Fa unes hores he publicat això, que parla sobretot de música rock, tot i que hi identifico un problema comú a tota la música feta al país, incloent la clàssica, que menciono breument: https://blocs.mesvilaweb.cat/patinet1964/diagnostic-musical-catala/. Certament he plegat de la música, almenys la gravada, i això és perquè la gent que podia canviar la meva vida ha elegit no fer-ho, per pur tancament mental. Som un país especialista a fotre’s trets al peu. Ara, a més, puc dir que vaig escriure a editorials de partitures i que ni m’han respost. Molta música quedarà per compondre, o potser alguna me l’autoeditaré digitalment com he fet amb els meus trenta-vuit àlbums, a manera de missatge en una ampolla llançada al mar. Però ens estem suïcidant com a país. Algun d’aquests dies he dit que deixo de ser català, i això no té res a veure amb la gent o amb la llengua, però no vull que m’associin al desastre d’indústries culturals i de polítiques culturals que tenim. En matèria de rock, estem pagant caríssim el boom del rock català de 1989-90. En matèria de música clàssica, estem pagant caríssim el nostre inveterat costum de cremar un munt d’energies a fer les mateixes poques obres famoses en concert, absolutament tots els anys. Hem deixat de ser un país de creadors. I per creadors entenc tant un Dalí o un Lluís Llach com un intèrpret tan revolucionari com Pau Casals, que es va atrevir a qüestionar-se tot l’ensenyament que es feia del violoncel i es va trobar fent-ho tan bé que encara ara és admirat. Però ara mateix els creadors estem plegant per la impossibilitat de tan sols començar. Jo mateix plego i em desentenc de tot aquest desastre. És molt trist, però em declaro impotent per a resoldre res sense una ajuda que ningú no em vol donar. I hi ha grups de rock experimental com Elora, Nadie, Violet Mistake o els extints Nisei que demostren tot el que podríem ser. Ens coneixem entre nosaltres. El públic ni sospita de la nostra existència. Un exemple més de com alguna cosa va terriblement malament a casa nostra. Catalunya ha passat a fer el ridícul.
*****
L’article que he enllaçat diu:
En els meus inútils esforços per a trobar vida intel·ligent en el saturat món de les discogràfiques catalanes, m’he adonat d’un patró: quan algú funda una discogràfica a Catalunya (quasi podríem dir a Barcelona), ho fa decidint que només vol publicar un estil molt concret de música, i no se surt del guió en cap moment, deixant perdre un munt de propostes amb plena viabilitat comercial però que no encaixen en els seus prejudicis. Normalment aquestes discogràfiques acaben tancant. Però, precisament, la característica comuna d’aquestes discogràfiques és que es barallen ferotgement per com a molt dos o tres metres quadrats molt concrets, deixant molt de camp sense cobrir, un camp que precisament els asseguraria la supervivència. És brutal la desconnexió entre discogràfiques i públic comprador de discos.
A la vegada, he descobert una altra història interessant. La revista Música Dispersa va néixer el 2020 per a parlar de la nostra escena, però ja al seu segon número havien decidit parlar només de l’escena oficial. Doncs ja no hi són, o almenys la seva web m’apareix com a desactivada. El diagnòstic aquí és simple: per a què dedicar una revista a parlar de l’escena oficial quan ja hi ha establert l’Enderrock que ho fa prou bé i a més és una escena que acapara la CCMA per a ella soleta? El futur de Música Dispersa passava per parlar de tota la gent que segueix sense altaveu i que té molt a dir. Però ja és la síndrome catalana: fer només el que ja s’ha fet.
(De fet, és la mateixa síndrome que pateix la música clàssica a casa nostra: centenars d’agrupacions i professionals fent el mateix grup reduït d’obres famoses cada any, encara que acabin amb la paciència del més pintat. Sé de què parlo.)
En tot cas, el problema amb tot això és que, mentre el món oficial només convenç als ja convençuts – els que volen música exclusivament en català, encara que sigui un desastre –, hi ha tot un món de grans creadors que acaben plegant perquè no troben ni un sol forat per a entrar dins del sistema i professionalitzar-se (m’acaba de passar a mi: he hagut de deixar de gravar àlbums perquè autopublicar-me’ls era llençar un munt de feina als gossos, i jo necessito professionalitzar-me). I precisament son aquests grans creadors els que podrien assegurar un futur esplendorós per a la música feta a casa nostra. Però el mur muntat des d’uns pocs despatxos ha arribat a ser infranquejable. Jo mateix prefereixo desentendre’m de la debacle.
Això sí, auguro fama i fortuna a qui, en forma de mitjà periodístic, obri una escletxa en el mur oficial per on ens puguem presentar tots els que ara no tenim altaveu. De sobte, tornarien els gloriosos anys 1970, potser per sempre.
*****
Un punt que no he mencionat és que si ets compositor sense ser intèrpret, ja no et vol ningú. Hi ha una confusió brutal, I part del problema és que les discogràfiques entenen els discos com a una simple eina de promoció pels concerts i les gires. I si ets molt bo a l’estudi però necessites deixar als intèrprets la feina extenuant als escenaris, a can discogràfiques ja ni ho entenen, ni ho volen entendre, quan la divisió del treball ha donat períodes d’esplendor com el Brill Building, les produccions de Phil Spector o la mateixa divisió del treball dins dels Beach Boys que ens va donar «Pet Sounds». A la vegada que grups com Steely Dan, XTC o The Byrds van donar el seu millor treball quan van passar a ser entitats d’estudi de manera més o menys permanent. Dividir la feina és bo i obre les portes a molta gent, a la vegada que reforça els diferents papers. Però, almenys a Catalunya, això no ho entén ningú, ni ho vol entendre ningú. I això també és fotre’ns un tret al peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada