenacen amb un altre "Sopravvissuto" -de Luca Goldoni, un dels trunyos-) i el final (les dues darreres pàgines baixen el nivell i la línia final, bé que necessària, és un anticlímax). Com si s'hagués hagut d'acabar en un dia determinat. Hagués valgut la pena fer un esforç extra, perquè posem que de les 300 pàgines, 230 valen molt la pena.
Dijous passat vaig anar pel meu compte a sentir un concert d'orgue a Sant Pere. Sobretot em van interessar les peces de Dietrich Buxtehude, un compositor alemany del segle XVII molt poc conegut del qual n'havia cantat una peça per a orquestra i cor a 3 veus el 1994 i de la qual tinc molt bon record. J. S. Bach era quasi obligatori, però va estar bé també. Alguna peça de compositor català, un eclesiàstic. I una d'Arvo Pärt que començava amb un glissando aconseguit a base de deixar de manxar aire. Per una vegada, memorable. La intèrpret, Maria Nacy, s'ho va currar. Una bona nit, fins i tot tenint en compte el punt estrany de qualsevol concert d'orgue (cosa que també notí al concert aquell a Viena): l'orgue -i l'intèrpret- és darrera del públic, de manera que, excepte pels sorolls dels canvis de registre i per l'entorn on érem, era com sentir un disc. Tot i que de vegades tens aquesta sensació en sentir música clàssica, fins i tot quan tens els intèrprets a davant teu. Tot és tan formal...!

Ara que ja porto un temps amb la Fender de 12 cordes (recordem-ho, "Califòrnia" pels amics), he decidit fer-ne un comentari aquí. Bon tacte, bon so (com era d'esperar pel preu)... Però crec més important dir que Fender les fabrica molt de tard en tard, per als IV gats que les busquem, i a més diria que tinc l'edició correcta, donat que les precedents es van fer amb una escala de màstil curta, per a facilitar la digitació, però amb l'inconvenient que el so era menys brillant, cosa que ha estat criticada en webs americanes dedicades al tema com Harmony Central http://reviews.harmony-central.com/reviews/Guitar/product/Fender/Stratocaster+XII/10/1
Aparentment, en anteriors edicions la guitarra no donava els mitjos característics d'una Rickenbacker. Crec que la cosa s'ha solventat bastant, si tenim en compte que es tracta d'una Stratocaster XII, amb una electrònica i un cos molt diferent del d'una Rick. Això vol dir que disposes del selector de pastilles de cinc posicions, de controls de to per a les pastilles centre i pont, i d'un volum general, i que el so només recorda a Rick en la posició d'aguts (res, doncs, de repetir la intro de "California Girls", més aviat penseu en "Stairway To Heaven"), tenint més aviat la transparència d'una bona Strato, augmentada per les dotze cordes. Aguanta molt bé el to, i sona bé fins i tot desconnectada (per a no parlar de l'excel·lent acabat). Tot, per la meitat del que costa una Rickenbacker 370/12 (i la trobes aquí, tot i que hi ha una botiga del carrer Tallers de Barcelona que fa el que pot amb Rick).

Una descoberta meva recent és "I Hear a New World", de Joe Meek & The Blue Men. En realitat, el productor Joe Meek i uns músics marca no t'hi fixis, que a més havien d'actuar en directe pintats de blau (i van fotre el camp inmediatament). Fet el 1960, va ser el primer àlbum avançat de rock, un disc conceptual sobre els habitants de la lluna, de so estrany i experimentació oberta. Atenció: en aquest disc hi ha cintes passades del revés, ¡sis anys abans del "Revolver" dels Beatles! La pega és que, a excepció d'un EP amb quatre cançons del qual només se'n van distribuir 99 còpies, el públic va haver d'esperar a 1991 per a sentir aquest disc. Poc comercial, però inventiu fins a extrems. I, fins i tot així, naïf. Recomanació absoluta.

Viatge a Viena, 4 al 9 d'abril de 2007.

Escric poques hores després de tornar. Ha estat molt intens, recordaré el que pugui. El 4 a la tarda, marxar de casa, agafar el tren de la RENFE, parada imbècil de 6 minuts a Sabadell Nord (vam témer que allò durés una hora, RENFE fa aigües per totes bandes), 25 minuts esperant a Sants a que passés d'una vegada el tren cap a l'aeroport, arribem a facturació d'equipatges just a temps, i a volar.
L'aeroport de Munich és fantàstic, un lloc molt idoni per a perdre-hi una hora. Una mostra del poder econòmic alemany, sense dubte.
I cap a Viena, a veure el panet. Vam arribar de nit. Autocar, i cap a la ciutat. I l'hotel. Prou correcte, per cert. El “Congress”, davant la Südbanhof. Habitació 410, per a la Història. I a dormir.
