Entrevistes 2013, 8.

El company Xavi Eruga ha respost amb celeritat les preguntes que li vaig plantejar fa tot just dos dies, i s'ho ha passat en gran responent-les (gràcies!). Jo el considero un dels millors lletristes de l'escena independent catalana. I no només això...

1. Potser el teu tret més característic son les històries amb què "amaneixes" les teves cançons. Com s'originen? Creus en la improvisació?

-Crec en una improvisació “treballada”. Potser no ho sembla, però hi ha molt treball de camp, diccionaris, enciclopèdies i Google. La idea primigènia és escriure sobre alguna cosa original d’una manera encara més original, però a la segona estrofa ja me’n he cansat i vaig girant, tombant, etcètera. Jo sóc un lletrista que hi afegeix música, així que intento fugir de tots els estereotips i confeccionar una lletra que em plagui, amanida d’humor (el meu, clar) sense repetir tornades, verbs ni mandangues. Les lletres de les meves cançons mai no estan acabades del tot, es dóna per finalitzada per poder-la cantar, però un punt a desgrat doncs segur que patina per alguna banda.

2. Quins són els teus autors literaris favorits? Algun d'ells és rellevant com a "influència" per a les teves lletres?

-Hi ha una primera i fonamental influencia que és el disc Alegria d’Antònia Font i les lletres del Joan Miquel Oliver tant d’aquest disc com posteriors, cosa que és ben evident. Autor literari preferit cap en especial.

3. De tu conec el "Jo que sé... es diuen tantes coses!" que vas treure l'any passat. Què en recordes, a nivell d'anècdotes a l'estudi?

-Com ens divertiem en temps de producció i gravació i que seriós va ser en temps de masterització.

4. I a nivell tècnic? Certament és un disc molt ben produït.

-Molt. La sort, o l’encert o el que sigui, va ser juntar uns productors novells amb un músic també novell que feia el primer disc. Sortien idees per les orelles i si haguès de canviar alguna cosa, potser el faria menys eclèctic…però té encant, penso! Els productors eren novells però veterans en el món de la música i sabien a qui trucar, això sí. 

5. Et planteges fer un nou àlbum aviat?

-Les cançons ja están fetes, serán 12 una altra vegada, que és la xifra que considero perfecta. Intentaré promocionar més estona el primer disc, però que n’hi haurà un segon és segur.

6. L'únic cop que t'he vist en concert va ser en format "acústic". Ho prefereixes a formats més sofisticats?

-Prefereixo el directe amb banda, m’aporta la llibertat de saber que no m’he de preocupar d’una gran part de l’espectacle. L’acústic apropa, clar, però el format banda et fa levitar com els monjos tibetans.

7. A què dónes més importància a l'hora d'encarar un directe?

-Doncs pot semblar una rucada, però el que em fa més por són els monòlegs que intento anar colant entre cançó i cançó. Més o menys tot està guionitzat i assajat menys algun monòleg on improviso i m’ho passo de conya, però amb l’incertesa de si sortiran bé o faran pena. Quan un monòleg surt bé, sóc Déu nostre senyor!

8. Com saps, aquest és el blog dels instruments. Tens algun somni al respecte? Pots esbravar-t'hi tant com vulguis.

-Sóc un instrumentista pèsim. Toco la guitarra doncs em trobo despullat a l’escenari si no la porto, però la idea és convertir-me en un Freddy Mercury en un parell d’anys.

9. Quan compons, a què li dónes més importància? Tens un "procés establert" per a compondre?

-Tinc un protocol com a lletrista que consisteix, suposo que com tothom, a escriure-la, retocar-la mil cops en períodes de temps cada vegada més llargs i no acabar d’estar content mai de la vida. Entenc la canço com un conjunt de frases autònomes, unes les trobo fabuloses, d’altres no tant. Quan milloro les que no ho eren tant, algunes fabuloses perden pes, etcètera. Quan faci una cançó on consideri que totes les frases són fabuloses, ja em podré morir (si ho penso amb fredor, no ho vull aconseguir mai de la vida. La cançó perfecta…quin fàstic).

10. A partir de la teva experiència, quins locals recomanaries per a actuar als nostres lectors?

-Locals on et tractin d’una manera magnífica sense cobrar, per descomptat La Goleta de Sant Feliu de Guíxols, i cobrant tant de bo pugui tornar una altra vegada a l’Heliogàbal de Gràcia.

11. Quina és la teva actitud davant d'internet? I de la música en suport físic?

-No s’hi pot fer res, Internet és l’eina sí o sí, i encara paro als Cash Converters a remenar vinils barats.

12. Seguint amb l'anterior: CD, mp3 o vinil?

-Vinil…però qui no té un móvil amb un mp3 funcional, pràctic i sempre a punt!

13. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

-A moltíssima. Per qüestions òbvies escolto els bandcamps/soundclouds de la gent que m’envolta i amb la que compartim il·lusions i treballs paral·lels. Incito tothom que em llegeixi a escoltar un mínim de cinc cops un disc sencer per començar a apreciar-lo…si després de cinc cops no agrada, ja el pot llençar a la claveguera, si li agrada ja formarà part de la seva biblioteca musical. No dono noms per no cagar-la, ara... Amsterdam collonuda! 

14. I qui destacaries de l'escena més "professional", també en aquests moments?

-Escolto, per aprendre i entendre, molta música en català. Ho faig d’una manera “professional” doncs és l’idioma que empro sempre. No puc deixar d’esmentar l’Albert Pla, el Pau Riba, el Joan Pons o el Joan Miquel Oliver, em semblen sensacionals.

15. Quins altres projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen" més, si n'hi ha algun?

-El projecte més immediat que tinc és quedar-me sense feina i haver-me de buscar la vida. I si em puc dedicar a la música en alguna de les seves variants, ho intentaré per fotut que estigui, i ho intentaré amb cançons noves i amb banda. 

16. Segur que m'he oblidat de preguntar-te alguna cosa molt important. Tens via lliure.

-Una entrevista d’allò més complet i, entre entrevistat i entrevistador…no passa sovint que es noti que s’ha escoltat amb deteniment el disc.

Gràcies i una abraçada.

Entrevistes 2013, 7.

Reprenem les entrevistes que m'he proposat fer aquest 2013 a tot de gent del panorama independent català, una reivindicació que faig de la feina ben feta. I avui ens arriba aquí el músic terrassenc Toni Ubach, fins fa poquíssim alma mater del (magnífic) grup Cabaret Misèria, i personatge carismàtic com pocs. Ha respost l'entrevista amb una sinceritat notable, i ens guarda alguna petita sorpresa pel futur...

1. Sempre has estat un amant del teatre. Què et va fer decidir a "fer el pas" i pujar a un escenari?

Més que un amant del teatre en diria un home de teatre. La meva vida professional sempre ha estat lligada als oficis del teatre: tècnic de llums, actor, músic, il·luminador… en una banda o altra de l'escenari però empre lligat a la foscor i les bambolines, així que el pas de pujar a l'escenari com a músic simplement va acabar arribant.

