Aftermath Tarraco

Les negociacions de les presidències de la UE són un escàndol. Volem votar els presidents de la Comissió, del Consell, del Parlament i del Banc Central Europeu nosaltres la gent del carrer. Brusel·les és una màfia.

Sort a Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras.

*****

Almenys m'agrada veure Madrid nerviós. Potser em vaig accelerar a pronosticar la fi d'Espanya abans d'any nou, però sí que podria passar durant la segona meitat de 2020. L'estat és a punt de caure. Això, si no l'apuntala aquesta ERC tan cretina i autonomista que no para de fallar-nos.
Espero que el nou partit d'en Mas arreplegui a tots els espanyolistes del sector Marta Pascal i vagin directes a eleccions. Llavors no els votem i en pau.

*****

"Lycka", de Björn Ulvaeus i Benny Andersson, és un disc força interessant que ja comença a plantejar les bases estilístiques d'ABBA, de moment amb només participacions molt marginals de l'Agnetha i la Frida, quasi indetectables com a coristes. De fet, és millor que el primer disc d'ABBA, i si l'espectacle inicial titulat "Festfolk" no hagués sortit aigualit, potser "Lycka" mateix hagués acabat incloent-les a elles com a vocalistes principals i hauria estat un més que digne primer àlbum d'ABBA. Però el fiasco de "Festfolk" va fer que la cosa només quallés entre 1972 i 1973. Entremig, discos solistes com "Frida", fet de versions de hits nord-americans i anglesos molt ben cantats més una versió arranjada de "Lycka" i un tema, "Min egen stad", que és l'autèntic principi no declarat d'ABBA, potser amb l'Agnetha fent segones veus i tot. No m'estranya que la Frida hagi acabat amb títol nobiliari: ella és l'autèntica noblesa del pop (junt amb l'Agnetha, clar!).

En tot cas, "The Visitors" continua puntuant molt alt. Entra dins d'un grup d'àlbums de diferents artistes que jo considero els meus àlbums "de com em sento" (els àlbums "solitaris" de Frank Sinatra, "Summerteeth" de Wilco, "Bookends" de Simon & Garfunkel, "Pacific Ocean Blue" de Dennis Wilson, el tercer àlbum de la Velvet Underground), i que són com pel·lícules molt contingudes d'Ingmar Bergman. Música per a solitaris com jo.

*****

Aquestes nits a Tarragona les he dormides molt bé, després del caos d'insomni que acabava de viure a Terrassa. Potser tot el que necessito és l'oxigen que ningú a Terrassa no entén que m'ha de donar. Viure en pau... el meu somni. Començo a plantejar-me coses.

*****

Només vull fer una observació que ningú no està fent: i als que no vivim a Barcelona què ens importa el seu ajuntament? I si ens hem d'empassar constantment tot el que hi passa, per què ningú no pensa a fer servir els mateixos canals per a tenir a tots els catalans absolutament al dia de la política municipal de, com a mínim, les ciutats del nostre país, que tampoc no són tantes? El que vull dir és que com a país tenim un greu problema de centralització: Catalunya és Barcelona i Barcelona és Catalunya. I, d'una manera molt semblant a la de Madrid, on la Puerta del Sol és el quilòmetre zero de l'Estat Espanyol, la Plaça de Catalunya de Barcelona és el quilòmetre zero de Catalunya, amb tot el transport públic del país dissenyat per a arribar-hi, encara que això suposi que ciutats veïnes estiguin pobrament connectades entre elles i que per a certs trajectes sigui imprescindible el cotxe particular. Simultàniament, els habitants de Barcelona no necessiten sortir de la seva ciutat més que per a anar-se'n de vacances, donant-se per suposat que els soferts veïns de les ciutats de l'Àrea Metropolitana ho anirem a fer tot a Barcelona. Si a més un té la mala sort de viure a llocs distants com la Terra Alta, doncs ja és com si no existís. I si a això hi afegim la dramàtica desproporció entre la mida del Principat i la mida de Barcelona, ja us dic jo que això s'ha de començar a resoldre des de ja. I almenys una cosa no és tan costosa com això: modificar l'esquema informatiu del país. Que ens puguem conèixer entre tots. Que puguem calibrar els nostres conflictes i les nostres forces. Que ens acostumem a visitar-nos. I que en particular els barcelonins descobreixin que de veritat formen part d’un tot, i que mirar-nos tots d'igual a igual ens pot permetre de començar a resoldre els problemes estructurals que té el nostre país. Uns problemes que, és bo assenyalar-ho, s'originen en l'estructura ideològica i de poder de l'Estat Espanyol, amb el seu centralisme, que de moment continuem copiant. I si volem ser independents, un bon lloc per a començar és qüestionar aquesta mena d'estructures, no creieu?

Tarragona 30 de juny de 2019

Tarragona, on passo uns dies de descans fugint de la Feinada Major de Terrassa, em té intrigat com a lloc on anar a viure. Hi ha molts pisos per sota dels 50.000€, encara que no sé si són al casc urbà o en un dels molts nuclis dispersos. Almenys la ciutat és tranquil•la, i m'aniria bé per a parar en sec el tema concerts i no reemprendre'l mai, dedicant-me per sempre a crear. Com m'ha anul•lat, el tema de directe. Una altra cosa és com pagar-me un pis: no existeix el producte financer que jo necessito. La veritat és que m'encantaria poder fugir del Sabadell, on mai no em concediran una hipoteca.

*****

Per demés, i un cop passades les primeres 24 hores de cura de son (em convenien, estava al límit i destrossat per l'insomni), he fet una rutina: anar a esmorzar i fer un passeig al matí, hores centrals del dia a l'habitació escrivint i dormint, i anar a la platja a darrera hora de la tarda. És un tipus de vida que m'agradaria dur sempre.

*****

A Terrassa l'habitatge està massa car. M'expulsen.

*****

I a Balaguer els preus han pujat. No em té a compte.

*****

Políticament, les notícies bones vénen de Waterloo i de l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye. Però a Catalunya els partits són una confusió o directament uns traïdors (ERC). Jo m'esborro de l'ANC, tant perquè no fan res com perquè el seu programa cultural és reaccionari: famosets, hits amb molts anys a l'esquena, i cap aposta pels independents i la renovació creativa. No em val la pena seguir-hi.

*****

Tinc quasi a punt un segon llibre de fotos. De fet, el tindria a punt si no m'haguessin fallat algunes fotos i no m'hagués trobat sense temps i vençut per l'insomni. En tornar a Terrassa he de fer almenys una sessió extra. Al final, les meves primeres 24 hores a Tarragona han estat una llarga cura de son. Ja em trobo més bé.

*****

També tinc en marxa dos llibres de contes. Hi falta feina. La idea és acabar-los per a la tardor i llavors moure'ls, junts, per editorials petites, on m'espero tractar amb editors intel·ligents i així no repetir el fiasco del "Corrupció". I així poder publicar i tenir una esperança de poder trencar el mur. Un cop ets a dalt, ets tingut en compte, i els encàrrecs arriben.

*****

L'estudi està només pendent d'un recablejat. Però no me'n surto de fer anar els compressors analògics. Reben senyal des de Cubase via interfaces, però llavors no n'arriba res pel retorn a Cubase. Em sento com abans d'estudiar a Crash.