L'endemà, sortim, agafem el metro, i ens plantem a cegues a la Stephanplatz. Primera sensació: ens ofereixen entrades (per a comprar, clar) per a un concert l'endemà al vespre. Ens ho pensarem, etc. Al cap de cinc minuts, una altra oferta. Després anem a raure a Informació: són ofertes legals i fiables. Aprofitem per a preguntar coses i fer-nos amb un mapa de la ciutat. Sortim, i acabem rodejant la Staatsoper: fan Parsifal a la tarda, i dos dies més tard Simon Boccanegra. La mare sap per un amic nostre que 80 minuts abans de la funció es posen a la venda unes entrades barates per estar drets. Decidim tornar a la tarda. Passegem i anem a petar als Agustins, l'escola d'equitació i el palau imperial. Fem una 1ª ullada, però decidim tornar l'endemà i veure més coses. Però amb tot això ens hem trobat amb el concert per a guiris definitiu: l'endemà a la nit al Musikverein, amb instrumentistes vestits del segle 18 i sense ballets espectaculars (tot Mozart, això sí). Comprem els tiquets. Passegem una estona més fins arribar al canal de Schwedenplatz i anem a dinar. Molt bo, però racions una mica justes. Sortim i anem cap a la Staatsoper. Després de molt buscar i seguir l'amable indicació d'un parell de persones, entrem per una porta lateral i ens posem a fer cua, darrera de molta més gent que la que ens imaginàvem. A les 16:10 obren la guixeta, es venen les entrades a velocitat de vertígen, i n'hi ha prou com per a que puguem entrar. Se'ns fa fer tot un ritual de cues i organització, però el cert és que acabem veient cinc hores de Parsifal, drets i amb mal als peus. Excel·lent el primer acte (100 minuts), més discret el segon (aquí el muntatge va fallar una mica, amb tics Liceu, i el llibret tampoc no estava ben resolt per part del propi Wagner, li sobrava minutatge), i bo el tercer. Això sí, ni idea de qui cantava, i és una llàstima que t'haguessis de comprar un llibret en frankfurt per a saber-ho (evidentment, nosaltres no ho vam fer). A partir d'aquí, podem dissertar sobre les excel·lències de l'edifici, la excel·lent acústica, la no tan bona estètica de la sala (es notava vella, fins i tot havent estat reconstruïda el 1955)... i aquesta mena de política de les grans sales d'òpera que implica que algunes localitats estiguin a 157 € mentre que per a entrar barat t'hagis d'estar dret com en un corral. Per prestigi, et diuen. No l'hi sé veure, la veritat. En sortir, interjeccions, menjar uns entrepans vells d'algunes hores, i cap al metro i a l'hotel a dormir.
L'endemà ens vam despertar una mica més tard, i ens feia falta realment. Vam desplaçar-nos cap al palau imperial. 1) Escola d'equitació. Entrada onerosa, entrem, i mitja hora de genets circulant per la pista damunt dels seus cavalls, sense espectacle ni res. Una sala bonica, però això era res, i vam eixir cap a 2) el museu imperial, etc. Primer, no sé quantes estances amb la vaixella imperial i centres de taula en or i de dimensions indominables (i, bé, mentrestant devia haver-hi gent sense res a Viena, oi?). Preciosos, però un es feia preguntes com la que acabo de formular. Segon, les estances de la sissí (sí, aquell artefacte per a estendre roba), estètica de l'Antic Règim i tal. En les primeres d'aquestes estances, un museu sobre la tal Sissí, una anorèxica caradura i antisocial que no hagués estat recordada per la Història de no haver-se casat amb un emperador que, per totes les coses que se li puguin criticar (va tenir a veure amb el desencadenament de la I Guerra Mundial), se la va estimar tota la vida immerescudament, i de no haver estat assassinada per un anarquista italià. Només que a Àustria, pel que es veu, senten una irresistible i profunda nostàlgia de l'imperi, i aquest parell de II apareixen per tot arreu, encara que siguin aparadors de botigues. Tornarem sobre el tema més endavant.