He de confessar que la música sempre ha estat la meva gran passió, però tot i que no ho sembli sóc força tímid amb aquestes coses i mai havia gosat posar-me al capdavant d'un projecte amb la meva proposta artística. El 2009 vaig tenir la sort de topar-me músics com en Juzz Ubach i en Dani Pino que als que admiro moltíssim i  ells em van fer creure en el que feia.

2. Com penses que va influir la teva part "d'actor" en l'enfocament de Cabaret Misèria?

La pròpia timidesa és la que m'impediria sortir a cantar segons quines cançons sense la màscara d'un personatge. A través d'ells tot és fàcil i molt més real. Però també la part de tècnic fan que aprofiti les eines que em poden donar el so, les llums o l'escenografia per treure partit de les cançons. Com en el teatre totes les feines sumen en una sola direcció.

3. Què en recordes, de la gravació d'"El senyor B, la vedette i les restes del naufragi"? Hi va haver, també, algun aspecte tècnic que en vulguis destacar?

Emocionalment va ser estrany, perquè excepte les bateries i baixos que els vàrem gravar a l'estudi 48v en un cap de setmana, la resta ho vem anar fent durant 9 mesos de mica en mica, sessió a sessió a casa meva. Així que el procés va ser com fer una catedral d'orfebreria. Mica en mica, anàvem posant petites peces que, amb el talent dels músics anàven encaixant meravellosament bé com per art de màgia. Va ser un procés molt màgic però amb una exigència molt gran pel que fa a paciència.

A nivell tècnic tenim el privilegi de tenir un tècnic com l'Aleix Soler, que és un home molt savi amb el so. Amb ell vem parlar molt i molt de com havíem de fer sonar aquest disc i teníem molt clar que amb els músics que teníem havíem de respectar escrupulosament les dinàmiques. Així que es tractava, per una banda mirar d enregistrar un so el màxim de fidel a l'instrument real i per altra banda ser molt i molt curosos amb les compresions.

Sabíem perfecament que, pel tipus de música que fem (amb moltes diferències dinàmiques i tímbriques en un mateix tema) ens donaria un disc que no seria fàcil de sentir. Un disc que s'hauria d'escoltar. Però ja tenim edat de fotre el que ens donava la gana de fer i així ho vem fer. El resultat (tot i que mai es dona per acabat un disc) va ser més que satisfactori!

4. Malauradament, el juliol passat el Cabaret Misèria fèieu la vostra última actuació. Hi ha alguna cosa que en pugui trascendir al públic? T'ho pregunto amb molt de tacte.

El Cabaret Misêria ha estat una cosa molt màgica per tots els que n'hem pres part. Amb el temps, ens començava a passar allò que passa quan no tens el temps suficient per dedicar a una projecte, que tot es fa més feixuc i s'arrefreda. I això no voliem que passés a un projecte com aquest, així que vaig decidir fer un XIM PUM final enlloc de veure'ns defallir. Tots hi van estar molt d'acord.

5. Un ocellet m'ha dit que just 48 hores després de la defunció del Cabaret va iniciar el seu camí un nou projecte teu. És molt indiscret si te'n demano algun detall?

De moment encara és indiscret, així que si m'ho permets em reservo el dret a no explicar res.

6. No voldria tancar aquest apartat sense recordar, ni que sigui breument, a La Fuga. Què te n'ha quedat més, amb el temps?

L'energia de l'adolescència. Les ganes de viure la vida. Les primeres ganes d'experimentar fora dels camins obvis de la música (encara que fos des del nostre innocent punt de vista). I sobretot l'ensenyança de la mort d'un amic íntim que tenia ganes de viure la vida. Això em va marcar per sempre perquè vaig entendre que m'havia de deixar de pamplines i començar a fer el que realment volia fer. Qualsevol altra cosa seria un insult a la vida!

7. Com saps, aquest és el blog dels instruments. Tens algun somni al respecte? Pots esbravar-t'hi tant com vulguis.

Uff sóc molt poligàmic en aquest aspecte i estic enamorat de moltes guitarres, amplis, pianos i coses…

Hi ha una Framus Diablo honey violin, que fa temps que em fa tilin però és molt cara i molt difícil de trobar en aquest país

També em fas força dentetes perquè sé que et veus a les nits amb una Rikembaker que ni te cuento…

Vaig darrera d'un ampli de vàlvules petit. Ja tinc prou edat per saber que no em cal tant volum i per tant em puc estalviar 15Kg de pes respecte al meu enèrgic però limitat Marshall valvestate!

Tinc ganes de començar a experimentar amb Pad's de sampler com el SPD-SX de roland…

Una tarja de so amb més entrades

Un previ de microfonia com Déu mana

etc etc etc

8. Quan compons, a què li dónes més importància? Tens un "procés establert" per a compondre?

No tinc ordre ni procés. Tinc una petita gravadora digital a casa on gravo petites idees que se m'acuden: un dia és una melodia de veu, un dia una idea de trompeta, un dia un ritme, un dia quatre acords amb la guitarra o el piano…

També tinc una llibreta i molts papers on vaig apuntant freses, arguments, pensaments…

Llavors un dia agafo la gravadora i començo a treballar sobre la idea que més em crida l'atenció. a partir d'aquí és qüestió de picar pedra…

9. A què dónes més importància a l'hora d'encarar un directe?

TOT. Com hem dit abans vinc del teatre. Si faig una interpretació musical espectacular, excel·lent però estic tiesso com un cagarro i sota la llum d'un fluorescent, el concert serà un desastre.

Miro de tenir cura de tot: música, interpretació, tan vocal com actoral, llums, relació entre els músics, amb la gent, objectes i atrezzo, vestuari… Altra cosa és que me'n surti!

10. A partir de la teva experiència, quins locals recomanaries per a actuar als nostres lectors?

Qualsevol sala a la que tracten bé a la gent (músics i públic) és una bona sala per anar a tocar.

Però per mi, un teatre és un teatre!

11. Quina és la teva actitud davant d'internet? I de la música en suport físic?

Sóc un romàntic, però visc al segle XXI. L'abast de la xarxa no té comparació, però l'emoció íntima del suport físic tampoc.

12. Seguint amb l'anterior: CD, mp3 o vinil?

Un CD amb envoltori de vinil, i amb un braç de tocadisc però làser! Seria artística i tècnicament meravellós!!!

13. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

Sense cap mena de dubte Notienefans. És el projecte en solitari d'en Dani Pino i és una proposta artística majúscula. És un home amb una sensibilitat musical fora del meu abast.

No descartaria però un tipus estrany i amb tendències musicalment suïcides com en Lluís Paloma. Els seus treballs no sé si estarien a la meva capçalera del llit però el seu procés de treball em sembla esplèndidament inversemblant avui en dia. Amagades enmig del bosc de les seves pistes d'audio pots arribar a trobar perles d'un valor incalculable!