End of thinking

Havia pensat aquests dies de canviar el meu projecte d’adquirir en un futur un interface M-Audio M-Track Eight per l’adquisició del baratíssim interface Behringer UMC1820. Però m’ho he pensat bé, i abandono ambdós plans. Simplement m’he adonat que la meva decisió de connectar els meus dos multiefectes de rack al Focusrite Scarlett no té sentit des d’un punt de vista pràctic, doncs necessito poder afegir els seus efectes ja en gravació des de taula, i a més em vaig trobar amb molts problemes quan vaig voler processar pistes de Cubase amb processadors externs (els WA76 rebien senyal, però res no arribava de retorn a Cubase), amb el que sé que hauré de dedicar hores a trobar, amb calma, què falla, i deixar-ho ben ajustat, si pot ser de manera permanent. A més, alliberar connectors al Focusrite em permetria connectar-hi les sortides del meu previ Art MPA II. I si amb això no em cal un interface més, també són diners que no em cal gastar, en un moment on tinc algunes idees pel futur però totes necessitades d’una entrada de diners que encara no m’he pogut assegurar. En tot cas, aprofitaria el recablejar part de l’estudi per a treure l’Integra 7 del rack, posar-hi l’MPA II al seu lloc, deixar un rack impecable i ben connectat amb la taula i amb l’exterior -amb tots els cables extra necessaris-, i finalment connectar l’Integra 7 d’una manera extensiva, viable i usable (ara mateix no respon a res i no es pot sentir), de manera que tingui un estudi pràctic i fàcil de fer anar en allò possible. Ah, i posar a l’ordinador la targeta USB 3.0 de recanvi que ja fa setmaners que tinc! De veritat, entre la feinada que tinc i la nul·la funcionalitat que ara per ara té el nou estudi, em sento un imbècil. És com si ni tan sols no hagués estudiat encara a Crash, o com si no hagués enregistrat vuit discos, set dels quals de gran nivell i alts estàndards de producció.

I sí, confesso que si el «Feina2.0» no hagués rebut quasi atenció en absència d’»Automatic Day» o «Amsterdam», l’hagués retirat en algun moment entre 2012 i 2014 i l’hagués refós totalment, regravant-ne o millorant-ne les millors cançons per a treure’n tot el partit, i també treient-ne pistes de farciment com «Funeral», «Llàgrima viva» o «Tot el que s’ha perdut», o també «2000 mosquitos», que no és un farciment en absolut però que simplement no encaixa: és un àlbum compilat a tota pressa per a proveir material per a un concert amb el que no em deixaven viure, i simplement no funciona com a àlbum conjunt, amb fins i tot el títol definitiu essent estrany, i la producció el simple resultat de la pressa i la manca de mitjans i d’estudi pròpiament dit. Això sí, hi ha unes poques coses que funcionen i que he de dir amb total sinceritat: les dues primeres cançons, «Automatic Day» i «Amsterdam», molt ben produïdes, no només són les meves cançons més populars amb diferència, sinó que constitueixen el millor i més efectiu inici d’àlbum que hagi fet mai, amb diferència; en el fons, «existeixen» les versions bones de temes com «Shea Stadium» o «Hotel Renaissance», i són les versions que en fem en directe amb Els Visitants, amb una energia i un acabat que no m’hagués pogut ni imaginar quan en vaig enregistrar les versions originals d’estudi; i el «Feina 2.0», malgrat els seus greus problemes, sona a glòria quan el comparem amb el seu remot origen, l’avortat i malaguanyat «Busco Feina/Accident» de 2006 que sembla compost, gravat i mesclat per una panda de borratxos sords tonals, i que aquestsdarrers anys he intentat convertir en gravacions professionals i amb cara i ulls, amb molt poc èxit («Down Down Blues» és l’afortunada excepció que a la fi ha aconseguit arribar a port des de tan avall com la Fossa de les Marianes).

I ara tindré un «Charleston» que serà un altre «Feina 2.0». Però almenys aquest cop la producció serà tot el professional que toca. S’acabarà al juliol. I tampoc no tinc tan clar que tingui farciment...

*****

Dilluns i dimecres d’aquesta setmana Els Visitants hem fet dos assaigs a El Vapor de la Casa de la Música de Terrassa. N’hem sortit satisfets i amb les piles carregades. Després d’una primavera intensa, la tardor serà potent i vull rebre-la com cal: amb noves cançons originals pel grup. I el Xavi també compon...

*****

Apart d’allò mencionat (Fender Telecaster i Neumann TLM 107), en algun moment miraré de fer-me amb la guitarra de doble màstil més barata que pugui localitzar, per a un experiment: afinació Stratosphere. A veure si em resulta massa difícil o si hi puc fer alguna bestiesa. No corre pressa.

*****

Ahir em vaig posar en feina amb això del llibre de contes. I resulta que en faig dos: un de dramàtic (que necessita de molt treball) i un de còmic (que sorpresivament està molt més avançat). En fi, serà un estiu d’escriure i de llegir. Gravar, molt poc. Reconec que em té baix d’ànims.

*****

He decidit sortir-me de l’ANC. No acaben de fer res quan haurien d’estar més actius que mai. I reconec que les nostres polítiques culturals són diametralment oposades. Així que no té sentit seguir allà dins.

*****

¿Por qué tantas mujeres están eligiendo quedarse solteras? 1) Generalización de que los hombres són unos ogros. Y algunos lo són, y hacen mucho daño a mujeres y al resto de los hombres. Pero los que no lo són se encuentran en la terrible posición de ser rechazados siempre, y eso genera sentimientos de inseguridad, inferioridad y necesidad de autoprotegerse; 2) hipersexualización. Mujeres y hombres han pasado a importar sólo como objetos sexuales. Sin sentimientos. Sin respeto. Incluso en las apps "de ligue" nadie busca a un/a compañer@ para toda la vida, sólo sexo de una noche. Sólo importa el propio ego. Millones de personas van a terminar desesperadamente solas por pura inmadurez; 3) muchas mujeres interpretan feminismo como "hembrismo", lo que es machismo al revés. El feminismo lo tiene todo bueno y tiene mucho que ofrecer. El hembrismo no deja de ser una fábrica de egos paranoicos, y al final, como con el machismo, es toda la sociedad la que paga un precio terrible; 4) encima, todo el mundo miente. Innecesariamente. Hay unos patrones sociales demasiado difíciles de alcanzar y que todo el mundo se siente obligado a cumplir. Y encima, la TV nos dice que está prohibido envejecer. Esto no es ni normal ni medio normal, y el resultado es una completa disociación entre la necesidad de ser fuertes y guapos y el hecho de que somos vulnerables por naturaleza. Resultado? Se juega al escondite con un@ mism@; 5) de manera que vamos a una sociedad de gente condenada a sentirse sola y miserable porque nunca ha querido aprender a amar y nunca ha querido admitir lo vulnerable que es. Y es bueno admitirse vulnerable. Y, a veces, dos personas vulnerables pueden descubrir que juntas tienen un motivo para vivir y para enfrentarse al mundo. Encontrar pareja es bueno. Si tan sólo la gente se lo admitiese a sí misma...

Platanito Rhapsody.

Fa molts anys, en un intent per transformar la meva lamentable veu en una d’aprofitable, així com de resoldre la inintel·ligibilitat perpètua de la meva parla, vaig emprendre el camí d’aprendre a cantar. I el cert és que vaig aprendre a cantar, encara que el currículum acadèmic impliqués tantes audicions, assaigs i concerts que, quan vaig acabar amb èxit els estudis, el juny de 2010, jo estigués al límit (que certa curiosa cantant de Bach formés part del mobiliari no em va ajudar). I llavors, en un espai total de tres anys, van passar tres coses estranyes que em van dur a prendre decisions una mica radicals.

