Month 1/2

Els estats centralistes tenen com a única finalitat la seva perpetuació. Els seus mitjans inclouen una llengua única, una gran capital que funciona com a Km. 0 del seu país, i una ideologia d’estat. I la seva acció de govern s’enfronta sempre a les necessitats dels seus governats.

*****

Sobre la farsa del Tribunal Suprem, només puc dir que és l’exemple perfecte de prevaricació.

Si volem treure els presos de la presó, l’única manera és declarar la República Catalana.

I d’altra banda, és evident que Espanya aguanta perquè a dalt de tot de la Unió hi mana qui hi mana. I a les cancelleries europees n’estan farts. Dels dos.

I ara, si no puc votar Puigdemont a les Europees, què faig? Jo vull votar Puigdemont.

*****

¡Eh, de repente hay una gran eclosión de agentes intermediarios prometiendo vender rápidamente nuestro piso! Pero no sólo no tenemos piso: nadie puede comprarse un piso con los precios tan altos y los sueldos y pensiones de miseria que hay desde hace años. Y los bancos no conceden hipotecas. Yo mismo estoy aguantando al límite en una habitación en casa de mi madre a mis cuarenta y tres años de edad. ¿Qué pasa aquí? ¿Alguien me lo puede explicar? ¿Cuándo habrá casas a un precio que la gente podamos pagar? Somos todos increíblemente pobres, no podemos pagar precios de Rolls-Royce.

*****

Lo que no me aprendí (porque me pareció un lío ininteligible) fueron las matemáticas posteriores a multiplicar y dividir. Entiendo lo que es una potencia, pero las raíces cuadradas ya me parecen algo marciano, y las funciones ni te cuento. Incluso confieso que opté por el bachillerato artístico porque era el único sin asignaturas científicas. Y ahora voy perdidísimo. Cosas del poco enseñar y el mucho poner deberes.

*****

Lo importante es lanzarse a escribir. Sin miedo. Sin cortapisas. Con total libertad.

*****

Happn? Amb unes quantes setmanes a l’esquena, reconec que no hi he acomplert cap dels meus objectius. Molts «likes» i cap «crush». Però parlar-ho amb un parell de persones de confiança m’ha permès agafar perspectiva. Per una banda, es com si totes les joves volguessin només rotllos d’una nit. També hi ha moltes sudamericanes buscant homes que els arreglin la vida, i jo no encaixo en els seus plans materialistes. I quan es passa dels trenta, quasi totes menteixen escandalosament sobre la seva edat real. Se’ls hi veu a la cara, quan posen foto. I clar, l’única conclusió a la que puc arribar és a que alguna cosa ho està distorsionant tot. És com si ningú no s’atrevís a mostrar-se tal com és. En aquest sentit, sóc una novetat.

Admeto que no m’agrada estar predestinat a estar sol tota la vida. I ja tinc 43 anys. Però almenys ara sé que no estic fallant jo.

*****

L’estudi és complet, a falta només d’una targeta 3.0 de recanvi pel PC (una de les dues es va espatllar). Ja hi estic gravant... al ralentí. És molt complicat de fer anar, i encara no he pogut provar cap dels compressors i equalitzadors analògics del rack. Ni cap dels mòduls. Només el MODX6 i el Focusrite 18i20 (un equip boníssim). I només això ja ha fet una gran diferència.

I ara, a pagar. Que vaig al límit. Però necessitava poder treballar, poder-me buscar la vida. Que amb la pensió que tinc i sense casa pròpia, no puc estar més temps de pobre.

Sí que deixo un darrer punt per a d’aquí a un temps llarg: un o dos micròfons de vàlvules. Puc treballar amb els que tinc, és només pur perfeccionisme. D’entre el que he mirat (i alternatiu als Neumann d’estat sòlid tipus TLM-103 o U-87), els més factibles són els Warm Audio WA47 i WA251 i el SE Electronics Gemini II. Si me’ls compro serà que tot em va molt bé, i només adquiriran tot el sentit si trobo on viure.

Mentre, he posat a la venda, via un amic, algunes coses que ja no he de menester, entre elles el Yamaha mm6.

Sis mesos sense estudi. Sis mesos. Amb la inestabilitat mental que comporta.

*****

Sobre guitarres, estic fent servir les dues Yamaha LL16ARE (versions de 6 i 12 cordes) amb Visitants (com per exemple el passat dia 16 de febrer a l’Ateneu Terrassenc, un concert solidari amb Bolivia que va ser triomfal) i la Fender Villager (que he fet modificar a guitarra passiva, amb pastilla piezo nova d’alta qualitat) a les ràdios.

La Guild acaba d’entrar en funcions a la rondalla. I hi funciona molt bé. També he fet passar a passiu el meu baix electroacústic Academy.

Tinc en projecte (quan tingui algun cèntim) canviar les pastilles de la meva Fender Stratocaster XII CIJ (voldria posar-hi unes Fender Custom Shop Texas Specials), de la meva Squier VM Jazzmaster (també pastilles Fender de la Custom Shop), de la meva Epiphone Wildkat (vull provar unes Gibson P-90) i del meu baix Höfner 500/1 Ignition (ni idea de què, però les que duu no tenen cap mena de vida).

I, això sí, Fender ha tret una nova sèrie mexicana, l’Alternate Reality, i tres dels seus cinc models són el que buscava fa tant de temps: Electric XII, Sixty-Six i Meteora. Però clar, han hagut d’esperar al meu pitjor any econòmic a treure-les. Així que m’hauré de mossegar els llavis i seguir pagant crèdits. (Una altra cosa és que la Powercaster i la Tenor Tele, encara que potencialment bones guitarres, no els hi han sortit gaire maques.)

*****

El nou disc, «Charleston Valentine Stone», segueix inacabat. Però li he fet una empenta brutal durant la Setmana Fanta. Quatre mescles acabades, dues en brut, i nou pistes base completes. A veure si ara al cap de setmana... I avui també he dedicat una estona, entre son i son, a mirar les lletres dels temes que falten. I faré correccions i substitucions. I, de moment, una de les dues havaneres ha donat pas a... «Down Down Blues»!

I porto des de mitjan gener anant a programes de ràdios municipals a promocionar l’inacabat «Charleston». I noto molt bones vibracions, tant dels tècnics com dels locutors. Falta veure quanta gent ho escolta, però també he notat un petit repunt en la gent que em vol agregar a Facebook.

Clar, la pregunta és: si realment agrado, com és que porto quinze anys sense difusió, mentre la ràdio catalana generalista avorreix a tothom que no sigui indepe i amb el gust a la sola de la sabata?

En fi, he decidit que, com sigui, aquest 2019 he de capgirar-ho tot i irrompre a la fi al radar del gran públic. I, de passada, motivar interès amb el meu primer llibre de fotografia. I acabar el llibre de relats, per a moure’l per editorials. Com sigui, he de trencar la barrera i entrar a l’elit, no per a ser el més maco, sinó per a denunciar un estat de coses i actuar efectivament per a que canvii.