14. I qui destacaries de l'escena més "professional", també en aquests moments?

Aquí em surt la vena clàssica i destacaria el gran retorn del mestre Bowie! M'encanta veure un monstre de la seva edat fent encara el que vol i quan vol i mantenint encara la capacitat de fer-me aixecar les celles i somriure. No massa gent de la seva quinta ho ha sabut fer. I n'hi ha de molt més joves que no ho han fet mai. Seguirem aprenent…

15. Quins altres projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen" més, si n'hi ha algun?

Una altra vegada indiscret. No pico…

16. Segur que m'he oblidat de preguntar-te alguna cosa molt important. Tens via lliure.

Potser, però deixar les coses a mitges ens assegura que encara no hem acabat. Així sempre hi podem tornar.

ISBN

Aquest vespre he anat al minihospital (altrament conegut com L'Hospitalet) a sentir un doble concert al Depósito Legal. Han obert uns vells coneguts d'aquest blog: Ran Ran Ran (i asseguro que en els minuts anteriors a entrar al local ens hem anat trobant els integrants d'una determinada atmosfera, més alguns de nous, i ha estat entranyable). Un concert prou bo, amb algun matís. Per la part bona, ha estat un concert de virtuosos -i aquí em refereixo a la tècnica instrumental- en què tant el frn com el Jordi Farreras han tocat coses molt difícils amb una precisió d'ametralladora. I han interpretat un repertori solvent. Per la part... no diré dolenta, però sí mitja, el que ha impedit que ara mateix estigués fent una crítica superlativa ha estat una certa disparitat estilística en el repertori, disparitat que li ha restat una mica de focus al resultat final. Simplement, Ran Ran Ran dubten entre passat i futur. I així, mentre algunes de les noves cançons aparentaven ser outtakes -de bona qualitat- de la època Tired Hippo (fins i tot han recuperat un exemple de "the real thing" amb "blood test", i ha estat un set molt més acústic i "back to the basics" que qualsevol altre que hagin fet aquest darrer any), "Gernació" i el final de concert han comptat amb electrònica progressiva i experimentació amb resultats excel·lents, el que m'ha fet pensar que Ran Ran Ran tenen un gran futur pel davant, però sempre que s'arrisquin i experimentin obertament, definint una nova identitat que és allà però que per alguna raó no acaba d'emergir del tot. Bé, d'aquí a dues setmanes hi ha una nova oportunitat de veure'ls en acció, i serà interessant veure cap a on van.

Quasi sense espai de transició, ens hem trobat al davant el cap de cartell, el músic gal·lès Joshua Caole, en aquest cas armat només amb una acústica Guild. En Joshua estava disponible degut a que fa tot just tres mesos que viu a Alacant, i pel que a mi respecta això és una sort. Ha interpretat un repertori introspectiu amb aires d'Americana (encara que ell no s'identifica en absolut amb el gènere), i la proposta funcionava, amb una atmosfera que ho unificava tot i que enganxava (únic punt discutible: quan ell intentava un forte amb la veu, aquesta li sonava una mica aspra). Ha resultat bastant divertit quan ell ha intentat comentar els temes, conscient que quasi no sap castellà però intentant donar-li una mica d'humor a tot (no el culpo, jo encara parlo molt pitjor l'anglès). Potser la meva favorita ha estat la tercera cançó, de la que no sé el títol. No coneixia el Joshua prèviament, així que per a mi ha estat tota una descoberta, que m'ha confirmat la meva teoria que la bona música, avui en dia, només s'escolta a locals petits i en concerts dels que t'assabentes pel mètode del boca-a-orella. I, ja posats, li he comprat els dos CD's que tenia a la venda: és un bon costum i t'evita haver de fer recerques complexes i sovint infructuoses per internet.

Els CD's? El més antic és un EP de quatre cançons titulat "Slow Hearts", gravat amb força dignitat el 2010. M'ha causat bona impressió. L'altre, "Moon Palace", és un àlbum de dotze cançons gravat l'any passat en un estudi de Cardiff. Bons temes, tot i que la producció, correcta però una mica maquetera, podia haver estat millor, i tapa una mica els matisos dels que molts dels temes es podien haver beneficiat. Curiosament, diria que només hi he sentit un tema en el format "de veu i guitarra" que tant ha funcionat al concert d'avui, i és una cosa que en Joshua podria provar en un futur disc (vaja, si arriba a llegir aquestes línies). A la resta de temes, el format és de guitarres, veu, baix i bateria. La veu en particular funciona bé: no vull dir que en Joshua sigui el proper Billy Eckstine, però com la majoria de bons cantants pop-rock, compon per a les seves limitacions i aconsegueix treure'ls-hi partit. No és en absolut un passavolant. Espero sentir a parlar d'ell en un futur que, pel que fa a mi, pot ser ben proper.

*****

Diumenge 1 de setembre de 2013:

"300 anys" és al #33 de TourDates! Així, com per art de màgia. Iupiii!!! http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/01-sep-2013

Diumenge 8 de setembre de 2013:

"300 anys" és al #38 de Tourdates. Que hi aguanti una setmaneta més depèn de què l'escolteu des d'aquí: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/08-sep-2013 Vosaltres podeu!!!

*****

Cap avenç en els discos. No acabo de relaxar-me. L'avenç més significatiu és que, a excepció de la coral, he decidit posar fi a la meva carrera de cantant clàssic perquè ha estat una pèrdua de temps monumental, per a no arribar a res. Sí, el meu lloc és l'estudi. I punt.

A més, certa discussió, l'altre dia, arran d'un comentari meu a Facebook en què defensava el meu punt de vista que la música era física del so, etc., i que les "emocions" no hi pintaven res, m'ha convençut que al Conservatori no se m'hi ha perdut res i que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Per tant, toca segar cadenes i esmolar ben bé les eines, que s'avora l'hora d'innovar...

*****

La Via Catalana (FGC)? 1) La cadena com a tal va ser divertida i tot: estava envoltat de gent simpàtica, un cor terrassenc va cantar-nos algunes cançons, passaven helicòpters de tot pelatge, i jo anava seguint CatRàdio amb un minirreceptor que m'havia comprat la tarda abans (per al registre: Tram 90, a 1 Km. d'El "Panelló"); 2) Els viatges amb bus van ser una mica tediosos -especialment una estona que va sonar un disc de rock català amb totes les cançons que tant m'havien avorrit sobre 1989-90 i que van aconseguir que durant 15 anys li girés l'esquena a la música del país-; i 3) sempre em recordaré d'un matrimoni de gabatxos "bordes" que em van importunar i posar en una situació tensíssima, simplement perquè se'ls va fotre al cap que una cadira que jo havia agafat per a poder dinar en un racó la volien per a ells (i, de passada, van aconseguir que jo em sentís radicalment a favor de la independència de la Catalunya Nord respecte de França, simplement per a no haver d'aguantar mai més escenes com aquella per part d'impresentables com aquells).