La primera, certa cantata ecumènica força bèstia, en un concert força bèstia, i amb cert orador una mica espès dient-li al públic que la cantata en qüestió la van encarregar «als tres compositors professionals de Terrassa» (com si gent com en Raimon Romaní o l’Òscar Roig no fossin professionals, sense comptar que jo mateix em vaig oferir a compondre un sisè moviment amb una mica més de punch, sense aconseguir-ho), el que em va deixar en un estat de col·lapse nerviós (i va fer que encara ara no escolti res serial ni de la II Escola de Viena, quan abans n’era un ferm defensor). La segona: un concert on jo vaig fer de solista... però no comptàvem amb l’afonia de desembre, una cita anual que fa que cada hivern, durant un parell de setmanes, torni a mirar-me els discos d’aquell gran grup que va ser Nirvana. De moment, la meva carrera de solista s’havia acabat. I la tercera, conseqüència de la primera, va ser la meva decisió de compondre un cicle d’himnes protestants i estrenar-lo a la mateixa església de la debacle, probablement per al mateix públic, com a compensació per la nit terrorífica d’un o dos anys abans. I aquí el que va passar va ser que, després d’anys de participar en els concerts de tothom i deixar-m’hi els nervis, quan jo vaig necessitar just tres teclistes (amb jo posant els teclats) ningú no em va voler ajudar, amb el que «Himnes» mai no ha existit més que com a disc. Clar, aquí vaig pensar que si tothom al món clàssic terrassenc es desvivia per interpretar almenys un cop a l’any les mateixes poques obres massa conegudes (Requiems de Mozart i Fauré, Gloria de Vivaldi, Carmina Burana de Carl Orff, Messies de Haendel, i alguna de les famoses de J.S. Bach) però després deixaven tirats als compositors emergents amb bones obres, potser que ho engegués tot a dida i apostés pel rock experimental independent, on precisament el que és apreciat són les noves idees i els conceptes ambiciosos on demostrar com ha canviat la ciència de ser compositor de 1945 cap aquí, amb l’estudi de gravació i la síntesi sonora com a nous instruments de potencial infinit.

De manera que m’he passat sis anys en els que potser he escoltat clàssica un dia a l’any (i sempre tirant més a la banda de la Simfonia dels Salms de Stravinsky o a desconeguts com Archibald Joyce i la seva «Songe d’Automne» que a qualsevol dels estàndards). Però a la vegada he estat en plena exploració no química: tant coses molt experimentals com cantants mexicans (Jorge Negrete o Pedro Infante, que per cert us recomano moltíssim), estrelles del rock que no havia explorat abans (Michael Jackson, Elvis Presley), canción española (normal: porto dos anys tocant en rondalles amb gent andalusa), flamenc del bo (Camarón, Rosalía), jazz que no tenia al radar, country de molts tipus diferents (no us perdeu ni «I Walk the Line» de Johnny Cash ni «Annie’s Song» de John Denver ni «Stratosphere Boogie»de Jimmy Bryant i Speedy West -tocada amb una guitarra Stratosphere de dotze cordes afinada en una afinació per terceres i quartes «de doble solo» que només Jimmy Bryant va dominar-), música de la Polònia comunista (i si no heu descobert a Czeslaw Niemen no heu viscut), música tradicional japonesa... I a la vegada tirava endavant uns Visitants que aquest darrer any han quallat i estem fent uns directes brutals, a la vegada que estic fent molta ràdio de la mà d’un amic que mou coses de management a un nivell semi-independent i a qui també he demanat una segona campanya per a promocionar la meva obra mestra perduda, el «Corrupció». Mentre, segueixo a la Massa Coral, encara que m’estic havent de perdre molts concerts perquè no paren d’involucrar-nos en concerts a diversos cors però sempre en un pack amb la Coral de Matadepera, on canta un senyor que va fer tant per a que jo emmalaltís mentalment que no suporto estar a prop d’ell, i clar, m’he de quedar a casa. Però quan cantem sols, som molt bons. Fins i tot cantant a la missa de TVE2, com el febrer passat. Fora d’això, l’únic bolo semiclàssic que faig és la missa del gall a Can Colapi, que faig mogut no per una gran fe cristiana, sinó perquè si no faig alguna cosa que em permeti veure ninots aquella nit, m’enfonso i entro en un estat presuïcida (i aquest hivern no ha estat molt bo en aquest sentit).

I ara apunto una idea que darrerament em balla pel cap. Fa un any vaig assistir als Tallers d’Òpera 2018 amb l’Elisir d’Amore. I va ser una gran funció. I apart de recordar que malament em va sortir el febrer de 2007 (potser per estar sotmès a massa pressions, però el cas és que no ha estat sinó aquest darrer any que, com a actor aficionat del Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa, he descobert que de fet puc actuar i no ho faig malament del tot, però el nivell d’exigència és molt diferent, i per això ho faig), vaig començar a pensar que potser em perdo alguna cosa pel fet de no fer cap concert clàssic. Que potser ni ho pensaria si tots aquests anys m’hagués pogut tancar a l’estudi i compondre, gravar, escriure, fotografiar... però ja estic fent tanta feina de directe que no ve d’aquí.

De manera que em plantejo, un moment o altre, «retornar a la feina» des d’una posició independent. Diguem que el que no busco és fer de solista a les mateixes obres de sempre sinó, amb calma i paciència, trobar alguna entitat molt petita (un pianista, un grup de veus solistes) que pogués veure’m una utilitat com a cantant, i que investigués repertori. I amb això darrer vull dir, no necessàriament coses molt avantguardistes, sinó simplement desconegudes del públic terrassenc. Eduard Toldrà és un compositor superlatiu i el coneixem quatre gats. Dietrich Buxtehude és formidable i si l’anomenes la penya es creu que t’has empassat una espina. Hi ha un munt de repertori dels segles XVI al XVIII mort de riure. Amb Leonin i Perotin es pot fer molta feina. El mateix amb soferts desconeguts com Santiago de Murzia. O Germaine Tailleferre. O Elizabeth Maconchy. O Teresa Borràs (tot i que no sé si té obres vocals). Fins i tot un es pot posar alcohòlic amb el «Prohibition Blues» que un oportunista va publicar el 1919. La idea és descobrir-li repertori al públic terrassenc, i apostar per formats distesos com concerts en jardins o cafès. Vull dir, no deixa de semblar-me estrany que els concerts clàssics s’hagin de fer sempre en esglésies o en sales molt formals, mentre els concerts de pop s’han de fer sempre en sales petites amb lavabos lletjos, o a tot estirar en tarimes en places veïnals. I m’agradaria trencar aquesta dinàmica. Tots dos tipus de música es beneficiarien enormement de començar a freqüentar-se: els clàssics agafarien un sentit de la textura que els aniria molt bé, i la gent del pop podrien beneficiar-se d’accedir a tot un corpus teòric i d’obres molt ambicioses que els podrien servir de model en una manera molt més interessant que simplement tocar l’Himne de l’Alegria en plan petardero. Com sempre, l’important és trencar motlles.

Blank

Aquesta darrera setmana he comprovat com ja no estic a recer de barreres geogràfiques. Dues preteses «dones» han intentat lligar amb mi des de, se suposa, la quinta forca, amb propòsits delictius. Jo estava alerta, per sort. Però reconec que fins ara tenia una certa sensació de seguretat, doncs els precedents (Cuba i les dones russes) no empraven internet. Caldrà estar molt amatent. També vosaltres.

*****

Després de dos mesos llargs d’experiment, he apagat i esborrat l’app de Happn. M’he passat tot aquest temps donant likes i no s’ha produït ni un sol crush. Ni els hellos no han servit de res. Tot plegat només m’ha servit per a aprendre com la penya va desesperada per rotllos d’una sola nit amb cossos perfectes, com ningú no busca res amb compromís, com tothom menteix transparentment, i com jo sóc el producte perfecte per a un mercat que ja és inexistent. Ningú no vol casar-se. Tampoc ajuntar-se. I, combinat amb històries que he sabut del meu entorn immediat, la covardia emocional s’ha instal·lat per sempre. Homes que es paguen dones de cap de setmana només per a sentir-se molt sols el dilluns al matí. El tristíssim cas de les moltes «manades» que van sorgint. Dones tan alliberades com per a no voler company sota cap circumstància. Dones que només pensen en els homes en termes de por (en alguns casos, justificada) o en termes econòmics i de benefici personal. És la societat més cínica possible. És la societat més condemnada possible. És depriment. I, mentrestant, reconec que ho passo molt malament.

