Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, de maig 19, 2019

The Little Girl I Once Knew

Junt amb aquest post, publico captures de dues piulades meves recents. Una és la més involuntàriament ridícula que hagi fet mai, i crec que, passats els esdeveniments, li trobareu la gràcia. L’altra, en canvi, és la més encertada que hagi fet mai, i és trist que no me l’hagi comentada ningú. Clarament, la penya ni ho entén.


*****

Setmana desconcertant en la que ben poc he fet. Majorment vacances, que em calen encara i que no arribaran de debò fins a mitjan juliol. Acte central de campanya d’en Ballart, a qui votaré, tant amb l’esperança d’una altra manera de fer política com amb la desesperació per a fer fora Alfredo Vega de l’alcaldia. A les europees votaré Puigdemont, i espero que fins i tot Clara Ponsatí se’n surti. I a partir d’aquí, reemprenguem la lluita per una Catalunya independent, republicana i descentralitzada.
Dimecres, muntatge d’exposició, tens per factors externs que no puc detallar aquí. Inestabilitat fins dissabte. Dissabte a la nit, concert de Visitants a Girona, fantàstic. Moral restaurada, i veiem que alguna cosa passa. Si no tinguéssim el pas barrat... Almenys, dissabte al migdia...

*****

Dissabte 18 al migdia, sessió de revisió de lletres pel Charleston. I a la fi és una selecció sòlida i amb empenta. Les revisions han inclòs eliminar el text «Edmund Fitzgerald» perquè dues cançons sobre vaixells... ‘como que no’. També he fet una reescriptura tal d’«Angélique», que l’he duta a la vida. Definitivament Magnitogorsk entra a la meva vida, i a la fi li he pogut fer un homenatge a l’alçada del seu drama. Com també hi entra Danbury, en detriment de la història de Tai, que prefereixo deixar reposar fins que sorgeixi la màgia. I certs cavallers reben a la fi una història a l’alçada dels seus mèrits. Mentre, cert Mosso i Rein Narma han estat revisats, però més en detall, sense canviar-ne l’esperit ni l’atmosfera, ni gran part del que ja hi havia escrit.
I avui havia de fer uns darrers canvis de cablejat a l’estudi. La nova targeta de connectors USB 3.0 ja és aquí, també pendent de ser inserida. Darreres cues d’una gran paràlisi d’estudi, de gravació i creativa. I m’ha passat factura a nivell de nervis. Necessito crear o m’enfonso.
Les bases del disc hi són totes. Quatre cançons són acabades. Indecís sobre quina presa agafar de «Tot Ficció». I «Honda» està pendent de compressió de subgrups i mescla. Nou cançons encara per gravar veus. Ara podré. Però m’emprenya no sortir-me’n d’enviar senyal als compressors i que em retorni. Així és com si no tingués rack. Tampoc no sé com fer que em funcionin els mòduls nous. És un desastre. Em sento un imbècil perquè tinc un potencial brutal a casa i idees de sobres sobre com fer-lo servir, però res no sembla funcionar. I a sobre passa’t l’estona amb concerts i ràdios. Tot no ho puc fer. El proper a caure, la rondalla, que simplement no funciona. I almenys aconseguiria hores per a dormir.
Però almenys tota la part creativa és ja feta. Aquestes setmanes he estat dubtant sobre certes decisions, dubtes que s’han resolt tornant estrictament al pla original. Les pistes descartades eren purament de tipus bonus: una mescla curta dels ‘strings’ de «Company in my Mac», i la base d’«Anys» alentida i marxa enrere (sona acollonant, però no vull tenir pistes de farciment al disc). El canvi màxim ha estat la tercera cançó: tenia dues havaneres molt semblants al disc, i una la vaig substituir per... «Down Down Blues»! Molt millor que la primera demo de 2006, és una inclusió inesperada, no del tot la meva favorita però almenys és diferent i, sobretot, en Jordi Ibañez i el Ferran Baucells estan contentíssims. Poden no ser els únics. I les guitarres del tema, fetes amb la Stratocaster, són un senzillíssim homenatge a Stevie Ray Vaughan, a qui havia ignorat fins que en vaig sentir en CD el concert de Montreux de 1982 i de sobte em sembla importantíssim (com pot ser que el xiulessin? Com???).
Així que el track list definitiu del disc és: 1. Company in my Mac; 2. I Look to an Evening; 3. Down Down Blues (2006); 4. Rowena Goodwin; 5. Polskie Nagrania; 6. Trouble With Good Byte; 7. A Church Is Burning; 8. Tot Ficció; 9. I'm a Honda with Me; 10. Angélique; 11. The River Flows; 12. Magnitogorsk; 13. Tots aquests anys després; 14. You're on Your Ownio; 15. Rein Narma.