La granota submarina

Començo comentant breument el darrer àlbum de la ELO (o de Jeff Lynne passant per la ELO, tampoc no fa gaire diferència), "Zoom", de 2001. Que m'agrada força. Sona a ELO tal com la recordem de discos com "A New World Record" (1976) o "Out Of The Blue" (1977). Si sou fans, us agradarà. Una altra cosa és si afegeix res de nou al que ja sabíem, i potser per això és un disc força desconegut que en el seu moment va passar molt desapercebut. Un disc pels ja convençuts, però també un final de carrera molt més interessant que aquell "Balance Of Power" de 1986 (que només he escoltat molt fragmentàriament, però que sonava sosso).

*****

D'una qualitat molt diferent és un disc que fa un temps em vaig comprar en una botiga de segona mà, i que en algun moment d'aquest mes he agafat de nou de l'estanteria, només per a tornar a quedar decebut. Bé, intentaré no anar "a saco Paco", però és cert que podem aprendre del fiasco. I reconec que tenia una certa idea de què comprava quan el vaig adquirir (i per això el vaig comprar baratet). El disc, un dels pocs discos descaradament comercialots que tinc a la fonoteca, és "Twisted Angel", de LeAnn Rimes (2002). Què falla? Almenys la seva veu no, ella és bona cantant i té bona oïda a l'hora de cantar (cosa que demostra a la seva única gravació realment bona, una versió "a capella" de l'himne "Amazing Grace" que recomano). Però sí l'envoltori. I això que, quasi per primer cop, no la produeix el seu pare (que no em convenç gaire com a productor, pel so fred que obtenia). Ella va ser la productora executiva d'aquest disc, amb Desmond Child ocupant-se de la part tècnica. El resultat, onze anys després, sona terriblement vell malgrat ser un producte digital i altament tecnològic. I és, per a mi, un exemple clar de com no produir un disc (bé, apart dels seus discos anteriors). M'explico: els dos problemes són que: 1) el disc es va produir seguint el "trend" de l'època de demostrar acústicament la gran quantitat de mitjans presents a l'estudi, encara que no fessin falta per a cada cançó en concret: hi ha tota mena de samples, efectes, veus en multipista, pistes i pistes d'instruments, noise gates operats via MIDI, alguna aplicació puntual d'autotune... Uns mitjans de luxe que, usats de manera enfocada, podien haver donat peu a un gran àlbum, però aquí hi ha l'altre problema: 2) que les cançons van ser compostes exclusivament pensant en colar-les a radiofórmules i a la MTV, per tant en termes durs de mercat, i que tot l'enfocament va ser plantejat com una operació per a convertir la LeAnn en la nova noia sexy del pop, intent enfonsat precisament perquè un material així compost donava lloc a un disc dramàticament inconsistent, des d'un tema escoltable però amb lletra estranya com és "Love Is An Army" fins a temes com "Tic Toc" o "Review My Kisses" que només es poden descriure com a fallits i pràcticament inescoltables. Clar, les crítiques van ser demencials. Pel que tinc entès, després ho ha fet almenys una mica millor. Però reconec que, vistos els precedents, no m'he preocupat excessivament de seguir els seus moviments posteriors (alguna cançó o altra he sentit... un cop).

*****

I, precisament, aprofito per a dir per què no em convenç l'autotune (que, per a qui no estigui molt "en l'all" de la tecnologia de gravació, aclareixo que és un efecte -disponible en rack físic i en format plug-in informàtic- que corregeix automàticament l'afinació d'un so monofònic, en principi una veu humana). Per una banda, perquè fa que les veus sonin enllaunades: se suposa que una veu humana mai no té una afinació tan perfecta i que a més això forma part de la seva calidesa. Per l'altra, perquè resulta que des que l'enginyer de gravació de la Madonna va descobrir que un ajust molt radical de l'efecte donava lloc a veus robòtiques similars a les "veus de vocoder" de finals dels 1970, l'Indústria ha abusat de l'efecte en infinitat de cançons per a les radiofórmules, especialment perquè emmascara el mal cant de manera molt efectiva, i això l'Indústria ho ha entès com una barra lliure per a fitxar noves estrelles fixant-se només en la seva joventut i el seu aspecte físic: la veu i el talent estrictament musical han passat definitivament a l'últim lloc. És potser l'aspecte que més ha contribuït a que la música comercial d'aquesta darrera dècada llarga sigui tan inescoltable. I aquí reivindico el poder d'una bona veu que no necessiti d'aquesta mena d'argúcies. Fins i tot prefereixo deixar alguna petita imperfecció a les meves gravacions vocals, no per deixadesa sinó per a que la gent s'adoni que la meva veu no està processada pel que fa a l'afinació (potser sí d'alguna altra manera, però aquí estic disposat a provar de no processar-la en absolut, com de fet he fet a la demo-en-progrés dels Visitants).

*****

"Immortal Love, Forever Full" ha sortit ja del chart de TourDates, després que la setmana passada arribés a un discret lloc #34 (http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/18-aug-2013). Definitivament, "Himnes" no s'enlaira. A veure què puc fer a continuació.

*****

I, per acabar, torno a repetir el patró dels darrers posts, parlant dels mínims avenços que he fet en un agost inusualment poc actiu (necessito un descans). La novetat, per mínima que sigui, és que la matinada de diumenge vaig reorganitzar el llistat de títols... del "Santuari"! La idea és anar treballant les lletres a la mínima que trobi una estona. M'he adonat que alguns temes que tenia apuntats ja els he inclòs al "1964" i al "1980", i a la vegada tenia força idees apuntades en una llista. Amb aixó he arribat a la següent llista de títols, que considero definitiva (base – títol):

1. Mr. Far Away - A Jeff Tweedy

2. Himne ERC fallat - Elvis Preisler

3. Rockin'1 - Els màrtirs de Chicago

4. Studebacker - Les portes suicides

5. Parking - Cygnus X-1

6. Guitarrera - My Way Killings

7. Missa en Mi - Tatra 97

8. Pista base unificada - Audiòfil i les vaques viables

9. Scotland/Grace - Haight/Ashbury

10. Country & Western - A Jay Farrar

11. Armènia - En el fred de la matinada

12. Song of Norway - Quarters Generals

13. No se sap - Dirigible F-73

14. Wizard Saxos - ABBA

15. Strong - Windshear

16. Britannic - No serem enterrats a Arlington

17. London Pad - Sdryb

18. 1975 - Nothammer

19. Enigmance - Unsafe At Any Speed

20. Heard Piano/Drone Four - Vigilància sobre un mur

21. Ice Is Nice – ENIGMA

Tots ells duen associat un tema que en alguns casos és explícit en el títol, mentre que en d'altres té una relació més vaga. No l'especifico perquè vull tenir un mínim marge de maniobra si algun tema se'm resistís massa, recordem que no sóc un gran lletrista. Però ara almenys puc començar a treballar.

Tot i que no sé quan podré començar a gravar veus. Només dir que ja he anunciat a tota trompeta que en algun moment entre desembre i gener deixaré la coral. Faig massa coses i m'he de reorganitzar.