*****

Jordi Ballart ja és alcalde de Terrassa. Dissabte vaig assistir al ple de constitució de l’ajuntament. Simplement no m’ho podia perdre. Llaç groc a la cadira d’en Lluís Puig, que va renunciar per carta en favor de la Meritxell Lluís. Discursos en positiu de Junts per Terrassa, ERC i Tot per Terrassa. Discurs excepcional de Jordi Ballart en ser proclamat alcalde. En canvi, dels discursos del PSC i de C’s no se’n pot dir res fora de la seva negativitat i esperit de revenja -què hi fan a l’ajuntament?-.

Queixes per una llei electoral pèssima. El vot perdut hagués estat segona força a l’ajuntament. Dóna la sensació que molta gent no sabia què votava. Jo hagués volgut llistes obertes. I també, el món comú ha estat burro de barallar-se i presentar-se en dues llistes, amb el que cap de les dues no ha superat el llindar del 3% i han quedat fora de l’ajuntament. Sap greu, perquè a Terrassa hi tenien gent vàlida. (Pels mitjans de comunicació he hagut d’aguantar el serial de Barcelona. Un desastre com un altre. Els barcelonins acabaran fotent-se d’hòsties pels carrers.)

Almenys, s’han acabat quaranta anys de PSC a l’ajuntament de Terrassa. Ja era hora. Tot està per fer i tot és possible. I és tan gran perdre de vista a l’alcalde del 155...!

*****

Mentre, la desunió dels partits indepes ha estat total. A alguns llocs s’han presentat cinc llistes diferents, una garantia total de pèrdua de vots efectius. I a ERC, a sobre, ja ni parlen d’independència: la síndrome Carod ha conquerit per sempre el partit. Jo a les europees vaig votar Puigdemont perquè era com votar Waterloo que són els únics que més o menys funcionen. Però a les municipals vaig votar Ballart, era l’únic candidat amb visos de funcionar. I a les del congrés vaig votar Front Republicà i em sento enganyat. Sóc indepe i ho seré fins a alliberar el nostre país, però o renovem del tot la nostra classe política o no hi ha res a fer. Estem en mans d’uns inútils. I qui pensés que Unidas Podemos anava a resoldre res, més val que s’ho repensi. Són uns cínics oportunistes. La classe obrera no tenim cap representació. Tot plegat és un fàstic.

*****

Aquest estiu em prendré una pausa de gravar (o com a mínim, només acabaria el Charleston si no ho pogués fer ara al juny) i em dedicaré a escriure i (menys) fer partitures. I a llegir. Necessito un canvi. I unes vacances.

També he de regravar quatre pistes vocals d’Himnes.

Com costa de passar el juny.

*****

Estaré un temps sense compondre ni gravar pop. No es pot guanyar la guerra i fer la revolució a la vegada. I tinc un llibre de narracions per acabar i moure per editorials petites. Trencar el mur. També vull fer dues o tres sessions per a un segon llibre de fotos a tenir a la recambra (vaig poder fer una recopilació de fotos sobreres del primer llibre i s’aguanten prou bé, però em falten sessions a, com a mínim, Can Parellada i els pisos del Pla del Bonaire). Voldria tornar a escriure poesia, aquest cop amb calma i qualitat. I vull llegir.

Quines ganes que arribin les vacances.

*****

Somnio amb una American Professional Telecaster Natural Maple (N.º 0113062721 al catàleg de Fender). I em caldria un tercer interface, potser l’M-Audio M-Track Eight. I fer arreglar la pletina Tascam 122, l’electrònica va perfecta però la tracció no. I algunes pastilles de guitarra.

Quines ganes de tenir diners.

Out in the cold

«Si em permeteu, us parlaré de les municipals a Terrassa, que no només és la tercera ciutat de Catalunya en nombre de població sinó que és una ciutat dificilíssima des del punt de vista indepe. Ha guanyat Jordi Ballart, amb un programa terrassenquista d’esquerres, sense dependències ni de Madrid ni de Barcelona, i molt avançat socialment. Això, si tothom juga bé les cartes, pot suposar enviar a casa al PSC i amb ell a l’alcalde del 155. El PSC duia 40 anys a l’alcaldia i no marxava ni amb aigua calenta: Terrassa segueix essent la ciutat PSC gràcies a un vot mecànic no basat en la tasca política efectiva sinó en la gran majoria de terrassencs que van venir buscant un futur millor amb moltes ganes de treballar però sense saber distingir una A d’un mosquit. I han estat 40 anys de Terrassa com a ciutat integrada urbanísticament però no culturalment, amb comunitats tan separades com a Nova York, i amb una presència del català al carrer directament nul•la a la majoria de barris. Ballart ha resultat ser l’home adequat en el moment adequat i amb el programa adequat. I no em fa por dir que ahir fins i tot vaig ser apoderat de la seva candidatura. Però cal fer un avís des del punt de vista indepe que ens uneix a tots en aquesta llista de comentaris: a la victòria de Ballart hi ha contribuït tant ell mateix i la gent que l’hem recolzat com a la manca d’altres candidats simplement mencionables. I això ha afectat moltíssim als partits indepes: amb gent molt bona a les seves seccions locals, van i escullen a candidats totalment inadequats. Cert, Lluís Puig i Gordi és sobre el paper un candidat genial, però no pot fer d’alcalde des de Waterloo, i el número dos de la llista de Junts per Terrassa… uff (i això, tenint a algú tan simbòlic com la Meritxell Lluís a la secció local!). I a ERC Terrassa tres quarts del mateix. El pas de la CUP per la sala de plens amb una regidora ha estat anònim en extrem. Resultats: ERC 5 regidors i a la seva nit electoral no sabien quina cara posar, JxT 2 regidors, i la CUP ni entra. Amb el qual fins i tot proposo canvis en la llei electoral, amb llistes si es vol però amb la possibilitat de marcar quins dels candidats de la llista vol un votar. Només amb aquest canvi, els resultats de JxT i ERC Terrassa podien haver estat molt millors. Jo mateix vaig haver de decidir pels alcaldables disponibles. I no hi havia color. Molts terrassencs i terrassenques ho van entendre així, i molts independentistes vam votar Ballart. I ara el canvi és possible.»

*****

Afegeixo a aquesta anàlisi que vaig escriure com a comentari a l’editorial de Vilaweb del 27-5-2019 la constatació, a nivell d’alta política, que el PDECat i ERC van en direccions oposades. El PDECat està apostant per la línia Waterloo (això és, si no comptem el sector Marta Pascal que potser hauria de muntar el seu propi partit i llavors els electors decidim), mentre que a ERC l’esperit d’en Carod encara senyoreja la direcció del partit. De fet, malgrat que la militància d’ERC sigui indepe de pedra picada, un no entén com no forcen una renovació dels seus quadres dirigents, que porten un any i mig parlant de qualsevol cosa menys d’independència. I, de fet, jo tinc molt clar que l’èxit electoral d’ERC aquestes recents eleccions es deu a un sol factor: el pobre Oriol Junqueras segueix a l’ombra, cortesia de la democràcia orgànica espanyola. I a sobre, l’Oriol, dintre que no comparteixo del tot la seva manera de fer, era l’únic tio decent que tenien a Calàbria. En la seva absència, la resta de quadres dirigents del partit estan convertint l’acció d’ERC en un despropòsit. Tot això, mentre Manuel Marchena ens està servint en safata l’oportunitat i l’argumentari per a emmerdar jurídicament Espanya amb Europa i que la nostra victòria vingui pràcticament sola. Però amb aquest panorama nosaltres mateixos ens podem dinamitar la nostra primera oportunitat en més de tres-cents anys.