*****

Escrits? Tot plegat un sobre futbol. I una idea que no sé com em sortirà. La veritat és que aquest estiu una de les meves prioritats serà acabar el relat llarg i escriure contes pel llibre de narracions curtes. Vull acabar-lo. I buscar-li editor. Em complico la vida, doncs no sóc un escriptor ràpid. Però si això em permet trencar la barrera i defensar-me, bé estarà.
El llibre de fotografia «Terrassa i la llum», mentre, segueix igual, acabat i sense ni saber si el podré editar. Igualment, dissabte 18 vaig repassar totes les fotos sobreres del llibre més la sessió de Terrassa de nit de quan el concert de Ran Ran Ran a la Nova Jazz Cava, i tinc unes 120 fotos viables. No vol dir que amb això ja pugui fer un altre llibre. Ni tan sols vol dir que totes arribessin a entrar en un eventual segon llibre. El control de qualitat ha de ser estricte. Però sí que vol dir que tinc un coixí. I tinc almenys una sessió pensada: anar de nit a Can Parellada, on especialment hi ha un edifici que em té intrigat. I sempre puc tornar a llocs com Can Roca (de nit) o la Plaça Roja (de dia). En tot cas, seria un llibre per a tenir a la recambra, doncs de moment no he avançat ni un mil·límetre respecte del primer. Simplement he adquirit una manera de fer, i les sessions són productives. Però reconec que el pas endavant més obvi, el color, se’m resisteix. És com si no tingués res a dir en color. Mentre, almenys, tinc una petita carpeta amb (bones) fotos de persones. Dues ja han estat exposades. Però les lleis actuals em fan quasi impossible aquesta via. És molt frustrant. Terrassa m’està quedant deserta. I no la vull així.
Dibuix i pintura? Es resumeix ràpid: de creador d’arquitectures imaginàries i detallistes he passat a expressionista abstracte. Aquí el meu pla va bé.

*****

Micròfons? És l’apartat on més puc millorar l’equip que tinc. Però no puc ara mateix. Sí que he mirat molts micros, sense arribar exactament a cap conclusió. Tinc ja una col·lecció base a casa, i és prou bona per a directes. I l’ADK permanentment connectat a l’estudi, com sempre. M’agradaria un micròfon bo per a les tasques més exigents, clar. I si m’he de gastar diners (sempre dins d’allò justificable), les dues opcions amb més bona pinta són el Neumann TLM 107 amb patró variable i el SE Electronics Gemini II amb dues vàlvules. També he considerat els Warm Audio WA-251 i WA-47, els dos a vàlvules. Òbviament només me’n compraria un i no serà precisament demà...
Previs? No és urgent en absolut. Amb l’Art MPA II com a previ versàtil amb matriu M-S, i amb els previs del Focusrite Scarlett 18i20 i de la Tascam (no la meva marca favorita a aquestes alçades), vaig ben cobert. Si un dia realment fos molt ric i calgués, puc triar entre un Focurite ISA Two i un Warm Audio WA-273EQ. Res que vagi a produir-se en els propers anys. Pur perfeccionisme. El mateix amb una taula de mescles. Tinc la Behringer, i crec que de moment en tinc prou, excepte per la pols que conté a aquestes alçades (maleït trànsit rodat!) i perquè, encara que ja n’hagi pogut evitar els previs de micro (una mica sorollosos), no deixa de ser una taula Behringer i m’espatlla la jugada amb tot el que tinc al rack. (Reconec que també voldria fer arreglar la pletina Tascam 122, de nivell professional però que no està en el seu millor moment i que voldria emprar per a digitalitzacions professionals de cassettes.)
També, no tinc ni idea de com muntar un circuit elèctric mitjançant instruccions, i necessitaria diners per a comprar tots els components i de qualitat, però em consta que un fabricant ven plaques de base per a muntar-se un mateix un clònic del Fairchild 670, i un altre ven la placa frontal pel projecte. I per a mi, un clònic del Fairchild seria la coronació del meu estudi. Fets, són tan cars com un cotxe de gamma baixa, i ‘no pede’.
Guitarres? No tinc clar que vagi a fer cap moviment. No tinc un duro, i també és cert que quasi tot el que necessito ja ho tinc. L’únic moviment que preveig (i segurament sigui en el llarg plaç) sigui acomplir el meu somni d’una Fender Telecaster americana, la guitarra que m’ha estat envoltant des de 1997 (quan vaig veure una Tele mexicana a l’aparador de l’efímer segon Farràs al carrer Galileu) i des dels vells temps a To Be Continued (quan tant el frn com el Jordi tenien Teles i jo vaig optar per una Strato per a no repetir), però que sempre se m’ha resistit. El més semblant que tinc és la Squier Telecaster reformada de tres pastilles, i la Ibanez Talman amb configuració de Tele. Però em frustra no tenir la guitarra autèntica. Sobretot perquè, si pillo una de bona, la Tele és una màquina tonal. De totes maneres, jo també somniava amb la Electric XII de 1965 i amb la Marauder, i l’any passat (2018) Fender va treure un model d’alt preu i edició limitada, la Meteora, que per a mi és el Citroën DS de les guitarres elèctriques, i un model al qual donar suport perquè crec que serà un futur clàssic. I ara va Fender i treu la sèrie Alternate Reality amb cinc guitarres mexicanes... entre elles la Meteora, la Electric XII i la Sixty-Six, que és una mena de Jazz Bass una mica reduït i en guitarra. No podré, clar, però em té ‘depre’, doncs aquesta mena de sèries només duren a la venda un any o dos, i m’enganxa just quan vaig més malament de quartos. Tampoc no és que tingui molt espai al quarto, però tenint en compte que ja m’he venut i em vendré equips que ja no faig servir, no seria una situació dramàtica. Sí que ho són els diners.