Dinar en un italià, també bo però de racions escasses. En sortir, trobem un revenedor d'entrades al costat de la Staatsoper que ens vol vendre unes localitats de galliner. Les trobem cares, decidim tornar a fer cua l'endemà, adiosito, i anem a omplir la tarda visitant el Centre Schönberg. Feina a trobar-lo (vam aturar-nos un moment a una església de gran format, mentre buscàvem) ... i era tancat! No només no podem sentir un sol concert de música de Schönberg (o Berg, o Webern) en tota la nostra estada a Viena (contra la sobreoferta de concerts de Mozart i Johann Strauss), sinó que a més no podem veure res relacionat amb ell! Són divertits, a Viena. Llavors decidim anar, com a favor a un amic meu, al cementiri on van enterrar a en Mozart en una fossa comuna. Un llarg viatge en el tranvia 71, baixem en una zona inhòspita, caminem mig quart... i era tancat! Decidim tornar l'endemà. Agafem el 71 de tornada, baixem a mig trajecte per a comprar en un parell de supermercats, i el tornem a agafar fins al capolinea. Voltem per allà, comprem alguns regals, anem a adquirir entrepans a prop de la Staatsoper, i desfem camí per a anar a la Musikverein a sentir el concert. Entrem, deixem la roba a una encarregada de consigna tensíssima i superlativament esverada, recollim un parell de CD's que ens regalaven amb les entrades, i pugem per unes escales inacabables fins a la nostra butaca. Per a qui no tingui ni idea de per on van els trets, aclarim que la Musikverein és la sala des d'on es retransmet a mig món per la TV el Concert d'Any Nou a Viena, tan ensucrat. El concert que vam presenciar va ser millor, tot i ser comercial. Músics vestits en plan Mozart, dos solistes, i un cor vestit normal per a una versió extractada (l'imprescindible per a necessitar una sola de les veus solistes, la de soprano) del Rèquiem de Mozart. Tot el programa era de Mozart. El millor, el Rèquiem, tot i que l'entrada del “Domine Jesu Christe” es va fer malament en entrar el cor amb un temps de diferència respecte de l'orquestra, durant uns compassos, i em va estranyar que no ho notés ningú més. El pitjor, l'inevitable duo dels papagenos al final del concert, ben cantat i tocat, però elogiar a Mozart per “La Flauta Màgica” és com elogiar als Beatles per “You Know My Name (Look Up The Number)”. L'acústica de la Musikverein és diferent de la de la Staatsoper: mentre aquesta darrera, relativament “seca”, ofereix una qualitat “de gravació” ben equilibrada, la primera sona també força equilibrada, però més reberberada i menys neta. Però és una sala gran, estèticament cuidada (mireu l'orgue) i certament “televisiva”. En sortir, cua important per a recollir les coses del guardarroba, mentre la histèrica perd completament els papers davant l'allau de gent. Abans d'anar a dormir, em menjo els entrepans assegut en un banc davant de l'Hotel Imperial, i agafem el tramvia D cap a la Südbanhof per a anar-nos-en a dormir.
El matí del dissabte dia 7 el comencem anant-nos-en de nou al cementiri de Sant Marc, a visitar en Mozart. El cementiri va funcionar com a tal entre 1784 i 1874, i ara és un racó decadent plè de làpides oblidades entre la vegetació i emmarcat per una zona industrial i una autopista, només mantingut per a rebre visites a la celebritat que fa més de dos-cents anys hi va ser enterrada anònimament. A falta de la tomba autèntica (una fossa comuna serà sempre una mena de tomba), en un racó visible hi ha un monument funerari, senzill, sobri... i fet amb guix. Hi faig algunes fotos, i ens en tornem. La resta del matí l'invertim a empassar-nos estacions de metro (nyam, nyam...) i visitar Schönbrun, el palau d'estiu d'en Franz Joseph I, la Sissí i la seva criada Nonó. Com el palau d'hivern al centre de la ciutat, pinta molt bé. A l'explanada d'entrada veiem unes paradetes i les mirem. Algunes venen aliments, altres venen ornaments típics del gust vienès per espantar als visitants. Anem a fer cua. En tenim per estona, perquè és llarguíssima (potser quaranta o cinquanta metres, dit a ullímetre). Una de les portes diu, en el subtitulat anglès, “entrance”. Per tant, Schönbrun és el Palau Hipnòtic (“en trance”). Al final, i amb molta gent darrera nostre fent també una cua important, entrem. Escollim el trajecte curt per a no allargar excessivament la visita. Fins i tot pendents del guia electrònic, la visita és comparativament relaxant (havíem sortit del palau d'hivern una mica sobrecarregats d'informació, la veritat), i en sortim amb la sensació de “punt culminant” que hi havíem anat a cercar. És un palau que respira riquesa pels quatre costats, tot sigui dit. Passegem pels jardins (la millor façana de l'edifici és la del darrera, per cert), i ens n'anem a cercar un restaurant per la zona del Musikverein... només que ens confonem d'estació, sortim a la Schwedenplatz, i acabem menjant en un self-service infame, ple de nens cridaners, i menjant uns tortellini que tenien mil gustos. Oblidem-nos-en.