Ah, i per a quan una llei electoral catalana, amb informàtica, llistes obertes i sense Llei d’Hont? La llei espanyola ens ho està dinamitant tot i a sobre és ineficient i garantia d’errors. Apart que els espanyols són especialistes a dotar-se de lleis electorals totalment inadequades. També la de la II República Espanyola, que us recomano de mirar i que va ser la causa de molta part de la inestabilitat política d’aquells cinc anys (junt amb el despropòsit que era Europa als anys 1930).

Sobre l’univers comú a Terrassa, barallar-se i dividir-se en dos només ha fet que deixar-los fora de l’ajuntament, en un context d’ensorrada general d’Unides Podem, i a sobre a la ciutat PSC. Quan, sincerament, jo hagués preferit que els tres regidors de C’s fossin dels comuns.

*****

Canviem de tema. El cert és que tota la vèrbola sobre equip de l’anterior post m’ha clarificat les idees sobre què vull de veritat, i per tant sobre com anar el línia recta (i, per tant, bandejant coses, que un és pobre). Per tant, decisions preses: 1) em convé una Fender Telecaster americana com el pa que menjo, així que més em val aparcar les altres guitarres (tot i que tant de bo Fender no deixi de fabricar la Meteora); 2) com a micròfon trio el Neumann TLM 107, que quasi té la mateixa qualitat que l’U87ai, té patrons seleccionables, i a sobre val la meitat que un U87ai (és a dir, bastant, però altres vegades he pagat aquesta quantitat per un determinat equip); 3) òbviament no em cal realment un previ més, però si un dia em trobo que realment em cal ser perfeccionista per una determinada situació, el Focusrite ISA Two és la millor elecció pel que puc pagar; 4) el tema pastilles ja és més complex, però sobretot és prioritari el tema d’unes pastilles Texas Specials pera la Strato XII, i potser em pot valer la pena aprofitar una petita reparació pendent per a fer instal·lar unes pastilles Fender tipus ‘65 a la meva Squier Jazzmaster, les que duu són bones però pot ser bo recórrer un quilòmetre extra per a tenir un instrument directament genial (hi ha també la idea de fer canviar les pastilles de l’Epiphone Riviera per unes SD Seth Lover, i les de l’Epiphone Wildkat per unes P-90 però encara no sé el model, no és com unes pastilles de Stratocaster que n’hi ha un fotimer i quasi no saps què triar); i 5) comença a caler-me almenys un disc dur de 2Tb, tinc els discos durs a petar.

*****

I reconec que en algun moment voldré realitzar el meu somni de comprar les partitures de les següents obres: «Music for 18 Musicians», «Drumming» i «Six Pianos» de Steve Reich, i «Einstein on the Beach» de Philip Glass (i Robert Wilson, però és director d’escena, no compositor). I òbviament m’encantaria comprar les partitures d’obres d’en Philip com «Music in Twelve Parts», «Music with Changing Parts» o «Music in Eight Parts», però la primera no s’ha publicat mai, la segona només es pot llogar per a fer-ne concerts, i la tercera és una obra que s’ha estrenat en concert però que el mateix Glass considera avortada i la feina que hi haurà per a que l’accepti com l’obra mestra que és (algú l’ha realitzada en MIDI i és genial).

*****

Mentre, l’estudi que ja tinc no me’n surto de fer-lo anar. Em sento com si no en tingués ni idea. I tot perquè Cubase no em «detecta» els racks analògics ni treballa com toca amb els mòduls USB amb sortida d’àudio per USB. M’hauré d’acabar comprant una taula de mescles mastodòntica i fer servir el Focusrite 18i20 només per a entrar-ne la mescla? (I sort que conservo el patch bay, perquè igual l’he de menester.)

*****

No, si de noies boniques en veig un munt. Però elles no em veuen a mi. Sóc l’home invisible. Help!

The Little Girl I Once Knew

Junt amb aquest post, publico captures de dues piulades meves recents. Una és la més involuntàriament ridícula que hagi fet mai, i crec que, passats els esdeveniments, li trobareu la gràcia. L’altra, en canvi, és la més encertada que hagi fet mai, i és trist que no me l’hagi comentada ningú. Clarament, la penya ni ho entén.

*****

Setmana desconcertant en la que ben poc he fet. Majorment vacances, que em calen encara i que no arribaran de debò fins a mitjan juliol. Acte central de campanya d’en Ballart, a qui votaré, tant amb l’esperança d’una altra manera de fer política com amb la desesperació per a fer fora Alfredo Vega de l’alcaldia. A les europees votaré Puigdemont, i espero que fins i tot Clara Ponsatí se’n surti. I a partir d’aquí, reemprenguem la lluita per una Catalunya independent, republicana i descentralitzada.

Dimecres, muntatge d’exposició, tens per factors externs que no puc detallar aquí. Inestabilitat fins dissabte. Dissabte a la nit, concert de Visitants a Girona, fantàstic. Moral restaurada, i veiem que alguna cosa passa. Si no tinguéssim el pas barrat... Almenys, dissabte al migdia...

*****

Dissabte 18 al migdia, sessió de revisió de lletres pel Charleston. I a la fi és una selecció sòlida i amb empenta. Les revisions han inclòs eliminar el text «Edmund Fitzgerald» perquè dues cançons sobre vaixells... ‘como que no’. També he fet una reescriptura tal d’«Angélique», que l’he duta a la vida. Definitivament Magnitogorsk entra a la meva vida, i a la fi li he pogut fer un homenatge a l’alçada del seu drama. Com també hi entra Danbury, en detriment de la història de Tai, que prefereixo deixar reposar fins que sorgeixi la màgia. I certs cavallers reben a la fi una història a l’alçada dels seus mèrits. Mentre, cert Mosso i Rein Narma han estat revisats, però més en detall, sense canviar-ne l’esperit ni l’atmosfera, ni gran part del que ja hi havia escrit.

I avui havia de fer uns darrers canvis de cablejat a l’estudi. La nova targeta de connectors USB 3.0 ja és aquí, també pendent de ser inserida. Darreres cues d’una gran paràlisi d’estudi, de gravació i creativa. I m’ha passat factura a nivell de nervis. Necessito crear o m’enfonso.

Les bases del disc hi són totes. Quatre cançons són acabades. Indecís sobre quina presa agafar de «Tot Ficció». I «Honda» està pendent de compressió de subgrups i mescla. Nou cançons encara per gravar veus. Ara podré. Però m’emprenya no sortir-me’n d’enviar senyal als compressors i que em retorni. Així és com si no tingués rack. Tampoc no sé com fer que em funcionin els mòduls nous. És un desastre. Em sento un imbècil perquè tinc un potencial brutal a casa i idees de sobres sobre com fer-lo servir, però res no sembla funcionar. I a sobre passa’t l’estona amb concerts i ràdios. Tot no ho puc fer. El proper a caure, la rondalla, que simplement no funciona. I almenys aconseguiria hores per a dormir.