Repàs d'un principi d'agost

"Immortal Love, Forever Full" està aquesta setmana al #27 de TourDates. Ha perdut una mica. M'alegra que hi sigui encara, però és com si no hi pogués tenir un èxit. No sé si és alguna cosa que he fet malament o si és que he fet un treball fora de temps, en passat o en futur. De totes maneres, si us agrada, passeu-vos per http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/11-aug-2013 i escolteu-la, em fareu molt favor.

*****

Setmana passada regant les plantes dels meus germans per les tardes. A la nit intento tirar endavant coses, amb més o menys èxit (per exemple, ahir vaig mesclar quatre temes de la demo de Visitants, tot i que només dues d'aquestes mescles són definitives). Intento compondre, també, tot i que no acabo d'articular prou les idees que tinc. Pensava que aquest 2013 seria molt més actiu i feliç musicalment. Almenys, qui m'hagi anat seguint per aquí sabrà que ja tinc les lletres per a dos dels tres àlbums que tinc encara pendents, el "1964" i el "1980" (no sé si començar les del "Santuari"). Ho reconec, m'agradaria sortir-me de tot, no pujar mai més a un escenari, tancar-me a l'estudi i, a la fi, treballar sense obstacles. Sóc compositor, no intèrpret.

*****

Almenys, m'adono que "Information About The Trinity", el poema (no) meu que vaig el·laborar fa unes setmanes per la tècnica de "plagis controlats" (única vegada que la faré servir: normalment em preocupo molt de fer servir només idees meves), ha canviat completament totes les meves perspectives: el "collage" de fragments de frases de la Wikipedia en anglès conté tal quantitat d'imatges en cascada que realment penso en intentar igualar-ho amb un escrit original meu. És molt més que simplement treure OVNIS a cada poema. I vull, de passada, tornar a escriure poemes i defensar la meva visió sobre aquest camp de la literatura. (Això sí, he d'agafar l'hàbit de llegir, a l'escola em van associar tan efectivament lectura amb treball que sempre he llegit en tensió, i de fet en set anys només m'he llegit una novel·la -"La casa cantonera", de l'amiga Sílvia Alcàntara, de qui voldria llegir "Olor de colònia"-).

*****

I em sembla que ho tinc magre per obtenir el mòdul de Hammond. No voldria fallar just aquí, a l'últim element per a tenir complet l'estudi, i no especialment car en si mateix. Me'n depèn almenys un projecte.

Dia trist

Abans de res, comentar l'assassinat, aquesta passada matinada, del Weichafe mapuche Rodrigo Melinao Likan. Ha aparegut en un prat amb dos trets de bala. Com us podeu suposar, la zona està fortament militaritzada, pel que està molt clar qui ha comès el crim, segur perquè té l'estat xilè a darrera recolzant-lo per a que no hagi de pagar cap pena. A hores d'ara tots els presos polítics mapuche s'han solidaritzat en protesta per l'assassinat d'en Rodrigo. I el més trist és que l'enterrament de les despulles ha acabat enmig d'una persecució policial. Ja no respecten ni els morts. En tot cas, no està de més recordar que l'estat xilè està en mobilització permanent contra els mapuches (fins i tot els nens poden rebre atacs, i les comunitats mapuche viuen en el terror permanent d'un estat policial), i que el genocidi dels nadius americans continua encara avui.

*****

Clar, tenia previst posar el que diré a continuació, però ara ho faig amb cert regust de boca per un dia trist. "Immortal Love, Forever Full", d'"Himnes", ha baixat una mica al #23 de TourDates. Crec que no acabarà d'arrencar. Oblidem-ho. http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/04-aug-2013

*****

"Se suposa que he acabat les lletres del '1980', però no n'estic prou segur. Que se m'hagin resistit no és bon senyal." Això ho vaig escriure l'1 d'agost de 2013, a prop de les 5 de la matinada. I a algú (no tinc apuntat a qui) li vaig escriure: "estic treballant en dos àlbums a la vegada, dels tres que tinc encallats. Agost és l'únic mes de l'any en què puc treballar en pau. T'admeto que somnio en el dia en què em pugui tancar definitivament a l'estudi, no pujar mai més a un escenari, i treure tres o quatre discos l'any sense esforç, sempre innovant." De fet, aquest agost no l'estic aprofitant degut a horaris partits per gat i plantes de la familia. Ho odio.

El que ens duu al següent llistat de títols definitius i temàtiques pel "1980":

1. Times New Roman - Viena

2. Subluna Park – (res en concret)

3. Axateia – Noia al cementiri

4. Binarium 70 Ophiuchi - Bakunin

5. Challenger – Explosió Challenger, 1986

6. I Am Trying To Crash Your Car - Solidarność

7. The See And See Machine - Magatzem

8. Automatic Night – (res en concret)

9. All You Need Is Glub – Ciutat fantasma d'Ordos, Xina

10. Three Mile Island – Three Mile Island, 1979

11. L'efecte Bérégovoy – Suïcidi polític francès, 1993

12. Llibertat crònica – Avió de Soluch

13. Gamma Cephei – ZX Spectrum

14. Edimburg (Piobaireachd) – Catàstrofe psicodèlica a Edimburg

15. General Belgrano – (Malvines) torpedinament, 1982

16. Rates sobre ADN – Experimentació amb animals

En conjunt, lletres una mica inferiors a les del "1964". Però m'ha costat prou arribar fins aquí, així que les defenso. Només falta saber si seran enteses correctament. N'hi haurà alguna de polèmica, aviso.

*****

El passat 4 agost vaig tornar a passar-me per Manresa per a gravar cinc demos més per a Eight Anunnakis. Si el 26 de juliol jo havia portat la veu cantant, aquesta vegada va ser el Huss el que va tenir les idees. Va ser extenuant, però van sortir idees. Això sí, a la nit vaig anar a dormir molt, molt d'hora. I no he de deixar d'apuntar que pel que es veu ja hi ha gent a tot l'estat que està esperant aquest treball (ep! Que encara l'hem de gravar de debò!). Bé, espero estar a l'alçada i no bloquejar-me. Almenys puc dir que el gravarem a l'Unitat Mòbil. La propera entrada, més ressenyes de discos.

Changes

"Immortal Love, Forever Full", d'"Himnes", ha arribat al #19 de l'Unsigned Chart de TourDates! http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/28-jul-2013. És una bona notícia, sobretot perquè la setmana passada havia baixat dos punts fins al lloc 31. I també és una bona noticia perquè aquí a Catalunya el disc no ha estat precisament un èxit de masses. L'única incògnita: podrà millorar-ho la setmana que vé?