*****

Discos? He sentit en mp3 el d’Elliott Smith i és bo, realment. «Union», de Son Volt, és millor que el fallit «Notes of Blue», sense ser un disc ni molt menys perfecte. És un disc de moments, amb algun tema mestre i també alguns temes de farciment. Jay Farrar segueix travessant el desert. Si tan sols jo pogués produir-lo... «El mal querer», de Rosalía, és l’altra obra mestra del flamenc (la primera és «La leyenda del tiempo» de Camarón), esperem que la sobrepublicitació de Sony no li enfonsi la carrera, una cosa molt semblant li va passar a Manel, un grup de gent amb talent que mai no van poder acomplir la seva promesa inicial. I a la fi m’he pogut escoltar «Made in California», la caixa de sis CDs de 2012 dels Beach Boys. No m’ha impressionat. No és la caixa «Good Vibrations» de 1993, que també tinc i que en el seu moment va ser una revelació. Hi ha alguna novetat, però quasi totes són al sisè CD «de rareses i remescles», i les realment noves cabrien en un sol CD de 40 minuts. Per sort aquests 40 minuts serien substancials, però tenir-los majorment dispersos entre sis CDs fets majorment amb cançons ja conegudes (amb en tot cas alguna remescla) desanima una mica. Més un objecte que una col·lecció vàlida. No supera a «That’s why God made the Radio», clar. Potser sí superi (de poc) el doble CD de la gira, en essència un típic show de la banda de tribut de Mike Love amb cantants convidats, molts hits i poca substància.
Beatles? La caixa del «Sgt. Pepper» conté la millor mescla en estèreo que se n’hagi fet, amb idees imaginatives (la intro de «Lucy...»), molt bons greus, els millors sitars de la Història a «Within You...», i un feeling simplement fantàstic que deixa clar per què aquest àlbum continua essent tan important. Giles Martin és un geni. També hi ha remescles estèreo megabones de «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», sessions (els pianos de «Penny Lane» aillats!!!), i l’àlbum original en mono. Òbviament no em desfaré del meu CD de la versió de 1987, però és que les mescles importen molt en aquest àlbum. En canvien totalment la visió.
I ara he començat amb l’Àlbum Blanc. He anat directament al CD 3, amb les «Esher Demos», 23 de maig de 1968. Òbviament les coneixia quasi totes, però amb la qualitat d’una pedra volcànica. Aquí, en alguns moments semblen gravades a Abbey Road amb les Studer J37 i no a Kinfauns (la casa del George i la Patty) amb una gravadora Brenell o pitjor. (L’àlbum com a tal no sona molt diferent de la meva còpia de 1993, el dia que vaig fer 18 anys.)