Però almenys tota la part creativa és ja feta. Aquestes setmanes he estat dubtant sobre certes decisions, dubtes que s’han resolt tornant estrictament al pla original. Les pistes descartades eren purament de tipus bonus: una mescla curta dels ‘strings’ de «Company in my Mac», i la base d’«Anys» alentida i marxa enrere (sona acollonant, però no vull tenir pistes de farciment al disc). El canvi màxim ha estat la tercera cançó: tenia dues havaneres molt semblants al disc, i una la vaig substituir per... «Down Down Blues»! Molt millor que la primera demo de 2006, és una inclusió inesperada, no del tot la meva favorita però almenys és diferent i, sobretot, en Jordi Ibañez i el Ferran Baucells estan contentíssims. Poden no ser els únics. I les guitarres del tema, fetes amb la Stratocaster, són un senzillíssim homenatge a Stevie Ray Vaughan, a qui havia ignorat fins que en vaig sentir en CD el concert de Montreux de 1982 i de sobte em sembla importantíssim (com pot ser que el xiulessin? Com???).

Així que el track list definitiu del disc és: 1. Company in my Mac; 2. I Look to an Evening; 3. Down Down Blues (2006); 4. Rowena Goodwin; 5. Polskie Nagrania; 6. Trouble With Good Byte; 7. A Church Is Burning; 8. Tot Ficció; 9. I'm a Honda with Me; 10. Angélique; 11. The River Flows; 12. Magnitogorsk; 13. Tots aquests anys després; 14. You're on Your Ownio; 15. Rein Narma.

*****

Escrits? Tot plegat un sobre futbol. I una idea que no sé com em sortirà. La veritat és que aquest estiu una de les meves prioritats serà acabar el relat llarg i escriure contes pel llibre de narracions curtes. Vull acabar-lo. I buscar-li editor. Em complico la vida, doncs no sóc un escriptor ràpid. Però si això em permet trencar la barrera i defensar-me, bé estarà.

El llibre de fotografia «Terrassa i la llum», mentre, segueix igual, acabat i sense ni saber si el podré editar. Igualment, dissabte 18 vaig repassar totes les fotos sobreres del llibre més la sessió de Terrassa de nit de quan el concert de Ran Ran Ran a la Nova Jazz Cava, i tinc unes 120 fotos viables. No vol dir que amb això ja pugui fer un altre llibre. Ni tan sols vol dir que totes arribessin a entrar en un eventual segon llibre. El control de qualitat ha de ser estricte. Però sí que vol dir que tinc un coixí. I tinc almenys una sessió pensada: anar de nit a Can Parellada, on especialment hi ha un edifici que em té intrigat. I sempre puc tornar a llocs com Can Roca (de nit) o la Plaça Roja (de dia). En tot cas, seria un llibre per a tenir a la recambra, doncs de moment no he avançat ni un mil·límetre respecte del primer. Simplement he adquirit una manera de fer, i les sessions són productives. Però reconec que el pas endavant més obvi, el color, se’m resisteix. És com si no tingués res a dir en color. Mentre, almenys, tinc una petita carpeta amb (bones) fotos de persones. Dues ja han estat exposades. Però les lleis actuals em fan quasi impossible aquesta via. És molt frustrant. Terrassa m’està quedant deserta. I no la vull així.

Dibuix i pintura? Es resumeix ràpid: de creador d’arquitectures imaginàries i detallistes he passat a expressionista abstracte. Aquí el meu pla va bé.

*****

Micròfons? És l’apartat on més puc millorar l’equip que tinc. Però no puc ara mateix. Sí que he mirat molts micros, sense arribar exactament a cap conclusió. Tinc ja una col·lecció base a casa, i és prou bona per a directes. I l’ADK permanentment connectat a l’estudi, com sempre. M’agradaria un micròfon bo per a les tasques més exigents, clar. I si m’he de gastar diners (sempre dins d’allò justificable), les dues opcions amb més bona pinta són el Neumann TLM 107 amb patró variable i el SE Electronics Gemini II amb dues vàlvules. També he considerat els Warm Audio WA-251 i WA-47, els dos a vàlvules. Òbviament només me’n compraria un i no serà precisament demà...

Previs? No és urgent en absolut. Amb l’Art MPA II com a previ versàtil amb matriu M-S, i amb els previs del Focusrite Scarlett 18i20 i de la Tascam (no la meva marca favorita a aquestes alçades), vaig ben cobert. Si un dia realment fos molt ric i calgués, puc triar entre un Focurite ISA Two i un Warm Audio WA-273EQ. Res que vagi a produir-se en els propers anys. Pur perfeccionisme. El mateix amb una taula de mescles. Tinc la Behringer, i crec que de moment en tinc prou, excepte per la pols que conté a aquestes alçades (maleït trànsit rodat!) i perquè, encara que ja n’hagi pogut evitar els previs de micro (una mica sorollosos), no deixa de ser una taula Behringer i m’espatlla la jugada amb tot el que tinc al rack. (Reconec que també voldria fer arreglar la pletina Tascam 122, de nivell professional però que no està en el seu millor moment i que voldria emprar per a digitalitzacions professionals de cassettes.)

També, no tinc ni idea de com muntar un circuit elèctric mitjançant instruccions, i necessitaria diners per a comprar tots els components i de qualitat, però em consta que un fabricant ven plaques de base per a muntar-se un mateix un clònic del Fairchild 670, i un altre ven la placa frontal pel projecte. I per a mi, un clònic del Fairchild seria la coronació del meu estudi. Fets, són tan cars com un cotxe de gamma baixa, i ‘no pede’.

Guitarres? No tinc clar que vagi a fer cap moviment. No tinc un duro, i també és cert que quasi tot el que necessito ja ho tinc. L’únic moviment que preveig (i segurament sigui en el llarg plaç) sigui acomplir el meu somni d’una Fender Telecaster americana, la guitarra que m’ha estat envoltant des de 1997 (quan vaig veure una Tele mexicana a l’aparador de l’efímer segon Farràs al carrer Galileu) i des dels vells temps a To Be Continued (quan tant el frn com el Jordi tenien Teles i jo vaig optar per una Strato per a no repetir), però que sempre se m’ha resistit. El més semblant que tinc és la Squier Telecaster reformada de tres pastilles, i la Ibanez Talman amb configuració de Tele. Però em frustra no tenir la guitarra autèntica. Sobretot perquè, si pillo una de bona, la Tele és una màquina tonal. De totes maneres, jo també somniava amb la Electric XII de 1965 i amb la Marauder, i l’any passat (2018) Fender va treure un model d’alt preu i edició limitada, la Meteora, que per a mi és el Citroën DS de les guitarres elèctriques, i un model al qual donar suport perquè crec que serà un futur clàssic. I ara va Fender i treu la sèrie Alternate Reality amb cinc guitarres mexicanes... entre elles la Meteora, la Electric XII i la Sixty-Six, que és una mena de Jazz Bass una mica reduït i en guitarra. No podré, clar, però em té ‘depre’, doncs aquesta mena de sèries només duren a la venda un any o dos, i m’enganxa just quan vaig més malament de quartos. Tampoc no és que tingui molt espai al quarto, però tenint en compte que ja m’he venut i em vendré equips que ja no faig servir, no seria una situació dramàtica. Sí que ho són els diners.