*****

Llegint el post de fa dues setmanes sobre el "1980" em sorprenc de com ha canviat el concepte en aquest temps: Philip Glass i Steve Reich surten del disc per la porta petita, en no haver-los pogut dedicar més que unes lletres força mediocres (com també va ser el cas encara més desastrós de Karl Marx, Mijail Bakunin i el Subcomandante Marcos, a qui en algun cas no vaig aconseguir dedicar res més que un esbós); a canvi, he pogut acabar -amb molt esforç- les lletres sobre el Challenger, Three Mile Island i el vaixell General Belgrano, tot i que especialment aquesta última resultarà polèmica; i l'experimentalisme sembla confinat de moment a "Automatic Night" i "Subluna Park" perquè com a seqüeles admeses d'"Automatic Day" no semblaven admetre cap altre tractament que textos no massa concrets. Almenys, la següent llista revela una part positiva en tot aquest afer: de les 16 cançons del disc, 10 compten ja amb una lletra definitiva. Encara que no acabo de poder dir quan acabaré la feina. Agost, vine!

Yupiiii!!! - Times New Roman*

TechnoPiece - Subluna Park*

Celtic - Axateia*

Grrr iuju - Binarium 70 Ophiuchi

Andorra Piano - Challenger*

Barret - I Am Trying To Crash Your Car

Gafas - The See And See Machine

King Kong - Automatic Night*

Glass So Fast - All You Need Is Glub

Aung - Three Mile Island*

Korg Float - L'efecte Bérégovoy*

Middleeat - Llibertat crònica

Moogie Moogie - Gamma Cephei

Wawel-gaita - Edimburg (Piobaireachd)*

Monroe - General Belgrano*

Jazzy - Rates sobre ADN*

(* Lletra acabada)

*****

Finalment, apuntar ràpid que amb Le Clotêt Avec Garcés acabem de muntar grup, Eight Anunnakis, amb l'objectiu de gravar i portar al directe cinc cançons que vam apuntar en demo el passat divendres 26. Falta gravar-les bé, però la cosa té potencial...

Lyrics

Mireu el #29! http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/14-jul-2013 :)

*****

La passada matinada ha estat relativament productiva pel que fa a lletres pel “1980”. He hagut de replantejar moltes dels conceptes sobre els que volia muntar el disc en aquest apartat. El cert és que quedarà poc sobre aquella dècada. També, poca política: Marx, Bakunin i el Subcomandante Marcos seràn represos en un futur, però el cert és que els he de llegir més, perquè de moment el que porto escrit és un desastre com un piano. Intentaré mantenir el Challenger, Three Mile Island i el General Belgrano, però especialment amb aquesta darrera estic encalladíssim. A canvi, els meus mestres Philip Glass i Steve Reich entren al disc per la porta gran, i almenys aquí tinc prou mastegat el tema com per poder escriure amb certa soltura. Miraré si puc parlar de la disputa Jay Farrar/Jeff Tweedy que tan ocupat em manté darrerament, espero que amb prou respecte per les dues parts. Però el millor ben bé pot ser que aquesta mateixa matinada he començat a escriure lletres més lliures, no subjectes a un tema concret o, també, mirant de no abordar-lo en plan pamfletari. I la cosa guanya per punts. Aquest pot ser, de fet, el major avenç de l'àlbum: l'abstracció i l'escriptura experimental basada en inventar algoritmes o associar idees. De moment, la llista de temes està així:

Yupiiii!!! - Times New Roman

TechnoPiece - Subluna Park *

Celtic - Axateia *

Grrr iuju - Philip Glass, em sembla

Andorra Piano -  Challenger

Barret - I Am Trying To Crash Your Car

Gafas - The See And See Machine

King Kong - Automatic Night *

Glass So Fast - All You Need Is Glub

Aung -  Three Mile Island

Korg Float - L'efecte Bérégovoy *

Middleeat - Llibertat crònica

Moogie Moogie - Steve Reich

Wawel-gaita - Edimburg (Piobaireachd)

Monroe - General Belgrano

Jazzy - Rates sobre ADN *

(* Lletra acabada)

Mentre, penso en com acabar de donar-li el punt a “Automatic Night”, perquè li falta un overdub, però no acabo de veure amb quin so. De moment sona una mica pitjor que la resta de l'àlbum, una cosa no gens bona en un possible single. El que tinc clar és que a “Llibertat crònica” hi afegiré un solo amb la Casio MG 510. Efectivament: so elèctric i so MIDI sintetitzat simultàniament, i amb un instrument autèntic dels 1980. També vull provar el pedal Ravish Sitar a “The See And See Machine”, i miraria de recuperar el Metal Zone en algun lloc. No crec que faci gran cosa més amb guitarra: és un disc per a sonar sintetitzat.

*****

Just uns minuts després d'escriure la resta d'aquest post, descobreixo que Steve Reich ha estrenat fa poc una nova peça, "Radio Rewrite", basada en temes de Radiohead. No té molt bones crítiques, però reconec que estic intrigat. Espero que aviat surti en CD.

*****

No he pogut finançar el Hammond XK-1, que ja dono per perdut perquè el deixen de fabricar (i el substitut és més car, o hauria d'anar a per un caríssim XK-3 que no em puc permetre). Fins i tot el Ferrofish B4000+ és massa car per a mi si l'he de pagar al comptat. No sé què fer, però aparentment toca deixar-ho estar i tirar de VST com pugui, encara que no sigui el més adequat.

Ends...

Fa poques hores s'ha esdevingut un concert molt especial dels Cabaret Misèria. Especial per la seva qualitat... i perquè era l'últim. Sí, els Cabaret Misèria pleguen, després de quatre anys. No han trascendit els motius, tot i que sembla que ho deixen en el punt just per a poder oferir, encara, un concert com el d'avui. Han començat suavets, però ha estat una sensació enganyosa perquè al cap de pocs minuts han començat a créixer, a créixer i a créixer. El públic, força interessant (entre els assistents hi havia el Rubèn Martínez, el Joan Soler del CEHT, el Nebridi Aròztegui i la Montse Saludes), ha vitorejat el grup durant l'hora i mitja que ha durat el concert. I el Toni Ubach ha tornat a ser l'actor nat, combinant diferents registres amb l'enorme varietat estilística del repertori del grup. Al final, un brindis amb cava amb tothom que era present al pati del Bau House, amb la nit caient.

I punt i final dels Cabaret Misèria. Han estat el millor grup de la ciutat. La classe personificada. Els trobarem a faltar.

Almenys l'ocasió m'ha servit també per a parlar in extenso amb el Joan Soler com no fèiem en anys. La vida ens ha dut per camins molt diferents (ell treballa ara a l'AHC i està establint un prestigi com a expert en diplomàtica -res a veure amb diplomàcia: és l'estudi dels documents i la seva validesa tant jurídica com testimonial, ho dic bé?-), però sabem que sempre serem allà si un dia ens necessitem, i ell és el responsable que jo porti tants anys fent ressenyes per a la revista TERME (espero no decebre'l mai amb la meva tasca, que a més és molt important per a mi, tant en si mateixa com perquè és potser la tasca no musical més important que faig a nivell de ciutat).

(Me n'oblidava! La foto és d'en Rubèn Martínez).

