Viatge a Viena, 4 al 9 d'abril de 2007.

Escric poques hores després de tornar. Ha estat molt intens, recordaré el que pugui. El 4 a la tarda, marxar de casa, agafar el tren de la RENFE, parada imbècil de 6 minuts a Sabadell Nord (vam témer que allò durés una hora, RENFE fa aigües per totes bandes), 25 minuts esperant a Sants a que passés d'una vegada el tren cap a l'aeroport, arribem a facturació d'equipatges just a temps, i a volar.
L'aeroport de Munich és fantàstic, un lloc molt idoni per a perdre-hi una hora. Una mostra del poder econòmic alemany, sense dubte.
I cap a Viena, a veure el panet. Vam arribar de nit. Autocar, i cap a la ciutat. I l'hotel. Prou correcte, per cert. El “Congress”, davant la Südbanhof. Habitació 410, per a la Història. I a dormir.
L'endemà, sortim, agafem el metro, i ens plantem a cegues a la Stephanplatz. Primera sensació: ens ofereixen entrades (per a comprar, clar) per a un concert l'endemà al vespre. Ens ho pensarem, etc. Al cap de cinc minuts, una altra oferta. Després anem a raure a Informació: són ofertes legals i fiables. Aprofitem per a preguntar coses i fer-nos amb un mapa de la ciutat. Sortim, i acabem rodejant la Staatsoper: fan Parsifal a la tarda, i dos dies més tard Simon Boccanegra. La mare sap per un amic nostre que 80 minuts abans de la funció es posen a la venda unes entrades barates per estar drets. Decidim tornar a la tarda. Passegem i anem a petar als Agustins, l'escola d'equitació i el palau imperial. Fem una 1ª ullada, però decidim tornar l'endemà i veure més coses. Però amb tot això ens hem trobat amb el concert per a guiris definitiu: l'endemà a la nit al Musikverein, amb instrumentistes vestits del segle 18 i sense ballets espectaculars (tot Mozart, això sí). Comprem els tiquets. Passegem una estona més fins arribar al canal de Schwedenplatz i anem a dinar. Molt bo, però racions una mica justes. Sortim i anem cap a la Staatsoper. Després de molt buscar i seguir l'amable indicació d'un parell de persones, entrem per una porta lateral i ens posem a fer cua, darrera de molta més gent que la que ens imaginàvem. A les 16:10 obren la guixeta, es venen les entrades a velocitat de vertígen, i n'hi ha prou com per a que puguem entrar. Se'ns fa fer tot un ritual de cues i organització, però el cert és que acabem veient cinc hores de Parsifal, drets i amb mal als peus. Excel·lent el primer acte (100 minuts), més discret el segon (aquí el muntatge va fallar una mica, amb tics Liceu, i el llibret tampoc no estava ben resolt per part del propi Wagner, li sobrava minutatge), i bo el tercer. Això sí, ni idea de qui cantava, i és una llàstima que t'haguessis de comprar un llibret en frankfurt per a saber-ho (evidentment, nosaltres no ho vam fer). A partir d'aquí, podem dissertar sobre les excel·lències de l'edifici, la excel·lent acústica, la no tan bona estètica de la sala (es notava vella, fins i tot havent estat reconstruïda el 1955)... i aquesta mena de política de les grans sales d'òpera que implica que algunes localitats estiguin a 157 € mentre que per a entrar barat t'hagis d'estar dret com en un corral. Per prestigi, et diuen. No l'hi sé veure, la veritat. En sortir, interjeccions, menjar uns entrepans vells d'algunes hores, i cap al metro i a l'hotel a dormir.
L'endemà ens vam despertar una mica més tard, i ens feia falta realment. Vam desplaçar-nos cap al palau imperial. 1) Escola d'equitació. Entrada onerosa, entrem, i mitja hora de genets circulant per la pista damunt dels seus cavalls, sense espectacle ni res. Una sala bonica, però això era res, i vam eixir cap a 2) el museu imperial, etc. Primer, no sé quantes estances amb la vaixella imperial i centres de taula en or i de dimensions indominables (i, bé, mentrestant devia haver-hi gent sense res a Viena, oi?). Preciosos, però un es feia preguntes com la que acabo de formular. Segon, les estances de la sissí (sí, aquell artefacte per a estendre roba), estètica de l'Antic Règim i tal. En les primeres d'aquestes estances, un museu sobre la tal Sissí, una anorèxica caradura i antisocial que no hagués estat recordada per la Història de no haver-se casat amb un emperador que, per totes les coses que se li puguin criticar (va tenir a veure amb el desencadenament de la I Guerra Mundial), se la va estimar tota la vida immerescudament, i de no haver estat assassinada per un anarquista italià. Només que a Àustria, pel que es veu, senten una irresistible i profunda nostàlgia de l'imperi, i aquest parell de II apareixen per tot arreu, encara que siguin aparadors de botigues. Tornarem sobre el tema més endavant.
