L'estacada

 

Ho diré així: no he fracassat, m’han fet fracassar. Quan de mal va fer l’administració Pujol, i els polítics en general. Un altre tema és que em va contestar un d’una discogràfica dient-me que jo no tenia cap talent. Quan li vaig dir que de què anava, m’he hagut de sentir a dir «malalt» i altres frases boniques. No cal dir que no els penso comprar cap disc, però no deixo d’apuntar que he après que l’executiu discogràfic típic sembla operar per etiquetes i no per la música mateixa, i que això li impedeix detectar on hi ha els diners. I que té un ego enorme. En fi, ara ja no sé si és que deixo de ser català a nivell cultural o si, en canvi, resulta que soc molt català però gens barceloní. I Barcelona és el seu propi país, completament aïllat del que passa a Catalunya. Tenim una indústria sobredimensionada, però incapaç d’atendre les necessitats tant del públic com dels propis músics. I a partir d’aquí, fem el ridícul. En tot cas, quan aquell segell tanqui, podré dir que els ho havia dit. Segueixo essent pobre, però aquí no hi ha guanyat ningú. Un dia em miraré quantes de les discogràfiques que em van rebutjar han tancat. N’hi ha almenys dues.

No acabo d’estar tranquil i calmat per a compondre unes poques partitures, que acabaria penjant a internet. Clar, la manca de diners és esfereïdora. Tinc la sensació que la vida m’ha sortit completament a l’inrevés, i que qui ha fallat no he estat jo (idees clares, treball i esforç, recolzar a molta gent) sinó una sèrie d’altres persones que m’han deixat a l’estacada. No estic molt entusiasmat: soc l’home perfecte per a un munt de feina rendible que a Catalunya unes poques persones ni se l’ensumen. I sol ho tinc negre per a simplement començar. Almenys ja sé que no cal que penqui, que el resultat em serà desfavorable. Amb gent així, tots els catalans hi sortim perdent, però passo d’intentar canviar-ho. Ho tenen tot molt ben travat, i algun d’ells té grans medalles per la (mala) feina feta.

M’estic escoltant àlbums meus que tenia una mica oblidats. Això em dóna ànims. He fet una bona feina.

Abans m’agradava molt gravar.

*****

ERC ho està fent fatal, però no convoquen eleccions així els matin. Son Règim del 78. Com Junts o la CUP. No vull haver-me d’esperar a febrer de 2025 per a anar a votar. I tinc mal karma. Sort que les municipals son el proper dia 28 i és una primera ocasió per a fer un toc d’atenció. Una altra cosa és que a Terrassa no es presentin grans llistes. Tinc un pdf d’un article amb totes les candidatures, i l’oferta és dolenta i equívoca amb ganes. I votar amb la pinça al nas també és Règim del 78. No voteu partits que ja hi siguin.

*****

Escriure en partitura em podria agradar, però sempre que el meu treball pugui tenir una estrena. El 2012 ja vaig preparar «Hymns» i encara està per estrenar. Estic maleït...

I intento crear ànims en el món clàssic, però els veig molt aturats. El Dia de la Marmota. Reconec que no sé per on tirar. No hi ha cap lloc on anar. Tinc un greu problema d’identitat. M’he preparat durant dècades per a ser una cosa que no se’m deixa ser. He perdut la confiança en mi mateix, i no m’agrada.

Estic dormint de nit. També una mica de dia. Estic cansat de la vida. Preparat per a tancar-me a una casa tan bon punt aquesta estigui allà, que ja costarà. Necessito un refugi. I un cop allà, llegir, escriure, veure pel·lícules, tocar la guitarra pel meu propi gaudi, i mirar que la gent no s’atreveixi a parlar amb mi. Viure aïllat i tranquil. Tinc clar que això no podrà ser a Terrassa, pels preus.

*****

Tinc un parell d’aparells a la venda, però no els aconsegueixo vendre. Si en dos o tres mesos tinc algun ingrés i no els he venut, els retiraria de la venda. Veig que no son apreciats. I em conformaria amb fer-los servir. De l’estudi em falta una taula, i llavors tant pot ser un últim compressor econòmic com una bona simulació de reverb de molles. Soc un «gearhead» i no necessito molt. Però ho he de poder fer.

*****

Primeres feines literàries a fer: traduir a l’anglès l’ «Estàtica», completar un últim llibre de poesia que existeix però que necessita molta feina i ser traduït a l’anglès, escriure el llibre de teoria musical directament en anglès, i completar un llibre de fotografia que de fet ja existeix, però que conté alguns dubtes. Mentre, m’intriga el retorçat món dels «bestsellers»: no sé com escriure trilogies de 400 pàgines per llibre, però sé que hi puc fer una bona feina. O, almenys, que si un llibre com «Fifty Shades of Grey» (del que en tinc exemplar en castellà) pot ser publicat i vendre milions, és que un llibre meu en aquest registre té moltes possibilitats. Els «bestsellers» solen fallar molt per la part literària, però un bon títol, un argument amb grapa i el «factor moda» poden fer vendre qualsevol cosa.

*****

El meu millor baix ja el tinc, i és el Fender Telecaster Bass. No era pas tan car i sona increïble. Però Fender només el va fabricar entre 2011 i 2013. Crec que no es van adonar que havien creat un clàssic. També he vist vídeos del Fender Starcaster Bass amb les mateixes pastilles, i és com tornar a casa. Un inconvenient amb el perpetu recanvi de Fender amb els seus models és que models amb un potencial evident son descatalogats massa ràpid. Em recordo d’una guitarra, la Sixty-Six, que era matadora però no la vaig poder comprar, i ja no la fan. En tot cas, espero que arribin a fabricar una versió Squier de la Meteora...

Gibson acaba de canviar de CEO. Això no ha aturat les crítiques a la companyia per la seva política de preus i per errors com demandar altres companyies o fer l’enèssima versió signature de la Les Paul o la SG. No vol dir que facin mals models, però sí que hi ha una guerra soterrada des de fa anys entre Fender i Gibson, i Fender l’està guanyant de carrer, fins i tot encara que Fender cometi errors. Però no son els mateixos errors que Gibson, i això es deixa notar. Gibson porta anys amb un terrible problema de relacions públiques.

Trobo a faltar la Wildkat i una còpia de 335.

I, sí, un bon cos tipus Strato i unes Seymour Duncan SSL-1 son igual a una Strato dels Cinquanta.