*****

Dijous passat, per la seva part, la Massa Coral també vam fer un concert que, en aquest cas, no era en absolut la fi de la coral, però sí que era la fi d'una etapa molt interessant del nostre periple: la d'en Reinaldo Osorio com a director de la coral. Ell ens ha donat un segell distintiu entre les corals de Terrassa a base de fer-nos cantar un repertori variat de músiques del món que ningú més no estava fent aquí, i ens ha dirigit bé tot aquest temps. De fet, el concert (a l'església de Sant Martí a Viladecavalls) va tenir un èxit apoteòsic (alguns ens van dir que havia estat el nostre millor concert en tota aquesta etapa), i reconec que la meva sensació interna és que, cosa rara en un concert clàssic, vaig tenir la sensació que allò no era temps perdut, que realment havíem emès missatges nous i que la gent els havia acollit amb entusiasme. Com ha de ser.

L'endemà vam sopar tots junts al Filigranes i vam acabar cantant. El marxa a Veneçuela amb una cartera nova plena de partitures. També amb un pdf a l'ordinador: el del Requiem, que li vaig demanar que ensenyés a qui vulgués un cop a Veneçuela. Bona sort, Reinaldo, et recordarem bé.

Almenys hem trobat un possible nou director, a qui la junta ha demanat que mantingués aquest so distintiu per a la coral. De cors que canten "El cavaller enamorat" ja n'hi ha de sobres, no cal perdre-hi el temps. Tot i que sembla que un concert que es farà com a intermig entre directors es farà amb aquest repertori tan repetit, i no em fa ni punyetera gràcia. Cosa de qui ens l'ha encarregat, que fa anys que fa sempre el mateix.

*****

Excepte un parell de detalls de sincronització de pistes que miraré de fer avui a la tarda, es pot dir que el Marc Casulleras i jo tenim ja muntat els nostres multipistes de la demo de Visitants. Ara falta decidir si volem fer una mescla única o si provem de fer concurs de mescles i a veure quina surt millor. Bé, queda un punt pendent: el de gravar la versió definitiva d'"A Church Is Burning", tema d'estudi que de moment només existeix com una demo força imperfecta. Si ens surt bé, seria la novetat del disc. La resta són rearranjaments rock d'antics temes meus, i la idea original era fer una gravació "barebones" per a ensenyar als propietaris de locals on anéssim a tocar (clar, els originals no tenen res a veure amb el que fa el grup en directe). Però espero que arribarà a ser alguna cosa més, dintre de no ser tant Lluís Paloma com Els Visitants en conjunt. I aquí rau la seva vàlua.

Volts, Twelves & the B3.

Novetats en la meva cerca de discos de Son Volt! Me n'han arribat tres quasi de cop. Ha valgut la pena. D'ells parlaré ara, en la primera meitat d'aquest post.

L'últim que m'ha arribat, tot i que el que més esperava, és l'ansiat "Honky Tonk" (2013, recentíssim), un disc de "country seriós" que és dels més enfocats que ha fet mai Jay Farrar. Comença amb un temazo: "Hearts and Minds", una de les millors mostres de country tradicionalista que es pugui concebre, amb tots els matisos que es podien esperar d'un tan gran coneixedor del tema com és en Jay Farrar. "Brick Walls" és més suau, potser un tema més potent hagués anat bé aquí. El disc oscil·la entre aquests dos punts, amb encerts com la potent "Barricades", les grans balades "Down the Highway" i "Angel of the Blues" o temes-amb-declaració-d'intencions com "Bakersfield", que ja només pel títol explica bé què ha volgut fer en Jay en aquest disc. En conjunt el disc és una mica més suau que l'anterior "American Central Dust" (2009: mireu http://lluispaloma.blogspot.com.es/2012/12/harpsichords-summer-pizza.html), però que quedi clar: "Honky Tonk" és un bon disc, exemplificador de com s'ha girat la truita en la vella disputa entre en Jay i en Jeff Tweedy, i una lliçó de mestre sobre el (bon) country tradicional. Recomanació absoluta.

"Wide Swing Tremolo" (1998) és el tercer i últim àlbum de la pimera etapa de Son Volt. "Straightface", el tema que obre potentment el disc, és tan potent com qualsevol cosa en els discos dels Stones d'entre 1968 i 1972. "Driving the View" està més en el motlle de "Trace", el seu llegendari primer disc (llegenda justificada, és màgic), i és un country-rock suau i ben travat. El disc es mourà entre aquestes dues sonoritats, amb temes com "Strands", "Death Man's Clothes", "Chanty" o "Question". És un disc una mica més irregular que "Trace" (1995) on en Jay comença a intentar buscar noves vies, de moment sense allunyar-se massa estona d'allò que ja tenia dit, però encara amb un nivell general força bo. Tot i que en Jay podia posar-se més experimental. I és el que anava a fer, per al millor i per al pitjor. Tot i que de moment l'únic signe del que vindria és la tercera pista, "Jodel", un breu farciment per a arpa de blues i delay que no necessàriament beneficia el disc.

El "no tan bo" del trio d'avui és "Terroir Blues", de 2003, un dels discos independents de Jay Farrar en solitari en què aquest va buscar una nova direcció, sense adonar-se que hi havia una cosa que ja feia molt bé. I de fet, en aquest disc és quan fa aquesta cosa que obté els millors resultats, temes com "No Rolling Back" I i II, "California" o "Hard Is The Fall" II. Doncs sí, hi ha primeres i segones parts de temes! En realitat, el problema és de producció: alguns temes potencialment bons no estan correctament gravats o mesclats (l'estranyíssima mescla de "Hard Is The Fall" I n'és el millor exemple: una muralla de delays curts que xoca amb el tema de base), i hi ha un element prescindible en el seqüenciat del disc final: els sis "Space Junks" que van apareixent cada x temps i que no són més que sons a l'inrevés gravats molt ràpidament (aquí reconec que al "petit complot" que vam gravar junt amb Tired Hippo fa tres anys hi havia uns "bits" que també apareixien cada dos temes, però són defensables perquè semblaven estructurar el disc, enlloc d'interrompre'l). Què és, per tant, "Terroir Blues"? Un experiment, amb tota la càrrega d'aventura, risc i possible inconsistència que tot experiment comporta. Almenys, aquí i allà es comencen a sentir els sons que, segons sé, floririen a partir de "Okemah and the Melody of Riot" (2005), i que jo he pogut sentir en tota la seva glòria a "American Central Dust". El qual vol dir que continua valent la pena intentar escoltar aquest disc. Suposo que si hi ha un problema és comparatiu: el 2003, Wilco estaven entre els seus dos millors discos, i semblaven haver agafat tanta distància de Jay Farrar que molta gent es va perdre discos com aquest "Terroir Blues" i els que van seguir; va ser un moment en què l'escenari contrari (un Jeff Tweedy definitivament desenfocat mentre en Jay fa futurs clàssics -diguin el que diguin els crítics-) semblava simplement impossible. Així que fans desencantats de Wilco com jo estem descobrint a Jay Farrar amb força anys de retard. Però l'estem descobrint, per sort. Recomano l'experiència.