Dinar en un italià, també bo però de racions escasses. En sortir, trobem un revenedor d'entrades al costat de la Staatsoper que ens vol vendre unes localitats de galliner. Les trobem cares, decidim tornar a fer cua l'endemà, adiosito, i anem a omplir la tarda visitant el Centre Schönberg. Feina a trobar-lo (vam aturar-nos un moment a una església de gran format, mentre buscàvem) ... i era tancat! No només no podem sentir un sol concert de música de Schönberg (o Berg, o Webern) en tota la nostra estada a Viena (contra la sobreoferta de concerts de Mozart i Johann Strauss), sinó que a més no podem veure res relacionat amb ell! Són divertits, a Viena. Llavors decidim anar, com a favor a un amic meu, al cementiri on van enterrar a en Mozart en una fossa comuna. Un llarg viatge en el tranvia 71, baixem en una zona inhòspita, caminem mig quart... i era tancat! Decidim tornar l'endemà. Agafem el 71 de tornada, baixem a mig trajecte per a comprar en un parell de supermercats, i el tornem a agafar fins al capolinea. Voltem per allà, comprem alguns regals, anem a adquirir entrepans a prop de la Staatsoper, i desfem camí per a anar a la Musikverein a sentir el concert. Entrem, deixem la roba a una encarregada de consigna tensíssima i superlativament esverada, recollim un parell de CD's que ens regalaven amb les entrades, i pugem per unes escales inacabables fins a la nostra butaca. Per a qui no tingui ni idea de per on van els trets, aclarim que la Musikverein és la sala des d'on es retransmet a mig món per la TV el Concert d'Any Nou a Viena, tan ensucrat. El concert que vam presenciar va ser millor, tot i ser comercial. Músics vestits en plan Mozart, dos solistes, i un cor vestit normal per a una versió extractada (l'imprescindible per a necessitar una sola de les veus solistes, la de soprano) del Rèquiem de Mozart. Tot el programa era de Mozart. El millor, el Rèquiem, tot i que l'entrada del “Domine Jesu Christe” es va fer malament en entrar el cor amb un temps de diferència respecte de l'orquestra, durant uns compassos, i em va estranyar que no ho notés ningú més. El pitjor, l'inevitable duo dels papagenos al final del concert, ben cantat i tocat, però elogiar a Mozart per “La Flauta Màgica” és com elogiar als Beatles per “You Know My Name (Look Up The Number)”. L'acústica de la Musikverein és diferent de la de la Staatsoper: mentre aquesta darrera, relativament “seca”, ofereix una qualitat “de gravació” ben equilibrada, la primera sona també força equilibrada, però més reberberada i menys neta. Però és una sala gran, estèticament cuidada (mireu l'orgue) i certament “televisiva”. En sortir, cua important per a recollir les coses del guardarroba, mentre la histèrica perd completament els papers davant l'allau de gent. Abans d'anar a dormir, em menjo els entrepans assegut en un banc davant de l'Hotel Imperial, i agafem el tramvia D cap a la Südbanhof per a anar-nos-en a dormir.
El matí del dissabte dia 7 el comencem anant-nos-en de nou al cementiri de Sant Marc, a visitar en Mozart. El cementiri va funcionar com a tal entre 1784 i 1874, i ara és un racó decadent plè de làpides oblidades entre la vegetació i emmarcat per una zona industrial i una autopista, només mantingut per a rebre visites a la celebritat que fa més de dos-cents anys hi va ser enterrada anònimament. A falta de la tomba autèntica (una fossa comuna serà sempre una mena de tomba), en un racó visible hi ha un monument funerari, senzill, sobri... i fet amb guix. Hi faig algunes fotos, i ens en tornem. La resta del matí l'invertim a empassar-nos estacions de metro (nyam, nyam...) i visitar Schönbrun, el palau d'estiu d'en Franz Joseph I, la Sissí i la seva criada Nonó. Com el palau d'hivern al centre de la ciutat, pinta molt bé. A l'explanada d'entrada veiem unes paradetes i les mirem. Algunes venen aliments, altres venen ornaments típics del gust vienès per espantar als visitants. Anem a fer cua. En tenim per estona, perquè és llarguíssima (potser quaranta o cinquanta metres, dit a ullímetre). Una de les portes diu, en el subtitulat anglès, “entrance”. Per tant, Schönbrun és el Palau Hipnòtic (“en trance”). Al final, i amb molta gent darrera nostre fent també una cua important, entrem. Escollim el trajecte curt per a no allargar excessivament la visita. Fins i tot pendents del guia electrònic, la visita és comparativament relaxant (havíem sortit del palau d'hivern una mica sobrecarregats d'informació, la veritat), i en sortim amb la sensació de “punt culminant” que hi havíem anat a cercar. És un palau que respira riquesa pels quatre costats, tot sigui dit. Passegem pels jardins (la millor façana de l'edifici és la del darrera, per cert), i ens n'anem a cercar un restaurant per la zona del Musikverein... només que ens confonem d'estació, sortim a la Schwedenplatz, i acabem menjant en un self-service infame, ple de nens cridaners, i menjant uns tortellini que tenien mil gustos. Oblidem-nos-en.