*****

Discos? He sentit en mp3 el d’Elliott Smith i és bo, realment. «Union», de Son Volt, és millor que el fallit «Notes of Blue», sense ser un disc ni molt menys perfecte. És un disc de moments, amb algun tema mestre i també alguns temes de farciment. Jay Farrar segueix travessant el desert. Si tan sols jo pogués produir-lo... «El mal querer», de Rosalía, és l’altra obra mestra del flamenc (la primera és «La leyenda del tiempo» de Camarón), esperem que la sobrepublicitació de Sony no li enfonsi la carrera, una cosa molt semblant li va passar a Manel, un grup de gent amb talent que mai no van poder acomplir la seva promesa inicial. I a la fi m’he pogut escoltar «Made in California», la caixa de sis CDs de 2012 dels Beach Boys. No m’ha impressionat. No és la caixa «Good Vibrations» de 1993, que també tinc i que en el seu moment va ser una revelació. Hi ha alguna novetat, però quasi totes són al sisè CD «de rareses i remescles», i les realment noves cabrien en un sol CD de 40 minuts. Per sort aquests 40 minuts serien substancials, però tenir-los majorment dispersos entre sis CDs fets majorment amb cançons ja conegudes (amb en tot cas alguna remescla) desanima una mica. Més un objecte que una col·lecció vàlida. No supera a «That’s why God made the Radio», clar. Potser sí superi (de poc) el doble CD de la gira, en essència un típic show de la banda de tribut de Mike Love amb cantants convidats, molts hits i poca substància.

Beatles? La caixa del «Sgt. Pepper» conté la millor mescla en estèreo que se n’hagi fet, amb idees imaginatives (la intro de «Lucy...»), molt bons greus, els millors sitars de la Història a «Within You...», i un feeling simplement fantàstic que deixa clar per què aquest àlbum continua essent tan important. Giles Martin és un geni. També hi ha remescles estèreo megabones de «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», sessions (els pianos de «Penny Lane» aillats!!!), i l’àlbum original en mono. Òbviament no em desfaré del meu CD de la versió de 1987, però és que les mescles importen molt en aquest àlbum. En canvien totalment la visió.

I ara he començat amb l’Àlbum Blanc. He anat directament al CD 3, amb les «Esher Demos», 23 de maig de 1968. Òbviament les coneixia quasi totes, però amb la qualitat d’una pedra volcànica. Aquí, en alguns moments semblen gravades a Abbey Road amb les Studer J37 i no a Kinfauns (la casa del George i la Patty) amb una gravadora Brenell o pitjor. (L’àlbum com a tal no sona molt diferent de la meva còpia de 1993, el dia que vaig fer 18 anys.)

Month 1/2

Els estats centralistes tenen com a única finalitat la seva perpetuació. Els seus mitjans inclouen una llengua única, una gran capital que funciona com a Km. 0 del seu país, i una ideologia d’estat. I la seva acció de govern s’enfronta sempre a les necessitats dels seus governats.

*****

Sobre la farsa del Tribunal Suprem, només puc dir que és l’exemple perfecte de prevaricació.

Si volem treure els presos de la presó, l’única manera és declarar la República Catalana.

I d’altra banda, és evident que Espanya aguanta perquè a dalt de tot de la Unió hi mana qui hi mana. I a les cancelleries europees n’estan farts. Dels dos.

I ara, si no puc votar Puigdemont a les Europees, què faig? Jo vull votar Puigdemont.

*****

¡Eh, de repente hay una gran eclosión de agentes intermediarios prometiendo vender rápidamente nuestro piso! Pero no sólo no tenemos piso: nadie puede comprarse un piso con los precios tan altos y los sueldos y pensiones de miseria que hay desde hace años. Y los bancos no conceden hipotecas. Yo mismo estoy aguantando al límite en una habitación en casa de mi madre a mis cuarenta y tres años de edad. ¿Qué pasa aquí? ¿Alguien me lo puede explicar? ¿Cuándo habrá casas a un precio que la gente podamos pagar? Somos todos increíblemente pobres, no podemos pagar precios de Rolls-Royce.

*****

Lo que no me aprendí (porque me pareció un lío ininteligible) fueron las matemáticas posteriores a multiplicar y dividir. Entiendo lo que es una potencia, pero las raíces cuadradas ya me parecen algo marciano, y las funciones ni te cuento. Incluso confieso que opté por el bachillerato artístico porque era el único sin asignaturas científicas. Y ahora voy perdidísimo. Cosas del poco enseñar y el mucho poner deberes.

*****

Lo importante es lanzarse a escribir. Sin miedo. Sin cortapisas. Con total libertad.

*****

Happn? Amb unes quantes setmanes a l’esquena, reconec que no hi he acomplert cap dels meus objectius. Molts «likes» i cap «crush». Però parlar-ho amb un parell de persones de confiança m’ha permès agafar perspectiva. Per una banda, es com si totes les joves volguessin només rotllos d’una nit. També hi ha moltes sudamericanes buscant homes que els arreglin la vida, i jo no encaixo en els seus plans materialistes. I quan es passa dels trenta, quasi totes menteixen escandalosament sobre la seva edat real. Se’ls hi veu a la cara, quan posen foto. I clar, l’única conclusió a la que puc arribar és a que alguna cosa ho està distorsionant tot. És com si ningú no s’atrevís a mostrar-se tal com és. En aquest sentit, sóc una novetat.

Admeto que no m’agrada estar predestinat a estar sol tota la vida. I ja tinc 43 anys. Però almenys ara sé que no estic fallant jo.

*****

L’estudi és complet, a falta només d’una targeta 3.0 de recanvi pel PC (una de les dues es va espatllar). Ja hi estic gravant... al ralentí. És molt complicat de fer anar, i encara no he pogut provar cap dels compressors i equalitzadors analògics del rack. Ni cap dels mòduls. Només el MODX6 i el Focusrite 18i20 (un equip boníssim). I només això ja ha fet una gran diferència.

I ara, a pagar. Que vaig al límit. Però necessitava poder treballar, poder-me buscar la vida. Que amb la pensió que tinc i sense casa pròpia, no puc estar més temps de pobre.

Sí que deixo un darrer punt per a d’aquí a un temps llarg: un o dos micròfons de vàlvules. Puc treballar amb els que tinc, és només pur perfeccionisme. D’entre el que he mirat (i alternatiu als Neumann d’estat sòlid tipus TLM-103 o U-87), els més factibles són els Warm Audio WA47 i WA251 i el SE Electronics Gemini II. Si me’ls compro serà que tot em va molt bé, i només adquiriran tot el sentit si trobo on viure.

Mentre, he posat a la venda, via un amic, algunes coses que ja no he de menester, entre elles el Yamaha mm6.

Sis mesos sense estudi. Sis mesos. Amb la inestabilitat mental que comporta.

*****

Sobre guitarres, estic fent servir les dues Yamaha LL16ARE (versions de 6 i 12 cordes) amb Visitants (com per exemple el passat dia 16 de febrer a l’Ateneu Terrassenc, un concert solidari amb Bolivia que va ser triomfal) i la Fender Villager (que he fet modificar a guitarra passiva, amb pastilla piezo nova d’alta qualitat) a les ràdios.

La Guild acaba d’entrar en funcions a la rondalla. I hi funciona molt bé. També he fet passar a passiu el meu baix electroacústic Academy.

Tinc en projecte (quan tingui algun cèntim) canviar les pastilles de la meva Fender Stratocaster XII CIJ (voldria posar-hi unes Fender Custom Shop Texas Specials), de la meva Squier VM Jazzmaster (també pastilles Fender de la Custom Shop), de la meva Epiphone Wildkat (vull provar unes Gibson P-90) i del meu baix Höfner 500/1 Ignition (ni idea de què, però les que duu no tenen cap mena de vida).

I, això sí, Fender ha tret una nova sèrie mexicana, l’Alternate Reality, i tres dels seus cinc models són el que buscava fa tant de temps: Electric XII, Sixty-Six i Meteora. Però clar, han hagut d’esperar al meu pitjor any econòmic a treure-les. Així que m’hauré de mossegar els llavis i seguir pagant crèdits. (Una altra cosa és que la Powercaster i la Tenor Tele, encara que potencialment bones guitarres, no els hi han sortit gaire maques.)