En sortir, vagarejem pels carrers i acabem pujant al tramvia 1, “Ring-Kai-Ring”, per a matar l'estona. Aquest ens fa la volta al centre (incloent la Schwedenplatz) i ens torna a deixar davant de la Staatsoper, i decidim anar ja a la mateixa entrada de fa dos dies i fer cua per a veure drets “Simon Boccanegra”, de Verdi, que des que va treballar de semàfor a una avinguda de Milà canviava de tant en tant a grogui i després a vermelli. També aquest cop aconseguim entrar, i tres hores es fan més suportables físicament que no pas cinc. Gran funció (de la que tampoc no tinc dades, ho sento), amb veus d'alt nivell i un muntatge modern però no obstruccionista que funciona bé. A la sortida, l'eufòria de les grans nits. Això no és el Liceu, i es nota. També aquest cop tornem a l'hotel amb el tramvia D.
Diumenge 8, per a passar el matí, decidim anar al Belvedere. Paguem per a tot, i la primera sensació és una mica decebedora: és un bon edifici, un palau important, però l'art que conté és de relativa poca importància. L'exposició temporal que hi ha a l'hivernacle, de pintures de jardins, no és gaire més interessant. Decidim passejar pels jardins per a fer alguna cosa. Podem entrar al jardí principal (ja el tenim pagat), i veiem al lluny un segon palau. Decidim arribar-nos-hi, i un cop allà veiem que es visita ¡i que el tenim pagat també! Aquí les coses milloren força, perquè també hi ha pintura i escultura, i d'un cert pes. L'estrella del museu és “el bes” de Gustav Klimt. També hi ha Kokoschas i obres interessants de pintors poc coneguts, com la pintora Tina Blau. Potser no sigui el Louvre, però sí és més que digne. Sortim, i descobrim que hi ha una segona sortida del jardí que ens deixa a tocar de l'hotel. Dinem a un restaurant bohemi molt bo, passem un moment per l'hotel, i anem a la Schwedenplatz a agafar un vaixellet i fer un passeig pel Danubi. No en funciona cap, i l'alternativa és anar a Bratislava en vaixell, cosa impossible pel poc temps que ens queda a Viena. Acabem anant en el tramvia 1 cap a la “zona de ministeris” creada per l'imperi al segle 19 i que jo havia descobert en format maqueta dos dies abans al museu de la Sissí, i passem part de la tarda passejant per allà i descobrint edificis, paisatges i un monument a Mozart millor que el del cementiri de Sant Marc. Alguns d'aquests edificis han canviat de funció, però el seu aspecte i la seva relació espaial no, i, fins i tot tenint en compte que la seva majestuositat és una demostració de poder, el conjunt continua impressionant, tant avui com fa cent anys. De fet, tot el centre de Viena és un quasi continuum de palaus i cases que semblen palaus, i no s'oblida fàcilment quan un ho ha experimentat en pròpia carn. En poca estona vam veure per fora el museu d'història natural, el parlament, el teatre de la ciutat, la part posterior del palau d'hivern i altres edificis dels que desconec la funció. I recordo el meu entusiasme per ser allà, visquent màximes sensacions. Un darrer apunt sobre aquestes hores: just després de trobar el monument a Mozart, i a la mateixa zona de parc, observí una estatueta metàl·lica sense pedestal, familiar al final d'aquells dies. A algú se li havia acudit plantar allà una estàtua de l'emperador Francesc Josep I de vell. I l'efecte era estrany, desmitificador però estranyament humà, segurament el contrari al que s'havia pretès. Tampoc a mi se m'oblida, un cop aquí.
I d'aquí vam anar a una església del “carrer major” a pagar una altra entrada cara i assistir a un notable concert per a trompeta i orgue d'església. El trompetista va tocar davant del públic al principi i al final del concert, amb alguna dificultat (lògica) de sincronització amb l'organista, que era dalt a cor, i el mig concert el van tocar tots dos allà penjats, impecablement. També hi van haver dues peces per a orgue sol, de gran dificultat interpretativa i ben resoltes. El repertori, Mozart, Bach, Händel i alguns compositors clàssics menys coneguts. Com a bis, “What A Wonderful World”. Una hora de concert. Vam sortir contents, sobretot la mare, que no es pensava que la combinació d'instruments sonaria tan bé. Vam escoltar uns minuts a una pianista de carrer que tocava una cosa repetitiva de Beethoven en un piano amb rodes i desafinat, vam tornar al self-service aquell tant infernal (jo vaig menjar un tall de pizza) i vam tornar en metro a l'hotel. Dormir, esmorzar, agafar l'autobús cap a l'aeroport, viatjar directe a Barcelona amb un mal d'oïdes terrible durant el (llarg) descens, tornar a casa...
... i sentir una enorme nostàlgia. Aquí res no és com allà.

Lluís Paloma, 9-4-2007.