En sortir, vagarejem pels carrers i acabem pujant al tramvia 1, “Ring-Kai-Ring”, per a matar l'estona. Aquest ens fa la volta al centre (incloent la Schwedenplatz) i ens torna a deixar davant de la Staatsoper, i decidim anar ja a la mateixa entrada de fa dos dies i fer cua per a veure drets “Simon Boccanegra”, de Verdi, que des que va treballar de semàfor a una avinguda de Milà canviava de tant en tant a grogui i després a vermelli. També aquest cop aconseguim entrar, i tres hores es fan més suportables físicament que no pas cinc. Gran funció (de la que tampoc no tinc dades, ho sento), amb veus d'alt nivell i un muntatge modern però no obstruccionista que funciona bé. A la sortida, l'eufòria de les grans nits. Això no és el Liceu, i es nota. També aquest cop tornem a l'hotel amb el tramvia D.
Diumenge 8, per a passar el matí, decidim anar al Belvedere. Paguem per a tot, i la primera sensació és una mica decebedora: és un bon edifici, un palau important, però l'art que conté és de relativa poca importància. L'exposició temporal que hi ha a l'hivernacle, de pintures de jardins, no és gaire més interessant. Decidim passejar pels jardins per a fer alguna cosa. Podem entrar al jardí principal (ja el tenim pagat), i veiem al lluny un segon palau. Decidim arribar-nos-hi, i un cop allà veiem que es visita ¡i que el tenim pagat també! Aquí les coses milloren força, perquè també hi ha pintura i escultura, i d'un cert pes. L'estrella del museu és “el bes” de Gustav Klimt. També hi ha Kokoschas i obres interessants de pintors poc coneguts, com la pintora Tina Blau. Potser no sigui el Louvre, però sí és més que digne. Sortim, i descobrim que hi ha una segona sortida del jardí que ens deixa a tocar de l'hotel. Dinem a un restaurant bohemi molt bo, passem un moment per l'hotel, i anem a la Schwedenplatz a agafar un vaixellet i fer un passeig pel Danubi. No en funciona cap, i l'alternativa és anar a Bratislava en vaixell, cosa impossible pel poc temps que ens queda a Viena. Acabem anant en el tramvia 1 cap a la “zona de ministeris” creada per l'imperi al segle 19 i que jo havia descobert en format maqueta dos dies abans al museu de la Sissí, i passem part de la tarda passejant per allà i descobrint edificis, paisatges i un monument a Mozart millor que el del cementiri de Sant Marc. Alguns d'aquests edificis han canviat de funció, però el seu aspecte i la seva relació espaial no, i, fins i tot tenint en compte que la seva majestuositat és una demostració de poder, el conjunt continua impressionant, tant avui com fa cent anys. De fet, tot el centre de Viena és un quasi continuum de palaus i cases que semblen palaus, i no s'oblida fàcilment quan un ho ha experimentat en pròpia carn. En poca estona vam veure per fora el museu d'història natural, el parlament, el teatre de la ciutat, la part posterior del palau d'hivern i altres edificis dels que desconec la funció. I recordo el meu entusiasme per ser allà, visquent màximes sensacions. Un darrer apunt sobre aquestes hores: just després de trobar el monument a Mozart, i a la mateixa zona de parc, observí una estatueta metàl·lica sense pedestal, familiar al final d'aquells dies. A algú se li havia acudit plantar allà una estàtua de l'emperador Francesc Josep I de vell. I l'efecte era estrany, desmitificador però estranyament humà, segurament el contrari al que s'havia pretès. Tampoc a mi se m'oblida, un cop aquí.
I d'aquí vam anar a una església del “carrer major” a pagar una altra entrada cara i assistir a un notable concert per a trompeta i orgue d'església. El trompetista va tocar davant del públic al principi i al final del concert, amb alguna dificultat (lògica) de sincronització amb l'organista, que era dalt a cor, i el mig concert el van tocar tots dos allà penjats, impecablement. També hi van haver dues peces per a orgue sol, de gran dificultat interpretativa i ben resoltes. El repertori, Mozart, Bach, Händel i alguns compositors clàssics menys coneguts. Com a bis, “What A Wonderful World”. Una hora de concert. Vam sortir contents, sobretot la mare, que no es pensava que la combinació d'instruments sonaria tan bé. Vam escoltar uns minuts a una pianista de carrer que tocava una cosa repetitiva de Beethoven en un piano amb rodes i desafinat, vam tornar al self-service aquell tant infernal (jo vaig menjar un tall de pizza) i vam tornar en metro a l'hotel. Dormir, esmorzar, agafar l'autobús cap a l'aeroport, viatjar directe a Barcelona amb un mal d'oïdes terrible durant el (llarg) descens, tornar a casa...
... i sentir una enorme nostàlgia. Aquí res no és com allà.

Lluís Paloma, 9-4-2007.