*****

Ahir, divendres 5 de juliol de 2013, em va arribar el triple CD de la "versió Virgin" de "Music In 12 Parts" de Philip Glass, publicada íntegra fa 24 anys i que fins ara m'havia estat impossible de localitzar. I me l'he escoltat tot en una sola sentada (bé, he parat 20 minuts entre els CDs 1 i 2 per a sopar ràpidament). Per a ubicar-vos: la primavera de 1990 un noi de qui no recordo el nom em va passar la seva còpia en vinil de 1975 de les dues primeres parts. Vinil que va passar a ser una peça indispensable de la meva formació com a compositor (me'l vaig copiar en casette, i cap a 1993 l'havia escoltat unes 750 vegades). Clar, desseguida vaig voler escoltar les altres deu parts, que no podia localitzar enlloc, i de fet recordo diverses trucades a Catalunya Música per a intentar que posessin alguna de les parts en el programa de peticions dels oients dels dissabtes. Va ser una situació molt frustrant que va durar fins a 1997, quan de sobte vaig localitzar a Discos Castelló un CD triple amb tota l'obra, CD que em vaig endur inmediatament (pagant, clar!). I arribant a casa me'l vaig escoltar tot seguit. A la fi tenia aquesta obra mestra en CD... només que no era la mateixa gravació: era la versió Nonesuch, gravada el 1993 i publicada el 1996. I especialment la primera part sonava molt diferent, bonica en si mateixa, perfecta tècnicament, però diferent. I sempre m'havia quedat aquella cosa de no poder localitzar la gravació original. Fins ara. Fa pocs dies la vaig veure, nova, a Discogs, i em vaig decidir a fer el pas (internet és gran).

Que què tal sona? Per situar-nos, les primeres sis parts van ser gravades el maig de 1975 als Greene Street Studios de NYC, mentre que les altres sis ho van ser a The Living Room, NYC, el desembre de 1987. Tot en analògic, pel que es desprèn dels crèdits. Una conseqüència d'això és que el paper de soprano va recaure en dues cantants d'estils contrastats (Joan LaBarbara el 1975, amb una veu plana molt adequada a la música, i Dora Ohrenstein el 1987, més "diva"), i que en Philip Glass només toca a les gravacions de 1975. Gravacions que constitueixen un document únic: una obra mestra ha estat acabada tot just fa un any, i el Philip Glass Ensemble es reuneix en un estudi analògic molt bàsic per a gravar, de moment, el que els diners permeten. Toquen les parts senceres, amb molta de l'acció ocorrent en rigorós directe, potser amb algun editatge aquí i allà, tot molt primitiu. Soprano, flautes travesseres, saxos, i Farfisas Mini Compact al vent. La major diferència és en l'arranjament de la primera part, sense soprano, amb un so més tosc i primitiu, però amb els orgues prou clars com per a poder treure'ls d'oïda i així aprendre com està construït aquest moviment. De tot el conjunt, les parts 3, 5 i 7 són les que sonen més diferents respecte de la molt més difosa gravació Nonesuch. La resta sona força similar, i especialment el tercer CD seria pràcticament intercanviable. El so de les gravacions de 1987 és força bo, quasi al nivell de la gravació de 1993. Les gravacions de 1975 sonen menys transparents, i aquí hem de fer esment d'un detall subtil però molt important: aquestes gravacions van ser remesclades pel Kurt Munkacsi a The Living Room el 1987-88, treient una mica d'èmfasi als Farfisas en favor dels instruments de vent, i els baixos de les gravacions originals van ser jutjats no prou bons i es va afegir una pista extra tocada amb un sintetitzador molt "anys 80" doblant aquella part, el que no seria tan greu si el so triat no sonés tan poc a 1975 (de fet, qui hagi sentit l'LP de 1975 s'adonarà que la nova pista es fot d'hòsties amb la resta de la gravació). El resultat conjunt és, malgrat tot, interessant, i el so més imperfecte d'aquesta primera versió de la peça és també més íntegre, més radical, que el de la versió de 1993, més polida i regular però també més "comfortable". El resultat final és de taules, i jo recomano intentar fer-se amb les dues versions per poc que sigui possible (cert que la versió Virgin ha circulat poquíssim i porta molts anys descatalogada, un fet que no sabem si Orange Mountain corregirà, en tenir en catàleg una versió en directe que pel poc que n'he pogut sentir segueix força la lletra i l'esperit de la versió Nonesuch).

Un apunt final sobre el tema: en els CDs de Virgin i de Nonesuch el seqüenciat és idèntic, amb una part per pista a excepció de la part 5, que comença al final del CD 1 i segueix al CD 2. Però a l'LP de 1975 el seqüenciat de les dues primeres parts és diferent: cara 1, part 1 sencera i inici de la part 2 fins que a les poques variacions s'accelera; cara 2, resta de la part 2 sense cap anticipació de la part 3. Les mescles sonen diferents entre elles, segurament per haver estat mesclades en dies diferents (al CD 1 Virgin, la part 2 sona seguida i amb un so homogeni, el que vol dir que el multipista de base per a la part 2 de 1975 segurament seria un de sol, editat a conveniència). Finalment, fer esment de la portada de Sol Lewitt (l'LP de 1975 fa servir la variació en vermell i groc, mentre que el CD en fa servir quatre, amb la de fons blau com a portada oficial), i que l'LP de 1975 inclou a la contraportada un text on el mateix compositor descriu de manera tècnica què trobarem a cada part, les seves intencions en el moment de composar la peça, i la seva menció sobre que en anys recents la seva preocupació per l'estructura havia donat pas a un cert èmfasi en el so. És un text que no s'ha reproduït mai més enlloc, fins allà on sé, i és molt més útil com a guia que el text més llarg que acompanya la versió Nonesuch, escrit per un tal Tim Page i que en alguns moments se'n va una mica per les branques.

*****

Finalment, faig un breu comentari sobre un llibre que també m'ha arribat aquesta setmana, "The Hammond Organ, An Introduction To The Instrument And The Players Who Made It Famous", de Scott Faracher. És, pel que n'he pogut fullejar fins el moment, una història molt completa de la casa Hammond i els seus orgues, junt amb almenys un terç del llibre comentant en profunditat a molts dels intèrprets de Hammond més famosos. Potser alguna part es podia haver organitzat una mica diferent i, com he vist en altres llibres on es parla d'instruments "clàssics", la casa Hammond-Suzuki hi té un paper central, més que no pas els clònics (que, tot s'ha de dir, no són tampoc ignorats, almenys els més importants). Però com a llibre historiogràfic, el cert és que poc més se li pot demanar, i el seu gruix físic és mencionable, sobretot en comparació amb altres llibres que tinc sobre instruments. Tinc ullat un altre llibre sobre Hammonds (que no sé quan podré adquirir), però sembla molt més centrat en la interpretació instrumental i els seus trucs per a aquest instrument que en la part historiogràfica, que considero que tinc coberta amb el llibre del Sr. Faracher. (També, hi ha pdf's a internet que parlen d'aspectes concrets com registració o reparació d'instruments originals, i que per a un intèrpret poden ser força útils, especialment pel que fa a les subtilitats de l'ús dels drawbars).