*****

El nou disc, «Charleston Valentine Stone», segueix inacabat. Però li he fet una empenta brutal durant la Setmana Fanta. Quatre mescles acabades, dues en brut, i nou pistes base completes. A veure si ara al cap de setmana... I avui també he dedicat una estona, entre son i son, a mirar les lletres dels temes que falten. I faré correccions i substitucions. I, de moment, una de les dues havaneres ha donat pas a... «Down Down Blues»!

I porto des de mitjan gener anant a programes de ràdios municipals a promocionar l’inacabat «Charleston». I noto molt bones vibracions, tant dels tècnics com dels locutors. Falta veure quanta gent ho escolta, però també he notat un petit repunt en la gent que em vol agregar a Facebook.

Clar, la pregunta és: si realment agrado, com és que porto quinze anys sense difusió, mentre la ràdio catalana generalista avorreix a tothom que no sigui indepe i amb el gust a la sola de la sabata?

En fi, he decidit que, com sigui, aquest 2019 he de capgirar-ho tot i irrompre a la fi al radar del gran públic. I, de passada, motivar interès amb el meu primer llibre de fotografia. I acabar el llibre de relats, per a moure’l per editorials. Com sigui, he de trencar la barrera i entrar a l’elit, no per a ser el més maco, sinó per a denunciar un estat de coses i actuar efectivament per a que canvii.

Carta confusa però militant

Els darrers esdeveniments concreten la meva inquietud per tot el que ha passat des del 30 de gener de l’any passat. Aquella investidura que mai no va arribar. Dos partits barallant-se mentre li facilitaven i li faciliten la jugada a l’enemic. Renuncies i derrotes autoinfligides. Un tercer partit que fa el ridícul deixant de presentar-se a unes eleccions on podien donar la campanada. Un President que no sap deixar de ser interí i que no para de fer proclames mentre no concreta res, es deixa derrotar a cada nou pas, i no fa res respecte d’un Conseller d’Interior que pot ser definit directament com l’enemic a casa. Uns Mossos que, malgrat la presència de sectors valents que denuncien obertament tota una situació, en conjunt han dilapidat tot el prestigi aconseguit durant les difícils hores d’agost de 2017, podent ser comparats amb Roberto Alcázar i Pedrín, simples màquines de repartir llenya al més pur estil espanyol.

Això és un malson. El 155 encara funciona. Els «malos» ens peguen a la primera de canvi. La TV és inmirable (i jo li dic a tothom que apagui la TV, la vagi a vendre a una segona mà i no en compri cap de nova, però ningú no em pren l’apunt). Hi ha un judici en marxa a Madrid, sense cap fonament, però les sentències ja són escrites i seran més dures que l’acer. Anem cap a una dictadura.

Així, doncs, què hem de fer? Vull dir, jo mateix tinc molt clar que he de treure’m el derrotisme dels ulls i anar a votar. Molts més s’estan traient les lleganyes. Però llavors ens mirem les opcions disponibles i aquí comencen els plors, perquè votar un de tres partits disponibles és només descriptible com a «pinça al nas», «llençar el vot», «només voto per a no regalar un vot per omissió als dolents», «em sento depre», «tinc saudade», etc. En fi, crec que només tenim un camí, pel qual ja no som a temps de cara a les municipals, estatals i europees, però potser sí per a unes catalanes que de moment no ha convocat ningú: un partit de societat civil. Sí, del poble. Vull dir, se suposa que la Crida ja hauria de ser una alternativa, però admeto que no la veig clara, simplement perquè hauria de ser un veritable tsunami ja ara mateix, i en canvi... Clar, el que vull dir amb tot això és que o trobem la manera de substituir en la seva totalitat la present classe política, o no farem res. I això seria regalar-li una victòria total a un enemic tan ridícul com Espanya. I entendreu que això no té trellat, no creieu?

Greyhound Marinato Blues

L’estranya declaració Trapero. Explica i desmunta moltes coses, però reconec que costa encaixar-ho. En fi, crec que l’he de respectar.

*****

L'únic sentit dels estats centralistes, la seva ideologia d'estat i la seva obsessió per la llengua única, és mantenir-se en el temps i en la seva unitat territorial, sovint en contra de la voluntat dels seus governats, i sense que la seva existència com a aparells estatals serveixi a cap fi pràctic ni a cap de les necessitats de la seva població. Només la intolerància, l'uniformisme cultural, l'antiintel·lectualisme i la violència d'estat. Això els converteix en una nosa que ni fa ni deixa fer, d'aquí la conveniència de l'establiment de països petits amb poca població i sense centres ni capitals potents, a la vegada que amb administracions petites i àgils, capaces de donar resposta immediata a les necessitats de la seva població.

*****

Suposo que l’eina més torracollons per a qualsevol estat centralista és una votació de tota la seva població sobre si se’l dissol o no.

*****

Estic provant una app, Happn. S'acosta bastant al que busco, i és bastant recent. Va dirigida a establir contacte amb persones desconegudes que un es trobi pel carrer o en llocs on es pugui coincidir. Suposo que no rebré ni un avís, però almenys ja no és el que m'inquietava: parlar amb perfils sense saber qui hi havia darrere (la síndrome Tinder). Certament em pot estalviar algun que altre paperot. I jo l'empraré com a eina de tempteig i de manera molt respectuosa. No vull ser un irresponsable. També, reconec que m'agrada la discreció en aquests temes. Tant per la meva tranquil·litat com per respecte a altres persones.

*****

De dilluns a dimecres de la setmana passada vaig passar per una crisi molt forta, de la que em vaig recuperar via una cura de son dimecres al vespre i la reconstrucció quasi total de la meva habitació el dissabte. En queda una idea per a una obra de teatre, però reconec que necessito oxigenar-me. A l’estiu, Tarragona m’espera...

*****

L’estudi és ja quasi a punt. De fet, estaria ja a punt si no hagués estat per un accident de darrera hora (no, cap trinxadissa ni cap ferit): el meu rack està tot connectat als meus dos interfaces Tascam US-16x08, el qual seria perfecte... si no fos perquè, en la seva infinita visió, els minyons de Tascam li en proveeixen un driver que només serveix per a un aparell. Simplement, si connectes dos USblablabla al mateix ordinador, el driver només te’n reconeixerà un. L’altre és com si no existís. No me n’he sortit de trobar-li i posar-li un driver alternatiu tipus l’ALSA de Linux. Així que em toca vendre-me’n un, i mentrestant ja he encarregat un interface alternatiu, el Focusrite Scarlett 18i20, més car, a terminis com sempre, simplement per a fer possible el meu rack. La idea continua essent que els interfaces em facin el paper de patch-bays, connectant l’ordinador (i Cubase AI5) a cada un dels racks (compressors, equalitzacions, multiefectes...) a voluntat.

També m’estic venent equips que ja no necessito, per a pagar-me el Focusrite. També per a fer-me espai al meu «zulo».

I mentrestant només puc provar el MODX6. Certament impressiona, fins i tot abans d’aprendre-me’l.

*****

M’he escoltat quatre dels àlbums digitals «d’allargament de drets» que la Capitol ha tret aquests darrers anys sobre els Beach Boys. Són només pels fans molt dedicats (com jo). Però hi ha coses molt interessants. Només em falta «The Big Beat 1963», que no sé com descarregar-me. Potser els dedicats exclusivament a enregistraments en directe els deixaré passar: els dos bons ja es van treure a la seva època: «Live in London» i «The Beach Boys in Concert».

I a veure quan puc escoltar el de la Rosalía. Només l’he pogut posar a classe de dibuix, un lloc no pas ideal per a una escolta atenta. En tot cas, promet. Mentre, espero «Union» de Son Volt, que surt a la venda el proper dia 29.

*****

Sueca en el cor...